Doctor Zhivago i la revolució madrilenya

Doctor Zhivago és una pel·lícula de David Lean, basada en un llibre de Boris Pasternak i interpretada per Omar Shariff i la deliciosa Julie Christie (no preneu el qualificatiu com un micromasclisme, la Christie encaixa perfectament amb aquest adjectiu en totes les seves accepcions).

L’obra narra un drama familiar que es desenvolupa a Rússia durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la seva transformació en la Unió Soviètica. Una història d’amor, intrigues i desgràcies sota una banda sonora inoblidable de Maurice Jarre que li va suposar un Òscar i que va ser clau perquè moltes parelles que van anar al cinema a veure el film portessin al món una generació de fills entre les quals m’incloc.

Però tot això (bé, gairebé tot) ja ho saben molts. El que no se sap potser massa és el que us volia explicar avui. La trama original de Doctor Zhivago passava a la gran mare Rússia i el rodatge de Lean, fet el 1965, difícilment es podia fer allà per allò de la guerra freda. Així, que van buscar escenaris alternatius i els elegits van ser principalment a Espanya (Madrid, Valladolid, Salamanca….) Aquí hi havia l’avantatge que el franquisme en ple procés d’obertura política veia una oportunitat per mostrar que Espanya era bon lloc per invertir i per anar a fer turisme (el cinema caspós i patri de l’època també hi va col·laborar). I sobretot, Espanya oferia mà d’obra barata: extres que cobraven mig entrepà per hores sota el sol, la neu o els crits de Lean).

Doncs bé, una de les escenes culminants de la pel·lícula es va rodar a la població madrilenya de Canillas. Aquí Lean va filmar la desfilada de la victòria dels revolucionaris soviètics. I aquests manifestants cantaven la Internacional Socialista. Però és clar, a Espanya tot i que obrint-se al món era un règim feixista i dictatorial contrari a qualsevol cosa que sonés a llibertat, a esquerres i no diguem a comunisme. I és clar, les forces d’ordre es van presentar enmig del rodatge a demanar explicacions. El director Lean no va fer-los massa cas i va ser un dels seus ajudants qui va convèncer la Guàrdia Civil que allò era una pel·lícula, que res d’alçaments ni revolucions, era un muntatge cinematogràfic.

Diuen les cròniques de l’època que els agents es van quedar poc convençuts i que van mirar un per un els extres per comprovar si cantaven o no la Internacional, si se la sabien o ho feien veure, no fos cas que de tan bona interpretació en sorgís una de grossa. Aquesta anècdota diu molt del moment i del país. Com també diu molt que alguns veïns de Canillas, ignorant el rodatge, i sentint en plena nit la Internacional a ple pulmó destapessin ampolles de cava i xampany per celebrar allò que finalment no va arribar.

Això sí, diuen que alguns i algunes van dormir contents i entonats (no sé si aquella nit va sorgir un altre baby boom). En tot cas, us recomano mirar i gaudir la pel·licula i potser aquella nit surt rodona i ajudem a portar al món futurs afiiats a la Seguretat Social, que ens anirà molt bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s