Van permetre els atemptats?

En l’última entrada al meu blog us parlava dels atemptats a Barcelona i Cambrils i concretament de la magnífica actuació dels mossos, del fastigós paper d’alguns supostas periodistes i de la preocupació que ens ha de produir a tots que un grup de xavals dirigits pel dimoni no tinguin res millor a fer que usar furgonetes i ganivets per matar persones.

Doncs bé, ara voldria completar aquesta taula en forma de reflexió amb una quarta pota. Aquests dies el diari “Público” i altres informacions deixen entendre que la policia espanyola sabria del perill imminent d’un atemptat a Catalunya i es va estalviar de dir-ho als mossos i a la Generalitat i fins i tot hauria avisat als possibles terroristes que la polícia catalana els estava a punt d’enganxar. D’entrada, vull creure que això és impossible, inimaginable, inconcebible. Com podria algún responsable policial negar a un altre (encara que fos d’un altre cos) la informació que està a punt d’haver-hi una matança i no dir-ho? Com pot ser que un interès polític o ideològic primés per sobre de la necessitat de salvar vides? I encara més, com un Estat ha de tancar els ulls i la boca per veure com el seu contrincant (el govern independentista català) pateix un cop mortal per després dir “ho veieu? Necessiteu de nosaltres, pel vostre compte no fareu res”.

Ho torno a dir. Em costa de creure que això sigui possible, perque a les moltes raons que tenen els independentistes per voler marxar d’Espanya (econòmiques, polítiques, socials i fins i tot tribals) li hauríem de sumar que la seguretat dels seus ciutadans està més salvaguardada fora que dins de l’actual marc.

Però també em sorgeixen dubtes. Si un ministre de l’Interior amb arrels a Catalunya és capaç de traçar estrategies per enfonsar el sistema sanitari català i així anar contra els governants independentistes…Si un ministre de l’Interior és capaç de dir que la Fiscalía ha d’afinar proves falses contra els seus rivals polítics…Podría ser ser que aquest mateix ministre de l’Interior (sempre d’acord amb els seus caps directes) també concebís un pla per deixar en mal lloc als mossos i al govern de la Generalitat per demostrar així que la independència és inviable? Per deixar un missatge a la societat en el sentit que els terroristes maten davant la incapacitat de les institucions catalanes?

Ho torno a dir. No m’ho vull creure, no m’ho puc creure, més enllà de dubtes més o menys fonamentats. Perquè si això fos així s’hauria escrit l’episodi més negre de la democràcia espanyola. Molt més negre que els crims d’Estat dels GAL, el Batallón Franco Espanyol o la Triple A, aquests assassins pagats per l’Estat mataven etarres que mataven ciutadans. Dit des de la seva òptica, matar els altres per evitar que matin als teus. 

Però aquesta suposada conspiració contra les institucions catalanes seria permetre a assassins matar ciutadans innocents, de moltes nacionalitats. I els seus països d’orígen tindrien feina al Tribunal de La Haya asseient a la seva banqueta un grapat d’autèntics fills de sa mare.

No puc ni vull creure-m’ho, oi?

Estimada Rambla

Els atemptats a Barcelona i Cambrils m’han agafat de vacances. No he hagut de treballar informant d’aquestes barbaritats com en altres ocasions. La coincidència entre dies de relax i aquest cop que ha sacsejat l’estiu a Catalunya i a mig món, ha fet que només exercités la meva faceta d’espectador i no pas de periodista. I des d’aquesta òptica he tingut temps i ganes d’analitzar algunes de les coses al voltant d’aquest drama. Permeteu-me que les comparteixi amb tots aquells que heu tingut ganes, temps i curiositat de passar dins el meu blog.
1-Els mossos d’esquadra són la nostra policia i em sentó orgullós de la seva actuació, sobretot si fem el sempre odiós o odiat exercici de comparar amb altres cossos policials, en teoría més ben preparats com la gendarmería francesa o l’Scotland Yard britànica. Poques hores després dels atemptats, la policia catalana ja havia detingut un grapat de sospitosos, havia enviat al cel que anhelen a cinc dels més que presumptes radicals que volien matar amb ganivets a estiuejants i turistes i havia sabut vincular el què passà a Barcelona i Cambrils amb les explosions ocurregudes un día abans a Alcanar i amb la desaparición d’un grup de joves musulmans a Ripoll. Tot això sota la més aguda de les pressions quan molts cossos eren encara camí de tanatoris i hospitals i entenent que no sempre compten amb la col.laboració que caldria dels responsables policiales i polítics de Madrid. Gran feina dels mossos. Enhorabona i gràcies.
2-Disculpeu-me, no sóc gremialista, Però vull dir dues coses de suposats co.legues periodistes. Obeint el què els dicten els amos que els paguen han escrit i dit coses repugnants, que m’avergonyeixen com a periodista. Que si el procés ha facilitat la feina dels jihadistes, que si aquests tenen a Catalunya l’ambient ideal per actuar. Com a Londres, París o Nova Iork? No tinc cap dubte que alguns d’aquests éssers que escupen verí quan escriuen no serien res a la vida si no es venessin per diners als seus mecenes, que els paguen perque diguin allò que ells no volen dir en veu alta. Tan segur com que jo no tornaré a comprar els seus diaris, ni escoltar ni veure les seves bestieses.
3-Què ha passat perque una dotzena de joves musulmans que vivien fa temps a Catalunya, alguns encara nens, menors d’edat hagin plantejat i mai millor dit executat un pla demoniac per fer mal a nens, nenes, famílies, víctimes innocents que es passejaven una tarda d’estiu per la Rambla de Barcelona, exemple de convivència i d’obertura al món, una Torre de Babel de la qual els barcelonins presumim amb orgull? No em contestaré amb tòpics que són certs com que algú els ha captat prometen-los el cel i verges davant les seves vides pobres i intrascendents. Només vull dir que la seva conversió cap a la maldat és la derrota de tots nosaltres i del model de societat que tenim.
Se m’acudeixen moltes altres coses per dir i escriure però no us vull cansar més a vosaltres llegit-me ni a mí mateix escrivint, encara sóc de vacances. Ara quan torni a Barcelona, sí que heu de tenir clar que baixaré amb l’autobús fins a Plaça Catalunya i que faré un llarg volt des de Canaletes fins a Drassanes, veient i recreant -me en totes les paradetes, quioscos i terrasses de la meva estimada Rambla. Ningú ho podrà evitar, ni jo mateix.

Aquests turistes, al carrer

Mitja vida he viscut a pocs metres de la Sagrada Familia i només he estat un cop dins. I no ho recordo, però sempre he fet molt cas a la mare que assegura que m’hi va portar sent nedó i que no vaig parar de plorar en tota l’estona. Sí que recordo que sent jovenet la Sagrada Familia era un monument gairebé “menor”, en el sentit de poc visitat, potser no massa valorat i amb els voltants degradats. Ara això sona estrany i més tenint en compte que, avui anar a la Sagrada Familia és una bogeria: cues inacabables per entrar-hi, cops de colze per fer la millor fotografia i desenes de lladregots atents a que el turista es despisti per pispar carteres. Més que un temple religiós dedicat a la introspecció i la meditació, sembla el Camp Nou, temple per la rauxa i l’orgasme esportiu.De fet, enyoro una mica aquells temps en els quals acostar-se a la Sagrada Familia (no, jo no hi anava) era anar a una església mig oblidada i gairebé sempre buida.

També podría parlar-vos de com era el Maresme o la Costa Brava fa uns anys. Més enllà de Calella o Lloret, on hi anaven els alemanys, els francesos i els britànics, la resta eren poblacions petites, allò que coneixiem, amb matisos, com a pobles de pescadors, amb algún hotel i moltes pensions i les “torres” dels de Barcelona (pixapins) com el toc més o menys cosmopolita de la zona. 

Ara aquestes poblacions s’han convertit en parcs temàtics de turistes, estrangers o no, borratxos, maleducats, incívics i enemics de la dutxa i el sabó. Bàrbars que potser sí que deixen divises, però que difícilment compensen el rastre que deixen un cop marxen. Aquest sí que pixen i no només als pins com els de Barcelona. Ho fan als carrers, a les escales dels apartaments infectes on pasten i jeuen, a les platges. De día i de nit, combinen pixades amb vomitades de cervesa i hamburgueses de dos euros. Guiris panxuts, que el primer día surten de les platges amb unes cremades que d’aquí uns anys els passaran factura en forma de melanomes malignes. Gentussa vinguda dels pitjors guetos marginals d’Europa que arriben aquí pensant que són millors que els d’aquí perque l’alcohol, els condons (que molts només compren i no fan servir) i les seves habitaciones són barates, fins i tot pels seus sous. Incapaços de saludar a un veí, entre rot i rot, i de demostrar que són més intel.ligents que les mascotes que els acompanyen.

Això és turismofòbia? Ni idea. És cert que no tots els turistes són iguals, però sí que t’enrecordes dels que es fan notar: els del “balconning”, els de les baralles, els que sobren en aquests poblets de pescadors ara convertits en malsons after hours pels seus veins.

Mai no defensaré els cupaires o no cupaires que pinten autobusos de turistes indefensos a Barcelona (millor si anessin a Lloret a acollonir els hooligans que no deixen dormir?). Però tampoc mai compartiré amb els senyors i senyores d’ordre que diuen que “tot pel turisme”. Hi ha uns límits i no em val allò que el turisme és riquesa per a tothom. Una cosa són els milions que fan els grans hotelers i els grans especuladors del sector amb el turisme per animals i familiars i una altra cosa és que hi hagi milers de treballadors cobrant 800€ al mes per fer 25 hores diàries i que la majoria són acomiadats quan els borratxos tornen a les seves gàbies.