1-I cada matí d’estiu abans que el sol es convertís en un dimoni malparit i abans de posar taules i cadires a la terrassa, el noi escombrava el terra en el qual s’havien d’instal·lar les persones que durant tot el dia es refrescaven amb els aspersors dels para-sols mentre xerraven, bevien i menjaven. Després netejava el mobiliari amb productes tòxics que allunyaven el virus de la zona.
I cada matí d’estiu a la terrassa del costat d’aquesta que us dic, un altre noi plantava taules i cadires sense escombrar el terra ple de fulles, cagallons de gos i deixalles del dia anterior. Tampoc feia massa feina a l’hora de desinfectar la zona que després seria ocupada per torns per desenes de persones. Aquesta segona terrassa tenia més brutícia que la primera, però s’omplia abans perquè les seves cerveses estaven més fresques, perquè servia una tapa a tota la clientela i perquè més enllà de tenir millor o pitjor servei, totes les terrasses s’omplen a l’estiu.
Fi.
2-Era una societat que fa només uns mesos aplaudia els sanitaris per la feina feta en plena pandèmia, una feina que posava en risc la vida de metges, infermers, zeladors, camillers i personal sanitari (femení i masculí). Cada dia a les vuit del vespre, sortien a balcons, finestres i portals per agrair la tasca. Eren els herois i heroïnes que es necessitaven en aquell moment, les bates blanques eren més cuquis que el banyador marca paquet del Superman i el barret amb orelles de ratpenat del Batman.
Aquella mateixa societat, mesos després, contemplava com un jove li rebentava un ull d’un cop de puny a un d’aquells sanitaris que aplaudien fa res perquè el sanitari va tenir la grolleria i valentia de demanar-li al jove que es posés la mascareta mentre viatjava a l’interior d’un vagó de metro.
I part d’aquella societat que viatjava al vagó va fugir corrent de l’escena en comptes de rebentar a cops al jove agressor.
Fi
3-S’ha instal·lat un relat social que els i les joves (alguns, potser la minoria) són els responsables de nous rebrots de la pandèmia. Elles i ells (alguns, potser la minoria) entren i surten, ballen i consumeixen sense distància física, potser sense mascareta, tocant-se, besant-se, interactuant per sobre de qualsevol prevenció mèdica. I se’ls assenyala perquè són els propagadors del virus, contagien i potser són asimptomàtics.
Molta gent els ho recrimina, potser els odia, sí, sí.
Són joves, guapos, immortals es creuen, però no tenen clara l’herència que els deixarem en forma de deute, en forma de precarietat laboral, en forma d’unes pensions que potser mai no cobraran. Apiadeu-vos d’ells, mala raça, entre altres coses perquè són futurs cotitzants que us pagaran la jubilació.
Fi.
I 4-Potser tots ho hem vist (jo sí). Són policies, bombers, militars que en circumstàncies extremes com atemptats, incendis, robatoris, tirotejos són els primers a entrar a la zona del conflicte. Potser estan preparats i preparades però tenen ovaris i collons com vaques i toros. Deixem de banda, que algun cop haguem vist o ens hagin fotut hòsties amb més o menys ganes per dissoldre manifestacions, per impedir votacions o perquè els hagis fet mala cara…Són personal necessari i vital perquè les societats funcionin. Són aquella primera línia tan antipàtica com necessària i qui ho negui que s’ho faci mirar.
En pandèmia, eren al carrer (com altres) per desinfectar carrers, infraestructures, hospitals o residències quan molts tenien por de trepitjar el carrer. Més enllà que estiguessin millor preparats i que siguin servidors públics, és d’agrair.
I quan va arribar la vacuna, van ser dels primers a rebre-la, però aleshores ja no eren al carrer per desinfectar zones, per evitar trencaments d’un confinament que ja no existia. Va ser un acte de justícia en diferit.
Fi.
ambindependència 