Les pensions, un mal de cap?

 

2013

A finals de l’any 2013, el Partit Popular va decidir gràcies a la seva majoria absoluta al Congrés i al Senat canviar la tradicional fórmula d’apujar les pensions: que fins aquella data es revaloritzaven en el mateix percentatge anual que el cost de la vida, la inflació o l’IPC, com li vulgueu dir.

ABANS DE 2013

Durant tots els anys que va durar aquesta regla de lligar les pensions a la inflació, els perceptors s’havien queixat (i segurament amb raó) que aquest càlcul no els donava per massa. L’augment anual de les seves pensions no era res comparable amb qualsevol increment en el rebut de la llum, a la llista del supermercat o si un mal dia havien de canviar la rentadora o la tele).

EL 2008 I LA CRISI

La crisi arriba a Espanya amb tota la seva crueltat. Una crisi que neix als Estats Units (consultar a internet les hipoteques “subprime” si en teniu ganes i temps) i que  arriba aquí, on el govern de Zapatero la vol amagar denominant-la desacceleració econòmica, decreixement o mala temporada per la lírica.

Però aquesta crisi arriba per terra, mar i aire. Afecta molts hipotecats que veuen com les seves lletres del pis lligades a l’Euríbor i altres indicadors es disparen per l’augment de tipus d’interès bancaris (que sempre es disparen davant la por i l’oportunitat de fer negoci) i això els força a deslligar-se d’aquesta obligació: no la poden pagar en molts casos perquè els rebuts mensuals s’apugen a penes uns 200 euros i els afectats decideixen que és millor menjar  encara que sigui patates i sardines a diari que tenir una casa en propietat. Els bancs s’han de menjar (quedar-se) un munt de pisos abandonats pels seus compradors i els deutes pendents van a parar als seus balanços en una columna denominada taxa de morositat que creix en paral·lel a la reducció de beneficis. I no només això, la crisi retorna també als bancs i caixes inversions multimilionàries ruïnoses i fracassades, la majoria lligades a terrenys i el sector immobiliari, moltes encarregades per les administracions que precisament controlen o pressionen aquestes entitats (Caixa Catalunya, Caja Madrid, Bancaixa, Mediterrani, Castella La Manxa…)

La crísi d'”El ladrillo”, que podríem traduir com “la totxana” (també pels molts “Totxos” implicats) enfonsa desenes d’entitats mal gestionades  (algunes dirigides per autèntics delinqüents jutjats i condemnats) que com Zapatero no van saber o no van voler veure que l’estructura s’enfonsava a sobre seu.

Algunes ments pensants han dit que la crisi va esclatar amb tota la seva força perquè “vivíem per sobre de les nostres possibilitats” i aquestes ments continuen en llibertat i sense càrrecs.

En un país paralitzat econòmicament, l’atur es dispara fins el punt que un de cada quatre éssers en edat de treballar, no ho fa o no ho pot fer. Així, cauen les cotitzacions de la Seguretat Social o la recaptació d’impostos com l’IVA (pel baix consum), Societats (per la desaparició d’empreses), IRPF (perquè treballa menys gent i la que ho fa és per sous inferiors) o els Especials (alguna  fins i tot deixen de fumar i de beure alcohol –terrorífic-) i per pagar el dia a dia de la societat (salut, educació, fer carreteres, pagar als funcionaris,  o arreglar l’enllumenat de qualsevol població) no queda més remei que tirar de diner públic obtingut a través de crèdits caríssims (que después s’han de pagar)  i el déficit (la diferència entre el que s’ingressa i es gasta) i el deute (l’acumulació de dèficits anuals) es disparen per sobre de les postres posibilitats.

El govern Zapatero, per evitar la bancarrota i el rescat del país (com li va passar a Grècia) fa un pla el maig de 2010 per reduir despeses i arriba fins i tot a tocar l’intocable i s’atreveix a congelar les pensions.

ARRIBA RAJOY

En aquest context a Espanya hi ha un canvi de govern el 2011 i el nou president, Rajoy deixa la caixa del país (Hisenda) en mans de Montoro, un ministre vilipendiat i antipàtic per a molts (molts cops de manera injusta: és un ministre amb sentit de l’humor i molt pròxim-creieu-me) que decideix apostar pel fàcil: abaixar el dèficit: es gastarà poc i es resarà (o esperarà) perquè el cicle econòmic faci pujar els ingressos. I la cosa comença a funcionar, això sí, fent que el dia a dia del ciutadà mig sigui un martiri o un exemple de supervivència. I per il·lustrar-ho, un exemple: moltes famílies es mantenen amb llit i plat a taula gràcies a les pensions dels avis. No és demagògia, és la pura realitat.

I en aquest context de país empobrit, l’única despesa que es permet és els 60 mil milions d’euros públics (o potser molts més i que mai no es recuperaran) per rescatar caixes o entitats sistèmiques (eufemisme que bàsicament es pot resumir en que si aquesta caixa s’enfonsa, s’enfonsa el país –mai no m’ho he cregut. No passaria amb el Santander o el BBVA, com ha de passar amb segons quines caixes?). Milions donats en paral·lel a que moltes famílies ho passen fatal i que els gestors d’aquestes entitats són jutjats i en alguns casos condemnats però en altres són posats en llibertat a canvi de tractes judicials vergonyosos en els quals es limiten a tornar els diners robats. (Caixa Penedès, per exemple).

És en aquest escenari, Rajoy també decideix reduir costos a les pensions. I diu que això d’apujar-les d’acord amb el cost de les coses…s’ha acabat i que a partir d’ara cada any s’apujaran nomes un 0’25% (menos da una piedra que es diu en alguns llocs).

AQUESTA REFORMA DE 2013 ÉS IMPECABLE A NIVELL COMPTABLE

A Espanya una pensió mitja no arriba als mil euros. Hi ha més de vuit milions i mig de pensionistes, que cobren gairebé 10 milions de pensions (alguna en cobren més d’una). Això sempre ha comportat una factura estratosfèrica per pagar-les. La decisió de Rajoy de moderar la sangria és això: posar una tireta per taponar una mossegada de taró blanc enmig de l’Oceà Atlàntic tempestuós i sense embarcacions a menys de centenars de milles nàutiques)

En aquests anys, la caixa (Hisenda) que controla Montoro es va omplint gràcies a que no es mou ni una mosca al seu voltant (més enllà del sorgiment per interessos totalment oposats de Podem  i Ciutadans a nivell polític). La caixa comença a tenir sentit com a tal sobre tot perquè es fan menys despeses (A Espanya no hi ha aquells anys ni mitja inversió grossa: recordeu Rodalies?) i per l’augment discret encara dels  ingressos, obtinguts per la desaparició lenta de la crisi a nivell macro (en cap cas a  nivell micro. En aquesta època han nascut nous termes com pobresa energètica, treballadors pobres, desnonaments o que molts nens i nenes només mengen bé a l’àpat que fan a l’escola).

I ARA QUÈ?

Han tornat els socialistes. I amb els seus aliats (l’esquerra i Podem bàsicament) i el clamor als carrers de milers de jubilats en “modus manifestant” es torna al vell sistema, previ al 2013: les pensions s’apujaran (si s’aproven els pressupostos) d’acord amb la inflació.

Evidentment, a nivell comptable de Montoro la sangria tornarà a fer-se insostenible si no es troba com finançar els milions que costen les pensions (s’apostarà per nous impostos, partides contingudes als Pressupostos…?). Ja ho diuen el PP, Ciutadans o fins i tot el PdeCat: es tornarà a augmentar la factura de les pensions en un moment econòmic amb dubtes a l’horitzó, amb el fons de reserva de la Seguretat Social sota mínims i a les portes que es jubilin cap el 2023 les generacions del “baby boom” (la nascuda entre finals de 1950 i principis dels 1970), una generació que podria duplicar l’actual nombre de jubilats (fins els 15 milions) i la conseqüent factura (fins gairebé els 300 mil milions d’euros anuals).

QUÈ S’HA DE FER EN AQUESTS MOMENTS?

No sóc ni Keynes ni Hayek, ni ganes. Però sí que tinc clar que la prioritat és una i nomes una: que els pensionistes actuals i els futurs tinguin allò que es denomina “un passar digne”, encara que només sigui perquè desapareguin mots com pobresa energètica o que en una futura crisi, els afectats es puguin refugiar com a mal menor a casa dels avis.

La despesa serà titànica, però quedeu-vos amb una dada, per a mi la més important. Actualment la despesa en pensions representa al voltant del 10% -12% de la riquesa anual espanyola. I si ens decidíssim en què volem gastar realment aquesta riquesa? Podríem dedicar una part més gran del pastís a les pensions i estalviar recursos a d’altres capítulos? Quins?

Però aquesta reflexió i la conseqüent decisió està en mans de partits polítics i agents socials que em temo que aposten per la seva estratègia i  perquè els quadrin interessos i vots i potser no tant per allò que encara sembla que els queda lluny.

Espanya és un Estat, Catalunya no

Aquests últims mesos circula per molts llocs d’Espanya i de Madrid (d’on sí que puc parlar per raons de veïnatge) la cantarella que a Catalunya la convivència està trencada (LES FAMÍLIES CATALANES ES FOTEN HÒSTIES FINS A REBENTAR), que els carrers de les poblacions catalanes estan presos per independentistes (ELS CARRERS SERAN SEMPRE NOSTRES) que són el més semblant a uns nazis del segle XXI i que les seves nits de vidres trencats són que pengen llaços grocs (ELS ANOMENEN LAZIS EN UNA BRILLANT  I BEN PENSADA UNIÖ DELS MOTS NAZI I LLAÇ) a tot arreu mentre fan castells, canten el virolai o somriuen  ensenyant les dent just abans d’atacar als pacífics i inofensius catalans que també volen ser espanyols.

Aquesta versió dels fets està estenent-se ràpidament, com la pólvora. Ho diuen molts polítics que sumen milions de vots i d’escons a les Corts. Ho diuen brillants periodistes (ALGUNS CATALANS I CATALANES) en els seus programes milionaris en audiències. Ho diuen tertulians posats a dit que trafiquen amb opinions interessades a canvi de diners per difondre-les. Ho diuen grans empresaris d’aquí i d’allà conscients que els seus negocis depenen d’una estabilitat que ara no hi ha a Catalunya. Ho diuen grans titulars de diaris, els directors dels quals estan ben ensenyats pels poders fàctics que els prometen diners i publicitat si estenen aquesta versió oficial. Ho diuen també jutges, fiscals, comandaments policials, militars i evidentment una població que només rep aquest missatge i que a més està encantada en rebre’l (COM AQUELL QUE ES COMPRA EL DIARI ESPORTIU UN DILLUNS PER RECREAR-SE EN LA VICTÒRIA DEL SEU EQUIP EL DIUMENGE).

A més, tots ells com un sol home (O DONA) diuen que si hi ha alguna imatge de policies pagant a gent a Catalunya l’1 d’octubre o un grup de radicals amb banderes espanyoles pre-constitucionals assaltant la seu de Catalunya Ràdio….tot plegat són fake news. Mentides muntades per russos o independentistes de Vic que intenten desvirtuar la realitat, aquella que defensen.

Aquella realitat dels “Lazis”, dels independentistes violents contra els espanyols indefensos o aquella altra que diu que els presos independentistes són colpistes perillosos que mereixen la presó preventiva, una presó en la qual tenen privilegis (NO COM ELS CUNYATS REIALS; QUE ES PODREIXEN EN PRESONS INHÔSPITES), són les que han calat en bona part de la societat espanyola, la que crida “a por ellos” i la que està callada, unides per la seguretat que els independentistes són delinqüents i que els únics que els donen suport són els radicals de Podem, amics de Maduro.  Units per criticar als jutges suïssos, belgues, alemanys o escocesos que es neguen a extradir als polítics catalans refugiats als seus països, mentre a Espanya altres jutges acusen de rebel·lió a altres en la mateixa situació.

Aquesta és la versió que circula per molts llocs d’Espanya, inclòs Catalunya. I molts es pregunten o no, com és possible. La resposta és senzilla: el procés català s’enfronta entre altres molts obstacles a l’Estat que és Espanya: polítics, premsa, tribunals, policia, Exèrcit. Tots units amb un objectiu comú: mantenir el país unit. Què us pensàveu?? Mal que bé aquest Estat que es diu Espanya pedaleja des de fa 500 anys i això no és per menystenir.

 

Compreses contra condons?

En català

Les compreses i els tampons són uns productes de primera necessitat pel gènere femení, són uns productes higiènics, són uns productes que es necessiten cada mes i fins ara eren productes que estaven subjectes a l’IVA del 10%. (Quants cops he escrit “productes”??).
Per tant, d’aquí es poden treure dues conclusions ràpides: és injust que les compreses i tampons siguin considerats fiscalment com gairebé un luxe i d’altra banda, Hisenda tenia una font d’ingressos segura i profitosa.
El govern de Sánchez ha decidit ara (mira que hi han hagut oportunitats de fer-ho abans) rebaixar l’impost per aquests estris a un 4% (no vull tornar a repetir “productes”). Per tant, tornem a arribar a dues conclusions més: les butxaques que els compren ho agrairan i Hisenda veurà minvats els ingressos relacionats.
A veure ara amb què es gasten els diners que s’estalvien les compradores de compreses (no és cap retret, sí una curiositat) i a veure de quina manera Hisenda recupera els diners que deixa de recaptar (possiblement ho farà amb una fórmula que també perjudicarà per una altra banda a les compradores de compreses).,
Arribats a aquest punt, a les xarxes socials hi ha un debat tens sobre si aquesta rebaixa impositiva per a les dones es tradueix en termes d’igualtat amb una similar per als homes quan han de comprar preservatius o maquinetes d’afaitar.
Jo no compararia mai la necessitat de comprar compreses i tampons amb la de comprar condons o estris d’afaitar. I de la mateixa manera, tampoc accepto el raonament d’algunes dones que diuen que posar-se una compresa és obligatori i que els homes tenen l’alternativa de deixar-se barba o abstenir-se sexualment o arriscar-se a contraure uns picors a l’entrecuix.
Aquest debat és estèril, incòmode i no condueix a cap lloc amb vistes al mar. Per tant aquí el voldria deixar.
Per què si no hauria d’escriure i preguntar-me perquè no es baixen els impostos al negoci de la mort? (hi ha alternativa a morir-se com sí alguns i algunes diuen que hi ha alternativa al condó o a la maquineta d’afaitar?). O per què no és més barat el pa? O la llet? O els llibres? O anar al cinema? O la Seguretat Social? I la llum?
Vés a saber. Potser tot continua sent un antropològic i etern debat entre gèneres.

 

En castellà

Las compresas y los tampones son unos productos de primera necesidad para el género femenino, son unos productos higiénicos, son unos productos que se necesitan cada mes y hasta ahora eran productos que estaban sujetos al IVA del 10%. (Cuántos veces he escrito “productos”??).
Por lo tanto, de aquí se pueden sacar dos conclusiones rápidas: es injusto que las compresas y tampones sean considerados fiscalmente como casi un lujo y por otro lado, Hacienda tenía una fuente de ingresos segura y provechosa.
El gobierno de Sánchez ha decidido ahora (mira que han habido oportunidades de hacerlo antes) rebajar el impuesto para estos enseres a un 4% (no quiero volver a repetir “productos”). Por lo tanto, volvemos a llegar a dos conclusiones más: los bolsillos que los compran lo agradecerán y Hacienda verá menguados los ingresos relacionados.
A ver ahora con que se gastan el dinero que se ahorran las compradoras de compresas (no es ningún reproche, sí una curiosidad) y a ver de qué manera Hacienda recupera el dinero que deja de recaudar (posiblemente lo hará con una fórmula que también perjudicará por otro lado a las compradoras de compresas).,
Llegados a este punto, en las redes sociales hay un debate tenso sobre si esta rebaja impositiva para las mujeres se traduce en términos de igualdad con una similar para los hombres cuando tienen que comprar preservativos o maquinillas de afeitar.
Yo no compararía nunca la necesidad de comprar compresas y tampones con la de comprar condones o enseres de afeitar. Y del mismo modo, tampoco acepto el razonamiento de algunas mujeres que dicen que ponerse una compresa es obligatorio y que los hombres tienen la alternativa de dejarse barba o abstenerse sexualmente o arriesgarse a contraer unos picores en sus partes más o menos nobles.
Este debate es estéril, incómodo y no conduce a ningún lugar con vistas al mar. Por lo tanto aquí lo querría dejar.
Por qué si no tendría que escribir y preguntarme porque no se bajan los impuestos al negocio de la muerte? (hay alternativa a morirse cómo sí algunos y algunas dicen que hay alternativa al condón ?). O por qué no es más barato el pan? O la leche? O los libros? O ir al cine? O la Seguridad Social? Y la luz?
Vete a saber. Quizás asistimos a un capítulo más del eterno debate entre géneros.

Neteja

Ressalta les paraules desconegudes

Utilitza les formes valencianes

Tradueix mentre s’escriu

Copia el text