Amb prou feines recordava el seu nom: Joan. La resta de coses les tenia més difoses en la seva memòria. Feia anys que estava tancat en un habitacle sense finestres amb una dona que es deia Clara. Sabien els seus noms i el de l’altre, però ningú els ho havia dit.
La seva cel·la era un habitació de planta rectangular de dotze metres de llarg per sis d’ample. El Joan en sabia bé les mides, les havia recorregut i comptat milers de cops. Tenia poca cosa més a fer. En aquest espai hi havia dos llits en un recó: somier i matalàs sense llençols, mantes ni coixins. En el centre, una taula amb dues cadires, fusta fosca clavada al terra i a sobre en el sostre una bombeta despullada que s’encenia unes hores al dia. Quan acabaven de sopar, algú l’apagava des de fora i fins l’endemà. Aquelles persones que els encenien la llum també els passaven per sota la porta, una escletxa de mig pam, tres àpats al dia, dues ampolles d’aigua i un diari. En un altre recó d’aquesta habitació, un parell de cortines envoltaven una tassa de vàter. I penjant de les parets, unes prestatgeries on apilaven els diaris que els havien deixat durant tot aquell temps.
Res tenia sentit. Menjaven i bevien sense ganes, dormien sense son i orinaven i defecaven sense necessitat, vivien perquè no ho podien evitar. Fins i tot, de tant en tant llegien d’esma algun dels diaris que portaven notícies que al cap de res oblidaven entre les parets grises d’aquella presó. A més, el Joan tenia una mena de por de consultar aquells periòdics, potser perquè li recordaven que hi havia vida més enllà d’aquelles parets. Era un càstig afegit al què tenien: vosaltres sou aquí tancats, mentre a fora hi ha coses i gent que mai més no gaudireu.
Cap dels dos recordava els motius ni la forma de com havien arribat a aquell lloc, a aquella situació. Ni tan sols recordaven res anterior a l’habitació. Qui eren, què feien abans d’estar allà, en les seves vides anteriors. Tampoc si abans el Joan i la Clara es coneixien o eren una parella creada des que eren a l’habitació.
El Joan no sabia si aquest buit mental es devia a les seqüeles de tant de temps en aquest tancament o al que també es repetia un dia i un altre. O a les dues coses. La Clara era la seva companya en aquell captiveri i també qui cada dia l’agredia amb un petit bat de beisbol. Sí, cada dia i sense avís previ, la Clara fotia una bona pallissa al Joan. Ell no en sabia els motius. Ella tampoc els deia. De vegades eren quatre cops mal donats, d’altres era un cop de ple en una zona dolorosa com el cap o l’esquena i que el deixava estabornit durant hores. En aquella absurditat, ell no es podia defensar, no en sabia i ni tan sols havia intentat treure-li el pal mentre la Clara dormia. Rebre cops era com una tasca més en aquella habitació del pànic. Ni el Joan ni la Clara parlaven. Ni dels cops, ni de com evitar-los, ni tan sols de què feien allà dins. De la mateixa manera que respiraven, l’un sabia que li tocava rebre i l’altra que li tocava repartir cera. L’únic consol que li quedava al Joan és que l’endemà ja no tenia dolor dels cops rebuts el dia abans, tampoc marques de bonys o cardenals. Només un record vague i la seguretat que aquell dia tornaria a rebre a base de bé. Al principi, tenia por de les pallisses, després va desitjar que un d’aquells cops acabés amb la seva vida i amb el patiment. Ara, tant se li en fotia.
Des del primer dia les esbatussades eren part del captiveri. Res tenia sentit, ni aquelles pallisses, ni aquell tancament que no sabien quan acabaria o si ho faria mai. Sobrevivien en una rutina que ni tan sols eren capaços d’alterar, ni discutir. Des del principi no es van rebel·lar contra la situació, ni cridaven per sortir de l’habitació, ni intentaven persuadir als seus captors que els alliberessin o ni tan sols els preguntaven què feien allà dins.
El Joan sabia que aquells dies eterns i repetitius tenien el mateix guió: anar passant el temps, rebent pallisses. I no entenia res. Aquell dia, els cops del bat de beisbol van ser més encertats i nombrosos, el dolor era insuportable. Es va enroscar sota la taula, plorava i el cap li feia voltes d’una de les garrotades. D’altres li havien deixat baldades les espatlles i les cames. No recordava una pallissa com aquella. Volia demanar-li a la Clara que s’aturés, que deixés de pegar-lo, però no podia articular paraula. El cop al cap l’havia deixat més indefens encara. I ella li va clavar alguna puntada més que ell ni tan sols va notar.
Quan es va allunyar de la taula, la Clara va veure el Joan mirant-la amb terror. Els seus ulls demanaven pietat i alhora preguntaven el perquè de tot plegat. I ella no ho sabia. Tenia l’obligació d’atonyinar-lo cada dia, només sabia que és el que devia fer. Però per primer cop des que estava tancada aquella habitació va sentir pena pel seu company, per la seva víctima i va tenir la necessitat de trobar respostes. Amb aquest pensament es va asseure al seu llit i després s’hi va tombar.
La Clara sabia que l’endemà el Joan ja no tindria blaus al seu cos. Sempre passava, per molt que l’estovés. En canvi, ella sí que duria per sempre unes cicatrius al pit i a la panxa. Unes ferides que no recordava de quan eren. Aquell sentiment de penediment per l’última pallissa al Joan i sobre les seves cicatrius eren l’únic raonament que s’havia fet en molt de temps. Fins ara, no s’havia preguntat perquè era allí amb algú que no coneixia. Perquè la rutina s’havia convertit en resignació, perquè no es rebel·lava contra tot allò.
Tombada al llit va repassar amb la vista els diaris que cada nit, des de la primera, ordenava a les prestatgeries just abans que apaguessin el llum. Un a sobre l’altra. Una pila al costat de l’altra, alineades. Suposava que a la vida anterior, que no recordava, l’ordre i la disciplina eren trets importants per a ella. Alternava el repàs als diaris amb mirar el Joan. Sabia com es deia, tot i que mai ningú li ho havia dit. Els seus ulls eren els d’un gosset indefens que ha rebut cops sense saber el perquè i que sobretot es tem que en continuarà rebent faci el què faci. La Clara sentia pena, el primer sentiment humà en molt de temps. Ni sentiments primaris com les ganes de sexe se li passaven pel cap. I ara sentia llàstima per aquell desconegut amb el qual compartia espai i temps des de feia tant.
Va tornar la vista als diaris, la seva obra, l’única que posava una mica d’ordre i concert a aquella situació. Tots ben apilats, alineats, doblegats per la meitat. Però…un d’ells semblava haver canviat de posició, un angle d’aquell exemplar sobresortia dels altres.
La Clara es va aixecar com un ressort, alhora que el Joan encara s’intentava amagar entre les potes de la taules i les de les cadires, pensant que li tornava a venir a sobre la pedregada. Però la Clara, tenia un altre objectiu. Aquell diari que no estava com tocava. S’hi va acostar i el va treure. Estava sota de tot de la primera filera i amb determinació i intentant no desordenar els de dalt el va treure de la prestatgeria. Per què no estava com tocava, per què no estava com els altres, tal i com els havia desat. La Clara va pensar que entre aquelles pàgines podia estar la resposta a les incògnites d’aquella habitació i que el diari fora de lloc era un senyal.
El va començar a llegir: notícies polítiques i econòmiques. Esportives, culturals i cap d’elles tenia sentit pel trencaclosques que volia resoldre.
El Joan no entenia perquè la Clara havia agafat el diari. Va fer-ho amb un rampell mentre s’aixecava del llit. Encara sota la taula mirava com ella passava pàgines endavant i enrere, buscava alguna cosa i no la trobava i pensava que en qualsevol moment li tornarien a venir garrotades. I just aleshores va veure com la Clara parava atenció en una notícia a peu de pàgina parell. Semblava llegir-la i rellegir-la i per primer cop la va veure vulnerable, una llàgrima a la seva cara.
La Clara va llençar el diari al terra i va tombar-se al seu llit. El Joan es va arrossegar per la por i el dolor fins el diari per veure que havia ocasionat la reacció de la seva companya. Va agafar el diari i de seguida ho va trobar. Un titular: Nova víctima de violència de gènere. Dins la notícia de dues columnes es descrivia una nova agressió mortal masclista. Un home mata de dues ganivetades la seva dona i després se suïcida amb un tret al cap. Amb la mà tremolosa, el Joan es toca el cap i sota el cabell nota com una mena de forat, el què podria ser un rastre d’una bala.
Ara encaixen les peces, se n’adona d’on són, qui són i el què passarà un dia i un altre. Els cops i les pallisses que rebrà l’endemà, quan la llum de la bombeta es torni a encendre.
La Clara, tombada al llit, tanca fort els ulls i desitja que demà quan es llevi hagi oblidat aquell record. I colocarà aquell maleït diari on toca.
ambindependència 