Són els impostos, idiota

Fa uns anyets, un senyor anomenat Johan Cruyff va dir que un club de futbol ha de tenir els seus diners al camp, és a dir que el patrimoni de l’entitat havia d’estar invertit en els jugadors que guanyen títols, que multipliquen els beneficis del club i no en un compte corrent al banc. Diuen que Cruyff era un geni al camp i també fora d’ell, una cosa tan poc habitual com un gran futbolista i alhora un tipus intel·ligent. No vull fer comparacions poc afortunades, però de vegades la vida també es pot considerar un esport, en la qual els millors triomfen i la resta solen mirar-s’ho tot des de la banqueta.

Ara, a la nostra vida, estiguem al camp o a la banqueta, hi ha un debat del qual potser no som conscients, però que ens podria afectar aviat a tots. I aquest és… S’han d’apujar impostos? Evidentment la primera resposta és negativa. Com hem de pagar més ara que molts arribem a fi de mes pelats o ni això, demanant quartos a la família o privant-nos de coses que abans ens eren vitals? A més, el debat té l’altaveu de la política quan des de les files de la dreta parlamentària es diu que l’esquerra que governa Espanya vol augmentar impostos i fotre els pobres espanyols que tan malament ho han passat a la crisi econòmica del 2008 i a la sanitària de 2019?

Evidentment, jo tampoc vull pagar més impostos. De fet, no en voldria pagar cap. M’agradaria que a la meva nòmina no em descomptessin diners per pagar pensions o per contribuir a la renda. Però això seria just? Seria solidari? Les regions riques espanyoles no voldrien contribuir a fons de solidaritat amb comunitats menys pobres, però això seria factible? Els països de la Unió Europea que tenen un gran nivell de vida estan contents repartint part de la seva riquesa amb socis menys afortunats, els del sud, com per exemple Espanya? És clar que no, oi?

Ara amb la pandèmia països com Espanya necessiten milions i milions d’euros per sortir-se’n. Per ajudar l’economia a tirar endavant. I els diners arribaran d’Europa, sí. No hi ha un altre remei.

Arribats aquí, us voldria donar una xifra. A Espanya la pressió fiscal és gairebé 8 punts menors que a la mitjana europea. Això vol dir que un espanyol paga bastants menys impostos que un francès, un alemany o un italià. Que síiiii. Que allà els sous solen ser més alts, però els francesos, alemanys o italians és normal que demanin als espanyols que ja que els han de donar tants diners, hi hagi un esforç semblant…. Que paguin més impostos. Una contrarietat? Sí, però així és la vida.

Us ho diré d’una altra manera. Madrid presumeix d’impostos baixos respecte a Catalunya. Cert. Però què passa quan els dirigents madrilenys demanen més diners pels seus serveis? Pensem que són insolidaris i França, Alemanya o Itàlia han de prestar-nos o donar-nos 140 mil milions d’euros. I aquí és on les dretes que no governen juguen amb avantatge i amb un discurs deslleial carreguen contra el govern d’esquerres acusant-lo d’atacar la població. Demagògia pura.

Els impostos s’han d’apujar i també s’hauria de dissenyar una política fiscal més racional, fent que els que més tenen, contribueixin més. Per exemple, no pot ser que algunes multinacionals paguin proporcionalment menys impostos que petites i mitjanes empreses o comerços. Les grans fortunes haurien de tenir un cànon específic. Algú ho pot discutir, a part de les dretes per motius tan evidents com que volen desgastar un govern rival o que ells són precisament part de les grans fortunes i empreses?

I no ens enganyem. Per pagar tot el que ens ve a sobre… Sanitat amb necessitats primordials, educació, dependència, pensions, atur, autopistes en condicions, pagament del deute, la lluita contra el canvi climàtic… També és necessari que les anomenades classes treballadores facin la seva contribució. O això es paga sense fer un esforç acompassat a les seves possibilitats?

Cruyff deia que els diners al camp. En canvi, ñes dretes diuen que els diners a les butxaques dels espanyols, el problema és que molts espanyols fa temps que tenen les butxaques buides i alguns no tenen ni butxaques, ni pantalons. I l’únic que els pot protegir és l’Estat i un Estat sense impostos o recursos no és res i els seus súbdits es converteixen en…menys que res.

Doctor Zhivago i la revolució madrilenya

Doctor Zhivago és una pel·lícula de David Lean, basada en un llibre de Boris Pasternak i interpretada per Omar Shariff i la deliciosa Julie Christie (no preneu el qualificatiu com un micromasclisme, la Christie encaixa perfectament amb aquest adjectiu en totes les seves accepcions).

L’obra narra un drama familiar que es desenvolupa a Rússia durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la seva transformació en la Unió Soviètica. Una història d’amor, intrigues i desgràcies sota una banda sonora inoblidable de Maurice Jarre que li va suposar un Òscar i que va ser clau perquè moltes parelles que van anar al cinema a veure el film portessin al món una generació de fills entre les quals m’incloc.

Però tot això (bé, gairebé tot) ja ho saben molts. El que no se sap potser massa és el que us volia explicar avui. La trama original de Doctor Zhivago passava a la gran mare Rússia i el rodatge de Lean, fet el 1965, difícilment es podia fer allà per allò de la guerra freda. Així, que van buscar escenaris alternatius i els elegits van ser principalment a Espanya (Madrid, Valladolid, Salamanca….) Aquí hi havia l’avantatge que el franquisme en ple procés d’obertura política veia una oportunitat per mostrar que Espanya era bon lloc per invertir i per anar a fer turisme (el cinema caspós i patri de l’època també hi va col·laborar). I sobretot, Espanya oferia mà d’obra barata: extres que cobraven mig entrepà per hores sota el sol, la neu o els crits de Lean).

Doncs bé, una de les escenes culminants de la pel·lícula es va rodar a la població madrilenya de Canillas. Aquí Lean va filmar la desfilada de la victòria dels revolucionaris soviètics. I aquests manifestants cantaven la Internacional Socialista. Però és clar, a Espanya tot i que obrint-se al món era un règim feixista i dictatorial contrari a qualsevol cosa que sonés a llibertat, a esquerres i no diguem a comunisme. I és clar, les forces d’ordre es van presentar enmig del rodatge a demanar explicacions. El director Lean no va fer-los massa cas i va ser un dels seus ajudants qui va convèncer la Guàrdia Civil que allò era una pel·lícula, que res d’alçaments ni revolucions, era un muntatge cinematogràfic.

Diuen les cròniques de l’època que els agents es van quedar poc convençuts i que van mirar un per un els extres per comprovar si cantaven o no la Internacional, si se la sabien o ho feien veure, no fos cas que de tan bona interpretació en sorgís una de grossa. Aquesta anècdota diu molt del moment i del país. Com també diu molt que alguns veïns de Canillas, ignorant el rodatge, i sentint en plena nit la Internacional a ple pulmó destapessin ampolles de cava i xampany per celebrar allò que finalment no va arribar.

Això sí, diuen que alguns i algunes van dormir contents i entonats (no sé si aquella nit va sorgir un altre baby boom). En tot cas, us recomano mirar i gaudir la pel·licula i potser aquella nit surt rodona i ajudem a portar al món futurs afiiats a la Seguretat Social, que ens anirà molt bé.

Bales, bilis i boles

Un candidat a presidir la Comunitat de Madrid rep a casa seva un parell de bales dins un sobre. En el debat televisiu, una candidata es nega a condemnar els fets i fins i tot els posa en dubte. Més enllà que l’amenaçat sigui d’esquerres i que la que es nega a condemnar sigui una de les cares més conegudes de l’extrema dreta, la situació és indesitjable. Ningú pot rebre aquestes amenaces i ningú pot estalviar-se la crítica a les amenaces. I de fet, això ha fet reaccionar alguns contra els ultradretans.

A mi només m’agradaria dir que l’extrema dreta no ha nascut avui, ni ahir. És tan vella com execrable. No es pot assenyalar la seva conducta el dia que es fot amb tu, s’ha de fer sempre, a totes hores, afecti a qui afecti. Fa temps que l’extrema dreta és una amenaça per la democràcia. Ho era quan es va convertir en l’acusació popular del judici del procés contra l’independentisme. Ho era quan assenyalava tots els menors immigrants com a delinqüents que cobren (diuen falsament) deu vegades més que una àvia pensionista. Ho és quan acudeix a barris d’esquerres amb l’únic propòsit de provocar, originar aldarulls i guanyar vots als barris de dretes.

De totes maneres, alguns veuen els ultres com una amenaça només quan els assenyalats són ells. Esperem que no arribin en uns dies al govern de Madrid, perquè aleshores els assenyalats seran els demòcrates. Tots. Sempre dic que el perill de la ultradreta no són els seus dirigents, que també. 

Només cal recordar que Santiago Abascal, el seu presumpte líder, ve de les files del PP. Va ser un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que durant anys va cobrar un sou de vertigen al capdavant d’un organisme sense cap funció. Ara ell diu que acabarà amb totes aquelles institucions que no serveixen per res, inclosos els governs autonòmics. Fi del seu currículum, poca cosa més es pot dir d’ell a part que munta malament a cavall.

La candidata madrilenya que no condemna sobres plens de bales és Rocío Monasterio, d’orígens cubans. El seu avi i el seu pare, espanyols de cap a peus, van fer fortuna a l’illa caribenya gràcies al negoci del sucre. Seva era la Companyia Atlàntica del Golfo (bon nom) i sobre ells pesen acusacions d’esclavisme i de tan bé que ho van fer van arribar a cotitzar a la borsa de Nova Iork. La fortuna se’ls va mig acabar amb l’arribada dels Castro al poder (potser aquí van passar de ser presumptes esclavistes a ultradretans convençuts). La dona del somriure fred, perdut i acollonidor, la dona que va deixar unes manilles (no una bala) a la taula de conferències de Carles Puigdemont en un hotel de Madrid fa tres anys podria ser la futura vicepresidenta de Madrid si el vot ho diu i Díaz Ayuso li ho permet.

I finalment, la tercera peça de la cúpula de VOX és Ivan Espinosa de los Monteros, potser la cara menys antipàtica del partit ultra, portaveu al Congrés. Iván és el marit de Rocío Monasterio i fill de Carlos Espinosa de los Monteros, marquès de Valtierra i durant l’època de Rajoy Alt Comissionat del govern espanyol de la Marca Espanya.

Però com us deia, el problema no és que gent com aquesta lideri un partit d’extrema dreta, racista, xenòfob, classista i anti demòcrata. El problema és que hi hagi gent que els voti, gent potser desencantada amb l’actual sistema, gent ignorant, o gent que els hi vagi bé el discurs. Dit això, penso en països com Alemanya que castiga la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el totalitarisme. Ells també el van viure, però ells en van aprendre. Altres només recorden Santa Bàrbara quan trona i quan trona els ben a prop.

La sort

Setembre de 1911. L’Olympic, un dels transatlàntics més luxosos de l’època, propietat de White Star Line, pateix un accident quan colpeja el vaixell de guerra de la Royal Navy HMS Hawke. Tot i el xoc dels dos colossos, no hi ha ferits, però l’Olympic ha de ser reparat i és substituït en les seves rutes per un vaixell germà, el Titanic.

Abril de 1912. El Transatlàntic RMS Titanic que fa el seu viatge inaugural entre Sothampton i Nova Iork xoca contra un iceberg a uns 6000 quilòmetres al sud de Terranova. L’estructura de gel fa un tall sota la línia de flotació que afecta una tercera part del barco. L’enfonsament és inevitable, Mil cinc-cents passatgers moren aquella nit a la tragèdia. La resta, unes 700 persones, sobreviuen.

Novembre de 1916. L’HMMS Britannic un transatlàntic de luxe ha estat reconvertit fa un any en un vaixell hospital que atén ferits de la I Guerra Mundial. Navegant ara pel Mar Egeu el Britannic xoca amb una mina submarina i pateix greus danys, tot i que no s’enfonsa. Un grup de supervivents munta en un bot salvavides que acaba sent destrossat per l’hèlix del Britannic. Bona part dels seus passatgers moren. La tragèdia es cobra una trentena de vides.

Que tenen en comú aquests accidents? Doncs que a la llista de supervivents de tots els casos es repeteix un mateix nom: Violet Jessop, una argentina de pares dublinesos. Jessop treballava de cambrera a l’Olympic el 1911 i al Titanic el 1912 i d’infermera al Britannic el 1916. Però és que a més no només va sobreviure als tres accidents, també era una de les poques passatgeres del bot salvavides que es va empassar l’hèlix del Britannic.

El 1923, Jessop es va casar amb un marí mercant i evidentment el matrimoni va fer aigües i es van separar al cap de poc, potser el temps que el marí es va adonar amb qui s’havia casat.

Hi ha gent amb sort, tanta sort que de vegades la seva passa per enfonsar la sort dels que té al costat.

També us diré que Violet va morir el 1971 d’un atac al cor, un cor que havia aguantat el que havia aguantat.

Madrid és llibertat?

La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utopia. Tots creiem saber-ne el significat, però segurament si preguntéssim què és per a tu ser lliure?… Hi haurà moltes respostes diferents.


Ser lliure és una necessitat, una aspiració, una meta per tothom, o almenys per la majoria. Però no hem d’oblidar que la llibertat és finita i que la pròpia acaba on ha de
començar la que vol el o la del costat. Fa uns anys es va fer famós allò de no confondre la llibertat amb el llibertinatge, precisament perquè estirar i exagerar la llibertat d’un pot
encongir i limitar la d’algú altre.

La llibertat també s’ha de gaudir respectant les normes i regles que ens imposem com individus i societat. Jo puc tenir la llibertat de pixar enmig del carrer, però això no
quadra amb les normes de bona conducta que ens donem entre tots perquè això no sigui, precisament, can pixa.


En nom de la llibertat, la Revolució Francesa (ara històricament lloada, però en els seus temps segurament no tant) va acabar guillotinant el poder establert, incloent-hi reis i cortesans.


I després d’aquesta introducció, us podríeu preguntar per què nassos parlo jo ara de llibertat. Doncs perquè a Madrid estem en precampanya electoral i la llibertat ha
estat usat (mal usat??) com a lema de campanya, com a arma, com a eina, com a ariet per atacar el contrari. Llibertat o comunisme, Llibertat o socialisme, Llibertat o feixisme o Llibertat a seques.


Madrid, segons els sondejos, està partida per la meitat entre el bloc de partits d’esquerres i el bloc de partits de dretes, un Front Popular i una CEDA del segle XXI. Se suposa que ara estaríem en un moment més tranquil que el previ a la Guerra Civil, però un bàndol i l’altre ja han
descarregat l’arsenal. El PP diu que si la seva candidata Ayuso guanya, això serà un pas perquè Casado guanyi La Moncloa. El PSOE sembla que tingui de candidat Sánchez
i no pas el professor Gabilondo (una peça del joc de dames en un tauler d’escacs). Podem ha llençat una bomba nuclear, fent que el seu general, Iglesias, encapçali les
seves files madrilenyes, tot i que ara la bomba potser sembla més una granada de mà. I l’extrema dreta està potser més a prop que mai d’entrar en un govern a Madrid….no, no estem en moments previs a la guerra del 36.


I enmig del camp de batalla… Llibertat. Ayuso, que mai no ha descartat governar amb VOX, diu que ella és la llibertat davant l’amenaça social comunista que ja governa Espanya.

Ayuso diu que la bandera de la llibertat l’ha demostrat deixant oberts comerços i bars en plena pandèmia, a diferència de la major part del territori espanyol. Potser s’oblida de dir que aquesta conjugació d’economia i llibertat fa que Madrid encapçali el nombre de morts, contagis i males xifres per la COVID. I potser també s’oblida que no tancant comerços i bars també s’ha estalviat les ajudes directes a aquests negocis que sí han pagat altres
Comunitats Autònomes.


Iglesias diu que ell és la garantia de la llibertat que ara no viu Madrid. Ho fa mentre critica la premsa que defensa Ayuso i no fa el mateix amb els que el lloen a ell. Critica la
llibertat que exerceixen els “pijos” del barri de Salamanca, amb els quals competeix en fortuna i cases als afores. Critica la mà militar de la dreta, qui ha fet fora de Podem a totes les veus dissidents.


Sánchez potser és qui menys ha fet servir la paraula llibertat, Però també ho ha fet, dient que els contagis a Madrid no són llibertat. Que un Madrid obert 24 hores i sense restriccions més enllà de la mascareta no és llibertat i sí un “desmadre”, en altres paraules, llibertinatge.

Llibertat en aquest context és un terme brut, putrefacte, fa pudor. No som a l’avantsala d’una guerra o d’una Revolució, però la batalla de Madrid no dirimeix la llibertat, potser la vergonya i el mal gust d’unes eleccions que se celebren en plena pandèmia (i potser no calia).
La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utòpica i d’altres pot sonar a merda depenent de qui i com la pronuncia.

Diuen sobre el virus

La megafonia de l’AVE avisa que estem en pandèmia i que per això els passatgers han de romandre asseguts fins que el tren s’aturi i l’han d’abandonar per ordre de tal manera que surtin primer els que estiguin més a prop de les portes. L’equip de bàsquet femení que ha viatjat en el mateix cotxe que jo, s’aixeca corrent, cinc minuts abans d’arribar a l’estació. Com sempre, m’agrada dir la meva i en veu alta els dic que estem en plena onada de covid i que agrupades dretes al passadís del tren no és el més indicat, i més tenint en compte que són noies altes i corpulentes i precisament no ocupen poc espai i la sensació de no guardar distàncies és angoixosa.

El seu entrenador em diu tres coses (també en veu alta, la seva):

1-que m’he quedat a gust dient això.

2-que el seu equip es fa proves dia sí, dia no

i 3-que no tinc raó en la protesta.

Jo, que m’agrada dir la meva sempre, li contesto:

1-sí, m’he quedat a gust, tocava segons el meu punt de vista.

2-que el seu equip es farà les proves que vulgui i que els manin però que ni jo, ni segurament la resta de passatgers que assisteixen atents (crec) a l’intercanvi de cistelles (argot de bàsquet per respecte a l’equip) no ens fem aquestes proves.

I 3-que des de la meva perspectiva tinc raó, felicitant-lo també perquè acaben de guanyar una Copa (vull rebaixar la possible tensió del moment).

I em quedo amb les ganes de fotre una matxucada (argot de bàsquet) amb dues coses més que ara no callo:

1-No ha entès res de què ens està passant, senyor Alfred?

I 2-A banda de dirigir un gran equip de bàsquet i del seu dilatat currículum, per què no es postula per presidir Renfe i canvia les ordres de la seva megafonia? O per què no fa vostè de Fernando Simón o va més enllà i fa de capitost de l’Organització Mundial de la Salut? aleshores potser vostè tindria la raó de seguir lleis i recomanacions i jo no. Mentrestant…

L’endemà comento amb la farmacèutica de sota casa (amb la qual tinc confiança forjada des de fa gairebé trenta anys) les últimes notícies de la pandèmia. Li pregunto que si ella es posaria l’astrazeneca, que aquest virus no serà l’últim que viurem, que si les festes clandestines, multitudinàries i que desafien qualsevol precaució fan por… I la Charo (que així es diu) em sorprèn quan em diu a cada resposta que tot és culpa del virus xinès. Jo que li tenia tanta estima i que tantes vegades li he fet cas en consells i receptes, veig que no li hauré de fer tant cas en les seves apreciacions tan pròximes a l’extrema dreta o a qualsevol extremitat, que ara que ho escric, penso que té unes apreciacions sense cap, ni peus. (sí, molt dolent).

I l’últim diuen que us volia comentar. Diuen els negacionistes (aquells que no combreguen ni es creuen que hi hagi covid) que aquesta pandèmia és falsa, que no coneixen ningú infectat, ni que hagi mort pel virus. Diuen que tot és una conxorxa dels estats per controlar la població, per desfer-se de la gent gran que cobra pensions que surten molt cares en el seu conjunt, que si el 5G…. Tot, una enganyifa que ells no compren.

I jo contesto, que no en tinc ni idea i que m’agrada dir la meva (ja, em repeteixo), però que només cal veure les cares i com parla aquest grup de gent per saber que qui són i el que són.

Madrid llibertat, també pel virus

Madrid és un territori de llibertat, també pel virus Covid-19.  Acabo de llegir que a la capital espanyola i rodalies hi ha el 40% dels casos nous de contagis de la pandèmia a Espanya. I sincerament, em sembla molt poc.

Tinc un peu a Madrid i un altre a Catalunya i veient com es viu en un peu i en l’altre, Madrid podria acumular encara més casos del que té. La Marta Viladot diu que Madrid és una terrassa de bar, terrasses que no guarden cap distànica sanitària, terrasses que han envaït els llocs on aparcaven abans cotxes, terrasses infinites. La Lourdes Lancho, que viu una setmana a Madrid i altra a Barcelona,  no pot entendre com en un lloc es fa vida normal i a l’altra encara sembla que estiguem a l’abril de 2020. A la Natàlia Bravo, que porta un parell d’anys a Madrid, li passa com a mi…a Madrid només sembla que hi hagi un virus circulant perquè la gent porta mascareta, i no tothom.

Qui té la culpa d’aquesta barbaritat? Terrasses plenes, toc de queda inexistent a la realitat, cues a comerços i establiments (dins i fora). Alguns diuen que la té la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, una dona de mirada perduda, coneguda ja com la IDA (inicials del seu DNI). Un apel·latiu lleig que alguns han usat encara més després que la líder del PP digués que el seu pare va morir amb una malaltia mental.

I jo dic que no. Díaz Ayuso no és culpable de terrasses plenes, distàncies mínimes, metros  i autobusos atestats, prevencions mínimes i riscos màxims.

La culpa la té la llibertat intrínseca de Madrid respecte altres territoris de l’Estat. Madrid és una democràcia liberal extrema com aquest 4 de maig es demostrarà a les eleccions que es fan.

Jo crec que quan una persona arriba a Madrid des d’altres territoris s’impregna d’aquesta llibertat liberal liberalitzadora i poc llibertària. Un virus imparable que t’enganxa i del qual mai no et desfàs.

M’explico. A principis de març arribo amb l’AVE a Madrid procedent de Barcelona. En el mateix vagó, l’equip de l’UniGirona de bàsquet femení. Arribant a l’estació d’Atocha, la megafonia de Renfe demana no aixecar-se del seient fins que el tren pari i que els passatgers baixin del cotxe per ordre respecte el seient més pròxim a la porta de sortida. Tot l’equip de les noies de l’Uni s’aixequen abans d’hora de tal manera que  diverses bombolles de convivència conviuen en pocs metres quadrats.

M’ho penso i ho faig. Dic en veu alta que estem en pandèmia i que fan malament amb la seva actitud d’ajuntar-se amb altres passatgers drets i asseguts en el vagó. El seu entrenador Alfred Julbe em diu.. ”T’has quedat a gust però nosaltres ens fem pcrs cada dos dies”. I jo li contesto, que jo i la resta de passatgers no. Em quedo amb les ganes de dir-li que a banda de dirigir molt bé l’UNI (que acaba de guanyar la Copa de la Reina) hauria de dirigir Renfe per ordenar que no hem de guardar distàncies en els seus trens.

La culpa no és del Julbe, com no ho és de l’Isabel Díaz Ayuso. Madrid és un ens de llibertat que quan t’acostes a ell et fa que siguis una persona lliure, feliç, que no té por de virus, ni de res.

Ara a Madrid hi venen francesos, anglesos i alemanys de festa. Venen ara. En ple confinament, en ple estat d’alarma. Aquí hi ha llibertat. Pel virus també. Som tan lliures que respectem tothom, inclòs el virus. Un virus que la farmacèutica de sota casa, una farmacèutica universitària i madrilenya pels quatre costats, defineix com el virus xinès. Tal qual.

Records des del centre de la llibertat mundial.

Ciutadans, la sèrie

BORGEN és una sèrie danesa de televisió que narra com els dos grans partits polítics del país tenen un empat tècnic a les urnes pel qual qualsevol dels dos podia governar si l’altra formació feia un pas al costat i facilitava l’operació. Ni el partit d’esquerres, ni el de dretes coneixen la generositat (cosa bastant habitual en política) i decideixen tirar per la tercera via. Cedir el govern a un partit petit centrista i moderat que ha ocupat el quart o cinquè lloc a les eleccions, però un partit que és la solució menys dolenta pels uns i pels altres.

BORGEN dibuixa aquest partit com una barqueta enmig de transatlàntics o portaavions  (o destructors també). Liderat per una senyora casada i amb fills, una mestressa  de casa que aparenta ser una sardina entre taurons (els seus rivals polítics). Però en realitat la nova presidenta es rebel·la com una persona intel·ligent, pragmàtica i llest, una llanxa de quatre motors, un dofí.

L’èxit de la sèrie i les capacitats d’aquesta presidenta normal i ideal va transcendir de les pantalles de la televisió i fins i tot alguns mitjans de comunicació o empreses han creat el seu espai BORGEN (una oficina o fins i tot una taula) en el qual si hi ha una crisi on s’han de decidir coses importants en poc temps s’hi reuneixen un reduït grup de caps pensants per donar solucions al problema.

Parar el cop, taponar la via d’aigua, posar una bastida abans que tot caigui a terra.

Aquesta idea també es va traslladar a la política de cada dia. I fins i tot alguns van veure en Macron (l’actual president francès) com aquella tercera via de BORGEN, un liberal que governa la república, acostumada a executius socialistes, republicans de dretes o gaullistes. A més Macron va ser la solució quan l’extrema dreta es va convertir en l’alternativa….va ser la solució menys dolenta, va ser BORGEN.

Aquí a Espanya poders fàctics van buscar una tercera via. Per una part volien una altra opció a socialistesi i populars que no estiguessin esquitxats pels estigmes dels partits tradicionals (corrupció i avorriment bàsicament). I d’altra banda, s’havia de trobar un equilibri amb la recent sorgida via de Podem, una formació nascuda a les protestes del 15M i defensora d’un canvi a l’status quo polític, econòmic i social.

Algun banquer va demanar un Podem de dretes. El més semblant que hi havia a aquest cigne blanc era Unión Progreso y Democrácia, el partit de l’ex socialista Rosa Díez. I d’altra banda, Ciutadans, un partit d’àmbit català, liderat per un jove barceloní: Albert Rivera. Partit nascut per combatre el rodet del nacionalisme català i tot el que representava o havia forjat en dècades de pujolisme.

En aquesta operació hi va haver un intent fallit d’unir les dues formacions. Díez amb una visió que la defineix molt bé, va dir que ells estaven al Congrés i que els taronges de Rivera eren de províncies i no anirien enlloc en unes eleccions espanyoles,

La història ja la coneixeu. Díez cap a casa i Rivera vinga a sumar suports. Ciutadans arriba a triomfar del tot guanyant les eleccions al Parlament i convertint-se en la tercera força al Congrés dels diputats. Ho tenien tot, però….

Inés Arrimadas, la cap de llista de Ciutadans al parlament decideix que ni tan sols intentarà postular-se com a presidenta de la Generalitat. I Albert Rivera que sumava 57 diputats i que amb el PSOE se n’anaven als 180 diputats (majoria absoluta) diu que no vol saber res de Pedro Sánchez  i força unes noves eleccions. En paral·lel, Ciutadans fa governs amb el PP en algunes Comunitats Autònomes en les quals han guanyat els socialistes. Alguns li diuen pactes de perdedors, una visió encara més agreujada perquè necessiten els vots de l’extrema dreta per apartar el PSOE.

Els analistes diuen que Rivera volia ser l’alternativa al socialisme, cruspint-se al PP, molt afectat per una corrupció que va fer suposar la marxa del president Mariano Rajoy en una moció de censura que tothom menys Rivera i Rajoy va votar a favor. En aquest in pass el barceloní va emprendre una creuada contra Sánchez que va arribar fins el punt d’unir-se al PP i l’extrema dreta en la famosa foto de Colón. Una fotografia i un gest que pocs han entès.

Unes quantes eleccions després, Ciutadans és una força residual al Parlament i al Congrés, ja no suma amb ningú per fer res. Enmig de tot això, Rivera dimiteix i els taronges queden en mans d’Arrimadas, que decideix jugar una última carta.

Ara s’intenta acostar als socialistes. Pacten una moció de censura a Múrcia (on governen ells amb el PP), finalment fallida perquè alguns dels parlamentaris taronges murcians es converteixen en trànsfugues, traeixen Arrimadas i se sumen a populars i ultradretans per mantenir el govern de dretes.

Aquest terratrèmol té una rèplica a Madrid, també governada per populars i Ciutadans. Es trenca l’executiu liderat per la popular Díaz Ayuso i convoca eleccions, on Ciutadans segur que serà escombrat.

I altres rèpliques. Diversos dirigents de Ciutadans abandonen el vaixell i es passen al PP o se’n van a casa seva, deixant  Arrimadas en unes circumstàncies com a mínim incòmodes i poc desitjades.

Ciutadans ho tenia tot i ara no té res. Aquell banquer que volia un Podem de dretes es referia als taronges i ara l’alternativa és VOX? Vist el panorama, la trama de BORGEN era massa senzilla, previsible i insulsa. Per quan els guionistes de sèries prendran nota i llençaran una no-ficció a qualsevol de les plataformes en les quals estem abonats? Això sí que dona per enganxar-s’hi en una marató d’uns quants caps de setmana.

Història real de pistola, paper i perdó

Una pàgina en blanc davant teu és com enfrontar-se amb un trampolí de 5 metres d’altura sabent que depèn com caiguis et pots fer mal de veritat. El més difícil és començar a escriure o fer el pas definitiu cap a l’aigua. El vertigen, la por al salt poden quedar oblidats i en un no res si el que plasmes al paper o l’entrada a l’aigua compleixen amb les millors expectatives que t’havies marcat de bon principi. I en aquest moment el Julio sap que escriure aquella carta és de les coses més importants que li tocarà fer a la vida. Havia saltat més vegades des d’un trampolí que no pas escrit cartes, però ara és això el què toca.

I va començar pel principi. Un nen nascut en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Família en la qual mai no va conèixer son pare i sa mare pocs cops era a casa. Ell i els seus germans van ser criats per l’àvia i les veïnes d’un edifici, un rusc ple de penes, desgràcies i tragèdies. Julio explicava en aquell paper que va deixar l’escola aviat, abans dels catorze, tot i que cap amb onze ja aprofitava qualsevol ocasió per escampar la boira lluny de les aules. Mai no ho va fer per culpa de les males companyies, perquè ell era la mala companyia pels altres. Recorda que el primer que va robar van ser unes pomes, per menjar. Després uns retoladors per pintar les parets del carrer, en les quals deixava la seva firma, per veure si algú el tenia present d’alguna manera, I sense saber com, es va veure estirant moneders i bosses de senyores grans quan es disposaven a pagar la compra.

El relat del Julio ja fluïa. Ja havia saltat el trampolí i se sentia en el buit, just abans de contactar amb l’aigua, lliure per fer alguna pirueta i per explicar tot el que volia. Va conèixer el Fali i el Mono al reformatori. Tenia quinze anys, ells eren una mica més grans i hi eren per robar cotxes, per usar els punys i la força en algun robatori i per segrestar una estona un matrimoni de jubilats dins el seu pis. El Fali i el Mono ja sí que eren males companyies pel Julio.

Els tres van sortir junts de la gàbia i van unir destins, enginy i males arts per sobreviure. L’aventura d’aquell trio va començar atracant de nit gent que treia diners de caixers automàtics. Primer eren noies, dones o gent gran. Quan es van fer amb el primer “ferro” retirat de la circulació (no tenia bales perquè l’arma ja tampoc era segura per disparar de vella que era) ja atracaven a tothom que se’ls posava a tir. Però aquestes maleses no els treien de pobres. Així que van planejar entrar a una sucursal bancària i arramblar amb un bon botí. I no els va sortir malament els primers cops. Almenys fins aquell dia de merda.

Van calcular malament i potser convençuts que tot sortiria bé, com sempre, ni van preparar l’assalt. Estaven prenent unes cerveses en una terrassa, just davant l’oficina bancària. I el Fali va proposar el “pal”. El Julio i el Mono el van seguir. Es van tapar les cares amb els passamuntanyes que sempre duien a sobre. Dins van fer el de sempre… Quatre crits, ensenyar la pistola descarregada i demanar a la caixera que omplís les motxilles de pasta. Algú va activar l’alarma silenciosa i en pocs minuts les sirenes de cotxes policials els envoltaven. El Julio es va quedar paralitzat com fa uns minuts davant el trampolí en forma de paper. El Fali i el Mono van sortir a correcuita. El Julio va sentir primer un tir i després un no parar de trets, crits… No va reaccionar ni quan el guàrdia de seguretat i alguns clients de l’oficina se li va abalançar i el van cosir a hòsties. Set anys de presó.

En el judici ni tan sols tenia ganes de defensar-se, tampoc podia. Un judici amb un acusat assegut a la seva banqueta per un atracament comès per tres. Els absents Mono i Fali descansaven al cementiri. Sempre van dir que no tornarien a perdre la llibertat. Set anys de mala vida, drogues, alcohol, soledat, pallisses i revenges. Ningú sap què és la presó per un desgraciat més enllà del propi desgraciat. Ho escriu ja sense la por ni el vertigen del principi. A la sortida de la garjola, es va integrar en un programa de rehabilitació. Això li va suposar treballar descarregant camions i guanyar prou per llogar una habitació en una pensió de poques claus i cap estrella al centre de la ciutat. I una nit que va sortir amb uns companys de feina, va conèixer l’Itziar. Es van enamorar aviat. Ella era basca i havia vingut a la ciutat del Julio per feina, però la crisi havia frustrat expectatives. I ella li va proposar anar a Euzkadi, tornar a casa seva. Allà les coses serien més fàcils. Un altre trampolí, un altre full per escriure. I va saltar.

L’amor va durar un parell d’anys, la parella uns mesos més. I el Julio va fer un salt, ara més senzill… Tornar a robar bancs per sobreviure. Era l’únic que sabia fer i ho feia bé. Es va buscar un parell de socis i els primers atracaments els van sortir bé, rodons. Fins que un altre mal càlcul en aquell salt de trampolí el va fer caure de planxa contra l’aigua, s’havia tornat a fer mal, ara de debò i va despertar entre reixes. Altre cop.

Anys després, ara tornava a estar a les portes de recuperar la llibertat. Si sumava entrades i sortides s’havia estat vint anys a la presó, gairebé la meitat de la seva vida. En el procés de recuperar la llibertat havia entrat en un programa social que consistia a demanar perdó a les persones que havia perjudicat en els seus delictes. I tenint en compte que bona part dels seus objectius eren oficines d’un mateix banc…El Julio va haver d’adreçar aquella carta a la presidenta de l’entitat. Demanar-li perdó pels robatoris. I així ho ha fet: ha acabat la carta. S’ha capbussat dins l’aigua. És el que havia de fer per accelerar un nou intent de reinserció. I mentre signa la carta no pensa si aquestes línies són sinceres o només el ressort per aconseguir un nou intent de reinserció. Tan sa val. Punt final

Postdata: Aquests fets, més enllà d’algun canvi de nom i la imaginació habitual de l’autor en algun moment, són del tot certs. Un autor que aprofita per dir: quantes cartes de perdó i exercicis d’humiliació també haurien de fer aquells que no necessiten ni escriure, ni saltar de trampolins per tenir allò que volen, i no només parlo de presidents de grans bancs.

Ofec

Sent com l’entuben. Encara sedat per la medicació, és conscient de com els sanitaris l’atenen i xerren entre ells, de com introdueixen la sonda per la boca i que a poc a poc refregant les parets del coll penetra a prop de les cordes vocals i la tràquea.

Sap que si ha arribat aquest moment és perquè ja no es val per si sol per respirar. I això l’aterra. Havia llegit que si et connecten a la màquina per continuar vivint és que la cosa està fotuda. Té tantes possibilitats de viure com de morir o de quedar amb seqüeles, potser irreversibles. Nota com el tub el bloqueja. Tant l’aparell respiratori com la seva capacitat de reacció i no acaba d’entendre com la sonda no li produeix arcades, a ell que de vegades era incapaç d’empassar-se una pastilla. Segur que també era conseqüència de la medicació que li acabaven d’administrar.

Després del pànic inicial per l’entubament li arriba un moment de certa calma, nota com els pulmons li tornen a respondre, s’inflen i contrauen, nota com l’oxigen torna a fer el seu cicle i que la seva vida ja està menys en perill. Feia només unes hores el van haver de posar altre cop boca terrosa, era incapaç de respirar per si sol quan estava estirat mirant cap a junt o tombat de costat.

Era la prova definitiva que el maleït virus se li havia enganxat de valent als pulmons. Encara havia fet sort per anar a l’hospital quan va notar els primers ofecs, l’asfíxia que temia que l’agafés en plena nit mentre dormia. I també sort perquè encara hi hagués ucis lliures, en algun moment de la pandèmia tots els llits de crítics estaven ocupats i tothom sabia que això havia provocat desenes de morts, potser centenars o milers. Els sedants havien fet oblidar que la sonda li travessava el cos i fins i tot l’havien fet endormiscar amb una sensació de cert plaer, de certa tranquil·litat. Sempre havia gaudit de bona salut. De fet, aquest és el primer cop que ha estat ingressat d’urgència a un hospital, un lloc en el qual només hi havia estat de visita i un cop per unes proves rutinàries. I mira, primer cop i temia si seria per morir.

Havia llegit que en situacions d’emergència com la que ara estava vivint era bo trobar mètodes per relaxar-se. Pensar en coses i llocs que el fessin feliç- I tenia clar que pensar en un dia de platja amb els seus fills el faria aparcar aquest neguit. Però aquest pensament plaent queda en un segon terme quan rumia com ha pogut contagiar-se amb el virus. Ell que sempre ha usat la mascareta, que sempre ha respectat la distància de seguretat amb la resta de la gent, que no ha agafat ni el metro ni l’autobús des del començament de la crisi, que fins i tot ha eliminat totes les activitats socials amb els germans, els amics o fins i tot que no va al cinema des de fa mesos per evitar riscos. Com pot ser? Els nens estan amb la mare des del març, des dels primers confinaments i només els ha vist per videoconferència o uns dies a l’estiu quan es van relaxar les restriccions. Per tant, ells tampoc l’han encomanat. Ja ho veus, de res ha servit fer vida d’ermità.

El virus l’ha atrapat tot i que ha tele treballat des del primer dia, tantes hores que ha fet de més per compensar aquella sensació de culpabilitat que li suposava no anar a l’oficina. De fet, moltes hores per ocupar la seva vida, lluny dels fills, sense amics, sense parella, sense vida. Durant aquest període també ha tingut episodis del que ell creu que és apnea, aquella sensació d’asfíxia que li ha agafat algun cop a la nit al llit. S’ha despertat amb un atac d’angoixa que ja no l’ha deixat dormir fins que s’ha fet de dia. Tot i el pànic mai no va consultar un metge…no ha necessitat gaires metges i menys encara els ha anat a buscar.

Intenta tornar a la platja amb els nens i oblidar tot el que li recordi al virus. Està a la vora del mar. L’esquena sobre l’arena i les onades l’acaronen, primer els peus, després les cames, els malucs, el pit i li freguen el coll just abans de recular i fer el camí a la inversa. L’aigua té la temperatura ideal, fresqueta en contrast amb la calor que produeix el sol i que fa que el seu cos gaudeixi d’una alternança tèrmica ideal. Estira tot el cos que ara imita una estrella de mar, cames i braços sobre un mant de sorra, els dits jugant amb els granets, el cap agraït de jugar amb la textura d’arena mullada i les onades tornen a anar i venir. I els nens, Sent com s’acosten reclamant l’atenció del pare i se li llencen a sobre. S’abracen sobre el seu pit, i tot i que algun cop de peu li fa mal, el joc amb els seus fills el fa sentir feliç. Ho té tot. Se n’adona que els nanos ja han crescut i que pesen més del que voldria. Els demana que el deixin aixecar, que el pressionen la panxa i el pit i que la puntada de peu a la cuixa li fa més mal de què pensava. Els nens no fan cas i continuen saltant sobre el seu pare,en el moment que dues onades carregades d’aigua li arriben a la cara i li entren pel nas i la boca. L’aire no li arriba. La glopada salada i la pressió sobre el seu cos dels nens, que no se n’adonen de la situació, el fan entrar en pànic, és incapaç de treure’s de sobre els xavals. Podria apartar-los, però és incapaç no té les forces suficients, potser per la posició sobre la sorra, potser per l’aigua que l’ofega o per la relaxació que tenia fins feia uns segons. O no. Ara recorda que està entubat a l’hospital i no a la platja.

S’ofega i sent un cop al cap, a l’espatlla i al maluc. S’ha caigut, és a terra. S’hi queda una estona fins que processa on és: a la seva habitació, ha caigut del seu llit i es mig incorpora per encendre la llum de la seva tauleta de nit. Té la respiració agitada i ara ja sap que ha estat un altre atac d’apnea. En una d’aquestes… M’hi quedaré, pensa.

Ningú pot imaginar el seu estat en aquells moments… Ofec, impotència, quedar-se sense aire ha de ser la pitjor de les morts. Li agafen ganes de plorar, encongir-se i que tot passi. Com d’altres vegades en la mateixa situació s’asseu al sofà, teremola i es posa la tele que escup ofertes de productes que no poden interessar la gent normal. Es pren un cafè ben calent mentre rumia que l’ofec d’aquesta nit l’ha associat a un accident a la platja i a una crisi per la covid. En tot cas, les dues coses tenen un nexe comú… L’ofec, l’asfixia, la mort si la cosa es complica. El cor torna on tocava i el neguit irracional ha donat pas a la calma després de la tempesta.

Ara li dóna més valor a la conversa que va tenir l’altre dia amb el seu germà Joan. LI va oferir la possibilitat de vacunar-se tot i que no és persona de risc, no li toca vacunar-se encara, hi ha prioritat per gent gran, per sanitaris, per gent que lluita contra el virus en primera línia i pels malalts crònics. Però el Joan diu que li han quedat una desena de dosis per usar i que s’han de posar en el pròxim mes. Si no s’injecten es podrien perdre, no hi ha manera de transportar-les amb garanties suficients. Quan li va oferir la possibilitat, la va rebutjar. No era honest passar per davant de gent que la necessitava més que ell i menys valent-se de la posició de ser el germà d’un metge amb algunes taques ètiques i deontològiques que d’alguna manera traficava amb vacunes i vides.

Però qui se n’adonaria de tot plegat? Seria millor aprofitar el remei o deixar que caduqués? No tothom sabia el que patia ell amb els ofecs i si ara el virus l’atrapés i s’ofegués de manera inevitable? Qui el podria assenyalar per intentar sobreviure? Ell havia viscut encara que només fos en somnis el tub per la seva tràquea, els ofecs constants, els pulmons morts, l’oxigen que no arriba, l’asfíxia de l’aigua, la pressió i el pes sobre el seu pit, la por, la impotència, la mort….

S’ aixeca, agafa el mòbil i truca al seu germà metge. Agafen la trucada al tercer to….Empassar saliva i comença a parlar.