L’FMI ha trobat la solució…a què??

En català

Christine Lagarde, només arribar al Fons Monetari Internacional
(2011, en plena crisi) es va apujar el
sou un 11% i cobra 324 mil euros anuals.
Dominique Strauss Kahn, antecessor de Largarde, va abandonar
el càrrec després de l’escàndol que va suposar una presumpta agressió sexual a una
treballadora d’un hotel de Nova Iork en el que s’allotjava i la seva posterior
detenció.
Rodrigo Rato, antecessor d’Strauss Kahn, va dimitir del
càrrec de Director Gerent, en una decisió sense precedents. Mai un mandatari
del Fons va deixar el càrrec abans de temps. Raons? Escolliu la que vulgueu:
potser perquè no va veure venir la crisi o que l’amor el va fer tornar a Madrid.
Anys abans, als finals dels 90, un altre gerent de l’FMI,
Michel Camdessus, ja havia enfortit el currículum i prestigi de l’organisme impulsant polítiques
absurdes que van suposar la gran crisi del Su-dest Asiàtic i la gairebé fallida,
la bancarrota, de l’economia mexicana.
El Fons Monetari es va crear després de la
Segona Guerra Mundial, d’acord amb els Acords de Bretton Woods per tal de
coordinar i estabilitzar les economies i el comerç dels al·liats, dels vencedors.
I el cert és que la història ha demostrat que l’FMI ha estat sempre dels
vencedors. (la seu a Washington i liderada per fins a 5 francesos, 2 nord-americans,
2 suecs, 2 del Benelux….)
Han passat els anys i ara encara amb la crisi mundial a
sobre, l’FMI és cosa de vencedors. Aquesta setmana els seus inspectors han dit
a Madrid que Espanya ha de continuar estrenyent-se el cinturó.
D’entrada diuen que abaixar impostos com pretenen Rajoy i
Montoro, és contraproduent. James Daniel, el cap dels homes de negre a Espanya,
diu que si aquí es vol continuar tenint Estat de Benestar…. S’ha de pagar. Per
tant: apujar l’IVA, que els productes amb tipus del 4% (pa, fruita, ous) o del
10% (obres, higiene, teatre) passin al tram del 21%. O que l’Impost de la Renda
no tingui tantes exempcions o bonificacions. Això si, aquest senyor de cap
rapat i idees per emmarcar, no aboga per un impost sobre grans fortunes, vol la reducció de l’impost de Societats per a les empreses i a més demana que les companyies viables amb risc de tancar haurien de poder abaixar
sous als empleats, obtenir crèdits fàcilment i que Hisenda els perdoni deutes.
Per acabar el seu informe, diuen que els aturats haurien d’acceptar
qualsevol feina. Un salari indigne, una jornada amb horari de 20 hores diàries,
a l’estil Sri Lanka o sense drets laborals és millor que estar a l’atur
cobrant una prestació.
Brillants, senyors del Fons Monetari. La seva fórmula és
brillant i d’aplicar-se donaria bons resultats. Si no fos per dues qüestions:
1- Si apuges impostos i abaixes salaris acabes amb la classe mitjana i per tant amb el
consum (ës de primer de carrera). És com posar a la venda entrades pel futbol a 3 mil euros, els quatre
que paguen t’alegren el dia, però el camp et quedarà buit i el teu equip
desapareixerà a final de temporada.
2- Vostès no són creïbles. Demanen austeritat i ajustar-nos el cinturó quan la seva líder
guanya 30 mil euros mensuals, 5 milions de les antigues pessetes, uns diners
que moltes famílies ni somnien en guanyar per molt que es llevin d’hora,
treballin jornades de Sri Lanka o es prostitueixin en hotels de Nova Iork.
Ja està bé de guerres i de vencedors i vençuts.

 

En castellano

Christine Lagarde , sólo llegar al Fondo Monetario Internacional
(2011 , en plena crisis ) se subió el
sueldo un 11% y cobra 324 mil euros anuales .
Dominique Strauss Kahn , antecesor de Largarde , abandonó
el cargo tras el escándalo que supuso una presunta agresión sexual a una
trabajadora de un hotel de Nueva York en el que se alojaba y su posterior
detención .
Rodrigo Rato , antecesor de Strauss Kahn , dimitió de
cargo de Director Gerente, en una decisión sin precedentes . Nunca un mandatario
del Fondo dejó el cargo antes de tiempo . Razones ? Elija la que desee:
quizá porque no vio venir la crisis o que el amor le hizo volver a Madrid .
Años antes, en los finales de los 90 , otro gerente del FMI ,
Michel Camdessus , ya había fortalecido el curriculum y prestigio del organismo impulsando políticas
absurdas que supusieron la gran crisis del Sudeste Asiático y la casi quiebra,
la bancarrota , de la economía mexicana .
El Fondo Monetario se creó después de la
Segunda Guerra Mundial , de acuerdo con los Acuerdos de Bretton Woods para
coordinar y estabilizar las economías y el comercio de los al aliados , los vencedores .
Y lo cierto es que la historia ha demostrado que el FMI ha sido siempre de los
vencedores . ( la sede en Washington y liderada por hasta 5 franceses , 2 estadounidenses ,
2 suecos , 2 del Benelux …. )
Han pasado los años y ahora aún con la crisis mundial encima el FMI es cosa de vencedores . Esta semana sus inspectores han dicho en Madrid que España debe continuar apretandose el cinturón .
De entrada dicen que bajar impuestos como pretenden Rajoy y
Montoro, es contraproducente . James Daniel , el jefe de los hombres de negro en España ,
dice que si aquí se quiere seguir teniendo Estado de Bienestar …. Se debe pagar . por
tanto : subir el IVA , que los productos con tipos del 4 % ( pan, fruta, huevos ) o del
10% ( obras , higiene , teatro) pasen al tramo del 21%. O que el Impuesto de la Renta
no tenga tantas exenciones o bonificaciones . Eso si , este señor de cabeza
rapado e ideas para enmarcar , no aboga por un impuesto sobre grandes fortunas , quiere la reducción del impuesto de Sociedades para las empresas y además pide que las compañías viables con riesgo de cerrar deberían poder bajar
sueldos a los empleados , obtener créditos fácilmente y que Hacienda les perdone deudas .
Para terminar su informe , dicen que los parados deberían aceptar
cualquier trabajo. Un salario indigno , una jornada con horario de 20 horas diarias ,
al estilo Sri Lanka o sin derechos laborales es mejor que estar en el paro
cobrando una prestación .
Brillantes , señores del Fondo Monetario . Su fórmula es
brillante y de aplicarse daría buenos resultados . Brillante si no fuera por dos cuestiones :
1 – si suben impuestos y bajan salarios acabas con la clase media y por tanto con el
consumo ( ës de primero de carrera ) . Es como poner a la venta entradas para el fútbol a 3 mil euros , los cuatro
que pagan te alegran el día , pero el campo te quedará vacío y tu equipo
desaparecerá a final de temporada.
2 – Ustedes no son creíbles . Piden austeridad y ajustar el cinturón cuando su líder
gana 30 mil euros mensuales , 5 millones de las antiguas pesetas , un dinero
que muchas familias ni sueñan en ganar por mucho que se levanten pronto ,
trabajen jornadas de Sri Lanka o se prostituyan en hoteles de Nueva York .
Ya está bien de guerras y de vencedores y vencidos .

Europa es trenca??

En català

Què és Europa? D’entrada un somni per a molts ciutadans i els
seus polítics, sobretot per aquells que formen part de països modestos, de
segona fila, arraconats per diversos motius de la història europea, que un dia
van veure com amb la integració a la Unió compartirien equip amb les tot
poderoses Alemanya, França, Gran Bretanya, Holanda o Itàlia. Nacionals de
Portugal, Grècia, Espanya o de països de l’antic bloc de l’Est europeu veien
satisfetes amb la integració les seves aspiracions de compartir anhels polítics,
econòmics, socials i culturals amb un club de milions de socis. Recordeu la
il·lusió del naixement de l’Euro? Més d’un deia que l’Europa unida seria
l’altra cara de la moneda i un rival insuperable dels Estats Units o de les
economies emergents de la Xina, Brasil, Índia i que superaria aviat el gegant
japonès.

Però aquestes aspiracions estan quedant a mig camí, o
millor dit en via morta. Ara per ara, Europa és només un gran mercat, un gegant
econòmic i un nan polític, incapaç de combinar i sumar esforços. La gran crisi,
el nou crack econòmic (crack catacrack) que encara no s’ha esvaït ni de bon
tros, ha fet que molts ciutadans europeus vegin Europa i Brussel·les com un
monstre que també els ha deixat en via morta, més pobres, més desgraciats, més
desemparats que quan no formaven part del club continental.

Un bon dia la crisi va arribar i els amos del club, França i
Alemanya, amb la connivència de la resta de socis van decidir que la solució
implicava fer ajustos, retallar drets, acabar amb l’Estat del Benestar,
l’empremta que distingia Europa dels Estats Units, els països emergents o el
Japó. Per rescatar bancs, pagar deutes i
redreçar economies es va apostar per capar, violar, maltractar, humiliar als
ciutadans que un dia van pensar que Europa era el manà, la solució als seus
problemes. Destrucció de llocs de treball, baixades de sous i de drets, pujades
d’impostos, desnonaments de cases, vides i alegries han estat la resposta
d’Europa a les necessitats dels ciutadans.

I ara algú es pregunta per què han naufragat a les eleccions
europees els partits grans que defensaven aquestes polítiques? I ara algú es
pregunta per què han aparegut amb força partits que s’allunyen dels
missatges d’Europa? Partits de l’extrema dreta a França i Alemanya o de
l’extrema esquerra a Grècia o a Espanya han aglutinat frustracions i penes i
han propagat un discurs que diu que Europa és el problema, ja no és la solució
de fa uns anys.

I ara què? Des d’el meu punt de vista el camí té una sola
direcció: canviar Europa i posar punt final a les seves polítiques insolidàries
i injustes amb els més desafavorits i proactives en favor de bancs, dèficits i
balanços de les grans empreses. Europa ha de ser la gent que es manifesta als
carrers i no les oficines d’ Standard & Poors, l’FMI o el Banc Central
Europeu. Europa ha de ser dels aturats, dels joves sense futur, dels
mileuristes, dels que no poden pagar la hipoteca, dels que passen penes per
arribar a final de mes i no només dels oligarques, dels poderosos, dels vells que
amunteguen fortunes i propietats. Europa ha de tornar a ser l’estat de Benestar
i no els Estats Units, la Xina, Brasil o Índia. Europa ha de ser una cosa
diferent, més aviat contrària, al que marca Merkel, la troika, les
multinacionals, els bancs, els mercats…

I aquest objectiu es pot fer de dues maneres: o canvien els
partits grans, els tradicionals, els socialdemòcrates, els liberals i els
conservadors o tot plegat ho  canviaran les noves forces emergents, els extrems, els radicals, neonazis i antisistema inclosos, i aquests ho faran d’una manera com a mínim traumàtica.
Però per a molts ciutadans tant se’ls en fot a aquestes altures un trauma més o
un trauma menys. Estan plens de cops, europeus els cops.

En castellà
¿Qué es Europa ? De entrada un sueño para muchos ciudadanos y los
sus políticos , sobre todo para aquellos que forman parte de países modestos, de
segunda fila , arrinconados por diversos motivos de la historia europea , que un día
vieron como con la integración en la Unión compartirían equipo con las todo
poderosas Alemania , Francia , Gran Bretaña , Holanda o Italia . nacionales de
Portugal, Grecia , España o de países del antiguo bloque del Este europeo veían
satisfechas con la integración sus aspiraciones de compartir anhelos políticos ,
económicos , sociales y culturales con un club de millones de socios . Recuerde la
ilusión del nacimiento del Euro ? Más de uno decía que la Europa unida sería
la otra cara de la moneda y un rival insuperable de Estados Unidos o de las
economías emergentes de China, Brasil , India y que superaría pronto el gigante
japonés .

Pero estas aspiraciones están quedando a medio camino , o
mejor dicho en vía muerta . Por ahora, Europa es sólo un gran mercado , un gigante
económico y un enano político , incapaz de combinar y sumar esfuerzos . La gran crisis ,
el nuevo crack económico ( crack catacrack ) que aún no se ha desvanecido ni mucho
menos, ha hecho que muchos ciudadanos europeos vean Europa y Bruselas como un
monstruo que también los ha dejado en vía muerta , más pobres , más desgraciados , más
desamparados que cuando no formaban parte del club continental .

Un buen día la crisis llegó y los dueños del club , Francia y
Alemania , con la connivencia del resto de socios decidieron que la solución
implicaba hacer ajustes , recortar derechos , acabar con el Estado del Bienestar ,
la huella que distinguía Europa de los Estados Unidos, los países emergentes o el
Japón. Para rescatar bancos , pagar las deudas y
enderezar economías se apostó por capó , violar , maltratar , humillar a los
ciudadanos que un día pensaron que Europa era el maná , la solución a sus
problemas. Destrucción de puestos de trabajo , bajadas de sueldos y de derechos , subidas
de impuestos, desahucios de casas , vidas y alegrías han sido la respuesta
de Europa a las necesidades de los ciudadanos .

Y ahora alguien se pregunta por qué han naufragado en las elecciones
europeas los partidos grandes que defendían estas políticas ? Y ahora alguien se
pregunta por qué han aparecido con fuerza partidos que se alejan de los
mensajes de Europa? Partidos de la extrema derecha en Francia y Alemania o de
la extrema izquierda en Grecia o España han aglutinado frustraciones y penas y
han propagado un discurso que dice que Europa es el problema , ya no es la solución
hace unos años .

Y ahora qué ? Desde mi punto de vista el camino tiene una sola
dirección : cambiar Europa y poner punto final a sus políticas insolidarias
e injustas con los más desfavorecidos y proactivas en favor de bancos , déficits y
balances de las grandes empresas . Europa debe ser la gente que se manifiesta en los
calles y no las oficinas de Standard & Poors , el FMI o el Banco Central
Europeo. Europa debe ser de los parados , los jóvenes sin futuro , los
mileuristas , los que no pueden pagar la hipoteca , los que pasan penas por
llegar a fin de mes y no sólo de los oligarcas , los poderosos , los viejos que
amontonan fortunas y propiedades. Europa debe volver a ser el estado de Bienestar
y no los Estados Unidos, China , Brasil o India . Europa debe ser algo
diferente, más bien contraria , lo que marca Merkel , la troika , las
multinacionales , los bancos , los mercados …

Y este objetivo se puede hacer de dos maneras : o cambian los
partidos grandes , los tradicionales , los socialdemócratas , los liberales y los
conservadores o todo lo cambiarán las nuevas fuerzas emergentes , los extremos , los radicales , neonazis y antisistema incluidos , y éstos lo harán de una manera por lo menos traumática .
Pero para muchos ciudadanos tanto les da igual a estas alturas un trauma mayor o
un trauma menos. Están llenos de golpes , europeos los golpes .

El Madrid, un depredador que fa por

 

 

 

El Reial Madrid és un dels millors equips de la història. Sens dubte. Ha guanyat molts títols a Espanya, a Europa i al món. Però de les moltes virtuts que té n’hi ha dues que em semblen úniques en aquest equip fundat per uns germans catalans, empresaris establerts a Madrid, Joan i Carles Padrós i Rubió.
La primera és la seva insaciable gana de guanyar partits, títols i glòries. És un equip que tot i anar perdent un partit continua lluitant fins al final, més enllà del temps afegit i fins i tot quan el temps s’ha superat, el reglamentari i l’afegit, i ningú sap perquè continua l’àrbitre sense xiular el final. És un equip que és capaç de confiar en la victòria en un partit de tornada, després de perdre el d’anada per pallissa. És un equip que continua buscant el gol quan ja ha foradat un munt de cops la porteria rival. I com un lleó continua rosegant el coll de la seva presa, el Madrid i les seves estrelles es treuen la samarreta per ensenyar pectorals i abdominals després de marcar el quart gol al seu rival en l’últim minut del partit final, un partit guanyat al seu veí, al seu germà de la capital. Fins i tot quan el millor equip de la història, el Futbol Club Barcelona de Pep Guardiola, escombrava del camp al Madrid, els seus jugadors no dubtaven a deixar en l’últim minut un regalet al turmell, al genoll o a la tíbia dels blau granes. A falta de poder contestar amb gols, els merengues ho feien amb una puntada. Tota una putada. El Madrid és un autèntic depredador, un assassí perfecte, sense sentiments, sense pietat pels seus enemics, rivals o germans. Una espècie en extinció si no fos perquè el Madrid, en aquest sentit, ha estat un exemplar únic.
La segona virtut del Madrid que em crida poderosament l’atenció és la seva capacitat per atreure el poder i els poderosos. Des de sempre. L’equip blanc ha atret reis, presidents, empresaris…. A la tribuna de l’estadi del Madrid sempre s’ha pogut veure el més granat del món polític, econòmic, social, de tots els àmbits potser amb l’excepció del cultural, més enllà de Juanito Navarro i Norma Duval. Ningú posa en dubte que és el que toca quan José María Aznar sent president de tots els espanyols (???) va convidar a dinar a La Moncloa a compte de la butxaca del contribuent els veterans de l’equip de Chamartín, ni ningú veu mb mals ulls que a l’última final de Champions el mateix Aznar encaixés la mà al poderós Florentino Pérez (foto de l’encapçalament de l’article) el constructor que va voler construir el somni de la Décima a costa d’una inversió de 650 milions d’euros per fitxar jugadors que aconseguissin la fita. Uns diners en bona part aconseguits per la venda de la Ciudad Deportiva a l’Ajuntament, uns terrenys regalats fa dècades pel Dictador a la Institució blanca presidida aleshores per Don Santiago Bernabéu de Yeste. I el temps ha esborrat l’afer Di Stefano, fitxat pel Barcelona, una l’operació revertida pels polítics perquè anés a parar a les files madridistes. Com deia, ningú s’estranya que homes poderosos siguin del Madrid, l’ajudin, el mantinguin o el vulguin presidir, fins al punt que Rodríguez Zapatero, president com Aznar de tots els espanyols, va ser criticat fins a l’extenuació per ser barcelonista. Durant dècades el Madrid ha estat l’únic producte que venia l’Espanya fosca amb els toros, el flamenco i les platges.
I com equip poderós i de poderosos, els seus rivals el temen. I aquí és on vull anar. Aquest cap de setmana l’Atlético de Madrid, la seva penúltima presa, va sucumbir al poder. Més enllà del seu entrenador, el Cholo Simeone, ningú dels seus va protestar la penúltima injustícia comesa. De manera, incomprensible, l’àrbitre ( no m’interessa ni tan sols com es deia, simplement era un altre àrbitre) va allargar el partit cinc minuts, quan no hi va haver ni canvis, ni lesions, ni interrupcions que ho justifiquessin. L’àrbitre va tenir por. Potser va pensar que si el lleó no atrapava la zebra, ell seria la víctima. I va entregar la zebra que mai no es va creure que escaparia del lleó.

 

En castellà

El Real Madrid es uno de los mejores equipos de la historia . Sin duda . Ha ganado muchos títulos en España , en Europa y en el mundo . Pero de las muchas virtudes que tiene hay dos que me parecen únicas en este equipo fundado por unos hermanos catalanes , empresarios establecidos en Madrid , Joan y Carles Padrós i Rubió .
La primera es su insaciable apetito de ganar partidos , títulos y glorias . Es un equipo que a pesar de ir perdiendo un partido continúa luchando hasta el final , más allá del tiempo añadido e incluso cuando el tiempo se ha superado , el reglamentario y el añadido , y nadie sabe porque continúa el árbitro sin pitar el final. Es un equipo que es capaz de confiar en la victoria en un partido de vuelta , después de perder el de ida por paliza . Es un equipo que sigue buscando el gol cuando ya ha roto un montón de veces la portería rival . Y como un león sigue mordisqueando el cuello de su presa , el Madrid y sus estrellas se quitan la camiseta para enseñar pectorales y abdominales después de marcar el cuarto gol a su rival en el último minuto del partido final , un partido ganado al  vecino , a su hermano de la capital . Incluso cuando el mejor equipo de la historia, el FC Barcelona de Pep Guardiola , barría del campo al Madrid , sus jugadores no dudaban en dejar en el último minuto un regalito en el tobillo , la rodilla o la tibia de los azulgranas . A falta de poder contestar con goles, los merengues lo hacían con una patada . Toda una putada . El Madrid es un auténtico depredador , un asesino perfecto, sin sentimientos , sin piedad por sus enemigos , rivales o hermanos . Una especie en extinción si no fuera porque el Madrid , en este sentido , ha sido un ejemplar único .
La segunda virtud del Madrid que me llama poderosamente la atención es su capacidad para atraer al poder y a los poderosos. Desde siempre . El equipo blanco ha atraído a reyes , presidentes , empresarios …. En la tribuna del estadio del Madrid siempre se ha podido ver lo más granado del mundo político , económico , social , de todos los ámbitos quizás con la excepción del cultural , más allá de Juanito Navarro y Norma Duval . Nadie pone en duda que es lo que toca cuando José María Aznar siendo presidente de todos los españoles ( ? ? ? ) Invitó a comer en La Moncloa a cuenta del bolsillo del contribuyente a los veteranos del equipo de Chamartín , ni nadie ve con malos ojos que en la última final de Champions el mismo Aznar diera la mano al poderoso Florentino Pérez (foto del encabezamiento del artículo ) el constructor que quiso construir el sueño de la Décima a costa de una inversión de 650 millones de euros para fichar jugadores que consiguieran la meta . Un dinero en buena parte conseguido por la venta de la Ciudad Deportiva al Ayuntamiento , unos terrenos regalados hace décadas por el Dictador a la Institución blanca presidida entonces por Don Santiago Bernabéu de Yeste . Y el tiempo ha borrado el asunto Di Stefano , fichado por el Barcelona , una la operación revertida por los políticos para que fuera a parar a las filas madridistas . Como decía , nadie se extraña de que hombres poderosos sean del Madrid , le ayuden , le mantengan o lo quieran presidir, hasta el punto de que Rodríguez Zapatero , presidente como Aznar de todos los españoles , fue criticado hasta la extenuación por ser barcelonista . Durante décadas el Madrid ha sido el único producto que vendía la España oscura con los toros , el flamenco y las playas .
Y como equipo poderoso y potentes , sus rivales le temen. Y aquí es donde quería llegar . Este fin de semana el Atlético de Madrid , su penúltima presa , sucumbió al poder . Más allá de su entrenador, el Cholo Simeone , nadie de los suyos protestó la penúltima injusticia cometida . De manera incomprensible , el árbitro ( no me interesa ni siquiera como se llamaba , simplemente era otro árbitro ) alargó el partido cinco minutos , cuando no hubo ni cambios , ni lesiones , ni interrupciones que lo justificaran . El árbitro tuvo miedo. Quizá pensó que si el león no atrapaba a la cebra , él sería la víctima . Y entregó a la cebra, que nunca se creyó que escaparía del león .

Cinc amics del Penedès

Eren cinc amics des de fa molts anys. Treballaven a Vilafranca i dirigien una empresa molt arrelada en aquest territori. Eren cinc. En Ricard, en Manuel, en Santi, en Joan i en Jaume. Van fer créixer aquella petita empresa durant anys. Veien com els seus clients estaven contents i satisfets amb el producte que ells feien i els venien. Al poble tothom els coneixia, tothom els saludava, tothom els admirava. Fins al punt que la seva fama va transcendir a la comarca, a la regió, al país.
Eren amics i es complementaven. En Ricard era qui posava la cara a l’empresa. Era el simpàtic, el que millor es relacionava amb l’entorn, polítics i homes poderosos inclosos. En Manuel era el menys llest, però era amic de tots. En Santi, el solter, tenia bons contactes, fonamentals per vendre la seva empresa. En Joan era el qui tenia millor currículum acadèmic, el més jove i qui s’encarregava de planejar les estratègies perquè el negoci funcionés. I finalment, en Jaume era qui s’encarregava del dia a dia de l’empresa, qui es reunia amb clients, proveïdors i capitalistes.
Eren amics i cadascú d’ells era una peça fonamental d’una màquina perfectament greixada preparada per fer diners. Però els diners els passaven per davant i ells no es beneficiaven d’aquest anar i venir de bitllets. L’un era el simpàtic, l’altre el relacions públiques, l’altre l’amic de tots, l’altre l’estratega i l’últim el que feia la feina. Però totes les seves virtuts no els servien per fer-se rics, el que més volien. I per això van traçar un pla. Volien que una part de tots els diners que els passaven per davant es quedessin a les seves respectives butxaques.
I van fer el més fàcil. Obrir la caixa forta on guardaven els diners obtinguts durant anys, els diners que la seva empresa va forjar i van decidir els cinc amics quedar-se amb una bona part d’ells. Però aquests diners no eren només seus. Eren de l’empresa. D’ells, però també dels molts treballadors que van aconseguir omplir la caixa forta.
I un dia, quan van arribar les vaques magres i van necessitar aquells diners per continuar tirant endavant el negoci de l’empresa van veure que a la caixa ja només hi quedaven teranyines. I la Justícia i els seus treballadors, els clients, els proveïdors i els capitalistes els van demanar responsabilitats. I ells només van saber dir que havien fet el que era just: beneficiar-se d’una part d’aquella fortuna.
I ara un jutge estava decidint què feia amb ells…. Si deixar-los anar o tancar-los a la presó. Mentrestant ells, amics des de sempre, mentre la cega Justícia els mirava,  es deien l’un a l’altre que havien actuat bé, que no podia ser que haguessin estat totes les seves vides veient passar pels seus nassos un munt de diners i que no fossin capaços de retenir-ne una part.

En castellà

Eran amigos desde muchos años . Trabajaban en Vilafranca y dirigían una empresa muy arraigada en este territorio . Eran cinco . Ricard , Manuel, Santi, Joan y Jaume . Hicieron crecer aquella pequeña empresa durante años . Veían como sus clientes estaban contentos y satisfechos con el producto que ellos hacían y vendían. En el pueblo todos los conocían, todos los saludaban, todos los admiraban. Hasta el punto de que su fama trascendió de la comarca , de la región , del país . Eran amigos y se complementaban . Ricard era quien ponía la cara en la empresa . Era el simpático , el que mejor se relacionaba con el entorno , políticos y hombres poderosos incluidos. Manuel era el menos listo, pero era amigo de todos . Santi , el soltero , tenía buenos contactos , fundamentales para vender su empresa . Juan era el que tenía mejor currículum académico , el más joven y quien se encargaba de planear las estrategias para que el negocio funcionara. Y finalmente, Jaume era quien se encargaba del día a día de la empresa , quien se reunía con clientes , proveedores y capitalistas .

 Eran amigos y cada uno de ellos era una pieza fundamental de una máquina perfectamente engrasada preparada para hacer dinero . Pero el dinero les pasaban por delante y ellos no se beneficiaban de este ir y venir de billetes . Uno era el simpático , el otro el relaciones públicas , el otro el amigo de todos , el otro el estratega y el último el que hacía el trabajo . Pero todas sus virtudes no les servían para hacerse ricos , lo que más querían . Y por eso trazaron un plan . Querían que una parte de todo el dinero que les pasaban por delante se quedaran en sus respectivas bolsillos . E hicieron lo más fácil . Abrir la caja fuerte donde guardaban el dinero obtenido durante años , el dinero que su empresa fraguó y decidieron los cinco amigos quedarse con una buena parte de ellos . Pero ese dinero no eran sólo suyos. Era de la empresa . De ellos , pero también de los muchos trabajadores que lograron llenar la caja fuerte. Y un día , cuando llegaron las vacas flacas y necesitaron ese dinero para seguir llevando adelante el negocio de la empresa vieron que la caja ya sólo quedaban telarañas . Y la Justicia y sus trabajadores , los clientes , los proveedores y los capitalistas les pidieron responsabilidades . Y ellos sólo supieron decir que habían hecho lo que era justo : beneficiarse de una parte de aquella fortuna . Y ahora un juez estaba decidiendo qué hacía con ellos …. Si soltarlos o encerrarlos en la cárcel . Mientras ellos , amigos desde siempre , mientras la ciega Justicia los miraba , se decían el uno al otro que habían actuado bien, que no podía ser que hubieran estado todas sus vidas viendo pasar por sus narices un montón de dinero y que no fueran capaces de retener una parte .

Cañete Campió

He de  dir d’entrada que la senyora Elena Valenciano, la candidata del PSOE al Parlament Europeu no em cau massa bé. Em sembla una persona amb poc carisma, que va sempre revolucionada de voltes (potser intentant ser el què no és), no em sembla simpàtica, ni brillant, ni atractiva i tampoc em sembla un mirall per la intel·lectualitat. I ho dic així, sense embuts, sense complexos, sense pensar que per donar el meu parer sobre ella sóc un masclista. Evidentment és una dona, però en la meva percepció sobre ella em refereixo a l’Elena Valenciano persona, no al seu gènere femení. I punt.
El senyor Miguel Arias Cañete em sembla el típic senyor de dretes espanyol. Tothom està d’acord en què és un bon candidat a Europa . És un expert en política comunitària, fa molt temps que s’arrossega per les seves institucions com a ministre d’Agricultura espanyol i domina l’anglès i el francès, tan bé com condueix els seus cotxes d’època, joies amb rodes, els quals l’ajuden a passejar tots els quilos que pesa (els de la seva panxa i els de la seva fortuna econòmica familiar).
Ara, Miguel Arias Cañete ha tornat a dir una altra de les seves. Que en el debat televisiu amb Valenciano no va fer gal·la de tot el seu “arsenal intel·lectual perquè hagués deixat la candidata socialista indefensa”. Ostres, Cañete, diuen que t’has passat. Que ja ho vas fer quan vas dir que el “Pla Hidrològic s’aprovaria per collons”, en contra del què demanaven les gents del Delta de l’Ebre o de la ribera aragonesa. O quan vas aconsellar a la gent que per la crisi no podia pagar les factures del gas que “es dutxessin amb aigua freda, que espavilava millor”. O quan vas recomanar que alguns “mengessin iogurts caducats”. O quan deies que els cambrers d’abans eren molts millors que els d’ara (la majoria estrangers). O quan vas dir que el regadiu “s’ha de fer servir amb cura, com a les dones”.
Ai, Cañete, Cañete. Tu que has intentat esborrar aquestes relliscades lingüístiques o intel·lectuals i alhora rejovenir treien-te durant uns mesos el segon cognom, que ara has recuperat. Ai Cañete. Tu que volies fer oblidar les teves habituals rucades i alhora rejovenir, canviant les ulleres de sempre per aquestes de muntura rodona de pasta a l’estil de les joventuts hitlerianes. Et trobàvem a faltar en el teu hàbitat, en el del senyor de dretes de tota la vida. I retornar a la teva essència és el millor que pots fer i jo t’ho agraeixo. Tu ets aquest, el que diu el que sent, quan li surt dels collons. El que deu bavejar quan veu passar pel carrer un cul rodonet dins una faldilla, el que sap tirar floretes a un escot ben posat, a una faldilla ben curta, a unes cames llargues i contornejades ajustades a una mitja, a uns ulls negres i grossos. Tu ets aquest espanyol amb camisa blava, pul·lòver de color crema embolicat al coll i panxa acomodada per sobre del cinturó que lliga el pantaló blanc de Lacoste i que quan passa un tros de dona per un camí ple de tolls, et treus l’americana perquè ella no es mulli les sabates ni els peus. Tu ets d’aquells senyors de tota la vida que deia que “on un cavaller espanyol no arriba amb la punta de l’espasa, ho fa amb la punta de la titola”. Tu ets aquest mascle alfa que es mira despullat al mirall cada matí i cada nit  i es veu quatre ous, en comptes de dos (potser perquè t’estan muntant sense saber-ho).

Continua així. No pateixis. Jo et vull així, les teves companyes del PP també, els vostres votants…no cal dir-ho. I el teu amic José María Aznar López, no t’angoixis, et continuarà regalant els seus discursos, aquells dels quals tu mames, dels quals tu beus, dels quals tu et nodreixes i et vas formant com a persona, com a home, com un intel·lectual que no desplega el seu arsenal termonuclear per no fer mal a una indefensa dona. Ànims Campió.

En castellà

Tengo que  decir de entrada que la señora Elena Valenciano , la candidata del PSOE al Parlamento Europeo, no me cae demasiado bien. Me parece una persona con poco carisma ,  siempre revolucionada de vueltas (quizás intentando ser lo que no es ) , no me parece simpática , ni brillante , ni atractiva y tampoco me parece un espejo para la intelectualidad . Y lo digo así , sin rodeos , sin complejos , sin pensar que por dar mi opinión sobre ella soy un machista . Evidentemente es una mujer , pero en mi percepción sobre ella me refiero a Elena Valenciano persona , no a su género femenino . Y punto.
El señor Miguel Arias Cañete me parece el típico señor de derechas español. Todo el mundo está de acuerdo en que es un buen candidato a Europa . Es un experto en política comunitaria , hace mucho tiempo que se arrastra por sus instituciones como ministro de Agricultura español y domina el inglés y el francés , tan bien como conduce sus coches de época , joyas con ruedas , los que le ayudan a pasear todos los kilos que pesa (los de su barriga y los de su fortuna económica familiar) .
Ahora, Miguel Arias Cañete ha vuelto a decir otra de las suyas. Que en el debate televisivo con Valenciano no hizo gala de todo su “arsenal intelectual porque hubiera dejado a la candidata socialista indefensa ” . Vaya, Cañete , dicen que te has pasado . Que ya lo hiciste cuando dijiste que el ” Plan Hidrológico se aprobaría por cojones ” , en contra de lo que pedían las gentes del Delta del Ebro o de la ribera aragonesa . O cuando aconsejaste a la gente que por la crisis no podía pagar las facturas del gas que ” se ducharan con agua fría , que espabilaba mejor ” . O cuando recomendaste que algunos ” comieran yogures caducados ” . O cuando decías que los camareros de antes eran muchos mejores que los de ahora ( la mayoría extranjeros) . O cuando dijiste que el regadío ” se utilizara con cuidado , como a las mujeres” .
Ay , Cañete , Cañete . Tú que has intentado eliminar esas resbalones lingüísticas o intelectuales y al mismo tiempo rejuvenecer sacándote durante unos meses el segundo apellido , que ahora has recuperado . Ay Cañete . Tu que querías hacer olvidar tus habituales tonterías y al mismo tiempo rejuvenecer , cambiando las gafas de siempre por estas de montura redonda de pasta al estilo de las juventudes hitlerianas . Te echábamos de menos en tu hábitat , en el del señor de derechas de toda la vida . Y volver a tu esencia es lo mejor que puedes hacer y yo te lo agradezco . Tu eres ese que dice lo que siente , cuando le sale de los cojones . El que debe babear cuando ve pasar por la calle un culo redondo enfundado en  una falda , el que sabe piropear a un escote bien puesto , a una falda corta, a unas piernas largas y contorneadas ajustadas a una media , a unos ojos negros y grandes . Tú eres ese español con camisa azul , pullover de color crema anudado al cuello y barriga acomodada por encima del cinturón que ata el pantalón blanco de Lacoste y que cuando pasa un pedazo  de mujer por un camino lleno de charcos , te sacas el americana para que ella no se moje los zapatos ni los pies . Tú eres de los señores de toda la vida que decía que “donde un caballero español no llega con la punta de la espada , lo hace con la punta de la minga ” . Tú eres ese macho alfa que se mira desnudo en el espejo cada mañana y cada noche y se ve cuatro huevos , en lugar de dos ( quizá porque te están montando sin saberlo) .

Continúa así . No sufras . Yo te quiero así , tus compañeras del PP también , tus votantes … no hace falta decirlo . Y tu amigo Aznar , no te angusties , te seguirá regalando sus discursos , aquellos de los que tú mamas , de los cuales tú bebes , de los que tú te nutres y te vas formando como persona , como hombre , como un intelectual que no despliega su arsenal termonuclear para no hacer daño a una indefensa mujer . Ánimo Campeón .

Twitter sota sospita i els anticatalans, barra lliure

 

Com cada dia em poso davant l’ordinador i començo a escriure.
I potser avui, a diferència de cada dia, imagineu-vos que em poso a insultar per les xarxes
socials a tort i a dret a personatges públics. Que si Rajoy és un tal,
Rubalcaba un qual, Mas un retal i el rei un retall. Que si el ministre de què
sigui la té petita i que el conseller de què sigui enganya la dona amb un
jovenet. Això em pot convertir en un
delinqüent tal com està esbrinant o apuntant o desitjant el Ministeri de l’Interior?

Ara la policia ha detingut un xaval de 19 anys (crec que valencià) per dir a
twitter que mataria un munt de polítics del Partit Popular, un afusellament col·lectiu amb un AK-47. Això, més enllà de ser un comentari de mal gust, és
llibertat d’expressió o un delicte d’amenaces o d’apologia com apunten alguns? S’ha
de penalitzar el comentari, només un comentari, d’un noi que a penes és major d’edat?

No en tinc ni idea, no entenc de lleis ni de dret, però el sentit comú em fa pensar que tot
plegat és una barbaritat….

El xaval en qüestió, com molts altres cibernautes, ha posat
per escrit coses que no es poden considerar adequades ni correctes. El noi ha
actuat de manera criticable i se li ha de fer veure, però tractar-lo com un
delinqüent? Voleu dir que n’hi ha per tant? En el
mateix twitter… Quanta gent insulta i amenaça. Sense anar més lluny… Quanta
gent amenaça i insulta als catalans, a tots, pels desitjos sobiranistes? (mireu foto que encapçala l’article)
Amenaces i insults a tots els catalans (fins i tot als que no volen marxar d’Espanya).
El ministeri de l’Interior mai no ha anat a perseguir aquests anticatalans. Què
passa? Hi ha dos criteris pels que amenacen i insulten per les xarxes socials
depenent de quins siguin els destinataris de les seves bogeries?

Twitter que sempre es renta les mans quan descobreix aquests
cibernautes que insulten i amenacen sovint els tanca el compte i punt final. Ara el govern espanyol vol anar per ells, o millor dit per a alguns d’ells (contra els anticatalans potser no
fa falta). Imitant els règims de la Xina o Turquia o Corea del Nord (coneguts
per les seves garanties i usos democràtics), el govern Rajoy no vol amenaces ni
insults almenys per les xarxes socials.

Per què no té la mateixa cura, per exemple, amb les tertúlies
radiofòniques o televisives? Per què no es dediquen a censurar articles a
diaris, confidencials i digitals? Jo sóc el primer a defensar la llibertat d’expressió, però per què aquest govern que es
preocupa del twitter no denúncïa i persegueix aquests pseudo periodistes que
diuen “guarra y cerda” a conselleres catalanes. Per què no dissol amb la llei
de Partits la nova formació de l’extrema dreta capitanejada per un ex dirigent del
PP que diu que acabarà amb l’estat de les Autonomies i l’actual sistema de
partits? O per què no dissol, amb la mateixa llei, partits no democràtics que
entren a una Llibreria a rebentar un acte festiu per la Diada de Catalunya? Per què no deté els comissaris polítics que
exigeixen engarjolar el President de la Generalitat per defensar una consulta
democràtica? Dos criteris diferents segons quins siguin els destinataris de
les amenaces, insults i agressions?

I posats a dir rucades… Per què no envia la policia als
bars? A cercar ciutadans que de peu a la
barra i mentre es beuen una cervesa insulten polítics, però també futbolistes,
actrius, presentadors de televisió, la sogra o a sa dona. Què passa, que
twitter és públic i la barra d’un bar no? Potser hi ha agressors al twitter amb
cinc seguidors i a la barra d’un bar hi pot haver desenes d’espectadors, per
tant la repercussió potser encara és major en el segon cas que en el primer.

Oi que tot plegat és ridícul? Jo crec que el govern ha de
governar. I si algú supera la veritable línia que separa la llibertat d’expressió
del delicte que actuï, més enllà de si ho fa al twitter, a la barra d’un bar, a
la columna d’un diari o en “prime time” televisiu.

 

El frau mola

Acabo d’arribar d’una roda de premsa de la Policia Nacional i dels seus responsables,
que tot cofois i emocionats ens han explicat que han detingut més de 700
persones a llocs com Barcelona, Girona, Madrid o València, que creaven empreses
fantasma que contractaven fraudulentament treballadors. Aquests xoriços
(presumptes encara) cobraven les prestacions i bonificacions corresponents i
prou. Es quedaven tan amples i no feien cap tipus d’activitat empresarial,
mercantil, societària ni res que s’assembli. Es calcula que han defraudat uns 20 milions
d’euros a la Seguretat Social (que a sobre  fa temps que acumula números vermells en el
seu balanç de resultats). Els presumptes defraudadors s’enfronten a multes
d’entre 50 mil i 120 mil euros i a una pena de presó de 6 anys. Especialment
greu és la detenció de quatre col·laboradors del ministeri d’Ocupació que
aprovaven contractes falsos a canvi de 200 o 300 euros per paper firmat
(falsedat documental).

Avui mateix, com cada matí, he esmorzat a una cafeteria que
tinc sota casa, un lloc tranquil, bastant silenciós (per ser un bar), en el
qual fan bon cafè, hi ha wifi i que m’informa de què està passant a Espanya i
al món. Sempre hi ha esmorzant com jo un grup de matrimonis (madrilenys,
“divinos de la muerte”) que comenten totes les novetats noticiables (avui parlaven
de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, de la final que ha de
jugar el Sevilla i de les eleccions europees) A més hi ha un altre grup de
senyores d’uns seixanta anys que (és així) comenten temes més socials (el
resultat del concurs televisiu Supervivientes, que s’acosta San Isidro o
l’últim capítol de la vida de Mohedano i la seva esposa, o ex esposa ja no ho
recordo). Doncs bé, aquest segon grup, el de les senyores madures és el que m’ha
cridat l’atenció, però no pels seus comentaris. Una d’elles, que he sabut que
és metgessa ha tret el talonari de receptes enmig de la cafeteria i ha començat
a firmar medicaments per les seves amigues a tort i a dret (la foto que he
captat –amb molta por de l’artista a ser descobert- és la que encapçala aquest
article). Això no sé si és il·legal, però sincerament, crec que no és massa legal
ni ètic. I més tenint en compte que la Seguretat Social han ordenat a metges i
metgesses que només receptin quan sigui del tot necessari i que recomanin
medicaments genèrics (més barats, ja que la factura farmacèutica ofega les
arques públiques, que es nodreixen dels impostos de tots els ciutadans, almenys
de què els paguen).

Aquests dos exemples, el de la roda de premsa policial amb
fanfàrries i la transacció discreta metge-pacient del bar són només dos
exemples que aquest és un país de xoriços o si ho voleu i de manera més dolça
el país del Lazarillo i la picaresca.

No és que la classe política sigui corrupta (que ho és en una
part més o menys significativa) o que els poderosos i rics defraudin (que ho
fan en una part més o menys significativa), és que qualsevol ciutadà per pobre i
desgraciat que sigui intenta en la mesura de les seves possibilitats i
capacitats que les coses li surtin més barates o directament de franc…. Factures
sense IVA, mercadeig en el preu de tot, amagar dades a Hisenda, crear empreses fantasma
per obtenir diners fraudulents, pagar en negre al romanès de torn que et pinta
el pis o a la senyora sud-americana que et cuida els fills o la sogra ….

La corrupció i la picaresca està tan esteses per aquests
paratges que sovint aquests delictes desperten entre els paisans més admiració
que denuncia, més enveja que rebuig i més ganes d’imitar aquestes conductes que
no pas de repudiar-les.

I una cosa més terrible. Què pensen de tot això els
poderosos, els ciutadans o els pobres
d’esperit i de butxaca que sí que compleixen amb les seves obligacions amb
Hisenda, amb la Seguretat Social o amb la legalitat vigent. Com a mínim que són
uns rucs? Uns beneïts? O que amb el temps i una canya les seves conductes
legals i solidàries les seguiran la resta de contribuents? O pot ser que si
tothom defrauda, enganya, amaga o dissimula, ja és hora que ara em toqui fer-ho a mi…..

 

Empresaris? No, gestors multimilionaris

Pablo Isla té 50 anys i actualment és el president d’Inditex,
el nom que es va posar el Grup Zara quan es va fer un gegant. Isla, que va ser
alt càrrec al Popular va ser fitxat per Amancio Ortega perquè el gegant tingués
cara, tenint en compte que a ell (gallec sobri, tímid i discret) no li agraden
gens ni mica les fotos ni les càmeres. I amb Isla, Inditex-Zara va continuar
creixent i creixent i guanyant milions i milions. Ara es publica que l’any
passat Isla va guanyar 6’35 milions d’euros per pilotar tan bé la nau i va
guanyar milió i mig més com aportació a la seva futura pensió. En total Pablo
Isla va guanyar gairebé 8 milions d’euros en un sol any.

Però aquest no és un cas aïllat a Espanya. Altres executius
estan molt aprop d’aquests ingressos per comandar empreses. L’ex president de
la constructora Fomento de Construcciones y Contratas, Baldomero Falcones va
guanyar 7 milions i mig; Ignacio Sánchez Galán, d’Iberdrola, 7,4 milions; César
Alierta de Telefònica 6,8 milions; Javier Marín, del Santander 6,3 milions;
Florentino Pérez, de la constructora ACS, 6 milions, Antoni Brufau, de Repsol,
5,4 milions i així una llista de fins a 30 noms, dels quals qui menys cobra, s’emporta
3 milions d’euros anuals.

Vull fer un parell de consideracions sobre tot plegat.

Aquests senyors no són el que s’entén com empresaris,
aquells empresaris “fets a sí mateixos”, als quals “ningú no els ha regalat res”.
Són gestors. La majoria d’ells, com
Pablo Isla han agafat una empresa com Inditex que ja feia
anys que era una màquina de fer diners. I amb ell, la màquina de fer diners ha
continuat fent via.

Francisco González (5’17 milions anuals), president del BBVA,
es va fer amb aquest banc després de la gran aliança dels bancs bascos, el
Bibao i el Vizcaya. Ell era president d’Argentaria, l’altra pota de la unió, gràcies
a les seves amistats polítiques. I amb la fusió definitiva es va quedar al
capdavant de l’entitat. I el BBVA ha continuat guanyant diners, tal com feia
abans, fins i tot quan González era becari.

Ana Patrícia Botín ((4,8 milions anuals) segur que té una
capacitat immensa. Com moltes altres dones i homes. La diferència és que ella
potser és filla d’Emilio Botín (president del Santander, 3 milions anuals) i
això l’ha ajudat encara que sigui només una miqueta a ser una de les gestores més
ben pagades a Espanya.

I us asseguro que a la llista dels més ben pagats gairebé
tothom té pinta de tenir bons padrins, més enllà del seu potencial
professional. Potser s’han d’alinear les dues coses per triomfar a la vida, però
si només has de tenir una de les dues, millor padrins que capacitats (crec jo).

Les empreses que dirigeixen aquestes persones són empreses
privades i com a tals estan sotmeses a la guillotina dels mercats i les borses.
En teoria fan guanyar diners als seus accionistes i si no ho fan els poden fer
fora (molts d’ells a canvi d’indemnitzacions espectaculars). I sobretot són
recompensats amb sous magnífics…..o amb sous intolerables en l’actual moment
econòmic que per a la majoria dels mortals és desesperant, ruïnós o com a mínim
incert? Aquests gestors multimilionaris no es lleven a les sis del matí, ni a
les set segurament tampoc. No tenen les mans plenes de durícies, molts d’ells
no fan les quaranta hores setmanals a la seva oficina i tampoc passen penúries
a final de mes, ni tan sols quan (suposo) han de pagar els seus impostos a
Hisenda. Aquests gestors, no empresaris, dinen a restaurants de cinc forquilles
i no saben què és un “tupper” amb viandes reescalfades fetes a casa.

Amb tot això vull dir que no es mereixen el que cobren? Ni
idea, potser és pura enveja d’algú sense padrins i amb escasses capacitats.

 

 

La Religió Tecnològica que ens ajuda i ens fa patir

Ara, en aquests moments, estem les persones preparades per comunicar-nos, per intercomunicar-nos? Ningú dubte que de la mateixa manera que li hem posat nom a les diferents etapes de la Prehistòria i de la Història (l’Edat de Pedra, l’Edat Mitjana, l’Edat Moderna…..) ara potser ens trobem en l’Edat de les Telecomunicacions i de les Noves Tecnologies. Sempre penso que si els nostres avis, en pau descansin, aixequessin el cap, no es creurien que la gent anés pel carrer parlant per un telèfon que gairebé sembla més qualsevol altra cosa que un telèfon. Mai no haguessin pogut imaginar que les teles fossin planes, que un tren et portés de Barcelona a Madrid en dues hores i mitja, que et poguessin operar sense tallar-te la pell o que amb una pantalleta d’ordinador hi cabessin totes les nostres vides i les coses que les conformen.
Exagero si dic que la nova religió a la qual venerem cristians, musulmans, jueus, budistes o agnòstics és la Tecnologia? Una religió que ha canviat altars per pantalles, oracions per manuals d’instruccions, als sacerdots i bruixots per informàtics indis i japonesos? Una religió més fàcil de seguir…..no hem de fer autes de fe sobre coses que no veiem, sí que seguim i fem proselitisme d’un manà que ens dona satisfaccions i facilitats en el dia a dia.
Però dit això….Una part d’aquestes tecnologies no ens està furtant la capacitat de comunicar-nos, d’inter-relacionar-nos? No sé on fa poc vaig llegir (segurament a l’ordinador, no crec que en un diari de paper) que els missatges al mòbil han conformat un nou llenguatge, sobretot entre els més joves. Que paraules com “Què, Perquè, Barcelona o Gràcies” havien estat substituïdes en el Whatsapp o al Line per altres de noves, més curtes, més “cools” o per anglicismes també més curts i per suposat, més “cools” com ara “Q, Pq, Bcn o Thx”. No dic q no m sembli b, d fet jo tmb ho faig de tant en tant i les llengües i llenguatges per definició són dinàmics i han d’evolucionar com ho fan els que els utilitzem com a eina (tothom, de fet).
Però hi ha algunes altres coses que em preocupen de veritat. Enganxats al mòbil, al portàtil o a la “tablet”, a la nova religió, deixem de mirar a qui tenim al costat, a casa, a la feina, a l’autobús o al carrer. Ja no ens mirem i sobretot ja no ens parlem. Cada dia de camí a la feina passo per tres instituts. Com sempre els nois i les noies adolescents, a la porta i com sempre des de fa uns anys, amorrats als seus mòbils, potser comunicant-se a través d’ells amb gent que tenen a dos metres a la mateixa porta de l’institut on ells estan. Recordo que no fa massa anys les hormones revolucionades dels joves (jo ho era) es dedicaven al lloable esforç, pocs cops recompensat, que la noia rossa i guapa et fes una mica de cas, et digués alguna cosa i que si ja sonava del tot la flauta et convidés a anar amb ella i les seves amigues al cinema o a ballar, i d’aquí al cel. Ara potser pensen o fan el mateix però a través d’un intermediari, el mòbil (espero pel seu bé que si acaben al ball o a l’última fila del cinema, el mòbil quedi en un lloc secundari).
Fa poc la filla d’un amic, que té una quinzena de primaveres, em reconeixia que el seu grup de col.legues lliga per mòbil (no sé si amb millor, pitjor o el mateix resultat que quan aquestes coses es demanaven a la cara) Però sí que em va dir una cosa que em va fer reflexionar….”intentem lligar pel mòbil i almenys l’altre no ens veu com ens posem nerviosos o enrogim de vergonya”. Cert, aquesta religió Tecnològica ens deshumanitza, Gràcies a l’intermediari ja no hem de mirar a ningú als ulls per declarar-li el nostre amor o el nostre odi o simplement per comunicar-nos, ja ho fa per nosaltres una petita pantalla que amb un nou llenguatge d’abreviatures i anglicismes molt “cools” ens transforma en ens eteris. De fet, si el mòbil ens porta una bona notícia d’algun altre humà li fem un petó a la pantalla i no a l’humà al qual potser tenim a dos metres a la mateixa porta de l’institut. O a l’inrevés, potser una mala notícia ens fa llençar el mòbil a terra, quina culpa tindrà ell??? Us heu parat a pensar que molts cops per saber el temps que fa ho consultem a l’ordinador, en comptes de sortir al carrer i aixecar la cara cap el cel? Des-hu-ma-nit-zats.
Sí, acabo de fer algunes reflexions que no tenen potser res d’original però que avui he tingut necessitat de fer. Per què? perquè per culpa de resar a aquesta meravellosa i perillosa per addictiva religió tecnològica, una persona ha malinterpretat un missatge meu. Res greu i de fet ho hem aclarit ràpidament i la mar de bé. I sóc plenament conscient que l’intermediari ens ha jugat una mala passada, que mai no hagués anat així si haguéssim estat cara a cara, mirant-nos als ulls, comunicant-nos com feien a la seva manera les persones de l’Edat de Pedra, l’Edat Mitjana o l’Edat Moderna…..O sense anar més lluny, com ho feien els nostres avis o nosaltres mateixos fins fa quatre dies. Amén.

Teles tancades per amiguisme

En català

Aquesta setmana tanquen diversos canals de televisió. He de mirar en algun lloc quins perquè sincerament amb la TDT no tinc ni punyetera idea de quina és la graella d’ofertes catòdiques. De fet, jo només miro 3 o 4 canals, buscant sempre informatius, esports i sobretot cinema. I un cop ho he consultat veig que els canals que tanquen són La7 i La9 (del grup de Telecinco), Nitro, Xplora i LaSexta3 (del grup d’Antena 3) i no sé què de Net TV (de Vocento) i altres canals del Grup d’El Mundo. D’entrada i com a teleespectador i periodista vull dir que el tancament d’un mitjà de comunicació em sembla trist i preocupant (i aquí recordo Canal 9 i els bons professionals i alguns amics que han hagut de marxar a casa després d’una gestió econòmica nefasta per part dels polítics que els governen, molts d’ells corruptes condemnats, presumptes corruptes o imputats per corruptes).

Però aquest no és el cas de les televisions que tanquen aquesta setmana. Aquests canals tanquen per una sentència del Tribunal Suprem que diu que en el seu dia es van concedir les llicències “a dit”, és a dir el govern de Zapatero es va decantar per concedir canals de televisió sota el criteri de l’amiguisme o la conveniència. De fet, com tots els governs centrals, autonòmics o locals: fer un regal als poderosos a canvi de vés a saber el què. I que quedi clar: ha estat un tribunal, no la política la que ha anul·lat aquest contuberni. Em fa fàstic veure com ara aquests grups mediàtics diuen que el govern els tanca els canals i em fa fàstic, vergonya i indignació que els de Telecinco comparin el tancament amb un atropellament mortal (sense tenir en compte, o potser sí, que els nombrosos accidents de circulació que causen tant dolor). Els inventors de les MamaChicho, els Sálvame i la “telebasura” ara van de dignes. Aneu-vos-en a prendre pel sac.

Ara aquests poderosos grups mediàtics pressionen perquè la decisió judicial quedi en suspens i en tot cas ja estan recol·locant els seus continguts entre els canals que encara podran seguir emetent i amb opcions que passen per Internet. A mi, personalment m’afectarà el tancament de LaSexta3, un dels 3 o 4 canals que sí que veia, un canal que emet pel·lícules i programes de cinema. I tant de bo Antena 3 recol·loqués aquesta programació en algun dels canals que encara té, canals que segurament en el seu dia també es van concedir a dit. Un altre canal que veia de tant en tant era el ja desaparegut Marca TV, a un culer com jo li encanta veure les tertúlies fetes amb i per madridistes, sobretot aquests anys en els quals els merengues patien i patien mentre el Barça aixecava copes i més copes. Quan es van cansar de plorar i de plorar, Marca es va reconvertir en un canal de Tele Tenda que ara també desapareix, bon vent i barca nova. Sobre “l’atropellament mortal” que patiran els canals de Telecinco, us confesso que no tinc ni puta idea de què feien a La7 i La9, però per mi que els atropellin i si pot ser un camió de 8 eixos i un cop els passi per sobre faci marxa enrere i els torni a planxar, i si pot ser que en el paquet hi vagin alguns directors, presentadors i col·laboradors de “la cadena amiga”.

I ara ve quan em faig alguna pregunta que no respondré. Fan falta tants canals de televisió que ni informen, ni formen, ni entretenen? Fa falta que cada grup mediàtic totpoderós tingui mitja dotzena de concessions? Unes concessions que per estalviar repeteixen i repeteixen els mateixos programes, sèries o pel·lícules? És just que per mantenir l’emissió 24 hores al dia s’omplin les graelles amb Tele Tendes, bruixes i pitonisses, consultors sentimentals i d’altra fauna mentidera i que produeix al·lèrgies i picors? Qui surt guanyant (comissionistes a banda) amb espais, amb continguts i formats ridículs comprats a preu de saldo a televisions nord-americanes? Se n’adonen les empreses que fan publicitat en aquests canals fastigosos que les audiències són minoritàries i residuals i que no compensa pagar per uns anuncis que no veu ningú? No seria millor per a tots acotar el nombre de canals televisius i fer un repartiment just perquè aquestes opcions representessin millor la societat i l’equilibri entre grups mediàtics i simples empreses de comunicació i de producció? Potser vosaltres ja heu respost alguna d’aquestes qüestions. Jo també, però me les guardo i us faig una recomanació. Aquesta nit, un bon llibre o a gaudir amb la parella.

En castellà

Esta semana cierran varios canales de televisión . Tengo que mirar en algún lugar cuales son  porque sinceramente con la TDT no tengo ni puñetera idea de cuál es la parrilla de ofertas catódicas . De hecho , yo sólo miro 3 o 4 canales , buscando siempre informativos , deportes y sobre todo cine. Y una vez lo he consultado veo que los canales que cierran son La7 y LA9 (del grupo de Telecinco ) , Nitro , Xplora y laSexta3 (del grupo de Antena 3 ) y no sé qué de Net TV ( de Vocento ) y otros canales del Grupo de El Mundo . De entrada y como telespectador y periodista quiero decir que el cierre de un medio de comunicación me parece triste y preocupante (y aquí recuerdo Canal 9 y los buenos profesionales y algunos amigos que han tenido que irse a casa después de una gestión económica nefasta por parte de los políticos que los gobiernan , muchos de ellos corruptos condenados , presuntos corruptos o imputados por corruptos ) .

Pero este no es el caso de las televisiones que cierran esta semana . Estos canales cierran por una sentencia del Tribunal Supremo que dice que en su día se concedieron las licencias ” a dedo” , es decir el gobierno de Zapatero se decantó por conceder canales de televisión bajo el criterio del amiguismo o la conveniencia . De hecho , como todos los gobiernos centrales , autonómicos o locales : hacer un regalo a los poderosos a cambio de vete a saber qué. Y que quede claro : ha sido un tribunal , no la política la que ha anulado este contubernio . Me da asco ver como estos grupos mediáticos dicen que el gobierno les cierra los canales y me da asco , vergüenza e indignación que los de Telecinco comparen el cierre con un atropello mortal ( sin tener en cuenta , o quizás sí ,  los numerosos accidentes de circulación que causan tanto dolor) . Los inventores de las Mamachicho , los Sálvame y la ” telebasura ” ahora van de dignos . Id en tomar por saco.

Ahora estos poderosos grupos mediáticos presionan para que la decisión judicial quede en suspenso y en todo caso ya están recolocando sus contenidos entre los canales que aún podrán seguir emitiendo y con opciones que pasan por Internet. A mí , personalmente me afectará el cierre de laSexta3 , uno de los 3 o 4 canales que sí veía , un canal que emite películas y programas de cine . Y ojalá Antena 3 recoloque esta programación en alguno de los canales que aún tiene , canales que seguramente en su día también se concedieron a dedo. Otro canal que veía de vez en cuando era el ya desaparecido Marca TV , un culé como yo le encanta ver las tertulias realizadas con y para madridistas , sobre todo estos años en los que los merengues sufrían y padecían mientras el Barça levantaba copas y más copas . Cuando se cansaron de llorar y de llorar , Marca se reconvirtió en un canal de Tele Tienda que ahora también desaparece , a tomar viento. Sobre ” el atropello mortal” que sufrirán los canales de Telecinco , os confieso que no tengo ni puta idea de qué hacían en La7 y LA9 , pero para mí que los atropellen y si puede ser un camión de 8 ejes y una vez les pase por encima de marcha atrás y les vuelva a planchar, y si puede ser que en el paquete vayan algunos directores , presentadores y colaboradores de “la cadena amiga” .

Y ahora viene cuando me hago alguna pregunta que no responderé . Hacen falta tantos canales de televisión que ni informan, ni forman , ni entretienen ? Hace falta que cada grupo mediático todopoderoso tenga media docena de concesiones ? Unas concesiones que para ahorrar repiten y repiten los mismos programas , series o películas ? Es justo que para mantener la emisión 24 horas al día llenan las parrillas con Tele Tiendas, brujas y pitonisas , consultores sentimentales y de otra fauna mentirosa y que produce alergias y picores ? Quien sale ganando ( comisionistas aparte ) con espacios , con contenidos y formatos ridículos comprados a precio de saldo a televisiones estadounidenses ? Se dan cuenta las empresas que hacen publicidad en estos canales asquerosos que las audiencias son minoritarias y residuales y que no compensa pagar por unos anuncios que nadie ve ? No sería mejor para todos acotar el número de canales televisivos y hacer un reparto justo para estas opciones representaran mejor a la sociedad y al necesario equilibrio entre grupos mediáticos y simples empresas de comunicación y de producción ? Quizás vosotros ya habéis respondido alguna de estas cuestiones . Yo también, pero me las guardo y os hago una recomendación . Esta noche , un buen libro o a disfrutar con la pareja .