Salveu la bandera

Battlefields7

 

El gener de 1879, els tinents VerekerCoguill i Melville enfilen a cavall una collada de Natal, aleshores Zululandia, ara part de la República Sudafricana. Els oficials fugen del camp de batalla en el qual els seus companys (uns 1700 britànics i soldats nadius) havien estat derrotats per un exèrcit de zulús (uns 20 mil) a les ordres de Cetshwayo.

La batalla d’Isandhlwana és considerada com l’última gran derrota d’un exèrcit modern a mans de tropes indígenes, normalment mal armades i pitjor dirigides.

Els tres tinents marxen deixant enrere un cementiri de companys però no ho fan per covardia, ho fan per salvar la bandera britànica i perquè aquesta no caigui en mans dels enemics. Vereker és el que la porta fins a l’alt de la collada, on descobreixen que hi ha una esplanada plena d’enemics. Un tret zulú, segurament fet amb una arma britànica robada, li frega el coll. Vereker, ferit de mort te encara temps de passar-li la insignia a Coguill, que esperona fort el seu cavall mentre Melville intenta protegir la bandera de les llances enemigues que ja els envolten. Melville, un genet hàbil, de bona punteria i millor espasa aconsegueix frenar els primers atacs. Tot i que té una ferida al braç i una altra a la cuixa, el que li fa més mal és que la bandera de Coguill no se salvi. I el seu temor es compleix. A uns 100 metres, Melville veu com un grup de zulús ha fet caure a terra el seu company, la muntura  i… La bandera. Melville pot fugir en direcció contrària lluny del perill, però el seu deure és la bandera, aquell tros de roba amb una creu de colors vermell, blau i blanc que representa el sagrat Imperi Britànic. Aquella bandera és l’únic que es pot salvar de les tropes del baró de Chelmsford, un aristòcrata britànic que descansa a la seva finca a quilòmetres d’aquella batalla, convençut que la guanyarien sense la seva presència.

El cavall de Melville galopa i en un ràpid moviment acrobàtic sense baixar del cavall el tinent agafa la bandera pel pal. La seva habilitat i coratge no es veuen recompensades i uns metres després diverses llances i fletxes es claven a l’esquena. Només te temps de fer marxa enrere i de llençar la bandera collada avall cap al riu que recorre la falda de la muntanya. Cau a terra i abans de tancar els ulls, Melville veu com alguns zulús es llencen a l’aigua per atrapar i humiliar la Union Jack.

Aquest episodi històric el vaig saber per primer cop gràcies a una pel·lícula del 1979 “Zulú Dawn” (per cert, la primera emesa un vespre a TV3). Han passat molts anys d’aquests fets però encara ara em sorprèn com alguns i algunes poden lluitar tant per una bandera. Ho dic amb tot el respecte i dient-vos que jo també tinc banderes i símbols pels quals lluitaria (o potser només discutiria) però fins a cert punt, mai fins al risc de perdre la vida o l’honra, que són coses molt serioses.

Avui en dia, la lluita per les banderes és tan present com en l’època de Melville, Coguill i Vereker. Són molts els que posen la bandera per davant de tot (fins i tot per tapar les seves vergonyes amb ella). Alguns per aquí Madrid, i segurament a altres llocs, porten la seva bandera respectiva (a Madrid la rojigualda) cosida a la mascareta, que semblen un producte patrocinat per la marca España. Vés a saber si alguns porten la bandera per protegir-se doblement, com si fos una estampeta amb un sant.

Però no són els únics. A Catalunya tenim partits que es barallen per lluir l’autèntica bandera independentista. Fins i tot, entre els del mateix partit es barallen per la marca, que no deixa de ser una altra bandera.

Banderes polítiques (dretes, esquerres, feixistes, antifeixistes, progres, apolítics o les diferents faccions palestines dels Monty Python), banderes religioses (musulmanes, jueves, cristianes o sectes davidianes de Wako), banderes socials (racistes trumpians, els defensors de Floyd, els que salten tanques i els que ho impedeixen), banderes esportives (els del Madrid, els del barça, els antibarça, els que entenen Messi i els que ara l’odïen), banderes verdes (que si el món s’acaba pel canvi climàtic o els que es creuen al cosí de Rajoy que diu que tot és una enganyifa), banderes alimentàries (carnívors, vegetarians, vegans, anorèxics i bulímics). O qualsevol altra bandera que se’ns acudeixi….milers, potser infinites.
Vosaltres i jo tenim banderes: defensem-les amb seny i educació si valen la pena, però sempre sou a temps de girar cua i buscar altres coses i fins i tot altres banderes.

El señor Arturo y sus huevos

hombre-silueta-correr-postura-brazos-piernas-1024x682

Dicen algunos, y no serà verdad, que algunos corresponsales de guerra de los años 80 del siglo pasado untaban con dos dólares a presuntos guerrilleros o soldados de algún país de Oriente Próximo para que disparasen cuatro tiros al aire y lanzasen algún petardo mientras los untadores cocinaban una crònica tan espectacular, como teatral y fictícia en medio de la batalla inexistente. Así, por dos dólares, los reporteros se convertían en intrépidos relatores de sanguinarias contiendas, dos dólares que luego pasaban en forma de dieta a sus respectivos medios de comunicación.

El señor Arturo se hizo famoso por ser corresponsal de guerra en una gran Televisión y seguro que él no fue de estos manipuladores de a realidad, pongo la mano en el fuego. Él era más Hemingway que Frattini.

Ay, como disfrutábamos algunos eternos aprendices que nunca maestros del periodismo con el señor Arturo. Soñábamos con vestir un día esos chalecos de reportero, chalecos llenos de bolígrafos, carretes de fotos y de ganas y valentía para contar sufrimientos a nuestros futuros espectadores. Soñábamos con lucir esas barbas de cuatro días que tan bien dan por cámara y que nos dicen lo mal que se pasa en primera línia de guerra, lejos de la ducha, de una buena cama y de los placeres mundanos de nosotros los occidentales.

Aprovechando los pocos ratos libres que le dejaban los tiros y el correr agachado en paralelo a trincheras manchadas de sangre y miedo, se dedicó a escribir libros, antes y desde entonces, todos ellos récord de ventas. Mira que he leído aventuras del señor Arturo., casi todas gestas históricas protagonizadas por héroes pendencieros , perdedores y  patriotas (PPP).

En uno de estos libros (uno sobre sus aventuras como reportero bélico) se dedicó a contar verdades, sus verdades (cuáles sino?) sobre sus compañeros de campañas y hazañas: que si este se esconde cuando oye un disparo a cien quilómetros, que si este ha se ha muerto de SIDA, normal porque se metía de todo (tampoco le importaba mucho que los padres del difunto no supieran de las auténticas andanzas de su hijo), que si estos follan entre ellos y tal…Algunos criticaron al señor Arturo por descubrir cuestiones que quizás no debieron ser nunca descubiertas. Y de hecho, cuentan algunos que esas indiscreciones fueron el orígen de las desavenencias con sus jefes televisivos y su posterior desvinculación con la empresa (se despidió o le echaron a patadas?). Quizás pesó más en esa desvinculación contractual que el señor Arturo dejó por escrito que había pasado alguna factura poco clara y muy personal a las arcas de su tele, la que pagamos todos. (luego medio rectificó porque quedaba feo, sin que nadie le creyera la enmienda o medio enmienda).

Yo siempre he pensado que era hilar demasiado fino molestarse y más despedirte por cuatro recibos de nada cuando te estás jugando la vida a diario, con lo bien que se está haciendo crónicas parlamentarias, culturales o de la jornada de liga futbolera.

Pero el abandonar su trabajo y nómina más gastos fue una bendición porque así se pudo dedicar a tiempo completo el señor Arturo a su auténtica vocación: escribir emocionantes novelas que eran devoradas por voraces criaturas. Éxitos de ventas, editoriales forradas, traductores sin parar a dormir, autor satisfecho y clientela saciada.

Uno detrás de otro sus best sellers eran garantía de negocio redondo. Y claro, la Academia de la Lengua le fichó. Tenía un perfil adecuado: periodista, joven en comparación con lo que había en la casa, con  talento, fama de deslenguado, chaleco y barba de cuatro días, l’enfant terrible que siempre va bien tener de tu lado.

Pero el señor Arturo tampoco es de esos que se sienta cómodo con alianzas confortables. Quizás sea un rasgo heredado de esos tiempos incómodos y solitarios en campos de batalla. O quizás sea por mantener la fama de huraño, esquivo, hosco o misántropo (me curro el diccionario de sinónimos eh…es que hoy voy de culti, que no culto). Ay, cuánto tienen de él sus personajes  o sus personajes de él.

Así, desde su atalaya acadèmica ha blandido polémicas y zarpazos dialécticos con compañeros académicos: que si unos son unos carcas, que si otros influenciados por lobbies de izquierdas han cambiado el diccionario de manera inopinada e interesada, que si el resto está demasiado apoltronado en sus càtedras, que si soy de los pocos que tiene pelo y poca cana… Ay! que soplo de aire fresco que un foro tan acostumbrado a la tranquilidad de las letras, a su estudio y a su sabia conjugación se vea alterado por gentes como el señor Arturo. Porque las cosas se cambian desde dentro, no desde la vanidad  e ignorancia gratuitas del que critica sin conocer realmente lo que critica.

Esa misma atalaya acadèmica, de ser un erudito, ilustrado, instruido,  sabio, intelectual, docto (que me lo curroooo) de ser líder en ventas literarias y de estar de vuelta de todo ha servido al señor Arturo para desplegar todo el rico, amplio y extraordinario vocabulario español contra sus enemigos, sus detractores, sus demonios, adversarios, hostiles, contrarios, maldicientes, calumniadores, difamadores, opuestos, rivales….(me lo he currado otra vez eh?) Y así no ha ahorrado en calificativos contra ellos: ignorantes, analfabetos, inculta, basurita, túrbio, tonto, demagogo, zafio….Sí, lo sé. Parecen más palabras escupidas por los personajes de sus novelas que por un académico, però que coño! Viva la libertad de expresión y estoy convencido que los intelectuales también tienen la obligación de provocar y cuánto más…. Ya lo hacían no hace mucho Fernán Gómez, don Camilo o Pedro Ruiz y aún hoy Sánchez Dragó, Mila Ximénez y Fedeguico.

El señor Arturo también ha polemizado con el supuesto lobby feminista y cómo influye para cambiar sociedades y diccionarios. Y uno no sabe si al señor Arturo le molesta más una cosa, la otra o una tercera. Y hace poco, anunció el cierre parcial de su ventana en las redes sociales, ya no hablará más aquí de política, políticos, políticas ni cuestiones que le supongan trastornos digestivos, urinarios, neurológicos, mentales, auditivos, estomacales y/o respiratorios (sigo currando me lo, anda que no)..

Pues me sabe mal, la verdad. Porque a mi me gusta el señor Arturo que escribe novelas de aventuras, históricas y pseudo históricas aventuras, però también me pierde el señor Arturo que mete su afilada pluma en ojo ajeno con el objetivo de provocar y sobretodo de joder, como hacen muchos de sus inventados hijos, que tanto parecido tienen a su padre real.

Me da lo mismo que algunos lo o le tilden de icono de la extrema derecha, de ser el àguila desaparecida de banderas muertas y que quieren renacer, de ser un radical facha al cual le sobran cuatro inferiores al norte, al sur, al este y al oeste. Me da lo mismo que su evolución a español perfecto comporte a terceros daños colaterales, aquellos que de tan cerca vio desde los socavones causados por bombas y en los que escondía, sabedor que un proyectil no cae dos veces en el mismo sitio.

El señor Arturo puede decir todo lo que quiera de quien quiera porque se lo ha ganado a pulso. Él puede, él sí, que ha visto como la muerte le ha clavado sus pupilas tantas veces en su chaleco y que tantas otras la  ha sabido burlar desprendiéndose de esa prenda llena de bolígrafos, carretes y valentía. Desprendiéndose para esquivar a la parca incluso de pantalones, camisa, botas y calzoncillos, corriendo desnudo y ya no agachado, sino erguido y orgulloso en paralelo a trincheras. Blandiendo ya no espadas dialécticas, sino los huevos arriba y abajo, culo bamboleante, gafas redondas empañadas en dirección a la fama y al éxito. Quizás con una máscara con banderita como única prenda él corre libre, sin ataduras ni convenciones, con zancada ligera, veloz y amplia. Sin querer gustar a nadie, sólo a él mismo. Él corre. En pos de la eternidad. Siempre señor Arturo.

John Wayne, supremacista?

En un viatge oníric d’aquells que tant m’agrada emprendre assegut en una butaca em vaig preguntar… Si ara em trobés amb un marcià i em preguntés què és un actor…a quin actor li presentaria? (perdoneu, sí, així són aquests viatges). I no vaig tardar massa a trobar la resposta: el John Wayne. No ha estat un bon actor, tenia un registre molt limitat i quan el treies dels seus personatges de pistoler o xèrif al salvatge oest…no donava per massa. Evidentment és més lleig que el Cary Grant, més baix que el James Stewart, fa menys ganyotes divertides que el Robert de Niro, no té la cara de boig del Jack Nicholson, no és elegant com el Gary Cooper, no arriba ni a la sola de sabata del gran Spencer Tracy, ni ha estat el gran i estimat Harrison Ford. Però vaig decidir que als extraterrestres els ensenyaria al John Wayne per definir que és un actor a la Terra. Obro parèntesi, sí, també he imaginat a la butaca quina actriu els presentaria… Però això dona per un altre article.

Avui m’ha vingut al cap el gran John Wayne perquè he sentit que als Estats Units, alguns li volen retirar alguna imatge, reconeixements i fins i tot el seu nom a algun aeroport perquè ara han descobert que era un supremacista. Passo pel diccionari per veure què vol dir exactament, no més o menys, si no exactament el què vol dir supremacista. I veig que als principals diccionaris en castellà i en català no surt aquesta paraula, tot i que els independentistes catalans han estat acusats de ser-ho, en el sentit de creure’s superiors als no independentistes.

Dit això, el John Wayne i sobretot els seus personatges podrien ser considerats com a tals supremacistes. De fet, es passava la major part de les “pelis” fent de pistoler i matant indis sense cara definida, interpretats en la seva majoria per homes blancs pintats de vermell. O matant pistolers dolents, molt dolents, mal afaitats. Amb cara de fer pudor d’all i que col·leccionaven desenes de víctimes en els primers minuts de la cinta, quan encara la gent s’acomodava a les platees del cinema. Matava éssers deshumanitzats, irrellevants, prescindibles que eren el mal.

Jo, i suposo que una majoria dels espectadors, vèiem el John Wayne com un salvador, com l’home que ens protegiria d’indis i bandolers. Tots ens hem imaginat dins la diligència que el Wayne custodiava amb el seu Winchester (La diligència, 1939). Tots ens hem identificat amb algun habitant de pobles assolats per sanguinaris assassins que eren aturats per l’heroi amb un sòl ull que era capaç de disparar alhora amb les dues mans mentre sostenia amb les dents les regnes d’un cavall desbocat que anava en direcció a un munt de miserables (Valor de ley, 1969). I jo, disculpeu-me, també m’he imaginat contemplant les llargues i perfectes cames de l’Angie Dickinson mentre al John li queia la bava (Rio Bravo, 1959).

Deixeu-me ara que un parli de la seva peli Centaures del desert (The searchers, 1954) . Aquí el Wayne dóna vida a un pistoler que perd part de la seva família a mans d’indis kiowes i comantxes. Però els pell roges s’emporten segrestades dues nebodes del Wayne, una d’elles encarnada per una jova Natalie Wood. A la peli del John Ford, Wayne acompanyat d’altres homes, es passa anys i anys cercant de manera malaltissa la Natalie i al final la troba. Però Hollywood aquí va apostar per un final feliç (no confondre amb altres accepcions del terme, si us plau) i el tiet i la neboda acaben cofois, ell amb l’objectiu complert i ella casada amb el seu nuvi de tota la vida (Jeffrey Hunter), un dels que l’ha cercat durant anys i panys. Però a la novel·la original, de l’Alan Le May, el tiet descobreix que passats els anys, la neboda és una índia conversa i convençuda que no vol saber res de la civilització blanca i d’ordre de l’època i el Wayne quan la troba li fot quatre tirs supremacistes. Sort per ell, que el Ford va dir que res de matar nebodes, perquè aleshores aquell heroi que matava indis i assassins s’hagués convertit en un salvatge pels espectadors que tant l’aplaudien.

Ara, en aquest procés revisionista (arran d’una nova mort execrable d’un negre nord-americà a mans de policies blancs nord-americans) es diu que el John Wayne era un supremacista a la vida real, un paio que es comportava com molts dels seus personatges, que no respectaven les vides alienes ni les festes de guardar. No entraré en el fons de la qüestió (valga’m déu) i en si Wayne mereix ara ser tractat, moltes dècades després, com un mal home…ja es veurà. Ja els està passant el mateix a personatges tan diferents com Winston Churchill o Cristóbal Colón. Espero també que ningú vulgui revisar a gent com Atila, Gengis Khan o Adolf Hitler.

Ja em perdonareu, però jo al John Wayne el seguiré considerant com algú que encarnava personatges naïfs, rols clars, papers que des de la perspectiva de l’època encarnaven el bé contra el mal, segurament de manera matussera i poc hàbil. Però jo el vaig conèixer quan tampoc analitzava que un indi podia ser un bon home, o que el pistoler era dolent per haver tingut una infància complicada. Era la visió d’un nen que quan tancaven la llum del cinema esperava obrir ulls i boca, passar dues hores de màgia. El Wayne és també la visió actual d’una persona (jo) que vol tenir el dret de viatjar des d’una butaca a “pelis” inversemblants on els marcians et pregunten què és un actor de cinema i tu els puguis contestar que el John Wayne, que entre altres coses em va fer passar estones fantàstiques encara que fos disparant a indis sense cara i assassins mal afaitats. I sempre el voldria al meu costat. Punt.

Fòbia als barcelonins?

El president galllec Alberto Núñez Feijoo em sembla una de les ments més brillants i raonables de la política espanyola i per descomptat d’un Partit Popular que actualment pateix mancances grans i greus de brillantor i de raó. El vaig conèixer quan era alt càrrec del ministeri de Sanitat que dirigia el també gallec José Manuel Romay Beccaría i quan va dirigir Correus i ja aleshores vaig dir en públic i amb testimonis que acabaria sent president del govern espanyol….

Dit això, una dita castellana resa que “hasta el mejor escriba comete borrones”. I Núñez Feijóo, també. Acaba de dir que agrairia mesures preventives per evitar que els madrilenys estiuegessin a Galícia i evitar així possibles contagisi rebrots pandèmics. Aquesta por em sembla exagerada, insolidària i poc intel·ligent. Cert que si tots ens tanquem a casa i no en sortim mai més…s’ha acabat el perill del virus i també evitarem accidents de cotxe, atracaments, adulteris, ensopegades i mil i una desgràcies. Però, està clar que ni volem, ni podem fer-ho. A més, ens agradi o no… L’economia ens necessita tant com nosaltres a ella i hem de tornar a la normalitat i si pot ser, aquest estiu. Que Feijoó li digui això als restauradors, hotelers i comerciants gallecs que tant necessiten dels turistes, i potser perdrà les eleccions del juliol i l’agost ell es podrà quedar confinat a casa, tal com demana pels madrilenys.

Però la por o el que sigui de Núñez Feijoo no és cosa només del president gallec. Aquests dies a les xarxes socials alguns veïns telemàtics demanaven que els barcelonins no anéssim a descansar aquest estiu a la Cerdanya, a l’Empordà, a les Terres de l’Ebre o a la Catalunya lliure de virus (crec que no existeixen massa llocs immaculats, però bé).

Aquesta petició que no vinguin virus amb potes, maletes i para-sols em sembla fora de lloc i un perjudici pels qui ho demanen, o almenys pel seu territori. S’imaginen els de Lloret amb xiringuitos i platges buides? O els de Martinet amb hotels deserts? O els del Delta sense llogar cases? O els d’Aran sense gent per les seves empreses d’aventura? O els de L’Escala i Palamós sense vendre les seves anxoves? O els d’Olot sense curiosos dels volcans? O els de Montserrat sense peregrins de fora? Està clar que aquestes peticions perquè els xaves de Can Fanga no pugin a pagès no les fan els que viuen d’ells. Les fan els que es dediquen a altres sectors o no es dediquen a res i que no depenen de la pasta que es deixen els pixapins. I això em fa pensar… El virus ha despertat un virus fòbic contra alguns? No serà que alguns que ja de sempre han tingut mania als “camacus” de Barcelona ara han trobat una raó afegida per atacar-los?

En tot cas, aquests atacs han fet despertar als de la ciutat d’En Nyoca que repliquen “si no ens voleu als vostres pobles, tampoc baixeu vosaltres a ciutat al metge, al teatre, a ballar o a sopar”. Cap on porten aquests comportaments o declaracions d’intencions del tot prescindibles i que condueixen a la melangia i al cabreig? Suposo que no cal resposta.

Per cert, si el virus i les autoritats no ho impedeixen, com cada any jo passaré l’estiu a un poble o a dos o a tres de Catalunya, pobles tranquils, agradables i acollidors, com solen ser habitualment els seus habitants. Habitualment.

Moviments a la Guàrdia Civil

guardiacivil-muñecos-20665893_5219770

El 24 de febrer del 1981 molts nanos ens vam quedar sense anar a l’escola i molts adults es van quedar acollonits a casa o van fotre el camp cap a França perquè el dia abans un grup de bigotis amb tricorni carregats de testosterona van entrar amb pistoles i subfusells al Congrés per segrestar els representants del poble allà reunits (reunits per triar el pròxim president del govern). Durant aquella nit llarga el rei Joan Carles va sortir per la tele més enllà del “prime time” a anunciar que l’intent d’assonada militar fracassaria i cridava la població a sortir al carrer per defensar la fràgil democràcia encetada només un any abans. A mig matí, el suposat cap de la revolta es va rendir a un militar (sí) i va tenir la gentilesa d’alliberar els senyors i les senyores diputades.

Anys després, els presumptes responsables de l’atac es passejaven ja lliures pel carrer, i fins i tot  Antonio Tejero  Molina (el tricorni més conegut del 23-f) fa quatre dies protestava pel trasllat de les restes de Franco fora del Valle de los Caídos.

Molts van assegurar que va ser la intervenció del rei de la dinastia dels Borbó la que va impedir el triomf dels colpistes. I molts altres no dubten ara que l’entrada violenta al Congrés va ser una maniobra pensada i jugada entre la Casa Reial i els poders fàctics per demostrar que el rei era el que necessitaven els espanyols per garantir que res se sortís de mare i que comunistes, feixistes, nacionalistes centralistes i perifèrics, Exèrcit, Església i la resta de tribus de l’època mantinguessin l’equilibri necessari per no tornar a posar en evidència les com a mínim dues Espanyes que gairebé sempre han cohabitat. En aquella ocasió, diuen els mateixos de la teoria aquesta, la Guàrdia Civil va servir un cop més a la causa de remoure-ho tot, per no canviar res.

Des de la seva fundació el maig del 1844, en temps del Duque de Ahumada, el cos armat sempre ha maniobrat i com a bons servidors públics s’han deixat fer per mantenir la situació que més convé a Espanya (no oblideu, per exemple, que a l’aixecament militar del 36 que va acabar en Guerra Civil, la major part del cos benemèrit es va mantenir lleial a la República perque estaven convençuts que el règim era el legítim i votat a les urnes) El principal pels agents militaritzats és el deure cap a la pàtria, encara que sigui a costa del seu lema “El honor es la principal divisa”, que en algun moment algun dels seus el va canviar pel “Quieto todo el mundo”.

Després del 23-f i el que va representar, van governar els socialistes de Felipe González que van inventar el socialisme monàrquic, allunyat de teories marxistes i buscant sempre la socialdemocràcia escandinava que mai no van aconseguir copiar. Els nacionalistes bascos i catalans van governar de manera moderada amb Garaikoetxea, Arzallus, Pujol i Roca i Junyent. Cedien els seus vots per la governabilitat de l’Espanya de González, Aznar o Zapatero a canvi de diners i certs privilegis pels seus territoris. Contents els nacionalistes perifèrics i no massa descontents els nacionalistes centralistes, els que deien “Madrid ens roba” i els que deien “Pujol enano habla en castellano“. A més es va pactar prebendes per l’Exèrcit, com més inversió, professionalitzar-lo i dir que en unes hores s’havia democratitzat, a canvi que guardessin a l’armari les espases que tantes vegades havien empunyat. I el mateix amb l’Església…no paguis impostos a canvi que callis i deixis fer. Els dos grans partits es dividien el poder i el govern cada x anys. L’únic problema seriós en aquells temps (a part de l’atur i l’eterna corrupció) era ETA, l’únic desequilibri que amb els seus atemptats feia perillar l’harmonia pactada.

I desapareguda ETA (primer pels crims d’estat dels GAL, la Triple A –Aliança Apostòlica Anticomunista- o el Batallón Vasco Español, després per la pressió policial i finalment per la social), semblava que l’equilibri podria consolidar-se i perpetuar-se, però no.

No m’entretindré a explicar com hem arribat fins aquí, perquè tots ho sabem més o menys… Any 2020. Govern espanyol en mans dels que alguns anomenen socialcomunistes. Els independentistes de Catalunya encara tocant el flabiol o el piccolo amb les seves reivindicacions separatistes, seguits pels bascos i potser els gallecs. Molts governs locals i autonòmics també liderats per rojos furibunds. Amb una pandèmia vírica mai vista que ha causat milers de morts i conseqüències econòmiques i socials imprevisibles. Una extrema dreta poderosa en nombre i forces, molt present al Congrés (i no parlo només de VOX) i al carrer (i no parlo només al barri madrileny de Salamanca, ni de pals de golf, ni banderes amb àligues).

Per aquests és un escenari idíl·lic per posar ordre, per imposar l’equilibri desitjat per molts: evitar que el poder continuï en mans dels comunistes amb cua de cavall que viuen a cases de luxe en zones fins ara reservades a la gent d’ordre. Escenari idíl·lic per evitar que els independentistes continuïn desafiant la unitat sacra santa d’una Espanya que alguns ignorants o provocadors asseguren que va començar en el Plistocè. Escenari idíl·lic per evitar que alguna cosa pugui canviar, des del seu punt de vista, el que dóna veure la vida passar dins d’un Mercedes descapotable amb xofer. Com han de permetre un impost per grans fortunes, o una ajuda pels ganduls que no treballen ni tenen ingressos, que l’Església pagui l’IBI, que líders independentistes surtin de la presó, que els militars tinguin menys pressupost, que la sanitat i l’educació arribin a tothom a costa de treure part de la fortuna als que mai no deixaran de tenir-la.

El més sorprenent no és que hi hagi una minoria que defensi aquest equilibri que els afavoreix, el realment inquietant és que hi hagi majories que mai no sortiran premiades en aquest repartiment i que estiguin disposades a donar-li suport.

I enmig de tot aquest embolic, la Guàrdia Civil podria tornar a sortir al rescat de la causa? Ara no calen pistoles, subfusells o assalts al Congrés, els cops d’estat del segle XXI són una altra cosa, però les causes per fer-los o intentar-los no han canviat. L’equilibri continua sent indispensable per a molts que no volen perdre fama i fortuna i el sacrifici de la Benemèrita no es posa en dubte. Mai. Ni el maig, ni l’octubre, sempre són peons indispensables del tauler, soldats de plom per no ser només exposats. Oi, don Diego?

Quins somnis més estranys, absurds i increïbles que tinc.

Madrid i el virus

01HOURS-MADRID-1-videoSixteenByNineJumbo1600

en català

Aquests dies passaran a la nostra història col·lectiva com els d’aquell virus que ens va matar familiars i amics, avis i coneguts, persones que es van convertir en estadístiques. Aquell virus que ens va tancar a tots a casa, que va fer baixar persianes de comerços, fàbriques, bars, escoles i oficines. Aquell virus que va fer que se suspengués el Mobile World (“què cagats sou” van dir alguns quan el febrer es va ajornar la cita). I després va esborrar del mapa uns Jocs Olímpics, la Champions, les lligues, els Sanfermines, la Setmana Santa, les festes majors. I també va esborrar el somriure de les nostres cares, els nens dels carrers, els avis dels parcs, i el soroll de l’ambient. Aquell virus que ens va fer més porucs, tristos, dèbils i prudents. El mateix virus que quan semblava que desapareixia amb la calor i la desescalada ens va convertir en éssers emmascarats i imprudents que no respectàvem la distància física, potser per evitar que els altres ens veiessin la por, la tristesa, la debilitat i la prudència que havíem patit dies abans.

Encara no sabem com tot això ens influirà en el nostre futur immediat. Quanta gent gran o amb patologies ja no tornarà a sortir de casa, tot i que l’alarma baixi o desaparegui. Com els escolars tornaran a classes de la mateixa manera que abans…interactuant, tocant-se, magrejant-se o barallant-se. Quan tornarem a acostar-nos físicament sense por. Quanta gent podrà tornar a treballar, a fer esport col·lectivament, a entrar a un cinema o a un teatre sense dubtar del què té al costat. Quan deixarà de ser vist com una amenaça algú que t’estossegui o esternudi a prop teu?

I aquest virus també podria ser recordat per Madrid. Aquest Madrid que alguns titllen d’insolidari, egoista i refotudament dolent, que al principi de la pandèmia no es va confinar i va enviar milers dels seus ciutadans a segones residències a escampar la malaltia a llocs on difícilment hagués arribat si tothom hagués complert tancat a casa i sense viatjar. Aquell Madrid injust que els primers dies de la crisi va demanar un confinament exprés amb la mateixa vehemència que després va demanar el desconfinament a corre cuita. Aquell Madrid absurd que pecava d’incoherència demanant ara això i just després tot el contrari mentre la seva presidenta guardava quarantena en un hotel de luxe i alguns dels seus veïns feien cua a menjadors socials i demanaven caritat sense mascaretes ni guants perquè no arribaven. Aquell Madrid que acusa al govern espanyol d’incompetència en la gestió de la crisi, mentre es fa amb la medalla d’or en el nombre de casos i de morts. Aquell Madrid ambivalent capaç de construir l’hospital més gran d’Europa en pocs dies i tancar-lo amb una festa on presidenta, alcalde i altres autoritats s’abraçaven a sanitaris per celebrar que ja no feia falta el centre per la caiguda de casos.

Aquell Madrid ridícul en el qual gent rica i a la qual l’importen una merda les penes dels seus conciutadans demanaven al crit de llibertat (i mira que molts voten a l’extrema dreta) la dimissió de Pedro Sánchez i el seu govern, gent que sortia al carrer amb cassoles sorolloses en mans de les seves criades i xofers, gent amb cognoms llarguíssims fets ajuntant el de mare i pare, gent amb pals de golf que se saludaven amb policies que no els feien respectar les mínimes mesures de seguretat encara en ple estat d’alarma, gent que demà no hauran perdut ni una engruna de la seva fortuna, ni de la seva poca vergonya, gent que abans només s’havia manifestat contra els matrimonis homosexuals o perquè havien fotut a la presó a algun dels seus veïns per delictes econòmics.

Porto mitja vida vivint a Madrid i em crec amb el deure i amb el dret de pensar i dir que conec prou bé la ciutat en la qual he passat alguns dels moments més feliços i també alguns de tristos de la meva existència. I és per això que també vull deixar clar que existeix el Madrid polític, insolidari, egoista, ridícul, absurd i refotudament dolent també existeix el Madrid solidari, emprenedor, treballador, combatiu contra el feixisme i les injustícies, el generós, el que reparteix mascaretes i menjar, el que es preocupa del veí que està sòl, el que saluda, el que corre a ajudar, el que calla dins de casa, el que aplaudeix als balcons, el que ha treballat i esforçat quan més difícil era, el Madrid que em va acollir, que ens va acollir a tots com un veí més. Com pot passar a Barcelona, New York, Mollet del Vallès, Colombo, Jarandilla de la Vera, Terrasa, Sampedor o Paris-Texas. Segurament no calia escriure-ho perquè la majoria ja ho sap o s’ho imagina, però jo volia constatar-ho.

Tancant carpetes abans de morir

IMG_0431

 

EN CATALÀ

Les mans arrugades i plenes de taques són una mostra més que s’ha fet vell. Té temps per veure-se-les cada dia, desenes de vegades. Les mans no són l’únic rastre de la seva ancianitat: les bosses als ulls, fosques, granulades i inflades, les orelles grosses i despenjades, el coll que sembla una col·lecció de plecs…Però a diferència de les mans, ell no es veu ni la cara, ni els ulls, ni les orelles ni el coll perquè fa temps que no té ganes de veure’s en un mirall.

Si no fos perquè es coneix prou bé, diria que està en un estat depressiu. Però ell no és ni dèbil, ni tampoc es pot permetre això de veure-ho tot negre, mai no ho ha fet. Però no dorm bé, només menja el just, ha deixat de prendre la medicació, es dutxa de naps a cols i no surt al carrer des que va començar el confinament, ni tan sols des que els vells tenen permís per anar a passejar unes hores. No és per por a contagiar-se (ell tampoc és poruc), és per falta de ganes. El més semblant a sortir que fa és treure el cap pel petit balcó del menjador i ho fa a qualsevol hora menys a les vuit del vespre, no vol saber res d’aplaudiments.

Els primers dies de confinament va aprofitar per arreglar alguns desperfectes del pis que feia temps que tenia pendents de solucionar. Més endavant es va dedicar a ordenar armaris i des de fa uns dies la seva única activitat és preparar els papers. Extractes bancaris,  les pòlisses d’assegurances, l’escriptura del pis, el testament i un parell de cartes, una pel seu fill i l’altre pel seu amic de l’ànima…Ha agrupat la paperassa en una carpeta que ha deixat a sobre la tauleta del rebedor i a la qual li ha enganxat una etiqueta que du escrita en retolador negre “Obriu quan em mori”.

Des de fa dos mesos rep alguna trucada, la majoria de les quals, ni l’agafa. Des del principi va rebutjar això de les videoconferències telefòniques que li va proposar el seu fill, amb prou feines sap fer una trucada normal com per fer invents ara a la seva edat. A més, tampoc té ganes ni de veure’l. Ni a ell, ni als seus néts, tots són uns estirats prescindibles.

Fa dies que també ha deixat de veure la tele, només parlen de la pandèmia i les cadenes es dediquen a emetre concursos amb gent ridícula o programes enllaunats que mai no li han agradat. L’única cosa que el distreu és escoltar discs antics, aquells que ja li van fer companyia quan se li va morir la dona: Chuck Berry, Little Richard,  Buddy Holly, Jerry Lee Lewis,   Roy Orbison, o The Everly Brothers. La seva companya de vida  va morir per una malaltia ràpida, a traïció. Li van detectar el tumor just després de l’estiu i era morta abans que es posessin als carrers les llums de Nadal. D’això feia cinc anys i també aleshores va ocupar el temps de dol a fer reparacions al pis i ordenar armaris. I també va deixar de menjar, de cuidar la higiene i de prendre les pastilles.

La principal diferència entre aquells dies i els d’ara és que ara ja tenia enllestida la carpeta amb les seves últimes voluntats. No és que es volgués morir, és que sabia que es moriria i no per cuidar-se menys, si no perquè tocava.

Tenia el convenciment que les taques a les mans eren més nombroses que l’última vegada que se les havia mirat, feia uns minuts només. Se les acostà al nas, però no fa falta fer-ho per notar l’olor a sardines i tonyina de llauna amb les quals s’alimenta des de fa setmanes. Ja se li havien acabat les patates i la pasta. No havia emmagatzemat menjar per l’estat d’alarma i tampoc havia encarregat a ningú que li portés res a casa. El seu fill tampoc es va oferir a fer-ho i de fet, a ell només li agafava de vegades el telèfon per confirmar-li que encara era viu, no fos cas que se li presentés a casa i li toqués els nassos.

Ara estava ocupat en tancar una segona carpeta, la de la seva vida. Va néixer a principis dels anys 30. Va viure, o millor dit, va sobreviure a la postguerra a base també de sardines i patates. Estava acostumat a passar amb el just. Els seus pares mai no es van recuperar d’aquells temps durs i de mancances i ell va deixar aviat l’escola. El van col·locar de noi dels encàrrecs a una sastreria bona del barri, on va conèixer el seu amic de l’ànima, aquell al qual li ha deixat una carta, tot i que és mort des de fa uns dies…el virus. En una de les trucades que va agafar del seu fill es va assabentar de la tragedia i aleshores va escriure la carta per a ell i va decidir a ordenar la paperassa per la carpeta. L’amic de l’ànima era l’única raó que li quedava per viure. Junts havien crescut, havien festejat amb les seves futures dones. Havien anat junt de vacances i criat els fills que ara els havien deixat de banda. I un cop morta la seva esposa, l’amic era l’únic vincle que l’unia amb el seu passat i present.

No tenia retrets contra ningú, però sí que maleïa la seva mala sort: haver sobreviscut a l’amor de la seva vida, al seu amic de l’ànima, no haver-se entès mai amb el fill, haver nascut amb una guerra i estar a punt de morir amb una altra guerra, menys cruenta, però igual de cruel.

Fins que arribés el seu dia, continuaria sense prendre la medicació, menjant el just, dormint el què podia i agafant les trucades justes perquè ningú es presentés a casa a tocar-li els collons. Les carpetes ja eren on tocava.

 

EN CASTELLÀ

Las manos arrugadas y llenas de manchas son una muestra más de que se ha hecho viejo. Tiene tiempo para vérselas cada día, decenas a veces. Las manos no son el único rastro de su ancianidad: las bolsas en los ojos, oscuras, granuladas e hinchadas, las orejas gordas y descolgadas, el cuello que parece una colección de pliegues…Pero a diferencia de las manos, él no se ve ni la cara, ni los ojos, ni las orejas, ni el cuello porque hace tiempo que no tiene ganas de verse en un espejo.

Si no fuera porque se conoce perfectamente, diría que tiene un estado depresivo. Pero él no es ni débil, ni tampoco se puede permitir eso de verlo todo negro, nunca lo ha hecho. Pero no duerme bien, solo come lo justo, ha dejado de tomar la medicación, se ducha en contadas ocasiones y no sale a la calle desde que empezó el confinamiento, ni siquiera desde que los viejos tienen permiso para ir a pasear unas horas. No es por miedo a contagiarse (él tampoco es miedoso), es por falta de ganas. Lo más parecido a salir que hace asomarse al pequeño balcón del comedor y lo hace a cualquier hora excepto a las ocho de la noche, no quiere saber nada de aplausos.

Los primeros días de confinamiento aprovechó para arreglar algunos desperfectos del piso que hacía tiempo que tenía pendiente de solucionar. Más adelante se dedicó a ordenar armarios y desde hace unos días su única actividad es preparar los papeles. Extractos bancarios, las pólizas de seguros, la escritura del piso, el testamento y un par de cartas, una para su hijo y la otra para su amigo del alma…Ha metido la documentación en una carpeta que ha dejado encima la mesilla del recibidor y en la cual ha pegado  un etiqueta que lleva escrita en rotulador negro “Abrídla cuando me muera”.

Desde hace dos meses recibe alguna llamada, la mayoría de las cuales, ni las atiende. Desde el principio rechazó eso de las videoconferencias telefónicas que le propuso su hijo, apenas sabe hacer una llamada normal como para hacer inventos ahora a su edad. Además, tampoco tiene ganas ni de verle. Ni a él, ni a sus nietos, todos son unos estirados prescindibles.

Hace días que también ha dejado de ver la tele, solo hablan de la pandemia y las cadenas se dedican a emitir concursos con gente ridícula o programas enlatados que nunca le han gustado. Lo único que lo distrae es escuchar discos antiguos, aquellos que ya le hicieron compañía cuando se le murió la mujer: Chuck Berry, Little Richard, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, o The Everly Brothers. Su compañera de vida murió por una dolencia rápida, a traición. Le detectaron el tumor justo después del verano y falleció antes de que colgaran en las calles las luces de Navidad. De esto hacía cinco años y también entonces ocupó el tiempo de luto en hacer reparaciones en el piso y ordenar armarios. Y también dejó de comer, de mantener la higiene y de tomar las pastillas.

La principal diferencia entre aquellos días y los de ahora es que ahora ya tenía preparada la carpeta con sus últimas voluntades. No es que se quisiera morir, es que sabía que se moriría y no por cuidarse menos, sino porque tocaba.

Tenía el convencimiento que las manchas en las manos eran más numerosas que la última vez que se las había mirado, hacía unos minutos solo. Se las acercó a la nariz, pero no hacía falta hacerlo para notar el olor de sardinas y atún de lata de las cuales se alimentaba desde hacía semanas. Ya se le habían acabado las patatas y la pasta. No había hecho acopio de comida por el estado de alarma y tampoco había encargado a nadie que le trajera nada a casa. Su hijo tampoco se ofreció a hacerlo y de hecho, solo le cogía a veces el teléfono para confirmarle que todavía vivía, no fuera que se le presentara en casa y le tocara las narices.

Ahora estaba ocupado en cerrar una segunda carpeta, la de su vida. Nació a principios de los años 30. Vivió, o mejor dicho, sobrevivió a la posguerra a base también de sardinas y patatas. Estaba acostumbrado a pasar con lo justo. Sus padres nunca se recuperaron de aquellos tiempos duros y de carencias y él dejó pronto la escuela. Lo colocaron de chico de los encargos a una sastrería buena del barrio, donde conoció a su amigo del alma, aquel al cual ha dejado una carta, a pesar de que murió hace unos días… El virus. En una de las llamadas que cogió de su hijo se enteró y entonces escribió la carta para él y ordenó los papeles de la carpeta. El amigo del alma era la única razón que le quedaba para vivir. Juntos habían crecido, habían conocido juntos a sus futuras mujeres. Junto habían ido de vacaciones y criado a los hijos que ahora los habían dejado de lado. Y una vez muerta su esposa, era el único vínculo que lo unía con su pasado y presente.

No tenía reproches contra nadie, pero sí que maldecía su mala suerte: haber sobrevivido al amor de su vida, a su amigo del alma, no haberse entendido nunca con el hijo, haber nacido con una guerra y estar a punto de morir con otra guerra, menos cruenta, pero igual de cruel.

Hasta que llegue su día, continuará sin tomar la medicación, comiendo lo justo, durmiendo lo qué pueda y atendiendo las llamadas justas para que nadie se presente en casa a tocarle los cojones. Las carpetas ya están donde toca.

Billy de los infiernos

DQy5WNSW4AADY15

 

Invierno de 1946, en un pequeño pueblo extremeño.

-Cómo está tu mujer?-preguntó el alcalde al vecino. Estaban sentados alrededor de una mesa de madera llena de piezas de dominó, migas de pan y queso y chatos de vino, una mesa en la única taberna del pueblo en una noche tormentosa y fría de octubre.

-Bien. Esperando a ver si lo echa ya de una vez. El crío parece que està bien dentro de la panza y se està retrasando. Las hermanas y la Nati, la del ovejero, estàn con ella.

-Y qué haces tú que no estás con ella? dijo el guardia civil que ni siquiera jugando la partida se desprendía de su tricornio, ni de palillo en boca, blanquecino por tanto conacto y roce con  saliva y lengua.

-Ná. Estas cosas mejor entre hembras, aseveró el protagonista de los comentarios esa noche.

De repente, se abrió la puerta y, con la ráfaga de viento frío y la lluvia racheada, entró en la taberna una mujer gritando.

-Ya ha nacio. Es un varón. Llora como un condenao. Viene fuerte y sano, aunque tiene el pito mu corto, sonrió mientras jadeaba por la carrera.

Todos miraron al ya padre, que sin levantar la vista de sus fichas, tronó con su voz inalterable por la buena nueva.

-Pito doble, mira, ja ja qué casualidad. Pito doble.

-No irás a verlos?-espetó el alcalde.

-Sí, tu mujer tiene ganas, lo ha pasao mal y le gustaria que conocieras ya a tu chaval, casi imploró la única mujer del bar. –Además igual lo tranquilizas, el mozo viene gritando y parece con muy mala leche, llora como un demonio, el condenao.

-Para eso de conocerlo y para tranquilizar a la mujer siempre habrá tiempo, cerró el debate el reciente padre. Y volvió a tronar su voz para que el siguiente jugador colocara ficha. -Venga tira, coño. Estemos a lo que estamos.

 

Primavera de 1960, en un colegio de un pueblecito de Cáceres.

El chaval tenia la cara y el cuerpo llenos de cicatrices. Nunca había renunciado a una pelea, de echo siempre las buscaba. Consciente de sus mancanzas físicas, era más bien bajo y enclenque, no dudaba nunca en dar la primera gualla o patada, como le enseñó siempre su padre. Ese mediodía el muchacho estaba escondida detrás de un carro tirado por un mulo que mascaba hierbas, situado cerca de la entrada de su escuela. Había salido pronto para esconderse ahí y esperar al Tachuela, un chaval de poco pelo, escasos dientes y mucha hambre con el que tenia cuentas pendientes.

Sólo verle asomar por la puerta, el Antonio, que así llamaban el parapetado tras el carro, apretó bien en su mano un pedrusco, apuntó y lo lanzó directo a la frente del Tachuela, que cayó, picando de morros en el suelo. Doble golpe. Ojos en blanco, herida en la frente por la pedrada y en la nariz por la de caída. Los compañeros que iban con el Tachuela, asustados y sorprendidos, miraron al agresor. El Antonio solo miraba al chico del suelo con una sonrisa indisimulada, satisfecho por la pieza cobrada. Y soltó un “hijo de la gran puta”, muérete.

Uno de los chavales que atendían al herido miró al chico que ni tan siquiera había huído o vuelto a esconderse tras el carro y acertó a decirle…-Antonio, eres un demonio.

 

Un invierno, a mediados de los años 60, en una comisaría de Madrid.

El comisario se escondía como buen comisario de la época tras unas oscuras gafas de sol. Sentado tras una mesa de despacho repleta de papeles y carpetas le pregunto a su subordinado, en pie enfrente suyo. -¿Y qué tal es el nuevo?

El subordinado pareció incomodo con la pregunta y se limitó a contestar -Es lo que estábamos buscando, más o menos.

-Qué significa eso? La pregunta del hombre de gafas de sol denotaba más interès de lo que era habitual en él.

-El delgado policia, enfundada en una cazadora marrón, contestó -Quizás es un poco demasiado concienzudo a la hora de tratar a los detenidos.

-Ya va bien para los interrogatorios, cojones! El comisario vociferó y siguió…-Aquí tenemos que sacar la información a delincuentes, maleantes y rojos, y no lo haremos pidiendoselo por favor. Para eso nos pagan y eso es lo que tenemos que hacer.

-Sí, comisario, contestó el subordinado. Pero yo creo que el nuevo va más allà de su deber. Ya no es que reparta hostias como panes, ya no es que tenga mil manera de hacer cantar a los detenidos. Es que creo que disfruta con ello. No les aprieta los tornillos por obligación, es que lo hace porque simplemente  le encanta poner en pràctica sus métodos. Incluso, incluso….

-Qué pasa, botarate? Acabe ya! atronó el comisario.

-Alguna vez incluso continua con los golpes después que el interrogado haya confesado. El otro día, uno cantó todo lo que sabia, después de que el nuevo le cosiera a leches y le arrancara tres uñas de cuajo. Y a pesar de que el detenido cantó La Traviata, el nuevo le siguió arrancando el resto de uñas. Después lo tiró al suelo, le reventó a patadas y le acabó meando encima. Y todo lo hizo, sonriendo. Parece un demonio, comisario.

-Este llegarà lejos, dijo el hombre de gafas de sol. –Cómo se llama, por cierto?

-Antonio. Antonio González, contestó el policía de cazadora marrón.

 

Invierno de 1969, calle General Mola de Madrid (actualment, Príncipe de Vergara).

Enrique es un joven estudiante, con ideas antifascistas y próximo a movimientos sindicales y políticos clandestinos. Está sentado en una silla de un piso que està siendo registrado por los policías que le había detenido horas antes por repartir propaganda antifranquista. Enrique, està entre preocupado por lo que le pueda suceder y satisfecho porque sabe que actúa como tiene que hacerlo la juventud, ansiosa de libertades y harta de miedos. Sabe que le caerá encima una ensalada de hostias en la Dirección de Seguridad, pero también sabe que la encajará con la convicción del deber cumplido.

En ese momento, entra en el piso un hombre de larga melena, gafas de sol Hawkers, que le tapan los ojos por completo. Manos en los bolsillos en la cazadora de piel negra que viste. El recién llegado se sitúa de pie a pocos centímetros de Enrique. –Estás en la posición ideal para comerme los huevos. Lo dice con voz siseante y neutra. Enrique no sabe si el de las Hawkers està enfadado o no, pero un escalofrío le recorre la espalda y a pesar de la temperatura invernal, nota que una gota de sudor le recorre el cogote.

-Levántate, mierda. El tono del policía sigue siendo indescriptible. Tras su aparente tranquilidad amaga algo. –Así que guardàis aquí vuestra propaganda? En pleno barrio de Salamanca tenemos a unos mierdas de comunistas tocàndonos los cojones. Levanta ya.

Enrique como un resorte se pone en pie. Ahora la satisfacción por ser un joven que clamaba libertad ya no la nota. Solo siente miedo, pánico. Incluso duda de sus convicciones…porqué me meteré en estos jaleos.

El hombre de pelo largo y las Hawker le espeta a que vayan hacia el  balcón del salón.

El policía de la cazadora marrón entra en la habitación, observa como Antonio y el chaval muerto de miedo miran por el ventanal que da a General Mola. En ese momento, sabe que algo no va bien. El demonio habla  susurrando al joven y el agente de cazadora marrón no llega  a descifrar la conversación, solo sabe que el demonio va a actuar como siempre.

Y lo ve. Como si fuera un espectador en primera fila de esa pantalla. Un espectador que no puede hacer nada para impedir lo que va a pasar en esa especie de película. Antonio agarra con su mano derecha el pescuezo de Enrique, a la vez que le hace una llave de kárate para arrojarle por encima de la barandilla del balcón hacia la calle, siete pisos más abajo.

Antonio se gira y ve a su compañero delgado, más delgado que nunca dentro de su cazadora marrón de siempre. Se ajusta sus Hawker y extiende en ángulo recto su brazo derecho. -Mira, ni medio temblor, pulsaciones a 60. Se nota que soy un maratoniano eh. Sonríe como si no hubiera pasado nada y sale del piso mientras pronuncia  una frase siseando que ahora sí se entiende..-Como digas algo, te mato como a ese rojo comemierdas.

 

Verano de 1977. Despacho del ministro del Interior Rodolfo Martín Villa.

-Ministro, yo no sé si este es el perfil ideal para concederle ahora la medalla al Mérito Policial. Su currículum tiene muchas sombras y puntos negros. Y los aperturistas nos recriminarán que le premiemos.

-A ver, subsecretario. Antonio González es un policía que cumplió con su deber y con todas las ordenes recibidas. Como un buen policía y por eso le condecoramos, porque es un buen policía. Además es un azote de ETA y los GRAPO, un hombre en primera línea, la única separación entre esas bestias y la sociedad. Además, ¿no dirigió la operación para la liberación de ese empresario, cómo se llamaba?

-De Oriol, señor ministro.

-Ese, ess. Venga!. Prepare los papeles y que sea así. Merece ser recompensado por sus servicios y además con la condecoración viene un sueldo de por vida que hará que calle todo lo que sabe y así nos quitamos de problemas.

-Pero…señor ministro, sabe que hasta sus compañeros le temen, le llaman demonio y Bily el Niño, como ese pistolero sanguinario….

-Se acabó, subsecretario, tema cerrado! El ministro se ajustó sus gafas de culo de vaso y siguió leyendo, mientras pensaba que cada vez veía menos y peor.

 

Primavera de 2020, en un un hospital de Madrid.

Una enfermera recorre el pasillo que conduce desde la UCI al control de pacientes. Llega ahí agitada por la carrera y porque esa maldita pantalla de metacrilato que le cubre ojos y la mascarilla de tela que le tapa nariz y boca le angustian, incluso le impiden respirar con la normalidad de siempre.

Se dirigí hacia su compañera.

-Se nos ha muerto otro. El de la 415.

-Antonio González Pacheco? 73 años.

-Sí, hacía días que estaba en la UCI, el virus le ha derivado en una neumonía, insuficiència cardio respiratoria, pulmones anegados, intubación inútil. Lo de siempre.

-¿El de la 415?-soltó un joven camillero que pasaba por delante de las dos enfermeras.

-Sí.

-Billy el Niño, dijo casi con satisfacción el joven. -Este tipo era un policía franquista que lo hizo pasar muy mal a mucha gente. Llego a matar a más de uno en comisaria. Le encantaba eso de torturar a personas atadas y aterrorizadas en sótanos oscuros. No os acordàis de lo de Enrique Ruano?

-No, contestaron al unísono las dos mujeres.

-Un estudiante al que Billy arrojó por un balcón en los años 60. El franquísmo dijo que fue un suicidio. El mismo Fraga, siendo ministro, amenazó a los padres de Enrique con matar a su otra hija si insistían en rebatir la versión oficial de su muerte.

-La enfermera de las mascarillas intervino. –Ahora que lo dices, a mi me pareció un tipo raro. Antes que perdiera la conciencia una tarde me dijo que estaba seguro que iría al infierno. Que de esta, no salía. Y que se iría al infierno satisfecho. Que siempre había hecho lo que debía y lo que le gustaba. Y justo entonces, con una sonrisa me dijo “los demonios van al infierno, ahí voy a estar como en casa”.

 

Primavera de 2020, en un despacho ministerial de Madrid.

-Es imperdonable. Ese cabrón ha muerto con todas las medallos y ha vivido hasta l último día con un sueldo público. No fuímos capaces de evitar nada de eso.

-Deberíamos pedir perdón, ministro. Y ahora mismo. Aviso a los de redes sociales? Apuntó el asesor.

-Sí, algo así. Démonos prisa. Y luego alguna entrevista en la prensa para decir que nosotros queríamos haber actuado contra él pero que no nos dio tiempo.

-Bueno, intervino el asesor, -tenía condecoraciones y nómina del Estado desde hacía cuarenta años…

-Sí, pero yo soy ministro desde hace cuatro días y con esto de la pandemia….

-De acuerdo, señor.

 

Descansen en paz todas las víctimas del virus, menos los demonios. Esos que ardan en los infiernos pero que antes se vean cara a cara con quien deben.

El virus programat i propagat

F100012072-primer_plano_de_la_palanca_de_velocidad_de_un_avion

en català

Mitjanit en un dia qualsevol del mes de maig, cel de Madrid

Ja està sobre la vertical de la ciutat i és en aquest moment quan l’alarma que porta instal·lada a la seva avioneta, xiula. En aquest moment ell, com fa sempre en les últimes setmanes, agafa i estira la maneta amb la mà dreta i deixa anar el líquid. El Silva és un del centenar de pilots d’avioneta que cada dia, entre les 11 de la nit i les 6 de la matinada escampa per diverses poblacions la combinació d’ozó i altres components que desinfecta les zones que els toca sobrevolar. El Silva s’ha dedicat sempre a treballar d’allò que volia ser de petit… Aviador, volar.

Primer es va dedicar a fumigar camps i actualment porta turistes asiàtics i russos que volen veure des de l’aire les ciutats que visiten, una activitat que li reporta més ingressos. Alguns estius també l’havien contractat per apagar focs. Sempre s’ha sentit útil… Resol problemes i alhora fa el què més li agradava. I ara, desinfecta poblacions d’aquell virus… El van cridar i no va dubtar en acceptar la proposta. Segueix fent el bé, combinat amb la seva passió.

Quan tiba de la maneta, sap que aquelles substàncies que surten del seu avió serveixen per una bona causa, protegir les persones del Covid 19, una bona causa com apagar focs, lliurar els camps de plagues o fer passar una bona estona a turistes que han creuat mig món per gaudir.

 

Mitjanit d’un dia qualsevol del mes de gener, un despatx sota terra en un lloc indeterminat del món

Al voltant de la taula un grup de persones d’aquelles que manen de veritat. No són polítics, ni científics, ni cares conegudes en la seva especialitat. Són éssers anònims, desconeguts, els que realment decideixen que ha de passar. L’economia mundial suma uns anys de certa prosperitat. Les guerres tal com les coneixem no caben ja en aquesta societat, els ciutadans no acceptarien una invasió de països per raons poc clares: les guerres d’Iraq o Afganistan no serien ja tolerades. A més, les persones que manen i decideixen en aquest món són conscients que la Terra està al límit en l’àmbit mediambiental.

Fa temps que aquells poderosos rumien que poden fer per resoldre aquests tres problemes: no els convé una economia calmada, ni un món sense grans conflictes, ni un planeta al límit. En aquella taula de persones s’han exposat en les últimes setmanes hipòtesis, estudis i línies de treball per intentar posar solució a les seves preocupacions i avui han decidit el camí a seguir.

Un home de cabells blancs al qual tots respecten per ser dels més antics i experimentats del grup ha estat l’encarregat de resumir què farien. No li fa falta posar-se dret per imposar-se i per deixar ben clara la decisió presa. Ningú la discutirà.

-Senyors, després d’estudiar totes les possibilitats, s’ha decidit deixar lliure un virus que acabi amb la major part de la població més envellida i aquella que pateix patologies greus, sobretot respiratòries i immunològiques. En els primers mesos, això generarà una por que farà col·lapsar l’economia… Tancaran comerços, empreses i tots els sectors productius. Els governs intentaran fer-se càrrec de les pèrdues d’aquesta fase, però evidentment, no podran. No hi haurà prou diners per fer-ho.

-En una segona fase, quan la societat se n’adoni que no té diners per tirar endavant i que els seus governs no poden ajudar-los… Estendrem el virus ja mutat. Un nou virus que afectarà altres sectors de la població, els joves i els treballadors essencials, que abans hauran rebut el permís de les seves autoritats per sortir de casa, coincidint amb una certa relaxació del confinament de la primera fase.

-I com ho farem? –va dir un home amb trets asiàtics-.

-Si em permet continuar… va rebatre l’home canós. -Aquesta segona fase servirà per escampar un virus més mortífer que a part d’encomanar els més joves, també afectarà població que hagi passat la malaltia i que es creu immunitzada. Això suposarà la mort d’una tercera part de la població mundial, com a minim. D’aquesta manera, l’economia tornarà a posar el seu comptador a zero. Els països ja no hauran d’estar pendents del seu deute, ni de retornar diners a bancs ni estaments financers. No hi haurà atur, al contrari, tindrem feina per a tothom. I rejovenirem la població, ja no hi haurà lloc pels dèbils i així també esalviarem en pensions i prestacions de salut.

-En l’àmbit geopolític, s’establirà un nou ordre, liderat per aquells que primer aconsegueixin la vacuna que curi la pandèmia. Si són els xinesos o els americans o els alemanys…no ens ha d’importar. Aconseguirem pactar amb ells a canvi de parabéns.

-I el més important, va continuar l’home al qual tots respectaven, -el nostre planeta es regenerarà de cop. Tornaran les pluges, la natura i la fauna agrairan que l’humanitat s’hagi amagat. Es començarà a veure mentre durin els successius confinaments i serà una realitat quan la població es redueixi. Haurem fet un reset al nostre entorn i això vol dir que les matèries primeres tornaran a un punt de regeneració ideal.

Un altre home de l’extrem de la taula es va aixecar amb allò que es coneix com cara de circumstàncies. I sense dir ni mitja paraula va començar a aplaudir, un gest que van imitar totes les persones reunides.

Acabada la trobada i quan les persones es dispersaven, una d’elles es va acostar a l’home de cabells blancs i li preguntà…-i com estendrem el virus? L’interpel·lat, mentre s’arreglava el serrell li contestà…-hi ha moltes maneres: dipositant-lo a les conduccions d’aigua, injectant-lo com si fos una vacuna o…. Llençant-lo des de l’aire…Ja ho decidirem.

 

El Silva estava orgullós d’haver fet el bé tota la vida. L’alarma de la seva avioneta  tornà a sonar i ell, satisfet per combinar el que sempre havia volgut ser amb ser útil a la societat, va estirar més fort que mai la maneta que tenia col·locada a la dreta del seu seient.