A qui condecores i a qui castigues?

En català

Quaranta anys de les eleccions del 1977 que van servir per elegir les Corts Constituents, les que havien de fer la Transició entre la dicta duríssima de Franco i la suposada democràcia que havia de portar sota el braç llibertats, igualtats i justícies.
Avui quan el rei Felip ha parlat al Congrés d’aquells dies ha dit que fora de la llei “només hi ha arbitrarietat, imposició i inseguretat”. Bona frase dels que li han redactat el solemne discurs (pensaven en el procés català?). I encara millor, que just abans d’aquest discurs, el rei ha imposat condecoracions als primers diputats i senadors “demòcrates”, els del 1977. Cert que hi havia demòcrates sense cometes: entre ells poetes, líders clandestins, vells exiliats i lluitadors per la llibertat. Però també entre ells hi havia franquistes, assassins, miserables, lladres i d’altres rates provinents de la dictadura i que van voler continuar carrera en una democràcia amenaçada per les pistoles i els tricornis.
Mai no dubtaré que en aquells anys les coses no es podien fer d’una altra manera. Passar del terror a només la por al terror necessitava de passes curtes i pactades, sempre vigilant a costat i costat i pendents que el terra no s’obrís i ens empassés.
Però la meva indignació no es deu només a què entre aquests condecorats el 2017, condecorats en vida o a títol pòstum pel simple fet de ser parlamentaris el 1977 hi figurin franquistes. També estic indignat perquè a l’acte hi ha assistit capitostos demòcrates que tenen subordinats condemnats per terrorisme d’Estat i corrupció. I molts no dubten que ells eren els autèntics responsables de tot plegat.

 

Alguns d’ells van deixar la política per asseure’s en cadires de grans empreses que potser havien afavorit en la seva vida de gestors públics? D’altres presents a l’acte potser no tenen les mans tacades de sang, però potser sí plenes de tinta de bitllets suposadament robats, diners públics que han agafat en benefici propi.
I tots ells fent-se fotos amb un rei que ha hagut de fer fora de la Casa Reial a mitja família acusada i condemnada també per robar diners públics. Ells, somrients i encaixant mans i abraçades són els que fan discursos on s’amenaça aquells que sembla que estan fora de la llei per posar urnes. Tot en ordre, lligat i ben lligat, mi general.

 

En castellà

Cuarenta años de las elecciones del 1977 que sirvieron para elegir las Cortes Constituyentes, las que tenían que hacer la Transición entre dicta durísima de Franco y la supuesta democracia que tenía que traer bajo el brazo libertades, igualdades y justicias.

Hoy, cuando el rey Felipe ha hablado en el Congreso de aquellos días ha dicho que fuera de la ley “sólo hay arbitrariedad, imposición e inseguridad”. Buena frase de los que le han redactado el solemne discurso (pensaban en el proceso catalán?). Y todavía mejor, que justo antes de este discurso, el rey ha impuesto condecoraciones a los primeros diputados y senadores “demócratas”, los del 1977. Cierto que había demócratas sin comillas: entre ellos poetas, líderes clandestinos, viejos exiliados y luchadores por la libertad. Pero también entre ellos había franquistas, asesinos, miserables, ladrones y otras ratas provenientes de la dictadura y que quisieron continuar carrera en una democracia amenazada por las pistolas y los tricornios.

Nunca dudaré que en aquellos años las cosas no se podían hacer de otro modo. Pasar del terror a sólo el miedo al terror necesitaba de pasos cortos y pactados, siempre vigilando a lado y lado y pendientes que la  tierra no se abriera y nos tragara.

Pero mi indignación no se debe de sólo a que entre estos condecorados el 2017, condecorados en vida o a título póstumo por el simple hecho de ser parlamentarios en 1977 figuren franquistas. También estoy indignado porque al acto han asistido mandatarios  demócratas que tienen subordinados condenados por terrorismo de Estado y corrupción. Y muchos no dudan que ellos eran los auténticos responsables

Algunos de ellos dejaron la política para sentarse en sillas de grandes empresas que quizás habían favorecido en su vida de gestores públicos? Otros presentes al acto quizás no tienen las manos manchadas de sangre, pero quizás sí llenas de tinta de billetes supuestamente robados, dinero público que han cogido en beneficio propio.

Y todos ellos haciéndose fotos con un rey que ha tenido que echar de la Casa Real a media familia acusada y condenada también por robar dinero público. Ellos, sonrientes y cjocando manos  y abrazos son los que hacen discursos donde se amenaza a aquellos que parece que están fuera de la ley pora poner urnas. Todo en orden,, atado y bien atado, mi general.

Neteja

Ressalta les paraules desconegudes

Utilitza les formes valencianes

Tradueix mentre s’escriu

Copia el text

Permet l’ús del text de manera anònima per millorar el servei de traducció

Premeu Ctrl + Intro per a traduir des del teclat

El Traductor de Softcatalà és un traductor automàtic entre el català i les següents llengües: castellà, anglès, portuguès, francès, occità (aranès) i aragonès, basat en el projecte de programari lliure Apertium.

Des de Softcatalà mantenim i millorem els diversos parells de llengües afegint paraules i regles noves. Si voleu col·laborar en el desenvolupament del Traductor, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres.

Ajudeu-nos a millorar

Heu trobat un error? Aviseu-nos si veieu cap problema.

Teniu algun dubte?

Al fòrum resolem totes les qüestions.

Baixeu l’aplicació per al vostre telèfon

App per a Android App per a iPhone

El traductor de Softcatalà funciona gràcies a

Softcatalà © 1998-2017

El contingut està disponible sota la llicència Atribució – CompartirIgual 4.0 si no s’indica el contrari.

• Contacte
• Avís legal
• Codi de conducta
• Publicitat

Seguiu-nos

El lloc web de Softcatalà funciona gràcies a

entre altre programari lliure.

Hostatjat a:

Llegir és sempre adequat?

 

 

 

Ja s’ha acabat la moció de censura maratoniana de Pablo Iglesias contra Mariano Rajoy que demostra que la forma de fer política a Espanya s’ha de renovar. No pot ser que el president i el candidat a ser-ho tinguin temps il·limitat per explicar els seus arguments. Avorreixen a tothom fent voltes a les mateixes idees. I tot això sabent que l’un es mantindrà de president i l’altra continuarà de candidat.

Una moció de censura que des del meu punt de vista té algunes interpretacions clares i també d’altres de sorprenents. Dels 350 diputats del Congrés, ni la meitat han donat suport a Rajoy. Més de la meitat no ho han fet (entre vots favorables a la censura i abstencions) però això no ha estat suficient com per fer fora Rajoy de La Moncloa.

El PSOE, el PdeCat (antiga Convergència) han preferit l’abstenció. Com també ho han fet els diputats del PNB i el de Nova Canàries, que fa quatre dies van donar suport als pressupostos de Rajoy a canvi d’inversions multimilionàries pels seus territoris. Però, el més absurd és que el nou PSOE de Pedro Sánchez ha preferit mantenir Rajoy que fer-lo fora, o dit d’una altra manera: prefereix Rajoy que Pablo Iglesias de president, potser perquè el líder de Podem va impedir Sánchez ser president quan ho podia haver estat.

I encara més sorprenent és que els diputats del PdeCat, sense el  seu líder Quico Homs, expulsat del Congrés pel Tribunal Constitucional i el govern de Rajoy han preferit ara l’abstenció que votar contra un dels seus botxins, que no només han acabat políticament amb Homs, també sembla que ho han fet amb Mas, Rigau, Ortega i vés a saber si amb Forcadell, Simó, Corominas, i uns quants més.

El portaveu convergent, el bo de Carles Campuzano diu que tenen ganes de fer fora Rajoy, però que ara no toca perquè aquesta moció estava condemnada al fracàs, quin tipus d’argument és aquest?

Com pot ser que el PdeCat delmat pel PP i els seus jutges (el TC està format per magistrats d’acord amb la majoria parlamentària), que assegura (amb raó) que Catalunya està infrafinançada, maltractada i perjudicada per Madrid hagi decidit ara ni tan sols demanar que Rajoy marxi.

El PP s’ha reforçat i el seu portaveu Rafael Hernando, sempre amb ganes de sang contrària, s’ha atipat a l’hora de dir que Irene Montero, parella d’Iglesias, ha fet millor paper que el candidat. Quina gran combinació de masclisme caspós i d’arrogància de l’altiplà castellà. Rajoy pot continuar corrent a pas lleuger, amb un PSOE desfet, un Podem que caldrà veure com li afecta aquest cop d’efecte fallit, amb uns nacionalistes bascos i canaris entregats a comptar diners i uns partits catalans pendents de sumar o no suficients suports i garanties per un referèndum que volen fer l’1 d’octubre.

Aquest és el panorama. I mentrestant, el portaveu del govern i ministre d’Educació, no aplicant el qüalificatiu de la seva cartera, s’ha passat el debat llegint llibres. A ell, com a gran d’Espanya, semblava que no tenia massa interès per les acusacions de corrupció contra el PP,  ni les desgràcies econòmiques que passa una part de la població, ni si Iglesias i Montero són parelles, ni les portes giratòries, ni les ensopegades verbals del seu líder, ni si a Catalunya hi ha quatre arreplegats que es manifesten un cop l’any vés a saber el perquè.