Un dia com aquest de novembre de l’any 1912 una expedició de rescat trobà dins una tenda de campanya tres cossos congelats en plena Antàrtida. Eren els cadàvers de tres militars britànics: el capità Robert Scott, el tinent Henry Bowers i l’oficial metge Edward Wilson. Entre les pertinences s’hi van trobar manuscrits del capità en els quals explicava els últims dies dels aventurers.
Scott relatava com per fer l’assalt definitiu al Pol Sud, objectiu de la seva expedició, va triar quatre dels seus homes entre els més de setanta que van començar l’aventura. En el quintet, a banda d’Scott, Bowers i Wilson, hi eren el capità Lawrence Oates i l’oficial Edgard Evans.
Scott es desmoralitza a l’escriure que el 17 de gener van arribar al Pol Sud per descobrir la bandera noruega ja plantada, l’expedició Roald Amundsen havia arribat abans, un cop duríssim pels militars de la Royal Navy acostumats a ser els primers i els millors en gairebé tot (aquell mateix 1912 els súbdits del rei George V també van sentir-se avergonyits i desfermats amb l’enfonsament de “l’insubmergible” Titànic per un tros de gel, Sí, gran, però un tros de gel va enfonsar el transatlàntic més gran i luxós de l’època)).
Scott deixa per escrit la mort d’Evans per un accident en el viatge de tornada, el suïcidi d’Oates (el dia que celebrava el seu trenta-dosè aniversari) quan ja sense forces decideix sortir una nit de la tenda en plena tempesta de neu i amb temperatures inhumanes de quaranta sota zero. Ningú va tenir forces ni esma de parar-lo. I Scott també detalla com ell, Bowers i Wilson munten el 19 de març (Sant Josep) ja desorientats i extenuats l’últim campament que va ser la seva tomba. Acampats sense saber-ho a uns trenta quilòmetres d’un dipòsit de subministraments i aliments muntat en el viatge d’anada. A trenta quilòmetres només, després de recórrer milers en condicions climàtiques i orogràfiques terribles.
Els d’Scott van ser considerats durant un temps herois i tot i que aquesta consideració no s’ha perdut, sí que molts retreuen els errors i la falta de previsió de l’expedició militar britànica en un viatge tan dificultós i exigent. Les comparacions amb el viatge triomfal d’Amundsen van ser inevitables.
D’entrada, els noruecs eren una expedició de vint homes i un centenar de gossos entrenats i acostumats al fred. La dels britànics, per una setantena d’homes, quaranta gossos, una vintena de poni (sí, cavalls) i fins i tot tres trineus a motor, que evidentment es van congelar a la primera de canvi, com els ponis.
Els noruecs van sortir dos mesos més tard que els britànics. Ho van fer en secret, sense la festa i música (literal en el seu comiat d’Anglaterra) dels d’Scott. Però van desembarcar a l’Antàrtida en un lloc més pròxim al Pol, la qual cosa els va fer recuperar el temps i els va estalviar dies de marxa.
Els homes que van acompanyar Amundsen en l’últim tram fins l’èxit eren un ensinistrador de gossos (molt adequat si portes gossos) un caçador, un conductor de trineus i un campió d’esquí. En canvi els d’Scott eren militars experimentats a l’Antàrtida, però no sabien de gossos, ni de trineus, ni de l’esquí. De fet, els noruecs van fer el viatge de tornada esquiant, els gossos els van enviar al campament base amb els homes més cansats, mentre que els britànics es van menjar massa aviat els ponis i gossos quan va morir congelats o abans fins i tot per la gana i mala planificació.
A més, alguns recorden que el vanitós Scott (poc negociador i amic del debat) va ordenar que dos dels seus homes tornessin quan tenien el Pol a tocar: Tom Crean i Will Lashly. Molts pensen que estaven en millor forma que els que el van acompanyar i de fet tots dos sí que van aconseguir orientar-se i arribar al campament base.
El cert és que Amundsen es va convertir a la seva tornada en l’home més famós d’Europa i Scott és un heroi recordat de tant en tant (per tipus com jo) i que molts asseguren que el va perdre el seu tarannà de militar que sempre es creia en possessió de la raó. I perquè parlo avui de tot això? Perquè en una pandèmia com la que tenim necessitem més Amundsens que Scotts. Més previsió i menys rauxa, més planificació i menys improvisació, més cap i menys cor, més orientació i menys males direccions, més confiar en experts i menys en il·luminats, més debats i menys ordres.
Ara a la segona onada de la Covid19 (que no serà que no es veia venir) ens hi juguem la vida de tots, no la de cinc aventurers. I fins que arribi l’expedició de rescat en forma de vacuna molts s’hauran quedat pel camí. Molts, massa.
ambindependència 
Razonada, razonable y racionada reflexión. Como siempre, de diez, Carles.
gracias, luis