Rufians i el Gabriel

5d371c6f79490

en català

Fins fa poc si anaves a buscar el significat del mot als diccionaris, aquests et deien “home vil i menyspreable que viu de l’engany i l’estafa”. Però ara aquests mateixos diccionaris et diuen que és un activista i polític català de nom Gabriel i de cognoms Rufián (el mot que abans només tenien una accepció dolenta) i Romero. Vaig conèixer Rufián fa uns anys, quan va arribar per primer cop al Congrés de la mà de Joan Tardà, un Tardà que ja era considerat un home afable i respectat fins i tot per terribles enemics i contraris com el dur i descarnat Rafa Hernando. D’entrada Rufián va arribar com un home de poques paraules, tímid i col·lapsat per l’ombra de Tardà i per l’escenari majestuós que pot representar el palau de la Carrera de San Jerónimo.

De Rufián m’havien arribat ressenyes que deien que era el perfecte “millenial” (no sé si per edat se li podia considerar com a tal) deien que era un tuit amb cames, era perfecte per construir titulars periodístics d’aquests que són directes, clars i gamberros. Tardà i Rufián eren considerats com la cara i creu de la mateixa moneda. L’un, el veterà, el moderat. L’altra, el novell, el desllenguat que des del seu escó feia “performances” amb impressores, manilles o altres elements que recordaven que un bon tuit sempre va acompanyat d’una imatge el més impactant possible. Sempre recordaré aquella frase del Gabriel cap al president Rajoy dient-li “saque sus sucias manos de Catalunya” en referència al 155 aplicat a les institucions de la Generalitat arran de la Declaració unilateral d’independència. O aquell altre cop que Rufián li va dir “lladre” a un president Aznar que declarava a la comissió del Congrés que investigava els negocis del PP. Quan acabava aquestes intervencions el diputat català comentava les seves paraules amb periodistes amb els quals tenia certa confiança. I més d’un cop se li deia “tens tota la raó en dir segons què, però és cert que això al Congrés no se sol dir o no s’ha de dir”. Sonava a retret, encara que la frase pugui semblar un encert al sentit comú. Rufián deia en seu parlamentària el què molts deien al carrer, al bar o a la feina o a tot arreu. Rufián es va inventar aquella frase que “som soldats catalans que venim al Congrés a servir el nostre poble i marxarem en 18 mesos, coincidint amb els “tempos” del referèndum de l’1 d’octubre”. I és clar, aquest tuit en forma de frase afilada també va passar al currículum de Rufián i a l’imaginari dels seus rivals polítics que usaven indistintament el cognom i l’accepció d’home vil i menyspreable per dirigir-se al diputat de Santa Coloma de Gramanet.

I passats els mesos (no tants, però que semblen una eternitat)...Tardà va tornar a Catalunya, Rafa Hernando va marxar al Senat, Rajoy a una oficina, Aznar als seus auditoris, l’1 d’octubre a un tribunal i a una presó i Rufián es va quedar de cap del grup parlamentari d’Esquerra al Congrés, el més nombrós de la seva centenària història. I aquell noi de poques paraules, tímid i que semblava atropellat per les circumstàncies s’ha convertit en un orador brillant en les formes i en el fons. Aquesta setmana en la investidura fallida de Sánchez ha estat l’estrella del debat, juntament amb el gran Aítor Esteban, del PNB. D’Esteban ja se sabia la seva altura parlamentària. De Rufián, ni se li suposava. Han estat els únics que deixant de banda les seves ideologies han advertit de l’històric error de repetir eleccions i donar una nova oportunitat de manar a les dretes més dures que es recorden i avergonyir unes urnes que han dit que governi el PSOE . Rufián és criticat per haver deixat de banda les seves idees catalanistes i defensar la governabilitat d’Espanya. Però hi ha moments que s’ha d’apostar pel menor dels mals. I creieu-me, que governi Sánchez és a molts nivells el millor que pot passar. I Rufián, el Gabriel ho sap i ho diu. I el risc és que Sánchez i sobre tot el visionari i la visionària que volien assaltar els cels no li facin cas (de pas aquests dos rufians es podrien quedar al seu palau de Galapagar).

 

en castellà

Hasta hace poco si ibas a buscar el significado de la palabra a los diccionarios, estos te decían “hombre vil y despreciable que vive del engaño y la estafa”. Pero ahora estos mismos diccionarios te dicen que es un activista y político catalán de nombre Gabriel y de apellidos Rufián (la palabra que antes solo tenían una acepción mala) y Romero. Conocí Rufián hace unos años, cuando llegó por primera vez al Congreso de la mano de Joan Tardà, un Tardà que ya era considerado un hombre apacible y respetado incluso por terribles enemigos y contrarios como el duro y descarnado Rafa Hernando. De entrada Rufián llegó como un hombre de pocas palabras, tímido y colapsado por la sombra de Tardà y por el escenario majestuoso que puede representar el palacio de la Carrera de San Jerónimo.

De Rufián me habían llegado reseñas que decían que era el perfecto “millenial” (no sé si por edad se le podía considerar como tal) decían que era un tweet con piernas, era perfecto para construir titulares periodísticos de estos que son directos, claros y gamberros. Tarde y Rufián eran considerados como la cara y cruz de la misma moneda. El uno, el veterano, el moderado. El otro, el novel, el deslenguado que desde su escaño hacía “performances” con impresoras, esposas u otros elementos que recordaban que un buen tweet siempre va acompañado de una imagen lo más impactante posible. Siempre recordaré aquella frase de Gabriel hacia el presidente Rajoy diciéndole “saque sus sucias manos de Cataluña” en referencia al 155 aplicado a las instituciones de la Generalitat a raíz de la Declaración unilateral de independencia. O aquella otra vez en que Rufián le dijo “ladrón” a un presidente Aznar que declaraba en la comisión del Congreso que investigaba los negocios del PP. Cuando acababa estas intervenciones el diputado catalán comentaba sus palabras con periodistas con los cuales tenía cierta confianza. Y más de una vez se le decía “tienes toda la razón al decir según que, pero es cierto que esto en el Congreso no se suele decir o no se tiene que decir”. Sonaba a reproche, aunque la frase pueda parecer un acierto al sentido común. Rufián decía en sede parlamentaria lo qué muchos decían en la calle, el bar o el trabajo o en todas partes. Rufián se inventó aquella frase que “somos soldados catalanes que venimos al Congreso a servir nuestro pueblo y marcharemos en 18 meses, coincidiendo con los “tempos” del referéndum del 1 de octubre”. Y está claro, este tweet en forma de frase afilada también pasó al currículum de Rufián y al imaginario de sus rivales políticos que usaban indistintamente el apellido y la acepción de hombre vil y despreciable para dirigirse al diputado de Santa Coloma de Gramanet.

Y pasados los meses (no tantos, pero que parecen una eternidad)…Tardà volvió a Cataluña, Rafa Hernando marchó al Senado, Rajoy a una oficina, Aznar a sus auditorios, el 1 de octubre a un tribunal y a una prisión y Rufián se quedó de jefe del grupo parlamentario de Esquerra en el Congreso, el más numeroso de su centenaria historia. Y aquel chico de pocas palabras, tímido y que parecía atropellado por las circunstancias se ha convertido en un orador brillante en las formas y en el fondo. Esta semana en la investidura fallida de Sánchez ha sido la estrella del debate, junto con el gran Aítor Esteban, del PNV. De Esteban ya se sabía su altura parlamentaria. De Rufián, ni se le suponía. Han sido los únicos que dejando de banda sus ideologías han advertido del histórico error de repetir elecciones y dar una nueva oportunidad de mandar a las derechas más duras que se recuerdan y de abochornar a unas urnas que han dicho que gobierne el PSOE. Rufián es criticado por haber dejado de banda sus ideas catalanistas y defender la gobernabilidad de España. Pero hay momentos que se tiene que apostar por el menor de los males. Y creedme, que gobierne Sánchez es a muchos niveles lo mejor que puede pasar. Y Rufián, Gabriel lo sabe y lo dice. Y el riesgo es que Sánchez y sobre todo el visionario y la visionaria que querían asaltar los cielos no le hagan caso (de paso estos dos rufianes se podrían quedar en su palacio de Galapagar).

Ciutadans Ciudadanos

fotonoticia_20190526225603_640

en català

A Ciutadans les coses que està fent últimament a la política espanyola li poden suposar que el futur li vagi de conya, ho petin i governin durant dècades o que aquesta estratègia li suposi un malson de proporcions siderals i que es tradueixi en la seva desaparició.
M’hi poso.
Fins fa poc Ciutadans era un partit d’àmbit català que va néixer per combatre el nacionalisme català, nascut al segle XIX o fins i tot abans i reflectit durant les últimes dècades en el “pujolisme”, que va continuar amb els mandats de Mas i que van desembocar en l’esclat de sobiranisme, independentisme, “processisme“, “dretadecidisme” o com li vulgueu dir. Fins i tot, en el seu plantejament, Ciutadans deia que el nacionalisme català estava present a tots els estaments i institucions: escola, mitjans públics, casals d’avis, esbarts dansaires, associacions de veïns, l’orquestra de Terrassa i en totes les reunions amb més de quatre persones que hi hagués en territori català. Fins i tot, el partit taronja acusa de la pàtina nacionalista al PSC, Comuns o PP de Catalunya encara que sigui per activa o passiva, per participar del circ o deixar vendre les entrades de la funció.
La batalla de Ciutadans era encomiable i difícil, però van aconseguir guanyar les últimes eleccions al Parlament, encara que només fos perquè les forces independentistes anaven dividides a les urnes. És cert que els independentistes tenien la majoria absoluta, però va resultar sorprenent que Ciutadans, guanyador de la contesa electoral no intentés governar la Generalitat. A aquesta estratègia només li fallava una cosa. No pots combatre el nacionalisme des d’una altra mena de nacionalisme, o almenys això ha semblat en diverses ocasions.
El partit d’Albert Rivera va fer el salt a la política espanyola. Després d’un intent per pactar amb Unión Progreso y Democràcia, el partit de Rosa Díez, els de Rivera van volar sols, es van menjar a Díez i va entrar amb força al Congrés, molta gent va fer ús de la papereta taronja perquè era el dic de contenció dels independentistes i perquè es veia com una força nova i moderna davant el bipartidisme. A més, i no és causa menor, perquè els principals dirigents del partit són joves, guapos, urbanites, professionals i tal.
A la investidura, Cs va pactar amb el PSOE primer, un acord que no va tirar endavant i amb el PP després i va ser clau per fer Rajoy president. Com va ser clau per pressionar els populars davant els seus casos i sentències per corrupció, una espurna que va acabar amb la moció de censura de Sánchez a Rajoy i el canvi de govern, tot i que els taronges a última hora van fer costat a Rajoy i difícilment es va entendre que abracessin un partit corcat per la corrupció després de llençar-lo hores abans sota els peus dels cavalls.
A les últimes eleccions espanyoles, Ciutadans s’ha convertit en la tercera força, per sorpresa no ha fet el sorpasso al PP i s’ha alineat al bloc de dretes amb populars i VOX per combatre el què denominen “Sanchismo“, una variant del socialisme a la qual li agrada, segons els taronges, pactar amb Podem i independentistes abans que amb els constitucionalistes. Així, Rivera ha preferit posar un cordó sanitari al PSOE per fer equilibris amb el PP de la corrupció (ho diuen ells) i l’extrema dreta de VOX per governar ajuntaments i comunitats autònomes. L’estratègia és tan arriscada com legítima, però preferir pactar amb VOX que amb el PSOE és com a mínim… Curiós i té els seus riscos polítics. A més, crida l’atenció que Ciutadans no hagi ni explorat la possibilitat de governar amb Sánchez: els dos partits sumen per fer majoria absoluta i els taronges podrien haver demanat l’oro i el moro a canvi de fer president a Sánchez. Sí, això seria un cop de volant respecte al que havien dit en campanya electoral, però els taronges n’han fet molts i estan còmodes en aquesta situació de conducció temerària.
L’estratègia de Rivera li ha comportat problemes interns i externs.
Un partit nou té problemes vells. La ruta marcada per Rivera de fer fora Sánchez de les institucions per fer polítiques de canvi s’ha entès com el resultat de l’animadversió personal entre el líder ciutadà i el socialista. I alguns interpreten que quin coi de canvi polític és no deixar governar en molts llocs el PSOE que és la llista més votada i pactar amb el PP i VOX (són partits nous i progressistes?)
Alguns dels homes de confiança de Rivera (no dones, de moment) han deixat de ser considerats com a tals...Roldán, de Carreras, Igea, Valls, Garicano, Nart....han dit en veu alta que no veuen clar aquest gir cap a la dreta d’un partit que fins fa cinc minuts era de centre esquerre i progressista.
Fora de la direcció taronja, el president de la República francesa, Emmanuel Macron també ha demanat prudència a Rivera amb els seus intents de governar amb el suport actiu o passiu dels de VOX.
A més, Ciutadans continua a Espanya amb el seu missatge de Catalunya...estan aquí per canviar les coses, l’statu quo. I no tenen problema, ans el contrari, en anar a fer el seu discurs o simplement deixar la seva imatge en llocs difícils com Alsasu, Miraballes o Vic. Allà defensar les idees dels taronges (les que tinguin o se li suposin) és difícil, van a territori “enemic”. I evidentment que tenen tot el dret del món a fer el seu discurs on vulguin, però també han de tenir en compte que a segons on….et pots arriscar a ser esbroncat… És democràcia.
L’última polèmica d’aquesta naturalesa de Ciutadans és anar a la manifestació de l’Orgull Gay de Madrid després d’asseure’s amb VOX, els mateixos que reivindiquen derogar lleis d’igualtat o contra la violència masclista. A veure…hi ha coses que suposen altres coses.
I és que tinc la sensació que Ciutadans genera odi o amor. O ets de Rivera i Arrimadas fins al moll de l’os o no els tragues. Perquè el discurs dels taronges no coneix les games de grisos. Són o blanc o negre. I en política això pot tenir i té els seus riscos i conseqüències. Aquí el blanc i el negre ja existeixen: són els socialistes i els populars i Ciutadans encara no se n’ha adonat.

 

en castellà

A Ciudadanos las cosas que está haciendo últimamente en la política española le pueden suponer que el futuro le vaya de coña y gobiernen durante décadas o que esta estrategia le suponga una pesadilla de proporciones siderales y que se traduzca en su desaparición.
Ahí voy.
Hasta hace poco Ciudadanos era un partido de ámbito catalán que nació para combatir el nacionalismo catalán, nacido en el siglo XIX o incluso antes y reflejado durante las últimas décadas en el “pujolismo”, que continuó con los mandatos de Mas y que desembocaron en el estallido de sobiranismo, independentismo, “processismo”,  o como le queráis decir. Incluso, en su planteamiento, Ciudadanos decía que el nacionalismo catalán estaba presente en todos los estamentos e instituciones: escuela, medios públicos, casales de abuelos, conjuntos danzantes, asociaciones de vecinos, la orquesta de Terrassa y en todas las reuniones con más de cuatro personas que hubiera en territorio catalán. Incluso, el partido naranja acusa de la pátina nacionalista al PSC, Comunes o PP de Cataluña aunque sea por activa o pasiva, por participar del circo o por dejar vender las entradas de la función.
La batalla de Ciudadanos era encomiable y difícil, pero consiguieron ganar las últimas elecciones en el Parlament, aunque solo fuera porque las fuerzas independentistas iban divididas a las urnas. Es cierto que los independentistas tenían la mayoría absoluta, pero resultó sorprendente que Ciudadanos, ganador de la contienda electoral no intentara gobernar la Generalitat. A esta estrategia solo le fallaba una cosa. No puedes combatir el nacionalismo desde otro tipo de nacionalismo, o al menos esto ha parecido en varias ocasiones.
El partido de Albert Rivera hizo el salto a la política española. Después de un intento para pactar con Unión Progreso y Democracia, el partido de Rosa Díez, los de Rivera volaron solos, se comieron a Díez y entró con fuerza al Congreso, mucha gente hizo uso de la papeleta naranja porque era el dique de contención de los independentistas y porqué se veía como una fuerza nueva y moderna ante el bipartidismo. Además, y no es causa menor, porque los principales dirigentes del partido son jóvenes, guapos, urbanitas, profesionales y tal.
En la investidura, Cs pactó con el PSOE primero, un acuerdo que no salió adelante y con el PP después y fue clave para hacer a Rajoy presidente. Cómo fue clave para presionar a los populares ante sus casos y sentencias por corrupción, una chispa que acabó con la moción de censura de Sánchez a Rajoy y el cambio de gobierno, a pesar de que los naranjas a última hora apoyaron a Rajoy y difícilmente se entendió que abrazaran a un partido carcomido por la corrupción después de lanzarlo horas antes bajo los pies de los caballos.
En las últimas elecciones españolas, Ciudadanos se ha convertido en la tercera fuerza, por sorpresa no ha hecho el sorpasso al PP y se ha alineado al bloque de derechas con populares y VOX para combatir lo qué denominan “Sanchismo”, una variante del socialismo a la cual le gusta, según los naranjas, pactar con Podemos e independentistas antes de que con los constitucionalistas. Así, Rivera ha preferido poner un cordón sanitario al PSOE para hacer equilibrios con el PP de la corrupción y la extrema derecha de VOX para gobernar ayuntamientos y comunidades autónomas. La estrategia es tan arriesgada como legítima, pero preferir pactar con VOX que con el PSOE es como mínimo… Curioso y tiene sus riesgos políticos. Además, llama la atención que Ciudadanos no haya ni explorado la posibilidad de gobernar con Sánchez: los dos partidos suman para hacer mayoría absoluta y los naranjas podrían haber pedido el oro y el moro a cambio de hacer presidente a Sánchez. Sí, esto sería un golpe de volante respecto a lo que habían dicho en campaña electoral, pero los naranjas han hecho muchos y están cómodos en esta situación de conducción temeraria.
La estrategia de Rivera le ha comportado problemas internos y externos.
Un partido nuevo tiene problemas viejos. La ruta marcada por Rivera de echar Sánchez de las instituciones para hacer políticas de cambio se ha entendido como el resultado de la animadversión personal entre el líder ciudadano y el socialista. Y algunos interpretan que qué coño de cambio político es no dejar gobernar en muchos lugares el PSOE que es la lista más votada y pactar con el PP y VOX (son partidos nuevos y progresistas?)
Algunos de los hombres de confianza de Rivera (no mujeres, de momento) han dejado de ser considerados como tales…Roldán, de Carreras, Igea, Valls, Garicano, Nart….han dicho en voz alta que no ven claro este giro hacia la derecha de un partido que hasta hace cinco minutos era de centro izquierdo y progresista.
Fuera de la dirección naranja, el presidente de la República francesa, Emmanuel Macron también ha pedido prudencia a Rivera con sus intentos de gobernar con el apoyo activo o pasivo de los de VOX.
Además, Ciudadanos continúa en España con su mensaje de Cataluña…están aquí para cambiar las cosas, el statu quo. Y no tienen problema, más bien al contrario, al ir a hacer su discurso o simplemente dejar su imagen en lugares difíciles como Alsasu, Miraballes o Vic. Allá defender las ideas de los naranjas (las que tengan o se le supongan) es difícil, van a territorio “enemigo”. Y evidentemente que tienen todo el derecho del mundo a hacer su discurso donde quieran, pero también tienen que tener en cuenta que en según dónde….te puedes arriesgar a ser abucheado… Es democracia.
La última polémica de esta naturaleza de Cidadanos es ir a la manifestación del Orgullo Gay de Madrid después de pactar gobiernos con VOX, los mismos que reivindican derogar leyes de igualdad o contra la violencia machista. A ver…hay cosas que suponen otras cosas.
Y es que tengo la sensación que Ciudadanos genera odio o amor. O eres de Rivera y Arrimadas hasta el tuétano del hueso o no los tragas. Porque el discurso de los naranjas no conoce las gamas de grises. Son o blanco o negro. Y en política esto puede tener y tiene sus riesgos y consecuencias. Aquí el blanco y el negro ya existen: son los socialistas y los populares y Ciudadanos aún no se ha dado cuenta.