Fa gairebé una setmana que ha passat tot allò a Sant Martí Sarroca. La Maria n’ha sentit parlar aquest matí al seu home i uns amics. Ho ha sentit quan s’ocupava d’ajudar-lo al forn i es feia càrrec dels seus quatre fills, sobretot del Marià que encara no ha complert l’any. El marit, el Julià, i la Maria quan acaben de fer el pa i pastissos transformen la fleca en la taverna més gran i concorreguda de Sant Quintí de Mediona. Avui la taverna està més plena que mai i els homes que hi són expliquen els fets de Sant Martí. Uns amb alegria, d’altres aterrats pels fets i tots sabent que tot allò comportarà conseqüències greus.
Qui més en parla és el Gabriel, un veí de Sant Martí, que fa anys que és membre del Somatent de la comarca i abans marí, un home que col·leccionava batalles, moltes però no tantes com enemics morts per la seva espasa. El Gabriel es vanta d’haver format part de l’escamot d’unes desenes d’homes de Sant Martí que fa sis dies ha cercat i donat mort a una columna de les forces reials borbòniques que volien cobrar el nou impost, un impost que cap d’ells podia pagar sense morir-se després de fam. El Gabriel explica que al barri de la Fassina van preparar l’emboscada, aprofitant els seus carrerons estrets i la posició de més altura respecte als cent cinquanta granaders, que sense saber d’on venia van caure per l’atac sorprenent de somatents, pagesos i mà d’obres, gent emprenyada “que mata en defensa pròpia”, deia el Gabriel.
Després de la matança ell i bona part dels seus veïns han marxat de Sant Martí i s’han refugiat a Sant Quintí, conscients que els borbònics volen revenja i trobar els caps de la revolta. Un altre dels homes que aquell dia va participar en l’emboscada a les forces reialistes és en Canut, que per dir-ho d’alguna manera era el referent intel·lectual a Sant Martí. El Canut tenia estudis i va viure molts anys a Vilafranca i va ser batlle de Sant Martí durant anys. Ara ell, a diferència del Gabriel, era dels que sabia que la matança de fa una setmana seria la tomba pels seus autors i ara tots esperaven sentència i execució a Sant Quintí. El Canut defensa que les dones i les criatures han de marxar davant el què els ve a sobre, que potser han de fugir cap al nord a Igualada o cap a l’est a Piera, més a prop.
Era impossible fer-ho cap al sud, allà ja marxaven les forces borbòniques sota les ordres d’un tal Diego González, un militar veterà bregat en batalles de la Guerra de Successió com la de Torredembarra o Tarragona. Ara González venia amb dos mil cinc-cents homes ben armats, amb ganes de revenja i preparats per no tornar a caure en una trampa com els seus companys feia sis dies.
La Maria sentia tot això aterrada i sobretot quan el Canut ha dit “els borbònics venen per tots, als que vam cometre la matança i als que ens heu donat refugi i venen a mata degolla, no volen fer presoners i volen escarmentar tots aquells que no col·laborin amb la causa o els que no paguin l’impost. La Maria, que té el Marià en braços, no pot evitar un calfred i abraçar molt fort el seu nadó.
A mig matí, Diego González té a la vista el poble de Sant Quintí i ordena els seus homes que comencin a cremar les primeres masies que es trobin al camí. Un dels seus oficials li demana si han de capturar els pagesos que hi viuen. I González dóna l’ordre de cremar-les i matar els que surtin de la casa, siguin homes, dones, criatures o gossos. L’oficial es fa el senyal de la creu i transmet l’ordre a un grup d’homes que no dubten en obeir. El brigadier González fa temps que no té cap discussió ètica i moral amb si mateix sobre les atrocitats de la guerra. Això li passava de jove quan a les nits no podia dormir recordant el què havia fet pel dia, però ja fa temps que no. Ell és un professional que cobra per fer el què li manen, sense vacil·lacions. Ha aconseguit discernir entre la seva feina i la seva vida. Ara no té remordiments de matar nens i nenes quan té als seus fills en braços.
El seu destacament ja ha arribat a uns metres del centre de Sant Quintí i González fa el senyal de matar tot el que es mogui i de cremar allò que no. Els seus espies li han comunicat que el gruix dels insurgents està a la casa de la vila, la taverna, l’església i el dispensari que també fa de perruqueria i local on s’arrenquen queixals, unes construccions de pedra i fusta que queden a la part més alta del poble. González sap que alguns veïns han escapat cap a Piera i la Pobla de Claramunt. Després ja es faria càrrec d’ells, però ara tocava anar pels que s’havien mantingut al poble. El brigadier ordena als seus subordinats que envoltin les construccions on s’hi refugien els rebels.
La maniobra ja l’han vist els vilatans que amb les seves rudimentàries armes de foc ja han ferit algun soldat reialista. També han preparat trampes com un gran forat a terra a prop de l’església. Un forat cobert de palla i fang que guarda al fons unes llances afilades de fusta. O una caldera d’aigua bullent que llencen des de dalt del campanar el capellà Honorat i el ferrer del poble. Les hores que els ha costat preparar aquestes trampes no els compensa, només mitja dotzena de soldats han resultat víctimes i a més, la majoria lleus. Aquestes trampes han fet enfurismar els soldats, l’espurna que necessitaven per estar convençuts de la mata degolla contra els seus enemics.
La Maria és a la rebotiga del forn-taverna amb tres dels seus fills. El més gran és amb el pare, el Gabriel, el Canut i altres estan a les finestres esperant veure els uniformes borbònics. Uns porten velles pistoles carregades, altres arc i fletxa i la majoria eines i estris del camp: dalles, falçs, fulles afilades i maces. Tot sembla broma, comparat amb l’arsenal dels contraris.
Els homes de González han entrat a l’església i sense cap baixa han mort una dotzena de persones, entre elles el capellà Honorat, un parell de dones i tres marrecs sense encara pèl a la barba. Algun d’ells ni han fet front als soldats, simplement ploraven mentre es pixaven a sobre, les seves últimes accions abans de morir.
La casa de la vila ha costat més de conquerir i els borbònics ho han fet amb algunes baixes, entre elles la d’un oficial i tres comandaments. Allà el Gabriel havia posat algun dels seus companys d’armes, homes entrenats per a matar i per a morir. Caiguda la casa de la vila, ha estat més fàcil entrar al dispensari. Entre els dos edificis, només un pati comú amb mitja dotzena de vilatans amagats darrere les columnes i una font. En uns minuts els soldats professionals els han liquidat i han doblegat la resistència de la resta de rebels que hi havia al dispensari. La majoria s’han rendit i sense judici han rebut la sentència de mort.
Diego González rep les novetats i que només un grup de sediciosos encara resisteix a la taverna. Ell en persona vol dirigir l’atac final. De camí cap a la fleca taverna, González no pot evitar veure el resultat de l’atac: el fum de les cases, l’olor de mort i els cossos de persones i d’animals a terra, tots coberts de sang. El brigadier sent uns laments entre el plor i la queixa. S’atura i es dirigeix cap al lloc d’on venen. Darrere un arbre una noia ferida a la panxa per un soldat maldestre, una noia que segurament no havia complert ni els deu anys de vida. González desenfunda la seva arma i sense pensar remata la nena. En el seu cap el militar articula un procés per dir-se que ho ha fet per evitar el seu patiment, no l’ha matat, l’ha alliberat dels dolor, del pànic i de què alguns dels seus soldats n’abusés d’ella abans de matar-la.
González i els seus homes estan a uns metres davant la porta de la casa de pedra que fa de taverna i de fleca, tal com resa un rètol pintat en blanc a la porta de fusta. En els porticons de les finestres s’hi veuen les puntes d’alguna arma llarga que un cop disparada els seus amos ja no tindran temps de recarregar. No dubta, ja no ho fa mai i ordena tirar a terra la porta, atacar les finestres i entrar per tots els forats que tingui la casa. Tal com preveia, alguns dels seus homes cauen en la primera onada de l’atac, però després les armes dels vilatans ja no sonen. La porta ha caigut i els reialistes hi entren com també ho fan per les finestres. González segueix els seus homes que a cop d’espasa es desfan del problema que tenien entre mans. El brigadier té temps de disparar contra un parell d’homes, que semblen pare i fill, l’un sembla que protegeixi l’altre amb el seu cos abans de caure morts. Un altre home d’espessa barba i ple de cicatrius a la cara encara té temps abans de morir de dir-li que és el Gabriel López i que ha estat responsable de la matança de Sant Martí Sarroca. I li fa un somriure abans de morir.
A la rebotiga González veu els seus homes envoltant una dona amb un nadó als braços i un parell de vailets més. Ploren asseguts a terra. La Maria no es vol creure que aquell home engalanat de medalles i condecoracions doni l’ordre de matar-la amb els seus fills al costat, almenys confia en el fet que s’apiadarà dels nens. Li veu la cara, fa de bona persona, no com els animals que l’amenacen, escupen i la miren amb ulls de desig brut.
González no dubta i recorda als seus subordinats que no han vingut a fer presoners. Mata degolla. Les ordres es compleixen. Mateu-los a tots quatre! I ara mateix! El brigadier sap que ell no és igual que molts dels seus homes que gaudeixen amb allò. Ell és un professional que sap que ha de fer per molt que li dolgui i ara tornarà a posar en marxa al seu cap el procés per eliminar qualsevol record. Ell és un professional que distingeix entre el seu deure i la seva vida. A més a aquella dona i els seus fills el millor que els podia passar és que s’estalviessin caure en mans dels seus mercenaris, borratxos de luxúria i maldat. Quan torni a casa el Diego González ja no recordarà aquell matí a Sant Quintí. Les ordres es compleixen i quan es compleixen significa estar més a prop dels fills, als quals abraçarà.
Sant Quintí de Mediona, 10 de gener del 1714.
ambindependència 