Un país d’oportunitats

mato

En català

No ha dimitit, l’han fet fora. L’han fet fora els seus, no els altres.
Sempre ha estat una dona de partit, d’aquelles que no se li coneix cap altra currículum que formar part d’un partit i anar pujant esglaons fins a arribar a ser ministra el 2011, passats els 50 anys de vida. Ministra de sanitat, quan el més a prop que ha estat d’una cosa similar és quan ha anat al metge.
Només arribar va fer de braç executor de les polítiques d’austeritat ordenades pel seu cap. Va transformar hospitals, centres de salut i laboratoris d’investigació en centres d’estalvi. Per què gastar en sanitat? Per què tenir tants metges i metgesses, infermers i infermeres, investigadors i investigadores. Per què gaudir de tantes plantes d’hospital, per què obrir a les tardes consultoris, per què gastar tant en medicaments? Per què gastar en curar i salvar vides a immigrants?
Són preguntes que es podrien afrontar des de la racionalitat, sempre hi ha marge per fer-ho tot millor i més barat. Però ella va preferir seguir només una consigna: estalviar per estalviar i prou. Les tisores a la seva mà van fer que tot el col·lectiu sanitari es posés en peu de guerra. El seu model d’estalvi a la sanitat pública es va fer en paral·lel a deixar en mans privades la gestió de moltes parts del pastís sanitari. Però ella no va fer cas dels què en sabien. Ella era dona de partit i només havia de rendir explicacions al partit.
La doctora Ana Mato va tornar a les primeres pàgines dels diaris quan es va saber que quan estava casada amb Jesús Sepúlveda, alcalde de Pozuelo, s’havia beneficiat dels seus negocis il·lícits, relacionats amb la trama Gürtel. Beneficis en forma de Jaguars a la porta, festes d’aniversari dels seus fills, viatges a DisneyWorld, Quito, Dublín…Bolsos regalats de Louis Vuitton. Milers d’euros tacats de vergonya que ella blanquejava a la seva manera, amb la cara de bona persona, arracades de perla i cabellera de nena de col·legi major.
Rajoy la va tornar a salvar, en contra de tota lògica la va protegir, era una dona de partit.
I va arribar lEbola. No va dir res en contra quan el seu cap va forçar la repatriació dels dos missioners infectats, ja moribunds. Es va posar de perfil quan l’auxiliar d’infermeria que els cuidava es va contagiar. I el pitjor de tot…no va dimitir quan el seu cap protector la va substituir per la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al capdavant del gabinet d’operacions de la crisi. Propi d’un zero a l’esquerra…no adonar-se que sobra.
I Gürtel ha tornat. El jutge ha dit que Mato es va beneficiar de diners bruts provinents de la corrupció. I l’han fet marxar, just la vigília que el Congrés fa un ple sobre la corrupció. Rajoy l’ha fet fora del vaixell, era un pes mort, una dona de partit sense cap altra currículum que ser una dona de partit. Ningú no la recordarà pels seus mèrits i segurament aviat l’oblidaran pels seus errors. Però de tot se n’ha de treure coses positives. Mato ha demostrat que ser ministra a Espanya no és un impossible. Només fa falta ser un florer bonic que no se n’entera de res i que diu sí a tot el que li manen els caps. Un país d’oportunitats.

En castellà

No ha dimitido, la han echado. La han echado los suyos, no los otros.
Siempre ha sido una mujer de partido, de las que no se le conoce ninguna otra currículo que formar parte de un partido e ir subiendo escalones hasta llegar a ser ministra en 2011, pasados los 50 años de vida. Ministra de sanidad, cuando lo más cerca que ha estado de una cosa similar es cuando ha ido al médico.


Sólo llegar hizo de brazo ejecutor de las políticas de austeridad ordenadas por su jefe. Transformó hospitales, centros de salud y laboratorios de investigación en centros de ahorro. ¿Por qué gastar en sanidad? ¿Por qué tener tantos médicos, enfermeros y enfermeras, investigadores e investigadoras. ¿Por qué disfrutar de tantas plantas de hospital, por qué abrir por las tardes consultorios, ¿por qué gastar tanto en medicamentos? ¿Por qué gastar en curar y salvar vidas a inmigrantes?


Son preguntas que se podrían afrontar desde la racionalidad, siempre hay margen para hacerlo todo mejor y más barato. Pero ella prefirió seguir sólo una consigna: ahorrar por ahorrar y basta. Las tijeras en su mano hicieron que todo el colectivo sanitario se pusiera en pie de guerra. Su modelo de ahorro en la sanidad pública se hizo en paralelo a dejar en manos privadas la gestión de muchas partes del pastel sanitario. Pero ella no hizo caso de los que sabían. Ella era mujer de partido y sólo debía rendir explicaciones al partido.


La doctora Ana Mato volvió a las primeras páginas de los periódicos cuando se supo que cuando estaba casada con Jesús Sepúlveda, alcalde de Pozuelo, se había beneficiado de sus negocios ilícitos, relacionados con la trama Gürtel. Beneficios en forma de Jaguares en la puerta, fiestas de cumpleaños de sus hijos, viajes a DisneyWorld, Quito, Dublín Bolsos regalados de Louis Vuitton. Miles de euros manchados de vergüenza que ella blanqueaba a su manera, con la cara de buena persona, pendientes de perla y melena de niña de colegio mayor.


Rajoy volvió a salvarla, en contra de toda lógica la protegió, era una mujer de partido.


Y llegó el ébola. No dijo nada en contra cuando su jefe forzó la repatriación de los dos misioneros infectados y moribundos. Se puso de perfil cuando la auxiliar de enfermería que los cuidaba se contagió. Y lo peor de todo no dimitió cuando su cabeza protector la sustituyó por la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al frente del gabinete de operaciones de la crisis. Propio de un cero a la izquierda no darse cuenta de que sobra.


Y Gürtel ha vuelto. El juez ha dicho que Mato se benefició de dinero sucio proveniente de la corrupción. Y la han hecho marchar, justo la víspera de que el Congreso hace un pleno sobre la corrupción. Rajoy la ha tirado del barco, era un peso muerto, una mujer de partido sin otra currículo que ser una mujer de partido. Nadie la recordará por sus méritos y seguramente pronto lo olvidarán por sus errores. Pero de todo hay que sacar cosas positivas. Mato ha demostrado que ser ministra en España no es un imposible. Sólo hace falta ser un florero bonito que no se entera de nada y que dice sí a todo lo que le mandan los jefes. Un país de oportunidades.

Mort d’una cortesana

duquesa

En català

Què ha fet aquesta senyora de bo a la vida? Quina contribució ha fet a la societat, o als seus paisans o almenys als seus treballadors? Quins mèrits ha fet per ser una Gran d’Espanya amb més títols nobiliaris que ningú al món? Per què ha viscut com una Reina sense corona aglutinant per ella i la seva família propietats, patrimoni i milions d’euros? Qui és en realitat perquè se li rendeixin honors de cos present en seu catedralícia i amb súbdits agenollats al pas del seu fèretre?
Ni ho sé, ni m’interessa, però em diu un sisè sentit que simplement ha heretat totes aquestes prebendes per mandat diví.
No és bona idea, ni de bon gust parlar dels morts quan els seus cossos encara estan calents, però em repugnen tots els homenatges fets per la premsa. Em repugna que la Casa Reial, part del govern i de les institucions de l’Estat vagin a donar l’últim adéu a una Duquessa que només s’ha beneficiat de títols i possessions heretades. Em repugna que part del poble li tingui estima perquè de tant en tant sortia dels seus palaus per ballar sevillanes (una manera correcta de descriure les patotxades que feia últimament). Em repugna com la seva mort ha unit els seus fills i el seu últim marit, una unió fictícia simplement apuntalada perquè l’herència gegant els ha deixat a tots contents i conformes.
Que descansi en pau, sí. Però que algun dia es faci justícia i que totes les possessions i diners de duquesses, marquesos, comtesses i barons retornin al poble. Que algú se n’adoni que paral·lelament al debat obert sobre si ha d’existir una monarquia intocable al segle XXI hi ha d’haver el debat de si s’ha d’acabar amb els privilegis dels seus cortesans, aquells que van amassar fortunes en temps passats per matar en nom del Rei, per robar en nom del Rei o directament per menjar-li l’orella o alguna altra part pudent al Rei.
No l’he anomenat, no fa falta i tampoc ni m’importa ni m’interessa fer-ho.

En castellà

¿Qué ha hecho esta señora de bueno en la vida? ¿Qué contribución ha hecho a la sociedad, oa sus paisanos o al menos a sus trabajadores? ¿Qué méritos ha hecho para ser una Grande de España con más títulos nobiliarios que nadie en el mundo? ¿Por qué ha vivido como una Reina sin corona aglutinando para ella y su familia propiedades, patrimonio y millones de euros? ¿Quién es en realidad para que se le rindan honores de cuerpo presente en sede catedralicia y con súbditos arrodillados al paso de su féretro?
Ni lo sé, ni me interesa, pero me dice un sexto sentido que simplemente ha heredado todas estas prebendas por mandato divino.
No es buena idea, ni de buen gusto hablar de los muertos cuando sus cuerpos aún están calientes, pero me repugna todos los homenajes hechos por la prensa. Me repugna que la Casa Real, parte del gobierno y de las instituciones del Estado vayan a dar el último adiós a una Duquesa que sólo se ha beneficiado de títulos y posesiones heredadas. Me repugna que parte del pueblo le tenga aprecio porque de vez en cuando salía de sus palacios para bailar sevillanas (una manera correcta de describir las patochadas que hacía últimamente). Me repugna como su muerte ha unido a sus hijos y su último marido, una unión ficticia simplemente apuntalada porque la herencia gigante les ha dejado a todos contentos y conformes.
Que descanse en paz, sí. Pero que algún día se haga justicia y que todas las posesiones y dinero de duquesas, marqueses, condesas y barones se retornen al pueblo. Que alguien se dé cuenta que paralelamente al debate abierto sobre si debe existir una monarquía intocable en el siglo XXI debe haber el debate de si hay que acabar con los privilegios de sus cortesanos, aquellos que amasaron fortunas en tiempos pasados por matar en nombre del Rey, por robar en nombre del Rey o directamente por comerle la oreja o alguna otra parte pudenta al Rey.
No la he mentado, no hace falta y tampoco  me importa ni me interesa hacerlo.

La “peli” del Fiscal General

dulce

En català
Eduardo Torres Dulce és l’actual Fiscal General de l’Estat, un càrrec que tradicionalment ha estat la corretja de transmissió dels governants per acusar judicialment en el seu nom als enemics de l’Estat. Tradicionalment els Fiscals Generals han estat un membre més del govern que els ha nomenat. Em vénen al cap noms com el socialista Eligio Hernández o els populars Jesús Cardenal o Juan Ortiz Úrculo que eren més militants polítics que judicials.
Però Torres Dulce m’està sorprenent perquè ha donat suficients motius per pensar que primer és fiscal i que ser corretja de transmissió del govern que l’ha nomenat queda en un segon terme, o en un tercer. Fill de magistrat del Tribunal Suprem franquista i nebot d’un jutge del terrible i repressor Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura, Torre Dulce està demostrant que dóna la talla com a fiscal i màxim responsable d’una alta institució d’un Estat democràtic, on hi ha d’haver una separació de poders.
Que ningú s’enganyi, Torres Dulce és un senyor de dretes i que segurament si vota ho fa en aquest sentit, però estic gairebé convençut que l’actual govern no el veu com la persona més còmoda per a ells, ni l’identifica com la seva corretja de transmissió.
Torres Dulce, cinèfil, guionista i incondicional de Sherlock Holmes està protagonitzant massa pel·lícules que no agraden al públic que paga.
Fa unes setmanes, davant del nou rei Felip i inaugurant l’Any Judicial es va queixar de la corrupció política, on el partit que el va nomenar té un paper principal, estel·lar. Mesos abans es queixava de la intromissió dels polítics dins la vida judicial o demanava que la Judicatura hauria de quedar fora de la batalla política. Ha criticat la falta de mitjans de la Justícia i ha amenaçat de tancar fiscalies com les d’Alacant o Alcoi per la seva massificació, manca de recursos o fins i tot deficiències higièniques. Són denúncies que els polítics poden compartir en public, però que segur que en privat els incomoda que algú ensenyi les vergonyes de les quals ells són culpables. I sobretot són queixes que poques vegades s’havien sentit a fiscals generals. Torres Dulce se surt del guió massa cops.
Pel que fa a casos concrets, l’actual Fiscal General ha lamentat la dimissió de Ruiz Gallardón (el seu mentor) quan més d’un dirigent del PP se n’alegrava. S’ha negat a donar ordres als seus fiscals per empresonar a Jordi Pujol fill. Alguns li retreuen que no hagi ja imputat als expresidents andalusos Chaves i Griñán pel Cas dels Eros, i d’altres l’acusen de tebiesa pel que fa a la seva actitud cap al món etarra i abertzale radical. Però sens dubte el què més ha empipat els seus caps polítics és que no hagi actuat ja contra els responsables de la consulta catalana del 9 de novembre.
Tot i que alguns destacats dirigents del PP van anunciar l’endemà del 9N que la Fiscalia actuaria, Torres Dulce va fer tres coses: 1-dir que la pressa dels polítics no la tenen els fiscals. 2-reunir-se amb el fiscal superior de Catalunya i deixar en les seves mans la conveniència o no de la querella, tenint en compte que aquest fiscal coneix millor els fets i la realitat que es viu a la zona del conflicte, en tot cas els coneix millor que no pas Madrid. I 3-deixar entreveure que potser no hi ha prou base jurídica sòlida per a acusar de delictes als responsables de la consulta. És un actor polèmic, que discuteix al director, que no s’ajusta al guió i que de tant en tant no es presenta a l’hora del rodatge.
I els seus caps polítics han esclatat. Ara més d’un es pregunta qui punyetes ha fet el càsting, qui ha nomenat a aquest paio que no vol ser corretja de transmissió. Les pressions poden ser insuportables i Torres Dulce podria acabar cedint a elles, Però avui, 15 de novembre, jo vull agrair l’autonomia de Torres Dulce. No per què actuï d’una manera o altra, si no perquè actua com creu que ho ha de fer i no com li manen alguns. Actor de mètode.

En castellà

Eduardo Torres Dulce es el actual Fiscal General del Estado, un cargo que tradicionalmente ha sido la correa de transmisión de los gobernantes para acusar judicialmente en su nombre a los enemigos del Estado. Tradicionalmente los Fiscales Generales han sido un miembro más del gobierno que los ha nombrado. Me vienen a la cabeza nombres como el socialista Eligio Hernández o los populares Jesús Cardenal o Juan Ortiz Úrculo que eran más militantes políticos que judiciales.


Pero Torres Dulce me está sorprendiendo porque ha dado suficientes motivos para pensar que primero es fiscal y que ser correa de transmisión del gobierno que lo ha nombrado queda en un segundo plano, o en un tercero. Hijo de magistrado del Tribunal Supremo franquista y sobrino de un juez del terrible y represor Tribunal de Orden Público de la dictadura, Torre Dulce está demostrando que da la talla como fiscal y máximo responsable de una alta institución de un Estado democrático , donde debe haber una separación de poderes.


Que nadie se engañe, Torres Dulce es un señor de derechas y que seguramente si vota lo hace en este sentido, pero estoy casi convencido de que el actual gobierno no lo ve como la persona más cómoda para ellos, ni lo identifica como su correa de transmisión.


Torres Dulce, cinéfilo, guionista e incondicional de Sherlock Holmes está protagonizando demasiadas películas que no gustan al público que paga.
Hace unas semanas, ante el nuevo rey Felipe e inaugurando el año judicial se quejó de la corrupción política, donde el partido que lo nombró tiene un papel principal, estelar. Meses antes se quejaba de la intromisión de los políticos en la vida judicial o pedía que la Judicatura debería quedar fuera de la batalla política. Criticó la falta de medios de la Justicia y ha amenazado con cerrar fiscalías como las de Alicante o Alcoy por su masificación, falta de recursos o incluso deficiencias higiénicas. Son denuncias que los políticos pueden compartir en público, pero que seguro que en privado les incomoda que alguien enseñe las vergüenzas de las que ellos son culpables. Y sobre todo son quejas que pocas veces se habían oido a fiscales generales. Torres Dulce se sale del guión demasiadas veces.


En cuanto a casos concretos, el actual Fiscal General lamentó la dimisión de Ruiz Gallardón (su mentor) cuando más de un dirigente del PP se alegraba. Se ha negado a dar órdenes a sus fiscales para encarcelar a Jordi Pujol hijo. Algunos le reprochan que no haya ya imputado a los expresidentes andaluces Chaves y Griñán por el Caso de los ERES
, y otros lo acusan de tibieza respecto a su actitud hacia el mundo etarra y abertzale radical. Pero sin duda lo que más ha enfadado a sus jefes políticos es que no haya actuado ya contra los responsables de la consulta catalana del 9 de noviembre.
Aunque algunos destacados dirigentes del PP anunciaron el día siguiente del 9N que la Fiscalía actuaría, Torres Dulce hizo tres cosas: 1 decir que la prisa de los políticos no la tienen los fiscales. 2-reunirse con el fiscal superior de Cataluña y dejar en sus manos la conveniencia o no de la querella, teniendo en cuenta que este fiscal conoce mejor los hechos y la realidad que se vive en la zona del conflicto, en todo caso los conoce mejor que Madrid. Y 3dejó entrever que quizás no hay suficiente base jurídica sólida para acusar de delitos a los responsables de la consulta. Es un actor polémico, que discute al director, que no se ajusta al guión y que de vez en cuando no se presenta a la hora del rodaje.


Y sus jefes políticos han estallado. Ahora más de uno se pregunta quién puñetas ha hecho el casting, quien ha nombrado a este tío que no quiere ser correa de transmisión. Las presiones pueden ser insoportables y Torres Dulce podría acabar cediendo a ellas, Pero hoy, 15 de noviembre, yo quiero agradecer la autonomía de Torres Dulce. No por que actúe de una manera u otra, si no porque actúa como cree que debe hacerlo y no como le mandan algunos. Actor de método.

La vella Constitució

constitución-Española-1978-secreto-comunicaciones-11

En català

La Constitució espanyola es va aprovar el 1978. Feia apenes tres anys que el dictador, Francisco Franco Bahamonde, va morir. El militar assassí va governar Espanya durant gairebé 40 anys usant la por, els afusellaments i el pànic com a eines per tenir al poble atemorit, acovardit, callat. Que no us enganyin, Franco mai no va ser un venerable ancià que no volia saber res de política. Franco era un assassí, vil, miserable i poca vergonya que va rebel·lar-se contra la República, un règim potser millorable però legítim, legal i triat a les urnes per la ciutadania.
El 1978 Espanya era un país encara marcat pel franquisme i la seva població continuava marcada per la por, el pànic i les sublevacions militars (el 23 de febrer de 1981 un altre militar miserable, vil i poca vergonya va voler acabar amb l’incipient democràcia, aquest cop sense la sort , ni els suports que va rebre Franco).
En aquell moment, alguns militars nostàlgics volien tornar a l’època de Franco, ETA matava cada dia, el govern espanyol el dirigien els fills i néts de la dictadura i això més que una democràcia, era un joc d’ous. I aleshores es va fer la Constitució. Pactada per ministres franquistes (com Manuel Fraga), ministres fills i néts de la dictadura ( Pérez Llorca), socialistes acollonits (Peces Barba) o catalans de diferents ideologies que volien unes lleis diferents de les franquistes (Miquel Roca o Jordi Solé Tura). La Constitució de 1978 era una sortida dolenta a quaranta anys de por, fàstic i merda. Era una solució dolenta, però la menys dolenta de les solucions.
Des d’aleshores, la Constitució s’ha reformat dues vegades. El 1992 per permetre que els ciutadans estrangers poguessin votar a les eleccions municipals. I el 2011 perquè l’estabilitat pressupostària (gastar menys del què s’ingressa) fos obligatòria a la Carta Magna espanyola.
I ja està.
Doncs aquesta Constitució, feta el 1978 enmig de trets terroristes i colpistes i de la por és la que ara molts apel·len per no permetre que alguns votin en llibertat. Un homenatge al passat franquista i dictatorial. Després dels fills i néts, és torn dels besnéts.

En castellà

La Constitución española se aprobó en 1978. Hacía apenas tres años que el dictador, Francisco Franco, murió. El militar asesino gobernó España durante casi 40 años usando el miedo, los fusilamientos y el pánico como herramientas para tener al pueblo atemorizado, acobardado, callado. Que no te engañen, Franco nunca fue un venerable anciano que no quería saber nada de política. Franco era un asesino, vil, miserable y sinvergüenza que se rebeló contra la República, un régimen quizás mejorable pero legítimo, legal y elegido en las urnas por la ciudadanía.
En 1978 España era un país todavía marcado por el franquismo y su población seguía marcada por el miedo, el pánico y las sublevaciones militares (el 23 de febrero de 1981 otro militar miserable, vil y sinvergüenza quiso acabar con la incipiente democracia , esta vez sin la suerte, ni los apoyos que recibió Franco).
En ese momento, algunos militares nostálgicos querían volver a la época de Franco, ETA mataba cada día, el gobierno español lo dirigían los hijos y nietos de la dictadura y eso más que una democracia, era una burla. Y entonces se hizo la Constitución. Pactada por ministros franquistas (como Manuel Fraga), ministros hijos y nietos de la dictadura (Pérez Llorca), socialistas acojonados (Peces Barba) o catalanes de diferentes ideologías que querían unas leyes diferentes de las franquistas (Miquel Roca o Jordi Solé Tura). La Constitución de 1978 era una mala salida a cuarenta años de miedo, asco y mierda. Era una solución mala, pero la menos mala de las soluciones.
Desde entonces, la Constitución se ha reformado dos veces. En 1992 para permitir que los ciudadanos extranjeros pudieran votar en las elecciones municipales. Y en 2011 para que la estabilidad presupuestaria (gastar menos de lo que se ingresa) fuera obligatoria en la Carta Magna española.
Y ya está.
Pues esta Constitución, hecha en 1978 en medio de disparos terroristas y golpistas y del miedo es la que ahora muchos apelan para no permitir que algunos voten en libertad. Un homenaje al pasado franquista y dictatorial. Después de los hijos y nietos, es turno de los bisnietos.

Elegir la mort

brittany

En català
Ho ha fet. Brittany Maynnard, una jova nord-americana de 29 anys (a la foto del començament de l’article) va dir fa unes setmanes que es suïcidaria i aquesta cap de setmana ho ha fet. Fa un temps li van diagnosticar un càncer cerebral irreversible. Els metges li van dir que com a molt viuria sis mesos i que aquest temps conviuria amb uns dolors insuportables, cada cop més forts i que aquest mig any de pròrroga de la seva vida seria un martiri.
I aquest cap de setmana Britanny s’ha envoltat dels seus familiars (quans voldrien morir així i no sols i inesperadament) i ha pres un còctel de fàrmacs mortals. Ha decidit morir, més aviat ha decidit no rabiar com un animal malferit fins als seus últims dies. Aquesta decisió ha obert un debat als Estats Units i suposo que ha obert un debat entre tots els que han llegit i reflexionat sobre el tema.
Jo no tinc cap dubte que si em trobés en la mateixa situació actuaria de manera similar, més enllà que les lleis espanyoles emparin o no l’eutanàsia. De fet, les autoritats espanyoles són ben laxes amb les lleis quan els interessa, per tant un humil ciutadà també tindria aquesta potestat i més en un acte tan íntim com apagar el llum de la tauleta de nit que és la vida. Però més enllà de les consideracions personals, el que realment interessa és com s’afronta aquesta decisió de deixar la vida i anar a la mort.
Els patricis romans assumien sovint el suïcidi com una manera més d’imposar la seva voluntat. Es passaven la vida manant i morir també volien que fos un acte voluntari i que no devia de ser-los imposat per tercers, encara que el tercer fos una dama vestida de negra o els seus Déus. Els patricis passaven les seves últimes hores fent allò que més els agradava: menjar, sexe, beure i viure. I aleshores en plena orgia de sentits es tallaven les venes en grans banyeres plenes d’aigua o de vi i entraven a l’eternitat o on anessin els patricis romans. Bàrbars? Res més allunyat d’un noble romà.
Si avui cerques la paraula “suïcidi” a Internet, moltes entrades parlen d’aquest fet al Japó, una societat on l’honor està per sobre de tot i quan es perd aquest valor, la sortida ha estat sovint el treure‘s la vida: els samurais de l’època medieval s’obrien la panxa amb les seves catanes, o els aviadors de la Segona Guerra Mundial, els kamikazes,  es llençaven amb els seus zeros contra els portaavions enemics. Preferien morir voluntàriament que la vergonya de perdre o rendir-se. De fet, diu Internet que el suïcidi al Japó és en l’actualitat la primera causa de mort entre els homes d’entre 22 i 40 anys. Bàrbars? Res més allunyat dels nobles japonesos.
A Europa, l’índex de suïcidis més alt es troba a Escandinàvia. Els suecs, noruecs, danesos o finesos que viuen tan bé recorren a la mort voluntària. Per què? Ni idea, tot i que molts diuen que el no veure el sol i tenir la vida tan fàcil fa tendir a la melangia, la tristor i a la decisió final. Bàrbars? Bé, sí aquests ho han estat històricament, però ara??
Però es clar, he citat els exemples de l’Imperi Romà, de la societat Japonesa, tan feudal encara en molts sentits i dels escandinaus tan pròxims als Déus pagans. Res a veure amb l’anomenada civilització occidental, impregnada de la Il.lustració i de la raó per sobre de la religió. Però em pregunto. és civilització i raó que els teus ciutadans tinguin impediments legals i morals per posar fi a la seva vida si aquesta és la seva última voluntat?
Quin paper han de tenir els legisladors en aquest tema? I l’Església?
Jo no tinc cap dubte. Els polítics han de fer més fàcil una cosa tan difícil com és morir voluntàriament. Han de fer lleis  per ajudar a fer el pas si la persona el què vol és acabar de manera digna amb la seva tortuosa vida. L’interessat ho farà igualment si ho vol i no hem de permetre que aquest pas sigui a banda de dur, il·legal.
I l’Església que tant te a dir i vol dir sobre la mort hauria de ser més cristiana en aquesta qüestió. I així seria preferible que reconfortés a les persones que volen morir i no amenaçar-les amb un càstig de flames eternes. Potser hauran de demanar perdó d’aquí a uns segles.
Civilització i raó.

En castellà

Lo ha hecho. Brittany Maynnard, una joven estadounidense de 29 años dijo hace unas semanas que se suicidaría y esta fin de semana lo ha hecho. Hace un tiempo le diagnosticaron un cáncer cerebral irreversible. Los médicos le dijeron que como mucho viviría seis meses y que este tiempo conviviría con unos dolores insoportables, cada vez más fuertes y que este medio año de prórroga de su vida sería un martirio.


Y este fin de semana Britanny se ha rodeado de sus familiares (cuántos querrían ésto y no morir solos e inesperadamente)  y ha tomado un cóctel de fármacos mortal. Ha decidido morir, más bien ha decidido no rabiar como un animal malherido hasta sus últimos días. Esta decisión ha abierto un debate en Estados Unidos y supongo que ha abierto un debate entre todos los que han leído y reflexionado sobre el tema.


Yo no tengo ninguna duda de que si me encontrara en la misma situación actuaría de manera similar, más allá de que las leyes españolas amparen o no la eutanasia. De hecho, las autoridades españolas son bien laxas con las leyes cuando les interesa, por lo tanto un humilde ciudadano también debería tener esta potestad y más en un acto tan íntimo como apagar la luz de la mesilla de noche que es la vida.
Pero más allá de las consideraciones personales, lo que realmente interesa es cómo se afronta este tránsito voluntario de la vida a la muerte.


Los patricios romanos asumían a menudo el suicidio como una manera más de imponer su voluntad. Se pasaban la vida mandando y  la muerte también querían que fuera un acto voluntario y que no debía serles impuesto por terceros, aunque el tercero fuera una dama vestida de negro o alguno de sus numerosos dioses. Los patricios pasaban sus últimas horas haciendo lo que más les gustaba: comida, sexo, beber y vivir. Y entonces en plena orgía de sentidos se cortaban las venas en grandes bañeras llenas de agua o de vino y entraban en la eternidad o adonde fueran los patricios romanos. Bárbaros? Nada más alejado de un noble romano.


Si hoy buscas la palabra “suicidio” en Internet, muchas entradas hablan de este hecho en Japón, una sociedad donde el honor está por encima de todo y cuando se pierde este valor, la salida ha sido a menudo el quitarse la vida: los samuráis de la época medieval se abríanen canal con sus catanas, o los aviadores de la Segunda Guerra Mundial, los kamikazes,se tiraban con sus zeros contra los portaaviones enemigos. Preferían morir voluntariamente que la vergüenza de perder o rendirse. De hecho, dice Internet que el suicidio en Japón es en la actualidad la primera causa de muerte entre los hombres de entre 22 y 40 años. Bárbaros? Nada más alejado de los nobles japoneses.


En Europa, el índice de suicidios más alto se encuentra en Escandinavia. Los suecos, noruegos, daneses o finlandeses que viven tan bien recurren a la muerte voluntaria. ¿Por qué? Ni idea, aunque muchos dicen que el no ver el sol y tener la vida tan fácil hace tender a la melancolía, la tristeza y la decisión final. Bárbaros? Bueno, sí éstos lo han sido históricamente, pero ahora ??


Pero claro, he citado los ejemplos del Imperio Romano, de la sociedad Japonesa, tan feudal aún en muchos sentidos y de los escandinavos tan próximos a los dioses paganos. Nada que ver con la llamada civilización occidental, impregnada de la Ilustración y de la razón por encima de la religión. Pero me pregunto es civilización y razón que tus ciudadanos tengan impedimentos legales y morales para poner fin a su vida si esta es su última voluntad?
¿Qué papel deben tener los legisladores en este tema? Y la Iglesia?
Yo no tengo ninguna duda. Los políticos deben hacer más fácil algo tan difícil como es morir voluntáriamente. Deben de hacer leyes para ayudar a dar el paso si la persona lo que quiere es terminar de manera digna con su tortuosa vida. Lo hará igualmente si lo quiere y no debemos permitir que este paso sea aparte de duro, ilegal.
Y la Iglesia que tanto tiene que decir y quiere decir sobre la muerte debería ser más cristiana en esta cuestión. Y así sería preferible que reconfortara a las personas que quieren morir y no amenazarlas con el castigo de llamas eternas. Quizás tendrán que pedir perdón dentro de unos siglos.

Civilización y razón.