Fins i tot amb Franco es vivia bé, si no buscaves raons

Personalitats i
ciutadans anònims estan acomiadant Adolfo Suárez, el president de la Transició
espanyola. La seva capella ardent està instal·lada al Congrés dels diputats i a
fora milers de persones fan cua sota la pluja en un dia fred per donar-li
l’últim adéu. Lloable, perquè és una cua que suposa hores d’espera i perquè
és un adéu curt, els bidells de les
Corts empaiten aquelles persones que es
queden més de tres segons davant del fèretre, que per cert està tancat davant
la sorpresa d’alguns que d’acord amb el morbo generalitzat voldrien veure la
cara del difunt.

Hem de fer un crònicaca d’aquests ciutadans anònims. La nostra estudiant, la Lídia, que a penes
sap de Suárez el que li poden haver explicat els seus grans o els llibres
d’història es fixa en la gent jova com ella. Però també pregunta a gent gran
sobre quins records té de Suárez. I de resposta, poques coses destacades. Que
era un home dialogant, honrat, una bona persona, valent, que se l’enyorarà… Les coses que es diuen
dels morts.

Però una senyora
davant de càmera i micròfon
respon a la Lídia una cosa interessant: “Suárez va fer moltes coses
bones, però abans d’ell a Espanya també es vivia bé. Jo amb Franco no vaig
viure mai malament”. No ens esverem…..La senyora d’uns 70 anys, amb ulleres
fosques tot i el mal temps, i amb un abric de bisó de ca l’ample podria fer
pensar pel seu aspecte que és una “nostàlgica del franquisme”, una fatxa. Però
aquesta resposta no és un cas aïllat.
Molta gent (potser no davant de càmera i micròfon) també diu que “amb Franco es
vivia bé”. I jo no ho dubto (que ells tinguessin un bon passar), però sí que faig un afegitó….”amb Franco es vivia bé….. Si tenies peles i no buscaves
problemes”.

I aquesta
premissa també es pot aplicar ara, no només en temps dictatorials. Es pot
aplicar ara mateix.

A les
manifestacions per l’ensenyament
d’estudiants, professors i universitaris que hi ha aquests mesos a
Espanya segurament hi haurà joves becats, aquells que han d’apel·lar a l’esforç
personal sense esperar que els diners dels pares els comprin diplomes i orles.
En aquestes manifestacions hi haurà professors que saben què convé els seus
alumnes, en tot cas molt més del què ho sap el ministre “hooligan” Wert.
“Hooligan” perquè ell així es va autodefinir
per parlar de la seva afició al reial Madrid, una definició que serveix
per altres àmbits de la seva carrera (com a ministre va dir que les manis a
Espanya eren de tercera, que les bones eren a Mèxic). En aquestes
manifestacions hi haurà investigadors i universitaris que saben que les
retallades en subvencions i ajudes públiques signifiquen una tisorada al
progrés i al futur i l’obligació de comprar un bitllet només d’anada a
qualsevol lloc del món si és que volen continuar amb la seva feina.

A les
manifestacions per la sanitat pública hi haurà metges i infermeres, que són els que pateixen de primera mà el sofriment
dels seus pacients, aparcats als passadissos dels hospitals,
entrant al llibre Guiness dels rècords pel que fa a les llistes d’espera
llargues i llargues. A les manis hi
haurà ciutadans que saben que la seva única oportunitat de cura és la sanitat
pública, la que paguem tots amb les nostres nòmines i esforç. Segurament no hi
aniran els Pocholos i las Cayetanas que es paguen clíniques privades
d’habitacions individuals, amb metges i infermeres que semblen models, amb
instal·lacions netes i ben perfumades i
amb exteriors perfectament enjardinats i protegits per una tanca alta i de mur ample què els separa
de la resta d’humans. Unes clíniques on
per cert solen anar a operar-se els polítics que amb les seves retallades al
sector públic beneficien al privat. I fins i tot, quan deixen la política són
contractats per aquests consorcis, laboratoris i centres…. Agraïts sí que ho
són.

A les
manifestacions d’empreses amb problemes, amb regulacions d’ocupació o pendents
de tancament hi solen anar els seus treballadors, que suporten les penúries de
veure rebaixats els seus ingressos, una combinació explosiva si l’ajuntem amb l
‘augment d’impostos i de totes les factures de la casa, inclosa sovint la de la
hipoteca. Segurament a aquestes manis no
hi van els directius ben pagats que en l’últim any han vist com els seus sous
creixien paral·lelament a la davallada de les nòmines dels treballadors menys
qualificats.

A les
manifestacions per les preferents i d’altres maniobres miserables de la Banca
hi solen anar jubilats que han vist com els seus estalvis han desaparegut per
confiar en el director d’oficina de la seva entitat i que han de sentir de
personatges tan fastigosos com Miguel Blesa que ja sabien que s’enfrontaven a
un risc quan invertien diners en productes financers. Segurament a aquestes
manifestacions no hi veurem ni a Botín, ni a Ron, ni a González, ni a Fainé…..

A les
manifestacions per la dignitat segurament només hi van “perroflautes” bruts i
despentinats que no tenen on caure morts. Personatges que també fan
manifestacions contra els desnonaments o contra les polítiques d’emigració o
contra les polítiques socials, per exemple referides a l‘ avortament…..

El què aquest
govern vol, tal com volia el de Franco és que aquí ningú no es queixi. I per
això tenim dues solucions.

1- Que
siguem rics, acomodats i que tinguem
feina ben remunerada i per tant que no
necessitem beques, ni escoles ni hospitals públics, ni cap tipus d’ajuda
social. Que paguem impostos, taxes, rebuts i factures. Amb tot això serà
difícil anar a manis, a no ser que ho fem per solidaritat. Per tant, es
recomana no empatitzar i ser insolidaris.

2- Si
estem afectats per les retallades, si no tenim accés a una escola, una
sanitat o una universitat de qualitat, si no tenim dret ni oportunitat d’una
vivenda i una feina digna , el què se’ns demana és que … Muts i a la gàbia. Un
fota’t en tota regla. Ni protestis perquè trec als Pumas antiavalots
perfectament armats i et deixo sense testicle amb una bola de goma. A callar i a
més ni rebusquis en els cubells de les escombraries dels supers (a Madrid es
multa a qui ho faci). Això sí. Putejats, amb gana i sense esperança se us agrairà
que feu cua d’hores per acomiadar un president mort… El premi, tres segons en
seu parlamentària. Estareu vivint Historia amb majúscules.

 

 

Adolfo Suárez i el Dret a Decidir

VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ

Adolfo Suárez era un home de dretes. No d’aquells que ho són simplement per estar als antípodes de l’esquerra política i els seus valors o característiques. Era un home de dretes per convicció. Va enterrar la dona, una filla i gairebé una altra per culpa del càncer i en comptes de deslligar-se de Déu i tots els sants i màrtirs es va refugiar en ells. Potser el van ajudar i per oblidar tanta pena familiar li van enviar un remei en forma d’Alzheimer.

Adolfo Suárez González era un jove polític del final del franquisme. Però no era un jove “aperturista”, un “tecnòcrata”, un d’aquells que des de dins del règim buscava ponts per transitar des de la dictadura a nous escenaris. Suárez era un falangista, un camisa negra d’aquest moviment sorgit del feixisme com alternativa del capitalisme i el comunisme. Una variant del feixisme i el nazisme amb la novetat de donar molt de poder als estaments ultra catòlics i a l’Església, aquella Església espanyola que aleshores passejava sota pal·li al Caudillo Franco. Però rectificar diuen que és de savis. I Suárez va passar de secretari general del Movimiento a primer president de la Democràcia, nomenat a dit pel Rei, que a la seva vegada va ser nomenat a dit per Franco..

El seu cognom anirà sempre lligat a la Transició que molts consideren modèlica i ara molts jutgen d’inacabada,  incompleta i injusta. Com a president se’l recordarà per tres fets des d’el meu punt de vista.

1-Els Pactes de La Moncloa. Per no cansar: Un gran acord per canviar les estructures d’Estat, amb la col·laboració de bona part dels agents econòmics, polítics i territorials.

2-El 23F i el seu enfrontament amb el “picoleto Tejero“. (no se m’acut qualificatiu més amable per aquest fill de sa mare que va fer cagar a molts als sofàs de casa i als escons del Congrés). Suposadament Suárez i el seu ministre de Defensa, el general Gutiérrez Mellado van ser els únics que van plantar cara als guàrdies civils, els seus subfusells i la seva mala llet. Una altra versió, més complicada.diu que Suárez tenia pactat amb el Rei l’intent colpista i per tant va fer el mil homes. Però això és una altra història.

I 3-Suárez va legalitzar el Partit Comunista en la clandestinitat, la formació que més va actuar per enfonsar el franquisme, l’autèntic dimoni pels fatxendes i els fatxes. Amb això és amb el que em quedo, un falangista que va deixar entrar als comunistes al joc de la incipient democràcia, el guapo president ultra catòlic que va legalitzar els comunistes la Setmana Santa de 1977 i potser això va desencadenar dos anys després la pallassada d’aquells militars medicats per prescripció facultativa de Milans del Bosch i Armada i del”picoleto Tejero“

I per sempre quedarà per contestar una cosa. Si va ser capaç de fer tot allò…Suárez  podria haver acceptat que un poble votés lliurement el seu Dret a Decidir? I disculpeu si desbarro massa. Espero que no siguin primers símptomes d’Alzheimer.

EN CASTELLÀ

Adolfo Suárez era un hombre de derechas . No de aquellos que lo son simplemente por estar en las antípodas de la izquierda política y sus valores o características . Era un hombre de derechas por convicción . Enterró a su esposa, a una hija y casi a otra por culpa del cáncer y en vez de desligarse de Dios y todos los santos y mártires se refugió en ellos . Quizás lo ayudaron y para olvidar tanta pena familiar le enviaron un remedio en forma de Alzheimer .

Adolfo Suárez González era un joven político del final del franquismo . Pero no era un joven ” aperturista” , un ” tecnócrata ” , uno de aquellos que desde dentro del régimen buscaba puentes para transitar desde la dictadura a nuevos escenarios . Suárez era un falangista , un camisa negra de este movimiento surgido del fascismo como alternativa del capitalismo y el comunismo . Una variante del fascismo y el nazismo con la novedad de dar mucho poder a los estamentos ultra católicos y a la Iglesia, a aquella Iglesia española que entonces paseaba bajo palio al Caudillo Franco. Pero rectificar dicen que es de sabios . Y Suárez pasó de secretario general del Movimiento a primer presidente de la Democracia , nombrado a dedo por el Rey , que a su vez fue nombrado a dedo por Franco ..

Su apellido irá siempre ligado a la Transición que muchos consideran modélica y ahora muchos juzgan de inacabada , incompleta e injusta . Como presidente se le recordará por tres hechos desde mi punto de vista .

1- Los Pactos de La Moncloa . Para no cansar : Un gran acuerdo para cambiar las estructuras de Estado , con la colaboración de buena parte de los agentes económicos , políticos y territoriales .

2- El 23F y su enfrentamiento con el ” picoleto Tejero ” . ( no se me ocurre calificativo más amable para este hijo de su madre que hizo cagar a muchos en sus sofás de casa y los escaños del Congreso ) . Supuestamente Suárez y su ministro de Defensa , el general Gutiérrez Mellado fueron los únicos que plantaron cara a los guardias civiles , sus subfusiles y su mala leche . Otra versión , más complicada.dice que Suárez tenía pactado con el Rey el intento golpista y por lo tanto hizo el “chulito”. Pero esa es otra historia .

Y 3- Suárez legalizó el Partido Comunista en la clandestinidad , la formación que más actuó para hundir el franquismo , el auténtico demonio de los fachas . Con esto es con lo que me quedo , un falangista que dejó entrar a los comunistas en el juego de la incipiente democracia , el guapo presidente ultra católico que legalizó a los comunistas la Semana Santa de 1977 y quizás esto desencadenó dos años después la payasada de aquellos militares medicados por prescripción facultativa de Milans del Bosch y Armada y del ” picoleto Tejero “

Y para siempre quedará por contestar algo . Si fue capaz de hacer todo lo que hizo … Suárez podría haber aceptado que un pueblo votara libremente su Derecho a Decidir ? Y disculpad si elocubro demasiado . Espero que no sean los primeros síntomas de Alzheimer

La il·legalització de l’ANC seria la fi…… Per als botxins

 

 

Potser és bo il·legalitzar l’Assemblea Nacional Catalana (l’ANC), almenys potser ho seria pel seu principal objectiu: atorgar el Dret a Decidir als catalans i la seva probable conseqüència: la independència de Catalunya d’ Espanya.
Els responsables polítics i econòmics espanyols (els de veritat, potser no tant els que donen la cara en nom seu a la televisió i als diaris) és possible que estiguin pensant prohibir, il·legalitzar, empresonar, esborrar del mapa Carme Forcadell i els seus. El problema és que “els seus” són milers, centenars de milers, potser milions, o potser són només, només un poble amb un objectiu comú. En tot cas són una quantitat massa gran per a fer-los desaparèixer o engarjolar-los. I que quedi clar que des que alguns estan pensant en “anar a per ells” aquests “ells” són cada cop més i més.
Fem una hipòtesi infantil. Els mandataris autèntics d’Espanya pensen que il·legalitzar l’ANC tindria un efecte similar a les il·legalitzacions que han sofert les forces de l’esquerra abertzale: Herri Batasuna, Batasuna, Askatasuna, Aukera Guztiak, Euskal Herritarrok, Partido Comunista de las Tierras Vascas, Herritarren Zerrenda, Sozialista Abertzaleak…… Aquest efecte ha estat la desmoralització dels seus dirigents, del seu electorat, dels presos d’ETA i de la pròpia banda. Resultat? Els radicals, inclosos ETA s’han moderat (molts ho han fet a la força) i els seus seguidors han anat a votar forces “democràtiques”, segons el llenguatge convencional constitucionalista.
Però l’ANC i el conglomerat independentista català no són el mateix. No són la corretja de transmissió o el motor d’una banda terrorista com ETA. Sempre s’han cenyit a un programa de vol “democràtic” com és jugar-s’ho tot, tot en unes urnes, en una votació popular, en un referèndum. Què hi ha més democràtic que donar la veu al poble? Potser és més democràtic exhibir una Constitució de fa 35 anys, votada quan a Espanya hi havia més por als militars que no pas desig de llibertat? És més democràtic exhibir una Constitució que no es compleix en temes clau com el Dret al Treball, el Dret a una Vivenda Digna? És això més democràtic que preguntar a un poble què vol ser? Cap on vol anar? I em pregunto… Què és més legítim una Constitució que té com a vigilant un Tribunal on hi ha magistrats que van estrenar la toga durant el franquisme o tota la història d’un país com a Catalunya, una història que per desgràcia s’ha forjat sobretot amb derrotes, humiliacions i concessions gairebé sempre inadmissibles?
I torno a la possible il·legalització de l’ANC per defensar el referèndum…..I per què no s’il·legalitza Convergència Democràtica de Catalunya? I Esquerra Republicana? I Iniciativa? I la CUP? I Solidaritat? I Reagrupament? Si s’empresona Forcadell… per què no es fa el mateix amb Artur Mas? O amb l’Oriol Junqueras? Joan Herrera? Per què no es tanquen amb set Claus tots els alcaldes de l’Associació de Municipis per la Independència? I als milers de regidors que han votat mocions a favor de marxar d’Espanya? I als diputats del Parlament que aproven declaracions en aquest sentit? I als milers de catalans anònims que estampen firma a taules que es posen als carrers per demanar la independència? I com que també volen votar i votarien Si i Si el 9 de novembre…. Per què no engarjolen a tota la cadena que va fer la via catalana? I a mons germans, les meves cosines o als avis?
Resposta senzilla…no els il·legalitzaran, no els engarjolaran, no els esborraran del mapa perquè aleshores ells perdrien la batalla. Segur.                                                                  

Catalunya, Crimea i el dret a decidir

 

Crimea ocupa un territori de 26 mil quilòmetres quadrats, Catalunya uns 32 mil.

Crimea geogràficament ha estat sempre entre els gegants rus i l’Europa Occidental. Catalunya entre Castella i França, potser no gegants però si uns ganàpies amb males puces.

Crimea és un bombó estratègic, una península a peu del Mar Negre que és  la sortida natural d’aquesta zona cap al Mediterrani, el Mar Negre que banya Europa, Âsia i l’Àfrica otomana. Catalunya també ha estat sovint al punt de mira de molts pobles al llarg de la història com enclavament al Mediterrani, punt de connexió entre el Magrib i Europa, el port i sortida natural de Castella cap a la civilització i els mercats estrangers.

Crimea ha estat envaida, conquerida i poblada de cimeris, escites, huns, grecs, bizantins, mongols, genovesos, russos……De tots aquells pobles, els que ara predominen són els russos i els tàrtars. Catalunya ha estat també desitjada, posseïda i per què no dir-ho…ha crescut gràcies a pobles com els fenicis, els  romans, els àrabs, els cartaginesos, els jueus i els castellans.

Crímea és una regió turística, amb badies i platges esplèndides d’aigua blava i cristal.lina. I la seva terra és rica amb el cultiu de ví blanc, sobretot els vins espumosos, els de les bodegues Novily Svet. Catalunya també te la Costa Brava i els seus caves són famosos arreu.

El 1783 Crimea és envaida i poblada per Rússia per establir el seu port a Sebastòpol, al Mar Negre, aquella sortida que deiem al Mediterrani. El 1714 Catalunya és derrotada i envaida pels Borbons que des de la seva Cort castellana desfan als perdedors de les seves institucions i les seves lleis.

Durant les dues Grans Guerres mundials, Alemanya ocupa la península de Crimea i l’exèrcit soviètic les recupera amb la victòria final. El 1945 es calcula que  l’exèrcit roig ha deportat més de 200 mil tàrtars acusant-los de col.laboracionisme amb els nazis. Catalunya va viure de nou com a perdedora la fí de la Guerra Civil espanyola i sobre deportacions, exilis i afusellaments també en va ben servida.

El 1988 amb Gorbatxev i amb la pròxima desintegració de la Unió Soviètica es permet que uns 250 mil tàrtars tornin a Crimea. Catalunya també ha viscut el retorn a casa de molts dels seus fills.

El 2014 Crimea ha optat en referèdum i per una avassegadora majoria decidir el seu futur, el què vol la seva gent: tornar a formar part de Rússia i deixar Ucraïna amb els somnis de ser sòcia de la Unió Europea. Catalunya ha fixat un referèndum pel 9 de novembre de 2014 perque els seus habitants, no els catalans, sí els catalans descendents de catalans, romans, fenicis, àrabs, cartaginesos i castellans decideixin quin futur vòlen.

Crimea sap que la seva decisió pot comportar el càstig i l’aïllament d’un gegant econòmic i d’un nan polític com és la Unió Europea i tan se’s en foten les amenaces. Tan se’ls en fot el futur immediat perquè pensen en un futur millor a mig i llarg termini. Si Catalunya pensa el mateix, si els seus ciutadans aposten pel mateix….ni Unió Europea, ni Margallos, ni sol.litud intergalàctica els aturaran.

I dit això, evidentment que Catalunya i Crimea no tenen res a veure. O sí, o ves a saber.

 

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Crimea ocupa un territorio de 26 mil kilómetros cuadrados , Cataluña unos 32 mil .

Crimea geográficamente ha estado siempre entre los gigantes ruso y Europa Occidental .
Cataluña entre Castilla y Francia , quizás no gigantes pero si unos primos de zumosol con malas pulgas .

Crimea es un bombón estratégico , una península a pie del Mar Negro que es la salida natural de esta zona hacia el Mediterráneo , el Mar Negro que baña Europa , Asia y el África otomana . Cataluña también ha sido a menudo el punto de mira de muchos pueblos a lo largo de la historia como enclave en el Mediterráneo , punto de conexión entre el Magreb y Europa , el puerto y salida natural de Castilla hacia la civilización y los mercados extranjeros.

Crimea ha sido invadida , conquistada y poblada de cimerios , escitas , hunos , griegos , bizantinos , mongoles , genoveses , rusos …… De todos aquellos pueblos, los que ahora predominan son los rusos y los tártaros . Cataluña ha sido también deseada , poseída y por qué no decirlo … ha crecido gracias a pueblos como los fenicios, los romanos, los árabes, los cartagineses , los judíos y los castellanos .

Crimea es una región turística , con bahías y playas espléndidas de agua azul y cristalina . Y su tierra es rica con el cultivo de vino blanco, sobre todo los vinos espumosos , los de las bodegas Novily Svet . Cataluña también tiene la Costa Brava y sus cavas son famosos en todo el mundo.

En 1783 Crimea es invadida y repoblada por Rusia para establecer su puerto en Sebastopol , en el Mar Negro , aquella salida que decíamos en el Mediterráneo . En 1714 Cataluña es derrotada e invadida por los Borbones que desde su Corte castellana deshacen a los perdedores de sus instituciones y sus leyes .

Durante las dos Grandes Guerras mundiales , Alemania ocupa la península de Crimea y el ejército soviético las recupera con la victoria final. En 1945 se calcula que el ejército rojo ha deportado a más de 200 mil tártaros acusándolos de colaboracionismo con los nazis . Cataluña vivió de nuevo como perdedora el fin de la Guerra Civil española y sobre deportaciones , exilios y fusilamientos también va bien servida .

En 1988 con Gorbachov y con la próxima desintegración de la Unión Soviética se permite que unos 250 mil tártaros vuelvan a Crimea . Cataluña también ha vivido su regreso a casa de muchos de sus hijos .

En 2014 Crimea ha optado en referedum y por una acaparadora mayoría decidir su futuro , lo que quiere su gente : volver a formar parte de Rusia y dejar Ucrania con los sueños de ser socia de la Unión Europea . Cataluña ha fijado un referéndum para el 9 de noviembre de 2014 para que sus habitantes , no los catalanes , sí los catalanes descendientes de catalanes , romanos , fenicios , árabes , cartagineses, judíos  y castellanos decidan qué futuro quieren .

Crimea sabe que su decisión puede conllevar el castigo y el aislamiento de un gigante económico y un enano político como es la Unión Europea y le dan igual  las amenazas . Les da igual el futuro inmediato porque piensan en un futuro mejor a medio y largo plazo . Si Cataluña piensa lo mismo , si sus ciudadanos apuestan por lo mismo …. ni Unión Europea , ni Margallos , ni soledad intergaláctica los detendrán .

Y dicho esto , evidentemente que Cataluña y Crimea no tienen nada que ver . O sí, o vete a saber .

Rouco Varela marxa i no tornis mai més

 

VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ

Monsenyor Ricardo Blázquez, el bisbe de Valladolid, és el nou cap dels caps de l’Església catòlica espanyola. Un home tranquil, dialogant i els que no saben de política eclesiàstica diuen que “progressista”. Un bisbe, un ministre de Déu no és progressista mai perquè no defensen valors d’aquestes característiques d’una societat moderna del segle XXI com ara el matrimoni entre persones del mateix gènere o l’avortament. Un ministre de Déu ni tan sols defensa valors progressistes del segle passat com el divorci o els mètodes anticonceptius. De fet, fa només uns anys l’Església catòlica ha demanat perdó per pecats i barbaritats comeses fa segles per la seva Santa Inquisició contra gent que deia que la Terra era rodona o que la dona era alguna cosa més que un animal de companyia.
Potser la confusió sobre que Blázquez és “progressista” ve donada perquè ell, a diferència del seu antecessor el cardenal Antonio María Rouco Varela, diu el mateix però amb un somriure i potser està disposat a parlar-ne i a acceptar una discussió amb arguments. Però mai no donarà el braç a tòrcer, ni Blázquez ni l’Església catòlica, que han de mantenir un negoci que ja dura dos mil anys.
Però la nova arribada de Blázquez al capdavant de l’Episcopat (ja el va presidir sense pena ni glòria entre 2005 i 2008) és una bona noticia perquè suposa la jubilació definitiva de la primera línia de batalla de Rouco Varela. El cardenal gallec (malcarat o amb cara d’home dolent) ha estat un ultra, un capellà que mai no es va pronunciar en contra de guerres a l’Iraq, contra el terrorisme o contra els casos de pederàstia comesos per religiosos espanyols (algun d’ells col·laborador directe seu). Però Rouco sí que ha encapçalat manifestacions per demanar al govern socialista més diners per les seves escoles o per protestar contra els matrimonis entre homosexuals. Rouco Varela ha representat el què és ser un fatxenda en l’àmbit social i també en el polític. Ell i la seva poc cristiana i caritativa emissora de ràdio, la COPE, han demanat el vot per partits que no defensessin l’avortament o han tatxat d’insolidaris i perillosos als que demanen marxar d’Espanya, una Espanya que per desgràcia s’assembla massa vegades a la que desitja Rouco, a la que representa Rouco i els seus matons de micròfon.
Ahir, en el moment del seu comiat va fer un discurs on es va mostrar molt preocupat per l’allunyament que la societat fa de Déu i que portarà a un “post cristianisme” preocupant.
I quina part de culpa té la cúria de tot aquest distanciament?
Una cúria que defensa que una dona mai no ha d’avortar, encara que la seva vida corri perill.
Una cúria que defensa que al Tercer Món no s’usi el preservatiu a pesar de les altes taxes de SIDA entre la seva població.
Una cúria que defensa i amaga els religiosos que abusen de nens i nenes                                                                                         Una cúria que qüalifica de malalts o depravats els homosexuals.                                                                                                         Una cúria que manté els seus privilegis (no paguen l’Impost de Béns Immobles) i les seves possessions (a Espanya l’Església és la màxima propietària d’edificis i terrenys) mentre la població passa necessitats, pena i gana.

Una cúria que es creu en el dret de participar en la vida política i que s’estripa les sotanes quan algú de fora els vol fer la llei a casa seva.
Una cúria que ara i sempre ha anat amb els poderosos, que ha portat sota pal·li a dictadors com Franco, que ha estat al costat dels generals sud-americans dels anys 1960 i 1970 que segrestaven, torturaven i mataven els que no pensaven com ells.
Una cúria que mentre predica amb la missió pastoral i l’amor a Déu i al pròxim inverteix en empreses armamentístiques, de preservatius, és protagonista d’ escàndols financers com el de la Banca Vaticana o té el servei secret més discret i potent del món.
Una cúria que va néixer robant el marbre de l’Imperi Romà per fer la Basílica de Sant Pere.
Aquí vull separar la cúria vaticana dels capellans de bona fe que tant de bé han fet i fan.
Potser m’estic desviant de la qüestió i aquesta és que me n’alegro de perdre de vista Rouco Varela. I parlant amb els bisbes catalans aquests dies a Madrid, més d’un em deia que l’Església catalana ara ha de mirar a Roma, al pare Francesc i el seu aperturisme i no pas a Madrid que encara continua sent per a molts allò de “la reserva espiritual d’occident”. Si Déu aixequés el cap…. Agafaria una branca d’olivera i faria córrer més d’un fins a l’estrat més profund l’infern. Sí, un d’ells seria Rouco Varela. Marxa i no tornis.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Monseñor Ricardo Blázquez , el obispo de Valladolid , es el nuevo jefe de los jefes de la Iglesia católica española . Un hombre tranquilo , dialogante y los que no saben de política eclesiástica dicen que ” progresista ” . Un obispo , un ministro de Dios no es progresista nunca porque no defienden valores de estas características de una sociedad moderna del siglo XXI como el matrimonio entre personas del mismo género o el aborto . Un ministro de Dios ni siquiera defiende valores progresistas del siglo pasado como el divorcio o los métodos anticonceptivos . De hecho , hace sólo unos años la Iglesia católica ha pedido perdón por pecados y barbaridades cometidas hace siglos por su Santa Inquisición contra gente que decía que la Tierra era redonda o que la mujer era algo más que un animal de compañía .
Quizás la confusión sobre que Blázquez es ” progresista ” viene dada porque él , a diferencia de su antecesor el cardenal Antonio María Rouco Varela , dice lo mismo pero con una sonrisa y quizás está dispuesto a hablar y a aceptar una discusión con argumentos . Pero nunca dará el brazo a torcer , ni Blázquez ni la Iglesia católica, que deben mantener un negocio que ya dura dos mil años .
Pero la nueva llegada de Blázquez al frente del Episcopado (ya la presidió sin pena ni gloria entre 2005 y 2008) es una buena noticia porque supone la jubilación definitiva de la primera línea de batalla de Rouco Varela . El cardenal gallego ( malcarado o con cara de hombre malo ) ha sido un ultra , un cura que nunca se pronunció en contra de guerras en Irak , contra el terrorismo o contra los casos de pederastia cometidos por religiosos españoles ( alguno de ellos colaborador directo suyo ) . Pero Rouco sí ha encabezado manifestaciones para pedir al gobierno socialista más dinero para sus escuelas o para protestar contra los matrimonios entre homosexuales . Rouco Varela ha representado lo que es ser un facha en el ámbito social y también en el político . Él y su poco cristiana y caritativa emisora ​​de radio , la COPE , han pedido el voto para partidos que no defendieran el aborto o han tachado de insolidarios y peligrosos a los que piden irse de España , una España que por desgracia se parece demasiadas veces a la que desea Rouco , a la que representa Rouco y sus matones de micrófono .
Ayer , en el momento de su despedida hizo un discurso donde se mostró muy preocupado por el alejamiento que la sociedad hace de Dios y que llevará a un ” post cristianismo ” preocupante .
Y qué parte de culpa tiene la curia de todo este distanciamiento ?
Una curia que defiende que una mujer nunca debe abortar , aunque su vida corra peligro .
Una curia que defiende que el Tercer Mundo no se use el preservativo a pesar de las altas tasas de SIDA entre su población .
Una curia que defiende y esconde los religiosos que abusan de niños y niñas ?                                                                                 Una curia que tacha de pervertidos o de enfermos a los homosexuales.
Una curia que mantiene sus privilegios ( no pagan el Impuesto de bienes inmuebles) y sus posesiones ( en España la Iglesia es la máxima propietaria de edificios y terrenos ) mientras la población pasa necesidades , pena y hambre .
Una curia que se cree en el derecho de participar en la vida política y que desgarra las sotanas cuando alguien de fuera les quiere hacer la ley en su casa.
Una curia que ahora y siempre ha ido con los poderosos , que ha llevado bajo palio a dictadores como Franco, que ha estado al lado de los generales sudamericanos de los años 1960 y 1970 que secuestraban , torturaban y mataban a los que no pensaban como ellos .
Una curia que mientras predica con la misión pastoral y el amor a Dios y al prójimo invierte en empresas armamentísticas , de preservativos , es protagonista de escándalos financieros como el de la Banca Vaticana o tiene el servicio secreto más discreto y potente del mundo .
Una curia que nació robando el mármol del Imperio Romano para la Basílica de San Pedro .
Aquí quiero separar la curia vaticana de los curas de buena fe que tanto bien han hecho y hacen .
Quizás me estoy desviando de la cuestión y ésta es que me alegro de perder de vista Rouco Varela . Y hablando con los obispos catalanes estos días en Madrid , más de uno me decía que la Iglesia catalana ahora debe mirar a Roma , al padre Francisco y no a Madrid que aún sigue siendo para muchos aquello de ” la reserva espiritual de occidente ” . Si Dios levantara la cabeza …. Cogería una rama de olivo y haría correr a más de uno hasta el estrato más profundo del infierno. Sí, uno de ellos sería Rouco Varela . Marchate y no vuelvas .

El meu 11M, amb perdó i amb permís

VERSIÓ EN CATALÀ i EN CASTELLÀ

Em desperta el millor despertador possible. Els plors del meu fill que amb apenes un mes de vida ja em demana el biberó. Són quarts de vuit del matí. Continua fent fred, molt de fred. Aquell febrer a Madrid no va parar de nevar i el març estava sent assoleiat i gèlid. Aquest acte nou, íntim i deliciós que és donar-li de menjar a un fill es veu alterat per un soroll fort i sord. D’aquells sorolls que no rebenten timpans, però sí que són rebuts com un sotrac, com un cop sec ràpid i inesperat al pit. Una explosió de gas? Un motor de cotxe? Ha estat un soroll esmorteït, llunyà profund, greu i intens. Al cap d’una estona una segona batzegada, de les mateixes característiques que l’anterior. I poc després una tercera. Potser una quarta?

Deixo el nen amb la seva mare. Surto a la terrassa de l’àtic i crec sentir lluny un rebombori, en direcció a l’estació de trens d’Atocha, a poc més d’un quilòmetre de casa. Truco a Barcelona. A aquella hora li explico al company Joan Pau que he sentit unes explosions aprop, massa fortes per ser un accident domèstic, massa nombroses per ser un atemptat dels habituals d’ETA, massa seguides per ser un no res. Em vesteixo amb uns texans, una camisa i una caçadora còmoda. Tinc la sensació que el dia serà llarg i dur. He d’anar a veure què ha passat i potser després explicar-ho als espectadors que a Catalunya volen saber, volen informació.

Baixo per l’avinguda Menéndez Pelayo, la via principal des de casa fins a Atocha. El trànsit està parat, un embús de cotxes que no és normal, tot i ser hora punta, les vuit menys cinc del matí. La gent surt dels autobusos i dels seus vehicles, saben que hauran d’esperar molta estona fins a poder rependre la marxa.

Arribo a l’estació quan el rellotge que hi ha a la seva façana està a punt d’arribar a les vuit i l’espectacle és indescriptible a la plaça Carlos V. Veig un jove amb la cara plena de sang, un policia municipal portant a coll a una noia que sembla desmaiada, grupets de persones que s’ajuden les unes a les altres, molts cossos estirats i asseguts a la plaça, molta gent recull aquells cossos per dur-los als hospitals en els seus vehicles, ambulàncies improvisades. Mirades perdudes, crits, corredisses i aquella olor química que no aconsegueixo identificar però que ara, molt de temps després l’associo a aquells moments, al dolor, al sofriment, a la impotència, a la mort.

Arribo a entrar al vestíbul de l’estació i aleshores un policia em diu que marxi que potser hi ha més bombes. Estic com dins d’un somni en tres dimensions, amb una textura onírica, de colors difuminats, tristos, freds. Les imatges em comencen a rodolar, seguint l’estructura circular del vestíbul, tot al meu voltant és pressa, por, pànic, irracionalitat. Una senyora de cabells blancs, serena a pesar de tot, amb les mans plenes de sang m’agafa del braç i l’ajudo a sortir al carrer. Sóc espectador d’aquelles escenes i al mateix temps recordo haver estat en aquell lloc fa tres o quatre dies, acomiadant uns familiars que venien a conèixer el meu fill.

I perdoneu que us ho digui, però d’alguna manera també em sento víctima d’aquella tragèdia, a pesar de no haver estat ferit, a pesar de no haver perdut cap familiar, a pesar que no em va tocar rebre en primera persona. Tots aquells moments els tinc presents de forma clara, inoblidable, com una cicatriu que mai no marxarà.Un regust agre, íntim que sempre m’acompanyarà. Més diluïdes queden les moltes hores de feina al tanatori de la Fira de Madrid, als hospitals, a les misses, als funerals, al ministeri de l’Interior, a la seu del PP…. Diluït i volatilitzat queda el vomitiu comportament d’alguns polítics, d’alguns periodistes, d’alguns periodistes fent de polítics i la misèria convertida en opinions ideologitzades, interessades sobre tot el què va passar. La misèria que buscava culpables on no hi eren, que buscaven raons per haver perdut unes eleccions, que no volien recordar guerres anteriors que continuaven tenint danys col·laterals molt després de la retirada de les tropes.

El meu record públic, 10 anys després, és només per les 191 víctimes. La resta me l’he quedat dins i ara la comparteixo amb vosaltres. Gràcies.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Me despierta el mejor despertador posible . Los llantos de mi hijo que con apenas un mes de vida ya me pide el biberón . Son las siete y media de la mañana . Continúa haciendo frío, mucho frío . Aquel febrero en Madrid no paró de nevar y marzo estaba siendo soleado y gélido . Este acto nuevo , íntimo y delicioso que es darle de comer a un hijo se ve alterado por un ruido fuerte y sordo . De aquellos ruidos que no revientan tímpanos , pero sí son recibidos como un estremecimiento , como un golpe seco rápido e inesperado en el pecho . Una explosión de gas ? Un motor de coche ? Ha sido un ruido amortiguado , lejano profundo, grave e intenso . Al cabo de un rato una segunda sacudida , de las mismas características que la anterior . Y poco después una tercera . Quizá una cuarta ?

Dejo el niño con su madre . Salgo a la terraza del ático y creo sentir lejos un alboroto , en dirección a la estación de trenes de Atocha, a poco más de un kilómetro de casa . Llamo a Barcelona . A esa hora le explico al compañero Juan Pablo que he oído unas explosiones cerca , demasiado fuertes para ser un accidente doméstico , demasiado seguidas para ser un atentado de los habituales de ETA . Me visto con unos vaqueros , una camisa y una cazadora cómoda. Tengo la sensación de que el día será largo y duro. Tengo que ir a ver qué ha pasado y quizás después explicarlo a los espectadores que en Cataluña quieren saber , quieren información .

Bajo por la avenida Menéndez Pelayo , la vía principal desde casa hasta Atocha . El tráfico está parado , un atasco de coches que no es normal , a pesar de ser hora punta , las ocho menos cinco de la mañana . La gente sale de los autobuses y de sus vehículos , saben que tendrán que esperar mucho rato hasta poder retomar la marcha .

Llego a la estación cuando el reloj que hay en su fachada está a punto de llegar a las ocho y el espectáculo es indescriptible . Veo un joven con la cara llena de sangre , un policía municipal llevando a cuestas a una chica que parece desmayada , grupitos de personas que se ayudan unas a otras , muchos cuerpos estirados y sentados en la plaza , mucha gente recoge aquellos cuerpos para llevarlos a los hospitales en sus vehículos , ambulancias improvisadas . Miradas perdidas , gritos , carreras y ese olor químico que no consigo identificar pero que ahora, mucho tiempo después lo asocio aquellos momentos , al dolor , al sufrimiento , a la impotencia , a la muerte .

Llego a entrar en el vestíbulo de la estación y entonces un policía me dice que vaya que quizás hay más bombas . Estoy como en un sueño en tres dimensiones , con una textura onírica , de colores difuminados , tristes , fríos . Las imágenes comienzan a rodar , siguiendo la estructura circular del vestíbulo , todo a mi alrededor es prisa , miedo, pánico , irracionalidad . Una mujer mayor de pelo balnco, serena a pesar de todo, con las manos ensangrentadas me agarra del brazo y la ayudo a salir a la calle. Soy espectador de aquellas escenas y al mismo tiempo recuerdo haber estado en ese lugar hace tres o cuatro días , despidiendo a unos familiares que venían a conocer a mi hijo.

Perdonad  que lo diga , pero de alguna manera también me siento víctima de aquella tragedia , a pesar de no haber sido herido , a pesar de no haber perdido ningún familiar , a pesar de que no me tocó recibir en primera persona . Todos esos momentos los tengo presentes de forma clara e inolvidable , como una cicatriz que nunca se irá. Un malsabor de boca agrio e íntimo que nunca me dejarà. Más diluidas quedan las muchas horas de trabajo en el tanatorio de la Feria de Madrid , en los hospitales , en las misas , los funerales , el Ministerio del Interior , en la sede del PP …. Diluido y volatilizado queda el vomitivo comportamiento de algunos políticos , de algunos periodistas , de algunos periodistas haciendo de políticos y la miseria convertida en opiniones ideologizadas , interesadas sobre todo lo que pasó . La miseria que buscaba culpables donde no estaban, que buscaban razones para haber perdido unas elecciones , que no querían recordar guerras anteriores que seguían teniendo daños colaterales mucho después de la retirada de las tropas .

Mi recuerdo público , 10 años después , es sólo para las 191 víctimas. El resto me lo he quedado dentro y ahora lo comparto con vosotros . Gracias .

Messi vomita i jo vomito molt més

 

En calent i només acabar el partit. El FCBarcelona ha llençat la Lliga al camp del Valladolid, un equip que aquest campionat només havia guanyat 4 partits, uns pobres desarrapats que baixaran a Segona Divisió (i que per cert al seu estadi continuen titllant de Merda i de Puta el Barça i Catalunya, l’any que ve es conformaran en cridar això al nostre filial)
Aquesta setmana ha estat noticia que Messi no para de vomitar en molts partits. Es vomita per cansament, per malaltia o per altres raons totes relacionades amb qüestions negatives. I a mí avui veient aquest Barça m’entren ganes de vomitar. Per diverses raons:
1-La que més em dol és que aquest Barça està fent-se vell. En Puyol ha dit que marxa i en Xavi ja s’ha marxat fa temps. El Barça de les 6 copes ja no tornarà amb aquests jugadors. És una pena, però la vida és així. Potser en Sergi Roberto, en Tello o en Deulofeu faran viure dies de glòria al barcelonisme, però el Barça del Xavi i del Puyol ja no ho farà més
2-Em fa vomitar la conspiració que jo anomeno Del Bosque en contra del Barça. Aquest seleccionador espanyol amb pinta de bon home i que sempre ha estat del Madrid. Del Bosque no ha dubtat mai d’agafar una desena de jugadors del Barça per fer partits de costellada a Sud-àfrica o Costa Rica en plena competició de Lliga o Champions, mentre feia descansar els 3 ó 4 jugadors seleccionables del seu Madrid. Això és adulterar la competició a favor del seu equip i en contra del Barça.
3-Hi ha un grupet de jugadors del Barça que es pensen que qui els paga els seus milionaris sous són el Del Bosque, el Villar i La Roja. NO, Pedrito, no Busquets, no Cesc, no Iniesta, no Piqué……. Els vostres sous estratosfèrics els paga només el Barça i els seus socis. No la selecció espanyola, no els seguidors de La Roja que després us escridassen, i us tracten de Putes i de Merdes a tots els camps d’Espanya. Ja està bé que aquesta mateixa setmana Pedro es trenqui les cames a córrer en un partit amistós d’Espanya contra Itàlia i que després sembli una vella coixa i amb alzheimer en el Barça a Valladolid.
4-Em preocupa i molt els mesos que Valdés ha de continuar defensant la porteria del Barça. Aquest noi està fent un rècord imbatible. Cada cop que li arriben….li fan gol. Ja pots mastegar xiclet, ja pots emprenyar-te amb els defenses, ja pots fer posturetes…. Tu ets el gran culpable dels molts gols que encaixa l’equip. A aquest pas potser el juny acabarà fitxant pel Valladolid a Segona Divisió.
5-Els americans del Barça ja estan al Brasil. Començant per Neymar, que ha estat el protagonista involuntari de la dimissió de Sandro Rosell. Un jugador que ha costat una pasta, que fa hat tricks amb la seva selecció i el ridícul amb l’esquadra que li paga. Alves ja ni sap centrar i Adriano sembla que ni fa ja el poc que feia. El xilè Alexis continua posant voluntat i prou i els argentins Messi i Mascherano no estan al seu nivell, més preocupats en guanyar el seu primer mundial que en retornar amb títols els sous que guanyen.
I 6-I com sempre el rmadrid de Florentino continua a la seva. Fitxant amb diners bruts a mercenaris per combatre la cantera del Barça. Aquelles terres regalades per Franco a Santiago Bernabéu per fer la Ciudad Deportiva van ser venudes anys després a preu d’or per Florentino a l’ajuntament de Madrid presidit aleshores per Ruiz Gallardón. Uns diners bruts que han servit per fitxar Zidane, Figo, Beckham, Cristiano, Cristiano el Gros, Bale…. I el que queda, l’almoina per comprar àrbitres.
Per vomitar i molt, oi?

VERSIÓ EN CASTELLÀ

En caliente y nada más acabar el partido. El FCBarcelona ha tirado la Liga en el campo del Valladolid , un equipo que este campeonato sólo había ganado 4 partidos , unos pobres descamisados que bajarán a Segunda División ( y que por cierto en su estadio siguen tachando de Mierda y de Puta al  Barça y a Cataluña, el año que viene se conformarán en llamar esto a nuestro filial )
Esta semana ha sido noticia que Messi no para de vomitar en muchos partidos . Se vomita por cansancio , por enfermedad o por otras razones todas relacionadas con cuestiones negativas . Y a mí hoy viendo este Barça me entran ganas de vomitar . Por varias razones :
1- La que más me duele es que este Barça está haciéndose viejo . Puyol ha dicho que se va y Xavi ya se ha marchado hace tiempo . El Barça de las 6 copas ya no volverá con estos jugadores . Es una pena , pero la vida es así . Quizás Sergi Roberto ,  Tello o   Deulofeu harán vivir días de gloria al barcelonismo , pero el Barça de Xavi y del Puyol ya no lo hará más
2- Me hace vomitar la conspiración que llamo Del Bosque en contra del Barça . Este seleccionador español con pinta de buen hombre y que siempre ha sido del Madrid . Del Bosque no ha dudado nunca de coger una decena de jugadores del Barça para hacer bolos en Sudáfrica o Costa Rica en plena competición de Liga o Champions , mientras hacía descansar a los 3 ó 4 jugadores seleccionables de su Madrid . Esto es adulterar la competición a favor de su equipo y en contra del Barça .
3 -Hay un grupo de jugadores del Barça que se piensan que quien les paga sus millonarios sueldos son el Del Bosque , Villar y La Roja . NO , Pedrito , no Busquets , no Cesc , no Iniesta , no Piqué ……. Sus sueldos estratosféricos los paga sólo el Barça y sus socios . No la selección española , no los seguidores de La Roja que después os abuchean , y os tratan de Putas y de Mierdas en todos los campos de España . Ya está bien de que esta misma semana Pedro se rompa las piernas a correr en un partido amistoso de España contra Italia y que luego parezca una vieja coja y con alzheimer en el Barça en Valladolid .
4- Me preocupa y mucho a los meses que Valdés debe continuar defendiendo la portería del Barça . Este chico está haciendo un récord imbatible . Cada vez que le llegan …. le hacen gol . Ya puedes masticar chicle , ya puedes cargar contra los defensas , ya puedes hacer posturitas …. Tu eres el gran culpable de los muchos goles que encaja el equipo . A este paso quizás en junio acabará fichando por el Valladolid en Segunda División .
5- Los americanos del Barça ya están en Brasil. Empezando por Neymar , que ha sido el protagonista involuntario de la dimisión de Sandro Rosell . Un jugador que ha costado una pasta , que hace hat tricks con su selección y el ridículo con la escuadra que le paga . Alves ya ni sabe centrar y Adriano parece que ni hace ya lo poco que hacía. El chileno Alexis sigue poniendo voluntad y basta y los argentinos Messi y Mascherano no están a su nivel , más preocupados en ganar su primer mundial que en retornar con títulos los sueldos que ganan .
Y 6- Y como siempre el rmadrid de Florentino sigue a la suya. Fichando con dinero sucio a mercenarios para combatir la cantera del Barça . Aquellas tierras regaladas por Franco a don Santiago Bernabéu para hacer la Ciudad Deportiva fueron vendidas años después a precio de oro por Florentino al ayuntamiento de Madrid presidido entonces por Ruiz Gallardón . Un dinero sucio que ha  servido para fichar Zidane , Figo , Beckham , Cristiano , Cristiano el Gordo, Bale …. Y lo que queda , la limosna para comprar árbitros .
Para vomitar y mucho, ¿verdad ?

VIva la Bellota Extremeña, una gla de surera

VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ

Balances Fiscals és el nom amb què es coneix la diferència entre el què una Comunitat Autònoma aporta al sistema de finançament i el que rep o li retorna d’aquest sistema. Aquestes
balances només s’han fet públiques de manera oficial una vegada, el 2005 i es
va confirmar el què tothom sabia i el que és lògic: les comunitats més riques (Illes Balears, Catalunya, Madrid) són les que més contribueixen. I les més pobres (Extremadura, Astúries, Galícia) les que més reben. En altres informes similars no oficials es confirmen les dades. D’aquí a uns dies, per segon cop, es publicaran les balances fiscals avalades
pel ministeri d’Hisenda i un grup d’experts, en teoria “independents” (a pesar
que el seu cap ha estat membre fundador del partit Ciutadans d’Albert Ribera).
I davant d’aquest imminent anunci algunes comunitats prenen posicions i fins i tot en dues tardes i amb una cafetera i uns croissants (per aguantar l’esforç inhumà que han hagut de fer i al qual no està acostumats) han elaborat les seves pròpies balances, això sí ni tan sols s’han encomanat a un grup d’experts “independents”.
Deixeu-me que em centri en aquest moment en una part i una
conclusió d’aquestes balances, una part i una conclusió indiscutible,
innegociable, irrefutable. Extremadura és
la comunitat sempre, sempre més beneficiada, de llarg. Rep molt més de què
aporta. I punt final de la discussió. Això es pot justificar i es justifica perquè
és una comunitat pobra, amb pocs recursos i menys població.
Extremadura hauria d’apel·lar a aquests arguments, reconèixer
que és una comunitat subvencionada, que ha crescut històricament gràcies a l’aportació
d’altres comunitats i que ara ocupa un lloc al mapa gràcies a un esforç de
solidaritat fora de tot dubte. Extremadura era fa només unes dècades Las Urdes
i la gana, les ganes de menjar, marxar i oblidar. Ara, després d’anys de
sistema solidari de finançament tant a nivell espanyol com europeu és una comunitat amb carreteres noves i gratuïtes, amb ponts i túnels estratosfèrics, amb Paradors i infraestructures que ni els alemanys tenen……
Amb això no vull dir que els extremenys no penquin tan o més que els catalans o els madrilenys o els bàvars o els normands. Amb això vull dir que Extremadura no podria pagar tot el
que paga només amb la feina i els impostos dels seus ciutadans, necessita diners d’altres
ciutadans d’altres territoris.
Però no. Els seus presidents i mandataris prefereixen escopir verí contra els que els ajuden, fer populisme barat, fer aquell discurs de la gana, el del crostó de pa, plorar i res d’arremangar-se per fer feina. Prefereixen dir que ells funcionen més o menys bé econòmicament gràcies a l’esforç propi i asseguren que res té a veure en aquest bon funcionament els milions i milions d’euros que arriben i han arribat històricament d’altres punts d’Espanya i d’Europa.
Fa uns anys l’aleshores president d’Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra
(del PSOE) va dir que publicar les balances fiscals seria
un greu error, seria políticament perillós i conceptualment discutible.
Ara, l’actual president, José Antonio Monago (del PP) ha fet un llistat de greuges que pateixen els extremenys. Monago volia fer unes balances pròpies, però el resultat ha hagut de ser tan espatarrant, tan contrari pels seus interessos que ha preferit tornar a escopir verí. Assegura
Monago que aquestes balances no són creïbles ni una referència. Quins nassos
tens Monago.
Monago acaba de dir que Extremadura és la comunitat amb
menys deute i Catalunya la que més en te. Això és escopir verí, el discurs de
la gana de Las Urdes i ser un “malnacido por no estar agradecido”.
I a més Monago no diu tota la veritat. En diem algunes?
-Extremadura té un atur del 30% de la seva població activa. Catalunya
un 21%.
-Extremadura té 90 mil funcionaris, 1 de cada 4 treballadors
són pagats per Monago. Això sí, amb Rodríguez Ibarra el nombre de treballadors
públics era del 40%. Catalunya té un 11% de funcionaris,1 de cada 10.
-Gràcies a l’esforç dels extremenys i al fet per altres
ciutadans de la resta d’Espanya, Extremadura ha tingut organismes tan
fonamentals com la secretaria d’Extremadura
en el Mundo, la d’Estudios por la Paz, o la de Coordinació d’Afers Africans.
-Gràcies a l’esforç dels extremenys i al fet per altres
ciutadans de la resta d’Espanya, Extremadura, els seus governs han arribat a
tenir 1.623 cotxes oficials, el 5% de tots els vehicles oficials que hi ha a
Espanya.
–Gracies a l’esforç dels extremenys i al fet per altres
ciutadans de la resta d’Espanya, Extremadura ha arribat a disposar de tres
milions i mig d’euros anuals per organitzar reunions, conferències i actes
protocol·laris. La seva televisió autonòmica ha tancat l’any amb un deute de 36
milions d’euros, molt més del què genera per exemple TV3, amb una diferència
incalculable en l’àmbit de qualitat , audiència
i d’independència professional i informativa.
-Gràcies a l’esforç dels extremenys i al fet per altres ciutadans
de la resta d’Espanya, a Extremadura es pot cobrar el PER (les ajudes que reben els jornalers del camp quan no tenen feina), els joves extremenys poden estudiar amb beques a l’estranger, els escolars extremenys tenen més ordinadors per càpita a classe dels que tenen a
Catalunya……. Seguim?
Però el millor és continuar dient el que diuen els Ibarras,
els Varas, els Monagos…. Que Catalunya gasta molt en ambaixades a l’estranger
i en tenir una policia pròpia.
Amb aquest discurs els mandataris extremenys segurament
guanyen vots i adhesions dels seus incomptables funcionaris. Amb aquest
discurs, Extremadura continuarà sent pobra, l’Extremadura de Las Urdes, la de
les ganes de menjar, marxar i oblidar, per moltes carreteres, Paradors i cotxes
oficials estratosfèrics que tingui.
Continuarà sent la gla d’una surera.

VERSIÓ EN CASTELLÀ

Balanzas Fiscales es el nombre con que se conoce la diferencia entre lo que una Comunidad Autónoma aporta al sistema de financiación y el que recibe o le devuelve de este sistema. Estas
balanzas sólo se han hecho públicas de forma oficial una vez , en 2005 y se
confirmó lo que todo el mundo sabía y lo que es lógico : las comunidades más ricas (Baleares , Cataluña, Madrid ) son las que más contribuyen . Y las más pobres ( Extremadura , Asturias , Galicia ) las que más reciben. En otros informes similares no oficiales se confirman los datos. Dentro de unos días , por segunda vez , se publicarán las balanzas fiscales avaladas
por el Ministerio de Hacienda y un grupo de expertos , en teoría ” independientes” ( a pesar
que su jefe ha sido miembro fundador del partido Ciudadanos de Albert Ribera ) .
Y ante este inminente anuncio algunas comunidad toman posiciones e incluso en dos tardes y con una cafetera y unos croissants ( para aguantar el esfuerzo inhumano que han tenido que hacer y al que no están acostumbrados ) han elaborado sus propias balanzas , eso sí ni siquiera se han encomendado a un grupo de expertos ” independientes” .
Dejadme que me centre en este momento en una parte y una
conclusión de estas balanzas , una parte y una conclusión indiscutible ,
innegociable , irrefutable . Extremadura es
la comunidad siempre , siempre más beneficiada , de largo . Recibe mucho más de lo qué
aporta . Y punto final de la discusión . Esto se puede justificar y se justifica porque
es una comunidad pobre , con pocos recursos y menos población .
Extremadura debería apelar a estos argumentos , reconocer
que es una comunidad subvencionada , que ha crecido históricamente gracias a la aportación
de otras comunidades y que ahora ocupa un lugar en el mapa gracias a un esfuerzo de
solidaridad fuera de toda duda . Extremadura era hace sólo unas décadas Las Urdes
y el hambre , las ganas de comer , marchar y olvidar. Ahora, después de años de
sistema solidario de financiación tanto a nivel español como europeo es una comunidad con carreteras nuevas y gratuitas , con puentes y túneles estratosféricos , con Paradores e infraestructuras que ni los alemanes tienen ……
Con esto no quiero decir que los extremeños no trabajen tanto o más que los catalanes o los madrileños o los bávaros o los normandos. Con esto quiero decir que Extremadura no podría gastar todo lo
que gasta sólo con el trabajo y los impuestos de sus ciudadanos , necesita dinero de otros
ciudadanos de otros territorios .
Pero no . Sus presidentes y mandatarios prefieren escupir veneno contra los que les ayudan , hacer populismo barato , hacer aquel discurso del hambre , el del chusco de pan , llorar y nada de arremangarse para trabajar. Prefieren decir que ellos funcionan más o menos bien económicamente gracias al esfuerzo propio y aseguran que nada tiene que ver en este buen funcionamiento los millones y millones de euros que llegan y han llegado históricamente de otros puntos de España y de Europa.
Hace unos años el entonces presidente de Extremadura Juan Carlos Rodríguez Ibarra
( del PSOE ) dijo que publicar las balanzas fiscales sería
un grave error , sería políticamente peligroso y conceptualmente discutible .
Ahora, el actual presidente , José Antonio Monago ( del PP ) ha hecho un listado de agravios que sufren los extremeños . Monago quería hacer unas balanzas propias , pero el resultado ha tenido que ser tan despampanante , tan contrario a sus intereses que ha preferido volver a escupir veneno . asegura
Monago que estas balanzas no son creíbles ni una referencia . Qué narices
tienes Monago .
Monago acaba de decir que Extremadura es la comunidad con
menos deuda y Cataluña la que más té. Esto es escupir veneno , el discurso de
apetito de Las Urdes y ser un ” malnacido  por no estar agradecido ” .
Y además Monago no dice toda la verdad . Decimos algunas ?
– Extremadura tiene un paro del 30% de su población activa . Cataluña
un 21 %.
-Extremadura tiene 90 mil funcionarios , 1 de cada 4 trabajadores
son pagados por Monago . Eso sí , con Rodríguez Ibarra el número de trabajadores
públicos era del 40%. Cataluña tiene un 11% de funcionarios , 1 de cada 10 .
-Gracias al esfuerzo de los extremeños y al hecho por otras
ciudadanos del resto de España , Extremadura ha tenido organismos tan
fundamentales como la secretaría de Extremadura
en el Mundo, la de Estudios por la Paz , o la de Coordinación de Asuntos Africanos .
-Gracias al esfuerzo de los extremeños y al hecho por otras
ciudadanos del resto de España , Extremadura , sus gobiernos han llegado a
tener 1.623 coches oficiales , el 5 % de todos los vehículos oficiales que hay en
España.
– Gracias al esfuerzo de los extremeños y al hecho por otras
ciudadanos del resto de España , Extremadura ha llegado a disponer de tres
millones y medio de euros anuales para organizar reuniones, conferencias y actos
protocolarios . Su televisión autonómica ha cerrado el año con una deuda de 36
millones de euros , mucho más de lo que genera por ejemplo TV3 , con una diferencia
incalculable en el ámbito de calidad , audiencia
y de independencia profesional e informativa .
-Gracias al esfuerzo de los extremeños y al hecho por otros ciudadanos
del resto de España , en Extremadura se puede cobrar el PER ( las ayudas que reciben los jornaleros del campo cuando no tienen trabajo ) , los jóvenes extremeños pueden estudiar con becas en el extranjero , los escolares extremeños tienen más ordenadores per cápita en clase de los que tienen
Cataluña ……. Seguimos ?
Pero lo mejor es seguir diciendo lo que dicen los Ibarras ,
los Varas , los Monagos …. Que Cataluña gasta mucho en embajadas en el extranjero
y en tener una policía propia .
Con este discurso los mandatarios extremeños seguramente
ganan votos y adhesiones de sus incontables funcionarios . con este
discurso , Extremadura seguirá siendo pobre , la Extremadura de Las Urdes , la de
las ganas de comer , marchar y olvidar, por muchas carreteras , Paradores y coches
oficiales estratosféricos que tenga.
Seguirá siendo la bellota de un alcornoque .

Sángrame, todo por la audiencia. nada por la decencia

 

Alguns diran que són uns conillets d’índies (cavia porcellus) en un laboratori a l’espera del nou experiment. Jo crec que són alimanyes, uns animals, per exemple unes hienes (hyaena hyaena) menjant carronya pròpia i aliena. Són el pitjor de la societat .
Agafa per exemple….. Una ex d’un ex matador, un goril·la de discoteca amb bona dicció i acusat de maltractar la seva esposa, un ex concursant acomplexat i amb raó d’un programa televisiu de gran audiència, una alcohòlica que insulta molt i amb un passat tèrbol i també, per què no a una suposada periodista que en moltes ocasions ha demostrat, fins i tot amb càmera oculta, que el rigor i l’objectivitat no li interessen gens i menys si això li suposa no donar un titular de merda. Agafa aquestes alimanyes i fes-les asseure en un plató de televisió. Posa’ls un moderador-presentador, llest però sense cap escrúpol, que mataria sa mare i els dos amics que deu tenir ( o potser cap) per fer audiència. En aquest plató s’insulta, es maltracta, es menteix, es difama, es mengen iogurts, el públic (d’on collons treuen aquest públic) aplaudeix qualsevol bajanada, qualsevol mentida, qualsevol maltractament, qualsevol acudit, qualselvol cullerada de iogurt…..
Reuneix-los cada dia durant 4, 5 o 6 hores. I durant aquest temps que es dediquin a criticar-se l’un a l’altre, l’altre a l’un. Que quan es quedin sense arguments despotriquin contra les seves famílies o qualsevol altre personatge del món dels famosos o qualsevol parent, ex, cosí o conegut d’algun famós. I després que tornin a matar-se entre ells que això fa pujar l’audiència. La gent a casa seva, en els seus sofàs, veu a aquestes alimanyes fotre’s queixalades, esgarrapades, coces i pensa en el fons que ells sense feina o sense recursos o sense al·licients millors no són tan desgraciats, o que almenys tenen suficient dignitat per no estar en aquell programa perdent potser l’únic que els queda , la vergonya
L’altre dia vaig veure una estona d’aquest programa. Ho reconec i ara podeu dir que si a mi em falten feina, al·licients o vull posar en valor la meva dignitat. Jo us diré que estava avorrit i no tenia res millor a fer, però penseu el que creieu oportú o no ho feu si teniu res millor a fer.
En tot cas, vaig passar una estona veient aquests xacals (canis mesomelas) aquests escurçons (vípera latastei). Us ho resumeixo ràpid. Un dels components de la manada es veu que ha entrat en depressió catòdica. Durant mesos els seus companys de ramat li han desvelat i recordat cada minut del programa que és una cornuda, que el seu marit li posava les banyes amb tota femella que se li acostava i ella, l’esposa del galant, ni ho sospitava. A més, la filla d’aquesta cornuda es veu que és mala gent i que li feia un munt de putades a sa mare. Resultat d’aquest bany de realitat? Depressió. La dona està internada en una mena de psiquiàtric i els seus “amics de plató televisiu” asseguren que s’ha intentat suïcidar dos cops almenys i per demostrar-ho conviden al programa a una senyora amb pinta de netejar els lavabos del suposat psiquiàtric. Aquesta bona dona reitera un cop i un altre “a mi m’han dit…..” “jo no ho sé, però es comenta…..” que aquesta conill d’Índies televisiva-hiena televisiva volia fer una bogeria. Les alimanyes companyes de la jauria es preocupen, algunes ploren i moquegen. Minuts després en directe i en ple programa se sap que la companya depressiva ja ha estat donada d’alta fa moltes hores i que d’intentar matar-se, res de res.
Aleshores les hienes amb qui ha compartit caceres i rosegades es posen histèriques, abandonen la compassió i ataquen la seva companya per no haver explicat que ja s’havia recuperat i marxat del suposat psiquiàtric. Oblidant llàgrimes i lamentacions diuen que segurament tot és un muntatge de la depressiva per augmentar el seu sou al programa. Fins i tot la direcció del laboratori o del programa parla d’una suposada traïció per no haver avisat de l’alta hospitalària i per tant haver permès durant tot l’espai: plors, especulacions de suïcidi, mentides, aplaudiments del públic embogit i el testimoni tan acurat i creïble de la senyora que neteja els vàters.
I finalment, acusen la família de la companya depressiva d’intentar protegir-la de la seva pròpia manada. Quins collons.
Vinga cridar i insultar l’alcohòlica amb passat tèrbol, el goril·la de discoteca, el concursant acomplexat, l’ex de l’ex matador, la pseudoperiodista i el presentador, ara gens moderador, per la traïció de la depressiva hiena que els ha deixat i no els ha avisat de res de què ha fet en les últimes hores. Què es pensa aquesta!! Els contractes en exclusivitat dels programes estan per complir-los encara que sigui a costa de la dignitat, tot per l’audiència, una audiència que enmig de tota aquesta merda puja, puja i puja.

Versión en castellano

Algunos dirán que son unos conejillos de indias ( cavia porcellus ) en un laboratorio a la espera del nuevo experimento . Yo creo que son alimañas , unos animales, por ejemplo unas hienas ( Hyaena Hyaena ) comiendo carroña propia y ajena . Son lo peor de la sociedad.

Toma por ejemplo ….. Una ex de un ex matador , un gorila de discoteca con buena dicción y acusado de maltratar a su esposa , un ex concursante acomplejado y con razón de un programa televisivo de gran audiencia , una alcohólica que insulta mucho y con un pasado turbio y también, por qué no a una supuesta periodista que en muchas ocasiones ha demostrado , incluso con cámara oculta , que el rigor y la objetividad no le interesan nada y menos si esto le supone no dar un titular de mierda . Coge estas alimañas y hazlas sentarse en un plató de televisión . Ponlos un moderador – presentador, listo pero sin escrúpulos , que mataría a su madre y los dos amigos que debe tener ( o quizá ninguno ) para subir audiencia. En este plató se insulta , se maltrata , se miente , se difama , se comen yogures , el público (de donde cojones sacan este público) aplaude cualquier tontería , cualquier mentira , cualquier maltrato , cualquier chiste, cualquier  cucharada de yogur …. .

Reúnelos  cada día durante 4 , 5 o 6 horas . Y durante este tiempo que se dediquen a criticar el uno al otro , el otro al uno . Que cuando se queden sin argumentos despotriquen contra sus familias o cualquier otro personaje del mundo de los famosos o cualquier pariente , ex, primo o conocido de algún famoso . Y después que vuelvan a matarse entre ellos que esto hace subir la audiencia. La gente en su casa, en sus sofás , ve a estas alimañas joderse a  mordiscos , arañazos , patadas y piensa en el fondo que ellos sin trabajo o sin recursos o sin alicientes mejores no son tan desgraciados, o que al menos tienen suficiente dignidad para no estar en ese programa perdiendo quizás lo único que les queda , la vergüenza

El otro día vi un rato de este programa . Lo reconozco y ahora puedes decir que si a mí me faltan trabajo, alicientes o quiero poner en valor mi dignidad . Yo os diré que estaba aburrido y no tenía nada mejor que hacer , pero piensa lo que creas oportuno o no lo hagas si tienes  algo mejor que hacer.

En todo caso , pasé un rato viendo estos chacales ( canis mesomelas ) estos víboras ( Vipera latastei ) . Os lo resumo rápido. Uno de los componentes de la manada se ve que ha entrado en depresión catódica . Durante meses sus compañeros de manada le han desvelado y recordado cada minuto del programa que es una cornuda , que su marido le ponía los cuernos con toda hembra que se le acercaba y ella , la esposa del galán , ni lo sospechaba . Además , la hija de esta cornuda se ve que es mala gente y que le hacía un montón de putadas a su madre. Resultado de este baño de realidad ? Depresión . La mujer está internada en una especie de psiquiátrico y sus “amigos de plató televisivo” aseguran que se ha intentado suïcidar dos veces al menos y para demostrarlo invitan al programa a una señora con pinta de limpiar los lavabos del supuesto psiquiátrico . Esta buena mujer reitera una y otra vez ” a mí me han dicho ….. ” “yo no lo sé, pero se comenta ….. ” que esta cobaya televisiva- hiena televisiva quería hacer una locura . Las alimañas compañeras de la jauría se preocupan , algunas lloran y moquean . Minutos después en directo y en pleno programa se sabe que la compañera depresiva ya ha sido dada de alta hace muchas horas y que de intentar matarse, nada de nada.

Entonces las hienas con quien ha compartido cacerías y roídas se ponen histéricas , abandonan la compasión y atacan a su compañera por no haber explicado que ya se había recuperado y marchado del supuesto psiquiátrico . Olvidando lágrimas y lamentos dicen que seguramente todo es un montaje de la depresiva para aumentar su sueldo en el programa . Incluso la dirección del laboratorio o del programa habla de una supuesta traición por no haber avisado del alta hospitalaria y por tanto haber permitido durante todo el espacio : llantos , especulaciones de suicidio , mentiras , aplausos del público enloquecido y el testimonio tan cuidadoso y creíble de la señora que limpia los inodoros .

Y finalmente, acusan la familia de la compañera depresiva de intentar protegerla de su propia manada. Qué cojones .

Venga a   gritar e insultar la alcohólica con pasado turbio , el gorila de discoteca , el concursante acomplejado , la  ex del ex matador , la pseudoperiodistas y el presentador , ahora nada moderador , por la traición de la depresiva hiena que los ha dejado y no les ha avisado de nada de lo que ha hecho en las últimas horas . ¿Qué se piensa esta ! Los contratos en exclusividad de los programas están para cumplirlos aunque sea a costa de la dignidad , todo por la audiencia , una audiencia que en medio de toda esta mierda sube , sube y sube .