en català
Fins fa poc si anaves a buscar el significat del mot als diccionaris, aquests et deien “home vil i menyspreable que viu de l’engany i l’estafa”. Però ara aquests mateixos diccionaris et diuen que és un activista i polític català de nom Gabriel i de cognoms Rufián (el mot que abans només tenien una accepció dolenta) i Romero. Vaig conèixer Rufián fa uns anys, quan va arribar per primer cop al Congrés de la mà de Joan Tardà, un Tardà que ja era considerat un home afable i respectat fins i tot per terribles enemics i contraris com el dur i descarnat Rafa Hernando. D’entrada Rufián va arribar com un home de poques paraules, tímid i col·lapsat per l’ombra de Tardà i per l’escenari majestuós que pot representar el palau de la Carrera de San Jerónimo.
De Rufián m’havien arribat ressenyes que deien que era el perfecte “millenial” (no sé si per edat se li podia considerar com a tal) deien que era un tuit amb cames, era perfecte per construir titulars periodístics d’aquests que són directes, clars i gamberros. Tardà i Rufián eren considerats com la cara i creu de la mateixa moneda. L’un, el veterà, el moderat. L’altra, el novell, el desllenguat que des del seu escó feia “performances” amb impressores, manilles o altres elements que recordaven que un bon tuit sempre va acompanyat d’una imatge el més impactant possible. Sempre recordaré aquella frase del Gabriel cap al president Rajoy dient-li “saque sus sucias manos de Catalunya” en referència al 155 aplicat a les institucions de la Generalitat arran de la Declaració unilateral d’independència. O aquell altre cop que Rufián li va dir “lladre” a un president Aznar que declarava a la comissió del Congrés que investigava els negocis del PP. Quan acabava aquestes intervencions el diputat català comentava les seves paraules amb periodistes amb els quals tenia certa confiança. I més d’un cop se li deia “tens tota la raó en dir segons què, però és cert que això al Congrés no se sol dir o no s’ha de dir”. Sonava a retret, encara que la frase pugui semblar un encert al sentit comú. Rufián deia en seu parlamentària el què molts deien al carrer, al bar o a la feina o a tot arreu. Rufián es va inventar aquella frase que “som soldats catalans que venim al Congrés a servir el nostre poble i marxarem en 18 mesos, coincidint amb els “tempos” del referèndum de l’1 d’octubre”. I és clar, aquest tuit en forma de frase afilada també va passar al currículum de Rufián i a l’imaginari dels seus rivals polítics que usaven indistintament el cognom i l’accepció d’home vil i menyspreable per dirigir-se al diputat de Santa Coloma de Gramanet.
I passats els mesos (no tants, però que semblen una eternitat)...Tardà va tornar a Catalunya, Rafa Hernando va marxar al Senat, Rajoy a una oficina, Aznar als seus auditoris, l’1 d’octubre a un tribunal i a una presó i Rufián es va quedar de cap del grup parlamentari d’Esquerra al Congrés, el més nombrós de la seva centenària història. I aquell noi de poques paraules, tímid i que semblava atropellat per les circumstàncies s’ha convertit en un orador brillant en les formes i en el fons. Aquesta setmana en la investidura fallida de Sánchez ha estat l’estrella del debat, juntament amb el gran Aítor Esteban, del PNB. D’Esteban ja se sabia la seva altura parlamentària. De Rufián, ni se li suposava. Han estat els únics que deixant de banda les seves ideologies han advertit de l’històric error de repetir eleccions i donar una nova oportunitat de manar a les dretes més dures que es recorden i avergonyir unes urnes que han dit que governi el PSOE . Rufián és criticat per haver deixat de banda les seves idees catalanistes i defensar la governabilitat d’Espanya. Però hi ha moments que s’ha d’apostar pel menor dels mals. I creieu-me, que governi Sánchez és a molts nivells el millor que pot passar. I Rufián, el Gabriel ho sap i ho diu. I el risc és que Sánchez i sobre tot el visionari i la visionària que volien assaltar els cels no li facin cas (de pas aquests dos rufians es podrien quedar al seu palau de Galapagar).
en castellà
Hasta hace poco si ibas a buscar el significado de la palabra a los diccionarios, estos te decían “hombre vil y despreciable que vive del engaño y la estafa”. Pero ahora estos mismos diccionarios te dicen que es un activista y político catalán de nombre Gabriel y de apellidos Rufián (la palabra que antes solo tenían una acepción mala) y Romero. Conocí Rufián hace unos años, cuando llegó por primera vez al Congreso de la mano de Joan Tardà, un Tardà que ya era considerado un hombre apacible y respetado incluso por terribles enemigos y contrarios como el duro y descarnado Rafa Hernando. De entrada Rufián llegó como un hombre de pocas palabras, tímido y colapsado por la sombra de Tardà y por el escenario majestuoso que puede representar el palacio de la Carrera de San Jerónimo.
De Rufián me habían llegado reseñas que decían que era el perfecto “millenial” (no sé si por edad se le podía considerar como tal) decían que era un tweet con piernas, era perfecto para construir titulares periodísticos de estos que son directos, claros y gamberros. Tarde y Rufián eran considerados como la cara y cruz de la misma moneda. El uno, el veterano, el moderado. El otro, el novel, el deslenguado que desde su escaño hacía “performances” con impresoras, esposas u otros elementos que recordaban que un buen tweet siempre va acompañado de una imagen lo más impactante posible. Siempre recordaré aquella frase de Gabriel hacia el presidente Rajoy diciéndole “saque sus sucias manos de Cataluña” en referencia al 155 aplicado a las instituciones de la Generalitat a raíz de la Declaración unilateral de independencia. O aquella otra vez en que Rufián le dijo “ladrón” a un presidente Aznar que declaraba en la comisión del Congreso que investigaba los negocios del PP. Cuando acababa estas intervenciones el diputado catalán comentaba sus palabras con periodistas con los cuales tenía cierta confianza. Y más de una vez se le decía “tienes toda la razón al decir según que, pero es cierto que esto en el Congreso no se suele decir o no se tiene que decir”. Sonaba a reproche, aunque la frase pueda parecer un acierto al sentido común. Rufián decía en sede parlamentaria lo qué muchos decían en la calle, el bar o el trabajo o en todas partes. Rufián se inventó aquella frase que “somos soldados catalanes que venimos al Congreso a servir nuestro pueblo y marcharemos en 18 meses, coincidiendo con los “tempos” del referéndum del 1 de octubre”. Y está claro, este tweet en forma de frase afilada también pasó al currículum de Rufián y al imaginario de sus rivales políticos que usaban indistintamente el apellido y la acepción de hombre vil y despreciable para dirigirse al diputado de Santa Coloma de Gramanet.
Y pasados los meses (no tantos, pero que parecen una eternidad)…Tardà volvió a Cataluña, Rafa Hernando marchó al Senado, Rajoy a una oficina, Aznar a sus auditorios, el 1 de octubre a un tribunal y a una prisión y Rufián se quedó de jefe del grupo parlamentario de Esquerra en el Congreso, el más numeroso de su centenaria historia. Y aquel chico de pocas palabras, tímido y que parecía atropellado por las circunstancias se ha convertido en un orador brillante en las formas y en el fondo. Esta semana en la investidura fallida de Sánchez ha sido la estrella del debate, junto con el gran Aítor Esteban, del PNV. De Esteban ya se sabía su altura parlamentaria. De Rufián, ni se le suponía. Han sido los únicos que dejando de banda sus ideologías han advertido del histórico error de repetir elecciones y dar una nueva oportunidad de mandar a las derechas más duras que se recuerdan y de abochornar a unas urnas que han dicho que gobierne el PSOE. Rufián es criticado por haber dejado de banda sus ideas catalanistas y defender la gobernabilidad de España. Pero hay momentos que se tiene que apostar por el menor de los males. Y creedme, que gobierne Sánchez es a muchos niveles lo mejor que puede pasar. Y Rufián, Gabriel lo sabe y lo dice. Y el riesgo es que Sánchez y sobre todo el visionario y la visionaria que querían asaltar los cielos no le hagan caso (de paso estos dos rufianes se podrían quedar en su palacio de Galapagar).