Piccola

El vol s’enlairava poc abans de la una de la nit.  L’aeroport de Pulkovo li resultava familiar de tantes vegades que l’havia trepitjat. D’alguna manera, ja el considerava com la casa que l’acollia, la casa que l’acomiadava. Potser ja massa vegades (potser ja massa).

El primer cop que va estar a l’aeroport de Sant Petersburg va tenir la sensació totalment contrària: fred, inhòspit, impersonal., estrany. Com tots els aeroports, però les temperatures sota zero i els paisatges gelats o nevats d’aquelles terres que es veien pels amplis finestrals de les terminals redoblaven aquella sensació. Aquesta nit, el seu destí és Roma. L’orquestra russa en la qual tocava des de feia ja massa anys (ja massa) tenia una sèrie de concerts per Itàlia i així reprenia la normalitat després de dos anys ben bons de pandèmia i les seves conseqüències.

Els músics, com ella, no havien rebut els ajuts governamentals com d’altres sectors. Això els havia afectat i no només a nivell econòmic. A ella i a molts dels seus col·legues allò de no rebre cap suport financer durant aquella parada obligatòria pel virus els va fer pensar que no eren reconeguts, ni essencials, ni necessaris.  Potser eren un bé superflu guardat per èpoques benestants. En aquella mena de fi del món, la societat i les autoritats havien posat per sobre de tot metges, sanitaris, policies, personal de neteja, repartidors a domicili, treballadors d’hipermercats o periodistes, però no als músics. Ells i elles potser eren un producte de luxe que animaven ànimes, però no sanaven cossos. Distraccions burgeses, Ara havien perdut el seu lloc. De res servia allò que la cultura s’havia de mantenir també en moments apocalíptics, ara l’ordre de prioritats era el què era.

Ara que tornaven els viatges, els concerts, potser la normalitat, anava a Roma. Hi tornava i els records se l’apilaven. Hi havia viscut, just abans de marxar a Rússia, de fugir a Rússia. Ell, el Maurizio, encara vivia allà.  A ell no li calia marxar, fugir. Era a casa, al seu país i el trencament de la relació sempre suposa més canvis pel més afectat per la nova situació. I en aquest cas, va ser ella. Va tornar a casa, a prop de Vic, on vivien els pares i la família. Poc després li va sorgir l’oportunitat russa i no s’ho va pensar dos cops: una bona orquestra en un lloc en el qual la música és reconeguda, un bon sou i certa estabilitat laboral que li podria comportar millores emocionals respecte els últims temps. El cop de separar-se del Maurizio no es va esmorteir tornant a casa anys després d’haver-la abandonat. Tot el contrari, tornar a casa dels pares ho va considerar com una mena de pas enrere, emocional si més no.

Dins l’avió, li va venir automàticament al cap el nom de Piccola, tal com el Maurizio la nomenava. Ho va fer des del primer dia. Quan es van conèixer un estiu al conservatori de Barcelona. Al Maurizio se li va ocórrer perquè ella era petita i desprenia dolçor, com la petita flauta batejada amb aquest nom i que pot sonar una octava més alta que la seva germana gran, la flauta travessera. Ella va bromejar, dient-li que no era tan petita, que el seu instrument era el violí i que no volia saber res de vents, ni de fustes. I que allò de la dolçor, depen del dia.

Pocs mesos després, va deixar Catalunya. Va marxar amb ell a Roma, on s’hi van instal·lar amb els seus violins i una mena d’amulet que sempre l’acompanyava, un estri de color vermell tan estimat com pràctic. Els anys amb el Maurizio van ser feliços, però un dia es va adonar que allò s’havia acabat. El continuava estimant, però ja no era el mateix que al principi. Fins i tot, quan li deia Piccola, no sonava com abans. Era com aquella peça tocada massa vegades o aquell instrument que ja no transmet com abans i que en mans dels mateixos músics ja sona de manera monòtona, que ja no engresca al públic i alhora empipa el director. Ara que volava cap aquells records tenia clar que volia veure el seu sogre (encara el considerava així), amb el qual encara es parlava sovint per telèfon i s’escrivien cartes postals. I també tenia clar que no volia veure el Maurizio. No era per ressentiment, tampoc perquè li fes mal. Simplement era per mandra. Aquella mandra colpidora de no veure algú pel qual ja no sents res. Ni bo, ni dolent. Indiferència trista i esfereïdora. També l’angoixava que ell es presentés a l’auditori per sorpresa i quedés en evidència que ella no l’havia avisat de la seva estada a la ciutat on tant es van estimar.

La vida a Sant Petersburg també s’estava convertint en un llibret de papers que engroguien pel pas del temps. Vivia en un apartament ampli, de sostres alts, cortines de vellut, terres emmoquetats i decorat amb moltes coses comprades durant els seus viatges per mig mon. Però tot i els anys que feia que hi vivia, allò no era casa seva, una sensació multiplicada amb la pandèmia. Aquelles parets se li queien a sobre, mentre feia dues coses dia rere dia: cercar la perfecció amb els seus violins i estudiar rus, a pesar de saber que tenia més ganes que mai de marxar lluny d’allà.

Durant aquells dos anys de confinament obligat l’angoixaven aquelles coses que arriben amb l’edat: aquesta serà la meva vida sempre? Tornaré a tenir algú que em digui i em tracti com una Piccola? Tenir fills ha de tenir la contrapartida d’aparcar la meva passió per la música? On és casa meva? Havia arribat a la meta de guanyar-se la vida amb allò que sempre havia volgut: la música  i que tan pocs poden complir. Ho tenia tot, però li faltava encara tant…Era considerada per tothom com una virtuosa i ella es fustigava com una persona amb massa defectes generats pels dubtes que no hauria de tenir, que no volia tenir. Aquella sensació de provisionalitat no encaixava amb la seva forma de ser metòdica, ordenada, racional. Era com una nota despenjada del pentagrama.

Es va posar al llit quan ja es començava a fer de dia a la capital italiana. Estava cansada pel viatge i tenia pel davant unes jornades dures: assajos, concerts, la convivència amb els companys. A diari, durant un mes. Però tot i això, va repetir la cerimònia de totes les nits. Va obrir els estoigs dels seus instruments, acariciava les cordes i la panxa de fusta dels violins i tornava a tancar-los a les fundes i els guardava sota el llit. Sota. També ho feia de petita amb les nines i joguines més preciades. Sota el llit a una distància justa per agafar-les sense llevar-se. I no dins del llit, per no aixafar-les.

L’últim compàs d’aquella cerimònia era agafar el seu amulet  vermell que sempre l’acompanyava, una bossa d’aigua calenta que abraçava dins el llit, a Sant Petersburg, Roma o a qualsevol altre indret. Sabia que casa pot estar també sota llençols desconeguts. Sabia que un objecte petit i insignificant pot ser tot allò que desitges en algun moment. Sabia que la diferència entre l’èxit i el fracàs, entre la felicitat i allò que no ho és pot ser una octava més alta o un dit maldestre fregant com no toca una corda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s