Despertar li ha costat molt. Es nota com amb ressaca, però no recorda haver begut. De fet, no recorda les últimes hores, ni com ha arribat al llit. La desorientació també fa no saber ben bé on és. A casa seva? A la d’algú altre? A més a més, hi contribueix la foscor de l’habitació, no hi ha llum, de fet tot és negror. Fins i tot ha de comprovar si té els ulls oberts. Ni les escletxes de la persiana, ni el pilot de la tele, ni el reflex tènue de les agulles del despertador. Quina hora serà, es pregunta. Pot ser que encara sigui de nit? Difícil resposta ignorant a quina hora va entrar al llit.
El cap li pesa, és aquella sensació febril, com que els ulls i el front li bullen. El neguit augmenta quan s’adona que a la desorientació i la foscor se li uneix aquell silenci absolut. Ni cotxes, ni sorolls al carrer, ni cruixir de la fusta, ni la fressa indeterminada de qualsevol cosa. Es vol aixecar, però li costa. Té no només la sensació, sí ja el convenciment que alguna cosa estranya li està passant, res és normal. Fa la intenció d’aixecar el cap a poc a poc per asseure’s al llit, però a l’instant cau de nou sobre aquells llençols i coixí desconeguts que semblen de vellut.
Ho intenta un cop més. Ara amb més rapidesa i decisió. I un cop al cap el torna a llençar contra el mant de vellut. Queda mig estabornit. El cop l’ha deixat encara amb més mal de cap, mig inconscient, desconcertat, atònit, confós. Quan torna a reaccionar intenta tocar-se el front amb la mà per veure si s’ha fet ferida o ha estat un cop. Però és incapaç de fer un gest tan senzill com necessari en aquell moment. Recorda que de petit li havia passat algun cop una cosa semblant… Caure del llit, no adonar-se’n, rodar i quan es volia aixecar topar amb les làmines del somier. Però feia molt que no li havia tornat a passar.
Ara estava en un lloc fosc, silenciós, desconegut i no es podia moure. Intentava recordar i no podia. Veure i no podia. Sentit, olorar, moure’s i no podia. Sense moure el cos d’aquell llit de vellut va intentar arribar amb el braç a la tauleta de nit per si trobava el mòbil, el rellotge o un interruptor. El braç va topar amb un obstacle que no podia superar. El mateix amb l’altre braç. El neguit es va transformar en por i només se li va ocórrer cridar. Estava atrapat en una mena de caixa.
El crit, l’angoixa i la por també el van fer espavilar i es va adonar que no estava nu, però no duia pijama. Estava vestit, portava pantalons, una camisa, notava la roba interior i també els mitjons i les sabates. Suava, però no només per la calor d’aquell lloc, també perquè començava a recordar. El dia abans havia anat a l’hospital, l’havien d’operar i ara estava allà. Ho va anar recordant tot, mentre cridava altre cop, escopint saliva d’impotència i terror. Notava que l’aire que respirava estava enrarit, com carregat i escàs.
Es va recuperar el just per palpar l’entorn. Fusta envernissada sobre seu i als dos costats i el vellut a l’esquena. El cor li bategava de tal manera que el podia sentir, desbocat i potent. Va haver d’agafar-se el pit amb la mà i aleshores va palpar allò que tenia entre la camisa i l’americana… Una creu penjada del coll. Algú li havia posat i no era ell. Sabia ja on era i per molt que ho volgués no tenia escapatòria, no tornaria a veure la llum, ni a sentir cap soroll més enllà dels seus crits. Era dins d’una caixa de fusta vestida de vellut, sota tres metres de terra.
ambindependència 