Piccola

El vol s’enlairava poc abans de la una de la nit.  L’aeroport de Pulkovo li resultava familiar de tantes vegades que l’havia trepitjat. D’alguna manera, ja el considerava com la casa que l’acollia, la casa que l’acomiadava. Potser ja massa vegades (potser ja massa).

El primer cop que va estar a l’aeroport de Sant Petersburg va tenir la sensació totalment contrària: fred, inhòspit, impersonal., estrany. Com tots els aeroports, però les temperatures sota zero i els paisatges gelats o nevats d’aquelles terres que es veien pels amplis finestrals de les terminals redoblaven aquella sensació. Aquesta nit, el seu destí és Roma. L’orquestra russa en la qual tocava des de feia ja massa anys (ja massa) tenia una sèrie de concerts per Itàlia i així reprenia la normalitat després de dos anys ben bons de pandèmia i les seves conseqüències.

Els músics, com ella, no havien rebut els ajuts governamentals com d’altres sectors. Això els havia afectat i no només a nivell econòmic. A ella i a molts dels seus col·legues allò de no rebre cap suport financer durant aquella parada obligatòria pel virus els va fer pensar que no eren reconeguts, ni essencials, ni necessaris.  Potser eren un bé superflu guardat per èpoques benestants. En aquella mena de fi del món, la societat i les autoritats havien posat per sobre de tot metges, sanitaris, policies, personal de neteja, repartidors a domicili, treballadors d’hipermercats o periodistes, però no als músics. Ells i elles potser eren un producte de luxe que animaven ànimes, però no sanaven cossos. Distraccions burgeses, Ara havien perdut el seu lloc. De res servia allò que la cultura s’havia de mantenir també en moments apocalíptics, ara l’ordre de prioritats era el què era.

Ara que tornaven els viatges, els concerts, potser la normalitat, anava a Roma. Hi tornava i els records se l’apilaven. Hi havia viscut, just abans de marxar a Rússia, de fugir a Rússia. Ell, el Maurizio, encara vivia allà.  A ell no li calia marxar, fugir. Era a casa, al seu país i el trencament de la relació sempre suposa més canvis pel més afectat per la nova situació. I en aquest cas, va ser ella. Va tornar a casa, a prop de Vic, on vivien els pares i la família. Poc després li va sorgir l’oportunitat russa i no s’ho va pensar dos cops: una bona orquestra en un lloc en el qual la música és reconeguda, un bon sou i certa estabilitat laboral que li podria comportar millores emocionals respecte els últims temps. El cop de separar-se del Maurizio no es va esmorteir tornant a casa anys després d’haver-la abandonat. Tot el contrari, tornar a casa dels pares ho va considerar com una mena de pas enrere, emocional si més no.

Dins l’avió, li va venir automàticament al cap el nom de Piccola, tal com el Maurizio la nomenava. Ho va fer des del primer dia. Quan es van conèixer un estiu al conservatori de Barcelona. Al Maurizio se li va ocórrer perquè ella era petita i desprenia dolçor, com la petita flauta batejada amb aquest nom i que pot sonar una octava més alta que la seva germana gran, la flauta travessera. Ella va bromejar, dient-li que no era tan petita, que el seu instrument era el violí i que no volia saber res de vents, ni de fustes. I que allò de la dolçor, depen del dia.

Pocs mesos després, va deixar Catalunya. Va marxar amb ell a Roma, on s’hi van instal·lar amb els seus violins i una mena d’amulet que sempre l’acompanyava, un estri de color vermell tan estimat com pràctic. Els anys amb el Maurizio van ser feliços, però un dia es va adonar que allò s’havia acabat. El continuava estimant, però ja no era el mateix que al principi. Fins i tot, quan li deia Piccola, no sonava com abans. Era com aquella peça tocada massa vegades o aquell instrument que ja no transmet com abans i que en mans dels mateixos músics ja sona de manera monòtona, que ja no engresca al públic i alhora empipa el director. Ara que volava cap aquells records tenia clar que volia veure el seu sogre (encara el considerava així), amb el qual encara es parlava sovint per telèfon i s’escrivien cartes postals. I també tenia clar que no volia veure el Maurizio. No era per ressentiment, tampoc perquè li fes mal. Simplement era per mandra. Aquella mandra colpidora de no veure algú pel qual ja no sents res. Ni bo, ni dolent. Indiferència trista i esfereïdora. També l’angoixava que ell es presentés a l’auditori per sorpresa i quedés en evidència que ella no l’havia avisat de la seva estada a la ciutat on tant es van estimar.

La vida a Sant Petersburg també s’estava convertint en un llibret de papers que engroguien pel pas del temps. Vivia en un apartament ampli, de sostres alts, cortines de vellut, terres emmoquetats i decorat amb moltes coses comprades durant els seus viatges per mig mon. Però tot i els anys que feia que hi vivia, allò no era casa seva, una sensació multiplicada amb la pandèmia. Aquelles parets se li queien a sobre, mentre feia dues coses dia rere dia: cercar la perfecció amb els seus violins i estudiar rus, a pesar de saber que tenia més ganes que mai de marxar lluny d’allà.

Durant aquells dos anys de confinament obligat l’angoixaven aquelles coses que arriben amb l’edat: aquesta serà la meva vida sempre? Tornaré a tenir algú que em digui i em tracti com una Piccola? Tenir fills ha de tenir la contrapartida d’aparcar la meva passió per la música? On és casa meva? Havia arribat a la meta de guanyar-se la vida amb allò que sempre havia volgut: la música  i que tan pocs poden complir. Ho tenia tot, però li faltava encara tant…Era considerada per tothom com una virtuosa i ella es fustigava com una persona amb massa defectes generats pels dubtes que no hauria de tenir, que no volia tenir. Aquella sensació de provisionalitat no encaixava amb la seva forma de ser metòdica, ordenada, racional. Era com una nota despenjada del pentagrama.

Es va posar al llit quan ja es començava a fer de dia a la capital italiana. Estava cansada pel viatge i tenia pel davant unes jornades dures: assajos, concerts, la convivència amb els companys. A diari, durant un mes. Però tot i això, va repetir la cerimònia de totes les nits. Va obrir els estoigs dels seus instruments, acariciava les cordes i la panxa de fusta dels violins i tornava a tancar-los a les fundes i els guardava sota el llit. Sota. També ho feia de petita amb les nines i joguines més preciades. Sota el llit a una distància justa per agafar-les sense llevar-se. I no dins del llit, per no aixafar-les.

L’últim compàs d’aquella cerimònia era agafar el seu amulet  vermell que sempre l’acompanyava, una bossa d’aigua calenta que abraçava dins el llit, a Sant Petersburg, Roma o a qualsevol altre indret. Sabia que casa pot estar també sota llençols desconeguts. Sabia que un objecte petit i insignificant pot ser tot allò que desitges en algun moment. Sabia que la diferència entre l’èxit i el fracàs, entre la felicitat i allò que no ho és pot ser una octava més alta o un dit maldestre fregant com no toca una corda.

Terror al llit

Els primers cops van ser gairebé anecdòtics, espaiats en el temps. De la mateixa intensitat que els que li succeïen ara, però aleshores la distància entre un fet i la seva repetició era llarga i no li donava gaire importància. De fet, no volia donar-se-la. 

Però des de feia tres anys aquell pànic era una constant a les seves nits. A totes les nits, mentre era al llit. Per trobar una explicació, primer va consultar a Internet, després a les amistats i finalment als metges i especialistes. Acupuntors, psicòlegs, psiquiatres i xamans. Ni consells, ni tractaments mèdics o pseudo mèdics van trobar la solució.

Els diagnòstics després de les consultes i les proves eren només hipòtesis: la nostra ment és una gran desconeguda i si actua mentre estem dormits encara pot ser més desconeguda, fins a transformar-se en perillosa. Una bomba imprevisible i impredictible col·locada dins del nostre cap, en el pont de comandament del tot plegat.

Una bomba que li esclatava cada cop que se n’anava a dormir, mentre la son el portava a ser un ésser indefens davant del què li venia a sobre.

Tot començava amb una sensació d’ofec. Immediatament se n’adonava que aquella sensació es devia a una circumstància concreta i que canviava segons la nit: alguns cops es quedava tancat en una caixa, d’altres queia per un forat i uns altres s’encaixava en un espai minúscul sense poder-se moure….L’angoixa inicial es convertia en por, terror, pànic. Era una barreja mental i física que el feia remoure’s al llit i despertar d’un salt buscant l’aire, com aquell que passa molta estona dins l’aigua i surt a la superfície amb els pulmons a punt de rebentar buscant oxigen.

No podia quedar-se allà. S’aixecava . Obria finestres i balcons. Havia d’aixecar-se. Anar a la cuina a beure un got d’aigua o una cola gelada de la nevera. Havia d’aixecar-se, menjar alguna cosa, anar al sofà, encendre totes les llums. Havia d’aixecar-se i trobar a la tauleta o al mòbil una llum que l’allunyés d’aquell ofec, d’aquella angoixa, d’aquell pànic. Havia d’aixecar-se. De vegades, tardava uns minuts en recuperar la calma i les ganes de tornar al llit. D’altres, esperava i desesperava perquè es fes de dia. Despert i assegut al sofà, no s’atrevia a tornar a l’habitació, a la foscor de la nit.  Durant aquestes estones, estava convençut que la seva fi seria tal com repetia una nit i una altra: sense aire, agitat, indefens i sol. Fins ara sempre havia despertat, però hi hauria un dia que no ho faria. Que no trobaria l’aire, que no sortiria a la superfície. N’estava convençut. Del tot.

Ni metges, ni terapeutes. Ni proves, ni tractaments. Ni amics, ni desconeguts. Ningú va ser capaç de proporcionar-li una solució, un remei.  I va arribar a la conclusió que només ell podria trobar la fórmula per acabar amb la situació. 

Algunes nits, allargava fins les tantes i provava de dormir amb companyia, de franc o pagada. Altres cops, es posava el despertador perquè sonés cada mitja hora. Altres, s’atipava de pastilles: per dormir, per no dormir, calmants, estimulants, comprades a farmàcies amb prescripció facultativa i comprades a camells de barri… Però cada nit, ja totes, sortia del llit d’un rampell per buscar la salvació. Res li anava bé contra allò.

A la feina, s’arrossegava pel cansament, per no haver dormit, per no haver descansat, per haver lluitat simplement per escapar del terror. Es va demanar la baixa. Va canviar de pis. Va passar temporades a la platja i a la muntanya. Es va canviar l’ordre de vida: dormint de dia, vivint de nit. Va haver temporades que buscava gent per passar el màxim de temps, altres que es refugiava en la soledat més  absoluta. Però cada cop que tancava els ulls, repetia els fets. Una nit i una altra.

Desesperació, indefensió, cansament, angoixa, resignació.  Es preguntava com una persona com ell que sempre s’havia considerat forta mentalment i física, sana, de vegades immune a les malalties i invencible a les adversitats podia ser ara tan vulnerable. Que la seva ment guanyés a la resta del seu jo. Que ho fes sempre.

Aquella nit se li havia fet de dia assegut al sofà. Altre cop havia sobreviscut al monstre que el visitava a la foscor, a la intimitat del seu descans. Havia arribat un nou dia, però a costa de la seva salut, de la seva feina, de les seves amistats, costums. En definitiva, a costa de la seva vida. Però no podia seguir així. El reflex que li tornava el mirall del menjador era el d’un home més vell del que era. Un home que no es reconeixia a sí mateix. Un ésser que no volia ser. Un ésser que vivia repetidament el final que l’esperava en un futur pròxim.

Va notar una ràfega d’aire al coll, va girar el cap en direcció d’on venia i es fixà en la porta mig oberta del balcó.  Es va aixecar disposat a no tancar-la. Mai més. Només ell ho podia solucionar. Acabar amb tot allò.