El PP de Casado i el PP d’Ayuso

Negror

Despertar li ha costat molt. Es nota com amb ressaca, però no recorda haver begut. De fet, no recorda les últimes hores, ni com ha arribat al llit. La desorientació també fa no saber ben bé on és. A casa seva? A la d’algú altre? A més a més, hi contribueix la foscor de l’habitació, no hi ha llum, de fet tot és negror. Fins i tot ha de comprovar si té els ulls oberts. Ni les escletxes de la persiana, ni el pilot de la tele, ni el reflex tènue de les agulles del despertador. Quina hora serà, es pregunta. Pot ser que encara sigui de nit? Difícil resposta ignorant a quina hora va entrar al llit.

El cap li pesa, és aquella sensació febril, com que els ulls i el front li bullen. El neguit augmenta quan s’adona que a la desorientació i la foscor se li uneix aquell silenci absolut. Ni cotxes, ni sorolls al carrer, ni cruixir de la fusta, ni la fressa indeterminada de qualsevol cosa. Es vol aixecar, però li costa. Té no només la sensació, sí ja el convenciment que alguna cosa estranya li està passant, res és normal. Fa la intenció d’aixecar el cap a poc a poc per asseure’s al llit, però a l’instant cau de nou sobre aquells llençols i coixí desconeguts que semblen de vellut.

Ho intenta un cop més. Ara amb més rapidesa i decisió. I un cop al cap el torna a llençar contra el mant de vellut. Queda mig estabornit. El cop l’ha deixat encara amb més mal de cap, mig inconscient, desconcertat, atònit, confós. Quan torna a reaccionar intenta tocar-se el front amb la mà per veure si s’ha fet ferida o ha estat un cop. Però és incapaç de fer un gest tan senzill com necessari en aquell moment. Recorda que de petit li havia passat algun cop una cosa semblant… Caure del llit, no adonar-se’n, rodar i quan es volia aixecar topar amb les làmines del somier. Però feia molt que no li havia tornat a passar.

Ara estava en un lloc fosc, silenciós, desconegut i no es podia moure. Intentava recordar i no podia. Veure i no podia. Sentit, olorar, moure’s i no podia. Sense moure el cos d’aquell llit de vellut va intentar arribar amb el braç a la tauleta de nit per si trobava el mòbil, el rellotge o un interruptor. El braç va topar amb un obstacle que no podia superar. El mateix amb l’altre braç. El neguit es va transformar en por i només se li va ocórrer cridar. Estava atrapat en una mena de caixa.

El crit, l’angoixa i la por també el van fer espavilar i es va adonar que no estava nu, però no duia pijama. Estava vestit, portava pantalons, una camisa, notava la roba interior i també els mitjons i les sabates. Suava, però no només per la calor d’aquell lloc, també perquè començava a recordar. El dia abans havia anat a l’hospital, l’havien d’operar i ara estava allà. Ho va anar recordant tot, mentre cridava altre cop, escopint saliva d’impotència i terror. Notava que l’aire que respirava estava enrarit, com carregat i escàs.

Es va recuperar el just per palpar l’entorn. Fusta envernissada sobre seu i als dos costats i el vellut a l’esquena. El cor li bategava de tal manera que el podia sentir, desbocat i potent. Va haver d’agafar-se el pit amb la mà i aleshores va palpar allò que tenia entre la camisa i l’americana… Una creu penjada del coll. Algú li havia posat i no era ell. Sabia ja on era i per molt que ho volgués no tenia escapatòria, no tornaria a veure la llum, ni a sentir cap soroll més enllà dels seus crits. Era dins d’una caixa de fusta vestida de vellut, sota tres metres de terra.

La pena

Amb prou feines recordava el seu nom: Joan. La resta de coses les tenia més difoses en la seva memòria. Feia anys que estava tancat en un habitacle sense finestres amb una dona que es deia Clara. Sabien els seus noms i el de l’altre, però ningú els ho havia dit.

La seva cel·la era un habitació de planta rectangular de dotze metres de llarg per sis d’ample. El Joan en sabia bé les mides, les havia recorregut i comptat milers de cops. Tenia poca cosa més a fer. En aquest espai hi havia dos llits en un recó: somier i matalàs sense llençols, mantes ni coixins. En el centre, una taula amb dues cadires, fusta fosca clavada al terra i a sobre en el sostre una bombeta despullada que s’encenia unes hores al dia. Quan acabaven de sopar, algú l’apagava des de fora i fins l’endemà. Aquelles persones que els encenien la llum també els passaven per sota la porta, una escletxa de mig pam, tres àpats al dia, dues ampolles d’aigua i un diari. En un altre recó d’aquesta habitació, un parell de cortines envoltaven una tassa de vàter. I penjant de les parets, unes prestatgeries on apilaven els diaris que els havien deixat durant tot aquell temps.

Res tenia sentit. Menjaven i bevien sense ganes, dormien sense son i orinaven i defecaven sense necessitat, vivien perquè no ho podien evitar. Fins i tot, de tant en tant llegien d’esma algun dels diaris que portaven notícies que al cap de res oblidaven entre les parets grises d’aquella presó. A més, el Joan tenia una mena de por de consultar aquells periòdics, potser perquè li recordaven que hi havia vida més enllà d’aquelles parets. Era un càstig afegit al què tenien: vosaltres sou aquí tancats, mentre a fora hi ha coses i gent que mai més no gaudireu.

Cap dels dos recordava els motius ni la forma de com havien arribat a aquell lloc, a aquella situació. Ni tan sols recordaven res anterior a l’habitació. Qui eren, què feien abans d’estar allà, en les seves vides anteriors. Tampoc si abans el Joan i la Clara es coneixien o eren una parella creada des que eren a l’habitació.

El Joan no sabia si aquest buit mental es devia a les seqüeles de tant de temps en aquest tancament o al que també es repetia un dia i un altre. O a les dues coses. La Clara era la seva companya en aquell captiveri i també qui cada dia l’agredia amb un petit bat de beisbol. Sí, cada dia i sense avís previ, la Clara fotia una bona pallissa al Joan. Ell no en sabia els motius. Ella tampoc els deia. De vegades eren quatre cops mal donats, d’altres era un cop de ple en una zona dolorosa com el cap o l’esquena i que el deixava estabornit durant hores. En aquella absurditat, ell no es podia defensar, no en sabia i ni tan sols havia intentat treure-li el pal mentre la Clara dormia. Rebre cops era com una tasca més en aquella habitació del pànic. Ni el Joan ni la Clara parlaven. Ni dels cops, ni de com evitar-los, ni tan sols de què feien allà dins. De la mateixa manera que respiraven, l’un sabia que li tocava rebre i l’altra que li tocava repartir cera. L’únic consol que li quedava al Joan és que l’endemà ja no tenia dolor dels cops rebuts el dia abans, tampoc marques de bonys o cardenals. Només un record vague i la seguretat que aquell dia tornaria a rebre a base de bé. Al principi, tenia por de les pallisses, després va desitjar que un d’aquells cops acabés amb la seva vida i amb el patiment. Ara, tant se li en fotia.

Des del primer dia les esbatussades eren part del captiveri. Res tenia sentit, ni aquelles pallisses, ni aquell tancament que no sabien quan acabaria o si ho faria mai. Sobrevivien en una rutina que ni tan sols eren capaços d’alterar, ni discutir. Des del principi no es van rebel·lar contra la situació, ni cridaven per sortir de l’habitació, ni intentaven persuadir als seus captors que els alliberessin o ni tan sols els preguntaven què feien allà dins.

El Joan sabia que aquells dies eterns i repetitius tenien el mateix guió: anar passant el temps, rebent pallisses. I no entenia res. Aquell dia, els cops del bat de beisbol van ser més encertats i nombrosos, el dolor era insuportable. Es va enroscar sota la taula, plorava i el cap li feia voltes d’una de les garrotades. D’altres li havien deixat baldades les espatlles i les cames. No recordava una pallissa com aquella. Volia demanar-li a la Clara que s’aturés, que deixés de pegar-lo, però no podia articular paraula. El cop al cap l’havia deixat més indefens encara. I ella li va clavar alguna puntada més que ell ni tan sols va notar.

Quan es va allunyar de la taula, la Clara va veure el Joan mirant-la amb terror. Els seus ulls demanaven pietat i alhora preguntaven el perquè de tot plegat. I ella no ho sabia. Tenia l’obligació d’atonyinar-lo cada dia, només sabia que és el que devia fer. Però per primer cop des que estava tancada aquella habitació va sentir pena pel seu company, per la seva víctima i va tenir la necessitat de trobar respostes. Amb aquest pensament es va asseure al seu llit i després s’hi va tombar.

La Clara sabia que l’endemà el Joan ja no tindria blaus al seu cos. Sempre passava, per molt que l’estovés. En canvi, ella sí que duria per sempre unes cicatrius al pit i a la panxa. Unes ferides que no recordava de quan eren. Aquell sentiment de penediment per l’última pallissa al Joan i sobre les seves cicatrius eren l’únic raonament que s’havia fet en molt de temps. Fins ara, no s’havia preguntat perquè era allí amb algú que no coneixia. Perquè la rutina s’havia convertit en resignació, perquè no es rebel·lava contra tot allò.

Tombada al llit va repassar amb la vista els diaris que cada nit, des de la primera, ordenava a les prestatgeries just abans que apaguessin el llum. Un a sobre l’altra. Una pila al costat de l’altra, alineades. Suposava que a la vida anterior, que no recordava, l’ordre i la disciplina eren trets importants per a ella. Alternava el repàs als diaris amb mirar el Joan. Sabia com es deia, tot i que mai ningú li ho havia dit. Els seus ulls eren els d’un gosset indefens que  ha rebut cops sense saber el perquè i que sobretot es tem que en continuarà rebent faci el què faci. La Clara sentia pena, el primer sentiment humà en molt de temps. Ni sentiments primaris com les ganes de sexe se li passaven pel cap. I ara sentia llàstima per aquell desconegut amb el qual compartia espai i temps des de feia tant.

Va tornar la vista als diaris, la seva obra, l’única que posava una mica d’ordre i concert a aquella situació. Tots ben apilats, alineats, doblegats per la meitat. Però…un d’ells semblava haver canviat de posició, un angle d’aquell exemplar sobresortia dels altres.

La Clara es va aixecar com un ressort, alhora que el Joan encara s’intentava amagar entre les potes de la taules i les de les cadires, pensant que li tornava a venir a sobre la pedregada. Però la Clara, tenia un altre objectiu. Aquell diari que no estava com tocava. S’hi va acostar i el va treure. Estava sota de tot de la primera filera i amb determinació i intentant no desordenar els de dalt el va treure de la prestatgeria. Per què no estava com tocava, per què no estava com els altres, tal i com els havia desat. La Clara va pensar que entre aquelles pàgines podia estar la resposta a les incògnites d’aquella habitació i que el diari fora de lloc era un senyal.

El va començar a llegir: notícies polítiques i econòmiques. Esportives, culturals i cap d’elles tenia sentit pel trencaclosques que volia resoldre.

El Joan no entenia perquè la Clara havia agafat el diari. Va fer-ho amb un rampell mentre s’aixecava del llit. Encara sota la taula mirava com ella passava pàgines endavant i enrere, buscava alguna cosa i no la trobava i pensava que en qualsevol moment li tornarien a venir garrotades. I just aleshores va veure com la Clara parava atenció en una notícia a peu de pàgina parell. Semblava llegir-la i rellegir-la i per primer cop la va veure vulnerable, una llàgrima a la seva cara.

La Clara va llençar el diari al terra i va tombar-se al seu llit. El Joan es va arrossegar per la por i el dolor fins el diari per veure que havia ocasionat la reacció de la seva companya. Va agafar el diari i de seguida ho va trobar. Un titular: Nova víctima de violència de gènere. Dins la notícia de dues columnes es descrivia una nova agressió mortal masclista. Un home mata de dues ganivetades la seva dona i després se suïcida amb un tret al cap. Amb la mà tremolosa, el Joan es toca el cap i sota el cabell nota com una mena de forat, el què podria ser un rastre d’una bala.

Ara encaixen les peces, se n’adona d’on són, qui són i el què passarà un dia i un altre. Els cops i les pallisses que rebrà l’endemà, quan la llum de la bombeta es torni a encendre.

La Clara, tombada al llit, tanca fort els ulls i desitja que demà quan es llevi hagi oblidat aquell record. I colocarà aquell maleït diari on toca.

Piccola

El vol s’enlairava poc abans de la una de la nit.  L’aeroport de Pulkovo li resultava familiar de tantes vegades que l’havia trepitjat. D’alguna manera, ja el considerava com la casa que l’acollia, la casa que l’acomiadava. Potser ja massa vegades (potser ja massa).

El primer cop que va estar a l’aeroport de Sant Petersburg va tenir la sensació totalment contrària: fred, inhòspit, impersonal., estrany. Com tots els aeroports, però les temperatures sota zero i els paisatges gelats o nevats d’aquelles terres que es veien pels amplis finestrals de les terminals redoblaven aquella sensació. Aquesta nit, el seu destí és Roma. L’orquestra russa en la qual tocava des de feia ja massa anys (ja massa) tenia una sèrie de concerts per Itàlia i així reprenia la normalitat després de dos anys ben bons de pandèmia i les seves conseqüències.

Els músics, com ella, no havien rebut els ajuts governamentals com d’altres sectors. Això els havia afectat i no només a nivell econòmic. A ella i a molts dels seus col·legues allò de no rebre cap suport financer durant aquella parada obligatòria pel virus els va fer pensar que no eren reconeguts, ni essencials, ni necessaris.  Potser eren un bé superflu guardat per èpoques benestants. En aquella mena de fi del món, la societat i les autoritats havien posat per sobre de tot metges, sanitaris, policies, personal de neteja, repartidors a domicili, treballadors d’hipermercats o periodistes, però no als músics. Ells i elles potser eren un producte de luxe que animaven ànimes, però no sanaven cossos. Distraccions burgeses, Ara havien perdut el seu lloc. De res servia allò que la cultura s’havia de mantenir també en moments apocalíptics, ara l’ordre de prioritats era el què era.

Ara que tornaven els viatges, els concerts, potser la normalitat, anava a Roma. Hi tornava i els records se l’apilaven. Hi havia viscut, just abans de marxar a Rússia, de fugir a Rússia. Ell, el Maurizio, encara vivia allà.  A ell no li calia marxar, fugir. Era a casa, al seu país i el trencament de la relació sempre suposa més canvis pel més afectat per la nova situació. I en aquest cas, va ser ella. Va tornar a casa, a prop de Vic, on vivien els pares i la família. Poc després li va sorgir l’oportunitat russa i no s’ho va pensar dos cops: una bona orquestra en un lloc en el qual la música és reconeguda, un bon sou i certa estabilitat laboral que li podria comportar millores emocionals respecte els últims temps. El cop de separar-se del Maurizio no es va esmorteir tornant a casa anys després d’haver-la abandonat. Tot el contrari, tornar a casa dels pares ho va considerar com una mena de pas enrere, emocional si més no.

Dins l’avió, li va venir automàticament al cap el nom de Piccola, tal com el Maurizio la nomenava. Ho va fer des del primer dia. Quan es van conèixer un estiu al conservatori de Barcelona. Al Maurizio se li va ocórrer perquè ella era petita i desprenia dolçor, com la petita flauta batejada amb aquest nom i que pot sonar una octava més alta que la seva germana gran, la flauta travessera. Ella va bromejar, dient-li que no era tan petita, que el seu instrument era el violí i que no volia saber res de vents, ni de fustes. I que allò de la dolçor, depen del dia.

Pocs mesos després, va deixar Catalunya. Va marxar amb ell a Roma, on s’hi van instal·lar amb els seus violins i una mena d’amulet que sempre l’acompanyava, un estri de color vermell tan estimat com pràctic. Els anys amb el Maurizio van ser feliços, però un dia es va adonar que allò s’havia acabat. El continuava estimant, però ja no era el mateix que al principi. Fins i tot, quan li deia Piccola, no sonava com abans. Era com aquella peça tocada massa vegades o aquell instrument que ja no transmet com abans i que en mans dels mateixos músics ja sona de manera monòtona, que ja no engresca al públic i alhora empipa el director. Ara que volava cap aquells records tenia clar que volia veure el seu sogre (encara el considerava així), amb el qual encara es parlava sovint per telèfon i s’escrivien cartes postals. I també tenia clar que no volia veure el Maurizio. No era per ressentiment, tampoc perquè li fes mal. Simplement era per mandra. Aquella mandra colpidora de no veure algú pel qual ja no sents res. Ni bo, ni dolent. Indiferència trista i esfereïdora. També l’angoixava que ell es presentés a l’auditori per sorpresa i quedés en evidència que ella no l’havia avisat de la seva estada a la ciutat on tant es van estimar.

La vida a Sant Petersburg també s’estava convertint en un llibret de papers que engroguien pel pas del temps. Vivia en un apartament ampli, de sostres alts, cortines de vellut, terres emmoquetats i decorat amb moltes coses comprades durant els seus viatges per mig mon. Però tot i els anys que feia que hi vivia, allò no era casa seva, una sensació multiplicada amb la pandèmia. Aquelles parets se li queien a sobre, mentre feia dues coses dia rere dia: cercar la perfecció amb els seus violins i estudiar rus, a pesar de saber que tenia més ganes que mai de marxar lluny d’allà.

Durant aquells dos anys de confinament obligat l’angoixaven aquelles coses que arriben amb l’edat: aquesta serà la meva vida sempre? Tornaré a tenir algú que em digui i em tracti com una Piccola? Tenir fills ha de tenir la contrapartida d’aparcar la meva passió per la música? On és casa meva? Havia arribat a la meta de guanyar-se la vida amb allò que sempre havia volgut: la música  i que tan pocs poden complir. Ho tenia tot, però li faltava encara tant…Era considerada per tothom com una virtuosa i ella es fustigava com una persona amb massa defectes generats pels dubtes que no hauria de tenir, que no volia tenir. Aquella sensació de provisionalitat no encaixava amb la seva forma de ser metòdica, ordenada, racional. Era com una nota despenjada del pentagrama.

Es va posar al llit quan ja es començava a fer de dia a la capital italiana. Estava cansada pel viatge i tenia pel davant unes jornades dures: assajos, concerts, la convivència amb els companys. A diari, durant un mes. Però tot i això, va repetir la cerimònia de totes les nits. Va obrir els estoigs dels seus instruments, acariciava les cordes i la panxa de fusta dels violins i tornava a tancar-los a les fundes i els guardava sota el llit. Sota. També ho feia de petita amb les nines i joguines més preciades. Sota el llit a una distància justa per agafar-les sense llevar-se. I no dins del llit, per no aixafar-les.

L’últim compàs d’aquella cerimònia era agafar el seu amulet  vermell que sempre l’acompanyava, una bossa d’aigua calenta que abraçava dins el llit, a Sant Petersburg, Roma o a qualsevol altre indret. Sabia que casa pot estar també sota llençols desconeguts. Sabia que un objecte petit i insignificant pot ser tot allò que desitges en algun moment. Sabia que la diferència entre l’èxit i el fracàs, entre la felicitat i allò que no ho és pot ser una octava més alta o un dit maldestre fregant com no toca una corda.

Terror al llit

Els primers cops van ser gairebé anecdòtics, espaiats en el temps. De la mateixa intensitat que els que li succeïen ara, però aleshores la distància entre un fet i la seva repetició era llarga i no li donava gaire importància. De fet, no volia donar-se-la. 

Però des de feia tres anys aquell pànic era una constant a les seves nits. A totes les nits, mentre era al llit. Per trobar una explicació, primer va consultar a Internet, després a les amistats i finalment als metges i especialistes. Acupuntors, psicòlegs, psiquiatres i xamans. Ni consells, ni tractaments mèdics o pseudo mèdics van trobar la solució.

Els diagnòstics després de les consultes i les proves eren només hipòtesis: la nostra ment és una gran desconeguda i si actua mentre estem dormits encara pot ser més desconeguda, fins a transformar-se en perillosa. Una bomba imprevisible i impredictible col·locada dins del nostre cap, en el pont de comandament del tot plegat.

Una bomba que li esclatava cada cop que se n’anava a dormir, mentre la son el portava a ser un ésser indefens davant del què li venia a sobre.

Tot començava amb una sensació d’ofec. Immediatament se n’adonava que aquella sensació es devia a una circumstància concreta i que canviava segons la nit: alguns cops es quedava tancat en una caixa, d’altres queia per un forat i uns altres s’encaixava en un espai minúscul sense poder-se moure….L’angoixa inicial es convertia en por, terror, pànic. Era una barreja mental i física que el feia remoure’s al llit i despertar d’un salt buscant l’aire, com aquell que passa molta estona dins l’aigua i surt a la superfície amb els pulmons a punt de rebentar buscant oxigen.

No podia quedar-se allà. S’aixecava . Obria finestres i balcons. Havia d’aixecar-se. Anar a la cuina a beure un got d’aigua o una cola gelada de la nevera. Havia d’aixecar-se, menjar alguna cosa, anar al sofà, encendre totes les llums. Havia d’aixecar-se i trobar a la tauleta o al mòbil una llum que l’allunyés d’aquell ofec, d’aquella angoixa, d’aquell pànic. Havia d’aixecar-se. De vegades, tardava uns minuts en recuperar la calma i les ganes de tornar al llit. D’altres, esperava i desesperava perquè es fes de dia. Despert i assegut al sofà, no s’atrevia a tornar a l’habitació, a la foscor de la nit.  Durant aquestes estones, estava convençut que la seva fi seria tal com repetia una nit i una altra: sense aire, agitat, indefens i sol. Fins ara sempre havia despertat, però hi hauria un dia que no ho faria. Que no trobaria l’aire, que no sortiria a la superfície. N’estava convençut. Del tot.

Ni metges, ni terapeutes. Ni proves, ni tractaments. Ni amics, ni desconeguts. Ningú va ser capaç de proporcionar-li una solució, un remei.  I va arribar a la conclusió que només ell podria trobar la fórmula per acabar amb la situació. 

Algunes nits, allargava fins les tantes i provava de dormir amb companyia, de franc o pagada. Altres cops, es posava el despertador perquè sonés cada mitja hora. Altres, s’atipava de pastilles: per dormir, per no dormir, calmants, estimulants, comprades a farmàcies amb prescripció facultativa i comprades a camells de barri… Però cada nit, ja totes, sortia del llit d’un rampell per buscar la salvació. Res li anava bé contra allò.

A la feina, s’arrossegava pel cansament, per no haver dormit, per no haver descansat, per haver lluitat simplement per escapar del terror. Es va demanar la baixa. Va canviar de pis. Va passar temporades a la platja i a la muntanya. Es va canviar l’ordre de vida: dormint de dia, vivint de nit. Va haver temporades que buscava gent per passar el màxim de temps, altres que es refugiava en la soledat més  absoluta. Però cada cop que tancava els ulls, repetia els fets. Una nit i una altra.

Desesperació, indefensió, cansament, angoixa, resignació.  Es preguntava com una persona com ell que sempre s’havia considerat forta mentalment i física, sana, de vegades immune a les malalties i invencible a les adversitats podia ser ara tan vulnerable. Que la seva ment guanyés a la resta del seu jo. Que ho fes sempre.

Aquella nit se li havia fet de dia assegut al sofà. Altre cop havia sobreviscut al monstre que el visitava a la foscor, a la intimitat del seu descans. Havia arribat un nou dia, però a costa de la seva salut, de la seva feina, de les seves amistats, costums. En definitiva, a costa de la seva vida. Però no podia seguir així. El reflex que li tornava el mirall del menjador era el d’un home més vell del que era. Un home que no es reconeixia a sí mateix. Un ésser que no volia ser. Un ésser que vivia repetidament el final que l’esperava en un futur pròxim.

Va notar una ràfega d’aire al coll, va girar el cap en direcció d’on venia i es fixà en la porta mig oberta del balcó.  Es va aixecar disposat a no tancar-la. Mai més. Només ell ho podia solucionar. Acabar amb tot allò.

Messi

1-Vull dir d’entrada que m’estimo la premsa esportiva en general. Me la llegeixo, me la repasso o simplement busco titulars. I des d’aquí proposo fer una enciclopèdia sobre tot allò que publiquen i no passa: fitxatges anunciats que mai no es formalitzen, projectes esportius que mai no fructifiquen, fins i tot pronòstics a curt termini que vesteixen de profundes tesis analítiques que, evidentment, no passen a ser una realitat.

I tot ho dic amb amor i respecte. És cert que la premsa d’informació general té altres defectes, potser pitjors. I en cap cas em desperta la tendresa i empatia dels seus homòlegs esportius, que han d’omplir pàgines de diari sense tenir moltes vegades a penes notícies per fer-ho.

I altre cop, ho han tornat a fer: cap diari, cap televisió, cap ràdio amb centenars de milers d’experts en futbol i en Barça s’han olorat l’adéu de Messi. Crida més l’atenció quan el president Laporta assegura que la marxa del 10 argentí se sabia dos dies abans de l’anunci oficial.

Ara, almenys, tindran dies i dies per escriure d’aquest adéu, encara en sentirem algun d’ells o d’elles dient que “jo ja ho sabia, però no ho havia explicat per evitar convertir-se en missatger de l’apocalipsi”.

2-Messi marxa i volia marxar des de fa temps. L’any passat ho va demanar per burofax a la junta directiva, sembla que nefasta de Bartomeu.

Messi ha estat el millor del món i com a tal…se li ha pagat. I ho ha fet un club com el Barça que no té estats al darrera com el PSG, el City o el Madrid (sí, aquest club va vendre a l’ajuntament madrileny terrenys regalats per Franco i aquí va començar la seva època de “Galácticos” I l’Estat li ho va permetre).

Fins i tot,  potser en els últims anys Messi ja no era el millor, però continuava sent el millor pagat. Ens ha donat els millors triomfs i els millors partits, però les seves nòmines milionàries no poden ser per premiar el passat.

Pronunciar en va el nom de Messi és sacrilegi, però en els últims temps, no ha estat el jugador determinant que era i que voldríem els culés -i és normal- però continuava sent el que més cobrava. I la major responsabilitat de la fallida del seu club, el Barça, és dels seus gestors, però no oblidem que alguns cracks potser cobraven per sobre del que es mereixien, i no parlo només de Griezzman, Umtiti o Busquets. També parlo de Messi. El Barça ha perdut en l’últim any per la mala gestió, la pandèmia, potser pel Tebas i els sous estratosfèrics de les seves estrelles…500 milions d’euros, i també ha perdut a Messi.

3-Dit això, Messi ja és història, però la Història és el Barça. Messi, té pocs anys, poquíssims per estar al màxim nivell, marxa i potser ho farà a un equip de moltes figures que deixaran clar que el de Rosario, el 10 ja potser no ha de portar aquesta samarreta en aquell equip. Que hi ha altres figures emergents o no tant amb més pes de dur el número màgic.

El Barça té molt més camí pel davant. Potser no veurem cap altre Messi ni al Camp Nou, ni a cap altre estadi però segur que ens queden partits, títols i derrotes memorables.

Micro relats d’estiu (1)

1-I cada matí d’estiu abans que el sol es convertís en un dimoni malparit i abans de posar taules i cadires a la terrassa, el noi escombrava el terra en el qual s’havien d’instal·lar les persones que durant tot el dia es refrescaven amb els aspersors dels para-sols mentre xerraven, bevien i menjaven. Després netejava el mobiliari amb productes tòxics que allunyaven el virus de la zona.

I cada matí d’estiu a la terrassa del costat d’aquesta que us dic, un altre noi plantava taules i cadires sense escombrar el terra ple de fulles, cagallons de gos i deixalles del dia anterior. Tampoc feia massa feina a l’hora de desinfectar la zona que després seria ocupada per torns per desenes de persones. Aquesta segona terrassa tenia més brutícia que la primera, però s’omplia abans perquè les seves cerveses estaven més fresques, perquè servia una tapa a tota la clientela i perquè més enllà de tenir millor o pitjor servei, totes les terrasses s’omplen a l’estiu.

Fi.

2-Era una societat que fa només uns mesos aplaudia els sanitaris per la feina feta en plena pandèmia, una feina que posava en risc la vida de metges, infermers, zeladors, camillers i personal sanitari (femení i masculí). Cada dia a les vuit del vespre, sortien a balcons, finestres i portals per agrair la tasca. Eren els herois i heroïnes que es necessitaven en aquell moment, les bates blanques eren més cuquis que el banyador marca paquet del Superman i el barret amb orelles de ratpenat del Batman.

Aquella mateixa societat, mesos després, contemplava com un jove li rebentava un ull d’un cop de puny a un d’aquells sanitaris que aplaudien fa res perquè el sanitari va tenir la grolleria i valentia de demanar-li al jove que es posés la mascareta mentre viatjava a l’interior d’un vagó de metro.

I part d’aquella societat que viatjava al vagó va fugir corrent de l’escena en comptes de rebentar a cops al jove agressor.

Fi

3-S’ha instal·lat un relat social que els i les joves (alguns, potser la minoria) són els responsables de nous rebrots de la pandèmia. Elles i ells (alguns, potser la minoria) entren i surten, ballen i consumeixen sense distància física, potser sense mascareta, tocant-se, besant-se, interactuant per sobre de qualsevol prevenció mèdica. I se’ls assenyala perquè són els propagadors del virus, contagien i potser són asimptomàtics.

Molta gent els ho recrimina, potser els odia, sí, sí.

Són joves, guapos, immortals es creuen, però no tenen clara l’herència que els deixarem en forma de deute, en forma de precarietat laboral, en forma d’unes pensions que potser mai no cobraran. Apiadeu-vos d’ells, mala raça, entre altres coses perquè són futurs cotitzants que us pagaran la jubilació.

Fi.

I 4-Potser tots ho hem vist (jo sí). Són policies, bombers, militars que en circumstàncies extremes com atemptats, incendis, robatoris, tirotejos són els primers a entrar a la zona del conflicte. Potser estan preparats i preparades però tenen ovaris i collons com vaques i toros. Deixem de banda, que algun cop haguem vist o ens hagin fotut hòsties amb més o menys ganes per dissoldre manifestacions, per impedir votacions o perquè els hagis fet mala cara…Són personal necessari i vital perquè les societats funcionin. Són aquella primera línia tan antipàtica com necessària i qui ho negui que s’ho faci mirar.

En pandèmia, eren al carrer (com altres) per desinfectar carrers, infraestructures, hospitals o residències quan molts tenien por de trepitjar el carrer. Més enllà que estiguessin millor preparats i que siguin servidors públics, és d’agrair.

I quan va arribar la vacuna, van ser dels primers a rebre-la, però aleshores ja no eren al carrer per desinfectar zones, per evitar trencaments d’un confinament que ja no existia. Va ser un acte de justícia en diferit.

Fi.

Doctor Zhivago i la revolució madrilenya

Doctor Zhivago és una pel·lícula de David Lean, basada en un llibre de Boris Pasternak i interpretada per Omar Shariff i la deliciosa Julie Christie (no preneu el qualificatiu com un micromasclisme, la Christie encaixa perfectament amb aquest adjectiu en totes les seves accepcions).

L’obra narra un drama familiar que es desenvolupa a Rússia durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la seva transformació en la Unió Soviètica. Una història d’amor, intrigues i desgràcies sota una banda sonora inoblidable de Maurice Jarre que li va suposar un Òscar i que va ser clau perquè moltes parelles que van anar al cinema a veure el film portessin al món una generació de fills entre les quals m’incloc.

Però tot això (bé, gairebé tot) ja ho saben molts. El que no se sap potser massa és el que us volia explicar avui. La trama original de Doctor Zhivago passava a la gran mare Rússia i el rodatge de Lean, fet el 1965, difícilment es podia fer allà per allò de la guerra freda. Així, que van buscar escenaris alternatius i els elegits van ser principalment a Espanya (Madrid, Valladolid, Salamanca….) Aquí hi havia l’avantatge que el franquisme en ple procés d’obertura política veia una oportunitat per mostrar que Espanya era bon lloc per invertir i per anar a fer turisme (el cinema caspós i patri de l’època també hi va col·laborar). I sobretot, Espanya oferia mà d’obra barata: extres que cobraven mig entrepà per hores sota el sol, la neu o els crits de Lean).

Doncs bé, una de les escenes culminants de la pel·lícula es va rodar a la població madrilenya de Canillas. Aquí Lean va filmar la desfilada de la victòria dels revolucionaris soviètics. I aquests manifestants cantaven la Internacional Socialista. Però és clar, a Espanya tot i que obrint-se al món era un règim feixista i dictatorial contrari a qualsevol cosa que sonés a llibertat, a esquerres i no diguem a comunisme. I és clar, les forces d’ordre es van presentar enmig del rodatge a demanar explicacions. El director Lean no va fer-los massa cas i va ser un dels seus ajudants qui va convèncer la Guàrdia Civil que allò era una pel·lícula, que res d’alçaments ni revolucions, era un muntatge cinematogràfic.

Diuen les cròniques de l’època que els agents es van quedar poc convençuts i que van mirar un per un els extres per comprovar si cantaven o no la Internacional, si se la sabien o ho feien veure, no fos cas que de tan bona interpretació en sorgís una de grossa. Aquesta anècdota diu molt del moment i del país. Com també diu molt que alguns veïns de Canillas, ignorant el rodatge, i sentint en plena nit la Internacional a ple pulmó destapessin ampolles de cava i xampany per celebrar allò que finalment no va arribar.

Això sí, diuen que alguns i algunes van dormir contents i entonats (no sé si aquella nit va sorgir un altre baby boom). En tot cas, us recomano mirar i gaudir la pel·licula i potser aquella nit surt rodona i ajudem a portar al món futurs afiiats a la Seguretat Social, que ens anirà molt bé.

Bales, bilis i boles

Un candidat a presidir la Comunitat de Madrid rep a casa seva un parell de bales dins un sobre. En el debat televisiu, una candidata es nega a condemnar els fets i fins i tot els posa en dubte. Més enllà que l’amenaçat sigui d’esquerres i que la que es nega a condemnar sigui una de les cares més conegudes de l’extrema dreta, la situació és indesitjable. Ningú pot rebre aquestes amenaces i ningú pot estalviar-se la crítica a les amenaces. I de fet, això ha fet reaccionar alguns contra els ultradretans.

A mi només m’agradaria dir que l’extrema dreta no ha nascut avui, ni ahir. És tan vella com execrable. No es pot assenyalar la seva conducta el dia que es fot amb tu, s’ha de fer sempre, a totes hores, afecti a qui afecti. Fa temps que l’extrema dreta és una amenaça per la democràcia. Ho era quan es va convertir en l’acusació popular del judici del procés contra l’independentisme. Ho era quan assenyalava tots els menors immigrants com a delinqüents que cobren (diuen falsament) deu vegades més que una àvia pensionista. Ho és quan acudeix a barris d’esquerres amb l’únic propòsit de provocar, originar aldarulls i guanyar vots als barris de dretes.

De totes maneres, alguns veuen els ultres com una amenaça només quan els assenyalats són ells. Esperem que no arribin en uns dies al govern de Madrid, perquè aleshores els assenyalats seran els demòcrates. Tots. Sempre dic que el perill de la ultradreta no són els seus dirigents, que també. 

Només cal recordar que Santiago Abascal, el seu presumpte líder, ve de les files del PP. Va ser un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que durant anys va cobrar un sou de vertigen al capdavant d’un organisme sense cap funció. Ara ell diu que acabarà amb totes aquelles institucions que no serveixen per res, inclosos els governs autonòmics. Fi del seu currículum, poca cosa més es pot dir d’ell a part que munta malament a cavall.

La candidata madrilenya que no condemna sobres plens de bales és Rocío Monasterio, d’orígens cubans. El seu avi i el seu pare, espanyols de cap a peus, van fer fortuna a l’illa caribenya gràcies al negoci del sucre. Seva era la Companyia Atlàntica del Golfo (bon nom) i sobre ells pesen acusacions d’esclavisme i de tan bé que ho van fer van arribar a cotitzar a la borsa de Nova Iork. La fortuna se’ls va mig acabar amb l’arribada dels Castro al poder (potser aquí van passar de ser presumptes esclavistes a ultradretans convençuts). La dona del somriure fred, perdut i acollonidor, la dona que va deixar unes manilles (no una bala) a la taula de conferències de Carles Puigdemont en un hotel de Madrid fa tres anys podria ser la futura vicepresidenta de Madrid si el vot ho diu i Díaz Ayuso li ho permet.

I finalment, la tercera peça de la cúpula de VOX és Ivan Espinosa de los Monteros, potser la cara menys antipàtica del partit ultra, portaveu al Congrés. Iván és el marit de Rocío Monasterio i fill de Carlos Espinosa de los Monteros, marquès de Valtierra i durant l’època de Rajoy Alt Comissionat del govern espanyol de la Marca Espanya.

Però com us deia, el problema no és que gent com aquesta lideri un partit d’extrema dreta, racista, xenòfob, classista i anti demòcrata. El problema és que hi hagi gent que els voti, gent potser desencantada amb l’actual sistema, gent ignorant, o gent que els hi vagi bé el discurs. Dit això, penso en països com Alemanya que castiga la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el totalitarisme. Ells també el van viure, però ells en van aprendre. Altres només recorden Santa Bàrbara quan trona i quan trona els ben a prop.

La sort

Setembre de 1911. L’Olympic, un dels transatlàntics més luxosos de l’època, propietat de White Star Line, pateix un accident quan colpeja el vaixell de guerra de la Royal Navy HMS Hawke. Tot i el xoc dels dos colossos, no hi ha ferits, però l’Olympic ha de ser reparat i és substituït en les seves rutes per un vaixell germà, el Titanic.

Abril de 1912. El Transatlàntic RMS Titanic que fa el seu viatge inaugural entre Sothampton i Nova Iork xoca contra un iceberg a uns 6000 quilòmetres al sud de Terranova. L’estructura de gel fa un tall sota la línia de flotació que afecta una tercera part del barco. L’enfonsament és inevitable, Mil cinc-cents passatgers moren aquella nit a la tragèdia. La resta, unes 700 persones, sobreviuen.

Novembre de 1916. L’HMMS Britannic un transatlàntic de luxe ha estat reconvertit fa un any en un vaixell hospital que atén ferits de la I Guerra Mundial. Navegant ara pel Mar Egeu el Britannic xoca amb una mina submarina i pateix greus danys, tot i que no s’enfonsa. Un grup de supervivents munta en un bot salvavides que acaba sent destrossat per l’hèlix del Britannic. Bona part dels seus passatgers moren. La tragèdia es cobra una trentena de vides.

Que tenen en comú aquests accidents? Doncs que a la llista de supervivents de tots els casos es repeteix un mateix nom: Violet Jessop, una argentina de pares dublinesos. Jessop treballava de cambrera a l’Olympic el 1911 i al Titanic el 1912 i d’infermera al Britannic el 1916. Però és que a més no només va sobreviure als tres accidents, també era una de les poques passatgeres del bot salvavides que es va empassar l’hèlix del Britannic.

El 1923, Jessop es va casar amb un marí mercant i evidentment el matrimoni va fer aigües i es van separar al cap de poc, potser el temps que el marí es va adonar amb qui s’havia casat.

Hi ha gent amb sort, tanta sort que de vegades la seva passa per enfonsar la sort dels que té al costat.

També us diré que Violet va morir el 1971 d’un atac al cor, un cor que havia aguantat el que havia aguantat.