La Mano Negra i l’extrema dreta

Mano-negra

en català

“La Mano Negra” va ser una organització anarquista de formes violentes que va actuar a Andalusia sobretot entre els anys 1882 i 1883. En una època d’encesa lluita de classes, de males collites i poca feina (recordeu “Novecento” del pobre Bertolucci?) que van generar gana i molta mala llet, La Mano Negra va voler aplicar allò de patró bo, patró mort. L’organització, formada bàsicament per jornalers famèlics i encabritats, entraven a les finques del “señorito”, robaven el blat, cremaven el que creien convenient, violaven dones, homes i bestiar i en molts casos assassinaven el terratinent, al qual feien responsable de totes les seves desgràcies.
Ja en aquella època, Madrid i el govern aplicaven allò d’enviar guàrdies civils per sufocar incendis socials a províncies i capitanejats per un paio anomenat José Oliver, un mallorquí que va acabar sent general a Cuba pels mèrits adquirits en la seva dilatada carrera.
Amb uns 90 agents, Oliver va detenir uns cinc mil presumptes membres de La Mano Negra, molts dels quals no eren res més que sindicalistes o paios amb cara de gana i de comunista. La resta de la feina la va fer el Tribunal Suprem, sí el Suprem que va condemnar a mort una desena de capitostos de l’organització assassina i és clar poc després els jutges van ser condecorats per l’Estat amb la gran creu d’Isabel La Catòlica.
Fi de La Mano Negra.
I per què us explico això? Doncs perquè 130 anys després crec que a Andalusia podria néixer una nova Mano Negra, això sí, ni formada per jornalers, ni comunistes, però vés a saber si amb la violència per bandera. A l’Andalusia governada des de fa dècades pels socialistes, podria colar-se en forma de diputats democràticament elegits l’extrema dreta. La més rància, dolorosa, desagradable i perillosa extrema dreta, una altra Mano Negra Encara que només fos que un representant seu entrés dins el parlament andalús… El mal ja estaria fet, la serp s’hauria colat al niu.
I algú es pregunta el perquè? Faré d’analista amateur: si les forces polítiques (les de sempre i les que són com les de sempre i es reconverteixin en marques blanques i posen líders joves) es dediquen a dir que “a Espanya no hi caben tots els immigrants”, que “a Espanya s’han de limitar drets com els de manifestació o reunió”, que “a Espanya s’han d’il·legalitzar formacions contràries a l’statu quo actual”, “que s’han de revertir mandats constitucionals” com treure a les Comunitats Autònomes competències, quan al mateix temps diuen defensar la Carta Magna, quan diuen que “s’ha de condemnar nassos de pallasso, mocades a banderes, titellaires, o cagar-se en déu”, quan passa tot això estàs obrint a poc a poc la porta del niu a la serp.
I a més, és clar, gairebé tots els candidats a presidir Andalusia semblen més preocupats per Catalunya que perquè la seva regió encapçali els rànquings d’atur, de pobresa, de fracàs escolar, de subvencions o de corrupció política. No els importa tant això com que s’apliqui ja el 155 de manera preventiva, burlant la Constitució que tant diuen defensar. Tot per aconseguir els vots necessaris per anar més enllà.
I no em val (com alguns diuen) que ho facin per captar els votants d’extrema dreta, en realitat amb aquests plantejaments aquests partits el què fan és obrir de bat a bat el niu al rèptil. I molt en temo que La Mano Negra, ara en forma d’extrema dreta, la més rància, dolorosa, desagradable i perillosa no es conformarà ara amb entrar en finques d’Andalusia. El maig, el 26, s’obriran més nius a la serp.

 

en castellà

“La Mano Negra” fue una organización anarquista de formas violentas que actuó en Andalucía sobre todo entre los años 1882 y 1883. En una época de encendida lucha de clases, de malas cosechas y poco trabajo (recordáis “Novecento” del pobre Bertolucci?) que generaron hambre y mucha mala leche, La Mano Negra quiso aplicar aquello de patrón bueno, patrón muerto. La organización, formada básicamente por jornaleros famélicos y encabritados, entraban en las fincas del “señorito”, robaban el trigo, quemaban lo que creían conveniente, violaban a mujeres, hombres y ganado y en muchos casos asesinaban al terrateniente, al cual hacían responsable de todas sus desgracias.
Ya en aquella época, Madrid y el gobierno aplicaban aquello de enviar guardias civiles para sofocar incendios sociales en provincias y capitaneados por un payo llamado José Oliver, un mallorquín que acabó siendo general en Cuba por los méritos adquiridos en su dilatada carrera.
Con unos 90 agentes, Oliver detuvo a unos cinco mil presuntos miembros de La Mano Negra, muchos de los cuales no eran nada más que sindicalistas o tíos con cara de hambre y de comunista. El resto del trabajo la hizo el Tribunal Supremo, sí el Supremo que condenó a muerte a una decena de capitostes de la organización asesina y  claro, poco después los jueces fueron condecorados por el Estado con la gran cruz de Isabel La Católica.
Fin de La Mando Negra.
Y por qué os explico esto? Pues porque 130 años después creo que en Andalucía podría nacer una nueva Mano Negra, eso sí, ni formada por jornaleros, ni comunistas, pero vete a saber si con la violencia por bandera. En la Andalucía gobernada desde hace décadas por los socialistas, podría colarse en forma de diputados democráticamente elegidos la extrema derecha. La más rancia, dolorosa, desagradable y peligrosa extrema derecha, otra Mano Negra Aunque sólo fuera que un representante suyo entrara dentro del parlamento andaluz… El mal ya estaría hecho, la serpiente se habría colado en el nido.
¿Y alguien se pregunta el porqué? Haré de analista amateur: si las fuerzas políticas (las de siempre y las que son como las de siempre y se reconvierten en marcas blancas y ponen a líderes jóvenes) se dedican a decir que “en España no caben todos los inmigrantes”, que “en España se tienen que limitar derechos como los de manifestación o reunión”, que “en España se tienen que ilegalizar formaciones contrarias al statu quo actual”, “que se tienen que revertir mandatos constitucionales” como sacar a las Comunidades Autónomas competencias, cuando al mismo tiempo dicen defender la Carta Magna, cuando dicen que “se tiene que condenar narices de payaso, sonarse los mocos en banderas, titiriteras, o cagarse en dios”, cuando pasa todo esto estás abriendo despacio la puerta del nido a la serpiente.
Y además, está claro, casi todos los candidatos a presidir Andalucía parecen más preocupados por Cataluña que porque su región encabece los rankings de paro, de pobreza, de fracaso escolar, de subvenciones o de corrupción política. No les importa tanto esto cómo que se aplique ya el 155 de manera preventiva, burlando la Constitución que tanto dicen defender. Todo para conseguir los votos necesarios para ir más allá.
Y no me vale (cómo algunos dicen) que lo hagan para captar a los votantes de extrema derecha, en realidad con estos planteamientos estos partidos lo qué hacen es abrir de par en par el nido al reptil. Y mucho temo que La Mano Negra, ahora en forma de extrema derecha, la más rancia, dolorosa, desagradable y peligrosa no se conformará ahora con entrar en fincas de Andalucía. En mayo, el 26, se abrirán más nidos a la serpiente.
Neteja
Ressalta les paraules desconegudes
Utilitza les formes valencianes
Tradueix mentre s’escriu
Copia el text
Permet l’ús del text de manera anònima per millorar el servei de traducció
Premeu Ctrl + Intro per a traduir des del teclat

El Traductor de Softcatalà és un traductor automàtic entre el català i les següents llengües: castellà, anglès, portuguès, francès, occità (aranès) i aragonès, basat en el projecte de programari lliure Apertium.

Des de Softcatalà mantenim i millorem els diversos parells de llengües afegint paraules i regles noves. Si voleu col·laborar en el desenvolupament del Traductor, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres.

Baixeu l’aplicació per al vostre telèfon

El traductor de Softcatalà funciona gràcies a

 

 

“Perio-listos i Perio-listas”

jovenes

en català

No arriben ni de bon tros als quaranta anys i molts i moltes ni als trenta, ni arriben a tenir (per desgràcia) un sou digne, ni a poder llogar sols un pis amb llum i alegria, ni a ser conscients de cap a on van, ni on acabaran. Gairebé no tenen experiència professional (ni tampoc vital), tot i que creuen que amb dos anys d’exercici de la professió, com becaris o becàries o meritoris o portaequipatges, són els reis del món, d’un món difícil, hostil i on resulta complicat arribar-s’hi a jubilar. No els falta voluntat, ni entusiasme però en el fons la seva meta no és dedicar-se al periodisme i sí a ser presentadors/es o estrelles de la televisió, que els fitxi un magnat o empresa o partit perquè com assessors/es es limitin a ser assessors, és a dir un tallafocs amb la premsa, uns simples ninots a sou que preguin perquè als seus caps no els facin preguntes o almenys no preguntes complicades de contestar. I ells i elles es creuen experts en comunicació. I estan disposats a cobrar aquests sous mísers per fer una feina necessària però pudenta i a ser tractats en molts casos com a pàries perquè es pensen que algun dia seran (com deia abans) estrelles del sistema. Però si fallen en la seva missió són acomiadats i acabaran de fruiters/es al Carrefour (us parlo d’algun cas real).

Aquests aspirants a periodistes, que denomino “perio-listos i perio-listes”, són l’altra cara de la moneda d’un gremi al que considero aliè, estrany, diferent. No són periodistes, encara no i segurament mai no ho seran. Són tan aliens, estranys i diferents a nosaltres com ho són els tertulians professionals que opinen a favor dels clients que els paguen.

Us explicaré algun cas d’aquests “perio-listos i perio-listes”. Ho faré amb pena, però amb tota la crueltat dels fets, i en sóc  conscient, parlar d’això pot ser incòmode i impopular. Ho sento, però és el meu blog.

A un d’aquests aspirants a ser periodista, tot i que ell creu que ho és, li ha passat això. En el seu mitjà li encarreguen fer-se càrrec d’una de les noves formacions polítiques espanyoles. Amb els mesos, que el polític sigui d’esquerres i que el mitjà del nostre protagonista sigui de dretes no impedeix que l’aspirant a res i rei dels borinots es cregui amic del seu objectiu informatiu de forma humana. Tots dos combinen les coincidències a les rodes de premsa i als actes polítics amb hores d’oci a les barres de bar. I una nit d’amistat alcohòlica el nostre protagonista li confia al polític que en el seu mitjà li dicten el sentit de les seves informacions, escorades a fer-li la punyeta al líder d’esquerres. I dies després, el líder no té cap inconvenient a dir en públic que el seu amic de copes està sent adoctrinat pels seus caps perquè menteixi si fa falta per aconseguir l’objectiu final de fer la guitza a l’enemic polític.

Quin gran amic té el rei dels borinots, oi? I sí, és el rei dels borinots perquè només uns dies després de la traïció, l’aspirant a no ser res es fa una foto amb el líder polític encaixats amb una abraçada, que no tinc cap dubte que es produeix després d’una nova llarga jornada a la barra del bar i causada pels efluvis d’alcohols d’alta graduació. Així és aquesta generació de “perio-listos i perio-listes”.

Una generació capaç  d’assistir a una roda de premsa i un a un repetir la mateixa pregunta fins a disset vegades al líder polític. La mateixa. I després de trobar-se amb  la mateixa resposta insubstancial i prescindible, la mateixa, salta un altre “periolisto o periolista” i li fa la mateixa pregunta per divuitena vegada, un element que ratlla la discapacitat intel·lectual i que es pensa que a diferència dels seus disset predecessors, ell o ella sí que serà respost com cal, a ell o a ella li donaran el titular perquè ell o ella sí que s’ho valen. Ai, quina colla de xitxarel·los!!!

Mentrestant altres “perio-listos i perio-listas”, encarregats d’assessorar al líder polític els diran que són molts bons preguntant, que ho continuïn intentant i pensaran que de moment el seu cap està content i que de moment no els tocarà a fer de fruiters al Carrefour.

També tenim el cas d’aquella aspirant que ha passat en pocs mesos de meritòria en un bar de copes de la costa a ser cap de secció del seu mitjà de comunicació. Previ pas de lligar-se al cap del mitjà (que pot ser son pare) i anar-se’n a viure amb ell, que deixa dona i un fill. Un dia li vaig insinuar, de forma injustament paternal, que era perillós tenir en el mateix cove el nuvi, el pis i la feina i des d’aleshores no m’ha tornat a parlar. De totes maneres, a aquesta suposada col·lega li reconec una fidelitat envejable envers el seu mecenes-parella, n’hi ha d’altres (ells i elles) que han canviat de parella diverses vegades a la recerca d’una butxaca més grossa, tot per intentar trobar un pis amb llum i alegria, viatges cada cap de setmana i sobretot per evitar acabar de fruiter o fruitera al Carrefour o de seguir el negoci familiar de sa mare. Ai, quina colla de xitxarel·los.

Potser faig massa referències personals i no tant professionals, però per resumir-ho…estem ben apanyats si el periodisme queda en mans d’aquesta canalla, molta de la qual dona la talla al Carrefour, l’Ikea o al Gino’s, però mai no els consideraré com a col·legues. Em poden arribar a caure bé, però ja.

PD: Totes aquestes històries són mentida, producte de la meva imaginació després d’una nit d’insomni. Oi que em creieu?

 

en castellà

No llegan ni mucho menos a los cuarenta años y muchos y muchas ni a los treinta, ni llegan a tener (por desgracia) un sueldo digno, ni a poder alquilar solos un piso con luz y alegría, ni a ser conscientes de hacia donde van, ni dónde acabarán. Casi no tienen experiencia profesional (ni tampoco vital), a pesar de que se creen que con dos años de ejercicio de la profesión, como becarios o becarias o meritorios o portaequipajes, son los reyes del mundo, de un mundo difícil, hostil y dónde resulta complicado llegarse a jubilar. No les falta voluntad, ni entusiasmo pero en el fondo su meta no es dedicarse al periodismo y sí a ser presentadores/se o estrellas de la televisión, que los fiche un magnate o empresa o partido para que como asesores/se se limiten a ser asesores, es decir un cortafuego con la prensa, unos simples muñecos a sueldo que recen para que a sus jefes no les hagan preguntas o al menos no preguntas complicadas de contestar. Y ellos y ellas secreen expertos en comunicación. Y están dispuestos a cobrar estos sueldos míseros para hacer un trabajo necesario pero triste y a ser tratados en muchos casos como parias porque se piensan que algún día serán (como decía antes) estrellas del sistema. Pero si fallan en su misión son despedidos y acabarán de fruteros/as en el Carrefour (os hablo de algún caso real).
Estos aspirantes a periodistas, que denomino “perio-listos y perio-listas”, son la otra cara de la moneda de un gremio al cual considero ajeno, extraño, diferente. No son periodistas, todavía no y seguramente nunca lo serán. Son tan ajenos, extraños y diferentes a nosotros como lo son los tertulianos profesionales que opinan a favor de los clientes que los pagan.
Os explicaré algún caso de estos “perio-*listos y perio-*listes”. Lo haré con pena, pero con toda la crueldad de los hechos, y soy consciente, hablar de esto puede ser incómodo e impopular. Lo siento, pero es mi blog.
A uno de estos aspirantes a ser periodista, a pesar de que él cree que lo es, le ha pasado esto. En su medio le encargan hacerse cargo de una de las nuevas formaciones políticas españolas. Con los meses, que el político sea de izquierdas y que el medio de nuestro protagonista sea de derechas no impide que el aspirante a nada y rey de los botarates se crea amigo de su objetivo informativo de forma humana. Los dos combinan las coincidencias en las ruedas de prensa y en los actos políticos con horas de ocio en las barras de bar. Y una noche de amistad alcohólica nuestro protagonista le confía al político que en su medio le dictan el sentido de sus informaciones, escoradas a jorobar al líder de izquierdas. Y días después, el líder no tiene ningún inconveniente en decir en público que su amigo de copas está siendo adoctrinado por sus jefazos para mentir si hace falta para conseguir el objetivo final de hacer la pascua al enemigo político.
Qué gran amigo tiene el rey de los botarates, eh? Y sí, es el rey de los boitarates porque sólo unos días después de la traición, el aspirante a no ser nada se hace una foto con el líder político encajados en un abrazo, que no tengo ninguna duda que se produce después de una nueva larga jornada en la barra del bar y causada por los efluvios de alcoholes de alta graduación. Así es esta generación de “perio-listos y perio-listas”.
Una generación capaz de asistir a una rueda de prensa y uno a uno repetir la misma pregunta hasta diecisiete veces al líder político. La misma. Y después de encontrarse con la misma respuesta insustancial y prescindible, la misma, salta otro “periolisto o periolista” y le hace la misma pregunta por decimoctava vez, un elemento que roza la discapacidad intelectual, que se piensa que a diferencia de sus diecisiete predecesores, él o ella sí que será respondido como es debido, a él o a ella le darán el titular porque él o ella sí que se lo valen. En esta misma rueda de prensa, otro es capaz de preguntarle al político qué pàlpito tiene sobre el qué pasará en el futuro, qué pàlpito??? Ay, qué pandilla de borregos!!!
Mientras tanto otros “perio-listos y perio-listas”, encargados de asesorar al líder político le dirán a sus compañeros (los preguntadores inútiles) que son muy buenos preguntando, que lo continúen intentando y pensarán que su jefatura está contenta y que de momento no les tocará hacer de fruteros en Carrefour.
También tenemos el caso de aquella aspirante que ha pasado en pocos meses de meritoria en un bar de copas de la costa a ser jefa de sección de su medio de comunicación. Previo paso de ligarse al jefe del medio (que puede ser su padre) e irse a vivir con él, que deja mujer y un hijo. Un día le insinué, de forma injustamente paternal, que era peligroso tener en el mismo cesto el novio, el piso y el trabajo y desde entonces no me ha vuelto a hablar. De todos modos, a esta supuesta colega le reconozco una fidelidad envidiable hacia su mecenas-pareja, hay otros (ellos y ellas) que han cambiado de pareja diversas veces en busca de un bolsillo más gordo, todo para intentar encontrar un piso con luz y alegría, viajes cada fin de semana y sobre todo para evitar acabar de frutero o frutera en Carrefour o de seguir el negocio familiar de su madre. Ay, qué pandilla de borregos.
Quizás hago demasiadas referencias personales y no tanto profesionales, pero para resumirlo… Estamos  apañados si el periodismo queda en manos de estos, muchos de los cuales dan la talla en Carrefour,  Ikea o Gino’s, pero nunca los consideraré como colegas.
PD: Todas estas historias son mentira, producto de mi imaginación después de una noche de insomnio. Oi que me creéis?