Rajoy gairebé sempre guanya i Catalunya gairebé sempre perd

Debat de Política general, 25 de febrer de 2014

MARIANO RAJOY Jo com a president espanyol no puc ni vull saltar-me la Constitució ni l’actual marc legislatiu que no permeten fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya ni a cap altre lloc d’Espanya.
JOSEP ANTONI DURÁN I LLEIDA Jo com a representant de CiU a Madrid puc entendre que vostè no autoritzi la consulta, però doni alguna alternativa. Proposi un nou finançament o més inversions, una sortida per aquesta situació a Catalunya. No pot continuar contestant amb silencis. Reaccioni!! Posi data i hora per una reunió amb Mas. Dialogui!!!!
MARIANO RAJOY Jo no proposo diàleg? Qui ha vingut a Madrid a veure’m a La Moncloa i m’ha dit o em dones un bon finançament o espera’t conseqüències. Qui ha convocat unilateralment un referèndum? Sóc jo qui no dialogo?
ALFREDO PÉREZ RUBALCABA El PSOE mai defensarà el Dret a Autodeterminació però Catalunya és un problema per Espanya i Espanya és un problema per Catalunya. Busquem solucions. Canviem si cal la Constitució

El Debat de Política General ha confirmat que la partida d’escacs entre Espanya i Catalunya no avança. Tothom defensa posicions i conserva esperances de victòria. De moment ningú ha començat una estratègia clara d’atac. S’ha preferit l’enroc a una diagonal mortal de l’alfil, a un salt imprevist de cavall, a sacrificar peons per deixar lloc a un recorregut llarg i vertical de la sempre sagnant torra.
Rajoy continua pensant que és millor deixar passar el temps i esperar a què el Tribunal Constitucional li resolgui la partida, que foti un cop de puny al taulell i acabi amb un joc que de moment sembla que ningú pugui guanyar. És potser també el que espera Mas. Que se’l recordi com el president que va voler-ho fer però que mai no el van deixar.
Després del Debat un grup de periodistes vam anar a sopar al Manolo un bar just darrere al Congrés i ens vam trobar amb un vell i savi polític valencià, ex militant del PP però que ara critica el seu antic partit per ser mediocre, insuls, gairebé de zero. I va fer algunes reflexions interessants:
-estic molt preocupat. Si Catalunya es fa independent, els catalans passaran 10-15 anys molt putes. I si no, si continua dins d’Espanya, els catalans estaran 25 anys putejats.
-almenys Catalunya té algú que s’esforça a intentar l’acostament, en Durán però A Madrid i al PP no hi ha ningú. Ni ho volen ni en saben.
-aquest president sembla que no faci res però des del plasma de la televisió o des de La Moncloa ha acabat en tres mesos amb els directors dels tres diaris més importants d’Espanya. Amb PedroJ per ser torracollons, amb l’Antich per festejar amb el sobiranisme i amb el Moreno per fer tres de tres.
I ho ha fet quan semblava enrocat i en posició defensiva, defugint el cara a cara. I de sobte ha sabut moure la peça justa per guanyar posicions. Sense que l’adversari se n’adonés ha guanyat el centre del tauler, la premsa, l’opinió pública o publicada. I ara blanques mouen. Negre, molt negre tot.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Debate del Estado de la Nación , 25 de febrero de 2014

MARIANO RAJOY Yo como presidente español no puedo ni quiero saltarme la Constitución ni el actual marco legislativo que no permiten hacer un referéndum de autodeterminación en Cataluña ni en ningún otro lugar de España .
JOSEP ANTONI DURÁN I LLEIDA Yo como representante de CiU en Madrid puedo entender que usted no autorice la consulta , pero dé alguna alternativa . Proponga una nueva financiación o más inversiones , una salida para esta situación en Cataluña . No puede continuar contestando con silencios . Reaccione ! Ponga fecha y hora para una reunión con Mas. Dialogue ! !
MARIANO RAJOY Yo no propongo diálogo? Quien ha venido a Madrid a verme a La Moncloa y me ha dicho o me das una buena financiación o atente a las consecuencias? . Quien ha convocado unilateralmente un referéndum ? Soy yo quien no dialogo ?
ALFREDO PÉREZ RUBALCABA El PSOE nunca defenderá el Derecho a Autodeterminación pero Cataluña es un problema para España y España es un problema para Cataluña. Busquemos soluciones . Cambiemos si hace falta la Constitución

El Debate de Política General ha confirmado que la partida de ajedrez entre España y Cataluña no avanza . Todos defienden posiciones y conservan esperanzas de victoria . De momento nadie ha iniciado una estrategia clara de ataque . Se ha preferido el enroque a una diagonal mortal del alfil , a un salto imprevisto de caballo , a sacrificar peones para dejar lugar a un recorrido largo y vertical de la siempre sangrante torre .
Rajoy sigue pensando que es mejor dejar pasar el tiempo y esperar a que el Tribunal Constitucional le resuelva la partida , que pegue un puñetazo en el tablero y termine con un juego que de momento parece que nadie pueda ganar . Es quizá también lo  que espera Mas. Que se le recuerde como el presidente que quiso  hacerlo pero al cual no dejaron hacerlo.  
Después del Debate un grupo de periodistas fuimos a cenar al Manolo un bar justo detrás en el Congreso y nos encontramos con un viejo y sabio político valenciano , ex militante del PP pero que ahora critica su antiguo partido por ser mediocre , insulso , casi un cero. E hizo algunas reflexiones interesantes :
– estoy muy preocupado . Si Cataluña se hace independiente, los catalanes pasarán 10-15 años muy putas . Y si no , si continúan dentro de España , los catalanes estarán 25 años puteados .
-al menos Cataluña tiene a alguien que se esfuerza en intentar el acercamiento , es Durán pero En Madrid y en el PP no hay nadie . Ni lo quieren ni saben hacerlo.
– este presidente parece que no haga nada pero desde el plasma de la televisión o desde La Moncloa ha terminado en tres meses con los directores de los tres diarios más importantes de España . Con Pedro J. por ser tocapelotas, con Antich por tontear con el soberanismo y con Moreno para hacer tres de tres .
Y lo ha hecho cuando parecía enrocado y en posición defensiva, rehuyendo el cara a cara . Y de repente ha sabido mover la pieza justa para ganar posiciones. Sin que el adversario se diera cuenta ha ganado el centro del tablero , la prensa , la opinión pública o publicada . Y ahora blancas mueven . Negro , muy negro todo.

Les boles i pallassades de l’Évole

“Jo pensava que els Pallassos de la Tele s’havien mort, però Jordi Évole ha demostrat avui que no” Aquest era més o menys el meu tuït només començar Operación Palace, el programa que Évole s’ha inventat per donar una explicació a l’intent de cop d’Estat del 23f (de 1981). Curt i ras: La Corona s’inventa un alçament militar que genera por a la ciutadania i llavors el Rei fa de salvador i ja tothom l’estima. Pel mig el director José Luis Garci explica com va fer la peli del discurs salva pàtries del Rei i un parell de suposats espies atrotinats intenten donar consistència a la bola. The End.
En tota aquesta pallassada a Évole li concedeixo 2 mèrits:
1-Convèncer velles glòries del periodisme (Gabilondo, Anson o Ónega) i de la política (Anasagasti, Mayor Zaragoza o Leguina) per fer de Gaby, Fofo i Miliki.
2-Haver aconseguit una audiència milionària amb un programa que no despertava interès, sinó morbo per saber com acabava la patotxada.
Dit això vull fer una sèrie de consideracions, moltes massa evidents:
1-Évole no és Orson Welles. Per fer una enganyifa col·lectiva creïble s’ha de ser bo, molt bo. I això ho són molt pocs. Évole no ho és. És un periodista poc rigorós, que domina l’escena i l’espectacle però no per colar-nos per la boca mentre sopem al sofà una Guerra dels Mons amb marcians i les seves naus. Massa cosa.
2-Veig que el programa ha generat indiferència, lloances i crítiques. Hi ha gent que diu que s’ho ha cregut però ho són uns beneïts (aquells que són els últims en assabentar-se que els han robat la cartera), amics i companys d’Évole per malentès gremialisme o gent que no va viure aquella nit del 81, o …..qui punyetes es pot creure Gaby, Fofo i Miliki. Riure, d’acord. Esperar la guerra de pastissos al final, d’acord. Però creure-s’ho?
3-Sí, els protagonistes d’Operación Palace van sortir ahir del geriàtric. Són velles glòries que s’han deixat convèncer per fer broma d’un tema molt seriós. Jo recordo vagament la jornada, però a casa, entre la família i els amics que la Guàrdia Civil violentés el Congrés tenia poc o res de broma. Res. Aquests periodistes i polítics suposo que ho deuen saber…. Que ho pensin quan tornin a les seves habitacions i prenguin la medicació.
I4-Jordi Évole ha traspassat una línia? Ell no sap que és el rigor ni la seriositat periodística. Però la pallassada del 23f fereix de mort la seva poca credibilitat i potser la del gremi. Évole, es pot fer broma del 23f? Per què no en fem dels aturats? I dels desnonats? I dels morts a Kiev? I dels nens i nenes a Sudàn de l Sud? I dels pedòfils? I dels suïcides? Per què no t’inventes una història d’un capellà que viola un escolanet amb els testimonis de Rouco Varela, els pares del nen i el metge que ha confirmat l’acte impur? Posa càmeres ocultes al confessionari, la sagristia i a la punta de la creu. I després fas un debat per explicar que tot és broma. Què divertit!!!

Què us ha semblat el meu argumentari???
Vaaaaa innocents, tot és broma i Évole és molt gran i val un ou.!!!!

Mola o no mola?

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

“Yo pensaba que los Payasos de la Tele habían muerto, pero Jordi Évole ha demostrado hoy que no ” Este era más o menos mi tuit sólo comenzar Operación Palace , el programa que Évole se ha inventado para dar una explicación a la del intento de golpe de Estado del 23f ( 1981 ) . Lisa y llanamente : La Corona se inventa un alzamiento militar que genera miedo a la ciudadanía y entonces el Rey hace de salvador y ya todo el mundo lo ama. Por medio, el director José Luis Garci explica cómo hizo la película del discurso salva patrias del Rey y un par de supuestos espías destartalados intentan dar consistencia a la bola . The End .

En toda esta payasada a Évole le concedo 2 méritos :
1- Convencer a viejas glorias del periodismo ( Gabilondo , Anson o Ónega ) y de la política ( Anasagasti , Mayor Zaragoza o Leguina ) para hacer de Gaby , Fofo y Miliki .
2- Haber conseguido una audiencia millonaria con un programa que no despertaba interés , sino morbo para saber cómo terminaba la patochada .

Dicho esto quiero hacer una serie de consideraciones , muchas demasiado evidentes :

1- Évole no es Orson Welles . Para hacer un engaño colectivo creíble debes de ser bueno, muy bueno . Y eso lo son muy pocos . Évole no lo es . Es un periodista poco riguroso , que domina la escena y el espectáculo pero no para colarnos por la boca mientras cenamos en el sofá una Guerra de los Mundos con marcianos y sus naves . Demasiado cosa.
2- Veo que el programa ha generado indiferencia , alabanzas y críticas . Hay gente que dice que se lo ha creído pero lo son unos benditos (aquellos que son los últimos en enterarse de que les han robado la cartera ) , amigos y compañeros de Évole por malentendido gremialismo o gente que no vivió aquella noche del 81 , o ….. quién puñetas se puede creer a Gaby , Fofo y Miliki . Risa , de acuerdo. Esperar la guerra de pasteles al final, de acuerdo. Pero creérselo ?
3- Sí, los protagonistas de Operación Palace salieron ayer del geriátrico . Son viejas glorias que se han dejado convencer para hacer broma de un tema muy serio . Yo recuerdo vagamente la jornada , pero en casa , entre la familia y los amigos que la Guardia Civil violentase el Congreso tenía poco o nada de broma. Nada . Estos periodistas y políticos supongo que lo sabrán …. Que lo piensen cuando vuelvan a sus habitaciones y tomen la medicación .
y 4 -Jordi Évole ha traspasado una línea ? Él no sabe que es el rigor ni la seriedad periodística . Pero la payasada del 23f hiere de muerte a su poca credibilidad y quizás la del gremio . Évole , se puede hacer broma del 23f ? ¿Por qué no hacemos de los parados? Y de los desahuciados ? Y de los muertos en Kiev ? Y de losl niños de Sudán del Sur? Y de los pedófilos ? Y de los suicidas ? ¿Por qué no inventas una historia de un cura que viola un monaguillo con los testimonios de Rouco Varela , los padres del niño y el médico que confirmó el acto impuro ? Pon cámaras ocultas en el confesionario , la sacristía y en la punta de la cruz . Y luego haces un debate para explicar que todo es broma . Qué divertido !

¿Qué les ha parecido mi argumentario ? ? ?
Vaaaaa inocentes , todo es broma y Évole es muy grande y vale un huevo . ! !

Mola o no mola ?

Especulacions sobre Granados, un home fort d’Aguirre

 

VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ

Francisco Granados ha dimitit avui com senador i diputat autonòmic per Madrid. Fa unes hores que un diari ha desvelat que aquest senyor, durant molts anys mà dreta d’Esperanza Aguirre tenia a Suïssa un compte amb un milió i mig d’euros. Un polític que ha de donar exemple als ciutadans i més en temps de crisi té una pasta infame a un paradís fiscal. Embolica que fa fort.

És evident que aquests diners no els ha pogut guanyar de manera decent quan va ser alcalde de Valdemoro, conseller autonòmic o secretari general del Partit Popular de Madrid. Com que ell ho sap diu que va guanyar aquest munt de diners als anys 90, quan era “broker” de borsa, just abans d’entrar al món de la política. D’entrada crida l’atenció que un “broker”, un especulador, en definitiva un jugador que tempta la sort per guanyar i perdre diners deixi aquesta feina arriscada per entrar en política, on en principi ni el risc ni jugar amb sort són massa bones companyes.

I va entrar en política per ser un dels homes de confiança d’Esperanza Aguirre, l’aristòcrata madrilenya que també va deixar coses enrere per entrar en política. Francisco Granados ho va ser tot a Madrid: va començar sent alcalde de Valdemoro, el poble de la dita “entre Pinto i Valdemoro” que serveix per definir quan estàs entre dues opcions i no tens clar si has d’anar cap a l’una o l’altra. Potser Granados en aquella època (1995) encara no sabia si havia de continuar especulant en borsa o medrant en política i potser mai no ho va tenir clar i potser es va conformar fent mig i mig: especular en política, entre Pinto i Valdemoro.

Després va ser secretari general del PP de Madrid i conseller totpoderós del govern Aguirre. Amb el temps es va barallar amb l’altre “home fort” d’Esperanza, Ignacio González (actual president de la Comunitat). Tots dos van protagonitzar un dels episodis més vergonyosos de la política madrilenya quan es va destapar que l’un espiava l’altre amb agents d’intel·ligència i policies contractats amb diners públics. Per cert que Esperanza Aguirre va acabar elegint González com el seu “delfí” i Granados va acabar enfadat i rebutjant una sortida digna que li va donar la seva cap: ser portaveu del PP a l’Assemblea madrilenya. 

Per acabar d’arrodonir currículum Granados sempre ha estat fregant sospites i dubtes sobre la seva possible implicació en la trama Gürtel. Especulacions? Potser.

No sé com acabarà aquest senyor, però deixeu-me fer dos apunts sobre el tema.

1-Esperanza Aguirre torna a estar esquitxada per les vergonyes d’un dels seus col·laboradors més íntims. I ella continua pontificant sobre el bé i el mal, com si fos espectadora d’uns fets que ni li van ni li venen. Aiiiiii, senyora!

2-Jo no conec Granados però un dia me’l van presentar. Cap a l’any 2002, vaig anar a dinar amb un amic periodista a un famós restaurant asiàtic que hi havia al Paseo de la Habana de Madrid. Dins del local, a la taula del nostre costat estava Granados i tres persones més. El meu amic el coneixia i vam anar a saludar aquell aleshores conseller d’Aguirre. Amb les seves ulleres de muntura de 3 mil euros ens va atendre de manera protocol·lària però amb simpatia i amabilitat. Un cop assegut a la meva taula, el vaig observar de reull. A la seva taula, envoltat de gent amb pinta important Granados xiuxiuejava (segurament perquè ho havia de fer com a conseller de la Comunitat en un lloc públic) i la llum del restaurant era escassa, tènue i indirecta, i a més el fum dels cigarrets que degustaven acabava de dibuixar la vinyeta. Per tant, tot plegat li donava a l’escena un punt de misteri. Però no li vaig prestar massa més atenció (tot i que sempre m’agrada imaginar intrigues potser inexistents).

Ara sabent el currículum de Granados (el provat i el presumpte currículum) aquella escena no se m’esborra del cap: una taula, xiuxiueig, poca llum, fum, envoltat de gent important….. Era cosa de l’espionatge, dels diners a Suïssa o….pura especulació?? Entre Pinto i Valdemoro.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Francisco Granados ha dimitido hoy como senador y diputado autonómico por Madrid . Hace unas horas que un periódico ha desvelado que este señor , durante muchos años mano derecha de Esperanza Aguirre tenía en Suiza una cuenta con un millón y medio de euros . Un político que debe dar ejemplo a los ciudadanos y más en tiempos de crisis tiene una pasta infame en un paraíso fiscal . Toma ya .

Es evidente que este dinero no lo ha podido ganar de manera decente cuando fue alcalde de Valdemoro , consejero autonómico o secretario general del PP de Madrid . Como él lo sabe dice que ganó este montón de dinero en los años 90 , cuando era ” broker ” de bolsa , justo antes de entrar en el mundo de la política . De entrada llama la atención que un ” broker ” , un especulador , en definitiva un jugador que tienta la suerte para ganar y perder dinero deje este trabajo arriesgado para entrar en política , donde en principio ni el riesgo ni jugar con la suerte son demasiado buenas compañeras .

Y entró en política para ser uno de los hombres de confianza de Esperanza Aguirre , la aristócrata madrileña que también dejó cosas atrás para entrar en política . Francisco Granados lo fue todo en Madrid : comenzó siendo alcalde de Valdemoro , el pueblo del dicho ” entre Pinto y Valdemoro ” que sirve para definir cuando estás entre dos opciones y no tienes claro si tienes que ir hacia la una o la otra. Quizás Granados en aquella época (1995 ) todavía no sabía si debía continuar especulando en bolsa o medrar en política y quizás nunca lo tuvo claro y quizás se conformó haciendo medio y medio : especular en política , entre Pinto y Valdemoro .

Luego fue secretario general del PP de Madrid y consejero todopoderoso del gobierno Aguirre . Con el tiempo se peleó con el otro ” hombre fuerte ” de Esperanza , Ignacio González ( actual presidente de la Comunidad) . Ambos protagonizaron uno de los episodios más vergonzosos de la política madrileña cuando se destapó que uno espiaba el otro con agentes de inteligencia y policías contratados con dinero público . Por cierto que Esperanza Aguirre acabó eligiendo a González como su ” delfín ” y Granados terminó enfadado y rechazando una salida digna que le dio su jefa: ser portavoz del PP en la Asamblea madrileña .

Para acabar de redondear curriculum Granados siempre ha  rozado sospechas y dudas sobre su posible implicación en la trama Gürtel . Especulaciones ? Quizás .

No sé cómo acabará este señor , pero dejadme hacer dos apuntes sobre el tema .

1- Esperanza Aguirre vuelve a estar salpicada por las vergüenzas de uno de sus colaboradores más íntimos . Y ella sigue pontificando sobre el bien y el mal, como si fuera espectadora de unos hechos que ni le van ni le vienen . Ayyyy , señora !

2- Yo no conozco a Granados pero un día me lo presentaron . Hacia el año 2002, fui a comer con un amigo periodista a un famoso restaurante asiático que había en el Paseo de la Habana de Madrid . Dentro del local , en la mesa de al lado nuestro estaba Granados y tres personas más . Mi amigo lo conocía y fuimos a saludar al  entonces consejero de Aguirre . Con sus gafas de montura de 3 mil euros nos atendió de manera protocolaria pero con simpatía y amabilidad . Una vez sentado en mi mesa , le observé de reojo . En su mesa , rodeado de gente con pinta importante Granados susurraba ( seguramente porque tenía que hacerlo como consejero de la Comunidad en un lugar público ) y la luz del restaurante era escasa , tenue e indirecta , y además el humo de los cigarrillos que degustaban acababa de dibujar la viñeta . Por tanto , todo le daba a la escena un punto de misterio . Pero no le presté demasiada más atención (aunque siempre me gusta imaginar intrigas quizás inexistentes ) .

 

Ahora sabiendo el currículo de Granados ( el probado y el presunto curriculum ) aquella escena no se me borra de la cabeza : una mesa , susurro , poca luz , humo , rodeado de gente importante ….. Era cosa del espionaje , del dinero en Suiza o …. pura especulación ? Entre Pinto y Valdemoro .

 

 

 

Els tertuLIANTS, són uns indesitjables, no pas periodistes

Si vas a un diccionari pots veure que la definició de la paraula “periodista” és “aquella persona professionalment dedicada a la informació o a la creació d’opinió”. Però jo em quedo amb una definició més romàntica i utòpica, la que volia creure’m quan era un nen i volia dedicar-me al periodisme i quan estudiava la carrera a la Universitat Autònoma de Bellaterra: “aquella persona que intenta acostar l’actualitat al públic, comunicar una part de la realitat, ser un comptador d’històries”. Parteixo també de la base que ser romàntic i utòpic en aquests temps és potser irreal, cursi i gairebé impossible, què hi farem?
El que sí que tinc molt clar és que un “periodista” no és això que s’entén com un “tertulià professional”. Aquests espècimens són un llast per la resta de col·legues, una taca en la professió, una poma podrida en un cistell on la majoria de pomes no ho són.

Entre els tertulians n’hi ha alguns que valen la pena, pocs: professionals que van a les rodes de premsa, que estan en el dia a dia informatiu, que tenen vàlua a tots els nivells, que opinen amb arguments objectius, que accepten el diàleg i que estan disposats donar la raó al contrari, si cal. Però hi ha els “tertulians professionals” sense escrúpols, “tertuliants“.

Jo divideixo aquest grup d’indesitjables en 3 subgrups:

-Caps de mitjans de comunicació, per exemple directors o alts càrrecs de diaris. Són “tertuliants” estrelles. a pesar que gairebé mai han fet de periodistes (sempre han estat caps i gestors), cobren una pasta infame, pontifiquen des de les seves butaques en grans platós televisius. a horaris “prime time“. Saben que són una referència informativa per a molts, uns líders d’opinió. Defensen a capa i espasa les línies editorials dels seus mitjans, normalment molt alineats amb alguna opció política. No dubten en insultar, fer gestos obscens, emprenyar-se i teatralitzar les seves intervencions. Això puja les audiències i així els continuaran contractant i alhora se’ls pagarà més per les seves actuacions. Condueixen cotxes esportius de gran cilindrada, malbaraten les targes de crèdit del seu mitjà, viuen amb el luxe per bandera, mentre molts dels seus treballadors passen pena per acabar el mes.

-Professionals que es passen al món de l’espectacle i es converteixen en “tertuliants“. Els partits polítics es fixen en aquestes persones. Solen ser periodistes veterans i farts d’una nòmina més aviat discreta. Els partits s’acosten a aquests periodistes i els plantegen un tracte irrenunciable: “t’oferim tertúlies a tots els mitjans de comunicació que vulguis a canvi que defensin les nostres posicions polítiques” No tinc proves, però a Madrid sempre s’ha dit que alguns d’aquests “tertuliants” estan a sou de partits o fins i tot de ministeris (“fondo de reptiles” és el nom molt descriptiu que se li posa a aquesta modalitat). Dit d’una altra manera: canvien el seu estatus de “periodista de prestigi” pel de “veu del seu amo”. Curt i ras: es prostitueixen.

-Joves promeses del no res. Són periodistes joves, inexperts. Molts d’ells fills o filles o nebots o nebodes o parella de “personatges importants”. Grans mitjans els fitxen sense experiència. Alguns d’ells amaguen el seu cognom (el dels seus pares o tiets que els han endollat), firmen les seves notícies amb la inicial del primer cognom seguida d’un punt i es posen el cognom de la mare. Com si això els deslligues d’un sentiment de vergonya, com si es volguessin amagar del perquè estan amb feina ben retribuïda sense haver-la adquirit per mèrits. Aquests joves també són catapultats a “tertuliants“. A canvi de cobrar xifres discretes, no cal dir que fan, diuen i opinen allò i només allò que els ordenen els seus caps. Entre aquest grup també hi ha ha algun company i companya que ha fet tot aquest recorregut amb un únic pas: ser molt carinyós o carinyosa amb el seu cap. Això no m’ho han explicat, en alguns casos ho he arribat a veure personalment. Això si, aquests joves “tertuliants” si que van sovint a les compareixences de premsa, al menys gasten sola de sabata, no com altres “tertuliants“

Potser el diccionari accepta aquests éssers com a “periodistes”, però jo mai els veure com a col·legues. Mai de la vida.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

 

EN CASTELLANO

Si vas a un diccionario puedes ver que la definición de la palabra ” periodista ” es ” aquella persona profesionalmente dedicada a la información oa la creación de opinión” . Pero yo me quedo con una definición más romántica y utópica , la que quería creerme cuando era un niño y quería dedicarme al periodismo y cuando estudiaba la carrera en la Universidad Autónoma de Bellaterra : ” aquella persona que intenta acercar la actualidad al público , comunicar una parte de la realidad , ser un contador de historias ” . Parto también de la base de que ser romántico y utópico en estos tiempos es quizás irreal , cursi y casi imposible , ¿qué vamos a hacer?
Lo que sí tengo muy claro es que un ” periodista” no es lo que se entiende como un ” tertuliano profesional” . Estos especímenes son un lastre para el resto de colegas , una mancha en la profesión , una manzana podrida en un cesto donde la mayoría de manzanas no lo son .

Entre los tertulianos hay algunos que valen la pena , pocos : profesionales que van a las ruedas de prensa , que están en el día a día informativo , que tienen valor a todos los niveles , que opinan con argumentos objetivos , que aceptan el diálogo y que están dispuestos dar la razón al contrario , si es necesario . Pero hay los ” tertulianos profesionales” sin escrúpulos , ” tertuliantes ” .

Yo divido este grupo de indeseables en 3 subgrupos :

– Jefes de medios de comunicación , por ejemplo directores o altos cargos de periódicos . Son ” tertuliantes ” estrellas . a pesar de que casi nunca han hecho de periodistas ( siempre han sido jefes y gestores ) , cobran una pasta infame , pontifican desde sus butacas en grandes platós televisivos . a horarios ” prime time ” . Saben que son una referencia informativa para muchos , unos líderes de opinión . Defienden a capa y espada las líneas editoriales de sus medios , normalmente muy alineados con alguna opción política . No dudan en insultar , hacer gestos obscenos , enfadarse y teatralizar sus intervenciones . Esto sube las audiencias y así los seguirán contratando tiempo que se les pagará más por sus actuaciones . Conducen coches deportivos de gran cilindrada , derrochan las tarjetas de crédito de su medio, viven con el lujo por bandera , mientras muchos de sus trabajadores pasan pena para acabar el mes .

-Profesionales que se pasan al mundo del espectáculo y se convierten en ” tertuliantes ” . Los partidos políticos se fijan en estas personas . Suelen ser periodistas veteranos y hartos de una nómina más bien discreta . Los partidos se acercan a estos periodistas y los plantean un trato irrenunciable : “te ofrecemos tertulias en  todos los medios de comunicación que quieras a cambio de que defiendas nuestras posiciones políticas ” No tengo pruebas , pero en Madrid siempre se ha dicho que algunos de estos ” tertuliantes ” están a sueldo de partidos o incluso de ministerios ( ” fondo de reptiles ” es el nombre muy descriptivo que se le pone a esta modalidad ) . Dicho de otra manera: cambian su estatus de ” periodista de prestigio” por el de ” voz de su amo” . Lisa y llanamente : se prostituyen .

-Jóvenes promesas de la nada. Son periodistas jóvenes , inexpertos . Muchos de ellos hijos o hijas o sobrinos o sobrinas o pareja de ” personajes importantes” . Grandes medios los fichan sin experiencia . Algunos de ellos esconden su apellido ( el de sus padres o tíos que los han enchufado ) , firman sus noticias con la inicial del primer apellido seguido de un punto y se ponen el apellido de la madre. Como si eso los desates de un sentimiento de vergüenza , como si se quisieran ocultar del porque están con trabajo bien retribuida sin haberla adquirido por méritos . Estos jóvenes también son catapultados a ” tertuliantes ” . A cambio de cobrar cifras discretas , no hace falta decir que hacen, dicen y opinan aquello y sólo aquello que les ordenan sus jefes . Entre este grupo también hay algún compañero y compañera que ha hecho todo este recorrido con un único paso : ser muy cariñoso o cariñosa con su cabeza . Esto no me lo han explicado, en algunos casos lo he llegado a ver personalmente . Eso si, estos jóvenes ” tertuliantes ” si que van a menudo a las comparecencias de prensa , al menos gastan suela de zapato , no como otros ” tertuliants “

Quizá el diccionario acepta estos seres como ” periodistas” , pero yo nunca los vio como colegas . Nunca en la vida .

Reflexions i dubtes sobre empresaris i independència

 

Evidentment a Catalunya hi ha un munt de gent que desitja la
independència, votar sí i sí el 9 de novembre (en el cas que se celebri la
consulta, cosa difícil , molt difícil). I també hi ha molta gent que no vol la
independència, prefereixen continuar amb l’actual estatus, formant part d’Espanya
i per tant de la Unió Europea.

I avui, si m’ho permeteu, em centraré en un col·lectiu poc
nombrós potser però molt important des del punt de vista mediàtic i econòmic:
els empresaris catalans. Aquesta gent té una doble preocupació: passi el que
passi en l’àmbit polític hauran d’afrontar què passa amb les seves empreses.

Ningú dubta que marxar d’Espanya significaria per a ells (i
per a molts altres) un munt d’incerteses respecte als seus negocis. De ben segur
que perdrien el suport institucional, econòmic i logístic de la Marca Espanya i
encara més segur que perdrien bona part del seu mercat: l’espanyol, molts
ciutadans de les Espanyes deixarien de comprar productes d’una hipotètica
Catalunya independent.

En els últims mesos molts empresaris, emprenedors i gestors
de marques catalanes s’han posicionat.

José Manuel Lara, president de Planeta és un home pragmàtic
i els seus interessos són 100% econòmics, no coneix d’ideologies quan pel mig
estan els seus molts diners. No li ha importat compartir accions a diaris tan
oposats ideològicament com La Razón i L’Avui. I Lara ho ha deixat molt clar: Si
Catalunya marxa d’Espanya “jo m’emportaré Planeta a Sevilla”

Josep Lluis Bonet és el president de Freixenet, líder en la
venda de caves. En un esmorzar fet a finals de 2013 a Madrid i davant de
molts empresaris madrilenys va assegurar que “el mercat del seu producte està bàsicament
fora d’Espanya” per afegir que “no contemplo la independència de Catalunya,
perquè forma part essencial d’Espanya”.

Isidre Fainé, president de La Caixa i Josep Oliu, del
Sabadell són conscients que la major part de la seva clientela són persones i
empreses espanyoles. I com a bons banquers volen conservar el negoci, per tant
volen esvair possibles núvols que aneguessin el seu hortet.

Ramón Paredes és un dels homes forts de Seat, una de les
empreses punteres a Catalunya. Fa uns mesos, preguntat sobre el procés
sobiranista, va respondre amb claredat: “nosaltres només volem generar riquesa
i ocupació”. Pilotes fora.

Avui la CEOE i Foment del Treball i els seus presidents, els catalans Joan Rosell i Gay de Montellà, han dit que prefereixen no barrejar negocis i polítics. Més pilotes fora.

Aquests són només uns exemples del posicionament de grans empresaris
catalans respecte al debat independentista. I em deixo molts i molts
empresaris, potser no tan mediàtics que tenen aquesta mateixa idea, similar, o
totalment la contrària.

El cert és que els anomenats empresaris “mediàtics” sí que
han dit la seva i aquesta és que No volen la independència. Dit això em
pregunto i no em responc clarament una sèrie de coses:

-És lògic i comprensible que la por a les represàlies d’una Espanya
abandonada per una hipotètica Catalunya independent faci actuar aquests grans empresaris
només a favor de les seves empreses i potser deixant de banda els seus desitjos
personals? És això egoisme??

-Aquest posicionament pot calar en la població catalana independentista i
actuar aquesta amb un possible boicot cap aquests productes catalans? Seria quadrar el cercle a cops de martell o una entelèquia diabòlica?

-Un col.lectiu tan
poc nombrós, però tan potent econòmicament pot fer torçar voluntats populars
molt més generalitzades que els seus posicionaments? Mai tants van deure tant a tant pocs? com deia Churchill.

-Com ha d’actuar el govern català si una part tan important
com el seu empresariat navega en direcció totalment contraria a la seva?

-Realment les empreses catalanes s’enfonsarien en una
Catalunya independent?

-En aquest hipotètic escenari, les relacions comercials i
econòmiques entre Catalunya i Espanya quedarien desconnectades, tallades,
finiquitades?

Dubtes, pressions, interessos contraposats…..

Sobre alguns diputats pilotes i l’avortament

Aquesta setmana el Congrés dels diputats ha rebutjat una
iniciativa del PSOE per desestimar la reforma Gallardón sobre l’avortament. No
entraré en detalls sobre si la llei és retrograda, moderna, garantista, ataca
les dones, les protegeix o si és una concessió a l’Església catòlica i al
sector més conservador de la societat.

Tothom té la seva opinió i em sembla un tema tan delicat que tots els parers sobre la qüestió em semblen respectables, tan pels que pensen en blanc, en gris o en negre. Ni tan
sols vull entrar a valorar que el projecte Gallardón hagi despertat crítiques a
tot Europa, fins i tot a les files de l’extrema dreta francesa de Marie Le Pen.

El que si què m’altera i em preocupa és que un altre cop la
immensa majoria dels diputats i les diputades del Congrés hagin decidit acatar
la disciplina de vot dels seus partits abans que votar segons el què potser
voldrien els seus electors i/o d’acord amb la seva consciència (crec que en
aquesta qüestió de l’avortament només
Convergència Democràtica de Catalunya va donar aquesta llibertat de vot als
seus representants) Alguns parlamentaris
del PP van votar a favor de la reforma Gallardón sense identificar-se gaire amb
ella (tal com asseguren en privat) i alguns socialistes no haguessin estat tan
bel·ligerants en contra de la mateixa reforma (n’hi ha més d’un de social cristià
a l’estil José Bono).

El PP defensa la reforma Gallardón dient que ells
representen la majoria absoluta del Congrés. Cert, és així. Però creu el govern
Rajoy que aquesta reforma agrada la majoria absoluta de la ciutadania? Una
reforma d’aquest calat i que afecta un tema d’aquesta transcendència moral, ètica,
social i política no hauria d’haver-se consensuat amb altres forces? No hauria
de respondre a un sentiment generalitzat i multitudinari que sincerament crec
que ara no existeix?

El PP recorre a dir que la reforma de l’avortament era part
del seu programa electoral. I què? El PP no ha complert gairebé res d’aquest
manual, començant per la política econòmica.

A Espanya hi ha un 40% d’abstenció electoral. No és d’estranyar. Cada cop més
espanyols estan poc o gens identificats amb els seus polítics. Uns polítics, la
immensa majoria dels quals són simplement uns mantinguts dels seus partits. La
gran majoria política no són ni científics, ni intel·lectuals, ni enginyers, ni
lletrats, ni referents del saber (aquests potser no voldrien formar part d’aquest
ramat, o potser se sentirien mal pagats, maltractats, infravalorats…..). Ara
la majoria política (no tots) són personatges secundaris, amb preparació
dubtosa i que fan tot, tot , tot el què els diu el partit. Blanc, gris o negre,
el què faci falta per tenir content al cap, fan el que faci falta per continuar amb el mateix tarannà: sous de 4
mil euros mensuals, més dietes, nits fora, Visa Or, taxis de franc i fama i vanitat
mentre es passegen pels seus pobles.

El peatge per mantenir l’estatus és clar i senzill perquè
les seves ments justetes ho entenguin fàcilment:”aplaudeix qualsevol ocurrència
meva, escridassa i insulta al contrari, no pensis ni facis cas de la teva
consciència (si és que encara te’n queda) i simplement vota el què jo et digui”

Per quan un sistema electoral amb llistes obertes? Que els
ciutadans triïn els seus representants, els de veritat, no als pilotes
entregats i sense cap esperit crític que són els que interessen al partit.

Per quan unes llistes obertes on un ciutadà elegeixi el seu
diputat o diputada, al del seu districte? Un representant que si no compleix el
que ha promès en campanya els seus veïns li tinguin en compte i la pròxima
vegada el deixin a casa. I mentre arriba aquella nova votació que el
persegueixin per tot el barri recordant-li que no és un representant seu, que
li diguin que simplement és un xitxarel·lo al servei d’un partit que li paga
sou, dietes, taxis i Visa Or. I sobretot que no el deixin
passejar pel seu poble ni fama ni vanitat, tal com fan ara.

La diplomàcia Margallo, aixafo el petit, m’inclino davant el gegant

 

versió en català i en castellà

Avui vull parlar d’una informació que sembla que a primera vista ens toca de lluny, però que en realitat ens afecta més del què ens imaginem. Aquesta setmana l’Audiència Nacional espanyola ha dictat ordre de detenció contra 5 dirigents comunistes xinesos, dos d’ells són Jiang Zemin (president de la Xina entre 1993 i 2003) i Li Peng (primer ministre de 1988 a 1998). El jutge els acusa de tortures, genocidi i crims contra la humanitat contra el poble del Tibet oprimit pel gegant asiàtic des de fa dècades.
Mai, mai la Justícia espanyola i segurament cap altra asseurà al banc dels acusats aquests presumptes assassins. Tot i això, avui una portaveu del govern xinès ha demanat a l’espanyol “que recondueixi la situació, que arregli l’error i que faci el possible per no alterar les bones relacions entre els dos països”. Una amenaça en tota regla, tenint en compte que Espanya exporta anualment de la Xina béns per valor de quatre mil milions d’euros i n’importa per valor de disset mil milions, és a dir, un soci comercial està dient que “o resols el tema o se t’ha acabat el negoci amb nosaltres”.
Fins aquí la part informativa.
Ara la pregunta és com reaccionarà Espanya.
Què farà el cap de la diplomàcia espanyola, el valent José Manuel García Margallo?
El ministre d’Exteriors que gaudeix fustigant Gibraltar, el Sàhara, Catalunya, Cuba (ui, també comunistes com la Xina, però molt més dèbils ) i qualsevol territori petit i amb pes relatiu en l’àmbit internacional?
Què creieu que farà aquest botxí d’heretges i Torquemada inquisidor? Defensar el Dret i la Justícia, és a dir posar-se de part de la decisió de l’Audiència Nacional del seu país i de retruc de la dèbil comunitat tibetana?
O potser farà reverències molt diplomàtiques a les peticions de Beijing?
Què en penseu??
Una pista…. El Congrés debat avui mateix la restricció del principi de Justícia Universal i l’únic partit que defensa aquesta iniciativa és el Partit Popular de García Margallo i de Rajoy. Aquesta iniciativa (o tot el contrari a una iniciativa) és una proposició de llei perquè els jutges espanyols no entrin a jutjar casos d’assassins estrangers, diuen que per això ja hi ha el Tribunal Internacional de La Haya.
D’aquesta manera, els tribunals espanyols ja no podran perseguir aquests xinesos que massacren tibetans, ni als generals argentins i xilens de les dictadures dels 70 que torturaven, mataven i feien desaparèixer milers de joves contraris al règim, ni tampoc podran engarjolar els militars nord-americans que van assassinar impunement el càmera de televisió José Couso a la Guerra de l’Iraq. Espanya ja no perseguirà ni nazis, ni les bèsties dels Balcans que van eliminar pobles sencers als anys 80 i 90.
Tot plegat us sembla fastigós, condemnable, putrefacte, contrari a la Declaració de Roma contra la tortura i contrari a la Declaració Universal dels Drets Humans? Penseu que és possible que molts d’aquests assassins que no es mouen ara dels seus països per por a ser detinguts a partir d’ara pensin que viatjar a Espanya és una bicoca perquè en aquest territori seran impunes a la Justícia Universal i als Tractats Internacionals.
Potser si, potser penseu tot això. Però jo des d’aquí vull defensar la coherència del Partit Popular i els seus Rajoys i Margallos. Ells mai no han condemnat assassins, torturadors i genocides del franquisme. Al contrari, a les seves files hi ha hagut ministres franquistes que van formar part de governs que van firmar condemnes de mort i que en democràcia van ser ministres, presidents autonòmics i alts càrrecs. Aquests senyors mai no han volgut tendir la mà a les víctimes del franquisme, han preferit deixar-les oblidades a les cunetes de les carreteres. Aquests senyors són coherents perquè mai han donat suport a una condemna contra el franquisme que va assolar quaranta anys Espanya i mai no ho faran.  Per tant, com han d’actuar contra genocides assassins estrangers si no ho han fet mai aquí? Són coherents. Molt coherents.

I a més practiquen la diplomàcia d’acontentar el fort davant el dèbil, la diplomàcia Margallo “The party is over”

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Hoy quiero hablar de una información que parece a primera vista nos toca de lejos , pero que en realidad nos afecta más de lo que nos imaginamos . Esta semana la Audiencia Nacional española ha dictado orden de detención contra 5 dirigentes comunistas chinos , dos de ellos son Jiang Zemin ( presidente de China entre 1993 y 2003) y Li Peng ( primer ministro de 1988 a 1988) . El juez les acusa de torturas , genocidio y crímenes contra la humanidad de estos cabecillas chinos contra el pueblo del Tíbet oprimido por el gigante asiático desde hace décadas .
Nunca, nunca la Justicia española y seguramente ninguna otra sentará en el banquillo estos presuntos asesinos . Sin embargo, hoy una portavoz del gobierno chino ha pedido al español “que reconduzca la situación, que subsane el error y que haga lo posible para no alterar las buenas relaciones entre los dos países” . Una amenaza en toda regla , teniendo en cuenta que España exporta anualmente de China bienes por valor de cuatro mil millones de euros e importa por valor de diecisiete mil- millones , es decir un socio comercial está diciendo que “o resuelves el tema o se te ha acabado el negocio con nosotros ” .
Hasta aquí la parte informativa .
 Ahora la pregunta es cómo reaccionará España .
¿Qué hará el jefe de la diplomacia española , el valiente Jose Manuel García Margallo ?
 El ministro de Exteriores que disfruta hostigando Gibraltar , el Sahara , Cataluña , Cuba ( uy , también comunistas como China , pero mucho más débiles) y cualquier territorio pequeño y con peso relativo a nivel internacional  
¿Qué cree que hará este verdugo de herejes ? Defender el Derecho y la Justicia , es decir ponerse de parte de la decisión de la Audiencia Nacional de su país y de rebote de la débil comunidad tibetana ?
O quizás hará reverencias muy muy diplomáticas a las peticiones de Pekín ?
¿Qué opinas? ?
Una pista …. el Congreso debate hoy la restricción del principio de Justicia Universal y el único partido que defiende esta iniciativa es el PP de García Margallo y de Rajoy . Esta iniciativa ( o todo lo contrario a una iniciativa ) es una proposición de ley para que los jueces españoles no entren a juzgar casos de asesinos extranjeros , dicen que por eso ya está el Tribunal Internacional de La Haya .
De esta manera , los tribunales españoles ya no podrán perseguir a estos chinos que masacran tibetanos , ni a los generales argentinos y chilenos de las dictaduras de los 70 que torturaban , mataban y hacían desaparecer a miles de jóvenes contrarios al régimen , ni tampoco podrán encarcelar a los militares norteamericanos que asesinaron impunemente al cámara de televisión José Couso (el amigo Couso) en la Guerra de Iraq. España ya no perseguirá ni a nazis , ni a las bestias de los Balcanes que eliminaron pueblos enteros en los años 80 y 90 .
Todo ello le parece asqueroso , condenable, putrefacto , contrario a la Declaración de Roma contra la tortura y contrario a la Declaración Universal de los Derechos Humanos ? Piensa que es posible que muchos de estos asesinos que no se mueven ahora de sus países por miedo a ser detenidos a partir de ahora piensen que viajar a España es una bicoca porque en este territorio serán impunes a la Justicia Universal y los Tratados Internacionales .

Quizás si , quizás piense eso. Pero yo desde aquí quiero defender la coherencia del PP y sus Rajoy y Margallos . Ellos nunca han condenado a asesinos , torturadores y genocidas del franquismo. Al contrario , en sus filas ha habido ministros franquistas que firmaron condenas de muerte y que en democracia fueron ministros, presidentes autonómicos y altos cargos . Estos señores nunca han querido tender la mano a las víctimas del franquismo , han preferido dejarlas olvidadas en las cunetas de carreteras . Estos señores son coherentes porque nunca han apoyado una condena contra el franquismo que asoló cuarenta años España y nunca lo harán. Son coherentes . Muy coherentes 

Y además prefieren la diplomacia que contenta al fuerte ante el débil. Diplomacia Margallo “The party is over”

Goya i cinema espanyol: comèdia, drama o tragèdia

Vint-i-vuit anys dels Goya, els premis del cinema espanyol concedits pel
cinema espanyol perquè potser ningú més gosaria premiar-los.
A Espanya no es fa indústria cinematogràfica com a Hollywood o Bollywood. A
Espanya no es fa cinema artesanal i prodigiós com a França o Gran
Bretanya o Itàlia. Ara per ara a Espanya, salvant alguna excepció, es fa cinema
carrincló, amb guions que sonen vells, direccions fluixes i
interpretacions ridícules. Si Goya aixequés el cap….deixaria sord, cec i mut a més d’un d’aquests. Potser la culpa és del baix nivell general del país que encomana tot, o culpa de la falta de talent, o culpa de la
falta d’ajudes i subvencions d’unes administracions mancades de
recursos i d’interès pel cinema. No sé el perquè de la qualitat
deficient. És cert que no ens podem comparar amb les multinacionals
cinematogràfiques americana o índia, ni amb les grans empreses franceses
o britàniques. Però és que tampoc estem al nivell ja ni de petites
“empresetes” alemanyes, italianes o sueques. El cinema espanyol ha tornat a
ser la “botigueta” atrotinada i desesperant dels anys 60, una perruqueria
casposa on es venen perruquins per tapar calbes que fan vergonya
d’ensenyar. Lluny queda aquell cinema valent i renovador dels 80 i 90,
aquell cinema que despertava interès entre la gent i que feia anar a
veure’l a les sales d’exhibició, a més d’haver guanyat el reconeixement
internacional amb premis Oscars, Ossos, Conxes, Palmes o Espigues.

És qüestió d’esperar a què les coses canviïn i es torni al bon camí: talent ben produït, dirigit i interpretat.
El que si que no te solució és la parafernàlia que envolta la “botigueta” de
perruquins. Un ministre de Cultura que no va als Goya ha de dimitir l’endemà hagi fet el que hagi fet en el seu dia a dia com a ministre, que en el cas de Wert és haver fet tot el possible per enfonsar
l’Educació, la Universitat i la Cultura. Aquest ministre no tapa les
seves vergonyes, calba inclosa, amb res. És un cadàver polític que ha de
plegar ara mateix.
I la cerimònia, la Gala és coherent amb la
“botigueta” casposa i el ministre de la vergonya. És intolerable permetre
aquests espectacles tan poc originals, tan previsibles, tan llargs i
avorrits. Fer cantar i ballar presumptes actors que desafinen i no saben
ni cantar ni ballar és com demanar a Wert que dirigeixi i coordini polítiques
educatives i culturals. Una posada en escena tan lamentable, és tan difícil demanar bon gust? o això és com demanar-li a un personatge d’Esteso i Pajares
que interpreti un Shakespeare o desenvolupi el Bosó de Higgs.

Drama, comèdia o tragèdia??? Cinema espanyol d’ara.

Solidaritat interterritorial?

ALT MANDATARI ESPANYOL (AME): Aquests alemanys, francesos i
britànics són uns cabrons. Ja no ens volen donar tants diners, ni de fons
estructurals, ni de cohesió, ni fons de solidaritat, ni res de res. Putos
insolidaris!!!

ALT MANDATARI PORTUGUÈS (AMP): Si, en plena crisi volen
deixar-nos sols. Ni pagar-nos carreteres, ni trens, ni escoles, ni produccions
agràries, pesqueres, ramaderes….

ALT MANDATARI GREC (AMG): I a més a nosaltres ens han matat
i enterrat sense dir missa amb el rescat. Haurem de pagar ajudes i interessos
durant generacions. Cabrons!!!

AME: Nois! Hem de fer coses

AMG: Què podem fer?

AME: Tinc el meu ministre d’Exteriors amb unes idees
sensacionals

AMG: Quines?

AME: Mireu. Primer hem d’apel·lar a que Europa som una família.
Tots som pobles germans. I si n’hi ha uns més rics i pròspers han d’ajudar als
més desvalguts.

AMP: Sí, però aquests cabrons insolidaris diuen que amb la
crisi ells també han de mirar pels seus interessos. Repartir menys i sobretot
recuperar tota la pasta que ens han deixat els seus bancs i governs per fer les
nostres carreteres, ponts, trens….

AMG: Sí i diuen que ara som nosaltres els que tenim millors
carreteres que ells.

AME: Doncs que es fotin! La solidaritat és així.

AMB: I en què més has pensat?

AME: Distribuirem a les nostres ambaixades un manual perquè
els nostres diplomàtics deixin clara
la nostra posició. És injust i condemnable que ens deixin així,
amb el cul a l’aire. Ambaixadors i cònsols, ministres i diplomàtics han de dir
a qualsevol entrevista, recepció i conversa que els alemanys, els anglesos i
els francesos són uns insolidaris que no s’estimen els seus germans.

AMG: I què més?

AME: Deixar molt clar que és més important que nosaltres
tinguem coberts serveis bàsics que no pas que ells destinin pasta a coses supèrflues.
Què és més lloable? Ajudar a pobres pagesos del sud o que els rics del nord es
gastin els quartos amb les seves coses?

AMP: No sé si això funcionarà.

AME. Tenim més idees. Promourem un boicot als seus productes
de manera discreta però contundent. Farem unes grans campanyes informatives
sobre què està passant. Mourem els fils perquè els nostres tertulians de
capçalera difonguin que els alemanys, francesos i britànics ens estan
abandonant i l’opinió publica farà la resta. Als alemanys no els comprarem ni
cotxes ni saltxitxes de Frankfort. Als francesos els deixarem de comprar
croissants i formatges. I als britànics no els comprarem, no els
comprarem….. Què coi tenen els britànics?

AMP: Els bombins, aquells barrets ridículs…

AME: Bé, ja estudiarem què els deixarem de comprar…

AMG: Però és una mica ridícul el boicot.

AME: Ni ridícul ni hòsties…

AMP: Continua.

AME: Paral·lelament a la campanya de boicot, a apel·lar a la
germanor i al manual diplomàtic, farem coses menys subtils com fer pagar als
seus turistes pels serveis que fan servir quan venen als nostres països. Taxes
i comissions si utilitzen els nostres serveis de salut, els nostres hotels, les
nostres vies, les nostres platges….

AMG: Les nostres platges?

AME: Sí, instaurarem l’euro per tombona i para-sol. Si són
guiris del nord pagaran més que si són turistes nostres…

AMP: Vols dir que això funcionarà?

AME: Sí, obtindrem per altres vies la pasta que ara ells ens
volen retirar.

AMG: Potser marxen a altres destinacions. A Croàcia o a Tunísia…

AME: Impossible. Els nostres països són irresistibles.

AMG: No ho sé. Tinc dubtes sobre aquestes iniciatives,

AME: I tenim altres idees. Mireu…. Si alemanys, francesos i
britànics persisteixen en fer-nos mal, potser els haurem de fer fora d’Europa.

AMG: A alemanys i francesos? Però si estan enmig d’Europa…
Potser als britànics, allà dalt, en una illa…… Però als francesos i
alemanys…..

AME: Doncs fer-los fora de la Unió Europea.

AMP: Però si són els socis fundadors….

AME. Doncs de la Unió Monetària.

AMG: Els britànics no han estat mai dins de la Unió Monetària.

AME: Mira, doncs menys feina. Hòsties, només poseu
inconvenients, cap idea. Collons! Sigui com sigui hem d’amenaçar que sense
nosaltres es quedarien aïllats, sense socis, sense amics, sense germans, tristos i sols…

AMG: No els donis idees que potser els agraden….

AME: Potser ells tenen més a perdre que nosaltres……

AMP: Segur, però si vosaltres sou el cul d’Europa.

AME: I vosaltres la morena del cul, només has de mirar el
mapa. Cabró portuguès.

AMG. Calma, calma…..

AMP: Jo de totes les bajanades que has dit, només em convenç
això d’apel·lar a què som pobles germans.

AME: Hem de combinar totes les iniciatives per aconseguir l’objectiu.
A més hem d’encarregar un estudi que deixi les coses clares. Publicarem les
balances fiscals regionalitzades territorialitzades detallades i ben cuinades.

AMG: Què coi és això?

AME: Doncs un estudi que detallarà quan aportem a la Unió i quan en
rebem d’ella.

AMP: Hòsties, doncs potser això és una idea nefasta. Se sabrà
que mamem massa.

AME: No home. Ho farem amb un mètode complicat, fosc, tan
inversemblant que ningú gosarà a discutir-lo, directament perquè ningú l’entendrà.
I si alemanys, francesos i britànics neguen les xifres, nosaltres direm que no
saben de què parlen. A més encarregarem les balances fiscals regionalitzades
territorialitzades detallades i ben cuinades a professors independents que
formin part dels nostres partits.

AMG: Collons! Sona fatal!

AME: Ho veus? Només esmentar el títol i l’objectiu de les balances ja cansa i fa mandra de parlar-ne. Imagina’t l’estudi desenvolupat. Ni
Déu el voldrà discutir. I finalment, tenim un pla definitiu… El meu ministre
de Justícia.

AMG: El fatxa de l’avortament.

AME: Calla cabró!! Deia que el meu ministre està estudiant
si podem declarar il·legal i inconstitucional que alemanys, britànics i francesos
ens deixin de pagar el que pagaven fins ara….

AMP: Inconstitucional? Vols dir?????

Ridícul tot plegat oi? Ridícul perquè aquesta conversa fictícia
no la farien mai uns alts mandataris que tinguessin dos dits de front o que almenys haguessin estudiat una miqueta a l’EGB o que simplement practiquessin la
democràcia.

Dos anys després del nyap inútil : La reforma laboral

VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ

Avui hem sabut que el gener se’n van anar a l’atur 184 mil persones i des del govern espanyol es diu que no és una dada massa dolenta, que s’ha de tenir en compte que és gener i ja ha finalitzat la temporada comercial de Nadal.

La reforma laboral és la primera gran iniciativa que va fer el govern de Mariano Rajoy quan va arribar al poder el 20 de novembre de 2011. En aquells moments, la crisi travessava un moment àlgid i l’atur era una llista amb 4.420.000 noms, prop del 23% de la població activa. Fer alguna cosa des de l’administració era necessari i inevitable. El febrer de 2012, poques setmanes després de la victòria amb majoria absoluta, el Partit Popular aprovà la seva reforma laboral. A la roda de premsa del consell de ministres, a l’hora de dinar, les titulars d’Ocupació (curiós nom per un ministeri que gestiona tant d’atur) Fátima Báñez i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría fan una exposició plena de bondats per la reforma. A la tarda, només unes hores després, els tècnics del ministeri expliquen sense càmeres ni micros a la premsa l’autèntic abast de la iniciativa. No entraré en detalls farragosos i que ja són plenament coneguts per aturats i treballadors. Sí que sé que la majoria de periodistes que estàvem reunits a una sala del ministeri vam dir “no té res a veure la reforma que ens acaben d’explicar els tècnics amb la que ens han presentat les ministres. És molt més dura  . Dura pels treballadors, molt menys dura o massa alineada amb els empresaris”. Entre aquests periodistes n’hi havia alguns que han estat acomiadats sota les condicions d’aquesta reforma que aquell dia ens va deixar bocabadats.

Però vam pensar (pobres crèduls) que potser la duresa legislativa significava eficàcia per reduir l’atur i reactivar l’economia, a pesar que els drets laborals dels treballadors es veiessin perjudicats.

Dos anys després de la reforma laboral, aquesta no ha funcionat. Us diguin el què us diguin. L’atur ha passat de 4.420.00 persones a 6 milions, el 27% de la població activa. Durant la crisi i durant la vigència de la reforma el nombre d’afiliats a la Seguretat Social ha passat de 19 milions a 16 milions. 4 de cada 10 parats ja no cobren cap ajuda pública. A dos milions de llars ningú, ningú treballa. Segons el bufet d’advocats Sagardoy (uns senyors ultraliberals en les formes i en el fons) els sous han baixat una mitjana del 10%. Una tercera part de les empreses espanyoles ha modificat les jornades dels seus treballadors per estalviar. Un 40% ha retocat a la baixa les condicions laborals, un 40% ha canviat les funcions dels seus empleats i un 20% els ha canviat el lloc de treball geogràfic. Un terç de les empreses han variat el conveni. I atenció!! 3 de cada 4 empreses han ajustat plantilles acollint-se a la reforma laboral (ajustar aquí és sinònim d’acomiadar)

Tot això, tenint en compte que l’acomiadament s’ha abaratit i que les empreses tenen poques o cap trava per fer-ho, ja que la reforma diu que ho poden fer si tenen o preveuen pèrdues o resultats pitjors que a l’exercici anterior.

I milers i milers d’empreses i negocis, sobretot petits, han hagut d‘ abaixar la persiana. Sí, per la crisi però la reforma laboral apenes ha evitat aquesta cadència.

És per això que em bull la sang quan sento a “empresaris i grans gestors” que tenen poc d’empresari i d’emprenedor dir que la reforma laboral ha estat el gran èxit del govern Rajoy. (frase textual dita pel president de BBVA Francisco González a finals de gener). Aquests “estadistes de reconegut prestigi” han arribat a dir que potser la reforma encara no ha donat fruits (2 anys després, què passa amb algú o alguna cosa que no funciona en dos anys?) . Diuen que sense la reforma la llista de l’atur encara seria més voluminosa. Curiosa afirmació: arribar a una conclusió sense tenir clares les premisses. Diuen aquests cervells amb dues cames que la reforma laboral funcionarà quan l’economia remunti: Bravo, bravo i bravo.

A qui voleu enganyar? La reforma laboral no ha fet res més que perjudicar els treballadors i beneficiar a alguns empresaris que només necessitaven una excusa per continuar guanyant diners, els petits empresaris continuen passant-ho molt i molt malament.

I això són dades objectives.

VERSIÓ EN CASTELLÀ 

Hoy hemos sabido que en enero se fueron al paro 184 mil personas y desde el gobierno español se dice que no es un dato demasiado malo, que hay que tener en cuenta que es enero y ya ha finalizado la temporada comercial de Navidad.

La reforma laboral es la primera gran iniciativa que hizo el gobierno de Mariano Rajoy cuando llegó al poder el 20 de noviembre de 2011. En aquellos momentos, la crisis atravesaba un momento álgido y el paro era una lista con 4.420.000 nombres, cerca del 23% de la población activa. Hacer algo desde la administración era necesario e inevitable. En febrero de 2012, pocas semanas después de la victoria con mayoría absoluta, el PP aprobó su reforma laboral. En la rueda de prensa del Consejo de Ministros, a la hora de comer, las titulares de Empleo (curioso nombre para un ministerio que gestiona tanto paro) Fátima Báñez y la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría hacen una exposición llena de bondades por la reforma. Por la tarde, sólo unas horas después, los técnicos del ministerio explican sin cámaras ni micros a la prensa el auténtico alcance de la iniciativa. No voy a entrar en detalles  que ya son plenamente conocidos por parados y trabajadores. Sí sé que la mayoría de periodistas que estábamos reunidos en una sala del ministerio dijimos “no tiene nada que ver la reforma que nos acaban de explicar los técnicos con la que nos han presentado las ministras. Es mucho más dura. Dura para rabajadores, mucho menos dura o demasiado alineada con los empresarios “. Entre estos periodistas había algunos que han sido despedidos bajo las condiciones de esta reforma que aquel día nos dejó boquiabiertos.

Pero pensamos (pobres crédulos) que quizás la dureza legislativa significaba eficacia para reducir el paro y reactivar la economía, a pesar de que los derechos laborales de los trabajadores se vieran perjudicados.

Dos años después de la reforma laboral, ésta no ha funcionado. Os digan lo que os digan. El paro ha pasado de 4.420.00 personas a 6 millones, el 27% de la población activa. Durante la crisis y durante la vigencia de la reforma el número de afiliados a la Seguridad Social ha pasado de 19 millones a 16 millones. 4 de cada 10 parados ya no cobran ninguna ayuda pública. En dos millones de hogares nadie, nadie trabaja. Según el bufete de abogados Sagardoy (unos señores ultraliberales en las formas y en el fondo) los sueldos han bajado una media del 10%. Una tercera parte de las empresas españolas ha modificado las jornadas de sus trabajadores para ahorrar. Un 40% ha retocado a la baja las condiciones laborales, un 40% ha cambiado las funciones de sus empleados y un 20% los ha cambiado el lugar de trabajo geográfico. Un tercio de las empresas han variado el convenio. Y atención! 3 de cada 4 empresas han ajustado plantillas acogiéndose a la reforma laboral (ajustar aquí es sinónimo de despedir)

Todo ello, teniendo en cuenta que el despido se ha abaratado y que las empresas tienen pocas o ninguna traba para hacerlo, ya que la reforma dice que pueden hacerlo si tienen o prevén pérdidas o resultados peores que el ejercicio anterior.

Y miles y miles de empresas y negocios, sobre todo pequeños, han tenido que bajar la persiana. Sí, por la crisis pero la reforma laboral apenas ha evitado esta cadencia.

Es por eso que me hierve la sangre cuando escucho a “empresarios y grandes gestores” que tienen poco de empresario y de emprendedor decir que la reforma laboral ha sido el gran éxito del gobierno Rajoy. (Frase textual dicha por el presidente de BBVA Francisco González a finales de enero). Estos “estadistas de reconocido prestigio” han llegado a decir que quizás la reforma aún no ha dado frutos (2 años después, ¿qué pasa con alguien o algo que no funciona en dos años?). Dicen que sin la reforma la lista del paro aún sería más voluminosa. Curiosa afirmación: llegar a una conclusión sin tener claras las premisas. Dicen estos cerebros con dos piernas que la reforma laboral funcionará cuando la economía remonte: Bravo, bravo y bravo.

A quién quiere engañar? La reforma laboral no ha hecho más que perjudicar a los trabajadores y beneficiar a algunos empresarios que sólo necesitaban una excusa para seguir ganando dinero, los pequeños empresarios siguen pasándolo muy, muy mal.

Y esto son datos objetivos.