Méndez trenca la UGT?

En català

Escric això poques hores abans que sapiguem qui serà el nou secretari general de la Unió General de Treballadors d’Espanya. Fa anys que segueixo la informació laboral a Madrid i vaig estar present l’abril de 1994 quan Cándido Méndez va substituir l’històric Nicolás Redondo Urbieta al capdavant del sindicat socialista. Va guanyar la secretaria general per poc marge al líder del Metall, Fernández “Lito”. Tan poc marge que un any després van haver de desfer l’empat tècnic d’un Congrés que es tancà en fals.
Tinc respecte i fins i tot estima per Méndez, un home accessible, bon conversador i molt més intel·ligent i llest del que denota el seu aspecte d’home del camp barbut, del que voldrien els seus enemics i del que es pensen aquells que no el coneixen. Un madridista que reconeix que el Barça està molt per sobre del seu equip i un sindicalista que sempre ha tingut com premissa el diàleg i la negociació. Fins i tot, he viatjat amb ell a l’AVE al seient del costat, per casualitat, en un trajecte on vaig confirmar totes les seves virtuts.

I ara arriba al final del seu viatge a la UGT, passa a la reserva. En el seu discurs de comiat Méndez ha dit que reivindica el dret a avorrir-se en el futur. I em sembla un bon epitafi per la seva carrera professional.
Però dit això, m’ha sorprès i de manera desagradable la seva manera de marxar i la seva actuació de cara a la successió.
No ha amagat mai que el seu candidat favorit i de fet únic candidat és Miguel Ángel Cilleros, un auto denominat ferroviari sindicalista. Méndez diu que vol un successor experimentat i d’entre 45 i 55 anys, com Cilleros. I ho diu quan els altres candidats estan fora de la forquilla: Josep Maria Álvarez en té 59 i Gustavo Santana, 40.
A última hora, el número dos de Méndez, l’alacantí Toni Ferrer s’ha afegit a la llista de Cilleros. Ferrer és un home respectat a la UGT i fora de la UGT. És el seu secretari d’organització, el seu portaveu i el seu negociador amb els empresaris. Un nou cop del sector oficialista de Méndez a Álvarez.
I per acabar de deixar clar el seu posicionament, Méndez va tirar amb bala contra Álvarez. En el seu discurs de comiat davant el sindicat, davant els líders de CCOO, davant de polítics de tots els colors i davant la premsa va dir que a la Constitució que ens protegeix a tots no hi cap el dret a decidir. Brillant. Tenint en compte que Álvarez i la UGT de Catalunya han defensat aquest dret pel poble de Catalunya, un dret a decidir i a decidir NO a la independència.
Calia fer-ho? No us sembla lleig?
No sé si finalment el nou líder de la UGT serà Cilleros o Álvarez, però ningú no dirà que Méndez i el seu aparell oficial s’han mostrat imparcials com seria d’esperar en una ocasió com aquesta.
Dit això, m’agradaria dir que un sindicat socialista, d’esquerres, obrer i fraternal com la UGT hauria de ser molt més dur i implacable amb la corrupció que ha esquitxat alguns dels seus comandaments (targetes Black de Cajamadrid o els ERO’s d’Andalusia) que no pas amb altres que simplement volen donar la veu als ciutadans.

 

En castellà

Escribo esto pocas horas antes de que sepamos quién será el nuevo secretario general de la Unión General de Trabajadores de España. Hace años que sigo la información laboral en Madrid y estuve presente en abril de 1994 cuando Cándido Méndez sustituyó al histórico Nicolás Redondo Urbieta al frente del sindicato socialista. Ganó la secretaría general por poco margen al líder del Metal, Fernández “Lito”. Tan poco margen que un año después tuvieron que deshacer el empate técnico de un Congreso que se cerró en falso.

Tengo respeto e incluso aprecio por Méndez, un hombre accesible, buen conversador y mucho más inteligente y listo de lo que denota su aspecto de hombre del campo barbudo, de lo que querrían sus enemigos y de lo que piensan aquellos que no lo conocen. Un madridista que reconoce que el Barça está muy por encima de su equipo y un sindicalista que siempre ha tenido como premisa el diálogo y la negociación. Incluso, he viajado con él en el AVE en el asiento de al lado, por casualidad, en un trayecto donde confirmé todas sus virtudes.

Y ahora llega al final de su viaje a la UGT, pasa a la reserva. En su discurso de despedida Méndez ha dicho que reivindica el derecho a aburrirse en el futuro. Y me parece un buen epitafio para su carrera profesional.
Pero dicho esto, me ha sorprendido y de manera desagradable su manera de marchar y su actuación de cara a la sucesión.

No ha ocultado que su candidato favorito y de hecho único candidato es Miguel Ángel Cilleros, un auto denominado ferroviario sindicalista. Méndez dice que quiere un sucesor experimentado y de entre 45 y 55 años, como Cilleros. Y lo dice cuando los otros candidatos están fuera de la horquilla: Josep Maria Álvarez tiene 59 y Gustavo Santana, 40.
A última hora, el número dos de Méndez, el alicantino Toni Ferrer se ha añadido a la lista de Cilleros. Ferrer es un hombre respetado en la UGT y fuera de la UGT. Es su secretario de organización, su portavoz y su negociador con los empresarios. Un nuevo golpe del sector oficialista de Méndez a Álvarez.

Y para acabar de dejar claro su posicionamiento, Méndez tiró con bala contra Álvarez. En su discurso de despedida ante el sindicato, ante los líderes de CCOO, ante políticos de todos los colores y ante la prensa dijo que en la Constitución que nos protege a todos no cabe el derecho a decidir. Brillante. Teniendo en cuenta que Álvarez y UGT de Cataluña han defendido este derecho para el pueblo de Cataluña, un derecho a decidir y a decidir NO a la independencia.

Había que hacerlo? No os parece feo?
No sé si finalmente el nuevo líder de la UGT será Cilleros o Álvarez, pero nadie dirá que Méndez y su aparato oficial se han mostrado imparciales como sería de esperar en una ocasión como esta.

Dicho esto, me gustaría decir que un sindicato socialista, de izquierdas, obrero y fraternal como UGT debería ser mucho más duro e implacable con la corrupción que ha salpicado a algunos de sus mandos (tarjetas Black de Cajamadrid o los EREs de Andalucía) que con otros que simplemente quieren dar la voz a los ciudadanos.

 

La investi tova de Sánchez

En català

Si m’ho permeteu, la investidura de moment fallida de Pedro Sánchez és més que una investidura una investitova. Sí, val és un doc fácil, i potser naïf de paraules, però des del meu punt de vista és així. I us ho diu algú que ha viscut d’aprop les investidures de Felipe González (2), José María Aznar (2), José Luis Rodríguez Zapatero (2) i Mariano Rajoy. I si m’ho permeteu… M’explico.

D’entrada i amb tot el respecte a Pedro Sánchez em sembla de llarg el candidat a presidir el govern espanyol més fluix pel que fa a fons i forma. És dels candidats, el menys sòlid com orador. Ha presentat un programa allunyat del socialisme i fins i tot de la socialdemocràcia, tant pels contenguts econòmics com socials. I per descomptat, és el que més difícil ho té per ser investit. Ningú havia intentat ser president sent el segon partit més votat, dit d’una altra manera: mai el perdedor havia gosat acceptar l’encàrrec de formar govern. Sánchez ha batut el rècord negatiu del PSOE alhora d’’obtenir diputats: 90 (Almunia va dimitir la mateixa nit electoral quan va obtenir-ne 107). I finalment, Sánchez ha optat per pactar amb Ciutadans (un partit de dretes i obsessionat contra els nacionalismes basc i sobretot català), i ho ha fet en un Congrés on si sumes quants votants té cada formació hi ha una victòria clara de forces d’esquerra, de forces que volen un canvi i de forces que volen donar sortida a la plurinacionalitat com a solució al procés català. Per tant, amb una majoria de forces i de vots a favor d’això, el PSOE ha firmat un pacte amb aquells que està a favor d’allò altre.

Error de càlcul? No, en absolut. Simplement que els barons territorials i les velles glòries del PSOE no permeten Sánchez aliar-se amb Podem i els independentistes/nacionalistes. Com li han de permetre, si moltes d’aquestes velles glòries formen part de les nòmines de l’Ibex ·5 i de l’star system?

Amb aquest plànning Sánchez ha aconseguit formar la tempesta perfecta, perfecta per estabornir-se contra un mur. Els vots socialistes (90) amb els de Ciutadans (40) sumen 130, molt lluny de la majoria i a més ha aconseguit cabrejar i molt als 69 diputats de Podem, En Comú Podem, Compromís i les marees gallegues i no cal dir la posició dels 123 del Partit Popular. Però com deia, el pacte PSOE-Ciutadans ha empipat als independentistes/nacionalistes: 9 diputats d’ERC, 8 de Democràcia i Llibertat, 6 dels PNB, 2 de Bildu…

I aquesta setmana s’ha escenificat la ciclogènesi explosiva a la Carrera de San Jerónimo. Rajoy dient-li, amb raó, a Sánchez que formava part d’un PSOE que quan governava va estavellar Espanya contra un atur vergonyant, un dèficit terrorífic i una situació social inassumible.

Pablo Iglesias, de manera barroera, també va dir veritats com que a Sánchez no li permeten pactar amb les esquerres les velles glòries socialistes que en un passat no massa llunyà estaven involucrades en la guerra bruta de l’Estat contra ETA.

Tardà li va dir a Sánchez que no té talla per ser president, però dit això, va argumentar que no el preocupa el tema perquè Catalunya està desconnectant.

Homs i Esteban van fer lletja l’actitud de Sánchez preferint un partit jacobí que una alternativa més lligada als problemes territorials d’Espanya…

I Sánchez, estampat contra el fracàs, abandonà el Congrés per la porta del darrere. I molt possiblement, el mateix li passarà divendres i potser també en alguna altra ocasió. Sánchez sap que ho té difícil. Se li ha de reconèixer la valentia a l’hora d’intentar fer un impossible. Però no crec que aconsegueixi ser investit en l’actual estratègia. Serà capaç Sánchez de canviar de via, canviar de socis i intentar una altra cosa? Desafiant fins i tot als seus? Sincerament, em temo que no. Si em pregunteu què ha de passar… Crec que anem a unes noves eleccions només començar l’estiu.

Cert que els polítics són capaços de dir blanc i demà negre i amb aquesta fórmula pot canviar tot. Però ara per ara, sembla més que impossible. I recordarem històricament aquesta investidura com la investí-tova. Aneu al diccionari o tireu de pensament i analitzeu totes les accepcions de tova.

Salut.