Són els impostos, idiota

Fa uns anyets, un senyor anomenat Johan Cruyff va dir que un club de futbol ha de tenir els seus diners al camp, és a dir que el patrimoni de l’entitat havia d’estar invertit en els jugadors que guanyen títols, que multipliquen els beneficis del club i no en un compte corrent al banc. Diuen que Cruyff era un geni al camp i també fora d’ell, una cosa tan poc habitual com un gran futbolista i alhora un tipus intel·ligent. No vull fer comparacions poc afortunades, però de vegades la vida també es pot considerar un esport, en la qual els millors triomfen i la resta solen mirar-s’ho tot des de la banqueta.

Ara, a la nostra vida, estiguem al camp o a la banqueta, hi ha un debat del qual potser no som conscients, però que ens podria afectar aviat a tots. I aquest és… S’han d’apujar impostos? Evidentment la primera resposta és negativa. Com hem de pagar més ara que molts arribem a fi de mes pelats o ni això, demanant quartos a la família o privant-nos de coses que abans ens eren vitals? A més, el debat té l’altaveu de la política quan des de les files de la dreta parlamentària es diu que l’esquerra que governa Espanya vol augmentar impostos i fotre els pobres espanyols que tan malament ho han passat a la crisi econòmica del 2008 i a la sanitària de 2019?

Evidentment, jo tampoc vull pagar més impostos. De fet, no en voldria pagar cap. M’agradaria que a la meva nòmina no em descomptessin diners per pagar pensions o per contribuir a la renda. Però això seria just? Seria solidari? Les regions riques espanyoles no voldrien contribuir a fons de solidaritat amb comunitats menys pobres, però això seria factible? Els països de la Unió Europea que tenen un gran nivell de vida estan contents repartint part de la seva riquesa amb socis menys afortunats, els del sud, com per exemple Espanya? És clar que no, oi?

Ara amb la pandèmia països com Espanya necessiten milions i milions d’euros per sortir-se’n. Per ajudar l’economia a tirar endavant. I els diners arribaran d’Europa, sí. No hi ha un altre remei.

Arribats aquí, us voldria donar una xifra. A Espanya la pressió fiscal és gairebé 8 punts menors que a la mitjana europea. Això vol dir que un espanyol paga bastants menys impostos que un francès, un alemany o un italià. Que síiiii. Que allà els sous solen ser més alts, però els francesos, alemanys o italians és normal que demanin als espanyols que ja que els han de donar tants diners, hi hagi un esforç semblant…. Que paguin més impostos. Una contrarietat? Sí, però així és la vida.

Us ho diré d’una altra manera. Madrid presumeix d’impostos baixos respecte a Catalunya. Cert. Però què passa quan els dirigents madrilenys demanen més diners pels seus serveis? Pensem que són insolidaris i França, Alemanya o Itàlia han de prestar-nos o donar-nos 140 mil milions d’euros. I aquí és on les dretes que no governen juguen amb avantatge i amb un discurs deslleial carreguen contra el govern d’esquerres acusant-lo d’atacar la població. Demagògia pura.

Els impostos s’han d’apujar i també s’hauria de dissenyar una política fiscal més racional, fent que els que més tenen, contribueixin més. Per exemple, no pot ser que algunes multinacionals paguin proporcionalment menys impostos que petites i mitjanes empreses o comerços. Les grans fortunes haurien de tenir un cànon específic. Algú ho pot discutir, a part de les dretes per motius tan evidents com que volen desgastar un govern rival o que ells són precisament part de les grans fortunes i empreses?

I no ens enganyem. Per pagar tot el que ens ve a sobre… Sanitat amb necessitats primordials, educació, dependència, pensions, atur, autopistes en condicions, pagament del deute, la lluita contra el canvi climàtic… També és necessari que les anomenades classes treballadores facin la seva contribució. O això es paga sense fer un esforç acompassat a les seves possibilitats?

Cruyff deia que els diners al camp. En canvi, ñes dretes diuen que els diners a les butxaques dels espanyols, el problema és que molts espanyols fa temps que tenen les butxaques buides i alguns no tenen ni butxaques, ni pantalons. I l’únic que els pot protegir és l’Estat i un Estat sense impostos o recursos no és res i els seus súbdits es converteixen en…menys que res.

Doctor Zhivago i la revolució madrilenya

Doctor Zhivago és una pel·lícula de David Lean, basada en un llibre de Boris Pasternak i interpretada per Omar Shariff i la deliciosa Julie Christie (no preneu el qualificatiu com un micromasclisme, la Christie encaixa perfectament amb aquest adjectiu en totes les seves accepcions).

L’obra narra un drama familiar que es desenvolupa a Rússia durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la seva transformació en la Unió Soviètica. Una història d’amor, intrigues i desgràcies sota una banda sonora inoblidable de Maurice Jarre que li va suposar un Òscar i que va ser clau perquè moltes parelles que van anar al cinema a veure el film portessin al món una generació de fills entre les quals m’incloc.

Però tot això (bé, gairebé tot) ja ho saben molts. El que no se sap potser massa és el que us volia explicar avui. La trama original de Doctor Zhivago passava a la gran mare Rússia i el rodatge de Lean, fet el 1965, difícilment es podia fer allà per allò de la guerra freda. Així, que van buscar escenaris alternatius i els elegits van ser principalment a Espanya (Madrid, Valladolid, Salamanca….) Aquí hi havia l’avantatge que el franquisme en ple procés d’obertura política veia una oportunitat per mostrar que Espanya era bon lloc per invertir i per anar a fer turisme (el cinema caspós i patri de l’època també hi va col·laborar). I sobretot, Espanya oferia mà d’obra barata: extres que cobraven mig entrepà per hores sota el sol, la neu o els crits de Lean).

Doncs bé, una de les escenes culminants de la pel·lícula es va rodar a la població madrilenya de Canillas. Aquí Lean va filmar la desfilada de la victòria dels revolucionaris soviètics. I aquests manifestants cantaven la Internacional Socialista. Però és clar, a Espanya tot i que obrint-se al món era un règim feixista i dictatorial contrari a qualsevol cosa que sonés a llibertat, a esquerres i no diguem a comunisme. I és clar, les forces d’ordre es van presentar enmig del rodatge a demanar explicacions. El director Lean no va fer-los massa cas i va ser un dels seus ajudants qui va convèncer la Guàrdia Civil que allò era una pel·lícula, que res d’alçaments ni revolucions, era un muntatge cinematogràfic.

Diuen les cròniques de l’època que els agents es van quedar poc convençuts i que van mirar un per un els extres per comprovar si cantaven o no la Internacional, si se la sabien o ho feien veure, no fos cas que de tan bona interpretació en sorgís una de grossa. Aquesta anècdota diu molt del moment i del país. Com també diu molt que alguns veïns de Canillas, ignorant el rodatge, i sentint en plena nit la Internacional a ple pulmó destapessin ampolles de cava i xampany per celebrar allò que finalment no va arribar.

Això sí, diuen que alguns i algunes van dormir contents i entonats (no sé si aquella nit va sorgir un altre baby boom). En tot cas, us recomano mirar i gaudir la pel·licula i potser aquella nit surt rodona i ajudem a portar al món futurs afiiats a la Seguretat Social, que ens anirà molt bé.