En català
Unió Democràtica de Catalunya és un partit fundat el 1931 per un grup de joves demòcrates catalanistes amb arrels cristianes. Entre aquests joves hi eren Joan Baptista Roca i Caball (pare de Miquel Roca i Junyent), Lluis Vila d’Abadal (avi de l’actual alcalde de Vic), Miquel Coll i Alentorn (president del Parlament ja en democràcia), Maurici Serrahima o Manuel Carrasco i Formiguera.
Des dels seus inicis Unió sempre ha estat fidel reflex de la societat catalana: contradictòria, cercadora d’equilibris sovint impossibles i com a tal: perdedora. Amb la Segona República es va posar de la seva part i de la Generalitat de Companys, però també criticà algunes de les seves decisions. Vila d’Abadal es va encarregar de no trencar relacions entre govern republicà i el Vaticà. Alguns dels seus dirigents amagaven capellans: sacril·legi per alguns. Aquesta dualitat va suposar que mentre Carrasco i Formiguera va ser afusellat a Burgos pels franquistes, altres líders d’Unió com Francesc de Paula Badia i Rafael Morató fossin assassinats a Barcelona pels rojos.
Durant el llarg i dur franquisme, Unió va ser essencial en la defensa de la cultura catalana, organitzant cursos de llengua i història, ajudant a escapar a l’exil·li a perseguits pel règim, formant part d’associacions d’estudiants, d’obrers cristians i d’opositors. Noms com Coll i Alentorn, Roca i Caball, Xicoy, Rigol, De Gispert o el mateix Durán i Lleida han fet gran, reconegut i respectat el nom d’Unió.
Recordo una vegada als anys 90 un dinar a Madrid del president Jordi Pujol amb un grup de periodistes. Crec recordar que era al restaurant Cabo Mayor, quan Miquel Roca (un dels molts delfins que va tenir Pujol) sonava com a possible ministre del govern Aznar (Sí, fa a penes uns anys aquestes coses semblaven possibles). Pujol era encara el president de la immensa majoria, venerat a Catalunya i respectat a tot Espanya (inclòs l’ABC d’Anson el tenia en alta consideració) i ningú es podia imaginar que acabés sent un defraudador confés anys més tard. En aquest dinar Pujol va fer un comentari sobre Josep Antoni Durán i Lleida (aleshores ja president del Comitè de govern d’UDC) en el que el president deia que Durán i Xabier Arzallus (exjesuïta i líder del PNB) que quan els veia junts anant a reunions de la Democràcia Cristiana europea semblaven o bé una parella de la guàrdia civil o millor dit, una parella de monges que segur que els agradava més per la seva condició catòlica. Aquell comentari punyent i irreverent en boca del tot poderós Pujol i rebut a les oïdes d’un jove periodista com jo eren la mostra de com Pujol s’estimava l’homòleg del seu partit germà. I també allò que molts diuen: el poc interès sempre mostrat pel germà gran (Convergència) cap al petit (Unió).
Des d’aleshores i potser des d’abans i tot, Durán sempre ha intentat ser el nou Pujol, convertir el germà petit en l’hereu. Durán ha vist com suposats delfins de Pujol com Roca, Cullell, Alavedra, Molins o fins i tot Trías i Prat de Llobatera eren desplaçats lluny de la successió, un objectiu que Durán sempre ha tingut al cap. I potser arribat el moment, quan Pujol va decidir marxar i Durán veia clara la seva oportunitat, el totpoderós president va assenyalar amb el seu dit infal·lible a Artur Mas. I Durán es va veure relegat. Un Durán que, de llarg, és el millor orador que ha conegut en anys el Congrés dels diputats, un polític pragmàtic. Un diputat d’altura, brillant, respectuós i ferm encantat en fer games de grisos i que mai no li ha agradat ni el negre, ni el blanc.
I ha arribat la decisió, la gran decisió amb majúscules. Una bona part del poble català demana un nou estatus respecte a Espanya. Molts han demanat decidir amb un referèndum, fins i tot alguns d’ells tenen clar que volen votar per continuar units a Espanya: el mateix Durán i bona part d’Unió. És curiós veure Durán a Madrid demanar el Dret a decidir i com molts li han girat la cara. I veure Durán a Catalunya dient que no és bona la Independència i com molts li han girat la cara dos cops. Fins i tot, dins d’Unió, la respectada Unió s’ha trencat en dos per aquesta qüestió.
I és que ara, com en temps de la Guerra Civil, fer equilibris és molt difícil. Però ara, almenys i de moment no t’afusellen ni els uns ni els altres, simplement t’arraconen. Li està passant a Durán. Li passarà a Unió?
En castellà
Desde sus inicios Unió siempre ha sido fiel reflejo de la sociedad catalana: contradictoria, buscadora de equilibrios menudo imposibles y como tal: perdedora. Con la Segunda República se puso de su parte y de la Generalitat de Companys, pero también criticó algunas de sus decisiones. Vila d’Abadal se encargó de no romper relaciones entre el gobierno republicano y el Vaticano. Algunos de sus dirigentes escondían curas: sacrilegio para algunos. Esta dualidad supuso que mientras Carrasco y Formiguera fue fusilado en Burgos por los franquistas, otros líderes de Unió como Francesc de Paula Badía y Rafael Morató fueran asesinados en Barcelona por los rojos.
Durante el largo y duro franquismo, Unió fue esencial en la defensa de la cultura catalana, organizando cursos de lengua e historia, ayudando a escapar al exilio a perseguidos por el régimen, formando parte de asociaciones de estudiantes, de obreros cristianos y de opositores. Nombres como Coll i Alentorn, Roca y Caball, Xicoy, Rigol, De Gispert o el mismo Durán y Lleida han hecho grande, reconocido y respetado el nombre de Unió.
Recuerdo una vez en los años 90 un almuerzo en Madrid del presidente Jordi Pujol con un grupo de periodistas. Creo recordar que era el restaurante Cabo Mayor, cuando Miquel Roca (uno de los muchos delfines que tuvo Pujol) sonaba como posible ministro del gobierno Aznar (Sí, hace apenas unos años estas cosas parecían posibles). Pujol era aún el presidente de la inmensa mayoría, venerado en Catalunya y respetado en toda España (incluido el ABC de Anson lo tenía en alta consideración) y nadie podía imaginar que terminara siendo un defraudador confeso años más tarde. En esta comida Pujol hizo un comentario sobre Josep Antoni Durán i Lleida (entonces ya presidente del Comité de gobierno de UDC) en el que el presidente decía que Durán y Xabier Arzallus (exjesuita y líder del PNV) que cuando los veía juntos yendo a reuniones de la Democracia Cristiana europea parecían o bien una pareja de la guardia civil o mejor dicho, una pareja de monjas que seguro que les gustaba más por su condición católica. Aquel comentario punzante e irreverente en boca del todo poderoso Pujol y recibido a los oídos de un joven periodista como yo eran la muestra de cómo Pujol estimaba al homólogo de su partido hermano. Y también lo que muchos dicen: el poco interés siempre mostrado por el hermano mayor (Convergencia) hacia el pequeño (Unió).
Desde entonces y quizá desde antes y todo, Durán siempre ha intentado ser el nuevo Pujol, convertir el hermano pequeño en el heredero. Durán ha visto como supuestos delfines de Pujol como Roca, Cullell, Alavedra, Molins o incluso Trías i Prat de Llobatera eran desplazados lejos de la sucesión, un objetivo que Durán siempre ha tenido en la cabeza. Y llegado el momento, cuando Pujol decidió irse y Durán veía clara su oportunidad, el todopoderoso presidente señaló con su dedo infalible a Artur Mas. Y Durán se vio relegado. Un Durán que, de largo, es el mejor orador que ha conocido en años el Congreso de los diputados, un político pragmático. Un diputado de altura, brillante, respetuoso y firme encantado en hacer gamas de grises y al que nunca le han gustado ni el negro ni el blanco.
Y ha llegado la decisión, la gran decisión con mayúsculas. Una buena parte del pueblo catalán pide un nuevo estatus respecto a España. Muchos han pedido decidir con un referéndum, incluso algunos de ellos tienen claro que quieren votar para continuar unidos a España: el mismo Durán y buena parte de Unió. Es curioso ver Durán en Madrid pedir el Derecho a decidir y como muchos le han vuelto la cara. Y ver Durán en Cataluña diciendo que no es buena la Independencia y como muchos le han vuelto la cara dos veces. Incluso, dentro de Unió, la respetada Unió se ha roto en dos por esta cuestión.
Y es que ahora, como en tiempos de la Guerra Civil, hacer equilibrios es muy difícil. Pero ahora, al menos y de momento no te fusilan ni los unos ni los otros, simplemente te arrinconan. Le está pasando a Durán. Le pasará a Unió?