Quant a ambindependencia

Periodista català

Terror al llit

Els primers cops van ser gairebé anecdòtics, espaiats en el temps. De la mateixa intensitat que els que li succeïen ara, però aleshores la distància entre un fet i la seva repetició era llarga i no li donava gaire importància. De fet, no volia donar-se-la. 

Però des de feia tres anys aquell pànic era una constant a les seves nits. A totes les nits, mentre era al llit. Per trobar una explicació, primer va consultar a Internet, després a les amistats i finalment als metges i especialistes. Acupuntors, psicòlegs, psiquiatres i xamans. Ni consells, ni tractaments mèdics o pseudo mèdics van trobar la solució.

Els diagnòstics després de les consultes i les proves eren només hipòtesis: la nostra ment és una gran desconeguda i si actua mentre estem dormits encara pot ser més desconeguda, fins a transformar-se en perillosa. Una bomba imprevisible i impredictible col·locada dins del nostre cap, en el pont de comandament del tot plegat.

Una bomba que li esclatava cada cop que se n’anava a dormir, mentre la son el portava a ser un ésser indefens davant del què li venia a sobre.

Tot començava amb una sensació d’ofec. Immediatament se n’adonava que aquella sensació es devia a una circumstància concreta i que canviava segons la nit: alguns cops es quedava tancat en una caixa, d’altres queia per un forat i uns altres s’encaixava en un espai minúscul sense poder-se moure….L’angoixa inicial es convertia en por, terror, pànic. Era una barreja mental i física que el feia remoure’s al llit i despertar d’un salt buscant l’aire, com aquell que passa molta estona dins l’aigua i surt a la superfície amb els pulmons a punt de rebentar buscant oxigen.

No podia quedar-se allà. S’aixecava . Obria finestres i balcons. Havia d’aixecar-se. Anar a la cuina a beure un got d’aigua o una cola gelada de la nevera. Havia d’aixecar-se, menjar alguna cosa, anar al sofà, encendre totes les llums. Havia d’aixecar-se i trobar a la tauleta o al mòbil una llum que l’allunyés d’aquell ofec, d’aquella angoixa, d’aquell pànic. Havia d’aixecar-se. De vegades, tardava uns minuts en recuperar la calma i les ganes de tornar al llit. D’altres, esperava i desesperava perquè es fes de dia. Despert i assegut al sofà, no s’atrevia a tornar a l’habitació, a la foscor de la nit.  Durant aquestes estones, estava convençut que la seva fi seria tal com repetia una nit i una altra: sense aire, agitat, indefens i sol. Fins ara sempre havia despertat, però hi hauria un dia que no ho faria. Que no trobaria l’aire, que no sortiria a la superfície. N’estava convençut. Del tot.

Ni metges, ni terapeutes. Ni proves, ni tractaments. Ni amics, ni desconeguts. Ningú va ser capaç de proporcionar-li una solució, un remei.  I va arribar a la conclusió que només ell podria trobar la fórmula per acabar amb la situació. 

Algunes nits, allargava fins les tantes i provava de dormir amb companyia, de franc o pagada. Altres cops, es posava el despertador perquè sonés cada mitja hora. Altres, s’atipava de pastilles: per dormir, per no dormir, calmants, estimulants, comprades a farmàcies amb prescripció facultativa i comprades a camells de barri… Però cada nit, ja totes, sortia del llit d’un rampell per buscar la salvació. Res li anava bé contra allò.

A la feina, s’arrossegava pel cansament, per no haver dormit, per no haver descansat, per haver lluitat simplement per escapar del terror. Es va demanar la baixa. Va canviar de pis. Va passar temporades a la platja i a la muntanya. Es va canviar l’ordre de vida: dormint de dia, vivint de nit. Va haver temporades que buscava gent per passar el màxim de temps, altres que es refugiava en la soledat més  absoluta. Però cada cop que tancava els ulls, repetia els fets. Una nit i una altra.

Desesperació, indefensió, cansament, angoixa, resignació.  Es preguntava com una persona com ell que sempre s’havia considerat forta mentalment i física, sana, de vegades immune a les malalties i invencible a les adversitats podia ser ara tan vulnerable. Que la seva ment guanyés a la resta del seu jo. Que ho fes sempre.

Aquella nit se li havia fet de dia assegut al sofà. Altre cop havia sobreviscut al monstre que el visitava a la foscor, a la intimitat del seu descans. Havia arribat un nou dia, però a costa de la seva salut, de la seva feina, de les seves amistats, costums. En definitiva, a costa de la seva vida. Però no podia seguir així. El reflex que li tornava el mirall del menjador era el d’un home més vell del que era. Un home que no es reconeixia a sí mateix. Un ésser que no volia ser. Un ésser que vivia repetidament el final que l’esperava en un futur pròxim.

Va notar una ràfega d’aire al coll, va girar el cap en direcció d’on venia i es fixà en la porta mig oberta del balcó.  Es va aixecar disposat a no tancar-la. Mai més. Només ell ho podia solucionar. Acabar amb tot allò.

Messi

1-Vull dir d’entrada que m’estimo la premsa esportiva en general. Me la llegeixo, me la repasso o simplement busco titulars. I des d’aquí proposo fer una enciclopèdia sobre tot allò que publiquen i no passa: fitxatges anunciats que mai no es formalitzen, projectes esportius que mai no fructifiquen, fins i tot pronòstics a curt termini que vesteixen de profundes tesis analítiques que, evidentment, no passen a ser una realitat.

I tot ho dic amb amor i respecte. És cert que la premsa d’informació general té altres defectes, potser pitjors. I en cap cas em desperta la tendresa i empatia dels seus homòlegs esportius, que han d’omplir pàgines de diari sense tenir moltes vegades a penes notícies per fer-ho.

I altre cop, ho han tornat a fer: cap diari, cap televisió, cap ràdio amb centenars de milers d’experts en futbol i en Barça s’han olorat l’adéu de Messi. Crida més l’atenció quan el president Laporta assegura que la marxa del 10 argentí se sabia dos dies abans de l’anunci oficial.

Ara, almenys, tindran dies i dies per escriure d’aquest adéu, encara en sentirem algun d’ells o d’elles dient que “jo ja ho sabia, però no ho havia explicat per evitar convertir-se en missatger de l’apocalipsi”.

2-Messi marxa i volia marxar des de fa temps. L’any passat ho va demanar per burofax a la junta directiva, sembla que nefasta de Bartomeu.

Messi ha estat el millor del món i com a tal…se li ha pagat. I ho ha fet un club com el Barça que no té estats al darrera com el PSG, el City o el Madrid (sí, aquest club va vendre a l’ajuntament madrileny terrenys regalats per Franco i aquí va començar la seva època de “Galácticos” I l’Estat li ho va permetre).

Fins i tot,  potser en els últims anys Messi ja no era el millor, però continuava sent el millor pagat. Ens ha donat els millors triomfs i els millors partits, però les seves nòmines milionàries no poden ser per premiar el passat.

Pronunciar en va el nom de Messi és sacrilegi, però en els últims temps, no ha estat el jugador determinant que era i que voldríem els culés -i és normal- però continuava sent el que més cobrava. I la major responsabilitat de la fallida del seu club, el Barça, és dels seus gestors, però no oblidem que alguns cracks potser cobraven per sobre del que es mereixien, i no parlo només de Griezzman, Umtiti o Busquets. També parlo de Messi. El Barça ha perdut en l’últim any per la mala gestió, la pandèmia, potser pel Tebas i els sous estratosfèrics de les seves estrelles…500 milions d’euros, i també ha perdut a Messi.

3-Dit això, Messi ja és història, però la Història és el Barça. Messi, té pocs anys, poquíssims per estar al màxim nivell, marxa i potser ho farà a un equip de moltes figures que deixaran clar que el de Rosario, el 10 ja potser no ha de portar aquesta samarreta en aquell equip. Que hi ha altres figures emergents o no tant amb més pes de dur el número màgic.

El Barça té molt més camí pel davant. Potser no veurem cap altre Messi ni al Camp Nou, ni a cap altre estadi però segur que ens queden partits, títols i derrotes memorables.

Micro relats d’estiu (1)

1-I cada matí d’estiu abans que el sol es convertís en un dimoni malparit i abans de posar taules i cadires a la terrassa, el noi escombrava el terra en el qual s’havien d’instal·lar les persones que durant tot el dia es refrescaven amb els aspersors dels para-sols mentre xerraven, bevien i menjaven. Després netejava el mobiliari amb productes tòxics que allunyaven el virus de la zona.

I cada matí d’estiu a la terrassa del costat d’aquesta que us dic, un altre noi plantava taules i cadires sense escombrar el terra ple de fulles, cagallons de gos i deixalles del dia anterior. Tampoc feia massa feina a l’hora de desinfectar la zona que després seria ocupada per torns per desenes de persones. Aquesta segona terrassa tenia més brutícia que la primera, però s’omplia abans perquè les seves cerveses estaven més fresques, perquè servia una tapa a tota la clientela i perquè més enllà de tenir millor o pitjor servei, totes les terrasses s’omplen a l’estiu.

Fi.

2-Era una societat que fa només uns mesos aplaudia els sanitaris per la feina feta en plena pandèmia, una feina que posava en risc la vida de metges, infermers, zeladors, camillers i personal sanitari (femení i masculí). Cada dia a les vuit del vespre, sortien a balcons, finestres i portals per agrair la tasca. Eren els herois i heroïnes que es necessitaven en aquell moment, les bates blanques eren més cuquis que el banyador marca paquet del Superman i el barret amb orelles de ratpenat del Batman.

Aquella mateixa societat, mesos després, contemplava com un jove li rebentava un ull d’un cop de puny a un d’aquells sanitaris que aplaudien fa res perquè el sanitari va tenir la grolleria i valentia de demanar-li al jove que es posés la mascareta mentre viatjava a l’interior d’un vagó de metro.

I part d’aquella societat que viatjava al vagó va fugir corrent de l’escena en comptes de rebentar a cops al jove agressor.

Fi

3-S’ha instal·lat un relat social que els i les joves (alguns, potser la minoria) són els responsables de nous rebrots de la pandèmia. Elles i ells (alguns, potser la minoria) entren i surten, ballen i consumeixen sense distància física, potser sense mascareta, tocant-se, besant-se, interactuant per sobre de qualsevol prevenció mèdica. I se’ls assenyala perquè són els propagadors del virus, contagien i potser són asimptomàtics.

Molta gent els ho recrimina, potser els odia, sí, sí.

Són joves, guapos, immortals es creuen, però no tenen clara l’herència que els deixarem en forma de deute, en forma de precarietat laboral, en forma d’unes pensions que potser mai no cobraran. Apiadeu-vos d’ells, mala raça, entre altres coses perquè són futurs cotitzants que us pagaran la jubilació.

Fi.

I 4-Potser tots ho hem vist (jo sí). Són policies, bombers, militars que en circumstàncies extremes com atemptats, incendis, robatoris, tirotejos són els primers a entrar a la zona del conflicte. Potser estan preparats i preparades però tenen ovaris i collons com vaques i toros. Deixem de banda, que algun cop haguem vist o ens hagin fotut hòsties amb més o menys ganes per dissoldre manifestacions, per impedir votacions o perquè els hagis fet mala cara…Són personal necessari i vital perquè les societats funcionin. Són aquella primera línia tan antipàtica com necessària i qui ho negui que s’ho faci mirar.

En pandèmia, eren al carrer (com altres) per desinfectar carrers, infraestructures, hospitals o residències quan molts tenien por de trepitjar el carrer. Més enllà que estiguessin millor preparats i que siguin servidors públics, és d’agrair.

I quan va arribar la vacuna, van ser dels primers a rebre-la, però aleshores ja no eren al carrer per desinfectar zones, per evitar trencaments d’un confinament que ja no existia. Va ser un acte de justícia en diferit.

Fi.

Doctor Zhivago i la revolució madrilenya

Doctor Zhivago és una pel·lícula de David Lean, basada en un llibre de Boris Pasternak i interpretada per Omar Shariff i la deliciosa Julie Christie (no preneu el qualificatiu com un micromasclisme, la Christie encaixa perfectament amb aquest adjectiu en totes les seves accepcions).

L’obra narra un drama familiar que es desenvolupa a Rússia durant els anys de la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa i la seva transformació en la Unió Soviètica. Una història d’amor, intrigues i desgràcies sota una banda sonora inoblidable de Maurice Jarre que li va suposar un Òscar i que va ser clau perquè moltes parelles que van anar al cinema a veure el film portessin al món una generació de fills entre les quals m’incloc.

Però tot això (bé, gairebé tot) ja ho saben molts. El que no se sap potser massa és el que us volia explicar avui. La trama original de Doctor Zhivago passava a la gran mare Rússia i el rodatge de Lean, fet el 1965, difícilment es podia fer allà per allò de la guerra freda. Així, que van buscar escenaris alternatius i els elegits van ser principalment a Espanya (Madrid, Valladolid, Salamanca….) Aquí hi havia l’avantatge que el franquisme en ple procés d’obertura política veia una oportunitat per mostrar que Espanya era bon lloc per invertir i per anar a fer turisme (el cinema caspós i patri de l’època també hi va col·laborar). I sobretot, Espanya oferia mà d’obra barata: extres que cobraven mig entrepà per hores sota el sol, la neu o els crits de Lean).

Doncs bé, una de les escenes culminants de la pel·lícula es va rodar a la població madrilenya de Canillas. Aquí Lean va filmar la desfilada de la victòria dels revolucionaris soviètics. I aquests manifestants cantaven la Internacional Socialista. Però és clar, a Espanya tot i que obrint-se al món era un règim feixista i dictatorial contrari a qualsevol cosa que sonés a llibertat, a esquerres i no diguem a comunisme. I és clar, les forces d’ordre es van presentar enmig del rodatge a demanar explicacions. El director Lean no va fer-los massa cas i va ser un dels seus ajudants qui va convèncer la Guàrdia Civil que allò era una pel·lícula, que res d’alçaments ni revolucions, era un muntatge cinematogràfic.

Diuen les cròniques de l’època que els agents es van quedar poc convençuts i que van mirar un per un els extres per comprovar si cantaven o no la Internacional, si se la sabien o ho feien veure, no fos cas que de tan bona interpretació en sorgís una de grossa. Aquesta anècdota diu molt del moment i del país. Com també diu molt que alguns veïns de Canillas, ignorant el rodatge, i sentint en plena nit la Internacional a ple pulmó destapessin ampolles de cava i xampany per celebrar allò que finalment no va arribar.

Això sí, diuen que alguns i algunes van dormir contents i entonats (no sé si aquella nit va sorgir un altre baby boom). En tot cas, us recomano mirar i gaudir la pel·licula i potser aquella nit surt rodona i ajudem a portar al món futurs afiiats a la Seguretat Social, que ens anirà molt bé.

Bales, bilis i boles

Un candidat a presidir la Comunitat de Madrid rep a casa seva un parell de bales dins un sobre. En el debat televisiu, una candidata es nega a condemnar els fets i fins i tot els posa en dubte. Més enllà que l’amenaçat sigui d’esquerres i que la que es nega a condemnar sigui una de les cares més conegudes de l’extrema dreta, la situació és indesitjable. Ningú pot rebre aquestes amenaces i ningú pot estalviar-se la crítica a les amenaces. I de fet, això ha fet reaccionar alguns contra els ultradretans.

A mi només m’agradaria dir que l’extrema dreta no ha nascut avui, ni ahir. És tan vella com execrable. No es pot assenyalar la seva conducta el dia que es fot amb tu, s’ha de fer sempre, a totes hores, afecti a qui afecti. Fa temps que l’extrema dreta és una amenaça per la democràcia. Ho era quan es va convertir en l’acusació popular del judici del procés contra l’independentisme. Ho era quan assenyalava tots els menors immigrants com a delinqüents que cobren (diuen falsament) deu vegades més que una àvia pensionista. Ho és quan acudeix a barris d’esquerres amb l’únic propòsit de provocar, originar aldarulls i guanyar vots als barris de dretes.

De totes maneres, alguns veuen els ultres com una amenaça només quan els assenyalats són ells. Esperem que no arribin en uns dies al govern de Madrid, perquè aleshores els assenyalats seran els demòcrates. Tots. Sempre dic que el perill de la ultradreta no són els seus dirigents, que també. 

Només cal recordar que Santiago Abascal, el seu presumpte líder, ve de les files del PP. Va ser un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que durant anys va cobrar un sou de vertigen al capdavant d’un organisme sense cap funció. Ara ell diu que acabarà amb totes aquelles institucions que no serveixen per res, inclosos els governs autonòmics. Fi del seu currículum, poca cosa més es pot dir d’ell a part que munta malament a cavall.

La candidata madrilenya que no condemna sobres plens de bales és Rocío Monasterio, d’orígens cubans. El seu avi i el seu pare, espanyols de cap a peus, van fer fortuna a l’illa caribenya gràcies al negoci del sucre. Seva era la Companyia Atlàntica del Golfo (bon nom) i sobre ells pesen acusacions d’esclavisme i de tan bé que ho van fer van arribar a cotitzar a la borsa de Nova Iork. La fortuna se’ls va mig acabar amb l’arribada dels Castro al poder (potser aquí van passar de ser presumptes esclavistes a ultradretans convençuts). La dona del somriure fred, perdut i acollonidor, la dona que va deixar unes manilles (no una bala) a la taula de conferències de Carles Puigdemont en un hotel de Madrid fa tres anys podria ser la futura vicepresidenta de Madrid si el vot ho diu i Díaz Ayuso li ho permet.

I finalment, la tercera peça de la cúpula de VOX és Ivan Espinosa de los Monteros, potser la cara menys antipàtica del partit ultra, portaveu al Congrés. Iván és el marit de Rocío Monasterio i fill de Carlos Espinosa de los Monteros, marquès de Valtierra i durant l’època de Rajoy Alt Comissionat del govern espanyol de la Marca Espanya.

Però com us deia, el problema no és que gent com aquesta lideri un partit d’extrema dreta, racista, xenòfob, classista i anti demòcrata. El problema és que hi hagi gent que els voti, gent potser desencantada amb l’actual sistema, gent ignorant, o gent que els hi vagi bé el discurs. Dit això, penso en països com Alemanya que castiga la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el totalitarisme. Ells també el van viure, però ells en van aprendre. Altres només recorden Santa Bàrbara quan trona i quan trona els ben a prop.

La sort

Setembre de 1911. L’Olympic, un dels transatlàntics més luxosos de l’època, propietat de White Star Line, pateix un accident quan colpeja el vaixell de guerra de la Royal Navy HMS Hawke. Tot i el xoc dels dos colossos, no hi ha ferits, però l’Olympic ha de ser reparat i és substituït en les seves rutes per un vaixell germà, el Titanic.

Abril de 1912. El Transatlàntic RMS Titanic que fa el seu viatge inaugural entre Sothampton i Nova Iork xoca contra un iceberg a uns 6000 quilòmetres al sud de Terranova. L’estructura de gel fa un tall sota la línia de flotació que afecta una tercera part del barco. L’enfonsament és inevitable, Mil cinc-cents passatgers moren aquella nit a la tragèdia. La resta, unes 700 persones, sobreviuen.

Novembre de 1916. L’HMMS Britannic un transatlàntic de luxe ha estat reconvertit fa un any en un vaixell hospital que atén ferits de la I Guerra Mundial. Navegant ara pel Mar Egeu el Britannic xoca amb una mina submarina i pateix greus danys, tot i que no s’enfonsa. Un grup de supervivents munta en un bot salvavides que acaba sent destrossat per l’hèlix del Britannic. Bona part dels seus passatgers moren. La tragèdia es cobra una trentena de vides.

Que tenen en comú aquests accidents? Doncs que a la llista de supervivents de tots els casos es repeteix un mateix nom: Violet Jessop, una argentina de pares dublinesos. Jessop treballava de cambrera a l’Olympic el 1911 i al Titanic el 1912 i d’infermera al Britannic el 1916. Però és que a més no només va sobreviure als tres accidents, també era una de les poques passatgeres del bot salvavides que es va empassar l’hèlix del Britannic.

El 1923, Jessop es va casar amb un marí mercant i evidentment el matrimoni va fer aigües i es van separar al cap de poc, potser el temps que el marí es va adonar amb qui s’havia casat.

Hi ha gent amb sort, tanta sort que de vegades la seva passa per enfonsar la sort dels que té al costat.

També us diré que Violet va morir el 1971 d’un atac al cor, un cor que havia aguantat el que havia aguantat.

Madrid és llibertat?

La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utopia. Tots creiem saber-ne el significat, però segurament si preguntéssim què és per a tu ser lliure?… Hi haurà moltes respostes diferents.


Ser lliure és una necessitat, una aspiració, una meta per tothom, o almenys per la majoria. Però no hem d’oblidar que la llibertat és finita i que la pròpia acaba on ha de
començar la que vol el o la del costat. Fa uns anys es va fer famós allò de no confondre la llibertat amb el llibertinatge, precisament perquè estirar i exagerar la llibertat d’un pot
encongir i limitar la d’algú altre.

La llibertat també s’ha de gaudir respectant les normes i regles que ens imposem com individus i societat. Jo puc tenir la llibertat de pixar enmig del carrer, però això no
quadra amb les normes de bona conducta que ens donem entre tots perquè això no sigui, precisament, can pixa.


En nom de la llibertat, la Revolució Francesa (ara històricament lloada, però en els seus temps segurament no tant) va acabar guillotinant el poder establert, incloent-hi reis i cortesans.


I després d’aquesta introducció, us podríeu preguntar per què nassos parlo jo ara de llibertat. Doncs perquè a Madrid estem en precampanya electoral i la llibertat ha
estat usat (mal usat??) com a lema de campanya, com a arma, com a eina, com a ariet per atacar el contrari. Llibertat o comunisme, Llibertat o socialisme, Llibertat o feixisme o Llibertat a seques.


Madrid, segons els sondejos, està partida per la meitat entre el bloc de partits d’esquerres i el bloc de partits de dretes, un Front Popular i una CEDA del segle XXI. Se suposa que ara estaríem en un moment més tranquil que el previ a la Guerra Civil, però un bàndol i l’altre ja han
descarregat l’arsenal. El PP diu que si la seva candidata Ayuso guanya, això serà un pas perquè Casado guanyi La Moncloa. El PSOE sembla que tingui de candidat Sánchez
i no pas el professor Gabilondo (una peça del joc de dames en un tauler d’escacs). Podem ha llençat una bomba nuclear, fent que el seu general, Iglesias, encapçali les
seves files madrilenyes, tot i que ara la bomba potser sembla més una granada de mà. I l’extrema dreta està potser més a prop que mai d’entrar en un govern a Madrid….no, no estem en moments previs a la guerra del 36.


I enmig del camp de batalla… Llibertat. Ayuso, que mai no ha descartat governar amb VOX, diu que ella és la llibertat davant l’amenaça social comunista que ja governa Espanya.

Ayuso diu que la bandera de la llibertat l’ha demostrat deixant oberts comerços i bars en plena pandèmia, a diferència de la major part del territori espanyol. Potser s’oblida de dir que aquesta conjugació d’economia i llibertat fa que Madrid encapçali el nombre de morts, contagis i males xifres per la COVID. I potser també s’oblida que no tancant comerços i bars també s’ha estalviat les ajudes directes a aquests negocis que sí han pagat altres
Comunitats Autònomes.


Iglesias diu que ell és la garantia de la llibertat que ara no viu Madrid. Ho fa mentre critica la premsa que defensa Ayuso i no fa el mateix amb els que el lloen a ell. Critica la
llibertat que exerceixen els “pijos” del barri de Salamanca, amb els quals competeix en fortuna i cases als afores. Critica la mà militar de la dreta, qui ha fet fora de Podem a totes les veus dissidents.


Sánchez potser és qui menys ha fet servir la paraula llibertat, Però també ho ha fet, dient que els contagis a Madrid no són llibertat. Que un Madrid obert 24 hores i sense restriccions més enllà de la mascareta no és llibertat i sí un “desmadre”, en altres paraules, llibertinatge.

Llibertat en aquest context és un terme brut, putrefacte, fa pudor. No som a l’avantsala d’una guerra o d’una Revolució, però la batalla de Madrid no dirimeix la llibertat, potser la vergonya i el mal gust d’unes eleccions que se celebren en plena pandèmia (i potser no calia).
La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utòpica i d’altres pot sonar a merda depenent de qui i com la pronuncia.

Diuen sobre el virus

La megafonia de l’AVE avisa que estem en pandèmia i que per això els passatgers han de romandre asseguts fins que el tren s’aturi i l’han d’abandonar per ordre de tal manera que surtin primer els que estiguin més a prop de les portes. L’equip de bàsquet femení que ha viatjat en el mateix cotxe que jo, s’aixeca corrent, cinc minuts abans d’arribar a l’estació. Com sempre, m’agrada dir la meva i en veu alta els dic que estem en plena onada de covid i que agrupades dretes al passadís del tren no és el més indicat, i més tenint en compte que són noies altes i corpulentes i precisament no ocupen poc espai i la sensació de no guardar distàncies és angoixosa.

El seu entrenador em diu tres coses (també en veu alta, la seva):

1-que m’he quedat a gust dient això.

2-que el seu equip es fa proves dia sí, dia no

i 3-que no tinc raó en la protesta.

Jo, que m’agrada dir la meva sempre, li contesto:

1-sí, m’he quedat a gust, tocava segons el meu punt de vista.

2-que el seu equip es farà les proves que vulgui i que els manin però que ni jo, ni segurament la resta de passatgers que assisteixen atents (crec) a l’intercanvi de cistelles (argot de bàsquet per respecte a l’equip) no ens fem aquestes proves.

I 3-que des de la meva perspectiva tinc raó, felicitant-lo també perquè acaben de guanyar una Copa (vull rebaixar la possible tensió del moment).

I em quedo amb les ganes de fotre una matxucada (argot de bàsquet) amb dues coses més que ara no callo:

1-No ha entès res de què ens està passant, senyor Alfred?

I 2-A banda de dirigir un gran equip de bàsquet i del seu dilatat currículum, per què no es postula per presidir Renfe i canvia les ordres de la seva megafonia? O per què no fa vostè de Fernando Simón o va més enllà i fa de capitost de l’Organització Mundial de la Salut? aleshores potser vostè tindria la raó de seguir lleis i recomanacions i jo no. Mentrestant…

L’endemà comento amb la farmacèutica de sota casa (amb la qual tinc confiança forjada des de fa gairebé trenta anys) les últimes notícies de la pandèmia. Li pregunto que si ella es posaria l’astrazeneca, que aquest virus no serà l’últim que viurem, que si les festes clandestines, multitudinàries i que desafien qualsevol precaució fan por… I la Charo (que així es diu) em sorprèn quan em diu a cada resposta que tot és culpa del virus xinès. Jo que li tenia tanta estima i que tantes vegades li he fet cas en consells i receptes, veig que no li hauré de fer tant cas en les seves apreciacions tan pròximes a l’extrema dreta o a qualsevol extremitat, que ara que ho escric, penso que té unes apreciacions sense cap, ni peus. (sí, molt dolent).

I l’últim diuen que us volia comentar. Diuen els negacionistes (aquells que no combreguen ni es creuen que hi hagi covid) que aquesta pandèmia és falsa, que no coneixen ningú infectat, ni que hagi mort pel virus. Diuen que tot és una conxorxa dels estats per controlar la població, per desfer-se de la gent gran que cobra pensions que surten molt cares en el seu conjunt, que si el 5G…. Tot, una enganyifa que ells no compren.

I jo contesto, que no en tinc ni idea i que m’agrada dir la meva (ja, em repeteixo), però que només cal veure les cares i com parla aquest grup de gent per saber que qui són i el que són.

Madrid llibertat, també pel virus

Madrid és un territori de llibertat, també pel virus Covid-19.  Acabo de llegir que a la capital espanyola i rodalies hi ha el 40% dels casos nous de contagis de la pandèmia a Espanya. I sincerament, em sembla molt poc.

Tinc un peu a Madrid i un altre a Catalunya i veient com es viu en un peu i en l’altre, Madrid podria acumular encara més casos del que té. La Marta Viladot diu que Madrid és una terrassa de bar, terrasses que no guarden cap distànica sanitària, terrasses que han envaït els llocs on aparcaven abans cotxes, terrasses infinites. La Lourdes Lancho, que viu una setmana a Madrid i altra a Barcelona,  no pot entendre com en un lloc es fa vida normal i a l’altra encara sembla que estiguem a l’abril de 2020. A la Natàlia Bravo, que porta un parell d’anys a Madrid, li passa com a mi…a Madrid només sembla que hi hagi un virus circulant perquè la gent porta mascareta, i no tothom.

Qui té la culpa d’aquesta barbaritat? Terrasses plenes, toc de queda inexistent a la realitat, cues a comerços i establiments (dins i fora). Alguns diuen que la té la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, una dona de mirada perduda, coneguda ja com la IDA (inicials del seu DNI). Un apel·latiu lleig que alguns han usat encara més després que la líder del PP digués que el seu pare va morir amb una malaltia mental.

I jo dic que no. Díaz Ayuso no és culpable de terrasses plenes, distàncies mínimes, metros  i autobusos atestats, prevencions mínimes i riscos màxims.

La culpa la té la llibertat intrínseca de Madrid respecte altres territoris de l’Estat. Madrid és una democràcia liberal extrema com aquest 4 de maig es demostrarà a les eleccions que es fan.

Jo crec que quan una persona arriba a Madrid des d’altres territoris s’impregna d’aquesta llibertat liberal liberalitzadora i poc llibertària. Un virus imparable que t’enganxa i del qual mai no et desfàs.

M’explico. A principis de març arribo amb l’AVE a Madrid procedent de Barcelona. En el mateix vagó, l’equip de l’UniGirona de bàsquet femení. Arribant a l’estació d’Atocha, la megafonia de Renfe demana no aixecar-se del seient fins que el tren pari i que els passatgers baixin del cotxe per ordre respecte el seient més pròxim a la porta de sortida. Tot l’equip de les noies de l’Uni s’aixequen abans d’hora de tal manera que  diverses bombolles de convivència conviuen en pocs metres quadrats.

M’ho penso i ho faig. Dic en veu alta que estem en pandèmia i que fan malament amb la seva actitud d’ajuntar-se amb altres passatgers drets i asseguts en el vagó. El seu entrenador Alfred Julbe em diu.. ”T’has quedat a gust però nosaltres ens fem pcrs cada dos dies”. I jo li contesto, que jo i la resta de passatgers no. Em quedo amb les ganes de dir-li que a banda de dirigir molt bé l’UNI (que acaba de guanyar la Copa de la Reina) hauria de dirigir Renfe per ordenar que no hem de guardar distàncies en els seus trens.

La culpa no és del Julbe, com no ho és de l’Isabel Díaz Ayuso. Madrid és un ens de llibertat que quan t’acostes a ell et fa que siguis una persona lliure, feliç, que no té por de virus, ni de res.

Ara a Madrid hi venen francesos, anglesos i alemanys de festa. Venen ara. En ple confinament, en ple estat d’alarma. Aquí hi ha llibertat. Pel virus també. Som tan lliures que respectem tothom, inclòs el virus. Un virus que la farmacèutica de sota casa, una farmacèutica universitària i madrilenya pels quatre costats, defineix com el virus xinès. Tal qual.

Records des del centre de la llibertat mundial.

Ciutadans, la sèrie

BORGEN és una sèrie danesa de televisió que narra com els dos grans partits polítics del país tenen un empat tècnic a les urnes pel qual qualsevol dels dos podia governar si l’altra formació feia un pas al costat i facilitava l’operació. Ni el partit d’esquerres, ni el de dretes coneixen la generositat (cosa bastant habitual en política) i decideixen tirar per la tercera via. Cedir el govern a un partit petit centrista i moderat que ha ocupat el quart o cinquè lloc a les eleccions, però un partit que és la solució menys dolenta pels uns i pels altres.

BORGEN dibuixa aquest partit com una barqueta enmig de transatlàntics o portaavions  (o destructors també). Liderat per una senyora casada i amb fills, una mestressa  de casa que aparenta ser una sardina entre taurons (els seus rivals polítics). Però en realitat la nova presidenta es rebel·la com una persona intel·ligent, pragmàtica i llest, una llanxa de quatre motors, un dofí.

L’èxit de la sèrie i les capacitats d’aquesta presidenta normal i ideal va transcendir de les pantalles de la televisió i fins i tot alguns mitjans de comunicació o empreses han creat el seu espai BORGEN (una oficina o fins i tot una taula) en el qual si hi ha una crisi on s’han de decidir coses importants en poc temps s’hi reuneixen un reduït grup de caps pensants per donar solucions al problema.

Parar el cop, taponar la via d’aigua, posar una bastida abans que tot caigui a terra.

Aquesta idea també es va traslladar a la política de cada dia. I fins i tot alguns van veure en Macron (l’actual president francès) com aquella tercera via de BORGEN, un liberal que governa la república, acostumada a executius socialistes, republicans de dretes o gaullistes. A més Macron va ser la solució quan l’extrema dreta es va convertir en l’alternativa….va ser la solució menys dolenta, va ser BORGEN.

Aquí a Espanya poders fàctics van buscar una tercera via. Per una part volien una altra opció a socialistesi i populars que no estiguessin esquitxats pels estigmes dels partits tradicionals (corrupció i avorriment bàsicament). I d’altra banda, s’havia de trobar un equilibri amb la recent sorgida via de Podem, una formació nascuda a les protestes del 15M i defensora d’un canvi a l’status quo polític, econòmic i social.

Algun banquer va demanar un Podem de dretes. El més semblant que hi havia a aquest cigne blanc era Unión Progreso y Democrácia, el partit de l’ex socialista Rosa Díez. I d’altra banda, Ciutadans, un partit d’àmbit català, liderat per un jove barceloní: Albert Rivera. Partit nascut per combatre el rodet del nacionalisme català i tot el que representava o havia forjat en dècades de pujolisme.

En aquesta operació hi va haver un intent fallit d’unir les dues formacions. Díez amb una visió que la defineix molt bé, va dir que ells estaven al Congrés i que els taronges de Rivera eren de províncies i no anirien enlloc en unes eleccions espanyoles,

La història ja la coneixeu. Díez cap a casa i Rivera vinga a sumar suports. Ciutadans arriba a triomfar del tot guanyant les eleccions al Parlament i convertint-se en la tercera força al Congrés dels diputats. Ho tenien tot, però….

Inés Arrimadas, la cap de llista de Ciutadans al parlament decideix que ni tan sols intentarà postular-se com a presidenta de la Generalitat. I Albert Rivera que sumava 57 diputats i que amb el PSOE se n’anaven als 180 diputats (majoria absoluta) diu que no vol saber res de Pedro Sánchez  i força unes noves eleccions. En paral·lel, Ciutadans fa governs amb el PP en algunes Comunitats Autònomes en les quals han guanyat els socialistes. Alguns li diuen pactes de perdedors, una visió encara més agreujada perquè necessiten els vots de l’extrema dreta per apartar el PSOE.

Els analistes diuen que Rivera volia ser l’alternativa al socialisme, cruspint-se al PP, molt afectat per una corrupció que va fer suposar la marxa del president Mariano Rajoy en una moció de censura que tothom menys Rivera i Rajoy va votar a favor. En aquest in pass el barceloní va emprendre una creuada contra Sánchez que va arribar fins el punt d’unir-se al PP i l’extrema dreta en la famosa foto de Colón. Una fotografia i un gest que pocs han entès.

Unes quantes eleccions després, Ciutadans és una força residual al Parlament i al Congrés, ja no suma amb ningú per fer res. Enmig de tot això, Rivera dimiteix i els taronges queden en mans d’Arrimadas, que decideix jugar una última carta.

Ara s’intenta acostar als socialistes. Pacten una moció de censura a Múrcia (on governen ells amb el PP), finalment fallida perquè alguns dels parlamentaris taronges murcians es converteixen en trànsfugues, traeixen Arrimadas i se sumen a populars i ultradretans per mantenir el govern de dretes.

Aquest terratrèmol té una rèplica a Madrid, també governada per populars i Ciutadans. Es trenca l’executiu liderat per la popular Díaz Ayuso i convoca eleccions, on Ciutadans segur que serà escombrat.

I altres rèpliques. Diversos dirigents de Ciutadans abandonen el vaixell i es passen al PP o se’n van a casa seva, deixant  Arrimadas en unes circumstàncies com a mínim incòmodes i poc desitjades.

Ciutadans ho tenia tot i ara no té res. Aquell banquer que volia un Podem de dretes es referia als taronges i ara l’alternativa és VOX? Vist el panorama, la trama de BORGEN era massa senzilla, previsible i insulsa. Per quan els guionistes de sèries prendran nota i llençaran una no-ficció a qualsevol de les plataformes en les quals estem abonats? Això sí que dona per enganxar-s’hi en una marató d’uns quants caps de setmana.