El rei despullat

en català

Qui em conegui mínimament sap la meva passió pels contes, una passió que em va inculcar mon pare sobre tot quan de petits a mon germà i a mi ens explicava un conte inventat per ell mateix totes les nits del món. Totes fins que per qüestions d’edat, nosaltres ja li vam dir que no calia. Ja podia haver treballat doble jornada i no haver sopat que el pare s’asseia als peus del llit per explicar-nos les desventures del Pep, el Mac, el Jim, el Tom i el John.  No només ens va despertar les ganes pels contes, també per la història i la geografia. Ara potser ja no, però de petits els seus fills ens sabíem totes les capitals del món i les banderes del països, perquè el pare es dedicava a dibuixar mapes polítics en grans làmines que ens penjava a les parets de les habitacions i pintar en elles totes les banderes i capitals i després com un joc ens les apreníem i ens les preguntàvem.

Perdoneu que em perdo.

Els contes. M’han obsessionat des d’aquells temps i un dels què més em va marcar va ser el d’aquell rei que per una juguesca d’un sastre juganer i espavilat anava despullat pel seu regne pensant que portava un vestit que només podien veure les persones intel·ligents. Els seus cortesans i súbdits no li deien que anava ensenyant les vergonyes  perquè no se’ls considerés uns rucs cecs i sobre tot per por a perdre el cap. Només un nen i la seva innocència li van acabar dient al rei que anava despullat.

Aquest conte és ara tan actual i vigent…Tant!

Què passaria en aquestes latituds i temps si els assessors del rei Felip li haguessin dit que no s’han de fer discursos només basats en atacs contra una part dels seus súbdits, dos dies després que fossin apallissats en molts casos per les forces d’ordre públic? Encara que només fos per la idea egoista de no posar-se’ls en contra. Potser ara no hi hauria la idea que molts catalans no sentin com a seu a aquest monarca?

Que hagués passat si els col·laboradors de Rajoy li haguessin dit que la Gürtel era un cas que podria comportar més perills que uns quants titulars de diari? Continuaria el gallec sent president espanyol i del PP?

Què hagués passat si Puigdemont hagués rebut el consell de prudència quan va fer la declaració unilateral d’independència? Estarien ell i part del seu govern a l’estranger i  l’altra part a la presó?

I Pablo Casado i Cristina Cifuentes i Carmen Montón? S’haguessin apuntat a màsters si algun bon amic els hagués recomanat que fer coses poc clares quan eren personatges més o menys anònims podria tenir conseqüències en el seu futur quan fossin més o menys populars? I espereu que això de fer màsters estranys encara pot desvelar més víctimes entre la classe política.

Segur que ben assessorats els mandataris haurien actuat d’una altra manera, o s’haguessin cobert les espatlles o ves a saber…potser haguessin fet el mateix, la vanitat humana no té límits.

Però em torno a despistar. Jo en aquest conte d’avui m’he assegut al peu del llit per explicar-vos que hi havia una vegada un president nord-americà de cara taronja i de perruca groga que feia molta por als nens i a les nenes i fins i tot a les dones guapes i a tots aquells que li plantaven cara, fossin polítics, periodistes escriptors, artistes o ma d’obra. Feia tot el què volia i com volia perquè sabia que era tot poderós. Tenia un exèrcit d’incondicionals i uns incondicionals que li feien d’exèrcit. I qui no li feia cas…era llençat als inferns.

Però un dia alguns dels seus assessors es van adonar que entre tots havien creat un monstre. Ja ho era abans, però ara fent de president podia posar en pràctica tot el què volgués banyat en la pàtina de la legalitat. Tenien massa por com per dir-li el què era, però sabent que la seva feina era velar pel país van començar a actuar perquè les ordres del seu cap no es fessin tal qual ell les exigia. Aquesta suposada traïció va arribar a les oïdes del líder, en forma de titulars de diari. I ell amb tota la raó va dir que trobaria al talp que havia pervertit el mandat del poble que havia elegit democràticament a aquell suposat monstre que era ell.

De vegades aquells que assessoren als seus caps fan bé en advertir-lo de les conseqüències de les seves actuacions i de vegades fer aquest acte sincer i noble comporta que perdin la vida que tenen en el patíbul mentre el poble,  amb ganes de circ i sang, aplaudeix l’execució.

 

Conte contat conte acabat.

Triste tarde de domingo

en català

És diumenge per la tarda i quan començo a escriure això estic escoltant el “Quédate a dormir” del Carlos Tarque, que tant m’anima sempre. I avui, ho necessito. És tarda de diumenge i des que ho recordo, sempre m’ha semblat una tarda prescindible: la vigília de tornar al cole, a la facultat o a la feina.
A més, avui, tot i el ”Quédate a dormir” és una tarda de vigília més trista del normal. Avui s’ha mort l’Ana i fa uns dies l’Alex.
Els coneixia bé, però no arribaven a ser amics (ja ho sabeu, amics en tenim quatre-en realitat dos-).

Tots dos fa anys que els coneixia, que ens coneixíem i cadascú a la seva manera em van fer més fàcil la feina. Un perquè era un savi que compartia coneixements amb tothom que el volgués escoltar. Recordo que en un sopar de taula llarga plena de periodistes a Santander i on es parlava de les rucades habituals del gremi, ens vam asseure junts. En les hores d’endrapar i de sobre taula no vaig trobar a faltar riure com la resta, l’Àlex em va atrapar en la seva conversa pausada, agradable, plena d’atractiu intel·lectual. Des d’aleshores, sempre el buscava en els actes on coincidíem. Quan va caure malalt ens vam veure un parell de cops, l’últim fa uns mesos i em va dir amb aquell to apaivagat i calmós: estic millor, ho superaré.
La marxa de l’Ana ha estat més sobtada. Feia temps que no la veia i tampoc sabia que hagués caigut malalta. Sempre la recordaré amb un munt de carpetes sota el braç, carpetes que distribuïa entre els periodistes. Carpetes que de vegades l’arribaven a amagar i tot i això mai no perdia el somriure ni les ganes d’ajudar-nos.
Ells dos feien que una tarda de diumenge no fos tan trista i complicada si tenies la certesa que l’endemà te’ls trobaries. Ja no passarà més.
Vaig a continuar escoltant el Tarque.

 

en castellà

Es domingo por la tarde y cuando empiezo a escribir esto estoy escuchando el “Quédate a dormir” de Carlos Tarque, que tanto me anima siempre. Y hoy, lo necesito. Es tarde de domingo y desde que lo recuerdo, siempre me ha parecido una tarde prescindible: la víspera de volver al colegio, a la facultad o al trabajo.
Además, hoy, a pesar del ”Quédate a dormir” es una tarde de domingo más triste de lo normal. Hoy se ha muerto Ana y hace unos días Alex.
Los conocía bien, pero no llegaban a ser amigos (ya lo sabéis, amigos tenemos cuatro-en realidad dos). Les conocía hace años a ambos y cada cual a su manera me hicieron más fácil el trabajo. Uno porque era un sabio que compartía conocimientos con todo el mundo que lo quisiera escuchar. Recuerdo que en una cena de mesa larga llena de periodistas en Santander y donde se hablaba de las burradas habituales del gremio, nos sentamos juntos. En las horas que duró la comida, bebida  y la  sobre mesa no eché de menos reír como el resto, Àlex me atrapó en su conversación pausada, agradable, llena de atractivo intelectual. Desde entonces, siempre lo buscaba en los actos donde coincidíamos. Cuando cayó enfermo nos vimos un par de veces, la última hace unos meses y me dijo con aquel tono apaciguado y calmado: estoy mejor, lo superaré.
La marcha de Ana ha sido más repentina. Hacía tiempo que no la veía y tampoco sabía que hubiera caído enferma. Siempre la recordaré con un montón de carpetas bajo el brazo, carpetas que distribuía entre los periodistas. Sin perder nunca la sonrisa y ni las ganas de ayudarnos.
Ellos dos hacían que una tarde de domingo no fuera tan triste y complicada si tenías la certeza que al día siguiente te los encontrarías. Ya no pasará más.
Voy a continuar escuchando a Tarque.

 

 

Domènech marxa

en català

Té pinta de professor despistat i de bona gent i fins on el conec també ho és.  Avui mateix estava al Congrés fent un cafè amb una de les assessores d’En Comú Podem i tots dos hem arribat a la conclusió que la marxa  del professor d’Història del Congrés fins el Parlament havia perjudicat molt i en tots els aspectes als Comuns que són al Congrés (dotze, la força catalana més votada al Palau de la Carrera de San Jerónimo). Els ha perjudicat perquè era qui despatxava directament amb Pablo Iglesias (petons a la boca a banda). Era el que aglutinava els diferents grups que conformen En Comú Podem. I és clar, amb tot el respecte als seus companys, era la persona ideal per la premsa: pròxim, bona gent, comunica bé i mai no s’amagava, tot i que de vegades algú el volia protegir massa dels micròfons i les càmeres.

L’assessora dels Comuns acabava el cafè dient: “almenys el tenim a Barcelona”.

Hores després i mentre el president Torra explicava el seu full de ruta de cara el futur immediat del procés, el professor decidia marxar de la política.

Xavier Domènech fot el camp. Diu que després d’uns anys en política vol tornar a casa i recuperar el temps furtat a la família. Sé que pensa això des de fa temps. Però l’Albano Dante Fachín ha dit a TV3: “Domènech marxa perquè és difícil ser coherent en l’espai que representen els Comuns”.

I he pensat…també pot ser.

Els independentistes sempre deien que Domènech feia el món dels Comuns més pròxim al seus plantejaments. De fet, molts deien que amb ell sumar als Comuns a la causa seria menys difícil. I potser els de l’Ada Colau també ho pensaven (bastir ponts amb els sobiranistes podria ser bo) quan li van encarregar fer un partit nou que aglutinés en la mateixa escala un munt de veïns, molts enfrontats, oposats o indiferents entre ells. I a més, el van fer número 1 al Parlament després de guanyar dues eleccions seguides a Madrid (en un moment d’efervescència independentista, gran mèrit).Però dins de l’escala, hi havia molta enveja, por i molt unionista que no es cansava de posar-li travetes (m’estalvio noms).

Però ara amb l’adéu de Domènech, alguns perden les esperances de reconciliar els veins independentistes amb els de l’esquerra pel dret a decidir.. Crec que és així, tant com que aquesta nit alguns celebren la marxa de Domènech perquè precisament avui s’ensorra el pont. I quan ens aboquem a una nova tardor plena d’incerteses, incògnites, judicis, amenaces de 155, celebracions de Diades i aniversaris d’urnes, Domènech marxa.

Alguns l’estimaven, altres diuen que l’estimaven (quan no han estimat mai a ningú més que a ells mateixos), altres el podien témer per la seva capacitat d’aglutinar veïns, però tots el respectaven d’una manera o altra.

Ell, per la seva manera de ser, defugia aquest protagonisme, sense queixar-se. Com tampoc mai no va queixar-se ni corregir als seus amics i rivals de Madrid quan no encertaven a posar l’accent correcte al seu cognom  (tampoc van entendre mai que Domènech acabava fonèticament en K i no en TX).

Un paio potser incomprès, un historiador que mai no va voler ser personatge de llibre i que en tot cas,  marxa com va arribar: en silenci i sí, avui és un mal dia pels que creiem que el diàleg es fonamental per resoldre el conflicte català. Però, el Domènech ja no dialogarà més en política, gira cua perquè com diu el Dante Fachín, aquest no és el seu espai. Canvïa l’escó per l’aula. Sort.