Tradició taurina

FullSizeRender

En català

No és el primer cop que en aquest blog parlo de toros i concretament de l’anomenada festa dels toros, o la Fiesta” nacional”, que traduït en el meu cap vol dir que uns paios vestits de manera estranya i ajustada maregen, punxen, martiritzen i maten un animal, que segons es diu neix per morir d’aquesta manera. Un espectacle que és contemplat per alguna gent que veu natural, una tradició i un art que aquesta bèstia mori amb una espasa de metre i mig clavada enmig del coll. I tot això (incloent l’espectacle) ho fan en horari de jornada laboral, almenys en llocs civilitzats).
No s’excitin els taurins, els defensors de les corrides. Tot aquest comentari previ es deu a la meva ignorància. Segur que els entesos li veuen a aquest espectacle… Totes les virtuts.
Sempre he defensat que jo mai no prohibiria les corrides. Crec que prohibir és molt lleig, fins i tot prohibir actes fastigosos, indignes i salvatges com aquests, sempre segons el meu punt de vista i assumint la meva ignorància sobre la qüestió.
Quan les corrides es van prohibir a Catalunya, els responsables (el Parlament de Catalunya) li van donar una transcendència que aquesta “Fiesta” ja no tenia a terres catalanes. Era una tradició mig oblidada i anacrònica a punt de desaparèixer i extingir-se, reservada a quatre nostàlgics i tres estrangers borratxos i despistats. La prohibició va fer revifar de manera artificial la”Fiesta i sobretot perquè des d’Espanya alguns van veure la prohibició com un acte anti espanyol, més que humanístic o animalístic. És cert que en paral·lel a la prohibició de les corrides, el Parlament català hauria d’haver acabat amb totes les varietats i succedanis que martiritzen els toros, els bous i totes les bèsties i bestioles (encendre els pitons amb foc, llançaments a l’aigua o des d’alçades de campanars). Més que res per coherència.
Dit tot això, per què torno a parlar de toros ara? Perquè avui he vist al twitter una piulada de Manuel Molés que proposava que en vacances els amants de les corrides haurien de boicotejar i no visitar ciutats que han prohibit la “Fiesta Nacional”. Evidentment, es referia a Catalunya i a Palma de Mallorca, a punt de seguir el mateix camí antiFiesta ( no crec que es referís a altres ciutats no toreres com París, Nova Iork, Berlín, Bangkog, Londres, Roma o Moscou. Manolo Molés és allò que es coneix com un especialista taurí. Des d’el meu punt de vista, un vividor que viu dels toros des de fa dècades, des dels últims anys del franquisme. Viu dels toros perquè ha estat incapaç de trobar alguna altra cosa, el seu coeficient mental i la seva força de voluntat, o la seva limitació física no donen per res més. Molés és un paio que es permet recomanar boicots contra ciutats que han vetat la seva manera de viure. És un d’aquells espanyols rancis i pudents que devien fer boicot al cava i als productes catalans per odi cap a Catalunya. És així de pobre home, de mitja merda, de nan intel·lectual.
Aquesta recomanació de Molés m’ha despertat els sentiments més primitius, els més primaris. Però els defensors de les corrides m’entendran, ells formen part d’aquest món primitiu i primari i el defensen a capa i espasa. I és en aquest context en el qual li diria a Molés, Manolo pels seus amics, que se’n vagi a prendre pel sac.
Que més enllà que a les places de toros catalanes no es permetin les corrides a ell no el volem veure per casa nostra (aquí “casa nostra” és un lloc on no es maten animals per fer divertir un grup de gent que demana sang per no recordar les seves tristes vides). Molés no pot venir a veure ni a viure dels toros (perquè està prohibit) ni a beure com un cosac, en la més pura tradició taurina. Ni a menjar com un garrí en dejuni. Que no vingui perquè a gentussa com a ell no la volem per res. L’única disculpa que pot tenir el pallasso de Molés és que la seva edat li hagi jugat una mala passada i que ja no sàpiga on té la dreta i l’esquerra. Però en tot cas no me’n penedeixo de res del què he dit. La tradició també diu que criticar és cosa normal i generalitzada en aquestes latituds. I així per acabar li desitjo que un dia mentre estigui en una plaça gaudint de l’art de la tauromàquia, un toro salti la tanca, arribi fins a ell, l’enganxi ben fot entre els seus pitons, li arrenqui un ou, li foti diverses cornades amb trajectòries ascendents i descendents greus i que d’aquesta manera formi part dels que tant admira: una colla de desgraciats que han perdut part de la seva virilitat per culpa d’una bèstia que neix per morir.Tot dit des de la ignorància i amb respecte, com és tradició.

En castellà

No es la primera vez que en este blog hablo de toros y concretamente de la llamada fiesta de los toros, o la “Fiesta” nacional”, que traducido en mi cabeza quiere decir que unos tipos vestidos de manera extraña y ajustada marean, pinchan, martirizan y matan a un animal, que según se dice nace para morir de esta manera. Un espectáculo que es contemplado por alguna gente que ve natural, una tradición y un arte que esta bestia muera con una espada de metro y medio clavada en medio del cuello. Y todo esto (incluyendo el espectáculo) lo hacen en horario de jornada laboral, al menos en lugares civilizados).

No se exciten los taurinos, los defensores de las corridas. Todo este comentario previo se debe a mi ignorancia. Seguro que los entendidos le ven a este espectáculo … Todas las virtudes.

Siempre he defendido que yo nunca prohibiría las corridas. Creo que prohibir es muy feo, incluso prohibir actos asquerosos, indignos y salvajes como éstos, siempre según mi punto de vista y asumiendo mi ignorancia al respecto.
Cuando las corridas se prohibieron en Cataluña, los responsables (el Parlament de Cataluña) le dieron una trascendencia que esta “Fiesta” ya no tenía en tierras catalanas. Era una tradición medio olvidada y anacrónica a punto de desaparecer y extinguirse, reservada a cuatro nostálgicos y tres extranjeros borrachos y despistados. La prohibición hizo reavivar de manera artificial la “Fiesta” y sobre todo porque desde España algunos vieron la prohibición como un acto anti español, más que humanístico o animalístico. Es cierto que en paralelo a la prohibición de las corridas, el Parlament debería haber acabado con todas las variedades y sucedáneos que martirizan a los toros y a todas las bestias y bichos (encender los pitones con fuego, lanzamientos al agua o desde alturas de campanarios). Más que nada por coherencia.

Dicho todo esto, ¿por qué vuelvo a hablar de toros ahora? Porque hoy he visto en Twitter un tuit de Manuel Molés que proponía que en vacaciones los amantes de las corridas deberían boicotear y no visitar ciudades que han prohibido la “Fiesta Nacional”. Evidentemente, se refería a Cataluña y a Palma de Mallorca, a punto de seguir el mismo camino antiFiesta (no creo que se refiriese a otras ciudades no toreras como París, Nueva Iork, Berlín, Bangkog, Londres, Roma o Moscú. Manolo Molés es lo que se conoce como un especialista taurino. Desde mi punto de vista, un vividor que vive de los toros desde hace décadas, desde los últimos años del franquismo. Vive de los toros porque ha sido incapaz de encontrar alguna otra cosa, su coeficiente mental y su fuerza de voluntad, o su limitación física no dan para nada más. Molés es un tipo que se permite recomendar boicots contra ciudades que han vetado su manera de vivir. Es uno de esos españoles rancios y malolientes que debían hacer boicot al cava y los productos catalanes por odio hacia Cataluña. Es así de pobre hombre, de media mierda, de enano intelectual.

Esta recomendación de Molés me ha despertado los sentimientos más primitivos, los más primarios. Pero los defensores de las corridas me entenderán, ellos forman parte de este mundo primitivo y primario y lo defienden a capa y espada. Y es en este contexto en el que le diría a Molés, Manolo para sus amigos, que se vaya a tomar por saco.
Que más allá de que en las plazas de toros catalanas no se permitan las corridas a él no lo queremos ver por casa (aquí “casa” es un lugar donde no se matan animales para divertir un grupo de gente que pide sangre para no recordar sus tristes vidas). Molés no puede venir a ver ni a vivir de los toros (porque está prohibido) ni a beber como un cosaco, en la más pura tradición taurina. Ni a comer como un lechón en ayuno. Que no venga porque a gentuza como él no la queremos para nada. La única disculpa que puede tener el payaso de Molés es que su edad le haya jugado una mala pasada y que ya no sepa dónde tiene la derecha y la izquierda. Pero en todo caso no me arrepiento de nada de lo que he dicho. La tradición también dice que criticar es algo normal y generalizado en estas latitudes. Y así para terminar le deseo que un día mientras esté en una plaza disfrutando del arte de la tauromaquia, un toro salte la valla, llegue hasta él, le enganche entre sus pitones, le arranque un huevo, le joda varias cornadas con trayectorias ascendentes y descendentes graves y que de esta manera forme parte de lo  que tanto admira: un grupo de desgraciados que han perdido parte de su virilidad por culpa de una bestia que nace para morir.Todo dicho desde la ignorancia y con respeto, como es tradición.

El rei distant

rey

En català

El 1837 Hans Christian Andersen va escriure “El vestit nou del rei”. Per alguns és un conte més per a nens del més gran autor de contes per a nens que hi ha hagut mai. Però per molts altres ens resulta una mostra supèrbia i brillant de com la veritat no és tal simplement perquè molts pensin que ho és.
Per qui no hagi llegit l’obra o per a qui no li hagin mai explicat, us diré que “El vestit nou del rei” tracta de com un monarca fart de riqueses i que ho té tot encarrega a uns modistes estrangers el millor vestit mai fet, d’una tela fina i lleugera. Però en realitat aquests modistes resulten ser uns murris que no sabien ni cosir un botó. I aquests buscavides li regalen al rei un vestit invisible i asseguren que només el poden veure aquelles persones llestes i intel·ligents i en canvi els estúpids no poden apreciar la penyora. Evidentment, ningú li diu al rei (ni tan sols ell mateix) que va nu i tots els seus súbdits acrediten que el vestit és magnífic. Finalment, ha de ser un nen, poc preocupat per ser llest o estúpid, el que li digui al rei que va nu.
Fa uns dies el rei Felip va rebre al president de la Generalitat Artur Mas a la Zarzuela. Els detalls de la conversa no els sabem, però tots ens els podem imaginar. Un rei empipat que li diu al president català que no pot continuar dirigint el procés sobiranista camí de la independència. És normal i lògic. El rei Felip és el cap d’estat espanyol i no li interessa gens que el seu estat es desmembri i sobretot si la part que es vol desmembrar contribueix i molt al manteniment de la paradeta.
Però més enllà de no saber els detalls de la conversa entre Borbó i Grècia i Mas, el què més ha transcendit és la cara de pomes agres del monarca davant el català. Felip que sempre presumeix, com son pare, de ser agradable, simpàtic i pròxim, va posar la cara més seriosa i distant possible per mostrar allò que no va dir… El seu desencant i empipament amb la situació que es viu a Catalunya, o almenys entre bona part de la seva ciutadania.
I aprofitant que he començat l’article citant Andersen, permeteu-me que faci com aquell nen del seu conte que li diu al rei que va nu, que no va vestit tal com pensa. Permeteu-me que amb tot el respecte possible li digui al rei el què penso. Amb respecte, però també amb el sentit comú d’aquell nen al qual no li importava dir la veritat més enllà que la resta li diguessin mentides al rei per tal de no fer-lo enfadar ni per poder ser considerats uns estúpids.

1-Fer cara de pocs amics quan reps a casa teva, que és la de tots, a un convidat queda lleig. I més si aquell convidat és una persona que representa un col·lectiu molt gran de ciutadans que l’han votat democràticament a les urnes.
2-Felip com rei d’Espanya, i de la mateixa manera que el seu pare, no ha estat triat per aquestes urnes que atorguen al poble el dret a decidir allò que volen.
3-De veritat Felip vol ser considerat el rei de tots? Amb aquesta cara seria i potser de menyspreu (tot i que lògica) ha fet que molts catalans ja no el sentin com a seu (i ha refermat a aquells que ja fa temps o mai no l’han sentit com a seu).
4-Aquest posat seriós i distant del rei amb Mas contrasta amb el que fa d’eixerit quan va a veure a amics dictadors i tirans que té repartits pel món.
5-Que no escolti només als seus súbdits, aquells que mai no li diran que va nu, encara que ho vagi. I que surti al carrer. Quan vagi a Catalunya que no vagi a dormir a palaus, que no es limiti a conduir cotxes espectaculars o a navegar en iots de 30 metres d’eslora o a menjar en restaurant de cinc forquilles a cales perdudes. Que surti al carrer, escolti a la gent i potser se n’adonarà que no va amb el vestit adequat.

En castellà

En 1837 Hans Christian Andersen escribió “El traje nuevo del rey”. Para algunos es un cuento más para niños del mayor autor de cuentos para niños que ha habido nunca. Pero para muchos otros nos resulta una muestra soberbia y brillante de cómo la verdad no es tal simplemente porque muchos piensen que lo es.


Para quien no haya leído la obra o para quien no le hayan nunca explicado, os diré que “El traje nuevo del rey” trata de cómo un monarca harto de riquezas y que lo tiene todo encarga a unos modistas extranjeros el mejor vestido nunca hecho, de una tela fina y ligera. Pero en realidad estos modistas resultan ser unos pícaros que no sabían ni coser un botón. Y estos buscavidas le regalan al rey un traje invisible y aseguran que sólo lo pueden ver aquellas personas listas e inteligentes y en cambio los estúpidos no pueden apreciar la prenda. Evidentemente, nadie le dice al rey (ni él mismo) que va desnudo y todos sus súbditos acreditan que el vestido es magnífico. Ha de ser un niño, poco preocupado por ser listo o estúpido,el que le diga al rey que va desnudo.
Hace unos días el rey Felipe recibió al presidente de la Generalitat Artur Mas en la Zarzuela. Los detalles de la conversación no los sabemos, pero todos nos los podemos imaginar. Un rey enfadado que le dice al presidente catalán que no puede continuar dirigiendo el proceso soberanista camino de la independencia. Es normal y lógico. El rey Felipe es el jefe de estado español y no le interesa nada que su estado se desmembre y sobre todo si la parte que se quiere desmembrar contribuye y mucho al mantenimiento del sistema.

.
Pero más allá de no saber los detalles de la conversación entre Borbón y Grecia y Mas, lo que más ha trascendido es la cara deenfado del monarca ante el catalán. Felipe que siempre presume, como su padre, ser agradable, simpático y cercano, puso la cara más seria y distante posible para mostrar lo que no dijo … Su desencanto y enfado con la situación que se vive en Cataluña, o al menos entre buena parte de su ciudadanía.


Y aprovechando que he empezado el artículo citando a Andersen, permitidme que haga como aquel niño de su cuento que le dice al rey que va desnudo, que no viste tal como piensa. Permitidme que con todo el respeto posible le diga al rey lo que pienso. Con respeto, pero también con el sentido común de aquel niño al que no le importaba decir la verdad más allá que el resto le dijeran mentiras al rey para no hacerle enfadar ni para poder ser considerados unos estúpidos.

1-Hacer cara de pocos amigos cuando recibes en tu casa, que es la de todos, a un invitado queda feo. Y más si aquel invitado es una persona que representa a un colectivo muy grande de ciudadanos que le han votado democráticamente en las urnas.


2-Felipe como rey de España, y de la misma manera que su padre, no ha sido elegido por estas urnas que otorgan al pueblo el derecho a decidir lo que quieren.


3-De verdad Felipe quiere ser considerado el rey de todos? Con esa cara seria y quizá de desprecio (aunque lógica) ha hecho que muchos catalanes ya no lo sientan como suyo (y ha afianzado a aquellos que ya hace tiempo o nunca lo han sentido como suyo).


4-Este posado serio y distante del rey con Mas contrasta con el que hace de feliz cuando va a ver a amigos dictadores y tiranos que tiene repartidos por el mundo.


5-Que no escuche sólo a sus súbditos, aquellos que nunca le dirán que va desnudo, aunque lo vaya. Y que salga a la calle. Cuando viaje a Cataluña que no vaya a dormir a palacios, que no se limite a conducir coches espectaculares o navegar en yates de 30 metros de eslora o comer en restaurante de cinco tenedores en calas perdidas. Que salga a la calle, escuche a la gente y tal vez se dará cuenta de que no va con el vestido adecuado.

Pobre Plutó i pobre Tombaugh

tombaugh

En català

El 18 de febrer de 1930 en un observatori d’Arizona, l’astrònom Clyde Tombaugh va descobrir allò que sabia que estava amagat entre estrelles, nebuloses i la negror de l’espai: Plutó. El novè planeta conegut que orbita al voltant del Sol, a la Via Làctia.
Des d’aleshores, els experts han dubtat si Plutó havia de ser considerat un planeta, si tenia prou entitat per a comparar-se al gegant Júpiter, a l’anellat Saturn, al nostre veí vermell Mart o a la nostra blava Terra. Molts deien que Plutó no era res més que un antic satèl·lit de Neptú que algun dia va tenir el caprici de sortir de la seva òrbita.
I per , l’agost de 2006 els savis més savis del cosmos, reunits a la Terra, concretament a Praga, van decidir que Plutó era un Plutòide, o per entendre’ns millor un planeta nan que no mereixia estar al costat dels que han estat els seus germans durant 80 anys. Els llibres de text de les escoles ja no alinearan en la mateixa categoria Plutó amb Mercuri, Urà o Venus i sí que ho faran amb Haumea, Makemake o Eris, nans desconeguts, que mai no han tingut el plaer de ser planetes. Una pena per Plutó.
Doncs amb aquest panorama, instal·lat en la segona divisió planetària després d’haver viscut la glòria, Plutó torna a ser punt d’atenció.
Mig any abans que Plutó fos declarat NO PLANETA, és a dir el gener de 2006, la NASA va enviar la nau New Horizons cap a l’encara aleshores planeta. Es van destinar per aquesta missió 650 milions de dòlars i la nau ha viatjat a velocitats pròximes als 50 mil quilòmetres per hora per arribar aquest juliol al seu destí (previ pas per Júpiter, per cert). Un destí que està a uns 5.800 milions de quilòmetres de la Terra. Sí, un pèl massa lluny per anar-hi de cap de setmana.
Tota una fita, un prodigi tecnològic, un miracle més fet pels homes això d’enviar una nau no tripulada tan i tan lluny per anar a visitar un Planeta que de sobte no és res més que un Plutòide. A la NASA o els experts en astronomia estaran pensant que s’han destinat massa diners, esforços i esperances a visitar una cosa que ja no és tal cosa? Una nau que per cert, porta dins seu les restes de Tombaugh (sí, l’astrònom descobridor de Plutó), que ara deu estar maleint els seus col·legues que han decidit que el planeta ja no sigui tal i sí un nan…. Quins pebrots. Si s’aixequés de la tomba, el pobre Tombaugh es trobaria amb aquesta frustració i a més que els causants de la frustració l’han fotut dins una nau que viatja a 50 mil quilòmetres per hora i enviada a un Plutòide a 5.800 milions e quilòmetres d’Arizona.…. Quins pebrots.
En tot cas, les fotos que ens arriben de l’explaneta són vistoses i molen. I les descobertes que es faran per part de la New Horizons segur que són de gran interès científic. Però què voleu que us digui, jo crec que aquests 650 milions de dòlars farien més servei a la Terra. Sí, val, és una petita taca blava a l’espai, plena d’aigua salada i alguns trossos de terra plagats de tarats que caminen sobre dues potes. Però collons, els tarats som nosaltres. I avui en dia, 650 milions no estan per enviar-los tan lluny i sobretot a un lloc que els experts han desprestigiat i menyspreat. Tombaugh, no t’espantis si despertes.

En castellà

El 18 de febrero de 1930 en un observatorio de Arizona, el astrónomo Clyde Tombaugh descubrió lo que sabía que estaba escondido entre estrellas, nebulosas y la negrura del espacio: Plutón. El noveno planeta conocido que orbita alrededor del Sol, en la Vía Láctea.


Desde entonces, los expertos han dudado si Plutón debía ser considerado un planeta, si tenía suficiente entidad para compararse al gigante Júpiter, al anillado Saturno, a nuestro vecino rojo Marte o a nuestra azul Tierra. Muchos decían que Plutón no era más que un antiguo satélite de Neptuno que algún día tuvo el capricho de salir de su órbita.
Y por fin, en agosto de 2006 los sabios más sabios del cosmos, reunidos en la Tierra, concretamente en Praga, decidieron que Plutón era un Plutoide, o para entendernos mejor, un planeta enano que no merecía estar al lado de los que han sido sus hermanos durante 80 años. Los libros de texto de las escuelas ya no alinearán en la misma categoría Plutón con Mercurio, Urano o Venus y sí lo harán con Haumea, Makemake o Eris, enanos desconocidos, que nunca han tenido el placer de ser planetas. Una pena por Plutón.


Pues con este panorama, instalado en la segunda división planetaria después de haber vivido la gloria, Plutón vuelve a ser punto de atención.
Medio año antes de que Plutón fuera declarado NO PLANETA, es decir en enero de 2006, la NASA envió la nave New Horizons hacia la todavía entonces planeta. Se destinaron para esta misión 650 millones de dólares y la nave ha viajado a velocidades cercanas a los 50 mil kilómetros por hora para llegar en julio a su destino (previo paso por Júpiter, por cierto). Un destino que está a unos 5.800 millones de kilómetros de la Tierra. Sí, un poco demasiado lejos para ir de fin de semana.


Todo un hito, un prodigio tecnológico, un milagro más hecho por los hombres esto de enviar una nave no tripulada tan y tan lejos para ir a visitar a un Planeta que de repente no es nada más que un plutoide. En la NASA o los expertos en astronomía estarán pensando que se han destinado demasiado dinero, esfuerzos y esperanzas a visitar algo que ya no es tal cosa? Una nave que por cierto, lleva dentro los restos de Tombaugh (sí, el astrónomo descubridor de Plutón), que ahora debe de estar maldiciendo sus colegas que han decidido que el planeta ya no sea tal y sí un enano .. .. Qué cojones. Si se levantara de la tumba, el pobre Tombaugh se encontraría con esta frustración y además que los causantes de la frustración le han metido en una nave que viaja a 50 mil kilómetros por hora y enviada a un plutoide a 5.800 millones y kilómetros de Arizona ….. Qué cojones.


En todo caso, las fotos que nos llegan del explaneta son vistosas y molan. Y los descubrimientos que se harán por parte de la New Horizons seguro que son de gran interés científico. Pero qué quieres que te diga, yo creo que estos 650 millones de dólares harían más servicio a la Tierra. Sí, vale, es una pequeña mancha azul en el espacio, llena de agua salada y algunos trozos de tierra plagados de tarados que caminan sobre dos patas. Pero cojones, los tarados somos nosotros. Y hoy en día, 650 millones no están para enviarlos tan lejos y sobre todo a un lugar que los expertos han desprestigiado y despreciado. Tomaugh, no te asustes si despiertas.

Peixos fora de l’aigua

asfixia

En català

L’asfixia és, a banda d’una inquietant novel·la de Chuck Palahniuk, una paraula que serveix per descriure com l’oxigen deixa de fluir als pulmons a causa d’ una obstrucció al coll. Si l’asfíxia s’allarga… L’individu o l’animal acaben morts.
Aquesta setmana algunes Comunitats Autònomes han denunciat que el govern central les vol asfixiar i ves a saber si finalment matar-les. Concretament denuncien que el ministre d’Hisenda, Cristòbal Montoro, els demana que redueixin el dèficit (diferència entre ingressos i despeses) a nivells massa exigents. Així aquest any els ha demanat que només tinguin un dèficit del 0’7%, el 2016 d’un 0’3%, el 2017 un 0’1% i el 2018 vol un dèficit 0, és a dir que no gastin ni un euro més dels que ingressin.
Evidentment, moltes comunitats es neguen a aquesta asfíxia i les set dirigides pel PSOE, Canàries i Catalunya han fet majoria a l’hora de negar-se a aquests objectius. Fins i tot, una comunitat del PP com Castella Lleó s’ha abstingut en la votació. Però davant d’aquesta situació Montoro ha fet servir el seu vot de qualitat i ha imposat aquests ajustos a les Comunitats.

Ningú pot negar que la reducció de dèficit és vital i necessària. No pots gastar més del que tens, com sol passar a qualsevol casa. Però des del meu punt de vista les comunitats estan sotmeses a un cercle viciós i pervers que si no hi ha cap novetat i aviat pot acabar estrenyent-se al voltant del coll fins asfixiar la víctima. M’explico.

Les Comunitats Autònomes es fan càrrec d’un munt de competències, cares de cobrir: la sanitat, l’educació, els serveis socials….. Asfixiant.
Paral·lelament la crisi ha fet que caigués la recaptació d’impostos. Si els ciutadans consumeixen menys, l’administració recapta menys en IVA, en gasolines o en Impostos Especials (tabac o alcohol). Si les empreses tanquen, les administracions recapten menys en Impost de Societats. I si les Comunitats per compensar aquestes davallades s’inventen impostos com el Bancari o l’Euro sanitari o l’Ecotaxa i aleshores el govern central els denúncia i el Tribunal Constitucional (amb jutges majoritàriament triats pel mateix govern) els anul·la… Les Comunitats estan al cap del carrer. Asfixiant.
Davant d’aquest panorama… Molta despesa, poca recaptació i boicot des de Madrid a possibles solucions només queda retallar serveis. I les Comunitats… Ho han fet. Totes diuen que ja han tocat os, que ja no poden ajustar més. Asfixiant.
Davant d’això, les Comunitats demanen un nou sistema de finançament. Que una nova normativa les ajudi a resoldre part del problema. Perquè un sistema que penalitza les comunitats riques davant les pobres pot ser solidari, però quan les riques no arriben a final de mes amb aquesta malentesa solidaritat… Ja estem parlant de coses molt lletges.
Però, el govern central diu que no hi ha temps per fer un nou sistema de finançament. Mentida. Diuen que han de seguir governant i que en tres mesos faran pressupostos. Per tant, temps també n’hi havia fa mesos per fer un nou sistema per finançar les comunitats.
L’única solució que dóna Montoro és que ells personalment finançarien les comunitats amb problemes (gairebé totes) a través del FLA, el Fons de Liquiditat Autonòmic, un crèdit donat pel govern espanyol, que es converteix en el banc de les comunitats. I tots sabem que un banc pot asfixiar o escanyar al client quan vulgui. I matar-lo.
Aquesta és la situació. I alguns podrien dir…no hi ha solució, les coses són així. Fals.
En un moment en què per criteris electoralistes s’abaixen impostos a la classe mitjana i als rics ( a través de l’IRPF) no em crec que no hi hagi marge per donar una mica d’aire a les comunitats. I en aquest maremàgnum, Montoro ajusta les comunitats, però hem de recordar que l’administració central continua tenint per llei la possibilitat de cometre dèficit. Tots iguals? No. Uns collen, d’altres s’asfixien. Fins a la mort?

En castellà

La asfixia es, aparte de una inquietante novela de Chuck Palahniuk, una palabra que sirve para describir cómo el oxígeno deja de fluir a los pulmones debido a una obstrucción en el cuello. Si la asfixia se alarga … El individuo o el animal acaban muertos.


Esta semana algunas Comunidades Autónomas han denunciado que el gobierno central las quiere asfixiar y vete a saber si finalmente matarlas. Concretamente denuncian que el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, les pide que reduzcan el déficit (diferencia entre ingresos y gastos) a niveles demasiado exigentes. Así este año les ha pedido que sólo tengan un déficit del 0,7%, en 2016 de un 0’3%, en 2017 un 0,1% y en 2018 quiere un déficit 0, es decir que no gasten ni un euro más de los que ingresen.


Evidentemente, muchas comunidades se niegan a esta asfixia y las siete dirigidas por el PSOE, Canarias y Cataluña han hecho mayoría a la hora de negarse a estos objetivos. Incluso, una comunidad del PP como Castilla León se ha abstenido en la votación. Pero ante esta situación Montoro ha utilizado su voto de calidad y ha impuesto estos ajustes a las Comunidades.

Nadie puede negar que la reducción de déficit es vital y necesaria. No puedes gastar más de lo que tienes, como suele ocurrir en cualquier casa. Pero desde mi punto de vista las comunidades están sometidas a un círculo vicioso y perverso que si no hay ninguna novedad y pronto puede acabar ciñéndose  alrededor del cuello hasta asfixiar a la víctima. Me explico.

Las Comunidades Autónomas se hacen cargo de un montón de competencias, caras de cubrir: la sanidad, la educación, los servicios sociales ….. asfixiante.


Paralelamente la crisis ha hecho que cayera la recaudación de impuestos. Si los ciudadanos consumen menos, la administración recauda menos en IVA, en gasolinas o en Impuestos Especiales (tabaco o alcohol). Si las empresas cierran, las administraciones recaudan menos en Impuesto de Sociedades. Y si las Comunidades para compensar estas bajadas inventan impuestos como el Bancario o el Euro sanitario o la Ecotasa y entonces el gobierno central los denuncia y el Tribunal Constitucional (con jueces mayoritariamente elegidos por el mismo gobierno) los anula .. . Las Comunidades están perdidas. Asfixiante.


Ante este panorama … Mucha gasto, poca recaudación y boicot desde Madrid a posibles soluciones sólo queda recortar servicios. Y las Comunidades … Lo han hecho. Todas dicen que ya han tocado hueso, que ya no pueden ajustarse más. Asfixiante.


Ante esto, las Comunidades piden un nuevo sistema de financiación. Que una nueva normativa las ayude a resolver parte del problema. Para que un sistema que penaliza las comunidades ricas ante las pobres puede ser solidario, pero cuando las ricas no llegan a final de mes con esta malentendida solidaridad … Ya estamos hablando de cosas muy feas.


Sin embargo, el gobierno central dice que no hay tiempo para hacer un nuevo sistema de financiación. Mentira. Dicen que tienen que seguir gobernando y que en tres meses harán presupuestos. Por lo tanto, tiempo también había hace meses para hacer un nuevo sistema para financiar las comunidades.


La única solución que da Montoro es que ellos personalmente financiarían las comunidades con problemas (casi todas) a través del FLA, el Fondo de Liquidez Autonómico, un crédito dado por el gobierno español, que se convierte en el banco de las comunidades. Y todos sabemos que un banco puede asfixiar o estrangular al cliente cuando quiera. Y matarlo.


Esta es la situación. Y algunos podrían decir … no hay solución, las cosas son así. Falso.
En un momento en que por criterios electoralistas bajan impuestos a la clase media y a los ricos (a través del IRPF) no me creo que no haya margen para dar un poco de aire a las comunidades. Y en este maremágnum, Montoro ajusta a las comunidades, pero debemos recordar que la administración central sigue teniendo por ley la posibilidad de cometer déficit. Todos iguales? No. Unos aprietan, otros se asfixian. Hasta la muerte?

De mala llet per Grècia

grexit

En català

Grècia ha de retornar a la Unió Europea milers de milions d’euros. Uns diners que mai no podran pagar (Qui podria pagar-los?) tenint en compte que en aquest país pocs paguen impostos, o almenys els impostos que haurien de pagar, que el deute que tenen els ofega i que no hi ha manera que l’economia creixi per l’atur, pels sous irrisoris que cobren els treballadors i perquè bona part dels seus beneficis van a parar a les arques dels creditors d’Europa. Un cercle viciós i pervers.
Ningú pot obviar que Grècia és culpable. Pels seus governs mentiders de dretes i d’esquerres que durant anys han enganyat presentant unes dades econòmiques que ni de bon tros s’acostaven a la realitat ( i cap d’aquests delinqüents ha acabat a la presó, ni penjat pels peus a l’àgora). És culpable per bona part dels seus ciutadans, aquells que no declaren patrimoni, ni béns. Qui es pot creure que a Atenes només es recaptin tributs per l’ús de trenta piscines? O que hi hagi menys habitacions hoteleres controlades per Hisenda que les que hi ha a Benidorm? El bressol de la democràcia o d’Europa és ara un niu de pirates que no saben què és la civilització, viure en societat, perquè pocs saben què és pagar impostos de manera justa i solidària, un pilar indispensable per qualsevol democràcia.
Dit això, els que reclamen aquests milers de milions a Grècia no són millors que els grecs, que la majoria d’ells. Són usurers. El cas dels alemanys és sagnant, un poble que ha destrossat la història del segle XX ( per posar només una data de referència, tot i que ha actuat així gairebé sempre) a base de guerres i d’odi, d’un Holocaust i que ha destrossat vides, països i els sentiments que distingeixen la humanitat de la bestialitat. Alemanya que va deixar de pagar les multes que se li van imposar després de les dues guerres com a país perdedor i vençut (que no és ben bé el mateix). Ara aquests espècimens i els seus poders fàctics, dirigits per una dona que vol ser un home (amb els pitjors defectes d’un home i amb cap virtut de les dones) i un ministre discapacitat d humanitat i amargat per la seva cadira de rodes vol guanyar aquesta guerra contra no se sap què ni qui. A més, per continuar sent més rics i per guanyar per fi una batalla, compten amb el suport de socis europeus, alguns dels quals són pobres ànimes que necessiten traductor simultani per assabentar-se de què està passant al seu costat. Un fàstic.
Ara aquest colla va contra Grècia i sobretot contra allò que ha estat Europa: solidaritat, Il.lustració, civilització, negociació, diplomàcia. Els grecs potser no es mereixen ser béns tractats, però la resta d’Europa ho ha de fer, de la mateixa manera que ho fa quan els anglesos se’ls pixen a la boca quan no volen cedir ni moneda ni sobirania o quan els nord-americans els espien quan els surt de la punta del nas. Però és més fàcil fer de mil homes davant de petits…. Fastigós.
I teniu en compte que aquests milers de milions d’euros (la majoria donats per bancs i no per països) no els necessiten els creditors.
Jo, per la meva part, cedeixo els 500 euros que diuen que ha deixat cada ciutadà d’Espanya als grecs. Que no me’ls tornin. De veritat.
Em conformo amb què algun dels pilotes que fan el joc als alemanys (i que viatgen amb traductor simultani) em retorni els 1000 euros que he cedit sense voler-ho ni saber-ho als bancs dirigits per lladres espanyols, que després de ser enganxats amb les mans a la caixa han marxat amb indemnitzacions milionàries.
Per què cedeixo uns diners i altres no? Per què em surt dels pebrots. Democràcia i llibertat.

En castellà

Grecia debe devolver a la Unión Europea miles de millones de euros. Un dinero que nunca podrán pagar (¿Quién podría pagarlo?) Teniendo en cuenta que en este país pocos pagan impuestos, o al menos los impuestos que deberían pagar, que la deuda que tienen los ahoga y que no hay manera de que el economía crezca por el paro, los sueldos irrisorios que cobran los trabajadores y porque buena parte de sus beneficios van a parar a las arcas de los acreedores de Europa. Un círculo vicioso y perverso.


Nadie puede obviar que Grecia es culpable. Por sus gobiernos mentirosos de derechas y de izquierdas que durante años han engañado presentando unos datos económicos que ni mucho menos se acercaban a la realidad (y ninguno de estos delincuentes ha acabado en la cárcel, ni colgado por los pies en el ágora). Es culpable por buena parte de sus ciudadanos, aquellos que no declaran patrimonio, ni bienes. Quién se puede creer que en Atenas sólo se recauden tributos por el uso de treinta piscinas? O que haya menos habitaciones hoteleras controladas por Hacienda que las que hay en Benidorm? La cuna de la democracia o de Europa es ahora un nido de piratas que no saben qué es la civilización, vivir en sociedad, porque pocos saben qué es pagar impuestos de manera justa y solidaria, un pilar indispensable para cualquier democracia.


Dicho esto, los que reclaman esos miles de millones en Grecia no son
mejores que los griegos, que la mayoría de ellos. Son usureros. El caso de los alemanes es sangrante, un pueblo que ha destrozado la historia del siglo XX (por poner sólo una fecha de referencia, aunque ha actuado así casi siempre) a base de guerras y de odio, de un Holocausto y que ha destrozado vidas, países y los sentimientos que distinguen la humanidad de la bestialidad. Alemania que dejó de pagar las multas que se le impusieron tras las dos guerras como país perdedor y vencido (que no es exactamente lo mismo). Ahora estos especímenes y sus poderes fácticos, dirigidos por una mujer que quiere ser un hombre (con los peores defectos de un hombre y con ninguna virtud de las mujeres) y un ministro discapacitado de humanidad y amargado por su silla de ruedas quiere ganar esta guerra contra no se sabe qué ni quién. Además, para seguir siendo más ricos y para ganar por fin una batalla, cuentan con el apoyo de socios europeos, algunos de los cuales son pobres almas que necesitan traductor simultáneo para enterarse de qué está pasando a su lado. Un asco.


Ahora este grupo va contra Grecia y sobre todo contra lo que ha sido Europa: solidaridad, Ilustración, civilización, negociación, diplomacia. Los griegos quizás no se merecen ser bien tratados, pero el resto de Europa lo tiene que hacer, de la misma manera que lo hace cuando los ingleses se les mean en la boca cuando no quieren ceder ni moneda ni soberanía o cuando los norteamericanos  los espían cuando les sale de la punta de la nariz. Pero es más fácil abusar ante pequeños …. asqueroso.


Y tened en cuenta que estos miles de millones de euros (la mayoría dados por bancos y no por países) no los necesitan los acreedores.


Yo, por mi parte, cedo los 500 euros que dicen que ha dejado cada ciudadano de España a los griegos. Que no me vuelvan. De verdad.
Me conformo con que alguno de los pelotas que hacen el juego a los alemanes (y que viajan con traductor simultáneo) me devuelva los 1.000 euros que he cedido sin quererlo ni saberlo los bancos dirigidos por ladrones españoles, que tras ser pillados con las manos en la caja se han ido con indemnizaciones millonarias.


Por qué cedo un dinero y otro no? ¿Por qué me sale de los huevos. Democracia y libertad.