R-Es ilegal
Arxius mensuals: Juliol de 2014
Iberdrola no mola
En català
Fa dos mesos Iberdrola es va posar en contacte amb la presidència de
la Comunitat de veïns d’on visc per dir que havíem de canviar els
comptadors de la llum del sistema analògic actual al digital, per tal de
millorar el servei (i de pas que Ignacio Sánchez Galán, president de la
companyia incrementés de forma considerable els beneficis abans i
després d’impostos. Els propietaris ni ens vam assabentar de l’avís. Lògic,
si tenim en compte que visc en una escala similar a la que Àlex de la
Iglesia descriu al seu film “La Comunidad“, inclosos espècimens com els
que encarnen a la peli els grans Terele Pávez o Emilio Gutiérrez Caba.
(això ho dic conscient que és molt difícil que els meus companys
d’edifici puguin arribar a llegir mai el meu blog, perquè si ho fessin és
molt possible que em toqués fer de Carmen Maura, perseguida i atacada a
la mateixa peli).
Però, sincerament crec que Iberdrola podria haver avisat veí per veí de les novetats.
El president de la meva junta de veïns, com passa sempre sigui qui sigui
el que ocupa aquest càrrec de privilegi, es va negar a acceptar
d’entrada canvis i menys encara si suposen rascar-se la butxaca. No va dir res a la resta de propietaris, més enllà de comentar-me un dia per casualitat dins de l’ascensor que no hi havia
pressa, que per fer aquest canvi de comptadors, teníem dos anys de
termini per fer-lo.
Davant d’aquesta negativa, un mes després Iberdrola va dirigir-nos una carta, ara sí
personalitzada, dient que o canviàvem de comptador o el mes d’agost
se’ns tallaria el subministrament. Tal qual, per què justificar més el
tema? Collons! Tots els veïns, jo el primer, vam trucar al telèfon
d’atenció al client per deixar pal·lesa la nostra disposició sense cap
problema a què se’ns canviés el comptador i així evitar una tornada de
vacances sense llum, sense aigua calenta i sense poder encendre ni la
vitroceràmica Teka per fer-nos una truita.
Aquesta setmana passada Iberdrola va començar a venir a canviar d’un a un els
comptadors. Vaig veure l’operari i li vaig preguntar si m’havia canviat
ja la meva instal·lació. Resposta: No encara. Avui, fa escassos minuts,
em truca una senyora al mòbil dient-me que és d’Iberdrola i
preguntant si sóc el veí de l’àtic. Li dic que sí. I em pregunta pel meu nom.
Carles li dic. Encantada, donya Carles. Que no! Que sóc Don i no em
sembla tenir la veu ni massa aguda, ni aflautada com per justificar la
confusió, em sembla més bé una ignorància de la telefonista. Ja estic acostumat.
Després em pregunta per la meva disponibilitat per atendre l’operari a
mitjans d’agost per canviar-me el comptador. Impossible, sóc fora! Li dic i li
faig saber que com em convoca a una data d’aquí a quinze dies quan des
de la setmana passada ve l’operari a canviar els comptadors d’un
quarto a la planta baixa del qual té la clau. La senyora d’Iberdrola
es posa impertinent i em diu que si no hi sóc… Potser m’acaben tallant
el subministrament en ple agost i jo penso com serà la meva tornada de vacances sense
dutxa calenta, sense llum i sense truita feta a la vitroceràmica Teka.
Arribats a aquest punt, només desitjo una cosa, que aquesta maleducada que m’ha
fet malpair el dinar d’avui sigui membre d’una banda d’atracadors que em
vol buidar la casa mentre sóc de vacances. Perquè si realment és una
treballadora contractada o subcontractada o sub-subcontractada d’Iberdrola maleeixo la companyia, al seu president i als resultats abans i després d’impostos. Maleeixo les grans empreses que funcionen gairebé en sistema de monopoli per imposar-nos les seves
regles, els seus terminis, les seves condicions i les seves tarifes abusives i en molt casos pactades amb la mal anomenada competència. i maleeixo aquests grans centres de poder per contractar per quatre duros o per quatre euros persones indignes no només d’atendre clients per telèfon, si no d’arrossegar una carretó tirat per porcs al seu poble.
En el cas que la dona del telèfon formi part d’una banda d’atracadors de
pisos i en la remota possibilitat que llegeixi aquest article al meu
blog… Li diré que a casa no tinc res de valor que justifiqui entrar-hi.
En castellà
Hace dos meses Iberdrola se puso en contacto con la presidencia de
la Comunidad de vecinos de donde vivo para decir que teníamos que cambiar los
contadores de la luz del sistema analógico actual al digital, con el fin de
mejorar el servicio (y de paso que Ignacio Sánchez Galán, presidente de la compañía incrementara de forma considerable los beneficios antes y
después de impuestos. Los propietarios ni nos enteramos del aviso. Lógico,
si tenemos en cuenta que vivo en una escalera similar a la que Alex de la
Iglesia describe en su película “La Comunidad”, incluidos especímenes como los
que encarnan en la peli los grandes Terele Pávez o Emilio Gutiérrez Caba.
(esto lo digo consciente de que es muy difícil que mis compañeros
de edificio puedan llegar a leer nunca mi blog, porque si lo hicieran es
muy posible que me tocara hacer de Carmen Maura, perseguida y atacada a
la misma peli).
Pero, sinceramente creo que Iberdrola podría haber avisado vecino por vecino de las novedades.
El presidente de mi junta de vecinos, como ocurre siempre sea quien sea
el que ocupa este cargo de privilegio, se negó a aceptar
de entrada cambios y menos aún si suponen rascarse el bolsillo. No dijo nada al resto de propietarios, más allá de comentarme un día por casualidad dentro del ascensor que no había prisa, que para hacer este cambio de contadores, teníamos dos años de
plazo para hacerlo.
Ante esta negativa, un mes después Iberdrola nos dirigió una carta, ahora sí
personalizada, diciendo que o cambiábamos de contador o el mes de agosto
nos cortaría el suministro. Tal cual, por qué justificar más el
tema? Joder! Todos los vecinos, yo el primero, llamamos al teléfono
de atención al cliente para dejar clara y firme nuestra disposición sin
problema a que nos cambiaran el contador y así evitar un retorno de
vacaciones sin luz, sin agua caliente y sin poder encender la
vitrocerámica Teka para hacernos una tortilla.
Esta semana pasada Iberdrola comenzó a venir a cambiar uno a uno los
contadores. Vi al operario y le pregunté si me había cambiado
ya mi instalación. Respuesta: No todavía. Hoy, hace escasos minutos,
me llama una señora al móvil diciéndome que es de Iberdrola y
preguntando si soy el vecino del ático. Le digo que sí. Y me pregunta por mi nombre.
Carles le digo. Encantada, doña Carles. Que no! Que soy Don y no me
parece tener la voz ni demasiado aguda, ni aflautada como para justificar la
confusión, me parece más bien una ignorancia de la telefonista. Ya estoy acostumbrado.
Luego me pregunta por mi disponibilidad para atender al operario a
mediados de agosto para cambiar el contador. Imposible, estoy fuera! Le digo y le
hago saber que como me convoca en una fecha dentro de quince días cuando desde
de la semana pasada viene el operario a cambiar los contadores de un
cuarto en la planta baja del que tiene la llave. La señora de Iberdrola
se pone impertinente y me dice que si no estoy … Quizás me acaban cortando
el suministro en pleno agosto y yo pienso como será mi vuelta de vacaciones sin
ducha caliente, sin luz y sin tortilla hecha en la vitrocerámica Teka.
Llegados a este punto, sólo deseo una cosa, que esta maleducada que me ha
hecho digerir mal la comida de hoy sea miembro de una banda de atracadores que me
quiere vaciar la casa mientras estoy de vacaciones. Porque si realmente es una
trabajadora contratada o subcontratada o sub-subcontratada de Iberdrola maldigo a la compañía, a su presidente ya los resultados antes y después de impuestos. Maldigo a las grandes empresas que funcionan casi en sistema de monopolio para imponernos sus
reglas, sus plazos, sus condiciones y sus tarifas abusivas y en muchos casos pactadas con la mal llamada competencia. y maldigo a estos grandes centros de poder por contratar por cuatro duros o por cuatro euros a personas indignas no sólo de atender a clientes a corriente de pago por teléfono, si no de arrastrar una carretilla tirada por cerdos en su pueblo.
En el caso de que la mujer del teléfono forme parte de una banda de atracadores de
pisos y en la remota posibilidad de que lea este artículo en mi
blog … Le diré que en casa no tengo nada de valor que justifique forzar la entrada.
Pujol
En català
Jo era molt petit i en una de les eleccions que ell va guanyar vaig sentir dir a un dels meus grans “ha guanyat un banquer”. Es referia a Jordi Pujol i Soley. Evidentment, no era un banquer però sí algú que s’associa amb el poder de sempre, el de la banca, el de la burgesia barcelonina, el de les elits, el d’aquella gent que viu per sobre de l’avinguda General Mitre barcelonina. Anys més tard, quan aquell familiar meu ja havia deixat d’acusar Pujol de banquer i ja el votava i tot, la Banca, concretament, la Banca Catalana li va donar problemes al no banquer Pujol. Recordo com l’aleshores President de la Generalitat deia que els atacs que rebia de la Fiscalia, dels jutges o de Felipe González eren en realitat un atac a Catalunya. I molts catalans , amb raó o no, s’ho van creure.
La millor prova que els catalans es creien Pujol és que el van mantenir de President durant 23 anys. Se’l creien i governava bé. És un home intel·ligent, molt, políglota, metge de formació, un negociador nat i net, un virrei, segons José Antich, que va saber mantenir i treure rèdits del difícil equilibri entre Madrid i Barcelona. Va instaurar allò de “la culpa la té Madrid”, precedent de l'”Espanya ens roba” i a l’hora negociava competències i aconseguia diners per Catalunya, cosa que no van saber fer els seus successors a la Generalitat: Maragall, Montilla i Mas. De vegades penso que si Pujol hagués estat el President durant la tramitació de l’Estatut, el Tribunal Constitucional l’hagués aprovat i hagués augmentat la capacitat d’autogovern català.
A Pujol tothom el considera i el considerava un home d’Estat i algú amb qui s’havia d’estar a bones (aconseguia que gent d’esquerres i defensora de la lluita de classes el considerés un banquer, però l’acabés votant) Tothom el volia tenir al seu costat, com quan fas equips de futbol amb amics i tries aquell que més et pot ajudar a guanyar. Ho va fer el vell rei Joan Carles, quan el va trucar la nit del 23f, amb el guàrdia civil Tejero armat al Congrés, per dir-li allò de “Tranquil Jordi, tranquil”, que això no va enlloc. Ho va fer el socialista Felipe González, quan va perdre la seva majoria absoluta per tenir un al·liat al Congrés. I ho va fer el popular José María Aznar, que per governar a Espanya va anar a fer-se una foto amb Pujol a l‘Hotel Majèstic de Barcelona i més tard va assegurar que parlava català en la intimitat. Pujol era capaç d’impossibles. Us en diré una que vaig viure en primera persona.
Recordeu quan es va cremar el Liceu? El temple de La Rambla on anaven aquells que viuen de General Mitre cap amunt, a pesar de no distingir molts d’ells entre Bach i Wagner, o entre Mendelsson i el professor Franz de Copenhaghe. Doncs per reconstruir aquest santuari burgès on el poble sense torra a la Costa Brava, ni carnet del Club de Polo només té reservat part del galliner, es van fer servir diners públics. Immediatament molts llocs d’Espanya es van queixar del tractament de favor. Entre els queixosos, la gent de Burgos (o potser només una part de la gent de Burgos) que deia que la seva marevellosa Catedral gòtica, afectada pel mal de la pedra, es queia a trossos. I Pujol, el virrei, l’home d’Estat que tothom volia tenir en el seu equip va organitzar un concert de l’Orquestra i el Cor del Liceu per tocar a Burgos i recaptar fons per la reforma de la seva Seu. Era el 1994 i a mi em va tocar anar a cobrir l’acte amb altres companys periodistes catalans, el Rovira, l’Hernández o el Prats (amb aquests dos últims tenim alguna altra aventura per Salamanca i el seu arxiu que algun dia potser explico).
Pujol va visitar Burgos de dalt a baix, La Cartuja de Miraflores, el Monestir de Las Huelgas...i a més, va convocar una roda de premsa a un hotel als afores de la ciutat. Hi érem quatre periodistes catalans i una desena de castellans amb ganes de fotre en un compromís a Pujol. Només entrar i asseure’s a la taula, el President va començar a preguntar als periodistes que li eren desconeguts que d’on eren. Es va dirigir al que feia la cara més seriosa i aquest li va contestar que era de Covarrubias i Pujol li va explicar les vegades que hi havia estat, on anava a dinar, per on passejava, l’amic que tenia allà…. El periodista va canviar la cara i segur que li va fer la mateixa dura pregunta de greuges comparatius entre territoris però amb un to més amable del què tenia previst.
La trobada amb la premsa va ser un tràngol minúscul i potser algun col·lega castellà l’hauria acabat votant si hi haguessin instal·lat una urna al final de l’acte.
Tothom el volia tenir al seu equip o almenys no el volia a l’equip contrari.
Ara el vell President Pujol diu que durant trenta anys ha amagat diners a l’estranger de manera fraudulenta, quan ja no juga a cap equip, quan ja se’l considera un entranyable ancià amb sabatilles d’estar per casa, patrimoni i poca cosa més. Alguns diuen que s’ha autoinculpat per protegir a alguns dels seus fills, també esquitxats per negocis poc clars o directament il·legals. No ho sé. Si són culpables que ho paguin, com els passa a tots els mortals, sobretot als que viuen per sota de l’avinguda General Mitre.
Però sobretot, sobretot, que alguns no aprofitin per traslladar la possible culpa dels Pujol al conjunt dels catalans. Que no copiïn velles fórmules per molt bon resultat que donin al ser aplicades. Que no es tituli en alguna premsa això d‘ “Era Espanya la que robava?” en referència als tripijocs d’una família molt catalana, però que no és Catalunya. Jugar amb foc, sempre acaba cremant, el misto és curt, i ara, entre l’agost i el setembre, molt més curt.
En castellà
Yo era muy pequeño y en una de las elecciones que él ganó oí decir a uno de mis grandes “ha ganado un banquero”. Se refería a Jordi Pujol Soley. Evidentemente, no era un banquero pero sí alguien que se asocia con el poder de siempre, el de la banca, el de la burguesía barcelonesa, el de las élites, el de aquella gente que vive por encima de la avenida General Mitre barcelonesa. Años más tarde, cuando aquel familiar mío ya había dejado de acusar Pujol de banquero y ya le votaba y todo, la Banca, concretamente, la Banca Catalana le dio problemas al no banquero Pujol. Recuerdo como el entonces Presidente de la Generalitat decía que los ataques que recibía de la Fiscalía, los jueces o de Felipe González eran en realidad un ataque a Cataluña. Y muchos catalanes, con razón o no, se lo creyeron.
La mejor prueba de que los catalanes se creían a Pujol es que lo mantuvieron de Presidente durante 23 años. Se le creían y gobernaba bien. Es un hombre inteligente, mucho, políglota, médico de formación, un negociador nato , un virrey, según José Antich, que supo mantener y sacar réditos del difícil equilibrio entre Madrid y Barcelona. Instauró aquello de “la culpa la tiene Madrid”, precedente de la “España nos roba” y a la vez negociaba competencias y conseguía dinero para Cataluña, lo que no supieron hacer sus sucesores a la Generalitat: Maragall, Montilla y Mas. A veces pienso que si Pujol hubiera sido el Presidente durante la tramitación del Estatuto, el Tribunal Constitucional la hubiera aprobado y hubiera aumentado la capacidad de autogobierno catalán.
A Pujol todo el mundo lo considera y lo consideraba un hombre de Estado y alguien con quien tenía que estar en buenas (conseguía que gente de izquierdas y defensora de la lucha de clases lo considerara un banquero, pero la terminara votante) Todo el mundo lo quería tener a su lado, como cuando haces equipos de fútbol con amigos y eliges el que más te puede ayudar a ganar. Lo hizo el viejo rey Juan Carlos, cuando le llamó la noche del 23f, con el guardia civil Tejero armado en el Congreso, para decirle aquello de “Tranquilo Jordi, tranquilo”, que esto no va a ninguna parte. Lo hizo el socialista Felipe González, cuando perdió su mayoría absoluta para tener un ale liado en el Congreso. Y lo hizo el popular José María Aznar, que para gobernar en España fue a hacerse una foto con Pujol en el Hotel Majestic de Barcelona y más tarde aseguró que hablaba catalán en la intimidad. Pujol era capaz de imposibles. Os diré una que viví en primera persona.
Recordáis cuando se quemó el Liceo? El templo de La Rambla donde iban aquellos que viven de General Mitre hacia arriba, a pesar de no distinguir muchos de ellos entre Bach y Wagner, o entre Mendelsson y el profesor Franz de Copenhaghe. Pues para reconstruir este santuario burgués donde el pueblo sin chalet en la Costa Brava, ni carné del Club de Polo sólo tiene reservado parte del gallinero, se usó dinero público. Inmediatamente muchos lugares de España se quejaron del tratamiento de favor. Entre los quejosos, la gente de Burgos (o tal vez sólo una parte de la gente de Burgos) que decía que su maravillosa Catedral gótica, afectada por el mal de la piedra, se caía a pedazos. Y Pujol, el virrey, el hombre de Estado que todo el mundo quería tener en su equipo organizó un concierto de la Orquesta y el Coro del Liceo para tocar en Burgos y recaudar fondos para la reforma de su Seo. Era 1994 ya mí me tocó ir a cubrir el acto con otros compañeros periodistas catalanes, Rovira, Hernández o Prats (con estos dos últimos tenemos alguna otra aventura por Salamanca y su archivo Histórico que algún día quizás explico) .
Pujol visitó Burgos de arriba abajo, La Cartuja de Miraflores, el Monasterio de Las Huelgas ... y además convocó una rueda de prensa en un hotel en las afueras de la ciudad. Estábamos cuatro periodistas catalanes y una decena de castellanos con ganas de poner en un compromiso a Pujol. Sólo entrar y sentarse a la mesa, el President comenzó a preguntar a los periodistas que le eran desconocidos que de dónde eran. Se dirigió al que hacía la cara más seria y éste le contestó que era de Covarrubias y Pujol le explicó las veces que había estado, donde iba a comer, por donde paseaba, el amigo que tenía allí …. el periodista cambió la cara y seguro que le hizo la misma dura pregunta de agravios comparativos entre territorios pero con un tono más amable de lo que tenía previsto.
El encuentro con la prensa fue un trago minúsculo y quizás algún colega castellano la habría acabado votando si hubieran instalado una urna al final del acto.
Todo el mundo lo quería tener en su equipo o al menos no lo quería en el equipo contrario.
Ahora el viejo Presidente Pujol dice que durante treinta años ha ocultado dinero al extranjero de manera fraudulenta, cuando ya no juega ningún equipo, cuando ya se le considera un entrañable anciano con zapatillas de andar por casa, patrimonio y poco más. Algunos dicen que se ha autoinculpado para proteger a algunos de sus hijos, también salpicados por negocios poco claros o directamente ilegales. No lo sé. Si son culpables que lo paguen, como les ocurre a todos los mortales, sobre todo a los que viven por debajo de la avenida General Mitre.
Pero sobre todo, sobre todo, que algunos no aprovechen para trasladar la posible culpa de los Pujol al conjunto de los catalanes. Que no copien viejas fórmulas por muy buen resultado que den al ser aplicadas. Que no se titule en alguna prensa lo de “Era España la que robaba?” en referencia a los manejos de una familia muy catalana, pero que no es Cataluña. Jugar con fuego, siempre acaba quemando, la cerilla es corta. Ahora, en verano,entre agosto y septiembre, mucho más corta.
Uns paguen, altres reben
En català
Espanya ens roba!! Aquest és un dels eslògans utilitzats a Catalunya per justificar el camí cap a Ítaca, marxar d’on som vés a saber on, però ben lluny. Jo dic que no. Espanya no ens roba. De la mateixa manera que no s’han trobat proves fiables i concloents que existeixin homenets de color verd a Mart, no s’ha vist a cap espanyol vestit de Curro Jiménez que atraquí a un català per l’unic fet de ser-ho.
Dit això, avui s’han presentat les balances fiscals, ara anomenades comptes públics territorialitzats (qui punyetes haurà tingut la brillant idea d’aquest nom??) Per entendre’ns: Quant aporta cada comunitat autònoma al conjunt de l’Estat i quant se li retorna en forma d’inversions o despesa pel seu territori.
Cap novetat. Les regions més riques (que ningú se m’emprenyi per dir regió… Només és per no abusar de reiteració d’algun terme), com deia les regions més riques donen molt i reben poc: Madrid, Catalunya, les Illes Balears i València. Les més pobres aporten el just i es beneficien del just i potser de l’injust: Andalusia, Extremadura…. Això es diu solidaritat interterritorial. El ministre García Margallo i a molts altres paternalistes impenitents et posen l’exemple d’una casa amb un matrimoni i molts fills… Els que més tenen, més donen. I els que menys guanyen, més reben.
Diuen alguns economistes que hi ha com a mínim dos mètodes per calcular quant dono i quant s’ em retorna. No entraré en aquest punt que enfronta l’Estat i alguns territoris com Catalunya. Més enllà de la fórmula de càlcul està clar que en aquest joc hi ha vencedors i vençuts.
Sí que vull apuntar algunes coses que em semblen interessants (per a mí, potser no pel lector que ara mateix pot deixar de llegir...Gràcies per haver arribat fins aquest punt).
1-Una de les comunitats més riques d’Espanya és Euskadi (i també Navarra). Els bascos tenen l’anomenat concert econòmic i el cupo. Uns privilegis fiscals originaris del paleolític inferior (no, no, són més recents, del segle XVIII-XIX) que van recuperar a la Transició com a moneda de canvi i tenir als senyors del nord callats i contents. Gràcies a aquest règim. Euskadi tot i ser una comunitat rica rep molt més del què aporta al sistema. No vull guanyar-me enemics, però em sembla injust. I més quan algun veí com Catalunya demana ara el mateix tractament. La resposta oficial és que a la Transició, Barcelona va rebutjar aquest tractament fiscal. Cert, però… Rectificar no era de savis?? Si preguntes més, la resposta no oficial és que si Catalunya deixés de contribuir… El sistema de solidaritat entre territoris deixaria d’existir. Cert també. De la mateixa manera, que si demanés aquest privilegi Madrid o València o les Illes.
Difícil de solucionar? O potser massa fàcil.
2-Diu l’informe patrocinat per Hisenda i firmat pel professor Ángel De La Fuente, recentment premiat amb algun càrrec de prestigi, que si ens fixem en les comunitats que més paguen i menys reben que Madrid fa molt més esforç que Catalunya. A veure, no és de bon gust dir a comunitats pobres que són pobres. De la mateixa manera que tampoc és maco dir a d’altres que són més “pagafantes”, més pagadores que altres.
A més, no vull fer d’expert en matèries sobre les quals els experts tampoc s’acaben de posar d’acord. Però moltes de les inversions que es fan a Madrid no són apuntades a la capital i sí a les despeses de l’Estat, ja que Madrid és la capital. Per exemple, diners destinats a Museos Nacionales, com El Prado, el Reina Sofia, el de Ciències Naturals o el del Vestit es carreguen en bona part com despeses estatals, no madrilenyes, a pesar que siguin els madrilenys de naixement o residents els que gaudeixen principalment d’aquestes instal·lacions. El mateix passa amb l’Aeroport Internacional Adolfo Suárez-Barajas, els ministeris, organismes oficials, el Patrimoni….
Per tant, crec que seria bo o ajustar comentaris desafinats o afinar comptes, números i xifres.
3-I finalment vull deixar ben clar allò que al principi de l’article he dit. Estem dins d’Espanya, almenys de moment. I em sembla molt bo un repartiment solidari de recursos entre territoris que garanteixin els mateixos serveis bàsics per un canari que per un català, per un madrileny que per un andalús, o per un mallorquí i un gallec. No hi ha discussió.
Però també m’agradaria com a català que viu i sobretot tributa a Madrid que alguns presidents autonòmics de territoris que aporten massa poc i reben molt i molt no anessin fent el gallet dient que ells no gasten més del que tenen. Que diuen que els seus ciutadans tenen més suport públic que d’altres que viuen en altres regions (que ningú s’enfadi) que prefereixen gastar quartos en ambaixades i en protegir llengües minoritàries. Que no diguin aquests virreis coronats gràcies al “café per a tots “ que ells ho fan millor que altres.
Res d’assenyalar als que menys tenen, res de pixar-se a la boca dels que més donen.
En castellà
España nos roba! Este es uno de los eslóganes utilizados en Cataluña para justificar el camino hacia Itaca marchar de donde estamos a saber dónde, pero bien lejos. Yo digo que no. España no nos roba. De la misma manera que no se han encontrado pruebas fiables y concluyentes que existan hombrecitos de color verde a Marte, no se ha visto a ningún español vestido de Curro Jiménez que atraque a un catalán por el único hecho de serlo.
Dicho esto, hoy se han presentado las balanzas fiscales, ahora denominadas cuentas públicas territorializados (quién puñetas habrá tenido la brillante idea de este nombre?) Para entendernos: Cuanto aporta cada comunidad autónoma al conjunto del Estado y cuanto se le devuelve en forma de inversiones o gasto para su territorio.
Ninguna novedad. Las regiones más ricas (que nadie se me fastidia por decir región … Sólo es para no abusar de reiteración de algún término), como decía las regiones más ricas dan mucho y reciben poco: Madrid, Cataluña, las Islas Baleares y Valencia. Las más pobres aportan lo justo y se benefician de lo justo y quizá de lo injusto: Andalucía, Extremadura …. Esto se llama solidaridad interterritorial. El ministro García Margallo y muchos otros paternalistas impenitentes te ponen el ejemplo de una casa con un matrimonio y muchos hijos … Los que más tienen, más dan. Y los que menos ganan, más reciben.
Dicen algunos economistas que hay al menos dos métodos para calcular cuanto doy y cuanto se me devuelve. No voy a entrar en este punto que enfrenta el Estado y algunos territorios como Cataluña. Más allá de la fórmula de cálculo está claro que en este juego hay ganadores y perdedores.
Sí quiero apuntar algunas cosas que me parecen interesantes (para mí, quizás no para el lector que ahora mismo puede dejar de leer … Gracias por haber llegado hasta este punto).
1-Una de las comunidades más ricas de España es Euskadi (y también Navarra). Los vascos tienen el llamado concierto económico y el cupo. Unos privilegios fiscales originarios del paleolítico inferior (no, no, son más recientes, del siglo XVIII-XIX) que recuperaron la Transición como moneda de cambio y para tener a los señores del norte callados y contentos. Gracias a este régimen. Euskadi a pesar de ser una comunidad rica recibe mucho más de lo que aporta al sistema. No quiero ganarme enemigos, pero me parece injusto. Y más cuando algún vecino como Cataluña pide ahora el mismo tratamiento. La respuesta oficial es que en la Transición, Barcelona rechazó este tratamiento fiscal. Cierto, pero … Rectificar no era de sabios? Si preguntas más, la respuesta no oficial es que si Cataluña dejara de contribuir … El sistema de solidaridad entre territorios dejaría de existir. Cierto también. De la misma manera, que si pidiera este privilegio Madrid o Valencia o las Islas Baleares.
Difícil de solucionar? O quizás demasiado fácil.
2-Dice el informe patrocinado por Hacienda y firmado por el profesor Ángel De La Fuente, recientemente premiado con algún cargo de prestigio, que si nos fijamos en las comunidades que más pagan y menos reciben: Madrid hace mucho más esfuerzo que Cataluña. A ver, no es de buen gusto decir a comunidades pobres que son pobres. De la misma manera que tampoco es bonito decir a algunas que son más “pagafantas”, más pagadores que otras.
Además, no quiero hacer de experto en materias sobre las que los expertos tampoco acaban de ponerse de acuerdo. Pero muchas de las inversiones que se hacen en Madrid no son apuntadas en la capital y sí a como gastos del Estado, ya que Madrid es la capital. Por ejemplo, el dinero destinado a Museos Nacionales, como El Prado, el Reina Sofía, el de Ciencias Naturales o el del Traje se cargan en buena parte como gastos estatales, no madrileñas, a pesar de que sean los madrileños de nacimiento o residentes los que disfrutan principalmente de estas instalaciones. Lo mismo ocurre con el Aeropuerto Internacional Adolfo Suárez-Barajas, los Ministerios, el Patrimonio ….
Por lo tanto, creo que sería bueno o ajustar comentarios desafinados o afinar cuentas, números y cifras.
3-Y finalmente quiero dejar bien claro lo que al principio del artículo he dicho. Estamos dentro de España, al menos de momento. Y me parece muy bueno un reparto solidario de recursos entre territorios que garanticen los mismos servicios básicos para un canario que para un catalán, para un madrileño que para un andaluz, o para un mallorquín y un gallego. No hay discusión.
Pero también me gustaría como catalán que vive y sobre todo tributa en Madrid que algunos presidentes autonómicos de territorios que aportan demasiado poco y reciben mucho y mucho no fueran haciendo el gallito diciendo que ellos no gastan más de lo que tienen. Algunos hombrecitos con coche oficial dicen que sus ciudadanos tienen más apoyo público que otros que viven en otras regiones (que nadie se enfade) que prefieren gastar pasta en embajadas y en proteger lenguas minoritarias. Que no digan estos virreyes coronados gracias al “café para todos” que ellos lo hacen mejor que otros. Porque no es verdad o no es necesariamente cierto.
Nada de señalar a los que menos tienen, nada de mearse en la boca de los que más dan.
Catalunya Banc, canvïa d’amos
En català
Després d’una nit infernal en la qual els termòmetres han superat els vint-i-cinc graus el dia s’obre pas. Molta gent no ha pogut dormir bé a Madrid per la calor, altres perquè han hagut de tancar un negoci. Són les sis del matí i a la setzena planta d’un gratacel pròxim al Passeig de La Castellana de Madrid (el que surt a la foto d’aquest article) encara hi ha els llums encesos. Ho han estat tota la nit. Just ara a les sis, amb la primera claror matinal, s’està firmant l’acord pel qual les autoritats polítiques i monetàries espanyoles estan venent una part de Catalunya Banc (l’antiga Caixa Catalunya) a un fons nord-americà, Blackstone. Els americans pagaran tres mil sis-cents milions d’euros per ser els nous propietaris de les hipoteques de molts clients de l’entitat.
Els representants espanyols asseguren que ha estat una venda magnífica.
Primer, perquè s’han desfet d’un llast terrible. Sis de cada deu d’aquestes hipoteques són de clients morosos i que no tenien cap altre vincle ni amb l’entitat i molts ni tan sols amb Espanya. Són préstecs demanats entre 2005 i 2008 quan en plena bombolla immobiliària les caixes i bancs donaven quartos a immigrants amb feines precàries perquè es compressin un piset. La crisi va arribar i les entitats es van quedar sense cobrar les lletres, sense garanties i sense immigrants, que havien decidit retornar als seus països. Un negoci ruïnós que ha fet enfonsar Catalunya Banc que ha necessitat una quantitat bàrbara d’ajuts públics per no ser liquidada (entre dotze mil i quinze mil milions d’euros). Ara bé, entre aquests clients també n’hi ha molts (un quaranta per cent) que paguen el seu deute mes a mes. I compta si no ho fan. Ara ja no li deuen la pasta a una caixa, ni a una entitat rescatada i propietat de l’estat: li deuen la pasta a Blackstone, un grup que forma part del que es coneix com un “fons voltor” que només entén de fer negoci i on la paraula “escrúpols” ocupa l’últim lloc de l’última pàgina en el seu llibre de balanços. Això és una observació personal, en tot cas allunyada de què diuen les autoritats espanyoles que asseguren que Blackstone “ mai no farà un desnonament violent” contra morosos. Tal qual. En tot cas, jo recomano als nous clients que paguin, sempre que puguin o que si no ho fan, tornin al seu país d’origen o marxin ben lluny en el cas de no tenir el país d’origen a menys de 200 milles nàutiques.
La segona raó per la qual la venda de la cartera hipotecària “ha estat magnífica” és perquè ara es podrà vendre millor l’entitat en si, que ja s’ha desfet del pesat llast. Aquesta setmana Santander, La Caixa, el BBVA i la francesa Société Générale presenten oferta. Se la quedarà la que pagui més, diuen fonts de la negociació. I segurament qui pagarà millor serà el banc del senyor Emilio Botín que voldrà augmentar presencia a Catalunya després del creixement en oficines de La Caixa i del seu màxim competidor, el BBVA que ja ha fet la feina amb la compra d’Unnim.
Quant es pagarà? Vés a saber. Alguns diuen que una quantitat gairebé simbòlica (molt allunyada dels diners públics del rescat que ha pagat l’Estat, és a dir tots els contribuents) . Les autoritats pensen que un cop comprada per una entitat seriosa, CX podrà recuperar amb els consegüents beneficis part dels diners públics concedits.
En tot cas, també caldrà saber quin cost tindrà la venda en llocs de treball. Quanta gent de CX anirà a l’atur per pagar la compra de CX.
Arribats a aquest punt m’agradaria que tots els treballadors i clients de Caixa Catalunya/Catalunya Banc/CX tinguessin avui presents en les seves oracions aquells grans equips de direcció de l’entitat que van pilotar la nau com la van pilotar. Aquells homes i dones que van mantenir el cap i el braç ferms al timó, aquells homes i dones que van llençar el barco contra els esculls i que tot just abans de topar contra les roques van saltar per estribord enduent-se amb ells el cofre del tresor (indemnitzacions i bonus en llenguatge financer, ja m’enteneu).
Si algú se sent ofès per aquest relat, disculpeu-me. No ha estat la meva intenció. He dormit poc aquesta nit, els termòmetres a Madrid han fregat els vint-i-cinc graus i no bufava ni una mica d’aire.
En castellà
Después de una noche infernal en la que los termómetros han superado los veinte y cinco grados el día se abre paso. Mucha gente no ha podido dormir bien en Madrid por el calor, otros porque han tenido que cerrar un negocio. Son las seis de la mañana y en la decimosexta planta de un rascacielos cercano al Paseo de la Castellana de Madrid (el que sale en la foto de este artículo) todavía están las luces encendidas. Lo han estado toda la noche. Justo ahora a las seis, con la primera luz matinal, se está firmando el acuerdo por el que las autoridades políticas y monetarias españolas están vendiendo una parte de Catalunya Banc (la antigua Caixa Catalunya) a un fondo estadounidense, Blackstone. Los americanos pagarán tres mil seiscientos millones de euros para ser los nuevos propietarios de las hipotecas de muchos clientes de la entidad.
Los representantes españoles aseguran que ha sido una venta magnífica.
Primero, porque se han deshecho de un lastre terrible. Seis de cada diez de estas hipotecas son de clientes morosos y que no tenían ningún otro vínculo ni con la entidad y muchos ni siquiera con España. Son préstamos pedidos entre 2005 y 2008 cuando en plena burbuja inmobiliaria las cajas y bancos daban “pasta” a inmigrantes con trabajos precarios para que se compraran un pisito. La crisis llegó y las entidades se quedaron sin cobrar las letras, sin garantías y sin inmigrantes, que habían decidido retornar a sus países. Un negocio ruinoso que ha hecho hundir a Catalunya Banc, que ha necesitado una cantidad bárbara de ayudas públicas para no ser liquidada (entre doce mil y quince mil millones de euros). Ahora bien, entre estos clientes también hay muchos (un cuarenta por ciento) que pagan su deuda mes a mes. Y cuidado si no lo hacen. Ahora ya no le deben la “pasta” a una caja, ni a una entidad rescatada y propiedad del estado: le deben la “pasta” a Blackstone, un grupo que forma parte de lo que se conoce como un “fondo Buitre” que sólo entiende de hacer negocios y donde la palabra “escrúpulos” ocupa el último lugar de la última página en su libro de balances. Esto es una observación personal, en todo caso alejada de lo que dicen las autoridades españolas que aseguran que Blackstone “nunca hará un desahucio violento” contra morosos. Tal cual. En todo caso, yo recomiendo a los nuevos clientes que paguen, siempre que puedan o que si no lo hacen regresen a su país de origen o se marchen bien lejos en el caso de no tener el país de origen a menos de 200 millas náuticas.
La segunda razón por la cual la venta de la cartera hipotecaria “ha sido magnífica” es porque ahora se podrá vender mejor la entidad en sí, que ya se ha deshecho del pesado lastre. Esta semana Santander, La Caixa, el BBVA y la francesa Société Générale presentan oferta. Se la quedará la que pague más, dicen fuentes de la negociación. Y seguramente el que pagará mejor será el banco del señor Emilio Botín que querrá aumentar presencia en Cataluña después del crecimiento en oficinas de La Caixa y de su máximo competidor, el BBVA que ya ha hecho el trabajo con la compra de Unnim.
Cuanto se pagará? A saber. Algunos dicen que una cantidad casi simbólica (muy alejada del dinero público del rescate que ha pagado el Estado, es decir todos los contribuyentes). Las autoridades piensan que una vez comprada por una entidad seria, CX podrá recuperar con los consiguientes beneficios parte del dinero público concedido.
En todo caso, también habrá que saber qué coste tendrá la venta en puestos de trabajo. ¿Cuánta gente de CX irá al paro para pagar la compra de CX.
Llegados a este punto me gustaría que todos los trabajadores y clientes de Caja Cataluña / Catalunya Banc / CX tuvieran hoy presentes en sus oraciones aquellos grandes equipos de dirección de la entidad que pilotar la nave como la pilotaron. Aquellos hombres y mujeres que mantuvieron la cabeza y el brazo firmes al timón, aquellos hombres y mujeres que tiraron el barco contra los arrecifes y que justo antes de chocar contra las rocas saltaron por estribor llevándose con ellos el cofre del tesoro (indemnizaciones y bonus en lenguaje financiero, ya me entendéis).
Si alguien se siente ofendido por este relato, disculpadme. No ha sido mi intención He dormido poco esta noche, los termómetros han rozado los veinte y cinco grados y no soplaba ni un poco de aire.
Netanyahu, Hitler i l’Holocaust
En català
Estem en el segle XXI però jo ( i suposo que molta gent que passa dels trenta i dels quaranta) per moltes circumstàncies em considero molt més del segle XX, potser perquè he viscut bastants més anys en l’anterior centúria que en l’actual.
Personalment crec que el fet més important del segle XX va ser la Segona Guerra Mundial, tot el món enfrontat (precedents de la futura globalització??), una guerra destructiva en tots els àmbits sense precedents, una postguerra que canvia fronteres i estableix un nou ordre mundial (només substituït per un de pitjor després dels atemptats de les Torres Bessones el 2001), el naixement d’unes noves regles que regeixen tota una època, amb els ianquis erigits com el sherifs del Planeta.
Una guerra en la qual l’ésser humà va descobrir com pot autodestruir-se de manera senzilla i asèptica (ja no feia falta veure’s cara a cara des de les trinxeres abans de matar l’enemic), la fi d’un problema mitjançant l’eliminació total del contrari, l’aniquilament del responsable d’aquell problema i no em refereixo només a les bombes atòmiques llençades pels nord-americans contra els japonesos; o com els soviètics avançaven amb una sola regla: matar o morir, mai un pas enrere perquè si no els seus oficials mataven els seus soldats; o com els aliats van afrontar Normandia: convertint les platges del desembarcament del Dia D en un cementiri de sorra pels seus propis soldats i pels alemanys que els esperaven.
La Guerra Mundial també va ser l’Holocaust jueu. Sí, també ho va ser. Un govern elegit democràticament pels ciutadans es va proposar i gairebé va aconseguir acabar amb tot un poble. Adolf Hitler i el Tercer Reich es van proposar una fita: eliminar un problema (més o menys inventat), matant la seva encarnació. Es diu que sis milions de jueus van ser esborrats del mapa en una decisió ben calculada i millor elaborada.
La fi de la Guerra va descobrir l’horror i el nou ordre mundial va haver de compensar el què quedava del poble d’Israel. El 1947 la comunitat internacional concedeix als jueus una vella aspiració, retornar a la terra de Moisès. Un acte de justícia potser cap a un poble massacrat, però també un error de càlcul: partir Palestina en dos Estats: un àrab i l’altre jueu i en ple Orient Mitjà, és dir els jueus tornaven a estar envoltats de l’enemic: jordans, egipcis, sirians, perses i sobretot els palestins als quals se’ls deixa sense una part important del seu territori, inclòs un tros de la gran Jerusalem. Però a diferència del què va passar a l’Alemanya Nazi, els jueus ara compten amb dos avantatges: no estan sols, compten amb el suport dels Estats Units (i dels milers de jueus residents a Amèrica) i això els suposa diners i ajuts per armar-se fins a les dents. De fet, els conflictes armats entre israelians i els seus enemics àrabs sempre s’han comptat per victòries dels primers, que a més van ampliar fronteres en detriment de l’enemic. (Guerres del Sinaí, dels Sis Dies, del Líban…)
Quan vaig visitar Israel/Palestina em vaig preguntar com pot ser que un tros de desert ple de pedres i pols sigui un desig innegociable pels uns i els altres, no té cap explicació lògica més enllà dels anhels religiosos recollits en escriptures sagrades.
Veient que en un camp de batalla convencional Israel era imbatible, les diferents organitzacions d’alliberament palestines (ja abandonades per les potències àrabs gràcies a la pressió internacional, és a dir xantatges comercials i amenaces vomitives) aposten per la guerra de guerrilles, atemptats suïcides i el terrorisme. Han traslladat els últims quaranta anys la guerra del camp de batalla als carrers de les ciutats del país) I Israel, evidentment no es pot quedar quieta, a l’expectativa i sempre ha anat tornant els cops però corregits i augmentats. Per cada jueu mort, un barri palestí bombardejat per l’Exèrcit i desenes d’innocents o no innocents aniquilats. (això per cert també reactiva i dinamitza l’economia i buida els magatzems d’estoc militar i armamentístic).
El conflicte d’Israel no es pot tractar com una qüestió entre bons i dolents, les dues parts tenen part de raó, les dues parts defensen la seva posició com no pot ser d’una altra manera i les dues parts sempre han actuat per fer mal al contrari, sense importar-li el nombre de baixes pròpies, tal com passava a la Segona Guerra Mundial (l’ésser humà). El conflicte està tan arrelat i ha estat tan violent que els nens dels dos bàndols suposo que ja neixen amb un odi al contrari instal·lat genèticament, se’ls ha convençut amb odi propagat des de mesquites i sinagogues que aquest paratge desèrtic és la Terra Promesa, que no pot ser compartida amb aquell que és el teu enemic, un enemic que només té dret a derramar la seva sang sobre els rocs i la pols. No tinc ni ganes, ni arguments per pontificar ni per posar-me sens dubte del cantó dels uns o dels altres… Qui pot fer-ho?
Però dit això sí que vull parlar de què està passant aquests dies, ara. Tinc clar qui està matant avui, ahir i demà a innocents, a criatures, responent a un assassinat horrorós de tres nens israelians. Tinc clar qui exerceix el terror d’Estat amb la impunitat d’una comunitat internacional covard, fastigosa, vomitiva, miserable i còmplice. Tinc clar qui ha convertit la sang i els bombardejos en la seva única eina diplomàtica. Tinc clar qui és aquí el David i el Goliat. Tinc clar qui ha decidit anys després reviure i ressuscitar l’Holocaust amb dues intencions: repetir-lo ara en benefici propi contra l’enemic, més dèbil i com a coartada dels seus crims contra la Humanitat.
Tot el que no sigui asseure Benjamin Netanyahu en el Tribunal de La Haia per crims contra la Humanitat serà avalar una política d’assassins finançada pels uns i acceptada pels altres. Jo , si m’ho permeteu, em quedo amb el segle XX. Aquell Holocaust és ara Història, trista, però Història que no es pot canviar. L’Holocaust aquest és notícia d’última hora que no es vol evitar. Vergonya!!
En castellà
Estamos en el siglo XXI pero yo (y supongo que mucha gente que pasa de los treinta y los cuarenta) por muchas circunstancias me considero mucho más del siglo XX, quizás porque he vivido bastantes más años en la anterior centuria que en la actual.
Personalmente creo que el hecho más importante del siglo XX fue la Segunda Guerra Mundial, todo el mundo enfrentado (precedentes de la futura globalización??), Una guerra destructiva en todos los ámbitos sin precedentes, una posguerra que cambia fronteras y establece un nuevo orden mundial (sólo sustituido por uno peor después de los atentados de las Torres Gemelas en 2001), el nacimiento de unas nuevas reglas que rigen toda una época, con los yanquis erigidos como el Sherif del Planeta.
Una guerra en la que el ser humano descubrió cómo puede autodestruirse de manera sencilla y aséptica (ya no hacía falta verse cara a cara desde las trincheras antes de matar al enemigo), el fin de un problema mediante el eliminación total del contrario, el aniquilamiento del responsable de ese problema y no me refiero sólo a las bombas atómicas lanzadas por los estadounidenses contra los japoneses; o como los soviéticos avanzaban con una sola regla: matar o morir, nunca un paso atrás porque si no sus oficiales mataban a sus soldados; o como los aliados afrontan Normandía: convirtiendo las playas del desembarco del Día D en un cementerio de arena para sus propios soldados y los alemanes que los esperaban.
La Guerra Mundial también fue el Holocausto judío. Sí, también lo fue. Un gobierno elegido democráticamente por los ciudadanos se propuso y casi logró acabar con todo un pueblo. Adolf Hitler y el Tercer Reich se propusieron una meta: eliminar un problema (más o menos inventado), matando a su encarnación. Se dice que seis millones de judíos fueron borrados del mapa en una decisión bien calculada y mejor elaborada.
El fin de la Guerra descubrió el horror y el nuevo orden mundial tuvo que compensar lo que quedaba del pueblo de Israel. En 1947 la comunidad internacional concede a los judíos una vieja aspiración, retornarlos a la tierra de Moisés. Un acto de justicia quizás a un pueblo masacrado, pero también un error de cálculo: partir Palestina en dos Estados: uno árabe y el otro judío y en pleno Oriente Medio, es decir los judíos volvían a estar rodeados del enemigo: jordanos, egipcios, sirios, persas y sobre todo los palestinos a los que se les deja sin una parte importante de su territorio, incluido un pedazo de la gran Jerusalén. Pero a diferencia de lo que ocurrió en la Alemania Nazi, los judíos ahora cuentan con dos ventajas: no están solos, cuentan con el apoyo de los Estados Unidos (y de los miles de judíos residentes en América) y esto les supone dinero y ayudas para armarse hasta los dientes. De hecho, los conflictos armados entre israelíes y sus enemigos árabes siempre han contado por victorias de los primeros, que además ampliaron fronteras en detrimento del enemigo. (Guerras del Sinaí, los Seis Días, del Líbano …)
Cuando visité Israel / Palestina me pregunté cómo puede ser que un trozo de desierto lleno de piedras y polvo sea un deseo innegociable por unos y otros, no tiene ninguna explicación lógica más allá de los anhelos religiosos recogidos en escrituras sagradas.
Viendo que en un campo de batalla convencional Israel era imbatible, las diferentes organizaciones de liberación palestinas (ya abandonadas por las potencias árabes gracias a la presión internacional, es decir chantajes comerciales y amenazas vomitivas) apuestan por la guerra de guerrillas, atentados suicidas y el terrorismo. Han trasladado los últimos cuarenta años la guerra del campo de batalla en las calles de las ciudades del país) E Israel, evidentemente no se puede quedar quieta, a la expectativa y siempre ha ido devolviendo los golpes pero corregidos y aumentados. Por cada judío muerto, un barrio palestino bombardeado por el Ejército y decenas de inocentes o no inocentes aniquilados. (esto también reactiva y dinamiza la economía y vacía los almacenes de stock militar y armamentístico).
El conflicto de Israel no se puede tratar como una cuestión entre buenos y malos, las dos partes tienen parte de razón, ambas partes defienden su posición como no puede ser de otra manera y las dos partes siempre han actuado para hacer daño al contrario, sin importar el número de bajas propias, tal como ocurría en la Segunda Guerra Mundial (el ser humano). El conflicto está tan arraigado y ha sido tan violento que los niños de ambos bandos supongo que ya nacen con un odio al contrario instalado genéticamente, se les ha convencido con odio propagado desde mezquitas y sinagogas que este paraje desértico es la Tierra Prometida, que no puede ser compartida con aquel que es tu enemigo, un enemigo que sólo tiene derecho a derramar su sangre sobre las piedras y el polvo. No tengo ni ganas, ni argumentos para pontificar ni para ponerme sin duda del lado de unos o de otros … ¿Quién puede hacerlo?
Pero dicho esto sí que quiero hablar de lo que está pasando estos días, ahora. Tengo claro quién está matando hoy, ayer y mañana a inocentes, criaturas, respondiendo a un asesinato horroroso de tres niños israelíes. Tengo claro quién ejerce el terror de Estado con la impunidad de una comunidad internacional cobarde, asquerosa, vomitiva, miserable y cómplice. Tengo claro quien ha convertido la sangre y los bombardeos en su única herramienta diplomática. Tengo claro quién es aquí David y Goliat. Tengo claro quién ha decidido años después revivir y resucitar el Holocausto con dos intenciones: repetirlo ahora en beneficio propio contra el enemigo, más débil y como coartada de sus crímenes contra la Humanidad.
Todo lo que no sea sentar Benjamin Netanyahu en el Tribunal de La Haya por crímenes contra la Humanidad será avalar una política de asesinos financiada por unos y aceptada por otros. Yo, si me lo permiten, me quedo con el siglo XX. Aquel Holocausto es ahora Historia, triste, pero Historia que no se puede cambiar. El Holocausto este es noticia de última hora que no se quiere evitar. Vergüenza!
Governants i termites
En català
Els grans partits espanyols, els dos, el Partit Popular i el PSOE fa anys que van pensar que per què s’han de fer projectes de llei, per què s’han de discutir, consensuar i potser modificar iniciatives legislatives a les Corts si pots fer-les mitjançant un Decret que es pacta en temps, fons i forma en un despatx del Palau de La Moncloa, entre cinc ministres i una desena d’assessors, sense apenes oposició (ho suposo).
Diu la Constitució (article 86) , tan estimada per molts, que un govern aprovarà Decrets quan afectin “temes d’extraordinària i d’ urgent necessitat” i recomana que “no s’abusi d’aquesta figura”. Aquesta setmana s’ha aprovat el Decret número 563 de la democràcia espanyola i em pregunto jo si una eina que s’ha d’usar només en cas “d’extraordinària i urgent necessitat” ha pogut ser usada en 563 ocasions. Crec que se n’ha abusat, en contra del què diu la tan estimada per molts (em repeteixo) Constitució.
Aquesta setmana, el govern de Mariano Rajoy ha tirat endavant un Decret que modifica 26 lleis i una quarantena de normes. Un Decret que afecta la immensa majoria de ministeris en matèria econòmica, laboral, comercial, jurídica, industrial, turística…. Afecta tantes parcel·les que s’ha forçat que l’única veu i cara d’aquest decret sigui la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, més que res per evitar que haguessin de respondre d’aquest decret les veus i les cares de gairebé totes i tots els ministres, tots aquells que tenen coses a dir en aquestes matèries.
Aquest Decret és tan urgent com per no debatre’l durant unes setmanes a les Corts? Doncs aleshores per què no s’ha aprovat fins ara? Per què s’aprova quan l’actual executiu porta dos anys i mig governant? Si el decret s’ha de fer de forma exprés a corre cuita per ajudar joves, aturats, emprenedors, estudiants, empresaris, comerciants o autònoms, per què han hagut de passar 30 mesos de legislatura per fotre’ls un cop de mà?
Però això, no ho oblidem, també ho va fer Zapatero, amb majoria simple i Aznar i González amb majories més o menys representatives. 563 decrets en democràcia.
Preferir governar per costum des de La Moncloa abans que des del Congrés i Senat atempta contra la democràcia. Que temes tant importants per la societat es negociïn i es tanquin per costum a la seu del govern és denunciable. Les Corts són la seu de la voluntat popular o això es diu. L’actual govern té majoria absoluta a Les Corts i podria aprovar en aquest fòrum tot allò que volgués, però no, tal com han fet altres majories absolutes prefereix aprovar coses a casa seva que a la casa de tots. No es té en compte allò que les formes són de vegades tan importants com el fons, i en política sempre hauria de ser així.
Aquesta manera de governar és una falta de respecte als votants, que per cert tantes i tantes vegades són menyspreats per uns governs que així que comencen a manar estripen i llencen a la paperera els seus programes electorals per fer polítiques totalment contràries al que prometien en campanya.
Mai no diré que els polítics són una casta formada per deu mil aforats, Mai no diré que els polítics governen i legislen segons els seus interessos. Mai no diré que els polítics s’arreglen primer les seves prioritats que les dels ciutadans. No ho diré perquè no m’ho vull creure i perquè les generalitzacions solen ser injustes i falses.
Però també és veritat que són els polítics els primers que estenen la seva ombra de la sospita, de manera potser tant involuntària com maldestra. I és aquí on neixen dins d’un perfecte caldo de cultiu les opcions polítiques i socials que volen desfer el sistema, que volen accedir als sistema per desfer-lo des de dins. Termites que volen menjar fusta que s’ha començat a corcar perque els seus propietaris l’han deixat podrir per voluntat pròpia.
En castellà
Los grandes partidos españoles, los dos, el PP y el PSOE hace años que pensaron que por qué se deben hacer proyectos de ley, por qué se han de discutir, consensuar y quizás modificar iniciativas legislativas en las Cortes si puedes hacerlo mediante un Decreto que se pacta en tiempo, fondo y forma en un despacho del Palacio de La Moncloa, entre cinco ministros y una decena de asesores (sin apenas oposición, supongo).
Dice la Constitución (artículo 86), tan querida por muchos, que un gobierno aprobará Decretos cuando afecten a “temas de extraordinaria y de urgente necesidad” y recomienda que “no se abuse de esta figura”. Esta semana se ha aprobado el Decreto número 563 de la democracia española y me pregunto yo si una herramienta que se debe usar sólo en caso “de extraordinaria y urgente necesidad” ha podido ser usada en 563 ocasiones. Creo que se ha abusado, en contra de lo que dice la tan querida por muchos (me repito) Constitución.
Esta semana, el gobierno de Mariano Rajoy ha sacado adelante un decreto que modifica 26 leyes y una cuarentena de normas. Un Decreto que afecta a la inmensa mayoría de ministerios en materia económica, laboral, comercial, jurídica, industrial, turística …. Afecta a tantas parcelas que se ha forzado que la única voz y cara de este decreto sea la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, más que nada para evitar que tuvieran que responder de este decreto las voces y las caras de casi todas y todos los ministros, todos aquellos que tienen algo que decir.
Este Decreto es tan urgente como para no debatirlo durante unas semanas en las Cortes? Pues entonces por qué no se ha aprobado hasta ahora? ¿Por qué se aprueba cuando el actual ejecutivo lleva dos años y medio gobernando? Si el decreto se hace a toda prisa para ayudar a jóvenes, parados, emprendedores, estudiantes, empresarios, comerciantes o autónomos, por qué han tenido que pasar 30 meses de legislatura para echarles una mano?
Pero esto, no lo olvidemos, también lo hizo Zapatero, con mayoría simple y Aznar y González con mayorías más o menos representativas. 563 decretos en democracia.
Preferir gobernar por costumbre desde La Moncloa antes de que desde el Congreso y Senado atenta contra la democracia. Que temas tan importantes para la sociedad se negocien y se cierren por costumbre en la sede del gobierno es denunciable. Las Cortes son la sede de la voluntad popular o eso se dice. El actual gobierno tiene mayoría absoluta en Las Cortes y podría aprobar en este foro todo lo que quisiera, pero no, tal como han hecho otras mayorías absolutas prefiere aprobar cosas en su casa que en la casa de todos. No se tiene en cuenta lo que las formas son a veces tan importantes como el fondo, y en política siempre debería ser así.
Esta manera de gobernar es una falta de respeto a los votantes, que por cierto tantas veces son despreciados por unos gobiernos que así que empiezan a mandar rompen y tiran a la papelera sus programas electorales para hacer políticas totalmente contrarias a lo que prometían en campaña .
Nunca diré que los políticos son una casta formada por miles de aforados, Nunca diré que los políticos gobiernan y legislan según sus intereses. Nunca diré que los políticos se arreglan primero sus prioridades que las de los ciudadanos. No lo diré porque no me lo quiero creer y porque las generalizaciones suelen ser injustas y falsas.
Pero también es verdad que son los políticos los primeros que extienden su sombra de la sospecha, de manera quizás tan involuntaria como torpe. Y es aquí donde nacen dentro de un perfecto caldo de cultivo las opciones políticas y sociales que quieren deshacer el sistema, que quieren acceder al sistema para deshacerlo desde dentro. Termitas que quieren comer madera que se ha empezado a carcomer porque sus propietarios la han dejado pudrir por voluntad propia.
Una vida per 3 llibres vells
En català
No jutjo, ni valoro, només exposo allò que m’ha passat en una calorosa tarda de juliol a Navacerrada, un encantador poble de la Sierra de Madrid.
Per alleugerir la digestió d’un plat de cèrvol exquisit fet al Restaurant Felipe, m’estava prenent un gin tònic de Hendricks en l’única terrassa de la plaça del poble on hi havia ombra a les cinc de la tarda. Corria l’aire i necessitava aquella fresqueta per ordenar el procés de transformar l’aliment en energia. Mig tancava els ulls quan sento una veu d’home desitjant-me una bona tarda. El miro, ningú conegut… Serà un pesat que em vol demanar vés a saber el què.
“Em dic Paco, estic malalt, a l’atur i necessito diners”.
Redéu vaig pensar, mentre notava que un tros potser massa gran de cèrvol havia trontollat més del compte en alguna part del meu cos, en el pílor? Ni idea!! Però m’encanta pensar en zones del cos el nom de les quals fa temps que no pronuncio entre altres coses perquè tampoc ara la sabria situar exactament.
El Paco venia amb una motxilla voluminosa penjada a l’esquena i va continuar: “Per obtenir diners estic venent els meus llibres, la majoria són nous”
Culleres! Almenys aquest ve a demanar d’una manera original, res similar des que fa uns anys a La Castellana uns joves estrangers van començar a pidolar fent de malabaristes. “Miri -li vaig dir-estaria encantat d’ajudar-lo, però (i és cert) fa uns mesos vaig fer un farcell amb llibres que havia llegit i que no m’havien deixat empremta i els vaig anar a vendre a una botiga de segona mà”. I vaig afegir “no tinc ara massa ganes de ser jo qui compra lectura d’altres”. No es conformà…
“Li faria res convidar-me a un cafè?”
“No home, segui, segui. Aquí hi ha ombra”. No se’m va ocórrer res més tenint en compte que en aquell precís moment se sentia el soroll de les bombolles de la tònica xocant amb les pedres de gel dins la copa gegant que guardava el meu combinat.
Ja amb el cafè a la taula ( i el gintònic una mica menys ple) li vaig preguntar per aquella manera de demanar diners tan peculiar, però a l’hora tan trista. Jo em desfaig de llibres per problemes d’espai a casa, també trist, però bastant menys que fer-ho per menjar.I aquí comença un relat que jo no jutjo, nii valoro, només exposo.
El Paco em va dir que va ser taxista durant molts anys, quan fer el taxi a Madrid era un negoci rodó. Feia molts quartos i ell i la seva dona tenien una vida fantàstica… Dos fills, un pis a Moratalaz de 150 metres quadrats, un “xalet” aprop d’Àvila, sortides a les nits que la seva senyora aprofitava per estrenar sovint vestits, i un parell de viatges cada any.
Em sobtà, això més que la vida d’un taxista semblava la d’un executiu d’un valor de l’Ibex 35. Em digué que el taxi a finals dels 90, principis dels 2000 era molt rentable: “Feia moltes hores, però també molts diners”.
Semblava que el gintònic m’havia ajudat a fer baixar el cèrvol, a més el ventet ja era més fresc. Potser per tot plegat, i també per la seva manera relaxada de parlar la conversa em va començar a interessar. El Paco em diu que a ell tot això de sortir, viatjar i tenir propietats no li agradava massa, que el seu únic vici han estat els fills i els llibres.
Però aquells temps ja no són els d’ara i la mamella dels calés(el taxi) ja no donaven per tant. El manteniment de l’status va començar a empitjorar de manera directament proporcional a la relació entre el Paco i la seva dona. Ella li retreia que ja no podia fer el mateix que abans…ni viatges, ni sopars, ni vestits. Per més hores que ell feia el taxi, la recaptació, no donava per convèncer la seva esposa “tan guapa i exigent com al·liena a la situació”.
Una situació que va esclatar fa un parell d’anys. El Paco em confessà que una nit arriba a casa, “després d’una llarga jornada i la dona em diu el de sempre—que sóc un gandul i que com les coses no millorin s’emportarà als nens” El Paco esclatà i li va fotre una bufetada.
Ara el Paco està separat, té una ordre d’allunyament judicial de la seva ex esposa per haver-la agredit. S’ha quedat sense cap de les dues cases i la llicència del taxi la va vendre per afrontar les obligacions hipotecàries i algun crèdit pendent (assegura que no pas seu). Viu a casa de la seva mare, vídua de vuitanta anys. Però el que més li dol és que fa any i mig que no veu els seus fills, també per ordre del jutge (a un encalçador no se’l pot deixar a soles amb uns menors, li va dir el jutge).
Els seus fills eren un vici. L’altre, els llibres. Jo a Navacerrada en una calorosa tarda de juliol el vaig ajudar a desfer-se de mig quilo de motxilla, a canvi d’un bitllet de deu euros.
M’ho va agrair i va marxar. Vaig escurar de mala gana l’aigualit gintònic. En situacions com aquestes m’agrada recordar l’estimat Philip Marlowe i vaig pensar… La historia serà certa o potser m’ha enganyat, me l’ha clavat en un perfeccionament de la tècnica de pidolar? Vaig obrir un dels llibres i estava ple d’anotacions a peu de pàgina, als últims fulls hi havia un llistat de personatges, a la pàgina tres, sota el títol… El seu nom: Massa perfeccionat , oi?
Vaig pagar la copa i vaig marxar. De reüll, vaig veure al Paco, que continuava a la plaça a la recerca de nous compradors. El cèrvol ja havia arribat on li tocava a aquelles hores.
Ni jutjo, ni valoro. Només exposo.
En castellà
No juzgo, ni valoro, sólo expongo lo que me ha pasado en una calurosa tarde de julio en Navacerrada, un encantador pueblo de la Sierra de Madrid.
Para aligerar la digestión de un plato de ciervo exquisito hecho en el Restaurante Felipe, me estaba tomando un gin tonic de Hendricks en la única terraza de la plaza del pueblo donde había sombra a las cinco de la tarde. Corría el aire y necesitaba aquel fresco para ordenar el proceso de transformar el alimento en energía. Medio cerraba los ojos cuando escucho una voz de hombre deseándome una buena tarde. Le miro, nadie conocido … Será un pesado que me quiere pedir a saber el qué.
“Me llamo Paco, estoy enfermo, en paro y necesito dinero”.
Rediós pensé, mientras notaba que un trozo quizás demasiado grande de ciervo sacudida más de la cuenta en alguna parte de mi cuerpo, en el píloro? Ni idea! Pero me encanta pensar en zonas del cuerpo el nombre de las que hace tiempo que no pronuncio entre otras cosas porque tampoco ahora la sabría situar exactamente.
Paco venía con una mochila voluminosa colgada en la espalda y continuó: “Para obtener dinero estoy vendiendo mis libros, la mayoría son nuevos”
Leches! Al menos éste viene a pedir de una manera original, nada similar desde que hace unos años en La Castellana unos jóvenes extranjeros comenzaron a mendigar haciendo de malabaristas. “Mire -le dije- estaría encantado de ayudarle, pero (y es cierto) hace unos meses hice un hatillo con libros que había leído y que no me habían dejado huella y los fui a vender a una tienda de segunda mano “. Y añadí “no tengo ahora demasiadas ganas de ser yo quien compra lectura de otros”. No se conformó …
“¿Le importaría invitarme a un café?”
“No hombre, siéntese. Aquí hay sombra “. No se me ocurrió nada más teniendo en cuenta que en ese preciso momento se oía el ruido de las burbujas de la tónica chocando con las piedras de hielo dentro de la copa gigante que guardaba mi combinado.
Ya con el café en la mesa (y el gintonic algo menos lleno) le pregunté por esa manera de pedir dinero tan peculiar, pero a la hora tan triste. Yo me deshago de libros por problemas de espacio en casa, también triste, pero bastante menos que hacerlo para comer. Y aquí empieza un relato que yo no juzgo, ni valoro, sólo expongo.
Paco me dijo que fue taxista durante muchos años, cuando el taxi en Madrid era un negocio redondo. Hacía muchos billetes y él y su esposa tenían una vida fantástica … Dos hijos, un piso en Moratalaz de 150 metros cuadrados, un “chalet” cerca de Ávila, salidas por las noches que su señora aprovechaba para estrenar a menudo vestidos , y un par de viajes cada año.
Me sorprendió, eso más que la vida de un taxista parecía la de un ejecutivo de un valor del Ibex 35. Me dijo que el taxi a finales de los 90, principios de los 2000 era muy rentable: “Hacía muchas horas, pero también mucho dinero “.
Parecía que el gin tonic me había ayudado a hacer bajar el ciervo, además el vientecillo era más fresco. Quizá por todo ello, y también por su manera relajada de hablar la conversación me empezó a interesar. Paco me dice que a él todo esto de salir, viajar y tener propiedades no le gustaba demasiado, que su único vicio han sido los hijos y los libros.
Pero los tiempos cambiaron y el taxi ya no daban para tanto. El mantenimiento del status comenzó a empeorar de manera directamente proporcional a la relación entre Paco y su mujer. Ella le reprochaba que ya no podía hacer lo mismo que antes … ni viajes, ni cenas, ni vestidos. Por más horas que él hacía el taxi, la recaudación, no daba para convencer a su esposa “tan guapa y exigente como ajena a la situación”.
Una situación que estalló hace un par de años. Paco me confesó que una noche llega a casa, “después de una larga jornada y la mujer me dice lo de siempre — que soy un vago y que como las cosas no mejoren se llevará lejos a los niños” Paco estalló y le pegó una bofetada.
Ahora Paco está separado, tiene una orden de alejamiento judicial de su ex esposa por haberla agredido. Se ha quedado sin ninguna de las dos casas y la licencia del taxi la vendió para afrontar las obligaciones hipotecarias y algún crédito pendiente (asegura que no suyo). Vive en casa de su madre, viuda de ochenta años. Pero lo que más le duele es que hace año y medio que no ve a sus hijos, también por orden del juez (a un acosador no se le puede dejar a solas con unos menores, le dijo el juez).
Sus hijos eran un vicio. El otro, los libros. Yo en Navacerrada en una calurosa tarde de julio le ayudé a deshacerse de medio kilo de mochila, a cambio de un billete de diez euros.
Me lo agradeció y se fue. Apuré de mala gana el aguado gintonic. En situaciones como estas me gusta recordar al querido Philip Marlowe y pensé … La historia será cierta o quizás me engañó, me la ha clavado en un perfeccionamiento de la técnica de mendigar? Abrí uno de los libros y estaba lleno de anotaciones a pie de página, en las últimas hojas había un listado de personajes, en la página tres, bajo el título … Su nombre: Demasiado perfeccionado, ¿verdad?
Pagué la copa y me largué. De reojo, vi a Paco, que continuaba en la plaza en busca de nuevos compradores. El ciervo ya había llegado donde le tocaba a esas horas.
Ni juzgo, ni valoro. Sólo expongo.
L’Exèrcit català, amenaces i el Jr Ewing
En català
TV3 neix el 1983. Molts ens vam connectar per sempre i vam fer nostra la Televisió Nacional de Catalunya. Entre les seves primeres ofertes hi havia la sèrie d’èxit “Dallas”. I encara molts recordem quan el malvat JR li va dir a la seva sofridora esposa: “Sue Ellen, ets un pendó”. Aquella frase ens va sobtar. Va acostar les intrigues d’uns milionaris petroliers texans a la nostra llengua, el català, i per tant a nosaltres. Quantes vegades vam recordar aquella frase. D’entrada la frase potser sonava una mica ridícula, però alhora vam ser conscients i després vam lluir i presumir que el Jr podia parlar en català. Com també ens va passar amb el Burt Lancaster a “Alba Zulu” (la primera pel•lícula emesa per TV3) o amb Derek Jacobi a “Jo, Claudi”, o amb la Rita Hayworth a “Gilda”, o amb el Bogart i la Bergman a “Casablanca”.
Tots els inicis, començaments, naixements són durs, estranys, difícils, indòmits.
Canviant totalment la trajectòria, vull dir que ara una part important de Catalunya es planteja un altre inici: ser una nació amb Estat.
Un inici també difícil, dur o estrany. No sabem encara si el camí iniciat per molts catalans acabarà bé, malament o no acabarà d’engegar o no acabarà.
En aquest inici s’està plantejant noves estructures del futur estat. Les plantegen des de Barcelona i també des de Madrid (s’ho estan començant a creure o a témer): una nova Hisenda catalana per recaptar impostos, nous organismes diplomàtics per vendre Catalunya al món, em pregunto si també hi haurà una Església realment catalana (no sucursals madrilenyes del Vaticà) per alimentar i sanar ànimes?…I aquests dies es parla amb força, almenys des de Madrid, d’un Exèrcit català. Diaris i sobretot tertulians espanyols han ridiculitzat (o ho intenten) aquesta possibilitat, que sincerament no sé si està o no sobre la taula dels possibles pares de la pàtria catalana. Que sí iots de milionaris catalans seran reconvertits en fragates amb dues metralladores. Que si es farà una nova mili voluntària, un cos de reservistes per desenvolupar guerres de guerrilles en cas de conflicte armat amb Espanya. Que si els militars catalans haurien de protegir ports, aeroports, aigües territorials, centrals elèctriques, envasaments…. És veritat? Sona ridícul? Com el Jr quan li deia pendó a la Sue Ellen?
Però sí que vull dir una cosa. En el cas que la proposta de fer un Exèrcit català fos real, aleshores no estaria d’acord amb aquells que l’intenten ridiculitzar dient que és un deliri perquè Espanya mai no atacaria Catalunya. Hi ha suficients proves per dubtar d’aquesta afirmació, més enllà que històricament a molts espanyols els posa i molt agafar l’escopeta i fotre tirs, a l’estil Perejil, quan Aznar va ordenar recuperar un illot davant del Marroc ocupat per quatre perillosos nens amb turbant. O a l’estil Espartero o Tejero. O a l’estil 1714, tan de moda aquest any.
Per exemple, el coronel Francisco Alamán Castro va dir el setembre de 2012 que s’hauria d’intervenir militarment si Catalunya s’independitza.
El desembre de 2012 l’Asociación de Militares Españoles es mostrà disposada a aplicar l’article 8 de la Constitució i assegurar per tots els mitjans possibles la integritat de la unitat territorial espanyola. La mateixa associació declara que les institucions catalanes que promouen la independència estan cometent “alta traïció” i això en l’argot militar acollona, o no? Més que res perquè fins fa quatre dies l’alta traïció era motiu de judici sumaríssim i pena de mort fulminant.
A finals de l’any 2012, l’aleshores vicepresident del Parlament Europeu i membre del Partit Popular Alejo Vidal Quadras, físic nuclear per qui no ho sàpiga, demana a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que vagi preparant un general de Brigada de la Guàrdia Civil, perquè si no….
Ara sense fer broma, jo particularment no crec que una hipotètica independència de Catalunya tingui com a resposta una invasió militar espanyola. De veritat que no. Hi ha amenaces més creïbles i segurament tan o més greus: represàlies econòmiques o comercials per exemple. També sé que aquestes amenaces són obra de quatre exaltats que no representen el conjunt de la ciutadania espanyola. Però i a vosaltres? Què us semblen les amenaces aquestes? Estan al mateix nivell d’absurditat que aquest Exèrcit català de pandereta que alguns anuncien?
Un dia Jr ens va semblar ridícul per parlar com nosaltres, però el temps va passar, l’Àngel Casas el va entrevistar al seu show i vam fer també nostre aquest dolent simpàtic que sempre duia l’ Stetson tan ben calat.
Castellà
TV3 nace en 1983. Muchos nos conectamos con ella para siempre e hicimos nuestra la Televisión Nacional de Catalunya. Entre sus primeras ofertas había la serie de éxito “Dallas”. Y aun hoy muchos recordamos cuando el malvado JR le dijo a su sufridora esposa: “Sue Ellen, eres un pendón”. Aquella frase nos sorprendió. Acercó las intrigas de unos millonarios petroleros tejanos a nuestra lengua, el catalán, y por tanto a nosotros. Cuántas veces recordamos aquella frase. De entrada la frase quizás sonaba algo ridícula, pero a la vez fuimos conscientes y luego lucimos y presumimos de que Jr. podía hablar en catalán. Como también nos pasó con Burt Lancaster en “Amanecer Zulú” (la primera película emitida por TV3) o con Derek Jacobi en “Yo, Claudio”, o con Rita Hayworth en “Gilda”, o con Bogart y Bergman en “Casablanca”.
Todos los inicios, comienzos, nacimientos son duros, extraños, difíciles, indómitos.
Cambiando totalmente la trayectoria, quiero decir que ahora una parte importante de Cataluña se plantea otro inicio: ser una nación con Estado.
Un inicio también difícil, duro o extraño. No sabemos aún si el camino iniciado por muchos catalanes acabará bien, mal o no acabará de arrancar o no terminará a secas.
En este inicio se están planteando nuevas estructuras del futuro estado. Las plantean desde Barcelona y también desde Madrid (se lo están empezando a creer o a temer): una nueva Hacienda catalana para recaudar impuestos, nuevos organismos diplomáticos para vender Cataluña al mundo, me pregunto si también habrá una Iglesia realmente catalana (no sucursales madrileñas del Vaticano) para alimentar y sanar almas? … y estos días se habla con fuerza, al menos desde Madrid, de un Ejército catalán. Diarios y sobre todo tertulianos españoles han ridiculizado (o lo intentan) esta posibilidad, que sinceramente no sé si está o no encima de la mesa de los posibles padres de la patria catalana. Que sí yates de millonarios catalanes serán reconvertidos en fragatas con dos ametralladoras. Que si se hará una nueva mili voluntaria, un cuerpo de reservistas para desarrollar guerras de guerrillas en caso de conflicto armado con España. Que si los militares catalanes deberían proteger puertos, aeropuertos, aguas territoriales, centrales eléctricas, pantanos …. Es verdad? Suena ridículo? Como Jr. cuando le llamaba pendón a Sue Ellen?
Pero sí quiero decir una cosa. En el caso de que la propuesta de hacer un Ejército catalán fuera real, entonces no estaría de acuerdo con aquellos que lo intentan ridiculizar diciendo que es un delirio porque España nunca atacaría Cataluña. Hay suficientes pruebas para dudar de esta afirmación, más allá de que históricamente muchos españoles les pone y mucho coger la escopeta y repartir balas entre los enemigos, al estilo Perejil, cuando Aznar ordenó recuperar un islote en aguas marroquíes ocupado por cuatro peligrosos niños con turbante. O al estilo Espartero o Tejero. O al estilo 1714, tan de moda este año.
Por ejemplo, el coronel Francisco Alamán Castro dijo en septiembre de 2012 que se debería intervenir militarmente si Cataluña se independiza.
En diciembre de 2012 la Asociación de Militares Españoles se mostró dispuesta a aplicar el artículo 8 de la Constitución y asegurar por todos los medios posibles la integridad de la unidad territorial española. La misma asociación declara que las instituciones catalanas que promueven la independencia están cometiendo “alta traición” y esto en la jerga militar acojona, o no? Más que nada porque hasta hace cuatro días la alta traición era motivo de juicio sumarísimo y pena de muerte fulminante.
A finales del año 2012, el entonces vicepresidente del Parlamento Europeo y miembro del Partido Popular Alejo Vidal Quadras, físico nuclear para quien no lo sepa, pide a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que vaya preparando un general de brigada de la Guardia civil, porque si no ….
Ahora en serio, yo particularmente no creo que una hipotética independencia de Cataluña tenga como respuesta una invasión militar española. De verdad que no. Hay amenazas más creíbles y seguramente tan o más graves: represalias económicas o comerciales, por ejemplo. También sé que estas amenazas son obra de cuatro exaltados que no representan al conjunto de la ciudadanía española. Pero y vosotros? ¿Qué os parecen las amenazas estas? Están al mismo nivel de absurdo que este Ejército catalán de pandereta que algunos anuncian?
Un día Jr. nos pareció ridículo por hablar como nosotros, pero el tiempo pasó, Ángel Casas lo entrevistó en su show e hicimos también nuestro a este malo simpático que siempre llevaba el Stetson tan bien calado
Alemanya mai no ha pagat la canya
En català
Les guerres sempre comporten morts, destrucció i misèria (més tard també vam descobrir que suposen danys col.laterals, Tots som Couso). A més, els perdedors d’aquestes guerres sofreixen una segona volta de desgràcies: pagar als vencedors una compensació econòmica, en molts casos copioses, exagerades o inassumibles. Aquestes multes postbèl·liques les va crear l’Antiga Roma que va escurar econòmicament els cartaginesos després d’haver-los escurat al camp de batalla a les Guerres Púniques.
En el segle XX Alemanya ha estat la gran protagonista en aquesta pel·licula titulada: “Si perds una guerra, la pagues, mamó”. La Gran Guerra de 1914 es va tancar, en fals, amb el Tractat de Versalles (1919) i la Conferència de Boulogne (1920). Arran d’aquestes dues cites, els derrotats van acceptar pagar una barbaritat de diners als guanyadors (prop de 300 mil milions de marcs en or). En el període d’entreguerres, una Alemanya arruïnada va ser ajudada amb crèdits multimilionaris pels Estats Units, ja aleshores l’oncle Sam pagava per fer créixer futurs enemics.
Quan el 1933 pujà al poder el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, el seu líder Adolf Hitler va fer obrir els ulls als seus súbdits amb una teoria tan simple com efectiva: “la culpa de la nostra situació ruïnosa la tenen els antics guanyadors de la Gran Guerra, ajudats pels jueus que ocupen els grans llocs de responsabilitat a la nostra economia”. Solucions? Deixar de ser amics dels jueus, deixar de pagar la compensació per haver perdut la Guerra del 14 i de pas...trobar una sortida al mar per Alemanya, d’altra banda molt pobra en el nombre de platges. Un mal dia i s’envaeix Polònia i després passa el que passa. Això sí, l’economia es reactiva de puta mare quan amb la pasta confiscada als jueus comences a construir tancs, submarins i Messerschmitt.
Però les festes s’acaben sempre. I el 1945 els soviètics entren a Berlín, Hitler es treu del mig i Alemanya ha de tornar a pagar una llarga factura als guanyadors, que a més es reparteixen el país. La Conferència de Postdam obliga als alemanys a pagar uns 20 mil milions de dòlars i a més els seus quatre milions de presoners de guerra van ser usats com mà d’obra gratuïta per reconstruir els països que havien destruït. Arribem als anys cinquanta i Alemanya és un país dividit, pobre i sense recursos per refer-se: massa a pagar, massa per a recuperar-se. Però la solució estava davant seu: Berlín. Mitja ciutat en mans soviètiques, l’altra en mans nord-americanes, franceses i britàniques: La Guerra Freda.
Els governants alemanys fan una proposta als al·liats: “si hem de pagar-vos tant per compensar-vos la guerra… Deixarem de tenir exèrcit i per tant, deixarem de ser la primera línia davant el Pacte de Varsòvia, el club d’amics, víctimes i pilotes de la Unió Soviètica. Els nord-americans es van cagar les calces, s’inventen el Pla Marshall d’ajudes per la reconstrucció d’Europa, Alemanya inclosa i el 1953 les guanyadores de la guerra perdonen a Alemanya dues terceres parts de la factura que tenia pendent amb ells. Ningú dubte que la recuperació alemanya, el seu miracle econòmic com a potència industrial i comercial és tot un mèrit. Però que ningú dubti tampoc que el començament de tot plegat es deu a què els diners que havien de servir per pagar als guanyadors es van usar per fer fàbriques.
I no em sembla malament. Gens ni mica.
El que sí que em treu de polleguera és que 60 anys després d’aquests esdeveniments Alemanya vol cobrar tots els diners que se li deuen, Grècia, un dels països que va acceptar perdonar el deute alemany de les guerres, ara ha de pagar fins a l’últim euro als creditors teutons, fins a l’últim euro del seu rescat. Alemanya va pagar la festa del creixement econòmic del començament de segle XXI (tenia molts quartos frescos). I ara, després de la crisi, vol acabar d’enfonsar als que han perdut. Ho recordeu?: “Si perds una guerra, la pagues, mamó”. Gran peli. Gairebé un segle després la gran Alemanya, l’Imperi Merkel ha guanyat per fí una disputa. I segurament una sortida al mar: les platges de Mikonos o les de Cala Millor. Això sí, sense Kàisers, ni Führers, sense tancs, submarins ni Messerschmitts.
En castellà
Las guerras siempre conllevan muertes, destrucción y miseria, (más tarde descubrimos que también suponen los llamados “daños colaterales” (Todos somos Couso). Además, los perdedores de estas guerras sufren una segunda vuelta de desgracias: pagar a los vencedores una compensación económica, en muchos casos copiosas, exageradas o inasumibles. Estas multas postbélicas las creó la Antigua Roma que pelaron económicamente a los cartagineses después de haberlos pelado en el campo de batalla en las Guerras Púnicas.
En el siglo XX Alemania ha sido la gran protagonista en esta película titulada: “Si pierdes una guerra, la pagas, Mamón”. La gran Guerra de 1914 se cerró, en falso, con el Tratado de Versalles (1919) y la Conferencia de Boulogne (1929). A raíz de estas dos citas, los derrotados aceptaron pagar una barbaridad de dinero a los ganadores (cerca de 300 mil millones de marcos en oro).
En el período de entreguerras, una Alemania arruinada fue ayudada con créditos multimillonarios por Estados Unidos, ya entonces el tío Sam pagaba para hacer crecer futuros enemigos. Cuando en 1933 subió al poder el Partido Nacionalsocialista Alemán de los Trabajadores, su líder Adolf Hitler hizo abrir los ojos a sus súbditos con una teoría tan simple como efectiva: “la culpa de nuestra situación ruinosa la tienen los antiguos ganadores de la Gran guerra, ayudados por los judíos que ocupan los grandes puestos de responsabilidad a nuestra economía “. Soluciones? Dejar de ser amigos de los judíos, dejar de pagar la compensación por haber perdido la Guerra del 14 y de paso … encontrar una salida al mar para Alemania, por otra parte muy pobre en el número de playas.
Un mal día y se invade Polonia y luego pasa lo que pasa. Eso sí, la economía se reactiva de puta madre cuando con la pasta incautada a los judíos comienzas a construir tanques, submarinos y Messerschmitt.
Pero las fiestas acaban siempre. Y en 1945 los soviéticos entran en Berlín, Hitler se quita de en medio y Alemania tiene que volver a pagar una larga factura a los ganadores, que además se reparten el país. La Conferencia de Postdam obliga a los alemanes a pagar unos 20 mil millones de dólares y además sus cuatro millones de prisioneros de guerra fueron usados como mano de obra gratuita para reconstruir los países que habían destruido.
Llegamos a los años cincuenta y Alemania es un país dividido, pobre y sin recursos para reponerse: demasiado a pagar, demasiado para recuperarse. Pero la solución estaba delante de todos: Berlín. Media ciudad en manos soviéticas, la otra en manos estadounidenses, francesas y británicas: La Guerra Fría.
Los gobernantes alemanes hacen una propuesta a al aliados: “si tenemos que pagaros tanto para compensar a ustedes la guerra … Dejaremos de tener ejército y por tanto, dejar de ser la primera línea ante el Pacto de Varsovia. Los norte -americanos se hicieron pipí encima, se inventan el Plan Marshall de ayudas para la reconstrucción de Europa, Alemania incluida y 1953 las ganadoras de la guerra perdonan a Alemania dos terceras partes de la factura que tenía pendiente con ellos.
Nadie duda de que la recuperación alemana, su milagro económico como potencia industrial y comercial es todo un mérito. Pero que nadie dude tampoco que el comienzo de todo se debe a que el dinero que debían servir para pagar a los ganadores se usaron para hacer fábricas.
Y no me parece mal. Para nada.
Lo que sí me saca de quicio es que 60 años después de estos acontecimientos Alemania quiere cobrar todo el dinero que se le debe. Grecia, uno de los países que aceptó perdonar la deuda alemana de las guerras, ahora debe pagar hasta el último euro a los acreedores teutones, hasta el último euro de su rescate. Alemania pagó la fiesta del crecimiento económico de principios de siglo XXI (tenía mucho dinero fresco). Y ahora, después de la crisis, quiere acabar de hundir a los que han perdido. Lo recuerdas?: “Si pierdes una guerra, la pagas, Mamón”. Gran peli. Casi un siglo después de la gran Alemania, el Imperio Merkel ha ganado por fin una disputa. Y seguramente una salida al mar: las playas de Mikonos o las de Cala Millor. Eso sí, sin Kaisers, ni Führers, sin tanques, submarinos ni Messerschmitt.