12 Desitjos 2014

L’ordre d’aquests desitjos no respòn a cap regla, simplement vaig escrivint tal com raja.

1-Que només passin gana aquells que aposten per una dieta espartana per millorar la salut.

2-Que les noves tecnologies no acabin amb els diaris, ni amb els llibres de paper.

3-Salut pels meus i pels que m’estimo i fins i tot pels que no són meus, ni m’estimo, ni tan sols conec.

4-Feina, molta feina pels que la vulguin i la necessitin.

5-Que no tanquin més mitjans de comunicació, ni cap taller mecànic, ni cap bar, ni cap empresa de Santa Perpètua de la Mogoda, ni cap comerç de cap barri, ni cap fusteria (que gairebé ja no en queden). Que, en definitiva, no tanqui cap negoci que tingui ganes de tirar endavant.

6-Que s’acabi la crísi. Que les coses li surtin bé al conseller Mas Colell, al ministre Montoro i a tots els responsables de les economies domèstiques, nacionals, internacionals, mundials, interplanetàries. Més enllà del seu color polític, que els vagi tot de color de rosa i a veure si ens repercuteix per bé.

7-Que s’acabi ETA d’una vegada i per sempre i que ells com a perdedors d’aquesta batalla reconeguin la derrota i siguin tractats pels guanyadors tal com marca la Convenció de Ginebra.

8-Que plogui a gust de tots en la mesura del possible.

9-Que el canvi climàtic s’aturi, es reverteixi i tots poguem respirar aire net i sa.

10-Que s’arreglin del tot els conflcites bèl.lics del món i que mai més un problema al món suposi morts innocents ni segrestos de periodistes que tenen com única arma un ordinador.

11-Que els polítics optin sempre pel bé dels ciutadans per sobre d’interessos particulars i que apostin més pels bens públics que pels privats.

12-Que el poble de Catalunya i que tots els pobles del món siguin el que vulguin ser. Democràcia.

Aquests són els 12 primers desitjos que m’han vingut al cap ara i segurament en tindria d’altres si no fos el 31 de desembre poc abans de les 11 del matí. Però aixi són les coses.

Feliç 2014

 

No pensar en les conseqüències és divertit…….en un llibre

Aquest Nadal he acabat de llegir “El abuelo que saltó por la ventana y se largó”, un llibre que feia mesos tenia pendent, un llibre de Jonas Jonasson, un suec que no fa novel.les de misteri, que ja té mèrit encara que només sigui perque dèu  ser dels pocs suecs que no les escriu.

“El abuelo…..” és la historia d’un señor de cent anys que decideix donar un tomb a la seva  vida avorrida en un asil al seu poble avorrit. Paral.lelament l’autor fa diverses mirades enrera en el temps per demostrar que la vida d’aquest vell centenari, Allan Emmanuelle Karlson, ha estat de tot menys avorrida.

En un relat tan divertit com absurd, descobrim que un jove  Karlsson és un  expert en explosius al seu avorrit  poble suec, marxa a recorrer el món i entre altres coses es fa amic de Franco a Espanya perque li salva la vida en plena Guerra Civil, com també salva la vida de Churchill en un atemptat planejat pels serveis secrets iranians. Intima amb els presidents americans Truman, Johnson i Nixon. Té una trobada delirant amb Stalin al Kremlin. Durant el seu periple per tot el món, Karlsson es fa amic del líder xinès Mao Tse Tung o del coreà Kim Il Sung o del francés Charles De Gaulle. Fins i tot ajuda a una analfabeta mig tarada a ser presidenta de Bali, amb  el suport del seu inseparable amic, un germà gens llest d’Albert Einstein. Per acabar d’arrodonir aquest relat surrealista, Karlsson és peça clau perque americans i soviètics, tots dos bàndols, tinguin la bomba atómica i més tard, ja com espia de la CIA, maniobra perquè  cap de les dues potències la faci servir en plena Guerra Freda. Aconsello la lectura d”El abuelo….” perquè passes una molt bona estona (les 390 pàgines es ventilen molt ràpid)  i a més d’aquest llibre  n’he tret algunes conclusions.

Karlsson és un home al qual no li interessa la política, no te cap ideología. Tan se li en fot ajudar a Franco, tot i haver lluitat amb els republicans. Tan se  li en fot donar la fòrmula de la bomba atómica a americans com a soviètics. Tan se  li en fot una cosa com l’altra. Ell simplement actua de la forma que li ve de gust en aquell moment, no s’atura a pensar en conseqüències, ni en danys colaterals, ni en qui resulta perjudicat o beneficiat per  les seves accions, gairebé mai massa pensades. Tot plegat fa riure quan ho llegeixes en un llibre d’un suec que no escriu llibres de misteri.

El problema és quan aquestes actuacions que es fan sense pensar en  les seves conseqüències no les fa un vell centenari suec en una novel.la. El problema és quan les fan alguns polítics a la vida real.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Esta Navidad he terminado de leer “El abuelo que saltó por la ventana y se largo” , un libro que hacía meses tenía pendiente , un libro de Jonas Jonasson , un sueco que no hace novelas de misterio , que ya tiene mérito aunque sólo sea porque debe ser de los pocos suecos que no las escribe .
“El abuelo ….. ” es la historia de un señor de cien años que decide dar un giro a su vida aburrida en un asilo en su pueblo aburrido . Paralelamente el autor hace varias miradas atrás en el tiempo para demostrar que la vida de este viejo centenario , Allan Emmanuelle Karlson ha sido de todo menos aburrida .
En un relato tan divertido como absurdo, descubrimos que un joven Karlsson es un experto en explosivos en su aburrido pueblo sueco , marcha a recorrer el mundo y entre otras cosas se hace amigo de Franco en España porque le salva la vida en plena Guerra Civil , como también salva la vida de Churchill en un atentado planeado por los servicios secretos iraníes . Intima con los presidentes estadounidenses Truman , Johnson y Nixon . Tiene un encuentro delirante con Stalin en el Kremlin. Durante su periplo por todo el mundo , Karlsson se hace amigo del líder chino Mao Tse Tung o del coreano Kim Il Sung o del francés Charles De Gaulle . Incluso ayuda a una analfabeta medio tarada a ser presidenta de Bali , con el apoyo de su inseparable amigo , un hermano nada listo de Albert Einstein . Para acabar de redondear este relato surrealista , Karlsson es pieza clave para que estadounidenses y soviéticos , ambos bandos , tengan la bomba atómica y más tarde , ya como espía de la CIA , maniobra para que ninguna de las dos potencias la use en plena Guerra Fría . Aconsejo la lectura de “El abuelo ….” porque pasas un buen rato ( las 390 páginas se ventilan muy rápido ) y además de este libro he sacado algunas conclusiones .
Karlsson es un hombre al que no le interesa la política , no tiene ninguna ideología .Le da lo mismo ayudar a Franco , a pesar de haber luchado con los republicanos . Le da lo mismo  dar la fórmula de la bomba atómica a americanos como soviéticos . Le da lo mismo una cosa como la otra . Él simplemente actúa de la forma que le apetece en ese momento , no se detiene a pensar en consecuencias , ni en daños colaterales , ni en quien resulta perjudicado o beneficiado por sus acciones , casi nunca demasiado pensadas . Todo ello hace reír cuando lo lees en un libro de un sueco que no escribe libros de misterio .
El problema es cuando estas actuaciones que se hacen sin pensar en sus consecuencias no las hace un viejo centenario sueco en una novel.la . El problema es cuando las hacen algunos políticos en la vida real .

Il.luminació: Conte breu de Nadal

Nadal és joia, amor, felicitat i alegria. Nadal és menjar, beure i riure. Nadal és regalar, rebre i compartir. Nadal és pares, fills i germans. Nadal és arbre, pessebre i llums. Si vols que tot això perduri en el temps…..apaga la llum. Perquè en cas que la tinguis encesa molt de temps….ni menjar, ni beure, ni compartir, ni regals i no et quedaran ganes de res més.

Fí

2004 Madrid, València i Balears creen l’Eix de la Prosperitat. Nou anys després….

L’any 2004 Esperanza Aguirre, Francisco Camps i Jaume Matas firmaven l’anomenat eix de la prosperitat. Les comunitats que presidien la baronesa i els barons del Partit Popular (Madrid, València i Balears) presumien amb raó de tenir gairebé el 30% de la riquesa espanyola aglutinada en un territori que apenes ocupa el 7%de la superficie del país.

Madrid maniobrava perque València fos la platja dels seus ciutadans i sobretot el port de les seves mercaderies, un interés paral.lel a  un altre objectiu: que Barcelona no ho fos de cap de les maneres.A  València ja li estava bé aquest pacte i a més tenia carta blanca de la capital per organitzar Fòrmula 1,la Copa del Món de Vela, la Intertoto de la petanca i totes aquells projectes que fessin lluir.  I per anar més enllà en aquest eix es van inventar que les Illes fossin la tercer pota d’una taula coixa….

De tot allò fa només 9 anys. I cap dels tres presidents continua en el seu lloc.

Esperanza Aguirre  diu que va deixar la presidencia de Madrid per problemas de salut, tot i que alguns diuen que les desavinences amb Mariano Rajoy i alguns casos de corrupció  i d’espionatge intern al seu executiu la van acabar de decidir.

A Francisco Camps el van fer fora els seus pel judici dels vestits. En va sortir no culpable, però crec que mai no van sortir les factures de la roba que presumptament va rebre de la trama Gürtel.

I Jaume Matas, tot i que fa pinta i cara de ser una bona persona col.lecciona acusacions,  ha anat a la presó per corrupció  i hi tornarà sempre que el govern Rajoy no li concedeixi l’indult que ha demanat el propi interessat.

Nou anys després podem concloure que Madrid, València i Balears són l’eix de la prosperitat?

En aquests any és cert que alguns  madrilenys, valencians o illencs s’han fet rics i prospers, però la seva població en general segurament és més pobre i està més pensida. Alguns han millorat comptes corrents i fons d’armari a costa de casos  com Gürtel,  Berzosa, CAM, Húgel, Fabra, Guateque, Urdangarín, Noos, Palma Arena, Picnic, Pitiusa, Pla Territorial, Porto, Torres Calatrava, Túnel de Sóller, Ibatur, Ibiza Center, Funerària, Emarsa, Cooperación, Brugal, Bárcenas, Andratx…... Potser alguns  s’han omplert les butxaques per  la incomparable  gestió  i conseqüents resultats de Canal 9  (i potser d’aquí a poc de TeleMadrid). Alguns potser s’ han hagut de comprar una caixa de seguretat més grossa per guardar bitllets provinents de comissions del gran aeroport  de Castelló, que no te ni avions ni rutes. O alguns s’han vist compensats per  la fallida de Terra Mítica i el Parc de les Arts i les Ciències. O alguns han fet quartos a costa dels nefastos resultats de projectes avortats com els Jocs Olímpics o EuroVegas…. En aquests anys també han anat a la bancarrota totes les entitats financeres d’aquestes comunitats (gestionades si o si per capitostos del PP). I si no ho han fet fallida ha estat per la intervenció de l’Estat i l’ajuda dels diners públics (Caja Madrid, Banc de València, Bancaixa, Caixa del Mediterrani, Sa Nostra..)

Nou anys després podem concloure que Madrid, València i Balears són l’eix de la prosperitat?

És cert que la corrupció  político-económica no està estesa només per aquests territoris ni en una formació política en concret. Està per Espanya, Catalunya,  Europa i el món, o al menys més estesa del què voldriem. Però avui m’ha caigut a les mans un retall de diari d’aquest eix de la prosperitat madrilenyovalencianobalear i m’han entrat ganes de fer una mica de balanç.

Prosperitat?

VERSIÓN EN CASTELLANO

En 2004 Esperanza Aguirre , Francisco Camps y Jaume Matas firmaban el llamado eje de la prosperidad . Las comunidades que presidían la baronesa y los barones del PP ( Madrid , Valencia y Baleares ) presumían con razón de tener casi el 30% de la riqueza española aglutinada en un territorio que apenas ocupa el 7% de la superficie del país .

Madrid maniobraba para que Valencia fuera la playa de sus ciudadanos y sobre todo el puerto de sus mercancías , un interés paralelo a otro objetivo: que Barcelona no lo fuera de ninguno de los maneras. A Valencia ya le iba  bien este pacto y además tenía carta blanca de la capital para organizar Fórmula 1, la Copa del Mundo de Vela , la Intertoto de la petanca y todas aquellos proyectos que pudieran lucir . Y para ir más allá en este eje se inventaron que las Islas fueran la tercera pata de una mesa coja ….

De todo esto hace sólo 9 años . Y ninguno de los tres presidentes continúa en su puesto  .

Esperanza Aguirre dice que dejó la presidencia de Madrid por problemas de salud , aunque algunos dicen que las desavenencias con Mariano Rajoy y algunos casos de corrupción y de espionaje interno en su ejecutivo la acabaron de decidir.

A Francisco Camps le echaron sus por el juicio de los trajes .Salió no culpable , pero creo que nunca salieron las facturas de la ropa que presuntamente recibió de la trama Gürtel .

Y Jaume Matas , aunque tiene pinta y cara de ser una buena persona colecciona acusaciones , ha ido a la cárcel por corrupción y volverá siempre que el gobierno Rajoy no le conceda el indulto que ha pedido el propio interesado .

Nueve años después podemos concluir que Madrid , Valencia y Baleares son el eje de la prosperidad ?

En estos año es cierto que algunos madrileños , valencianos o isleños se han hecho ricos y prósperos , pero su población en general seguramente es más pobre y está más alicaída . Algunos han mejorado cuentas corrientes y fondos de armario a costa de casos como Gürtel , Berzosa , CAM , Hugel , Fabra , Guateque , Urdangarín , Noos , Palma Arena , Picnic , Pitiusa , Plan Territorial , Oporto, Torres Calatrava , Túnel de Sóller , Ibatur, Ibiza Center , Funeraria , Emarsa, Cooperación , Brugal , Bárcenas , Andratx …… Quizás algunos se han llenado los bolsillos por  la incomparable gestión y consecuentes resultados de Canal 9 ( y quizás dentro de poco de TeleMadrid ) . Algunos quizás se han tenido que comprar una caja de seguridad más grande para guardar billetes provenientes de comisiones del gran aeropuerto de Castellón , que no tiene ni aviones ni rutas . O algunos se han visto compensados ​​por la quiebra de Terra Mítica y el Parque de las Artes y las Ciencias . O algunos han hecho cuartos a costa de los nefastos resultados de proyectos abortados como los Juegos Olímpicos o EuroVegas …. En estos años también han ido a la bancarrota todas las entidades financieras de estas comunidades ( gestionadas si o si por cabecillas del PP) . Y si no lo han quebrado ha sido por la intervención del Estado y la ayuda del dinero público ( Caja Madrid , Banco de Valencia , Bancaja , Caja del Mediterráneo, Sa Nostra ..)
Nueve años después podemos concluir que Madrid , Valencia y Baleares son el eje de la prosperidad ?

Es cierto que la corrupción político- económica no está extendida sólo por estos territorios ni en una formación política en concreto . Está por España , Cataluña , Europa y el mundo , o al menos más extendida de lo que quisiéramos . Pero hoy ha caído en mis manos un recorte de periódico de este eje de la prosperidad madrileñovalencianobalear y me han entrado ganas de hacer un poco de balance .

Prosperidad ?

Nadal + Consulta = Boicot als productes catalans

 

S’acosta el Nadal i com ja és tradició entre alguns bons cristians….toca boicot als productes catalans. Aiiiii! Quines tradicions tan arraigades entre alguns homes i dones de bona voluntat!!!  Quin esperit de concòrdia!! Fins i tot, alguns grans magatzems, supermercats i botigues despleguen grans rètols dient quins són els productes NO catalans que s’han de lliurar del boicot.

Com deia aquesta és una tradició arrelada des de fa molt. Us enrecordeu d’aquell boicot contra tot el que sonés a català quan Josep Lluis Carod Rovira va anar a Perpinyà a parlar amb ETA perquè Catalunya fos zona lliure d’atemptats???? O aquell boicot que va durar un parell d’anys coincidint amb el debat de l’Estatut? Que els catalans vòlen un nou estatut com bona part de les Comunitats Autònomes? Doncs a deixar de comprar caves, aigües, aliments o qualsevol cosa que sonés a català i a catalans.

Deixeu-me explicar-vos una anècdota d’aquell boicot anticatalà i antiestatutari. A Granada, com a molts altres llocs d’Espanya, circulava un llistat amb els productes catalans que No es podien comprar. Cridava l’atenció que en aquest document inquisitorial hi havia l’aigua de Lanjarón, una de les empreses més importants de l’Alpujarra de Granada. Per què els granadins haurien de fer boicot a aquest producte? Doncs la raó era que l’etiqueta i el tap de les ampolles es fabricava a Catalunya. Aiiii que atinats els censors!!!

I ara amb la consulta pel Dret a Decidir fixada amb data i pregunta, els censors tornen. Els que fan les llistes i els que venen els productes.

I què passa amb els productors catalans? Doncs que també fan la seva campanya antiboicot dient que si, que ells són catalans……però no tan. Que no vòlen la independència, que són catalans i espanyols, que ells s’estimen molt el mercat estatal (i més els seus quartos) i preguen perquè la situació es recondueixi. Lògic i humanament comprensible.

De tot això del boicot, contraboicot i companyia em crida l’atenció sobretot una cosa……Més enllà de voler fer mal a Catalunya (a les seves empreses més que a cap altra cosa) pels seus desitjos sobiranistes el que no acabo d’entendre és que a algú que li agradi el cava de Sant Sadurní d’Anoia, les galetes de Santa Coloma de Farners o les peces de roba del Vallès ho deixi de comprar per una circumstància política. D’això se’n diu ser un autèntic papanates. I si a més, compra com alternativa caves d’Almendralejo o sidra asturiana,d’això se’n diu….ser un  papanates dues vegades. Esperit Nadalenc.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Se acerca la Navidad y como ya es tradición entre algunos buenos cristianos …. toca boicot a los productos catalanes . Ayyy ! ¿Qué tradiciones tan arraigadas entre algunos hombres y mujeres de buena voluntad ! Qué espíritu de concordia ! Incluso , algunos grandes almacenes , supermercados y tiendas despliegan grandes letreros diciendo cuáles son los productos NO catalanes que se librarán del boicot .
Como decía esta es una tradición arraigada desde hace mucho. Os acordáis de aquel boicot contra todo lo que sonara a catalán cuando Josep Lluis Carod Rovira fue a Perpignan a hablar con ETA para que Catalunya fuera zona libre de atentados ? ? ? ? O ese boicot que duró un par de años coincidiendo con el debate del Estatuto ? Que los catalanes quieren un nuevo estatuto como buena parte de las Comunidades Autónomas ? Pues a dejar de comprar cavas , aguas , chocolate en polvo, alimentos o cualquier cosa que sonara a catalán y catalanes .
Dejadme contaros una anécdota de aquel boicot anticatalán y antiestatutario . En Granada, como en muchos otros lugares de España , circulaba un listado con los productos catalanes que no se podían comprar. Llamaba la atención que en este documento inquisitorial había agua de Lanjarón , una de las empresas más importantes de la Alpujarra granadina . ¿Por qué los granadinos deberían hacer boicot a este producto ? Pues la razón era que la etiqueta y el tapón de las botellas se fabricaba en Catalunya . Ayyy que atinados los censores !
Y ahora con la consulta por el Derecho a Decidir fijada con fecha y pregunta , los censores vuelven . Los que hacen las listas y los que venden los productos .
Y qué pasa con los productores catalanes ? Pues que también hacen su campaña antiboicot diciendo que sí, que ellos son catalanes …… pero no tanto . Que no quieren la independencia, que son catalanes y españoles , que ellos quieren mucho el mercado nacional ( y más sus cuartos ) y rezan para que la situación se reconduzca . Lógico y humanamente comprensible .
De todo esto del boicot , contraboicot y compañía me llama la atención sobre todo algo …… Más allá de querer hacer daño a Cataluña ( a sus empresas más que a ninguna otra cosa) por sus deseos soberanistas lo que no acabo de entender es que a alguien que le guste el cava de Sant Sadurní , las galletas de Santa Coloma de Farners o las prendas del Vallés las deje de comprar por una circunstancia política . Esto se llama ser un auténtico papanatas . Y si además , compra como alternativa cavas de Almendralejo o sidra asturiana , esto se llama …. ser un papanatas al cuadrado. Espíritu Navideño.

La consulta no es farà, no ho permetran.

12 de desembre de 2013. Barcelona.

El president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas acaba d’anunciar que el 9 de novembre de 2014 te la intenció de fer una consulta. Un principi d’acord al què han arribat Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i la CUP.

Madrid. Club Siglo XXI, un dels fòrums de debat més conservadors de la capital. Pocs minuts després de l’anunci de la consulta.

“Cuándo puñetas os daréis cuenta los catalanes que sois igual que los españoles?” Aquesta pregunta la fa en veu alta enmig de la sala plagada d’empresaris madrilenys un autodenominat periodista i empresari basc i espanyol (i jo afegeixo que habitual tertulià del Grup Intereconomia, situat a  la dreta de la dreta ideològica)  L’interpel.lat és Joaquím Gay de Montellà, el president de Foment del Treball, la plataforma de l’empresariat català, que com a convidat principal i conferenciant de la sessió acaba de dir que Catalunya necessita un tractament propi pel que fa al finançament, que als catalans ja no  els serveix un sistema de finançament per a totes les Comunitats Autònomes. Gay ha assegurat que “ja no ens val un café para todos”.

La pregunta xulesca i amb to poc educat del periodista i empresari basc i espanyol contrasta amb el tarannà pausat de Gay, un home moderat de pensament i formes i allunyat dels posicionaments radicals.

A l’auditori, Gay te a tothom en contra, exceptuant mitja dotzena de paisans de Foment, la seva responsable de premsa i un grapat de periodistes. Les preguntes són llargues i punyents. El president d’una televisió de la capital li diu que “ja està bé que els catalans amenacin amb una pistola al cap de la resta dels espanyols”. Per fer-vos una idea de com ha anat el debat, el president del Club Siglo XXI, Eduardo Zaplana (ex president valencià i ex ministre d’Aznar) ha d’accelerar la fí de la sessió i fer una intervenció “que mai” no fa per calmar ànims.

A l’acabar aquesta conferència tensa, lletja, incòmoda un grup de periodistes catalans la comentem…..I també ens interroguem sobre la data i les preguntes de la consulta. “Per què el novembre?” “Per què dues preguntes, no serà tot massa complicat” “Es permetrà votar a catalans empadronats fora de Madrid?” I de sobte se’ns acosta un polític català present a la sala i ens diu…..”No us preocupeu per res d’això. La consulta no es farà. Que no ho heu vist i no ho heu sentit? Mai no ens deixaran”.

Ens quedem parats, fins i tot impactats. Fa apenes dues hores de l’anunci de la consulta i més d’un pensa que tot plegat és impossible.

VERSIÓN EN CASTELLANO

12 de diciembre de 2013 . Barcelona.

El president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas acaba de anunciar que el 9 de noviembre de 2014 tiene la intención de hacer la  consulta . Un principio de acuerdo al que han llegado CiU, Esquerra Republicana de Catalunya , Iniciativa per Catalunya y la CUP.

Madrid. Club Siglo XXI , uno de los foros de debate más conservadores de la capital . Pocos minutos después del anuncio de la consulta .

“Cuando puñetas os dareis cuenta los catalanes que sois igual que los españoles ? ” Esta pregunta la hace un autodenominado periodista y empresario vasco y español ( y yo añado que habitual tertuliano del Grupo Intereconomía, situado  a la derecha de la derecha ideológica ) El interpelado es Joaquím Gay de Montellà , el presidente de Fomento del Trabajo , la plataforma del empresariado catalán , que acaba de decir que Catalunya necesita un tratamiento propio en cuanto a la financiación , que a los catalanes ya no les sirve un sistema de financiación para todas las Comunidades Autónomas . Gay ha asegurado que “ya no nos vale un café para todos” .
Esta pregunta chulesca y con tono poco educado  del periodista y empresario vasco y catalán contrasta con el carácter pausado de Gay , un hombre moderado en fondo y formas y alejado de los posicionamientos radicales .
En el auditorio , Gay tiene a todos en contra , exceptuando media docena de paisanos de Fomento , su responsable de prensa y una decena de periodistas . Las preguntas son largas y punzantes. El presidente de una televisión de la capital le dice que “ya está bien que los catalanes amenacen con una pistola en la cabeza del resto de los españoles” . Para hacerse una idea de cómo ha ido el debate , el presidente del Club Siglo XXI , Eduardo Zaplana (ex presidente valenciano y ex ministro de Aznar ) debe acelerar el final de la sesión y hacer una intervención “que nunca” hace para calmar los ánimos .
Al terminar esta conferencia tensa , fea , incómoda un grupo de periodistas catalanes la comentamos ….. Y también nos preguntamos acerca de la fecha y las preguntas de la consulta . “¿Por qué en noviembre ? ” “¿Por qué dos preguntas , no será todo demasiado complicado?” ” Se permitirá votar a catalanes empadronados fuera de Madrid ? ” Y de repente se nos acerca un político catalán de larga trayectoria en barcelona y Madrid  y nos dice .. … ” No os preocupéis por nada de esto . La consulta no se hará. Que no lo habéis  visto y oído? Nunca nos dejarán .
Nos quedamos pensativos , incluso impactados Hace apenas dos horas del anuncio de la consulta y alguno ya cree que es del todo imposible hacerla.

.

.

A Madrid falta una estatua de tot un patriota??

Blas de Lezo Olavarrieta. A quants de vosaltres us sona aquest nom? Suposo que a pocs. Era un senyor que va néixer al 1689 a Guipúscoa i va morir el 1741 a la llunyana Cartagena de Indias. Se’l coneixia com “ Patapalo” o “MedioHombre” per les nombroses ferides de guerra i les moltes mutilacions del seu cos (va quedar borni, tenia el  braç dret inútil d’un tret i la cama esquerra li van haver d’amputar). Potser seguiu sense saber de qui us parlo. Doncs continuo.

Blas de Lezo Olavarrieta era allò que a Espanya es coneix com un heroi de guerra, un patriota, un militar intel.ligent, un estrateg sense escrúpols, però un estrateg. Va començar la carrera militar des d’abaix. El seu valor i entrega el van fer pujar esglaons i arribar a Almirall, la categoria més alta de la Marineria i quan va morir li van atorgar a títol  pòstum del Marquesat d’Oviedo.

Va participar com a bon “home de bé” de l’època en moltes guerres: a la de la Mediterrània (contra Gènova), la del Carib (contra corsaris anglesos), a la Florida (contra més anglesos), a incomptables batalles contra indis infidels i poc civilitzats a les Amèriques i sobretot, sobretot va participar a la Guerra de Successió espanyola a sou del Felip V de Borbó.

La Guerra de Successió, ohhhh quina guerra! ohhh quin heroi! En Blas de Lezo Olavarrieta capitanejava la fragata Campanella el 1713 i 1714 que des de la costa es van dedicar durant un llarg any a bloquejar primer i a bombardejar després Barcelona, l’última gran ciutat contrària al Borbó. La ciutat que va optar per donar suport a Carles d’Austria d’acord amb anglesos, portuguesos, austríacs, alemanys o holandesos. La ciutat que per coses de la vida (en resum traicions pensades i decidides a palaus llunyans) va quedar abandonada per tots els seus aliats i  va quedar sola contra les tropes borbòniques, francesos i castellans, un exèrcit modern, nombrós, experimentat, ben equipat i sanguinari, com no pot ser d’altra manera un exèrcit.

Quin fart de bombardejar Barcelona es va fer el Blas de Lezo Olavarrieta. Des de la seva privilegiada posició al pont de comandament de la Campanella ordenava bombardejar nit i dia, dia i nit  una ciutat d’infidels (coms els indis), una ciutat amb 50 mil habitants:un grapat de militars, tots els gremis de la ciutat armats per l’ocasió  i molts nens, vells i dones que es negaven a rendir-se a l’enemic.Tots sense excepció desnodrits i exaustes pel setge. I vinga bombes contra ells i la ciutat, una carnisseria digna d’un heroi de guerra, d’un patriota, d’un estrateg, d’un espanyol de bé.

Diuen des de “La Meseta” que Blas de Lezo Olavarrieta era un home valent oblidat per la història. Fa uns anys que la Fundació Francisco Franco va demanar que es reconegués la seva figura amb una estàtua al centre de Madrid. Fa uns dies l’alcaldessa Ana Botella va obrir aquesta possibilitat i en els pròxims dies s’estudiarà el tema al ple de l’ajuntament. L’únic dubte que tinc és si l’estàtua és per premiar les victòries de Blas de Lezo Olavarrieta al Carib, a la Florida o a Barcelona, o perquè era un patriota, o un pobre mutilat de guerra o perque a Madrid falten estàtues i sobren papanates.

Ara potser ja sabeu qui era.

Blas de Lezo Olavarrieta . A cuántos de vosotros os suena este nombre ? Supongo que a pocos . Era un señor que nació en 1689 en Guipúzcoa y murió en 1741 en la lejana Cartagena de Indias . Se le conocía como ” Patapalo ” o ” Mediohombre ” por las numerosas heridas de guerra y las muchas mutilaciones que sufría su cuerpo durante sus años de militar (quedó tuerto , tenía el brazo derecho inútil y la pierna izquierda le tuvieron amputar ) . Quizás siga sin saber de quién hablo .
Blas de Lezo Olavarrieta era lo que en España se conoce como un héroe de guerra , un patriota , un militar inteligente, un estratega sin escrúpulos , pero un estratega . Comenzó la carrera militar desde abajo . Su valor y entrega le hicieron subir escalones y llegar a Almirall , la categoría más alta de la Marinería y cuando murió le otorgaron a título póstumo del Marquesado de Oviedo .
Participó como buen ” hombre de bien ” de la época en muchas guerras : la del Mediterráneo ( contra Génova ), la del Caribe ( contra corsarios ingleses ) , en la Florida ( contra más ingleses ) , en incontables batallas contra indios infieles y poco civilizados en las Américas y sobre todo, sobre todo participó en la Guerra de Sucesión española a sueldo del Felipe V de Borbón .
La Guerra de Sucesión , ohhhh qué guerra ! ohhh qué héroe ! Blas de Lezo Olavarrieta capitaneaba la fragata Campanella que desde la costa se dedicaron durante un largo año a bloquear primero y bombardear después Barcelona , la última gran ciudad contraria al Borbón . La ciudad que en principio optó por apoyar a Carlos de Austria de acuerdo con ingleses , portugueses , austriacos, alemanes u holandeses . La ciudad que por cosas de la vida ( en resumen traiciones pensadas y decididas a palacios lejanos ) quedó abandonada por todos sus aliados y se quedó sola contra las tropas de Felipe V , franceses y castellanos , un ejército moderno , numeroso , experimentado , bien equipado y sanguinario , como no puede ser de otra manera un ejército .
Qué harto de bombardear Barcelona se hizo el Blas de Lezo Olavarrieta . Desde su privilegiada posición en el puente de mando ordenaba bombardear noche y día , día y noche una ciudad de infieles ( cometido los indios ) , una ciudad con 50 mil habitantes , pocos militares y muchos niños , ancianos y mujeres que se negaban a rendirse al enemigo . Y venga bombas contra ellos , una carnicería digna de un héroe de guerra , de un patriota , de un estratega , un español de bien .
Dicen desde La Meseta que es un hombre valiente olvidado por la historia , sólo una fragata de la Marina española lleva su nombre . Hace unos años que la Fundación Francisco Franco pidió que se reconociera la figura de Blas de Lezo Olavarrieta con una estatua en el centro de Madrid . Hace unos días la alcaldesa Ana Botella abrió esta posibilidad y en los próximos días se estudiará el tema . La única duda que tengo es si la estatua es para premiar las victorias de Blas de Lezo Olavarrieta en el Caribe , en la Florida o en Barcelonao porque era un patriota o un pobre mutilado. Quizás todo se deba porque en madrid faltan estatuas y sobran botarates, Ahora quizás ya sabeis quien era.

Mandela estarà envoltat de borinots i papanates

Nelson Mandela va néixer el 1918 a Mvezo, un petit poblat de 300 persones al sud d’Àfrica. Descendent de Reis, membre del clan Madiba (d’on ve el seu sobrenom) va deixar enrera la seva família per marxar a Johannesburg on es va llicenciar en Dret el 1943.

En aquella època forma part de diversos moviments estudiantils i el 1955 participa en el Congrés Nacional Africà que defensa l’anomenada “Carta de la Llibertat”, que promou  el moviment antiapartheid contra la política segregacionista. El 1953 obre el primer despatx d’advocats dirigit a clients negres. Pocs mesos després les autoritats clausuren el buffet. Mandela forma part del moviment antiapartheid de resistència pacífica, inspirat en Gandhi. Tot això li suposa la detenció el 1956 i anar a la presó fins el 1961, amb 150 activites més. Són acusats i condemnats d’activitats il.lícites, contràries a les lleis vigents promogudes per les autoritats legítimes.

Quan surt de la presó, Mandela radicalitza els seus posicionaments, conscient que la vía pacífica és infructuosa. Tot plegat originia el trencament del Congrés Nacional Africà en dues faccions, la pacífica i la violenta, liderada per Mandela.

“Madiba” funda “La Llança de la Nació”, unes guerrilles basades en les seves homònimes israelianes. A aquestes altures, Mandela està considerat com un dels caps d’aquestes milícies i se l’assenyala com un terrorista, tan pel govern sudaficà com per les Nacions Unides. Encerclat per la pressió política i policial fuig a Algèria i torna a Sudàfrica el 1962 per intentar refundar el moviment. És aleshores quan Mandela és detingut i empresonat durant 27 anys. En aquest llarg període, el presoner 466/64 té temps per rebutjar la vía terrorista, per lliurar-se d’algun intent d’assassinat i  gràcies al suport internacional (sobretot al britànic) es converteix en el líder antiapartheid. Des de la presó dirigeix totes les seves activitats i negocïa possibles sortides al conflicte. Es converteix en un tòtem dels Drets Humans. I el 1990 la pressió política fa que el president Frederik De Klerk ordeni el seu alliberament.

Aquell terrorista, aquell subversiu, aquell enemic de les lleis i del poble, aquell que va dir que res és impossible rep el Nobel de la Pau el 1993 i es converteix en el primer president negre de Sudàfrica el 1994. Des d’aleshores i fins a la seva mort tot han estat lloances i reverències per a l’home que des de’un petit poblat sudafricà va marxar a la ciutat, va guanyar el país i va conquerir el món. Invictus.

Aquests dies, un munt de mandataris, alguns d’ells hipòcrites papanates i borinots, aniran a Sudàfrica a retre-li homenatge en el seu enterrament i funerals. I dic “uns hipòcrites, uns papanates i uns borinots” perque si Mandela hagués nescut als seus països i hagués fet tot el què va fer, l’haguéssin perseguit, aïllat, empresonat i ves a saber quantes coses més. Perquè aquest grapat d’ insignificants mandataris  no van a Sudàfrica perquè creguin en els valors de Mandela, ni de bon tros. Hi van per fer-se una fotografia. No serveixen per gaire cosa més.

Nelson Mandela nació en 1918 en Mvezo , un pequeño poblado de 300 personas en el sur de África. Descendiente de Reyes , miembro del clan Madiba (de donde viene su apodo ) dejó atrás a su familia para irse a Johannesburgo donde se licenció en Derecho en 1943.
En aquella época forma parte de varios movimientos estudiantiles y en 1955 participa en el Congreso Nacional Africano que defiende la llamada ” Carta de la Libertad” , que promueve el movimiento antiapartheid contra la política segregacionista . En 1953 abre el primer despacho de abogados dirigido a clientes negros . Pocos meses después las autoridades clausuran el buffet . Mandela forma parte del movimiento antiapartheid de resistencia pacífica , inspirado en Gandhi . Todo esto le supone la detención en 1956 y fue a prisión hasta el 1961, con 150 activistas más. Son acusados ​​y condenados de actividades ilícitas , contrarias a las leyes vigentes promovidas por las autoridades legítimas .
Cuando sale de la cárcel , Mandela radicaliza su posición, consciente de que la vía pacífica es infructuosa . Todo ello origina el quebrantamiento del Congreso Nacional Africano en dos facciones , la pacífica y la violenta , liderada por Mandela .
” Madiba ” funda “La Lanza de la Nación” , unas guerrillas basadas en sus homónimas israelíes. A estas alturas, Mandela está considerado como uno de los jefes de estas milicias y se le señala como un terrorista , tanto por el gobierno sudaficano como por las Naciones Unidas . Con  la presión política y policial huye a Argelia y vuelve a Sudáfrica en 1962 para intentar refundar el movimiento . Es entonces cuando Mandela es detenido y encarcelado durante 27 años . El prisionero 466/64 tiene tiempo para rechazar la vía terrorista , para librarse de algún intento de asesinato y gracias al apoyo internacional (sobre todo el británico ) se convierte en el líder antiapartheid . Desde la prisión dirige todas sus actividades y negocia posibles salidas al conflicto . Se convierte en un tótem de los Derechos Humanos. Y en 1990 la presión política hace que el presidente Frederik De Klerk ordene su liberación .
Ese terrorista , aquel subversivo , aquel enemigo de las leyes y del pueblo , aquel que dijo que nada es imposible recibe el Nobel de la Paz en 1993 y se convierte en el primer presidente negro de Sudáfrica en 1994 . Desde entonces y hasta su muerte todo han sido alabanzas y reverencias para el hombre que desde de’un pequeño poblado sudafricano marchó a la ciudad , ganó el país y conquistó el mundo . Invictus .
Estos días , un montón de mandatarios , algunos de ellos hipócritas , papanatas y botarates , irán a Sudáfrica a rendirle homenaje en su entierro y funerales . Y digo ” unos hipócritas , unos papanatas y unos botarates ” porque si Mandela hubiera Nacido en sus países y hubiera hecho todo lo que hizo, ellos le hubieran perseguido , aislado , encarcelado y vete a saber qué más. Porque este puñado de insignificantes mandatarios no van a Sudáfrica porque crean en los valores de Mandela , ni mucho menos . Van para hacerse una fotografía . No sirven para mucho más.

Homenatge a la Constitució, consens impossible, absències i indiferències.

Avui al Congrés dels diputats s’ha celebrat el trenta cinquè aniversari de la Constitució. Ho llegireu, ho sentireu i ho veureu als mitjans de comunicació. El president espanyol Mariano Rajoy diu que per modificar l’anomenada Carta Magna  (i el què això podria suposar en relació al debat sobiranista català) es requereix el mateix consens que hi va haver el 1978 quan es va fer. Rajoy no sé si te en compte que en aquells anys la democràcia estava molt verda, els militars nostàlgics del franquisme  molt actius i tots els partits polítics volien arribar a acords, fossin els que fossin, per protegir-se i allunyar-se de la situació.

Ara arribar a un gran consens per reformar la Constitució com el que demana Rajoy és fer política ficció (no n’hi ha ni per fer lleis educatives, ni polítiques econòmiques, ni per acordar el futur de les pensions).  Rajoy sap  que  aquest consens és ara per ara impossible. El PP no vol tocar l’status quo per no donar ales, ni  esperances als independentistes catalans ni a tots aquells que estan pendents del què pot passar (bascos per exemple).

El PSOE diu que vol asseure’s a parlar  per arribar a un consens  per millorar segons quines qüestions i que depèn dels resultats de tot plegat engegar possibles canvis. Entre nosaltres, tot això és allargar la qüestió sense saber quina és la qüestió.

I ja no parlem del possible consens amb forces que no existien el 1978. Partits com UPyD (cada cop amb més força a Madrid) i Ciutadans (amb força creixent a Barcelona) no volen cap canvi que afecti la unitat territorial d’Espanya. I els militars ja no tenen nostàlgies franquistes,  ja no estan tan actius com a finals dels setanta, però compte si algú toca la indissoluble unitat d’Espanya!!! Fins i tot l’Església espanyola diu que compte amb el desitjos divins.

El PSC, l’únic partit de govern català present a l’homenatge madrileny a la Constitució, demana pressa per fer  la reforma i aturar l’ enfonsament  electoral que preveuen els sondejos. Sembla que te difícil fer-se sentir i més encara que li facin cas.

I des de Barcelona, els partits sobiranistes veuen més lluny l’acord amb Madrid i és de suposar que continuaran  remant en direcció al referèndum.

Per tan, res de nou. El què més m’ha cridat l’atenció avui  de tot plegat és que la Constitució ja no és ni de bon tros aquella Llei que va unir als demòcrates en aquella Espanya convulsa de la Transició. I la llista d’absents a l’homenatge creix i creix. No hi ha estat  Convergència i Unió (govern català), Esquerra Republicana, Esquerra Plural (de la qual forma part Iniciativa), el PNB (govern a Euzkadi), Bildu, el Bloc Nacionalista Gallec o els valencians de Compromís. Numèricament no són majoria, però si que formen una minoria suficient i de pes com perquè algú estigués preocupat per la seva absència. Aquestes formacions  juguen les seves basses polítiques en contra de la Constitució.  I tan preocupant com això  o més hauria de ser l’absència d’altres. Han faltat 14 dels  19 presidents autonòmics. Molts d’aquests, la majoria, no són contraris  a la Constitució, gens ni mica. Amb  la seva absència han mostrat alguna cosa més preocupant que el rebuig a la Constitució: indiferència i poc interès en perdre’s un pont festiu. 

Catalunya i Euzkadi, canvi de papers?

No teniu la sennsació que Catalunya i Euzkadi s’han intercanviat els papers en la seva relació sempre difícil amb Madrid???

Fa només uns anys, el País Basc era considerat per a molts un país en guerra, malalt i abocat al caos. ETA matava, segrestava i extorsionava i la societat basca estaba dividida en dos bàndols (o ves a saber en quants més). Aquells que defensaven la lluita armada per a la independència, aquells que defensaven la independència per la vía pacífica, aquells que no volien ni sentir parlar de marxar d’Espanya, aquells que tan se’ls en fotia tot plegat i per què no dir-ho? Aquells que es beneficiaven del conflicte (sense anar més lluny els pistolers ben pagats i algún polític amb càrrec important que tenia empreses de seguretat que feien  l’agost amb els guardespatlles).

El PNB governava gairebé sempre en minoría.   A Vitòria, un Parlament atomitzat. Hi havia les anomenades formacions nacionalistes, des de la dreta democristiana fins a l’esquerra radical de Batasuna i companyia.  I d’altra banda el Partit Socialista i el Partit Popular,  les autodenominades forces  no nacionalistes ( i un pebrot verd perque eren igual o més nacionalistes que les de l’altre costat, però nacionalistes espanyoles). En tot cas, no faltaven a diari enfrontaments a la cambra  basca entre allò que es denominava “ botxins i víctimes”.

A més des de Madrid, la Justícia es dedicava a il.legalitzar Herri Batasuna i totes les forces resultants d’ella que la van succeir o totes les organitzacions jovenils, veinals o socials que sonessin a kaleborrokeros .Era la Justícia que aplicaven els jutges de l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem  o el Constitucional (alguns jutges, només alguns,  velles glòries del franquisme que havien jurat càrrec  en plena dictadura i posant la ma sobre 7 Bíblies i els manuals d’instrucció del Règim).

I va arribar un dia (lloat sigui) que ETA se’n va adonar que ho tenia tot perdut. Ja apenes li quedaven pistolers i sobretot cap jove amb dos dits de front es va voler jugar 40 anys de llibertat  per matar algú. La pressió policial i jurídica i sobretot la social van fer la resta. La declaració de l’alto el foc va ser el punt d’inflexió.

Ara a Euzkadi gairebé ningú s’enrecorda d’aquells temps d’atemptats i de por. Es pot dir que ara Vitòria, Bilbao, Donosti o Arrasate ja només surten als Telenotícies per les gelades o el repartiment d’estrelles Michelin. Quina sort!! I a més, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasbrg ha ajudat al procés i ha ordenat que els etarres que s’estàn una eternitat a la presó no s’hi estiguin una eternitat i mitja. El País Basc és ara una de les poques comunitats que funciona bé econòmicament. Té un déficit controlat i créix per sobre de la mitjana espanyola, de la mateixa manera que te menys taxa d’atur. Les seves empreses continúen exportant i internacionalitzant-se i això els suposa  una bona perspectiva de futur. Res a veure amb aquell caos que alguns diagnosticaven fa uns anys.

A Catalunya sembla que s’ha fet un camí a la inversa.  Durant dues dècades llargues el pujolisme es queixava del tractament que es rebia de Madrid a l’hora que es pactava amb el mateix enemic, fos Suárez, Felipe o Aznar. Pujol i els seus consellers de torn tenien sempre les portes obertes del ministerio d’Economia i Hisenda. Això i la tradicional habilitat catalana pel pacte i el negoci feien la resta. En el fons, Catalunya se sentía a gust amb Madrid.

Però es va acabar el pujolisme, van arribar els tripartits i després, el retorn del pujolisme   sense Pujol. I a sobre la crísi. I a sobre aquella Justícia de Madrid estripant l’Estatut que Madrid va prometre respectar tal com sortís del Parlament català ( la mateixa  Justícia que il.legalitzava bascos a tort i a dret). I per sobre de tot això, la revenja de Madrid. Sembla que alguns s’enrecorden dels antics rèdits de Catalunya a l’hora de pactar amb Madrid. Han tancat portes ministerials i  sembla  que volen fer pagar ara vells deutes als catalans. Tot just ara,  quan s’han quedat sense l’enemic basc.

L’Estat  (el de Madrid) ha decidit tancar l’aixeta a Catalunya. Li ha ordenat  un déficit injust i molt més exigent que el que s’ha autoimposat. Ha incomplert l’Estatut, fins i tot la part l que no va retallar el Constitucional al.legant “que no té més diners”. I ha reduit les inversions en territori  català fins a límits insuportables  i molt més que a la mitjana de la resta de les comunitats ( i a sobre alguns presidents autonòmics es mofen perque ells poden pagar coses que  la Generalitat ni pot sommiar).

Ofegats i humiliats. I és clar ni es negocïa sobre la possibilitat del  Dret a Decidir.

Jo crec que a Euzkadi li va bé perque te l’anomenat cupo, un bon sistema de finançament que no l’obliga a solidaritzar-se amb la resta de l’Estat. I jo crec que la situació  a Catalunya, no s’arreglaria ni amb trenta cupos. Potser m’equivoco.

(VERSIÓN EN CASTELLANO)

No tiene la sensacióN que Cataluña y Euzkadi han intercambiado los papeles en su relación siempre difícil con Madrid ? ? ?
Hace sólo unos años , el País Vasco era considerado por muchos un país en guerra , enfermo y abocado al caos . ETA mataba , secuestraba y extorsionaba y la sociedad vasca estaba dividida en dos bandos ( o vaya a saber en cuantos más ) . Aquellos que defendían la lucha armada para la independencia , aquellos que defendían la independencia por la vía pacífica , aquellos que no querían ni oír hablar de irse de España , aquellos que les daba todo lo mismo y por qué no decirlolo ? Aquellos que se beneficiaban del conflicto ( sin ir más lejos los pistoleros bien pagados y algún político con cargo importante que tenía empresas de seguridad que hacían su agosto con los guardespaldas ) .
El PNV gobernaba casi siempre en minoría . En Vitoria , un Parlamento atomizado . Había las llamadas formaciones nacionalistas , desde la derecha democristiana hasta la izquierda radical de Batasuna y compañía . Y por otro lado el Partido Socialista y el Partido Popular , las autodenominadas fuerzas no nacionalistas ( y un pimiento verde porque eran igual o más nacionalistas que las del otro lado, pero nacionalistas españolas) . En todo caso, no faltaban a diario enfrentamientos en la cámara vasca entre lo que se denominaba ” verdugos y víctimas” .
Además desde Madrid , la Justicia se dedicaba a ilegalizar a Herri Batasuna y todas las fuerzas resultantes de ella que la sucedieron o todas las organizaciones juveniles, vecinales o sociales que sonaran a kaleborrokeros . Era la Justicia que aplicaban los jueces de la Audiencia Nacional , el Tribunal Supremo o el Constitucional ( algunos jueces , sólo algunos , viejas glorias del franquismo que habían jurado su cargo en plena dictadura y poniendo la mano sobre 7 Biblias y los manuales de instrucción del Régimen ) .
Y llegó un día (loado sea ) que ETA se dio cuenta de que lo tenía todo perdido . Ya apenas le quedaban pistoleros y sobre todo ningún joven con dos dedos de frente se quiso jugar 40 años de libertad para matar a alguien . La presión policial y jurídica y sobre todo la social hicieron el resto . La declaración del alto el fuego fue el punto de inflexión .
Ahora en Euzkadi casi nadie se acuerda de aquellos tiempos de atentados y de miedo . Se puede decir que ahora Vitoria , Bilbao , Donosti o Arrasate ya sólo salen en  los Informativos por las heladas o el reparto de estrellas Michelin . Qué suerte ! Y además , el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo ha ayudado al proceso y ha ordenado que los etarras que se están una eternidad en la cárcel no se estén una eternidad y media. El País Vasco es ahora una de las pocas comunidades que funciona bien económicamente . Tiene un déficit controlado y crece por encima de la media española , de la misma manera que tiene menos tasa de paro . Sus empresas siguen exportando e internacionalizando y esto les supone una buena perspectiva de futuro . Nada que ver con aquel caos que algunos diagnosticaban hace unos años .
En Cataluña parece que se ha hecho un camino a la inversa . Durante dos décadas largas el pujolismo se quejaba del tratamiento que se recibía de Madrid a la vez que se pactaba con el mismo enemigo , fuera Suárez , Felipe o Aznar. Pujol y sus consejeros de turno tenían siempre las puertas abiertas del ministerio de Economía y Hacienda . Esto y la tradicional habilidad catalana por el pacto y el negocio hacían el resto . En el fondo , Cataluña se sentía a gusto con Madrid .
Pero se acabó el pujolismo , llegaron los tripartitos y después , el regreso del pujolismo sin Pujol. Y encima la crísis . Y además aquella Justicia de Madrid desgarrando el Estatuto que Madrid prometió respetar tal como saliera del Parlamento catalán (la misma Justicia que ilegalizaba vascos a diestro y siniestro ) . Y por encima de todo esto , la revancha de Madrid . Parece que algunos se acuerdan de los antiguos réditos de Cataluña a la hora de pactar con Madrid . Han cerrado puertas ministeriales y parece que quieren hacer pagar ahora viejas deudas a los catalanes . Justo ahora , cuando se han quedado sin el enemigo vasco .
El Estado (el de Madrid ) ha decidido cerrar el grifo a Cataluña . Le ha ordenado un déficit injusto y mucho más exigente que el que se ha autoimpuesto . Ha incumplido el Estatuto , incluso la parte del que no tiró a la basura el Constitucional alegando “que no tiene más dinero” . Y ha reducido las inversiones en territorio catalán hasta límites insoportables y mucho más que la media del resto de las comunidades ( y encima algunos presidentes autonómicos se burlan porque ellos pueden pagar cosas que la Generalitat ni puede soñar ) .
Ahogados y humillados . Y claro. ni se negocia la posibilidad del Derecho a Decidir .
Yo creo que a Euzkadi le va bien porque tiene el llamado cupo, un buen sistema de financiación que no le obliga a solidarizarse con el resto del Estado. Y yo creo que la situación en Cataluña , no se arreglaría ni con treinta cupos . Quizá me equivoque