Revisar la història?

en català

Un dels meus hobbies preferits sempre ha estat recuperar cinema clàssic, aquell cinema que per alguns és art en estat pur i per altres pelis en blanc i negre que ara han quedat antigues i que són associades a ser lentes, avorrides i directament velles, gairebé insignificants com per perdre una estona en veure-les. En aquest hobby no faig cap distinció de gènere (westerns, intriga, comèdia, drames…), directors (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actors (les Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Gaudir de l’anomenat cinema clàssic sempre m’ha semblat un exercici agradable i reconfortant i sí, entre aquests films n’hi ha de vells i avorrits, però també autèntiques obres mestres o cintes que no tenen ni pena ni glòria i moltes d’elles sempre m’han atret simplement perquè m’ajuden a tenir una idea de què es feia, com vestien, què pensaven o quins eren els valors de l’època en qüestió.

Us he de reconèixer que entre els milers i milers de pel·lícules que he recuperat a la meva vida he creat un món paral·lel al meu que de vegades m’ajuda a desconnectar de les coses que no m’agraden en el meu dia a dia. Aquest món és com una biblioteca a la qual acudeixo per passar bones estones i aplicar en el present coses extretes dels seus prestatges, més enllà que de vegades sigui un exercici poc eficaç. Us podria dir que no he après coses que potser tenia el seu sentit als anys 30, 40 o 50 del segle XX, però potser us enganyaria. I sí, de vegades aquesta biblioteca fantàstica que m’imagino com si fossin les màgiques descrites per Ecco o Ruiz Zafón em recorden que els bons sempre són millors que els dolents (tot i que sovint perdin), que el galant no sempre s’emporta a la noia, que els happy end no sempre són el millor final i que en una peli de por els protagonistes s’obstinen a anar sempre cap al perill.

Són vivències fictícies que mai no han de ser un substitutiu a les nostres vides, però sí que poden complementar-les i extreure d’elles algunes qüestions pràctiques. Però després d’aquest rollo que us he fotut, ara el què us volia dir… Aquest cinema clàssic s’ha d’entendre en el moment que va ser rodat, en aquell context. Traslladar a l’actualitat moltes de les coses que es veien i deien en aquell cinema seria un exercici suïcida. Aleshores i en molts casos els valors que es volien transmetre, ara serien denunciats.

El rol de mascle alfa de Glen Ford que li creua la cara a la Rita Hayworth d’una cleca a Gilda suposaria ara una denúncia amb ordre d’allunyament. Què passaria en el 2020 si triomfés una pel·lícula de Humphrey Bogart, aquell Humphrey que feia patir les dones i alhora no dubtava en disparar a boca de canó els dolents i també als sospitosos de ser-ho. De fet, i sense anar tan lluny, el famós agent britànic James Bond que als 60 i 70 maltractava i conqueria a parts iguals a les seves parelles femenines (conegudes com a noies Bond que sovint lluïen biquinis agosarats per l’època) ara aquell Bond, interpretat per altres actors, ha anat canviant aquell paper per un de més conscienciat en el qual no tot és “xulejar” femelles i col·leccionar roba interior femenina. Els papers de donzelles desvalgudes que feien moltes de les grans dives del Hollywood daurat (Virginia Mayo, Janet Leigh) serien ara tractades com de noies que no mereixen compassió.

Una de les pel·lícules que més em va marcar fa uns anys va ser Dotze homes sense pietat. Obra mestra, dirigida per Sidney Lumet, en la qual una dotzena de persones han de decidir si condemnen o no a mort un home acusat d’assassinat. La votació ha de ser per unanimitat i d’entrada només un dels jurats es nega a condemnar l’acusat perquè té dubtes de la seva culpabilitat. La trama, basada en un llibre de Reginald Rose, explica com el jurat díscol, interpretat per Henry Fonda, va convencent un a un la resta de companys fins que declaren innocent al processat. Doncs bé, com diu el seu títol, el jurat són dotze homes, tots blancs, això sí de diferents estrats socials. Us imagineu ara un film o un llibre així?

Us imagineu que el 2020 el cinema agafi una noia i la converteixi en una cosa com va passar als 50 amb la Marilyn Monroe? Una rossa, càndida, que sempre duia vestits dues talles menors de què necessitava per lluir, pit i cuixa? Us imagineu ara tot això? Doncs això és el que van veure els nostres pares i avis que repetien comportaments que creien camins a seguir marcats per la pantalla gran. No és una justificació cap a la seva forma de ser, però sí una cosa a tenir en compte.

Per sort, la societat està canviant, sí, a poc a poc, però es fan passos. Quin gran pas aquell d’Alien, la peli del Ridley Scott on Ripley (la gran Sigourney Weawer) matava un extraterrestre malvat que abans s’havia cruspit els mascles de la nau Nostromo, companys de la Ripley.

Ho dic i ho repeteixo, també el cinema s’ha adaptat o s’està adaptant als temps en què un home i una dona han de tenir els mateixos drets i deures, uns temps on encara s’hauria de fer discriminació positiva cap al gènere femení per retallar les moltes diferències que encara ens separen.

Però dit això… S’ha de jutjar ara el Humphrey per les seves actuacions a les pelis velles i avorrides o obres mestres en les quals no parava de fumar, beure i feia patir les seves dones? O hem de contextualitzar aquells comportaments a una època? Hem de treure els Òscars a la Ruth Gordon i al Garson Kanin perquè el 1949 van fer el guió de La Costella d’Adàn, una comèdia deliciosa on Spencer Tracy i Katherine Hepburn són un matrimoni d’advocats que ens fan pixar de riure i en la qual s’enfronten en un judici de violència de gènere amb un assassinat i tot pel mig. Avui en dia s’està fent revisionisme històric de fets i personatges del passat que ara no són correctes políticament ni ètica. No valoraré aquesta esmena a història, però si us plau, no em toqueu els Humphreys ni les Marylins.

Gràcies, vaig a veure una peli en blanc i negre a la meva biblioteca.

en castellà

Uno de mis hobbies preferidos siempre ha sido recuperar cine clásico, aquel cine que por algunos es arte en estado puro y por otros peles en blanco y negro que ahora han quedado antiguas y que son asociadas a ser lentas, aburridas y directamente viejas, casi insignificantes como para perder un rato al verlas. En este hobby no hago ninguna distinción de género (westerns, intriga, comedia, dramas…), directores (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actores (las Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Disfrutar del llamado cine clásico siempre me ha parecido un ejercicio agradable y reconfortante y sí, entre estos films hay de viejos y aburridos, pero también auténticas obras maestras o cintas que no tienen ni pena ni gloria y muchas de ellas siempre me han atraído simplemente porque me ayudan a tener una idea de que se hacía, como vestían, que pensaban o qué eran los valores de la época en cuestión.

Os tengo que reconocer que entre los miles y miles de películas que he recuperado en mi vida he creado un mundo paralelo al mío que a veces me ayuda a desconectar de las cosas que no me gustan en mi día a día. Este mundo es como una biblioteca a la cual acudo para pasar buenos ratos y aplicar en el presente cosas extraídas de sus estantes, más allá que a veces sea un ejercicio poco eficaz. Os podría decir que no he aprendido cosas que quizás tenía su sentido en 30, 40 o 50 del siglo XX, pero quizás os engañaría. Y sí, a veces esta biblioteca fantástica que me imagino como si fueran las mágicas descritas por Ecco o Ruiz Zafón me recuerdan que los buenos siempre son mejores que los malos (a pesar de que a menudo pierdan), que el galán no siempre se lleva a la chica, que los happy end no siempre son el mejor final y que en una peli de miedo los protagonistas se obstinan a ir siempre hacia el peligro.

Son vivencias ficticias que nunca tienen que ser un sustitutivo de nuestras vidas, pero sí que pueden complementarlas y extraer de ellas algunas cuestiones prácticas. Pero después de este rollo que os he metido, ahora lo qué os quería decir… Este cine clásico se tiene que entender en el momento que fue rodado, en aquel contexto. Trasladar a la actualidad muchas de las cosas que se veían y decían en aquel cine sería un ejercicio suicida. Entonces y en muchos casos los valores que se querían transmitir, ahora serían denunciados. El rol de macho alfa de Glen Ford que le cruza la cara a Rita Hayworth de una bofetada a Gilda supondría ahora una denuncia con orden de alejamiento.

Qué pasaría en el 2020 si triunfara una película de Humphrey Bogart, aquel Humphrey que hacía sufrir a las mujeres y a la vez no dudaba en disparar a bocajarro a los malos y también a los sospechosos de serlo. De hecho, y sin ir tan lejos, el famoso agente británico James Bond que en los 60 y 70 maltrataba y conquistaba a partes iguales a sus parejas femeninas (conocidas como chicas Bond que a menudo lucían biquinis osados para la época) ahora aquel Bond, interpretado por otros actores, ha ido cambiando aquel papel por uno de más concienciado en el cual no todo es chulear hembras y coleccionar ropa interior femenina.

Los papeles de doncellas desvalidas que hacían muchas de las grandes divas del Hollywood dorado (Virginia Mayo, Janet Leigh) serían ahora tratadas como de chicas que no merecen compasión.

Una de las películas que más me marcó hace unos años fue Doce hombres sin piedad. Obra maestra, dirigida por Sidney Lumet, en la cual una docena de personas tienen que decidir si condenan o no a muerte un hombre acusado de asesinato. La votación tiene que ser por unanimidad y de entrada solo uno de los jurados se niega a condenar al acusado porque tiene dudas de su culpabilidad. La trama, basada en un libro de Reginald Rose, explica cómo el jurado díscolo, interpretado por Henry Fonda, va convenciendo uno a uno el resto de compañeros hasta que declaran inocente al procesado. Pues bien, como dice su título, el jurado son doce hombres, todos blancos, eso sí de diferentes estratos sociales. Os imagináis ahora un film o un libro así?

Os imagináis que el 2020 el cine coja a una chica y la convierta en una cosa como pasó en los 50 con Marilyn Monroe? Una rubia, cándida, que siempre llevaba vestidos dos tallas menores de lo que necesitaba para lucir pecho y piernas? Os imagináis ahora todo esto? Pues esto es el que vieron nuestros padres y abuelos que repetían comportamientos que creían caminos a seguir marcados por la gran pantalla. No es una justificación hacia su forma de ser, pero sí una cosa a tener en cuenta.

Por suerte, la sociedad está cambiando, sí, despacio, pero se hacen pasos. Qué gran paso aquel de Alien, la pele de Ridley Scott donde Ripley (la gran Sigourney Weawer) mataba un extraterrestre malvado que antes se había comido a  los machos de la nave Nostromo, compañeros de la Ripley.

Lo digo y lo repito, también el cine se ha adaptado o se está adaptando a los tiempos en que un hombre y una mujer tienen que tener los mismos derechos y deberes, unos tiempos donde todavía se tendría que hacer discriminación positiva hacia el género femenino para recortar las muchas diferencias que todavía nos separan.

Pero dicho esto… Se tiene que juzgar ahora lo Humphrey por sus actuaciones a las peles viejas y aburridas u obras maestras en las cuales no paraba de fumar, beber y hacía sufrir a sus mujeres? O tenemos que contextualizar aquellos comportamientos a una época? Tenemos que sacar los Òscars a Ruth Gordon y al Garson Kanin porque en 1949 hicieron el guión de La Costilla de Adàn, una comedia deliciosa donde Spencer Tracy y Katherine Hepburn son un matrimonio de abogados que nos hacen mear de risa y en la cual se enfrentan en un juicio de violencia de género con un asesinato y todo por el medio.

Hoy en día se está haciendo revisionismo histórico de hechos y personajes del pasado que ahora no son correctos políticamente ni éticamente. No valoraré esta enmienda a la historia, pero por favor, no me toquéis los Humphreys ni las Marylins.

Gracias, voy a ver una peli en blanco y negro a mi biblioteca.

Salveu la bandera

Battlefields7

 

El gener de 1879, els tinents VerekerCoguill i Melville enfilen a cavall una collada de Natal, aleshores Zululandia, ara part de la República Sudafricana. Els oficials fugen del camp de batalla en el qual els seus companys (uns 1700 britànics i soldats nadius) havien estat derrotats per un exèrcit de zulús (uns 20 mil) a les ordres de Cetshwayo.

La batalla d’Isandhlwana és considerada com l’última gran derrota d’un exèrcit modern a mans de tropes indígenes, normalment mal armades i pitjor dirigides.

Els tres tinents marxen deixant enrere un cementiri de companys però no ho fan per covardia, ho fan per salvar la bandera britànica i perquè aquesta no caigui en mans dels enemics. Vereker és el que la porta fins a l’alt de la collada, on descobreixen que hi ha una esplanada plena d’enemics. Un tret zulú, segurament fet amb una arma britànica robada, li frega el coll. Vereker, ferit de mort te encara temps de passar-li la insignia a Coguill, que esperona fort el seu cavall mentre Melville intenta protegir la bandera de les llances enemigues que ja els envolten. Melville, un genet hàbil, de bona punteria i millor espasa aconsegueix frenar els primers atacs. Tot i que té una ferida al braç i una altra a la cuixa, el que li fa més mal és que la bandera de Coguill no se salvi. I el seu temor es compleix. A uns 100 metres, Melville veu com un grup de zulús ha fet caure a terra el seu company, la muntura  i… La bandera. Melville pot fugir en direcció contrària lluny del perill, però el seu deure és la bandera, aquell tros de roba amb una creu de colors vermell, blau i blanc que representa el sagrat Imperi Britànic. Aquella bandera és l’únic que es pot salvar de les tropes del baró de Chelmsford, un aristòcrata britànic que descansa a la seva finca a quilòmetres d’aquella batalla, convençut que la guanyarien sense la seva presència.

El cavall de Melville galopa i en un ràpid moviment acrobàtic sense baixar del cavall el tinent agafa la bandera pel pal. La seva habilitat i coratge no es veuen recompensades i uns metres després diverses llances i fletxes es claven a l’esquena. Només te temps de fer marxa enrere i de llençar la bandera collada avall cap al riu que recorre la falda de la muntanya. Cau a terra i abans de tancar els ulls, Melville veu com alguns zulús es llencen a l’aigua per atrapar i humiliar la Union Jack.

Aquest episodi històric el vaig saber per primer cop gràcies a una pel·lícula del 1979 “Zulú Dawn” (per cert, la primera emesa un vespre a TV3). Han passat molts anys d’aquests fets però encara ara em sorprèn com alguns i algunes poden lluitar tant per una bandera. Ho dic amb tot el respecte i dient-vos que jo també tinc banderes i símbols pels quals lluitaria (o potser només discutiria) però fins a cert punt, mai fins al risc de perdre la vida o l’honra, que són coses molt serioses.

Avui en dia, la lluita per les banderes és tan present com en l’època de Melville, Coguill i Vereker. Són molts els que posen la bandera per davant de tot (fins i tot per tapar les seves vergonyes amb ella). Alguns per aquí Madrid, i segurament a altres llocs, porten la seva bandera respectiva (a Madrid la rojigualda) cosida a la mascareta, que semblen un producte patrocinat per la marca España. Vés a saber si alguns porten la bandera per protegir-se doblement, com si fos una estampeta amb un sant.

Però no són els únics. A Catalunya tenim partits que es barallen per lluir l’autèntica bandera independentista. Fins i tot, entre els del mateix partit es barallen per la marca, que no deixa de ser una altra bandera.

Banderes polítiques (dretes, esquerres, feixistes, antifeixistes, progres, apolítics o les diferents faccions palestines dels Monty Python), banderes religioses (musulmanes, jueves, cristianes o sectes davidianes de Wako), banderes socials (racistes trumpians, els defensors de Floyd, els que salten tanques i els que ho impedeixen), banderes esportives (els del Madrid, els del barça, els antibarça, els que entenen Messi i els que ara l’odïen), banderes verdes (que si el món s’acaba pel canvi climàtic o els que es creuen al cosí de Rajoy que diu que tot és una enganyifa), banderes alimentàries (carnívors, vegetarians, vegans, anorèxics i bulímics). O qualsevol altra bandera que se’ns acudeixi….milers, potser infinites.
Vosaltres i jo tenim banderes: defensem-les amb seny i educació si valen la pena, però sempre sou a temps de girar cua i buscar altres coses i fins i tot altres banderes.