La faula dels tres porcs i el virus

el-des-cuento-de-los-tres-cerditos-y-el-lobo-feroz-de-las-pensiones

 

Hi havia una vegada tres porcs que manaven molt i molt a la seva comunitat. I ningú sabia del cert el perquè. Eren porcs lletjos, ignorants i mala raça. Però havien aconseguit arribar allà, a dalt de tot, perquè sí que van saber trepitjar colls per arribar allà on volien. Eren covards i gentils amb els seus superiors i es comportaven com milhomes sense escrúpols envers els seus subordinats. La fórmula els va funcionar i un dia van comprovar que eren on volien.

 

En el pic de la muntanya es van asseure per rumiar quina seria la seva pròxima meta. Tenien la fama, el reconeixement i fins i tot diners. Però en volien més. La fama i el reconeixement són finits, la fortuna no. I com que ells eren ignorants, i molt, van contractar una guineu molt llesta i aguda perquè els donés idees per convertir-se en rics, en molt rics, en fastigosament rics.

 

La guineu els va dir que la societat en la qual manaven els porcs funcionava raonablement bé. La majoria dels seus membres treballaven i amb una part dels seus sous mantenien aquells membres de la societat que ja s’havien fet grans i ara no podien fer feina. Se’ls mantenia com en el seu dia ells havien mantingut els seus grans. Una altra part del sou servia per fer els habitatges i comprar menjar pel col·lectiu. Una altra part per ensenyar als més petits tot allò que necessitaven per ser adults de profit. I una altra part es destinava a fer hospitals pels membres de la societat que emmalaltien.

La guineu va fer veure als tres porcs que en el funcionament de la seva col·lectivitat es movien molts diners i que si una petita part d’aquestes partides es desviava en benefici propi ningú se n’adonaria i ells quatre serien rics, molt més rics, més fastigosament rics que ara.

 

Els tres porcs van decidir que fixarien esforços en fer-se amb els diners que es destinaven a la sanitat. Van triar aquest camí perquè era primavera, feia bon temps, els seus súbdits eren joves i sans i els diners per hospitals eren el tros del pastís més gran que pagaven els seus súbdits. Qui es podria adonar que una part d’aquests diners servissin per compensar aquells tres porcs que havien aconseguit una societat pròspera, feliç i contenta?

Però havien de trobar un mecanisme que dissimulés que agafaven aquests diners.

I van posar la guineu al front d’un nou hospital. Un hospital que no pagava la societat amb els seus sous. La inversió inicial la va fer la mateixa guineu ajudada pels tres porcs (inversió feta amb uns quartos provinents dels sous dels seus súbdits).

 

Aquest centre dirigit per la guineu era més maco, més ampli i amb més jardins que l’hospital pagat per a tots. A les seves habitacions només hi havia un llit i no dos o tres com als centres, tenien televisors grans, infermers guapos i metges alts.

En aquest centre regentat per la guineu hi podien anar els membres de la comunitat que més diners tenien i el negoci va ser de seguida un èxit. A més, els porcs van pactar amb la guineu que si algun dia el poble els feia fora del pic de la muntanya, ells podrien treballar en el nou hospital. Negoci rodó per a ells, però no per tothom.

 

Per posar en marxa l’hospital de la guineu, els tres porcs van necessitar diners, llits, metges, infermers, respiradors, mascaretes, bates, tests, esclops, termòmetres, alcohol i guants.

I d’on els van treure? Exacte! dels hospitals pagats per tots.

 

I la primavera i el bon temps van donar pas a l’hivern, el vent i la neu. Durant aquest temps els tres porcs ja havien deixat de manar a la comunitat, però eren rics, molt rics, fastigosament rics. I ignorants i mala raça perquè van tornar a aparèixer dels seus amagatalls per criticar els que ara manaven. Deien d’ells que eren mals gestors i que no sabien conduir la crisi, que s’havien despertat tard davant l’hivern, que els hospitals de tots no tenien de res i que els que ara manaven no eren bons ni per donar als seus tot allò que necessitaven per combatre el virus.

Aquí acaba la faula, amb l’esperança que més allà del que queda escrit, el virus atrapi als porcs. A tots aquells que han jugat amb el futur.

Zona zero del coronavirus

IMG_0002

Fa més d’una setmana que estem en estat d’alarma i em trobo a l’epicentre del terratrèmol a Espanya: Madrid. Visc a prop del parc d’El Retiro, una zona plena de restaurants, bars i botigues,  amb El Corte Inglés com a pal de paller d’aquest barri, normalment bulliciós i alegre que aquests dies ha perdut tot allò que el caracteritzava. I la principal absència és la de la gent, una gent que gairebé només apareix a les 8 del vespre en els seus balcons i finestres per lloar la tasca dels sanitaris, uns sanitaris que hores d’ara suposen el 12% dels contagiats pel virus.

No sé si dir que tinc més sort que la majoria dels confinats. Però, a diferència seva puc sortir pels matins a treballar, així m’ho acredita un certificat de la meva empresa que diu que sóc personal essencial d’un servei públic. Per anar i venir agafo el cotxe de porta a porta, faig la feina i per la tarda em tanco a casa. Fins ara, he ordenat armaris, calaixos, prestatges i mínimament la ment. I just ara ordeno idees.

El panorama és esfereïdor a la capital. Les notícies diuen que el Palau de Gel en el qual els més joves passen les tardes patinant es convertirà en la morgue de la ciutat. Madrid acumula 1200 morts, més de la meitat de tota Espanya, té un terç dels casos detectats i mil persones més estan a la UCI. La majoria dels hotels estan tancats i un bon grapat s’han convertit en hospitals pels casos menys greus. La Fira de Madrid, IFEMA, acostumada a congressos com Fitur, el Saló de l’Automòbil o festes glamouroses ha passat en tres dies a ser el centre hospitalari més gran d’Espanya, amb 5.500 llits i a l’hora acollirà uns 600 sense sostre. Perquè us feu una idea de la magnitud, hospitals com La Paz o el Gregorio Marañón tenen una capacitat d’ uns 1.400 llits cadascun.

La Unitat Militar d’Emergències, la UME, l’Exèrcit està al carrer, la qual cosa pot donar tanta sensació de tranquil·litat com d’alarma depenent del moment o del qui ho analitzi. Els serveis funeraris diuen que no enterraran les persones mortes pel virus per por al contagi. I les administracions contracten estudiants de medicina i sanitaris jubilats per intentar contenir la pandèmia.

L’última informació diu que en algunes residències encara conviuen vells amb els cadàvers dels qui fins fa poc compartien amb ells tele, partida de cartes o tardes de ganxet.

El panorama és aquest. I en paral·lel es demana des de dins i fora de la capital que Madrid es tanqui amb pany i que als que hi vivim no ens deixin sortir. És una decisió difícil, que segurament té raons a favor i en contra per ser presa.

El contacte que tinc amb altre gent es limita aquests dies amb els companys de feina, amb els quals mantenim la distància adequada i l’ànim de tant en tant decau. Qualsevol esternut, estossegada o moquejada és sentit com una amenaça.

Els primers dies sortir a comprar era una distracció, apart d’una necessitat. Ara és una necessitat perquè la distracció s’ha convertit en una preocupació: anar al supermercat ja no et ve massa de gust.

Potser el confinament és necessari, imprescindible però és molt dur.

Una de les poques bones coses que te aquesta situació és que les noves tecnologies t’han posat en contacte de nou amb aquells estimats que són lluny. I en canvi, el virus t’ha allunyat dels que tens al costat. Les relacions es fan a través de pantalles.

No m’entretindré a pensar si el govern ho fa bé, malament o regular. Sé que ara és moment de creure en ells (no ens queda una altra) i em resulten uns miserables el què ara ataquen Pedro Sánchez, mentre té un braç lligat a l’esquena amb la situació límit i amb familiars malalts del virus. Les possibles responsabilitats, després, quan tot hagi acabat.

I sobre tot responsabilitats per aquells que quan van venir les retallades van tancar plantes d’hospitals, van prescindir de llits, metges, infermeres i material, unes mancances que ara passen factura. Alguns d’aquests “grans gestors de merda” ara estan patint la malaltia a centres privats.

No em vull imaginar què pot passar si l’estat d’alarma es continua prorrogant…la gent aguantarà indefinidament a casa veient com puja la xifra d’afectats? Els sanitaris quant de temps poden aguantar torns inacabables sota pressió insostenible? Quant pot tardar una societat en recuperar-se d’aquesta crisi? Potser mai.

Voldria acabar amb una mica d’optimisme, ens en sortirem, segur. I quan sortim de casa voldria trobar-me de cara aquells que diuen que hem d’estar tranquils, perquè el virus només mata als vells. Trobar-me’ls de cara i posar en pràctica el tir al plat.

Aquesta tarda podria haver ordenat armaris, prestatges o calaixos, però he preferit ordenar idees. Avui més que mai, salut.