Boadella

 joglars

 

En català  

Albert Boadella ha estat un comediant, un pallasso, un provocador. Tot dit en el millor sentit de les paraules i amb el respecte que em desperten totes i cadascuna d’elles. Un comediant, un pallasso i/o un provocador ens fa riure, pensar, preguntar, dubtar, plorar o com a mínim ens fa sentir sensacions. Jo no he tingut cap dubte a l’hora de rascar-me la butxaca per anar a moltes de les seves obres de teatre. Ni quan estrenava a Barcelona, ni quan ho ha fet a Madrid.
Recordo de molt petit algunes parets i murs dels carrers de Barcelona pintats amb una màscara trista perquè se li partia la boca (en l’ampli sentit de l’accepció) demanant llibertat d’expressió. Els meus pares em van explicar que aquells precursors dels graffitis es feien per denunciar l’empresonament d’uns actors catalans, “Els Joglars”, per haver fet una obra “La Torna” que no va agradar gens al règim d’aquella època que ara alguns titllen com de “Transició exemplar”, una obra que va ser denunciada en primer terme per l’Exèrcit i després prohibida per uns tribunals i uns jutges que sabien tant de democràcia com jo de física quàntica. Era el 1978. Entre els cinc engarjolats, Albert Boadella, cap de la companyia, que en una gran actuació ja a la presó es va fer passar per malalt, va ser ingressat a l’Hospital Clínic i s’escapà a França potser amb l’ajut del govern de la Generalitat d’aleshores, presidit per  Josep Tarradellas.

Quin heroi! Un comediant que simplement aixecant el teló feia mal als grans poders franquistes que manaven a Espanya i que van sobreviure al dictador (aquí em ve a la memòria “En el nom de la rosa” d’Umberto Eco i com descrivia la por al fet de riure que tenia l’Església fosca, dolenta i fastigosda). I a més Boadella va ser un gran pallasso capaç d’enganyar-los a tots i fugir vés a saber si enfundat encara en un d’aquells camisons que fan de pijames d’hospital, descordats pel darrere i que et deixen el cul en l’aire. A França (aquella França símbol de llibertat i democràcia autèntica on es podien defensar totes les idees mentre anaves a veure pel·lícules prohibides aquí) Boadella feia multitudinàries rodes de premsa demanant la posada en llibertat dels seus companys i es va convertir en un símbol de la llibertat d’expressió. Tots a una amb Els Joglars, amb el Boadella. Homenatges, reconeixements, aplaudiments… Uns artistes convertits en símbol de llibertat, fins que el rei Joan Carles va indultar la companyia el 1981.

 

I el teló es va continuar alçant. Els ubús, Teledeum, Ganinete Libermann, Daalí, , Arròs Negre…Els Joglars continuaven fent allò que millor sabien fer: donar una visió compromesa, crítica, dura contra els poders establerts, fossin Jordi Pujol (vés per on s’encaminen les històries), Franco, Felipe González, Salvador Dalí o La Moreneta. Els anys van seguir passant i el teló es va començar a esfilagarsar, a embrutar i a fer molt de soroll a l’hora d’alçar-se. Els Joglars ja no feien tanta gràcia a segons qui, incomodaven als poderosos als quals ells feien burla. I ja no feien tanta gràcia perquè en aquesta vida fins i tot els més grans, els Monty Python acaben cansant si no canvien les seves fórmules per arribar al públic. I Boadella i Els Joglars han passat els últims anys sense pena ni glòria. I Boadella va arribar a dir la bestiesa que ja no triomfaven perquè no rebien subvencions, com si l’anomenat respectable anés a les funcions depenent a quan es paga amb diners públics el quilo d’espectacle. 

I tot això ho escric perquè he vist publicada l’enèsima entrevista a Boadella en un diari de Madrid en la qual critica el nacionalisme català, l’independentisme i a l’hora diu que el nacionalisme espanyol és inofensiu. Què ha fet el gran Boadella? què se n’ha fet d’ aquell heroi de quan jo era petit? Buscar culpables de les seves desgràcies . Ha calcat la fórmula dels anys 70: diu que el nacionalisme català és aquell règim franquista encarcarat i censor. Ha fugit de Catalunya, no a París com a la Transició, sinó a Madrid (no sé si ensenyant el cul per sota del camisó). I el pitjor de tot…s’ha buscat uns defensors (aquests sempre surten si cal, mai no es cerquen). Ara el seu defensor ja no és el poble que reclama la llibertat d’expressió. És Esperanza Aguirre i els seus “palmeros” que li han concedit dirigir una xarxa de Teatres públics a canvi de lluir Boadella com un més d’aquells catalans rebutjats pel nacionalisme excloent i diferenciador que es pateix a Catalunya, on els nens no saben el castellà, on tot és corrupció i percentatges de comissions, odis i afusellaments i on t’amarguen la vida si no tens 16 cognoms catalans.

Ho dic amb pena i amb melangia, aquell gran pallasso, heroi, comediant, provocador potser no ho sap però s’ha convertit en el bufó de la Cort. I balla, salta i fa riure només quan li manen.

 

En Castellà

Albert Boadella ha siddo un comediante, un payaso, un provocador. Todo dicho en el mejor sentido de las palabras y con el respeto que me despiertan todas y cada una de ellas. Un comediante, un payaso y / o un provocador nos hace reír, pensar, preguntar, dudar, llorar o al menos nos hace sentir sensaciones. Yo no he tenido ninguna duda a la hora de rascarme el bolsillo para ir a una de sus obras de teatro. Ni cuando estrenaba en Barcelona, ni cuando lo ha hecho en Madrid.

Recuerdo muy pequeño algunas paredes y muros de las calles de Barcelona pintados con una máscara triste porque se le partía la boca (en el amplio sentido de la acepción) pidiendo libertad de expresión. Mis padres me explicaron que aquellos precursores de los graffitis se hacían para denunciar el encarcelamiento de unos actores catalanes, “Els Joglars”, por haber hecho una obra “La Torna” que no gustó nada al régimen de aquella época que ahora algunos tildan como de “Transición ejemplar”, una obra que fue denunciada en primer término por el Ejército y luego prohibida por unos tribunales y unos jueces que sabían tanto de democracia como yo de física cuántica. Era 1978 Entre los cinco encarcelados, Albert Boadella, jefe de la compañía, que en una gran actuación ya en prisión se hizo pasar por enfermo, fue ingresado en el Hospital Clínico y se escapó a Francia tal vez con el ayuda del gobierno de la Generalitat de entonces, presidido por el gran Josep Tarradellas.

Qué héroe! Un comediante que simplemente levantando el telón hacía daño a los grandes poderes franquistas que mandaban en España y que sobrevivieron al dictador (aquí recuerdo “En el nombre de la rosa” de Umberto Eco y como aquella Iglesia poderosa, oscura, asquerosa también temía a la risa). Y además Boadella era un payaso  capaz de engañar a todos y huir a saber si enfundado aún en uno de esos camisones que hacen de pijamas de hospital, desabrochados por detrás y que te dejan el culo al aire. En Francia (aquella Francia símbolo de libertad y democracia auténtica donde se podían defender todas las ideas mientras ibas a ver películas prohibidas aquí) Boadella hacía multitudinarias ruedas de prensa pidiendo la puesta en libertad de sus compañeros y se convirtió en un símbolo de la libertad de expresión. Todos a una con Els Joglars, con Boadella. Homenajes, reconocimientos, aplausos … Unos artistas convertidos en símbolo de libertadhasta que el rey Juan VCarlos concedió en 1981 el indulto a la compañía.

Y el telón se continuó levantando. Los ubús, Teledeum, Ganinete Libermann, Daal,, Arroz Negro ... Els Joglars continuaban haciendo lo que mejor sabían hacer: dar una visión comprometida, crítica, dura contra los poderes establecidos, fueran Jordi Pujol (mira por dónde se encaminan las historias) , Franco, Felipe González, Salvador Dalí o La Moreneta. Los años siguieron pasando y el telón se empezó a deshilachar, a ensuciar y a hacer mucho ruido a la hora de levantarse. Els Joglars ya no hacían tanta gracia a según quien, incomodaban a los poderosos a los que ellos hacían burla. Y ya no hacían tanta gracia porque en esta vida incluso los más grandes, los Monty Python acaban cansando si no cambian sus fórmulas para llegar al público. Y Boadella y Els Joglars han pasado los últimos años sin pena ni gloria. Y Boadella llegó a decir la tontería que ya no triunfaban porque no recibían subvenciones, como si el llamado respetable fuese a las funciones dependiendo en cuando se paga con dinero público  el kilo de espectáculo.

Y todo esto lo escribo porque he visto publicada la enésima entrevista a Boadella en un diario de Madrid en la que critica el nacionalismo catalán, el independentismo y a la vez dice que el nacionalismo español es inofensivo. ¿Qué ha hecho el gran Boadella?, ¿qué ha sido de aquel héroe de cuando yo era pequeño? Buscar culpables de sus desgracias. Ha calcado la fórmula de los años 70: dice que el nacionalismo catalán es aquel régimen franquista rígido y censor. Ha huido de Cataluña, no en París como en la Transición, sino a Madrid (no sé si enseñando el culo por debajo del camisón). Y lo peor de todo … se ha buscado unos defensores (estos siempre salen si es necesario, nunca se buscan). Ahora su defensor ya no es el pueblo que reclama la libertad de expresión. Es Esperanza Aguirre y sus “palmeros” que le han concedido dirigir una red de Teatros públicos y a cambio lucen a Boadella como uno más de aquellos catalanes rechazados por el nacionalismo excluyente y diferenciador que se sufre en Cataluña, donde los niños no saben el castellano, donde campan a sus anchas odios, corrupción y fusilamientos de trabucaires y donde te amargan la vida si no tienes 16 apellidos catalanes.

Lo digo con pena y con melancolía, aquel gran payaso, héroe, comediante, provocador quizás no lo sabe pero se ha convertido en el bufón de la Corte. Y baila, salta y hace reír sólo cuando se lo mandan.

Cinc postals d’estiu

20140827-110627-39987381.jpg

1-Arnaud Montebourg era el ministre francès d’Economia en el govern del socialista Manuel Valls i del president François Hollande, aquell que va arribar al càrrec jurant combatre l’austeritat marcada per Merkel. I Hollande no ha anat més enllà d’embolicar-se amb escàndols de faldilles (si no fos el totpoderós President dela República digueu-me si aquest cara de lluç trencaria cors). I quan Montebourg ha dit que l’austeritat no va enlloc, Hollande demana a Valls que el foti fora. Dit i fet, i el substitut és Emmanuel Macron, un tecnòcrata, ex directiu de la Banca Rotschild i tan socialista com Hollande d’esquerres o trencacors.

2-Àngela Merkel ha vingut a Santiago de Compostela a abraçar l’apòstol en ple mes d’agost. També s’ha fet fotos amb Mariano Rajoy mentre deia que la política del PP és la bona (tot i que té disparats el dèficit, l’atur, el deute i la mala llet ciutadana). A més, diu que dona suport a Rajoy davant el procés sobiranista català, quan també dona suport al referèndum escocès. Sóc dolent quan em pregunto que cobrarà Merkel per lloar la política econòmica de Rajoy,  per la falta de coherència en el tema catalano-escocès i sobretot per venir a fer abraçades a apòstols el mes d’agost? Contractes? Vendes? Compres? Quant?

3-Jordi Pujol està perdent tota l’aura que va tenir com a Molt Honorable President de la Generalitat. En el seu terrible estiu l’hem vist reconèixer culpes vergonyoses, com la sospita delictiva arribaba a tota la seva família, perseguit per la premsa i assenyalat o arraconat pels seus. I diuen per aquí que ‘en río revuelto, ganancia de pescadores”. I alguns han tirat la canya per veure si atacant els Pujol es carregaven el pocés sobiranista. I sincerament en les dues últimes Diades, el titular informatiu no contenia el cognom Pujol, els protagonistes erens milers i milers de cognoms anònims que vòlen anar a votar una cosa que des de Madrid es diu que és un disbarat de proporcions gegantines.

4-Lauren Bacall, Robin Williams, Sír Richard Attenborough, James Garner…aquest estiu ha vingut per emportar-se un grapat de bons actors i actrius. Per què tinc la sensació que en aquesta època de l’any mor més gent que en altres? Rucades meves, segur! En tot cas, quan acabi les vacances recuperaré algunes de les pel.lícules d’aquests éssers que em van fer passar grans moments quan es disfressaven d’actors. I si m’ho permeteu us en recomano una…Cayo Largo, on els ulls de la Bacall, posen llum i color a un dels millors films del cinema negre, al costat del petit gran Humphrey.

i 5-L’última postal estiuenca la vull dedicar a aquells ciutadans anònims que t’intenten fer les vacances més complicades i no ho aconsegueixen, tot i posar-hi moltes ganes. 
Aquells que condueixen en carreteres secundàries plenes de revolts i amb alts barrancs al costat com si anessin pel circuit de Montmeló. No és que vulguin morir joves, és que són tan babaus que no se n’adónen que la mort pot estar en el següent quilòmetre. No els desitjo cap mal, ni diré que el cotxe és el substitutiu dels seus escassos cervells i òrgans reproductius, però sí que preferiria que se la fostessin ben forta sols que no pas que facin mal a tercers.
Aquells que es pensen que estan sols al món i que criden i criden perque potser mai ningú no els fa cas. Per demanar el menjar al xiringuito, per renyar als fills, per dirigir-se a tú per demanar no sé què, per parlar entre ells de matinada mentre es foten cubates a dojo i no respecten el son dels veïns…
Aquells que fan de cambrers sense cuidar les formes, sense rentar-se les mans i cobrant el què vòlen per dues canyes i una tapa, pensant que el setembre vindrà i que han de fer caixa sigui com sigui.
En tot cas, com deien els catalans del Dúo Dinámico “el final del verano….llegó” i jo volia acabar el meu amb aquesta entrada al blog, recordant coses que m’han cridat l’atenció tot i estar poc atent a les coses. Podrien ser d’altres, però han estat aquestes.

Lecturas estivales

Me ha costado, pero al fín lo he hecho. Con casi siete años de retraso he leído en tres tardes entre siestas, arena y playa (tampoco se necesita mucho más) “Un día de cólera”, una de las novelas de Arturo Pérez Reverte, aquél periodista de Televisión Española, al que malas lenguas acusan de abusar a menudo de pagar a cuatro borrachos con turbante para que disparasen al aire y así redondear con un punto de dramatización sus crónicas como corresponsal de guerra en lejanas tierras (Ay, cuánto dio de sí la escuela Eric Fratini, aquél bufón de la Cadena Ser enviado a Irak que se ponía discos con efectos especiales de tiros, bombardeos y gritos a la vez que grababa las crónicas de la madre de todas las guerras…) Aquél Pérez Reverte que más tarde saltó a la fama por escribir un libro poniendo a caldo a sus compañeros de redacción y que despues se convirtió en una máquina de hacer best sellers con entretenidas y siempre bien documentadas novelas de misterio y de espadachines.

Pero lo que me interesa de él en este momento es su obsesión contra los nacionalismos. Don Arturo suele decir que los nacionalismos (en referencia también al creciente independentismo catalán) son malos y dice que si se estudiara más, si se leyera más habría menos independentistas. Dura crítica viniendo de un tipo tan culto, ilustrado y leído como él. Lo sabe porque más allá de adornar crónicas con alguna mentirijilla Pérez Reverte ha estado en zonas de conflicto que tienen su semilla en banderas, lenguas, fronteras y demás miserias que han enfrentado a pueblos. No voy a ser yo quién ponga en duda al autor. Es más…puedo estar de acuerdo con el argumento. Tenemos ejemplos más o menos recientes con la pseudo guerra de Las Malvinas-Fackland, el glorioso ataque de Aznar al islote de Perejil o la invasión rusa de las zonas ucranianas que le convenía…

Pero también creo que nada tiene que ver el proceso catalán, el escocés o el vasco, por ejemplo, con los conflictos en Oriente Medio, la antigua Yugoslavia o el corazón de África. Ni Mas ni Rajoy son Milosevic, Mladic o Karadzic, ni los vascos hutus o tutsis, ni los escoceses se van a reconvertir en la OLP, Hamas o Hezbollah. Los paralelismos son malos, incluso en este caso insinuarlos de pasada.

Dicho esto…He leído “Un día de de cólera”. La historia novelada de como el pueblo de Madrid (sólo una parte pequeñita, formada -según el autor- por la peor calaña de los barrios más míseros de la Villa y Corte) se lanza navaja en mano el Dos de Mayo de 1808 a la yugular del invasor francés para volverle a mandar al otro lado de los Pirineos. Una misión imposible teniendo en cuenta que los rebeldes son pocos, sin experiencia militar y desarmados, que los franceses son el mejor ejército de la época y que las autoridades españolas y las clases pudientes y la mayor parte de Las nada pudientes están del lado de los invasores galos o al menos se quedan en casa sin ganas de jaleo. La novela de Pérez Reverte relata como dos capitanes de artillería, Daoíz y Velarde se ponen al mando de los revolucionarios y se hacen fuertes en un pequeño cuartel de la ciudad (Monteleón). A fuerza de leer esta obra de este enemigo de los nacionalismos y banderas separadoras me he llegado a imaginar una y otra vez a Daoíz y a Velarde como si fuesen Stanley Baker y Michael Caine en la película “Zulú”  resistiendo los ataques de miles de negros con lanza que nunca se acababan (ni negros, ni lanzas) por mucho que les disparasen o a Richard Widmark y John Wayne conteniendo a los mejicanos del general Santa Ana en El Álamo.

Pérez Reverte, que tanto critica a los nacionalismos, en esta recreación se lía a la cintura la gran bandera española que luce en la madrileña Plaza de Colón para describir las peripecias de los amotinados contra las tropas del Duque de Berg, Joachim Murat. Describe con pluma trémula por la emoción a Luis Daoíz y a Pedro Velarde como dos patriotas que se levantan en armas contra la injustícia francesa, los únicos militares con cierto rango en todo Madrid  que se  dieron cuenta que el país les necesitaba, dos colosos que se pusieron al frente de decenas de madrileños y resistieron unas horas el asedio de miles de gabachos y que supieron morir como héroes en favor de una Gran España que ya no era, que cualquier medio leído sabrá que ni existía, ni se la esperaba, y eso que hemos quedado en que Pérez Reverte es leído y mucho.

Pero Arturo cómo haces esto? Cómo te ha cautivado el nacionalismo que tanto desprecias? O es que el nacionalismo español es mejor que el de los otros? Sólo te ha faltado contratar a cuatro borrachos para que lanzasen al cielo cohetes mientras describías las hazañas de tus particulares Quijote y Sancho. No decías que el nacionalismo se cura leyendo? Leíste poco? Seguro que no. Pero tienes diferentes varas de medir, dependiendo si te interesa más o mucho más o muchísimo más. Todo sea para redondear crónicas en lejanas guerras o para hacer política con la pluma. Algunas y algunos ya te lo agradecerán con cargos bien remunerados, que se lo pregunten al gran Albert Boadella. Algunas o algunos que ahora mandan mucho y que homenajean el patriotismo de Daoíz y Velarde, pero que si hubiesen vivido en 1808 se hubieran quedado en casa animando los disparos franceses y despreciando a la chusma que se rebelaba (de hecho hoy son las primeras y primeros en criticar movimientos ciudadanos que protestan en la calle contra el orden establecido, o no?).

Llegados a este punto, os diré que he acabado el libro de Pérez Reverte y he empezado a leer las memorias de Paul Auster, “Diario de Invierno” (también con cierto retraso). Sí, la noche y el día. Mucho mejor el sabor del whisky que el de la hipocresía, mejor las vivencias personales del de New Jersey que las invenciones y delirios patriótico-nacionalistas del cartagenero.

Postdata: he escrito este artículo sólo en castellano por dos razones: la primera, por no despertar recelos entre algunos por el enfoque del artículo (considero el castellano una lengua tan própia como el catalán) y la segunda, y la más importante, porque como he dicho otras veces, este es mi blog y hago lo que me sale de las narices con él. Gracias.

20140818-092156-33716560.jpgy

El Barça, una il.lusió?

Diuen els diccionaris que il.lusió és l’esperança per complir una cosa atractiva. Però també recullen en una altra acepció: és una interpretació o una percepció errònia d’un estímul extern real.
A mí, el Barça sempre m’ha despertat il.lusió, la bona, la que desprèn esperança i felicitat. Sent molt petit, molt, m’agradava el Barça simplement perquè era l’equip de mon pare i perquè vestia els colors que més m’agradaven: el blau i el vermell, que més tard vaig descobrir que era un color més apagat, el grana. Res a veure amb les actuals samarretes per pallassos confeccionades per una ment malalta o atrofiada amb vista daltònica  o tambe atrofiada de la multinacional nord-americana Nike, tant allunyada dels gustos europeus o  futbolístics. Deia que de molt petit m’agradava el Barça pels seus colors i perquè mon pare n’era seguidor. I ja quan em vaig assabentar que era el club de la meva ciutat, que podia animar-lo veient futbol, però també bàsquet, handbol, hockei o atletisme…Imagineu-vos, quin goig.

M’il.lusionava quan el Barça fitxava Maradonas, Schusters, Cruyffs, Bakeros o Quinis. Quan La Masia paria Guardiolas, Xavis, Puyols i Busquets. I segur que aquest club ens continuarà proporcionant il·lusions i alegries ara i d’aquí a molts anys, ho feia fins i tot quan no guanyava res i quan altes esferes només el deixaven guanyar copes que portàven per nom el del Generalísimo de totes les Espanyes.

Però avui en aquest blog em vull centrar en aquesta temporada, la 2014-2015, ni en  les anteriors ni en  les que vindran. I ara l’equip em desperta il.lusió, de la segona, de la que no saps si és real o un desig de realitat. Vull analitzar el nostre equip per tres raons: perquè sé de futbol (he jugat molt i n’he vist molt més). Perquè aquest any tots parlarem molt d’aquest Barça, ja ho veureu. I perquè el blog és meu i aquí parlo del què em surt del nas. Gràcies.

La porteria ha vist una revolució. Ha marxat Valdés, el millor porter de la història del club, si ens fixem en tot el què ha guanyat (no em referiré a que el de L’Hospitalet està ara sense equip per una lesió, però si vull recordar que qui marxa del Barça en busca de millor fortuna…la sol cagar a base de bé). I ha marxat Pinto, l’amic de Messi, el porter que jugava les Copes del Rei, que serà també recordat per ser el jugador de l’equip més vell a l’hora de jugar partits i per ser un amic íntim de Messi. Potser sense aquesta última característica no haguéssin estat possibles les altres. Ara han vingut tres porters nous, en Masip, un noi de la cantera amb molt camí per fer i amb moltes pedres per davant. Un alemany de 21 anys, Ter Stegen, amb bona planta, grans reflexos i un munt de vídeos amb pífies de campionat. I Bravo un xil.lè de 30 anys i que ha costat 12 milions d’euros. Un ou, si tenim en compte la seva edat i que el Madrid ha fitxat el Keylor Navas, havent fet un gran mundial, amb 27 anys i per només 10 milions. Amb Masip gairebé descartat, qui serà l’elegit? I sobretot què passarà amb el suplent, quin ambient crearà al vestidor una promesa alemanya o un veterà car si han d’escalfar banqueta??

La defensa. Ha marxat el gran capità Puyol i a partir d’aquí…les coses seran difícils. Es queda Piqué. Quin gran central fins que es va decidir a compaginar el futbol amb l’star system de mà de la seva esposa, Shakira. Ara li mola molt llençar bombes fètides dins dels avions…Està (de moment) Alves que va tancar la temporada passada fent “peinetes” als aficionats que l’esbroncaven per amagar-se en partits decisius. Ara quan ha sonat el nom del colombià Cuadrado per substituïr-lo s’ha oblidat de “peinetes” de flirtejar amb el Paris Saint Germain i ha recordat el sou estratosfèric (i merescut fins fa uns mesos) que li continúa pagant el Barça tot i amagar-se o faltar al respecte als aficionats. Està Bartra, per mí un central que podria ser una gran estrella, però que perdrà protagonisme i potser acabarà marxant amb l’arribada de Mathieu (un francès de 31 anys, fumador, amb l’escut del València tatuat al genoll i que ha valgut 20 milions) i del belga Vermaelen (suplent a l’Arsenal i castigat contínuament per les lesions). Inexplicable, mentre no m’ho expliqueu amb almenys dos arguments.

El mig camp. Xavi marxava als Estats Units però ja no ho fa (sempre ha estat més llest que Valdés). D’acord, al Xavi li podem permetre el què sigui. Al jugador amb més partits jugats i amb més títols li podem concedir que pugi a la segona graderia de tribuna i es pixi a sobre de la llotja. millor buida que plena, oi?. Quin paper tindrà en el nou Barça? Segurament jugarà poc i en partits molt concrets o com a revulsiu. Rakitic  em sembla un bon volant, un bon centrador, un bon pulmó que potser acabi substituint no a Xavi, sí a Iniesta, ja m’ho direu. Espero que Luis Enrique vegi que té molt aprop al recanvi de Xavi, és el Sergi Roberto. I desitjo que Busquets desperti, se n’adoni que porta el dorsal cinc de Puyol i torni a ser el jugador que era. Menys oferir-se a la selecció absoluta, a la sub21  i a qui li posi per davant un partit de costellada. Xaval, més bregar per qui et paga. I són una incògnita els joves Deulofeu i Rafinha, no perquè no valguin, sí per si els deixaran demostrar-ho.

La davantera. Tenint en compte que Pedro jugarà només quan alguna de les tres estrelles es lesioni o vagi amb les seves seleccions, em centraré en el trident Suárez, Neymar i Messi. Per cert, la Copa Amèrica de 2015 es juga coincidint amb final de Champions. Us imagineu al Barça jugant aquest partit sense cap de les tres estrelles, més ocupades a l’altra part del món? Messi tornarà a fer coses semblants a les que li recordem o definitivament s’ha acabat com a número u mundial? Neymar serà el què juga amb Brasil o el gregari de Messi, un jugador de tants? I Suárez deixarà de fer de llop i es dedicarà només a fer gols? I el que més em preocupa…els fitxatges de l’uruguaià i del brasiler són un pas per minimitzar un possible traspàs de l’argentí en el cas que Leo torni a fer una temporada tant desastrosa com la passada?

Té molta feina Luis Enrique. Molta. Sabrà solucionar enigmes? encaixar peces? compatibilitzar egos? fer resolutius fitxatges que no ho semblen? fer venir la gana a jugadors que pinten com desganats (no em refereixo a Luis Suárez). Sabrà tenir el vestidor allunyat de probables enrenous judicials amb l’actual junta directiva?  Sabrà retornar la il.lusió a aficionats com jo que veuen totes aquestes qüestions aquí descrites i altres per descriure i que pensen que aquesta temporada no serà com la del 2009-2010 ni de bon tros.

Tant de bò m’equivoqui i tot vagi millor del què em penso.

 I no és res personal: Zubi, dimissió. És una il.lusió que tinc.

20140810-091321-33201680.jpg

La meva escala, cosina

escala

En català

Els veïns d’una escala solen ser aquelles persones que de vegades comparteixen amb tu l’ascensor i et recorden el temps que fa, un temps què has gaudit o patit just abans d’entrar a l’ascensor.
Els veïns d’una escala solen ser aquelles persones amb les quals et baralles o et creues mirades assassines, de vegades a l’ascensor, quan els seus fills o els teus foten xivarri i no deixen descansar, dormir o sentir la tele.
Els veïns d’una escala solen ser aquelles persones amb les quals et reuneixes un cop l’any en una junta i amb els que es repeteix sempre la mateixa fórmula: a pesar de potser tenir interessos compartits, no hi ha manera de compartir una solució per aquests interessos.
La meva escala és això i moltes coses més.
No sé si interessarà ningú aquest vodevil del qual faré unes quantes pinzellades a continuació, però ho faré atenent la petició més o menys sincera de la meva cosina Lluïsa que en algun moment em va dir que la meva escala i els seus veïns podrien tenir cabuda en aquest blog obert per explicar coses més o menys engrescadores pel possible lector.
A veure. Per entendre’ns: El 1948 Antonio Buero Vallejo va escriure l’obra “Historia de una Escalera”, novel·la costumista d’una colla de veïns infeliços i egoistes on tothom mira al del costat amb rezel i cert odi ( no ho fan a l’ascensor perquè no n’hi havia a l’escala descrita)

El 2000, el director Álex de la Iglesia filma “La Comunidad“. Una agent immobiliària descobreix en un pis veí del què ensenya una fortuna de diners al costat del seu propietari mort d’un atac de cor fulminant. La Comunitat se n’assabenta i l’escala es converteix en una trampa per l’agent que és perseguida i atacada per una colla de propietaris embogits pels diners i la luxúria de tenir-los.

Als anys 90 i 2000 les sèries “Aquí no hay quien viva” i “La que se avecina” traslladen a la televisió una còpia de la famosa historieta de còmic “13 ,rue del pércebe: els habitants d’un edifici no paren de fer bestieses més o menys divertides per fugir de les seves vides mediocres i poc atractives.

Doncs bé, la meva escala és l’egoisme descrit per Buero Vallejo, la bogeria psicopàtica filmada per De la Iglesia, les incomprensibles decisions i actuacions de la sèrie televisiva i l’absurd dia a dia de l’edifici que tancava les pàgines del Mortadelo i Filemó.

Porto en aquesta escala quinze anys i he vist des del primer dia fins a l’últim tots aquests tics en els meus veïns a l’ascensor, a les juntes o a la porta de casa.

-He suportat només arribar una esbroncada telefònica monumental del veí de sota, un professor d’escola sorgit dels anys 40 (personatge de Buero??) , una nit de cap d’any a les dotze i deu minuts perquè fèiem massa soroll.

-He suportat a la porta del meu pis la bronca de la veïna de sota, esposa del professor i com ell sorgida del passat -aquesta dels anys 30- per fer soroll en obrir un llit (sí, sí, un llit).

-He suportat al fill d’aquest matrimoni (té entre 25 i 30 anys) de festa amb un grup d’amics, tots nois en el qual diverses vegades simulen (crec) relacions sexuals entre ells.

-He suportat com han fet fora de la porteria (uns 30 metres quadrats) al porter de 70 anys i a tota la seva família: la dona, els tres fills, dos fills polítics, dos néts i el gos. Sí tots vivien en 30 metres quadrats, amb lliteres al colze estret que feia de passadís que unia la sala-menjador-quarto d’estar-cuina amb el minúscul bany i dos armaris que feien de dormitoris. Per fer més suportable els seus últims anys d’estada del Martín i la seva família, la Junta va decidir mantenir la potència de la llum a 120. El Martín que ha mort fa pocs mesos, va construir amb son pare la finca de la qual va ser porter 50 anys i fins que el van fotre fora.
Però no us penseu que l’actitud amb el Martín era pur odi, no. El van fer fora per ajudar la comunitat en el seu manteniment. El Pla A va ser: fem fora el Martín i la seva tropa, reformem els trenta metres quadrats i els lloguem o venem. Deu anys després s’ha executat el Pla B, en cap cas pactat en Junta: els trenta metres serveixen per guardar les bicis i els cubs de les escombraries. Ah! i per criar bitxos i pols. Mala gent i rucs.

-He suportat com durant anys una vella veïna, la Saturnina rebia cops dels seu marit, encara més vell, amb el silenci culpable dels companys d’escala. Uns companys que em van fer lletja l’actitud quan vaig dir que algú havia d’ajudar aquesta dona. El vell maltractador va morir. La Saturnina va acabar d’envellir de manera dura: va necessitar aviat cadira de rodes i va demanar a la junta una rampa per pujar les escales que condueixen a l’ascensor. Els seus veïns, els que callaven amb les seves pallisses, van dir que fer els papers i l’obra costaria un temps, un temps que la Saturnina no tenia. Va morir i mesos després es va instal·lar una rampa que ara serveix per pujar els carros de la compra.

-He suportat com els veïns de la planta baixa i del primer es negaven a pagar el manteniment d’un ascensor que no usaven, o han batallat per no pagar reformes del terrat, ja que les goteres a ells no els afectaven. I el mateix exercici han fet els veïns dels pisos alts: per què pagar qüestions que afecten la part baixa de l’edifici.

-He suportat com una veïna (això sí, mig malalta del cap i l’altra mig del cos) em furtava unes bosses de Caprabo carregades de peix.


He suportat com un veí el robaven de matinada a l’ascensor per un politoxicòman. Com després d’una intensa baralla, de l’arribada de la policia i de tot l’enrenou originat cap veí, cap va sortir a interessar-se pel que havia passat.


I aquí m’aturo. Crec que he escrit massa i que amb molt menys us haguéssiu fet ja una idea de què us volia transmetre. No és la del Buero Vallejo, ni la del De la Iglesia, ni la del José Luis Moreno, però mereix aquestes quatre ratlles, o no: la meva escala de veïns. Segurament ni això.

En castellà

Los vecinos de una escalera suelen ser aquellas personas que a veces comparten contigo el ascensor y te recuerdan el tiempo que hace, un tiempo que has disfrutado o sufrido justo antes de entrar en el ascensor.
Los vecinos de una escalera suelen ser aquellas personas con las que te peleas o te cruzas miradas asesinas, a veces en el ascensor, cuando sus hijos o tus meten bulla y no dejan descansar, dormir o sentir la tele.
Los vecinos de una escalera suelen ser aquellas personas con las que te reúnes una vez al año en una junta y con los que se repite siempre la misma fórmula: a pesar de quizás tener intereses compartidos, no hay manera de compartir una solución por estos intereses.
Mi escalera es eso y muchas cosas más.
No sé si interesará a nadie este vodevil del que haré unas cuantas pinceladas a continuación, pero lo haré atendiendo la petición más o menos sincera de mi prima Lluisa que en algún momento me dijo que mi escalera y sus vecinos podrían tener cabida en este blog abierto para explicar cosas más o menos atractivas para el posible lector.
A ver. Para entendernos: En 1948 Antonio Buero Vallejo escribió la obra “Historia de una Escalera”, novela costumbrista de un grupo de vecinos infelices y egoístas donde todo el mundo mira al de al lado con recelo y cierto odio (no lo hacen en el ascensor porque no lo había en la escalera descrita)

En 2000, el director Álex de la Iglesia filma “La Comunidad”. Una agente inmobiliaria descubre en un piso vecino del que enseña una fortuna de dinero junto a su dueño muerto de un ataque al corazón fulminante. La Comunidad se entera y la escalera se convierte en una trampa para la agente que es perseguida y atacada por un grupo de propietarios enloquecidos por el dinero y la lujuria de tenerlos.

En los años 90 y 2000 las series “Aquí no hay quien viva” y “La que se avecina” trasladan a la televisión una copia de la famosa historieta de cómic “13, Rue del Percebe”: los habitantes de un edificio no paran de hacer tonterías más o menos divertidas para huir de sus vidas mediocres y poco atractivas.

Pues bien, mi escalera es el egoísmo descrito por Buero Vallejo, la locura psicopática filmada por De la Iglesia, las incomprensibles decisiones y actuaciones de la serie televisiva y el absurdo día a día del edificio que cerraba las páginas del Mortadelo y Filemón.

Vivo en esta escalera desde hace quince años y he visto desde el primer día hasta el último todos estos tics en mis vecinos en el ascensor, en las juntas o en la puerta de casa.

-He soportado sólo llegar a la finca una bronca telefónica monumental del vecino de abajo, un profesor de escuela surgido de los años 40 (personaje de Buero?) , una noche de fin de año a las doce y diez minutos porque hacía demasiado ruido.

-He soportado en la puerta de mi piso la bronca de la vecina de abajo, esposa del profesor y como él surgida del pasado -esta de los años 30 – por hacer ruido al abrir una cama (sí, sí, una cama).

-He soportado al hijo de este matrimonio (tiene entre 25 y 30 años) de fiesta con un grupo de amigos, todos chicos en el que varias veces simulan (creo) relaciones sexuales entre ellos.

-He soportado como han despedido de la portería (unos 30 metros cuadrados) al portero de 70 años y a toda su familia: la mujer, los tres hijos, dos hijos políticos, dos nietos y el perro. Sí todos vivían en 30 metros cuadrados, con literas en el codo estrecho que hacía de pasillo que unía la sala-comedor-cuarto de estar-cocina con el minúsculo baño y dos armarios que hacían de dormitorios. Para hacer más llevadero sus últimos años de estancia del Martín y su familia, la Junta decidió mantener la potencia de la luz a 120. Martín que ha muerto hace poco, construyó con su padre la finca de la cual fue portero 50 años y hasta que le despidieron.
Pero no penséis que la actitud con Martín era puro odio, no. Lo echaron para ayudar a la comunidad en su mantenimiento. El Plan A fue: “echamos a Martín y su tropa, reformamos los treinta metros cuadrados y los alquilamos o vendemos”. Diez años después se ha ejecutado el Plan B, en ningúncaso pactado en Junta: los treinta metros sirven para guardar las bicis y los cubos de basura. Ah! y para criar bichos y polvo. Mala gente y burros.

-He soportado como durante años una vieja vecina, Saturnina recibía golpes de su marido, aun más viejo, con el silencio culpable de los compañeros de escalera. Unos compañeros que me afearon  la actitud cuando dije que alguien tenía que ayudar a esta mujer. El viejo maltratador murió. Saturnina terminó de envejecer de manera dura: necesitó pronto silla de ruedas y pidió a la junta una rampa para subir las escaleras que conducen al ascensor. Sus vecinos, los que callaban con sus palizas, dijeron que hacer los papeles y la obra costaría un tiempo, un tiempo que Saturnina no tenía. Murió y meses después se instaló una rampa que ahora sirve para subir los carros de la compra.

-He soportado como los vecinos de la planta baja y del primero se negaban a pagar el mantenimiento de un ascensor que no usaban, o han batallado por no pagar reformas de la azotea, ya que las goteras a ellos no les afectaban. En venganza,  el mismo ejercicio han hecho los vecinos de los pisos altos: por qué pagar cuestiones que afectan a la parte baja del edificio.

-He soportado como una vecina (eso sí, medio enferma de la cabeza y la otra mitad del cuerpo) me hurtaba de dentro del ascensor unas bolsas de Caprabo cargadas de pescado.

-He soportado como un vecino era atracado de madrugada en el ascensor por un politoxicómano. Como después de una intensa pelea, de la llegada de la policía y de todo el revuelo originado ningún vecino, ninguno salió a interesarse por lo ocurrido.

Y aquí me paro. Creo que he escrito demasiado y que con mucho menos os hubierais hecho ya una idea de qué quería transmitir. No es la del Buero Vallejo, ni la del De la Iglesia, ni la del José Luis Moreno, pero merece estas cuatro líneas, o no: mi escalera de vecinos?. Seguramente ni eso.

Els amics del Liceo

liceo
En català

El Xavi Odena és un vell company del col.legi Liceo Castro de la Peña, fa uns anys rebatejat com el Liceu Castro de la Peña. En tot cas, la meva escola, la dels meus germans, la de les meves nebodes i la de molta part dels amics del barri. Ens vam retrobar amb el Xavi gràcies al Facebook, reconec que només per coses com aquestes ja val la pena registrar-te i començar a usar les anomenades xarxes socials. Ell i tants altres amics, coneguts, companys, veïns a Barcelona i jo a Madrid. Sense aquestes noves finestres suposo que seria gairebé impossible tornar-nos a veure.
En Xavi m’ha dit que al setembre faran una convocatòria de vells alumnes de l’EGB ( rebatejada també des de fa poc com Primària i ESO -pels lectors més joves, de res-) M’ha dit que a la trobada hi haurà, entre altres l’Àngel Raluy i el José Luis Edo (amb tots dos també ens hem redescobert al Facebook), el Juanma Fernández, el Jordi Pagès…… NO hi podrà ser el Manolo (em callo el cognom per respecte). El va atropellar fa nays un cotxe que va fugir deixant-lo a ell i la seva moto estampats i oblidats a la cuneta fins que va morir sense poder ser assistit. No hi serà la Mari Carmen, desapareguda també massa aviat. I no sé on seran ni s’hi mai trobaré a d’altres vells companys de classe, de pupitre, de pissarra, en David Costa, el Joan Miquel Escandell (fill d’un dibuixant de Bruguera i que devoravem a lectures a les Grandes Novelas Ilustradas), el bessons Gil, la Susana, l’Ibáñez, en Picalló, el Mansilla, el Cánovas, el Romero…(el cognom era el nostre nom aleshores a escola). Companys amb els quals m’he barallat, pegat, escopit i insultat. Companys amb els quals he rigut, jugat, passat anys junts i crescut. Companys amb els quals he perdut el contacte més enllà de veure alguns d’ells a través de la pantalla d’ordinador.
Recordo un joc amb el Xavi. El vam batejar com La Gorda (no ho era pas, tot el contrari era el guapo i alt, amb ulls verds que s’emportava les noies de carrer). El joc era senzill: tots a llets contra ell….i guanyava, sobretot perquè la majoria ni gosaven a acostar-se i rebre un cop de puny a tota la boca. Eren jocs de quan no hi havia videoconsoles o ordinadors. Com el del potro: dos equips. L’un fent com un cuc: el cap d’un entre les cames del de davant. L’altre equip saltant a sobre amb una única intenció fer mal al contrari i fer-lo caure, clavant punys, puntades i pessigades al crit de “Churro, mediamanga, mangotero, qué tengo en el puchero de mi abuelo?”.(sí, en castellà, a pesar que la majoria fóssim catalanoparlants. Eren anys d’escola en castellà i prou).

Tot sota l’atempta mirada paternal d’uns professors de la vella escola.
Ai, aquells mestres: el senyor Romero o l’Isidoro. Et llençaven de la mateixa manera, amb les mateixes ganes carquinyolis al cap, pessics a les galtes, que estiraven de les patilles fins a fer aixecar els brètols de nou i deu anys a un pam de terra. Aquella punteria que tenien, llençant l’esborrador de la pissarra des de la seva taula fins a l’últim pupitre i sempre encertant de tal manera que la part de fusta et donava a tot el cap. O quan t’insultaven i vexaven davant tota la classe per no saber-te la lliçó o per equivocar-te en un exercici de matemàtiques. Ai, com ha canviat per bé l’Educació en aquest país. Ara un professor mira malament a un alumne i li obren expedient, potser l’expulsen i la família del nano l’espera al carrer per fotre-li la cara plena de mans i dits.
I recordo l’Eva Gausachs i la Montse Valero. Tots enamorats d’elles, jo també. Com seran ara? Mares de família? S’hauran engreixat molt? O continuaran conservant aquell encant de quan eren nenes? De tant en tant feien de massatgistes i metges quan els nois jugàvem al futbol i tots fingíem lesions per tal de ser curats per elles i els seus mocadors xops en aigua. Aviat es van cansar de fer de cuidadores i sobretot de la feina copiosa que donàvem.
També recordo el Valentín Fabián, aquell nen que va marxar a Madrid a quart de Bàsica (mira, on jo he acabat uns anys després), o els nens que van escapar de casa a cinquè (el Sergio, el Ricardo, el Juanma, el Javi) i que van tornar al cap de dos dies morts de fred i de gana. Recordo el Muñoz, un nen epilèptic molt busca-raons i al qual temíem per tot el que feia i el què no feia i en conseqüència l’arraconàvem conscientment o no (pobre xaval).

Recordo com més tard feiem patir alguns professors amb crits i faltes de respecte. Eren els successors del Romero i l’Isidoro, uns successors joves i que ja no pegaven com els altres. I recordo el meu primer dia al Liceo. Era segon de Bàsica. Vaig arribar una mica tard acompanyat de la mare. La mestra es deia María José, crec que era asturiana (aleshores no necessitaves per res el català a l’escola ni gairebé enlloc) i em va dir “siéntate donde veas” (recordar tants anys després la frase….) i em vaig asseure a la seva taula que és el primer que vaig veure. Riures i burles generalitzades que anys després tampoc he oblidat (és un record ara entranyable).

Són coses que he volgut escriure quan en Xavi m’ha dit de quedar el setembre. Faré tot el possible per ser-hi, de veritat en tinc ganes. Sóc conscient que ara tants anys després i cadascú amb la seva vida, la seva feina i la seva família ara hi ha poques coses que ens uneixin, més enllà de l’edat, les canes, les panxes o les calbes. Però en un no res jo us he escrit unes quantes fites del passat, un passat llunyà però que encara recordo i que espero que els meus vells companys de classe em facin reviure d’altres ja oblidades. Fites nostres. Churro, media manga, mangotero, qué tengo en el puchero de mi abuelo? Churro.

Al Manolo, ostris

En castellà

Xavi Odena es un viejo compañero del colegio Liceo Castro de la Peña, hace unos años rebautizado como el Liceu Castro de la Peña. En todo caso, mi escuela, la de mis hermanos, la de mis sobrinas y la de mucha parte de los amigos del barrio. Nos reencontramos con Xavi gracias al Facebook, reconozco que sólo por cosas como estas ya vale la pena registrarte y comenzar a usar las llamadas redes sociales. Él y tantos otros amigos, conocidos, compañeros, vecinos en Barcelona y yo en Madrid. Sin estas nuevas ventanas supongo que sería casi imposible volver a ver.
Xavi me ha dicho que en septiembre harán una convocatoria de viejos alumnos de la EGB (rebautizada también desde hace poco como Primaria y ESO-los lectores más jóvenes, de nada-) Me dijo que en el encuentro habrá , entre otros el Ángel Raluy y José Luis Edo (con ambos también nos hemos redescubierto en Facebook), Juanma Fernández, Jordi Pagès …… NO podrá estar Manolo (me callo el apellido por respeto ). Le arrolló hace unos años un coche que huyó dejándolo a él y su moto estampados y olvidados en la cuneta hasta que murió sin poder ser asistido. No estará Mari Carmen, desaparecida también demasiado pronto. Y no sé donde estarán otros viejos compañeros de clase, de pupitre, de pizarra, David Costa, Joan Miquel Escandell (hijo de un dibujante de Bruguera y que devorábamos a lecturas en las Grandes Novelas Ilustradas), los gemelos Gil, Susana, Ibáñez, Picallo, Mansilla, Cánovas, Romero … (el apellido era nuestro nombre entonces en la escuela). Compañeros con los que me he peleado, pegado, escupido e insultado. Compañeros con los que he reído, jugado, pasado años juntos y crecido. Compañeros con los que he perdido el contacto más allá de ver algunos de ellos a través de la pantalla de ordenador.
Recuerdo un juego con Xavi. Le bautizamos como La Gorda (no lo era, todo lo contrario era el guapo y alto, con ojos verdes que se llevaba a las chicas de calle). El juego era sencillo: todos a leches contra él …. y ganaba, sobre todo porque la mayoría ni osaban acercarse y recibir un puñetazo en toda la boca. Eran juegos de cuando no había videoconsolas u ordenadores. Como el del potro: dos equipos. El uno haciendo como un gusano: la cabeza de uno entre las piernas del de delante. El otro equipo saltando encima con una única intención hacer daño al contrario y hacerlo caer, clavando puños, patadas y pellizcos al grito de “Churro, mediamanga, mangotero, qué tengo en el puchero de mi abuelo?”. (Sí , en castellano, a pesar de que la mayoría fuéramos catalanohablantes. Eran años de escuela en castellano y basta).

Todo bajo la atenta mirada paternal de unos profesores de la vieja escuela.
Ay, aquellos maestros: el señor Romero o Isidoro. Te tiraban de la misma manera, con las mismas ganas coscorrones en la cabeza, pellizcos en las mejillas, que tiraban de las patillas hasta levantar a los gamberretes de nueve y diez años a un palmo del suelo. Aquella puntería que tenían, tirando el borrador de la pizarra desde su mesa hasta el último pupitre y siempre acertando de tal manera que la parte de madera te daba a toda la cabeza. O cuando te insultan y vejaban delante de toda la clase por no saberte la lección o por equivocarte en un ejercicio de matemáticas. Ay, cómo ha cambiado para bien la Educación en este país. Ahora un profesor mira mal a un alumno y le abren expediente, tal vez lo expulsan y la familia del chaval le espera en la calle para darle fuerte
Y recuerdo a Eva Gausachs, Eva Jiménez y Montse Valero. Todos enamorados de ellas, yo también. Cómo serán ahora? Madres de familia? Habrán engordado mucho? O seguirán conservando ese encanto de cuando eran niñas? De vez en cuando hacían de masajistas y médicos cuando los chicos jugábamos al fútbol y todos fingíamos lesiones para ser curados por ellas y sus pañuelos empapados en agua. Pronto se cansaron de hacer de cuidadores y sobre todo del trabajo copioso que dábamos.
También recuerdo a Valentín Fabián, aquel niño que se marchó a Madrid en cuarto de Básica (mira, donde yo he acabado unos años después), o los niños que escaparon de casa en quinto (Sergio, Ricardo, Juanma, el Javi) y que volvieron al cabo de dos días muertos de frío y de hambre. Recuerdo a Muñoz, un niño epiléptico muy prolemático y al que temíamos por todo lo que hacía y lo que no hacía y en consecuencia lo arrinconábamos conscientemente o no (pobre chaval).

Recuerdo como más tarde hacíamos sufrir algunos profesores con gritos y faltas de respeto. Eran los sucesores de Romero e Isidoro, unos sucesores jóvenes y que ya no pegaban como los demás.

Y recuerdo mi primer día en el Liceo. Era segundo de Básica. Llegué un poco tarde acompañado de mi madre. La maestra se llamaba María José, creo que era asturiana (entonces no necesitabas para nada el catalán en la escuela ni casi ningún sitio) y me dijo “siéntate Donde veas” (recordar tantos años después la frase ….) y me senté en su mesa que es lo primero que vi. Risas y burlas generalizadas de compañeros acomodados en sus pupitres que años después tampoco he olvidado (es un recuerdo ahora entrañable).

Son cosas que he querido escribir cuando Xavi me ha dicho de quedar en septiembre. Haré todo lo posible por estar allí, de verdad tengo ganas. Soy consciente de que ahora tantos años después y cada uno con su vida, su trabajo y su familia ahora hay pocas cosas que nos unan, más allá de la edad, las canas, las barrigas o las calvas. Pero en nada os he escrito unas cuantas cosas del pasado, un pasado lejano pero que aún recuerdo y que espero que mis viejos compañeros de clase me hagan revivir otras vivencias ya olvidadas. Vivencias nuestras. Churro, media manga, mangotero, qué tengo en el puchero de mi abuelo? Churro.

a Manolo, ostris

Salamanca, l’Arxiu i la pasta

salamanca-2
En català

He hagut de recórrer a Internet per saber del tot segur quan va ser la gran manifestació a Salamanca que demanava que part de l’Arxiu Històric de la ciutat no fos retornat a Catalunya d’on va ser confiscat pels militars i estudiosos (sí, n’hi havia dos o tres en aquells moments en aquell bàndol) franquistes després de la Guerra Civil. Confiscat als perdedors i regalat als guanyadors, tenint en compte que en els dos punts geogràfics hi havia vencedors i vençuts, evidentment. Va ser el 30 de març de 1995.

Fa uns dies en aquest blog vaig dir que recordaria aquells fets (la manifestació, no la Guerra). Em va tocar anar a cobrir aquells fets quan treballava a Catalunya Ràdio a Madrid i vaig anar amb dos companys i bons amics en Jordi Prats (aleshores a la ja desapareguda Com Ràdio, ara treballant a Catalunya Ràdio) i l’Òscar Martínez (aleshores a l’Avui, ara a l’Ajuntament de Barcelona).

El primer que vam fer en arribar el mateix dia 30 a Salamanca va ser anar a presentar-nos a l’alcalde de la ciutat, Jesús Màlaga del PSOE (curiós que el substitut de Málaga a l’alcaldia de Salamanca fos un tal Lanzarote). Aquest senyor Málaga, gens andalús i molt castellà, molt, afable i que tendia per cara i gest a la melangia ens va dir que el trasllat dels papers era molt trist per la ciutat. No volia parlar d’enfrontament entre catalans i castellans però defensava que perquè tants anys després s’havia de remoure un tema com aquest que tocava tantes sensibilitats (ell en aquell moment no tenia en compte les possibles sensibilitats de quan l’arxiu va ser espoliat, però també és cert que després d’una guerra amb tants morts, les sensibilitats queden dissimulades pel dolor, la fam i la por).

El Jesús Málaga ens va convidar a dinar a un restaurant just davant de la plaça Mayor. En un escenari més distès per les estovalles, el menjar, el beure i la companyia, l’alcalde ens va confessar que estava també molt pressionat per com el Partit Popular de Salamanca (liderat per aquell Julián Lanzarote que us comentava i amb el suport de tota la seva maquinària a escala espanyola) volia treure rèdits de la situació: “El PSOE de Salamanca i el de Felipe González a Madrid no saben fer respectar l’statu quo de l’arxiu i el cediran a les pressions de Catalunya i d’un Jordi Pujol que dia sí, dia també era acusat de treure diners a un Felipe González necessitat del seu suport parlamentari.

I és cert que Málaga ens va confessar que no podia fer massa cosa quan el president del govern, el seu cap suprem, havia donat la conformitat al trasllat de l’arxiu. Després de dinar i mentre es preparava la manifestació vam tornar a l’ajuntament i allà ens vam trobar amb alguns polítics locals socialistes mig desconeguts aleshores com Jesús Caldera, més tard ministre de Treball amb Zapatero, i Octavio Granado, després secretari d’estat de Caldera. Ells van ratificar el què ens va dir el primer regidor: “estem entre l’espasa i la paret, no podem fer massa coses s’ha de complir amb la legalitat, però això ens costarà perdre políticament Salamanca”. I així va ser.

Dies abans, el gran Miquel Calçada, el “Mikimoto” i el seu programa a TV3 van escalfar l’ambient a la ciutat universitària, i així ens ho van recordar els polítics locals, quan va instal·lar una nit davant la seu de l’Arxiu una furgoneta que duia pintat un gran rètol a totes les seves portes “Trasllat de Documents Històrics”. Quin mosqueig entre els veïns. des d’aleshores la zona es va convertir en zona només per vianants i es va inhabilitar pels vehicles.

La manifestació es va convertir en tot un èxit. Plovia, però milers de persones van recórrer la ciutat, van batre rècords d’assistència i d’insults contra socialistes, catalans i tot aquell que els semblés un enemic. Potser engrescat per l’ambient, un ancià i miop fregant la ceguera Gonzalo Torrente Ballester va tenir la visió de convertir.-se en una icona pels seus paisans i va dir aquella frase cel·lebre “No os dejéis arrebatar lo que es vuestro por Derecho de Conquista” Aiii, quina gran analisi. L’autor de “Los Gozos y las Sombras” va fer gaudir i de quina manera els manifestants.

Més enllà de l’èpica del moment, els papers de l’Arxiu de Salamanca es van traslladar a Barcelona. Salamanca es va veure recompensada amb altres lligalls i documents provinents de vés a saber on. Els estudiosos que anaven fins aleshores a Salamanca van canviar destinació i llestos. I la majoria poden consultar tots els papers per via telemàtica des de Salamanca, Barcelona o l’antiga Mesopotàmia. I diuen que els habitants de Salamanca viuen bé sense els documents traslladats i els de Barcelona no viuen millor per haver-los recuperat tants anys després.

Però jo no us volia recordar aquest tema per cap d’aquestes coses. O sí. Tot el que us he dit (més enllà d’alguna inexactitud a causa del temps transcorregut) és simplement una excusa per recordar l’autèntic rovell de l’ou de tot plegat: la fotografia que acompanya l’article i que demostra que les ulleres de pasta no són cosa d’ara, no són un tret de Hypster. Ja esportaven amb estil i bon gust el 1995 a Salamanca. Fa 19 anys. Documentat queda.

En castellà

He tenido que recurrir a Internet para saber seguro cuando fue la gran manifestación en Salamanca que pedía que parte del Archivo Histórico de la ciudad no fuera devuelto a Cataluña de donde fue expropiado por los militares y estudiosos (sí, había dos o tres en aquellos momentos en ese bando) franquistas tras la Guerra Civil. Confiscado a los perdedores y regalado a los ganadores, teniendo en cuenta que en los dos puntos geográficos había vencedores y vencidos, evidentemente. Fue el 30 de marzo de 1995.

Hace unos días en este blog dije que recordaría aquellos hechos (la manifestación, no la Guerra). Me tocó ir a cubrir aquellos hechos cuando trabajaba en Cataluña Radio en Madrid y fui con dos compañeros y buenos amigos Jordi Prats (entonces en la ya desaparecida Com Radio, ahora trabajando en Cataluña Radio) y Oscar Martínez (entonces a el Avui, ahora en el Ayuntamiento de Barcelona).

Lo primero que hicimos al llegar el mismo día 30 en Salamanca fue ir a presentarnos en el alcalde de la ciudad, Jesús Málaga del PSOE (curioso que el sustituto de Málaga a la alcaldía de Salamanca fuera un tal Lanzarote) . Este señor Málaga, nada andaluz y muy español, muy, afable y que tendía para cara y gesto a la melancolía nos dijo que el traslado de los papeles era muy triste para la ciudad. No quería hablar de enfrentamiento entre catalanes y castellanos pero defendía que para que tantos años después iba a remover un tema como este que tocaba tantas sensibilidades (él en ese momento no tenía en cuenta las posibles sensibilidades de cuando el archivo fue expoliado , pero también es cierto que después de una guerra con tantos muertos, las sensibilidades quedan disimuladas por el dolor, el hambre y el miedo).

Jesús Málaga nos invitó a comer en un restaurante justo enfrente de la plaza Mayor. En un escenario más distendido por el mantel, la comida, la bebida y la compañía, el alcalde nos confesó que estaba también muy presionado por como el Partido Popular de Salamanca (liderado por aquel Julián Lanzarote que os comentaba y con el apoyo de toda su maquinaria a escala española) quería sacar réditos de la situación: “El PSOE de Salamanca y el de Felipe González en Madrid no saben hacer respetar el statu quo del archivo y el cederán a las presiones de Cataluña y de un Jordi Pujol que día sí, día también era acusado de sacar dinero a un Felipe González necesitado de su apoyo parlamentario.

Y es cierto que Málaga nos confesó que no podía hacer mucha cosa cuando el presidente del gobierno, su jefe supremo, había dado su conformidad al traslado del archivo. Después de comer y mientras se preparaba la manifestación volvimos al ayuntamiento y allí nos encontramos con algunos políticos locales socialistas medio desconocidos entonces como Jesús Caldera, más tarde ministro de Trabajo con Zapatero, y Octavio Granado, después secretario de estado de Caldera. Ellos ratificaron lo que nos dijo el primer edil de la ciudad: “estamos entre la espada y la pared, no podemos hacer demasiadas cosas se debe cumplir con la legalidad, pero esto nos costará perder políticamente Salamanca”. Y así fue.

Días antes, el gran Miquel Calzada, “Mikimoto” y su programa en TV3 calentaron el ambiente en la ciudad universitaria, y así nos lo recordaron los políticos locales, cuando instaló una noche frente a la sede de la Archivo una furgoneta que llevaba pintado un gran letrero en todas sus puertas “Traslado de Documentos Históricos”. Qué mosqueo entre los vecinos. desde entonces la zona se convirtió en zona sólo para peatones y se inhabilitó por los vehículos.

La manifestación se convirtió en todo un éxito. Llovía, pero miles de personas recorrieron la ciudad, batieron récords de asistencia y de insultos contra socialistas, catalanes y todo aquel que les pareciera un enemigo. Quizás animado por el ambiente, un anciano y miope rozando la ceguera Gonzalo Torrente Ballester tuvo la visión de convertir. en un icono por sus paisanos y dijo aquella frase célebre “No os deje arrebatar lo que se Vuestro miedo Derecho de Conquista “Ayyy, qué gran análisis. El autor de “Los Gozos y las Sombras” hizo disfrutar y de qué manera los manifestantes.

Más allá de la épica del momento, los papeles del Archivo de Salamanca se trasladaron a Barcelona. Salamanca se vio recompensada con otros legajos y documentos provenientes de quién sabe dónde. Los estudiosos que iban hasta entonces a Salamanca cambiaron de destino y listo. Y la mayoría pueden consultar todos los papeles por vía telemática desde Salamanca, Barcelona o la antigua Mesopotamia. Y dicen que los habitantes de Salamanca viven bien sin los documentos trasladados y los de Barcelona no viven mejor por haberlos recuperado tantos años después.

Pero yo no quería recordar este tema por ninguna de estas cosas. O sí. Todo lo que os he dicho (más allá de alguna inexactitud debido al tiempo transcurrido) es simplemente una excusa para recordar el auténtico meollo de todo: la fotografía que acompaña el artículo y que demuestra que las gafas de pasta no son cosa de ahora, no son un rasgo de Hypster. Ya se llevaban con estilo y buen gusto en 1995 en Salamanca. Hace 19 años. Documentado queda.