ambindependència

vés a saber

ambindependència

Vodevil de cargols i ovelles

sombrero-canotier-o-gondolero-13350.jpg

 

en català

Vodevil: Comèdia teatral plena d’embolics amb diàlegs picants i amb tema amorós i poc transcendental.
Un bon vodevil sempre ha de cuidar els seus personatges, estereotips exagerats de les debilitats humanes. Com més caricaturitzats i ridiculitzats, millor.

Finals del segle XIX, ciutat mitjana en ple altiplà castellà, fàbrica Hierros y otras cositas, 30 treballadors i dos gossos que la volten.
El protagonista de la nostra comèdia es diu Pedro, un empresari que porta ja un temps dirigint una fàbrica de fer cargols i volanderes que subministra a altres empreses.
En Pedro, personatge de canotier, bastó i americana a ratlles blanques i vermelles, pantalons grocs i sabates de xarol, té molt mèrit, perquè ha superat i sobreviscut a moments més que difícils. Alguns dels seus socis el van voler fer fora quan el Pedro va dir que a part de cargols i volanderes volia començar a fabricar claus i tacs. Els socis es preguntaven perquè diversificar un negoci que funcionava bé, mentre que el Pedro els contestava que com més coses fabriquessin, més en vendrien. Els seus socis, amb mentalitat conservadora i amants de la boina calada fins a les orelles contraatacaven dient que fabricar més també suposaria més despeses i costos. La rivalitat es va fer encara més patent quan el Pedro va voler col·laborar amb uns ferreters catalans. Els de la boina van encendre’s d’ira: com havien de treballar amb gent que estava tan lluny en la qüestió geogràfica, ideològica i que a més parlaven rar.
Aquests socis ja ho tenien tot planejat per fer fora el Pedro quan els astres es van alinear a favor del més dèbil. Tant els 30 treballadors de la fàbrica com els gossos que la voltaven i sobre tot els receptors dels cargols, volanderes, claus i tacs van exigir que el Pedro continués al capdavant de l’empresa. I així va ser. Però el clan de la boina continuava atent a qualsevol badada del Pedro per fotre-li la puntada.
I ara estan especialment atents perquè per assumir les noves obligacions de fer més productes i complir amb els catalans, el Pedro necessita una nau més gran i per comprar-la necessita uns diners que no té.
Per aconseguir liquiditat, el Pedro ha pensat en un jove arribat de terres llunyanes, Alberto Carlos es diu. Té un petit capital, suficient per pagar la nau que necessita el Pedro. A la primera reunió ja va  quedar clar que no hi havia sintonia entre tots dos. Es veia clar que l’Alberto Carlos, home sempre vestit de manera impecable amb les millors gales comprades a la capital, també pensava a fer negocis, però ell no volia ser només un col·laborador. Ell volia ser el nadó al bateig, la núvia al casament i el mort a l’enterrament. Tenia els diners que necessitava el Pedro i que podrien donar l’empenta definitiva al negoci, però ell volia el negoci.
Alguns dels amics de l’Alberto Carlos el van aconsellar unir-se amb el Pedro pel bé propi i perquè la ciutat de províncies en la qual vivien prosperaria, creixeria econòmicament i la riquesa arribaria a tothom.

Però l’Alberto Carlos ja s’havia fixat en un altre objectiu: una fàbrica de teixits que convertia la llana dels seus ramats d’ovelles en vestits que es venien per tota la comarca i voltants. L’amo d’aquesta fàbrica, el senyor Pablo era un xaval jove que havia heretat del seu oncle Mariano.
L’Alberto Carlos sí que veia la possibilitat de fer-se amb el negoci de les llanes del senyor Pablo, que tot i que hi havia rumors que deien que havia estudiat a la capital, tothom coincidia en què era un home curt de gambals, amb poca visió i que a les seves mans, les ovelles, la llana, els teixits i els vestits tenien poc futur. Una apreciació que lligava amb els vestits foscos que sempre lluïa i que el feien més gris i obscur del què deia la seva edat i intel·lecte. L’Alberto Carlos sí que veia la possibilitat de convertir aquella fàbrica familiar del senyor Pablo en una empresa coneguda a tot el país. Només li calia una inversió discreta i la imaginació desbordant que ell tenia.
Però els intents de l’Alberto Carlos per fer-se amb el negoci de les llanes tampoc fructificaven. El senyor Pablo potser no era un home brillant, però el seu negoci conservava la fidelitat dels seus clients.
Arribats a aquest punt, alguns dels amics de l’Alberto Carlos van deixar-lo sol per cercar i trobar més enllà dels somnis que tenia el seu amic.
En la seva desesperació per trobar un aliat per comprar la nau, el Pedro va intentar convèncer el senyor Pablo. A canvi d’una part dels guanys li va proposar invertir en l’expansió de “Hierros y otras cositas“. Però el senyor Pablo, de mentalitat conservadora i reservada li va contestar que tocar a l’hora llana i ferro era poc adequat, a banda d’una excentricitat absurda i que no entendria la seva clientela.
Pedro va continuar buscant socis i algú li va parlar d’una parella acabada d’arribar de Veneçuela on havien fet fortuna. En pocs anys van tornar a Espanya, s’havien construït una casa d’estil colonial als afores de la ciutat i s’havien comprat un marquesat a canvi d’una considerable quantitat de diners oferts a un amic d’un amic del cunyat del rei. La parella, coneguda com els Marquesos de les Galápagos s’havien dedicat a criar fills i poca cosa més i molts es preguntaven quants diners haurien d’haver guanyat a Amèrica per viure ara com uns reis sense fer res de res. Pedro va pensar que serien uns aliats ideals per fer la nau. Però aviat es va adonar que no.
Els indians que conservaven les formes rudes i malparlades i l’estètica colonial (llargues cabelleres, ell barba poc cuidada i ella cabells greixosos i enredats) van dir-li a Pedro que estaven disposats a invertir en la nau. Però en comptes d’una, n’havien de construir tres. Que els trenta treballadors eren pocs, la plantilla s’hauria de doblar, de tal manera que ara es contractessin una trentena de dones que haurien de tenir el mateix salari que els seus companys homes. Volien un dia de festa, jornades de només deu hores i una mena d’ajuda en cas de malaltia curta del mà d’obra. A més, volien fer de capatassos, tresorers i ambaixadors de l’empresa. Els Galàpagos exigien això i altres condicions que al pobre Pedro amb mentalitat emprenedora però amb límits li semblaven del tot inassumibles. Això, unit a què males llengües asseguraven que els marquesos havien matat amb les seves pròpies mans antics amics de les colònies per quedar-se amb els seus patrimonis, van fer desistir a Pedro d’aquesta aliança.
Pedro estava a punt d’abaixar els braços. Sense possibilitats per fer la nau, amb els clients demanant més del què ell podia aportar i amb la vigilància contínua dels que fossin socis seus… La situació era desesperada.
Va fer un últim intent. I preguntà als seus socis catalans si estaven disposats a rascar-se la butxaca per fer la nau. Però els catalans no tenien diners per fer-ho.
Enmig d’aquest vodevil, tots els personatges s’acaben coneixent. El Carlos Alberto acaba com el rosari de l’Aurora amb els marquesos de Galápagos, els quals tenen diversos episodis de llançament de pastissos a la cara contra el senyor Pablo i el Pedro, mentre els catalans arribats a la petita ciutat castellana fotien la traveta als personatges principals mentre es perseguien tots mentre sonava la música de Benny Hill (un personatge televisiu nascut dècades després del nostre relat).
I enmig d’aquesta persecució en el millor estil slapstick, entra en escena entra un senyor vestit de negre amb un barret de copa i cara i bigoti que denoten que mana molt i els ofereix a tots un tracte.
Li diu al Pedro que li cedeixi la fàbrica de cargols, al senyor Pablo que faci el mateix amb la de teixits, als Marquesos de Galàpagos que li donin les escriptures de la seva casa colonial, a Carlos Alberto que li vengui la seva ànima i als catalans que se’n tornin a les seves llunyanes terres. A canvi, el pro home els promet un càrrec de per vida amb alts honoraris a la seva companyia elèctrica de recent creació que ve a substituir l’enllumenat de gas que vesteixen carrers, cases i fàbriques.
Tots els personatges de vodevil surten de pet de l’escenari a través d’una porta giratòria que els condueix directes a l’elèctrica.
La porta gira i gira. Tots contents, exceptuant els que sempre resulten abandonats i que mai no surten als happy end dels vodevils: les ovelles, la llana, els socis de la boina, els amics del Carlos Alberto, els cargols, les volanderes, els claus, els trenta treballadors de “Hierros y otras cositas” i els dos gossos, que per cert es diuen Molly i Pirata.

Fí.

 

en castellà

Vodevil: Comedia teatral plagada de líos con diálogos picantes y con tema amoroso y poco trascendental.
Un buen vodevil siempre tiene que cuidar a sus personajes, estereotipos exagerados de las debilidades humanas. Cuanto más caricaturizados y ridiculizados, mejor.

Finales del siglo XIX, ciudad mediana en plena meseta castellana, fábrica “Hierros y otras cositas”, 30 trabajadores y dos perros que le dan vueltas alrededor.
El protagonista de nuestra comedia se llama Pedro, un empresario que lleva ya un tiempo dirigiendo una fábrica de tornillos y arandelas que suministra a otras empresas.
Pedro, personaje de canotier, bastón y americana a rayas blancas y rojas, pantalones amarillos y zapatos de charol, tiene mucho mérito, porque ha superado y sobrevivido a momentos más que difíciles. Algunos de sus socios le quisieron echar cuando  Pedro dijo que aparte de tornillos y arandelas quería empezar a fabricar clavos y tacos. Los socios se preguntaban porque diversificar un negocio que funcionaba bien, mientras que Pedro los contestaba que cuanto más cosas fabricaran, más venderían. Sus socios, con mentalidad conservadora y amantes de la boina calada hasta las orejas contraatacaban diciendo que fabricar más, también supondría más gastos y costes. La rivalidad se hizo todavía más patente cuando Pedro quiso colaborar con unos ferreteros catalanes. Los de la boina se encendieron de ira: cómo tenían que trabajar con gente que estaba tan lejos en la cuestión geográfica, ideológica y que además hablaban raro.
Estos socios ya lo tenían todo planeado para echar a Pedro cuando los astros se alinearon a favor del más débil. Tanto los 30 trabajadores de la fábrica como los perros que la cercaban y sobre todo los receptores de los tornillos, arandelas, claves y tacos exigieron que Pedro continuara al frente de la empresa. Y así fue. Pero el clan de la boina continuaba atento a cualquier despiste de Pedro para pegarle la patada.
Y ahora están especialmente atentos porque para asumir las nuevas obligaciones de hacer más productos y cumplir con los catalanes, Pedro necesita una nave más grande y para comprarla necesita un dinero que no tiene.
Para conseguir liquidez, Pedro ha pensado en un joven llegado de tierras lejanas, Alberto Carlos se llama. Ha hecho un pequeño capital, suficiente para pagar la nave que necesita Pedro. En la primera reunión ya quedó claro que no había sintonía entre los dos. Se veía claro que Alberto Carlos, hombre siempre vestido de manera impecable con las mejores gales compradas en la capital, también pensaba en hacer negocios, pero él no quería ser solo un colaborador. Él quería ser el bebé al bautizo, la novia en la boda y el muerto en el entierro. Tenía el dinero que necesitaba Pedro y que podrían dar el empujón definitivo al negocio, pero él quería el negocio.
Algunos de los amigos de Alberto Carlos le aconsejaron unirse a Pedro por el bien propio y porque la ciudad de provincias en la cual vivían prosperaría, crecería económicamente y la riqueza llegaría a todo el mundo.
Pero Alberto Carlos ya se había fijado en otro objetivo: una fábrica de tejidos que convertía la lana de sus manadas de ovejas en trajes que se vendían por toda la comarca y alrededores. El amo de esta fábrica, el señor Pablo era un chaval joven que había heredado de su tío Mariano.
Alberto Carlos sí que veía la posibilidad de hacerse con el negocio de las lanas del señor Pablo, que a pesar de que había rumores que decían que había estudiado en la capital, todo el mundo coincidía en qué era un hombre de pocas luces, con poca visión y que en sus manos, las ovejas, la lana, los tejidos y los trajes tenían poco futuro. Una apreciación que ligaba con los trajes negros que siempre lucía y que lo hacían más gris y oscuro del qué decía su edad e intelecto. Alberto Carlos sí que veía la posibilidad de convertir aquella fábrica familiar del señor Pablo en una empresa conocida en todo el país. Solo le hacía falta una inversión discreta y la imaginación desbordante que él tenía.
Pero los intentos de Alberto Carlos para hacerse con el negocio de las lanas tampoco fructificaban. El señor Pablo quizás no era un hombre brillante, pero su negocio conservaba la fidelidad de sus clientes.
Llegados a este punto, algunos de los amigos de Alberto Carlos lo dejaron solo para buscar y encontrar más allá de los sueños que tenía su amigo.
En su desesperación por encontrar un aliado para comprar la nave, Pedro intentó convencer el señor Pablo. A cambio de una parte de las ganancias le propuso invertir en la expansión de “Hierros y otras cositas”. Pero el señor Pablo, de mentalidad conservadora y reservada le contestó que tocar a la vez lana y hierro era poco adecuado, además de una excentricidad absurda y que no entendería su clientela.
Pedro continuó buscando socios y alguien le habló de una pareja acabada de llegar de Venezuela donde habían hecho fortuna. En pocos años volvieron a España, se habían construido una casa de estilo colonial en las afueras de la ciudad y se habían comprado un marquesado a cambio de una considerable cantidad de dinero ofrecido a un amigo de un amigo del cuñado del rey. La pareja, conocida como los Marqueses de las Galápagos se habían dedicado a criar hijos y poca cosa más y muchos se preguntaban cuánto dinero tendrían que haber ganado en América para vivir ahora como unos reyes sin hacer nada de nada. Pedro pensó que serían unos aliados ideales para hacer la nave. Pero pronto se dio cuenta que no.
Los indianos que conservaban las formas rudas y la estética colonial (largas cabelleras, él barba poco cuidada y ella cabellos grasientos y enredados) le dijeron a Pedro que estaban dispuestos a invertir en la nave. Pero en vez de una, tenían que construir tres. Que los treinta trabajadores eran pocos, la plantilla se tendría que doblar, de tal manera que ahora se contrataran una treintena de mujeres que tendrían que tener el mismo salario que sus compañeros hombres. Querían un día de fiesta, jornadas de solo diez horas y un tipo de ayuda en caso de enfermedad corta del asalariado. También exigían ser capataces, tesoreros y embajadores de la empresa. Los Galàpagos exigían esto y otras condiciones que al pobre Pedro, con mentalidad emprendedora pero con límites,  le parecían del todo inasumibles. Esto, unido a qué malas lenguas aseguraban que los marqueses habían matado con sus propias manos a  antiguos amigos de las colonias para quedarse con sus patrimonios, hicieron desistir a Pedro de esta alianza.
Pedro estaba a punto de bajar los brazos. Sin posibilidades para hacer la nave, con los clientes pidiendo más de lo qué él podía aportar y con la vigilancia continua de los que fueran socios suyos… La situación era desesperada.
Hizo un último intento. Y preguntó a sus socios catalanes si estaban dispuestos a rascarse el bolsillo para hacer la nave. Pero los catalanes no tenían dinero para hacerlo.
En medio de este vodevil, todos los personajes se acaban conociendo. Carlos Alberto acaba como el rosario de la Aurora con los marqueses de Galápagos, que tienen varios episodios de lanzamiento de pasteles a la cara contra el señor Pablo y Pedro, mientras los catalanes llegados en la pequeña ciudad castellanadisfrutaban poniendo  la zancadilla a los personajes principales mientras éstos se perseguían mientras sonaba la música de Benny Hill (un personaje televisivo nacido décadas después de nuestro relato).
Y en medio de esta persecución en el mejor estilo slapstick, en escena entra un señor vestido de negro con un sombrero de copa y cara y bigote que denotan que manda mucho y les ofrece a todos un trato.
Le dice a Pedro que le ceda la fábrica de tornillos, al señor Pablo que haga el mismo con la de tejidos, a los Marqueses de Galàpagos que le den las escrituras de su casa colonial, a Carlos Alberto que le venda su alma y a los catalanes que se vuelvan a sus lejanas tierras. A cambio, el pro hombre les promete un cargo en su compañía eléctrica de reciente creación que viene a sustituir el alumbrado de gas que visten calles, casas y fábricas.
Todos los personajes de vodevil salen escopeteados del escenario a través de una puerta giratoria que los conduce directos a la eléctrica.
La puerta gira y gira. Todos contentos, exceptuando los que siempre resultan abandonados y que nunca salen a los happy end de los vodevils: las ovejas, la lana, los socios de la boina, los amigos de Carlos Alberto, los tornillos, las arandelas, los clavos,los tacos, los treinta trabajadores de “Hierros y otras cositas” y los dos perros que le dan vueltas, que por cierto se llaman Molly y Pirata.

Fín

Carmena i les magdalenes

alcaldesa-Madrid-Manuela-Carmena-investidura_815928402_229564_1020x574

 

en català

Si no hi ha una alineació còsmica o un imprevist d’última hora el canvi polític a l’ajuntament de Madrid haurà durat quatre anys i gràcies. Quatre anys en els quals la veterana jutgessa Manuela Carmena ha estat l’alcaldessa de la capital espanyola.
Recordo com ara fa just 4 anys, Carmena sortia de l’ajuntament ja amb el bastó de batlle que encara guardava l’escalfor de la mà d’Ana Botella, l’escalfor transmès potser pels “cafès con leche in the Plaza Mayor“.
Al carrer, milers de madrilenys esperaven la seva nova alcaldessa i la corejaven amb els famosos crits de “sí se puede“, “no pasarán” o “Madrid es roja, aunque sea coja“. Aquell migdia l’ajuntament va obrir les seves portes perquè entressin molts madrilenys (i potser aire fresc) a algunes de les seves dependències i vaig viure en primera persona una catarsi entre bona part del poble i Carmena. Molts van viure el moment amb il·lusió, com si també ells entressin a governar la ciutat, després d’anys de mandats de la dreta, amb Álvarez del Manzano, Ruiz Gallardón o Ana Botella. Per primer cop des dels temps del professor Tierno Galván o de Juanito Barranco i de la Movida, Madrid tornava a tenir ajuntament d’esquerres.
Més enllà d’altres consideracions hi havia un canvi, començant per la seu municipal de la plaça de Cibeles. La seu és un dels edificis més elegants, monumentals i preciosos de Madrid, l’antiga seu de Correus i Telègrafs, una obra d’art construïda fa 100 anys en pedra i vidre per Palacios i Otamendi.
En el seu mandat, Ruiz Gallardón va decidir que les coses importants de Madrid s’havien de decidir des d’una atalaia com el palau de Cibeles i no des de l’edifici preciós però discret de la Plaza de la Villa. I concretament les grans decisions (com ara soterrar l’M-30 per sota del Manzanares ja soterrat, en una obra que va requerir de grues i maquinària pesant provinent de tota Europa) es firmarien en el despatx de l’alcalde que havia d’ocupar la torra central de l’antiga seu de Correus. Una decisió polèmica perquè es va prendre en plena crisi econòmica i es va apreciar com una maniobra massa opulenta i presumptuosa pels temps que corrien.
Carmena va transformar el búnquer de Gallardón en un espai ciutadà. Dins dels seus murs es van muntar des del pessebre nadalenc, fins a restaurants o una terrassa des d’on es pot veure la majestuosa font de Cibeles, el Banc d’Espanya, la bifurcació Alcalà-Gran Via o el Palau de Linares.
Carmena era d’alguna manera un tornar a temps passats que molts creien que serien millors, simplement perquè hi havia un canvi, un cop de mànega necessari després d’anys del mateix partit en les mateixes poltrones.
Carmena té un currículum que ja garantia canvis. Una alcaldessa filla d’una família de comerciants, que abans d’advocada treballava a una fàbrica de melmelades. Una dona afiliada durant molts anys al Partit Comunista d’Espanya. Una defensora d’obrers processats pel franquisme. Fundadora d’un bufet laboralista al carrer d’Atocha, en el qual el 1977 pistolers feixistes van entrar pistola en mà i van fer una matança colpidora, inoblidable, bàrbara. El seu perfil, indubtablement, era molt diferent dels seus immediats antecessors: fills del règim, hereus de la casta que sempre ha manat. Ella és més de ser lluitadora antifranquista, defensora de drets civils i promotora de la reinserció de presos que, per exemple l’Ana Botella.
El mandat de Carmena va començar amb més polèmica que altra cosa: atacs contra regidors seus per antigues piulades a les xarxes socials, que si la cavalcada de reis era protagonitzada per reines màgiques, que si retirava símbols franquistes de la ciutat sense els permisos pertinents, que si donava llicències a titellaires per fer obres irreverents, que si cedia massa espai i visibilitat a l’orgull gai en detriment de la tauromàquia (a la qual li va retirar subvencions) o que si Madrid s’havia convertit en un paradís per okupes, manters i delinqüents sifilítics.
Dues polèmiques m’han semblat especialment angoixants i empipadores. Es deia que Madrid s’havia convertit en un abocador: bruta, deixada i poc cuidada. M’emprenyava perquè Carmena va heretar uns contractes de neteja firmats per Botella i que molts deien que de manera voluntària aquestes empreses s’havien conjurat per donar aquesta imatge de deixadesa, conscients que rescindir els contractes era impossible i que molts ciutadans es pensessin que amb les dretes la cosa anava millor.
L’altra qüestió que m’ha tret de polleguera és Madrid Central. Vés per on Carmena creia que Madrid estava massa contaminada i a banda de prohibir la circulació i limitar la velocitat dels cotxes en alguns dies d’alta contaminació, es va proposar tancar el centre al trànsit. Quines coses oi? Alguns van veure Madrid Central com un atac a les llibertats i no una aposta pels vianants amb més voravies i menys carrils d’asfalt. De fet, algun rival a Carmena denuncià la situació passejant-se amb moto per la Gran Via.
No exagerem, però. Carmena ha fet coses malament, bé, regular o no ha fet res en alguns temes prioritaris. Com qualsevol altre alcalde, Botella inclosa.
Ha estat un mal de cap pels seus rivals i pels seus suposats amics com Pablo Iglesias, que l’ha acabat veient més com un perill a la seva vanitosa figura que una aliada per les seves polítiques.
Però el que ara més pot preocupar és que Carmena, que ha guanyat clarament les eleccions, serà segurament apartada per un pacte de perdedors entre PP, Ciutadans i l’extrema dreta. En el fons, aquests partits no els fan mal les polítiques de la jutgessa, els fa mal que el palau de Cibeles, s’hi assegui una que no és dels seus. I són tantes les ganes de fer-la fora que no han dubtat gens en recórrer a VOX per aconseguir-ho. Al cap i a la fi, el partit ultra és més dels seus que Carmena. I com ha dit algun dels seus contrincants polítcs: “que la abuela se vaya a su casa a hacer magdalenas”.

 

en castellà

Si no hay una alineación cósmica o un imprevisto de última hora el cambio político en el ayuntamiento de Madrid habrá durado cuatro años y gracias. Cuatro años en los cuales la veterana jueza Manuela Carmena ha sido la alcaldesa de la capital española.
Recuerdo como hace justo 4 años, Carmena salía del ayuntamiento ya con el bastón de alcaldesa que todavía guardaba el calor de la mano de Ana Botella, el calor transmitido quizás por los “cafés con leche in the Plaza Mayor”.
En la calle, miles de madrileños esperaban a su nueva alcaldesa y la coreaban con los famosos gritos de “sí se puede”, “no pasarán” o “Madrid es roja, aunque sea coja”. Aquel mediodía el ayuntamiento abrió sus puertas para que entraran muchos madrileños (y quizás aire fresco) en algunas de sus dependencias y viví en primera persona una catarsis entre buena parte del pueblo y Carmena. Muchos vivieron el momento con ilusión, como si también ellos entraran a gobernar la ciudad, después de años de mandatos de la derecha, con Álvarez del Manzano, Ruiz Gallardón o Ana Botella. Por primera vez desde los tiempos del profesor Tierno Galván o de Juanito Barranco y de la Movida, Madrid volvía a tener ayuntamiento de izquierdas.
Más allá otras consideraciones había un cambio, empezando por la sede municipal de la plaza de Cibeles. La sede es uno de los edificios más elegantes, monumentales y preciosos de Madrid, la antigua sede de Correos y Telégrafos, una obra de arte construida hace 100 años en piedra y vidrio por Palacios y Otamendi.
En su mandato, Ruiz Gallardón decidió que las cosas importantes de Madrid se tenían que decidir desde una atalaya como el palacio de Cibeles y no desde el edificio precioso pero discreto de la Plaza de la Villa. Y concretamente las grandes decisiones (como por ejemplo soterrar la M-30 por debajo del Manzanares ya soterrado, en una obra que requirió de grúas y maquinaria pesada proveniente de toda Europa) se firmarían en el despacho del alcalde que tenía que ocupar la torre central de la antigua sede de Correos. Una decisión polémica porque se tomó en plena crisis económica y se apreció como una maniobra demasiado opulenta y presuntuosa para los tiempos que corrían.
Carmena transformó el búnker de Gallardón en un espacio ciudadano. Dentro de sus muros se montaron desde el pesebre navideño, hasta restaurantes o una terraza desde donde se puede ver la majestuosa fuente de Cibeles, el Banco de España, la bifurcación Alcalà-Gran Vía o lo Palacio de Linares.
Carmena era de alguna manera un volver a tiempo pasados que muchos creían que serían mejores, simplemente porque había un cambio, un manguerazo necesario después de años del mismo partido en las mismas poltronas.
Carmena tiene un currículum que ya garantizaba cambios. Una alcaldesa hija de una familia de comerciantes, que antes de abogada trabajaba en una fábrica de mermeladas. Una mujer afiliada durante muchos años al Partido Comunista de España. Una defensora de obreros procesados por el franquismo. Fundadora de un bufete laboralista en la calle de Atocha, en el cual en 1977 pistoleros fascistas entraron pistola en mano e hicieron una matanza sobrecogedora, inolvidable, bárbara. Su perfil, indudablemente, era muy diferente de sus inmediatos antecesores: hijos del régimen, herederos de la casta que siempre ha mandado. Ella es más de ser luchadora antifranquista, defensora de derechos civiles y promotora de la reinserción de presos que, por ejemplo Ana Botella.
El mandato de Carmena empezó con más polémica que otra cosa: ataques contra regidores suyos por antiguas afirmaciones en las redes sociales, que si la cabalgata de reyes era protagonizada por reinas magas, que si retiraba símbolos franquistas de la ciudad sin los permisos pertinentes, que si daba licencias a titiriteros para hacer obras irreverentes, que si cedía demasiado espacio y visibilidad al orgullo gay en detrimento de la tauromaquia (a la cual le retiró subvenciones) o que si Madrid se había convertido en un paraíso de okupas, manteros y delincuentes sifilíticos.
Dos polémicas me han parecido especialmente angustiosas y lacerantes. Se decía que Madrid se había convertido en un vertedero: sucia, dejada y poco cuidada. Me incordiaba porque Carmena heredó unos contratos de limpieza firmados por Botella y que muchos decían que de manera voluntaria estas empresas se habían conjurado para dar esta imagen de dejadez, conscientes que rescindir los contratos era imposible y que muchos ciudadanos se pensaran que con las derechas la cosa iba mejor.
La otra cuestión que me ha sacado de quicio es Madrid Central. Carmena creía que Madrid estaba demasiado contaminada y además de prohibir la circulación y limitar la velocidad de los coches en algunos días de alta contaminación, se propuso cerrar el centro a los coches. Qué cosas! Algunos vieron Madrid Central como un ataque a las libertades y no una apuesta por los peatones con más aceras y menos carriles de asfalto. De hecho, algún rival a Carmena denunció la situación paseándose en moto por la Gran Vía.
No exageremos. Carmena ha hecho cosas mal, bien, regular o no ha hecho nada en algunos temas prioritarios. Como cualquier otro alcalde, Botella incluida.
Ha sido un dolor de cabeza para sus rivales y para supuestos amigos como Pablo Iglesias, que la ha acabado viendo más como un peligro a su vanidosa figura que una aliada por sus políticas.
Pero lo que ahora más puede preocupar es que Carmena, que ha ganado claramente las elecciones, será seguramente apartada por un pacto de perdedores entre PP, Ciudadanos y la extrema derecha. En el fondo, estos partidos no les duelen las políticas de la jueza, les duele que en el palacio de Cibeles, se siente una que no es de los suyos. Y son tantas las ganas de echarla que no han dudado en  recurrir a VOX para conseguirlo. Al fin y al cabo, el partido ultra es más de los suyos que Carmena. Y como ha dicho alguno de sus contrincantes polítcos: que se vaya a su casa a hacer magdalenas.
Neteja
Ressalta les paraules desconegudes
Utilitza les formes valencianes
Tradueix mentre s’escriu
Copia el text
Permet l’ús del text de manera anònima per millorar el servei de traducció
Premeu Ctrl + Intro per a traduir des del teclat

El Traductor de Softcatalà és un traductor automàtic entre el català i les següents llengües: castellà, anglès, portuguès, francès, occità (aranès) i aragonès, basat en el projecte de programari lliure Apertium.

Des de Softcatalà mantenim i millorem els diversos parells de llengües afegint paraules i regles noves. Si voleu col·laborar en el desenvolupament del Traductor, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres.

Baixeu l’aplicació per al vostre telèfon

El traductor de Softcatalà funciona gràcies a

Aquest web utilitza galetes pròpies i de tercers per optimitzar i adaptar-se a la vostra navegació i les vostres preferències, entre altres tasques. Si continueu navegant, entendrem que accepteu la nostra política de privacitat.
Accepta