El Tribunal Constitucional decidirà sobre Catalunya

Tribunal-Constitucional

En català

Us heu preguntat qui són els membres del Tribunal Constittucional, més enllà de cares sobre una toga?   Les dotze persones que decidiran el futur immediat de Catalunya i potser dels seus governants, més enllà de manifestacions multitudinàries i majories silencioses. Aquests són els seus magistrats .

Francisco Pérez de los Cobos. President del Tribunal. Nascut a Múrcia el 1962. Catedràtic de Dret del Treball. Se’l considera de l’anomenat sector conservador del Tribunal. Sota la seva presidència (8 de març de 2013) es va declarar inconstitucional la declaració de sobirania de Catalunya i d’altra banda es va sumar al sector progressista a l’hora de declarar legal la reforma del Codi Civil que permetia el casament entre persones del mateix sexe.
Arran del Cas Bárcenas es descobreix en un document de l’Agència Tributària que Pérez de los Cobos va ser afil·liat i donant del Partit Popular (entre 2008 i 2011), una dada que no va notificar al Senat en la compareixença prèvia per ser examinat sobre la seva idoneïtat com a magistrat del TC.
En la seva dilatada obra literària, Pérez de los Cobos fa diverses referències a Catalunya i al nacionalisme català. I diu en algun passatge “Quan un català està satisfet ho expressa dient A Mi Ja M’Està Bé”. O “Els diners són el bàlsam racionalitzador de Catalunya”. O “A Catalunya no hi ha cap acte polític d’interès sense una mostra d’onanisme”. Són frases segurament encertades, però que des d’el meu punt de vista i amb cert sentit comú es podrien aplicar a qualsevol part del món, però el murcià Pérez de los Cobos té aquesta fixació amb Catalunya.

Adela Súa, Bilbao, 1948. Vicepresidenta del Tribunal Constitucional. De tarannà progressista , aquesta advocada criminòloga també se la considera molt pròxima al nacionalisme basc. Alguns li recorden les seves postures favorables a què els abertzales de Bildu es poguessin presentar a les eleccions i per ser col·laboradora d’associacions com Gesto por la Paz. Va assessorar al ministre socialista Belloch en el seu Codi Penal.

Encarnació Roca i Trías. Jurista barcelonina, nascuda el 1940. És la primera catedràtica de Dret Civil a Espanya. Membre del sector progressista ha estat magistrada del Suprem, professora a la Universitat de Barcelona i Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Luis Ignacio Ortega, madrileny del 1953 i Fernando Valdés, Valladolid 1945 són dos catedràtics del sector progressista que en diverses ocasions han treballat a sou de la Fundació Pablo Iglesias, liderada per l’ex vicepresident del govern socialista Alfonso Guerra.
Una obra d’Ortega “Los socialistas y la Constitución” (1978) defineix el PSOE com “els autèntics valedors de la Llibertat i la Democràcia”. Anys després es descriu a la revista Leviatàn com “obertament socialista” i a finals dels 80 és designat assessor jurídic del president Felipe González.
Valdés, també col·laborador a la Fundació Pablo Iglesias té menys dades bibliogràfiques que Ortega a l’hora de definir la seva parcialitat, però crida l’atenció que aquest jurista proposat pel PSOE digui que “un membre del TC ha d’extremar el rigor i la imparcialitat per donar confiança a la ciutadania”.

Juan José González Rivas (Àvila, 1951). Expert i Catedràtic en Dret Comparat i Espanyol. Cum Laude per la Universitat Complutense de Madrid. Del sector conservador, proposat pel PP. Va saltar a l’actualitat quan com a magistrat del Suprem va denegar el permís a una jutja de Cantàbria que s’havia casat amb una altra dona. González Rivas ho va justificar dient que “les unions de fet i el matrimoni no són el mateix”, a pesar que el Codi Civil sí que ho reconeix.

Santiago Martínez Vares, santanderí del 1942. Va presidir la conservadora Associació Professional de la Magistratura entre 1997 i 2001. Aquest sòlid expert en Dret Públic és conegut per ser ponent de dues sentències referents a Catalunya; el 2009 avalant l’ensenyament de la religió catòlica a l’educació infantil, un extrem impugnat per Esquerra Republicana (ERC) i el 2010 demanant que el castellà fos llengua vehicular a les escoles catalanes.

Juan Antonio Xiol Ríos, barceloní de 1946. Progressista, col·laborador del ministre de Justícia del PSOE Fernando Ledesma, especialista en Contenciós Administratiu. Sobre el procés sobiranista a Catalunya , Xiol va declarar “un jutge no pot ser indiferent als consensos socials i ha d’incorporar-los a la interpretació de les lleis”.

Ricardo Enríquez Sancho (Madrid, 1944). De perfil conservador, coneix perfectament Espanya pels seus continus canvis de destí (això és bo o dolent?): Fuerteventura, Albacete, Badajoz, Ávila, Astúrias, Madrid. El 2007 va ser ponent d’una sentència del Suprem que il·legalitzava llistes electorals basques sospitoses d’estar lligades a ETA.

Antonio Narváez (Badajoz, 1958) Tinent Fiscal del Suprem va substituir en el TC a Enrique López, jutge col·laborador de La Razón que va dimitir del càrrec després que la policia l’enxampés en moto, begut i sense casc.
Narváez és un reconegut fiscal que es va oposar a investigar el Cas de les Dietes de Caja Navarra, on estava implicada la presidenta navarresa Yolanda Barcina. Aquest col·laborador habitual de la Fundació FAES de José María Aznar també va encapçalar la investigació judicial per il·legalitzar Sortu.

Pedro José González Trevijano (Madrid, 1958), Catedràtic de Dret Constitucional. Conservador, reconegut “home de dretes”, molt lligat al món universitari. Va ser rector de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, on impartien classes la germana del ministre Gallardón o el director de La Razón Paco Marhuenda. Trevijano va sortir de la Rey Juan Carlos amb una querella per haver donat destinació poc clara a 400 mil euros. Trevijano va formar part d’un equip d’experts que es va oposar a traslladar les restes mortals de Franco fora d’el Valle de los Caídos perquè seria “inoportú i dividiria i radicalitzaria la societat”. Trevijano també té pendent una querella per amenaces a un col·lega universitari.

Andrés Ollero, sevillà de 70 anys, catedràtic de la Universitat de Granada. Ex diputat del Partit Popular, va despertar molta polèmica pel fet que un parlamentari pogués passar a ser membre del TC, del poder legislatiu al judicial, sense purgatori previ i separador. I més polèmica si es te en compte que Ollero és Membre de l’Opus Dei, ha estat un ferm defensor del dret a la vida i ha reiterat sovint les seves posicions antiavortistes, un tema sobre el qual el Constitucional s’ha de pronunciar amb certa freqüència. Recordo Ollero com un diputat brillant, amb bona oratòria, però també amb un to dur, vehement i punyent. Repassant l’hemeroteca us deixo algunes de les seves frases com a parlamentari.
“Espanya és un paradís del turisme avortista”. “L’avortament és un acte de guerra de la mare contra el seu fill”. “Si fem d’Espanya un basar de Nacions, qui els pagarà a aquestes nacions les seves necessitats”. “El què està en joc és simplement un problema de finançament, els catalans…. Ja se sap”.

Aquests dotze homes i dones justos hauran de decidir si la Llei de Consultes i la convocatòria de la consulta del 9 de novembre són o no ajustades a Dret, si són o no ajustades a la Constitució.

En castellà

¿Te has preguntado quiénes son los miembros del Tribunal Constittucional? Las doce personas que decidirán el futuro inmediato de Catalunya i quizás de sus gobernantes, más allá de manifestaciones multitudinarias y mayorías silenciosas. Estos son sus magistrados


Francisco Pérez de los Cobos. Presidente del Tribunal. Nacido en Murcia en 1962 Catedrático de Derecho del Trabajo. Se le considera del llamado sector conservador del Tribunal. Bajo su presidencia (8 de marzo de 2013) se declaró inconstitucional la declaración de soberanía de Cataluña y por otro lado se sumó al sector progresista a la hora de declarar legal la reforma del Código Civil que permitía el matrimonio entre personas del mismo sexo.
A raíz del Caso Bárcenas se descubre en un documento de la Agencia Tributaria que Pérez de los Cobos fue afiliado y donante del Partido Popular (entre 2008 y 2011), un dato que no notificó al Senado en la comparecencia previa para ser examinado sobre su idoneidad como magistrado del TC.
En su dilatada obra literaria, Pérez de los Cobos hace varias referencias a Cataluña y al nacionalismo catalán. Y dice en algún pasaje “Cuando un catalán está satisfecho lo expresa diciendo A mí ya me está Bien“. O El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña“. O En Cataluña no hay ningún acto político de interés sin una muestra de onanismo“. Son frases seguramente acertadas, pero que desde mi punto de vista y con cierto sentido común se podrían aplicar a cualquier parte del mundo, pero el murciano Pérez de los Cobos tiene esta fijación con Cataluña.

Adela Súa, Bilbao, 1948 Vicepresidenta del Tribunal Constitucional. De talante progresista, esta abogada criminóloga también se la considera muy próxima al nacionalismo vasco. Algunos le recuerdan sus posturas favorables a que los abertzales de Bildu se pudieran presentar a las elecciones y por ser colaboradora de asociaciones como Gesto por la Paz. Asesoró al ministro socialista Belloch en su Código Penal.

Encarnación Roca y Trías. Jurista barcelonesa, nacida el 1940 Es la primera catedrática de Derecho Civil en España. Miembro del sector progresista ha sido magistrada del Supremo, profesora en la Universidad de Barcelona y Cruz de Sant Jordi de la Generalidad.

Luis Ignacio Ortega, madrileño de 1953 y Fernando Valdés, Valladolid 1945 son dos catedráticos del sector progresista que en varias ocasiones han trabajado a sueldo de la Fundación Pablo Iglesias, liderada por el ex vicepresidente del gobierno socialista Alfonso Guerra.
Una obra de Ortega Los socialistas y la Constitución(1978) define el PSOE como los auténticos valedores de la Libertad y la Democracia“. Años después se describe en la revista Leviatán como abiertamente socialista” y a finales de los 80 es designado asesor jurídico del presidente Felipe González.
Valdés, también colaborador en la Fundación Pablo Iglesias tiene menos datos bibliográficos que Ortega a la hora de definir su parcialidad, pero llama la atención que este jurista propuesto por el PSOE diga que “un miembro del TC debe extremar el rigor y la imparcialidad para dar confianza a la ciudadanía “.

Juan José González Rivas (Ávila, 1951). Experto y Catedrático en Derecho Comparado y Español. Cum Laude por la Universidad Complutense de Madrid. Del sector conservador, propuesto por el PP. Saltó a la actualidad cuando como magistrado del Supremo denegó el permiso a una juzga de Cantábria que se había casado con otra mujer. González Rivas lo justificó diciendo que “las uniones de hecho y el matrimonio no son lo mismo“, a pesar de que el Código Civil sí lo reconoce.

Santiago Martínez Vares, santanderino de 1942. Presidió la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura entre 1997 y 2001 Este sólido experto en Derecho Público es conocido por ser ponente de dos sentencias referentes en Cataluña; en 2009 avalando la enseñanza de la religión católica en la educación infantil, un extremo impugnado por Esquerra Republicana (ERC) y en 2010 pidiendo que el castellano fuera lengua vehicular en las escuelas catalanas.

Juan Antonio Xiol Ríos, barcelonés de 1946 Progresista, colaborador del ministro de Justicia del PSOE Fernando Ledesma, especialista en Contencioso Administrativo. Sobre el proceso soberanista en Cataluña, Xiol declaró “un juez no puede ser indiferente a los consensos sociales e incorporará a la interpretación de las leyes”.

Ricardo Enríquez Sancho (Madrid, 1944). De perfil conservador, conoce perfectamente España por sus continuos cambios de destino (esto es bueno o malo?): Fuerteventura, Albacete, Badajoz, Ávila, Asturias, Madrid. En 2007 fue ponente de una sentencia del Supremo que ilegalizaba listas electorales vascas sospechosas de estar ligadas a ETA.

Antonio Narváez (Badajoz, 1958) Teniente Fiscal del Supremo sustituyó en el TC a Enrique López, juez, colaborador de La Razón que dimitió del cargo después de que la policía lo pillara en moto, bebido y sin casco.
Narváez es un reconocido fiscal que se opuso a investigar el Caso de las Dietas de Caja Navarra, donde estaba implicada la presidenta navarra Yolanda Barcina. Este colaborador habitual de la Fundación FAES de José María Aznar también encabezó la investigación judicial para ilegalizar Sortu.

Pedro José González Trevijano (Madrid, 1958), Catedrático de Derecho Constitucional. Conservador, reconocido “hombre de derechas”, muy ligado al mundo universitario. Fue rector de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, donde impartían clases la hermana del ministro Gallardón o el director de La Razón Paco Marhuenda. Trevijano salió de la Rey Juan Carlos con una querella por haber dado destino poco claro a 400 mil euros. Trevijano formó parte de un equipo de expertos que se opuso a trasladar los restos mortales de Franco fuera de el Valle de los Caídos porque sería inoportuno y dividiría y radicalizaría la sociedad”. Trevijano también tiene pendiente una querella por amenazas a un colega universitario.

Andrés Ollero, sevillano de 70 años, catedrático de la Universidad de Granada. Ex diputado del PP, despertó mucha polémica debido a que un parlamentario pudiera pasar a ser miembro del TC, del poder legislativo al judicial, sin purgatorio previo y separador. Y más polémica si se tiene en cuenta que Ollero es Miembro del Opus Dei, ha sido un firme defensor del derecho a la vida y ha reiterado a menudo sus posiciones antiabortistas, un tema sobre el que el Constitucional debe pronunciarse con cierta frecuencia. Recuerdo Ollero como un diputado brillante, con buena oratoria, pero también con un tono duro, vehemente y punzante. Repasando la hemeroteca os dejo algunas de sus frases como parlamentario.
“España es un paraíso del turismo abortista“. El aborto es un acto de guerra de la madre contra su hijo”. Si hacemos de España un bazar de Naciones, quien les pagará a estas naciones sus necesidades“. Lo que está en juego es simplemente un problema de financiación, los catalanes . Ya se sabe .

Estos doce hombres y mujeres justos deberán decidir si la Ley de Consultas y la convocatoria de la consulta del 9 de noviembre son o no ajustadas a Derecho, si son o no ajustadas a la Constitución.

Una gran nació no necessita massa territori.

Britannia

En català

Sempre m’ha cridat l’atenció Anglaterra, la part més coneguda de l’illa de la Gran Bretanya, que juntament amb la part nord d’Irlanda forma part del Regne Unit.

Els pobladors d’aquesta apartada zona al nord d’Europa van ser un gra al cul per l’Imperi Romà que els va intentar conquerir en diverses ocasions (entre els anys 100 i 200 després de Crist), un Imperi Romà que va acabar construint en territori britànic diverses muralles que separaven la seva civilització de la irracionalitat tribal dels nadius.

Els celtes, els saxons, els juts, els anglos, els normands, els vikings en diferents moments van conquerir parts de l’illa. Durant l’Edat Mitjana els Plantagenet van fer d’aquella terra de bàrbars una cosa semblant a un territori cohesionat i unit sota la Corona. Una Corona que va decidir que des d’aquella illa havien d’anar a l’altra part del món a fer les Croades. Amb els Tudor i els Estuard, Anglaterra es va fer més poderosa i pugnava sota les ordres del seu Parlament popular amb les monarquies absolutistes d’ Espanya i França per fer-se amb la supremacia al món.

En el segle XVI aquella illa llunyana llençava el desafiament impossible, rebutjava l’autoritat de Roma, del Papa i el seu rei Enric VIII es declara cap de l’església britànica, aboleix el celibat dels capellans, retira les imatges de les esglésies i fa una botifarra ben grossa al Vaticà.
No us avorriré amb més dades històriques, tot i recomanar-vos rellegir les històries de Crommwell i l’Anglaterra Republicana (1649-1666), el savi regnat de Carles II (1660-1685) o l’annexió d’Escòcia (1707).

El segle XIX, sota el regnat de Victòria, la Gran Bretanya és una potència industrial, agrària i comercial que domina les rutes marítimes i arriba a forjar un Imperi de 30 milions de metres quadrats i 400 milions d’habitants. Gràcies als aventurers britànics arriben a dominar La Índia, la Xina o Birmània a Àsia; Egipte, Sudan o l’actual Sud-àfrica, a Àfrica; els actuals Estats Units, Canadà, o Jamaica a Amèrica i tota Oceania, on van fer d’Austràlia i Nova Zelanda, primer les seves presons i després punt clau d’on treure les matèries primeres. Un Imperi que a diferència d’altres casos continua mantenint un vincle entre la metròpolis i les antigues colònies a través de la Commonwealth.

La llista de personatges, científics, artistes, polítics, exploradors, militars i literats d’aquesta indòmita illa és infinita i tots han marcat èpoques, àmbits i fites: Ricard Cor de Lleó, la Reina Elizabeth, William Shakespeare, l’Almirall Horatio Nelson, Diana de Gal·les, els Beatles, Isaac Newton, Charles Darwin, Florence Nightingale, Winston Churchill, Alexander Graham Bell, Francis Drake, Charles Dickens, James Watt, Livingstone i Stanley, Margaret Thatcher…. Infinit.

Els britànics han estat capaços de travessar el món en ple segle XX, sense ni tan sols pensar en la via diplomàtica (inventada per a ells com el futbol i els sandvitxos), per defensar uns illots perduts davant les costes argentines (les Fackalnd-les Malvines) i recuperar-les amb quatre canonades després de la invasió feta per la Junta de Generals i Dictadors de l’Argentina dels anys 70. Han mantingut el seu sistema mètric, de superfície i de pes propis, continuen conduint pel lloc contrari a la resta, s’han beneficiat d’una Europa unida, sense arriscar la seva Lliura Esterlina, han inventat la minifalda, han aconseguit que es continuïn omplint estadis per veure concerts de rockers de setanta anys, saltar-se generacions en la línia successòria reial sense posar en qüestió la Corona o fer eternes i immortals a reines i a reines mare. Han convertit assassins com Jack l’esbudellador en icones simpàtiques reconegudes al món i han fet d’un ridícul bombí negre i un paraigua un senyal d’elegància.

I dit tot això i a pesar que ho sembli, jo no em considero un anglòfil (sempre m’ha agradat més l’antipàtica França). Això sí, aquesta illa que és Europa sense estar-hi, aquesta terra aïllada geogràficament però que està present a tot el món ha de ser considerada una gran nació, capaç en el segle XXI de permetre un referèndum perquè una part de l’illa decideixi si vol o no marxar tres-cents anys després. I davant del desafiament, el primer ministre ha dedicat l’hora del te per dir que “la independència d’Escòcia li trencaria el cor”, res d’amenaces ni contes de por per a nens. Teatre intel·ligent. Shakespeare i Churchill units.

Grans (no dels romans). God Save the Queen!


En castellà

Siempre me ha llamado la atención Inglaterra, la parte más conocida de la isla de Gran Bretaña, que junto con la parte norte de Irlanda forma parte del Reino Unido.

Los pobladores de esta apartada zona al norte de Europa fueron un grano en el culo por el Imperio Romano que los intentó conquistar en varias ocasiones (entre los años 100 y 200 después de Cristo), un Imperio Romano que terminó construyendo en territorio británico varias murallas que separaban su civilización de la irracionalidad tribal de los nativos.

Los celtas, los sajones, los jutos, los anglos, los normandos, los vikingos en diferentes momentos conquistaron partes de la isla. Durante la Edad Media los Plantagenet hicieron de aquella tierra de bárbaros algo parecido a un territorio cohesionado y unido bajo la Corona. Una Corona que decidió que desde aquella isla tenían que ir a la otra parte del mundo a hacer las Cruzadas.
Con los Tudor y los Estuardo, Inglaterra se hizo más poderosa y pugnaba bajo las órdenes de su Parlamento popular con las monarquías absolutistas de España y Francia para hacerse con la supremacía en el mundo.

En el siglo XVI aquella isla lejana lanzaba el desafío imposible, rechazaba la autoridad de Roma, del Papa y su rey Enrique VIII se declara cabeza de la iglesia británica, abole el celibato de los curas, retira las imágenes de las iglesias y hace una morcilla bien grande en el Vaticano.

No os aburriré con más datos históricos, aunque recomendaría releer las historias de Crommwell y la Inglaterra Republicana (1649-1666), el sabio reinado de Carlos II (1660-1685) o la anexión de Escocia (1707) .

El siglo XIX, bajo el reinado de Victoria, Gran Bretaña es una potencia industrial, agraria y comercial que domina las rutas marítimas y llega a forjar un Imperio de 30 millones de metros cuadrados y 400 millones de habitantes. Gracias a los aventureros británicos llegan a dominar La India, China o Birmania en Asia; Egipto, Sudán o la actual Sudáfrica, en África; los actuales Estados Unidos, Canadá, o Jamaica en América y toda Oceanía, donde hicieron de Australia y Nueva Zelanda, primero sus cárceles y luego punto clave de donde sacar las materias primas. Un Imperio que a diferencia de otros casos sigue manteniendo un vínculo entre la metrópolis y las antiguas colonias a través de la Commonwealth.

La lista de personajes, científicos, artistas, políticos, exploradores, militares y literatos de esta indómita isla es infinita y todos han marcado épocas, ámbitos y metas: Ricardo Corazón de León, la Reina Elizabeth, William Shakespeare, el Almirante Horatio Nelson , Diana de Gales, los Beatles, Isaac Newton, Charles Darwin, Florence Nightingale, Winston Churchill, Alexander Graham Bell, Francis Drake, Charles Dickens, James Watt, Livingstone y Stanley, Margaret Thatcher …. Infinito.

Los británicos han sido capaces de atravesar el mundo en pleno siglo XX, sin ni siquiera pensar en la vía diplomática (inventada por ellos como el fútbol y los sándwiches), para defender unos islotes perdidos frente a las costas argentinas (las Fackalnd-las Malvinas) y recuperarlas con cuatro cañonazos después de la invasión hecha por la Junta de Generales y Dictadores de la Argentina de los años 70 , han mantenido su sistema métrico, de superficie y de peso propios, siguen conduciendo por el lugar contrario al resto, se han beneficiado de una Europa unida, sin arriesgar su Libra Esterlina, han inventado la minifalda, han conseguido que se sigan llenando estadios para ver conciertos de rockeros de setenta años, saltarse generaciones en la línea sucesoria real sin poner en cuestión la Corona o hacer eternas e inmortales a reinas y a reinas madre. Han convertido asesinos como Jack el destripador en iconos simpáticos reconocidos en el mundo y han hecho de un ridículo bombín negro y un paraguas una señal de elegancia.

Y dicho todo esto y a pesar de que lo parezca, yo no me considero un anglófilo. Eso sí, esta isla que es Europa sin estar, esta tierra aislada geográficamente pero que está presente en todo el mundo debe ser considerada una gran nación, capaz en el siglo XXI de permitir un referéndum para que una parte de la isla decida si quiere o no marchar trescientos años después. Y ante el desafío, el primer ministro ha dedicado la hora del té para decir que “la independencia de Escocia me rompería el corazón”, nada de amenazas ni cuentos de miedo para niños. Teatro inteligente, Shakespeare y Churchill en uno.

Grandes. God Save the Queen!

Votar o no?

urna
En català
Consulta 9 de novembre de 2014.
És legal? Diuen que potser no.
És justa? Vés a saber.
És convenient? Segur que hi ha opinions per a tots els gustos.
Preocupa? I tant, sobretot als que no hi són i als que no hi volen ser.
Molesta? Molt, fins l’odi.
Incomoda? Massa a un munt de gent.
Per què preocupa, molesta i incomoda? Perquè hi ha por a perdre una part important del què es posseeix.
Fa il.lusió? Molta i a molts.
Fa falta? Una part important dels interessats ho tenen clar i molt.
La majoria vol canviar aquesta situació? Interessant pregunta.
Solució? Votar i esbair tots aquest dubtes.
Davant dubtes i interrogants…és bo trobar respostes.
Democràcia real. Votar no és il.legal, no és un perill, no és el llop.

Espanya vol que Catalunya sigui socia vitalicia

marcas-skolti-lab-twitter-500x180

En català

La vida moderna m’ha fet ser soci de diversos clubs. I no em refereixo al món del futbol on només he estat, sóc i seré incondicional del Barça, sinó que em refereixo a aquells clubs als quals estàs obligat a pagar una quota si vols fer una vida més o menys normal en una ciutat del segle XXI. D’entrada, la societat ens obliga a pertànyer a una companyia elèctrica que ens serveixi la llum a domicili. El meu club de la llum ara per ara és Endesa, tot i que cada cert temps canvio d’equip per acollir-me a ridícules rebaixes a la factura, de tal manera que en els últims anys he format part dels clubs Iberdrola o Gas Natural.

Parlant de gas, en aquesta forma de rebre energia que em permet gaudir d’aigua calenta i calefacció també faig el mateix tripijoc de canviar de companyia sovint per tal de pagar una miqueta menys. Ara formo part de Gas Natural.

En el telèfon, sóc un soci veterà de Telefònica, que a preus més o menys acceptables em proporciona telèfon a casa, mòbil, Internet i també televisió.

A nivell bancari, el que us parla a través d’aquest article forma part de diversos clubs; La Caixa on tinc una llibreta des que vaig néixer com gairebé tot bon català. Vaig fer la hipoteca amb Banesto fa molts anys, però els desitjos divins d’Emilio Botín m’han fet que ara la hipoteca l’estigui pagant al Santander. A més, la nòmina i el Pla de Pensions els tinc a ING Direct, un grup holandès, això és el món globalitzat.

Des de fa uns anys també formo part del que alguns denominen família Apple: tinc un IPhone i un IPad, des del qual ara us escric aquestes línies. El cert és que en l’última setmana tinc més sensació de formar part d’aquesta família, perquè se m’ha trencat la pantalla de l’IPad i lluito i parlo molt amb les entranyes d’aquest grup per tal que m’arreglin o canviïn el terminal. Per cert, que tot i pagar l’assegurança , encara estic barallant-me amb ells perquè em resolguin el problema.

La llista de clubs als que pertanyo seguiria així fent-se llarga i llarga: la meva Junta de veins, l’empresa on treballo, el col·legi de la canalla, els antics amics de la meva escola, els vells companys de facultat, els col·legues de la feina, els coneguts que fem les mateixes col·leccions, els amics del barri, els de la infància, els que et proporciona el temps, els clubs dels quals em sento part són inacabables, sóc fan i consumidor de Coca Cola, Vichy Catalán, Torró de Suchard Clàssic, Gaspatxo Alvalle, Anxoves de L’Escala, Cola Cao, Marcilla, Woll Damm, Codorniu, Pastes Gallo, Danone, Lacoste, Levi’s, Philips…

No puc fer com el Groucho Marx que deia que no seria de cap club que l’acceptés com a soci, perquè la llista de grups als quals pertanyo de forma voluntària o no és llarguíssima.

I tots aquests clubs em donen a parts iguals un bon servei (generalment) però també alguns disgustos. I quan passa això intento canviar de club. D’Endesa a Iberdrola, de Telefònica a Jazztel, del Santander al BBVA, de GolTV a Canal Plus de Ralph Laurent a Boss. I quan el servei no em convenç i decideixo marxar d’aquest club hi ha una cosa que en molts casos encara em fot més… que els clubs que vull abandonar m’ofereixin una contraproposta perquè em continuï quedant-me amb ells. Ho fan a través d’una rebaixa de la quota o millorant el servei i les prestacions mantenint el mateix preu. Aleshores cremo adrenalina i els dic de tot… Ara que marxo m’oferiu una cosa que mai m’heu ofert com a soci fiable i fidel?

Són potser mons paral·lels i incomparables. Una companyia és un club. Un país, potser també. Però una companyia no és ben bé un país. Ara, molts catalans volen canviar de país, de club i marxar a un altre país que ofereixi millors prestacions, millors preus, un altre club. Però a diferència de Canal Plus, Endesa o Telefònica, Espanya no ofereix cap contraproposta perquè et quedis amb ells. Diuen que aquest club és etern i que no pots canviar perquè el contracte que vas firmar és vitalici. Aquí, funciona el monopoli. Constitucional però monopoli.

En castellà

La vida moderna me ha hecho ser socio de varios clubes. Y no me refiero al mundo del fútbol donde sólo he estado, soy y seré incondicional del Barça, sino que me refiero a aquellos clubes a los que estás obligado a pagar una cuota si quieres hacer una vida más o menos normal en una ciudad del siglo XXI . De entrada, la sociedad nos obliga a pertenecer a una compañía eléctrica que nos sirva la luz a domicilio. Mi club de la luz hoy por hoy es Endesa, aunque cada cierto tiempo cambio de equipo para acogerme en ridículas rebajas en la factura, de tal manera que en los últimos años he formado parte de los clubes Iberdrola o Gas Natural .

Hablando de gas, en esta forma de recibir energía que me permite disfrutar de agua caliente y calefacción también hago lo mismo amaño de cambiar de compañía a menudo para pagar un poquito menos. Ahora formo parte de Gas Natural.

En el teléfono, soy un socio veterano de Telefónica, que a precios más o menos aceptables me proporciona teléfono en casa, móvil, Internet y también televisión.

A nivel bancario, el que os habla a través de este artículo forma parte de varios clubes; La Caixa donde tengo una libreta desde que nací como casi todo buen catalán. Hice la hipoteca con Banesto hace muchos años, pero los deseos divinos de Emilio Botín me han hecho que ahora la hipoteca la esté pagando al Santander. Además, la nómina y el Plan de Pensiones los tengo a ING Direct, un grupo holandés, esto es el mundo globalizado.

Desde hace unos años también formo parte de lo que algunos denominan familia Apple: tengo un IPhone y un IPad, desde el que ahora os escribo estas líneas. Lo cierto es que en la última semana tengo más sensación de formar parte de esta familia, porque se me ha roto la pantalla del IPad y lucho y hablo mucho con las entrañas de este grupo para que me arreglen o cambien el terminal. Por cierto, que a pesar de pagar el seguro, aún estoy peleando con ellos para que me resuelvan el problema.

La lista de clubes a los que pertenezco seguiría así haciéndose larga y larga: mi Junta de vecinos, la empresa donde trabajo, el colegio de los niños, los antiguos amigos de mi escuela, los viejos compañeros de facultad, los colegas del trabajo, los conocidos que hacemos las mismas colecciones, los amigos del barrio, los de la infancia, los que te proporciona el tiempo, los clubes de los que me siento parte son interminables, soy fan y consumidor de Coca Cola, Vichy Catalán, Turrón de Suchard Clásico, Gazpacho Alvalle, Anchoas de L’Escala, Cola Cao, Marcilla, Woll Damm, Codorniu, Pastas Gallo, Danone, Lacoste, Levi s, Philips

No puedo hacer como Groucho Marx que decía que no sería de ningún club que lo aceptara como socio, porque la lista de grupos a los que pertenezco de forma voluntaria o no es larguísima.

Y todos estos clubes me dan a partes iguales un buen servicio (generalmente) pero también algunos disgustos. Y cuando pasa eso intento cambiar de club. De Endesa a Iberdrola, de Telefónica en Jazztel, del Santander en el BBVA, de GolTV en Canal Plus, de Ralph Laurent a Boss. Y cuando el servicio no me convence y decido marchar de este club hay algo que en muchos casos todavía me jode más … que los clubes que quiero abandonar me ofrezcan una contrapropuesta para que me siga quedando con ellos. Lo hacen a través de una rebaja de la cuota o mejorando el servicio y las prestaciones manteniendo el mismo precio. Entonces quemo adrenalina y les digo de todo … Ahora que me voy me ofrecéis algo que nunca me habéis ofrecido como socio fiable y fiel?

Son quizás mundos paralelos e incomparables. Una compañía es un club. Un país, tal vez también. Pero una compañía no es exactamente un país. Ahora, muchos catalanes quieren cambiar de país, de club y marchar a otro país que ofrezca mejores prestaciones, mejores precios, otro club. Pero a diferencia de Canal Plus, Endesa o Telefónica, España no ofrece ninguna contrapropuesta para que te quedes con ellos. Dicen que este club es eterno y que no puedes cambiar porque el contrato que firmaste es vitalicio. Aquí, funciona el monopolio. Constitucional pero monopolio.

“Victus”, tornen a cremar llibres?

bakunin-foto-hoguera-2

En català

Vaig llegir “Victus” de l’Albert Sánchez Piñol fa poc més d’un any. El llibre em va entretenir, em va captivar des de les primeres pàgines i també em va emocionar. Em va emocionar pel fet que un barceloní com jo s’ha d’emocionar sí o sí quan repassa encara que sigui 300 anys després com la seva ciutat va viure aquella dura experiència: bombardejos, setge, fam, horror, mort, aniquilament. L’obra va ser redactada d’entrada en castellà, després es van fer edicions en català i una trentena de llengües. L’autor és un català de cognom espanyol, (com tants i tants altres) que amb aquesta i altres publicacions ha aconseguit vendre molt i molt. Només per això les autoritats culturals espanyoles i catalanes han de fer costat i promocionar una obra com aquesta. I així ha estat fins ara. De fet, aquesta mateixa setmana l’Institut Cervantes feia una nova presentació de “Victus” a Utrecht, Holanda. Però a última hora, una trucada feta des d’algun despatx trist i fosc ha frenat aquest acte. La raó oficial esgrimida pel “Cervantes” és que la presentació es podria haver polititzat i sobretot en vigílies de l’11 de setembre, Diada de Catalunya i el 9 de novembre, data del referèndum pel dret a decidir.

Dit això voldria fer unes quantes consideracions al respecte:

-“Victus” és un llibre històric. Fet per un català. Cert. Però l’obra no és una recreació d’una batalla entre catalans i castellans, i sí una de les moltes batalles que es van viure en aquells temps convulsos i en aquests territoris inestables per una pugna dinàstica per regnar. Era una guerra entre borbònics i carlistes i on cada bàndol comptava amb castellans, catalans, francesos, anglesos, holandesos, suïssos. Això em fa pensar que el censor que ha prohibit l’acte d’aquesta setmana a Utrecht és un pobre ignorant que no s’ha llegit el llibre, perquè tampoc llegeix massa més que els prospectes del Viagra.

-“Victus” reviu la caiguda de Barcelona el setembre de 1714 després d’un llarg setge. La seva població abandonada pels seus al·liats, poc armada, amb molta gana i molta més por va ser massacrada per un exèrcit perfectament entrenat, preparat i dotat que durant setmanes va sotmetre la ciutat. I això incomodi més o menys, és un fet històric. Punt. Una part de la Història que ha tingut gran acollida a Catalunya, però també a la resta d’Espanya i a molts altres llocs del món (recordo que ha estat traduïda a una trentena d’idiomes). Això em fa pensar que el censor que ha prohibit l’acte d’aquesta setmana a Utrecht és un pobre ignorant que no ha tingut ni tan sols una visió mercantilista dels fets i ha vetat la possibilitat d’obtenir ingressos addicionals per aquesta obra.

-“Victus” és només un llibre. És ni més ni menys un llibre. Un lligall de pàgines de paper cosit al llom d’unes tapes més o menys dures, però que mai no fa mal. I això no pot fer por a ningú amb dos dits de front, no pot fer por a algú intel·ligent, llest o com a mínim curiós. Només pot fer por a polítics censors. Li feia por a Hitler, a règims autoritaris que no volien que els seus súbdits es preguntessin coses i dubtessin dels seus dictadors.

-Tot això em fa pensar que si revisqués….Cervantes, el manc de Lepant, agafaria la mateixa espasa que li va separar el seu braç de la resta del cos i li tallaria les pilotes petites i llefiscoses a aquest censor. I tot seguit Don Miguel demanaria que el seu nom fos esborrat de totes les façanes del món on hi figura, esborrat de l’Institut que té com a única raó de ser la promoció de la cultura i llengua espanyola i de totes les altres cooficials de l’Estat.

Dit això, dues últimes coses:

1-entenc cada cop més a aquells paisans meus que diuen que no volen estar en un país on existeixen despatxos tristos i foscos, on de nit un censor amb pilotes petites i llefiscoses deixa de llegir les contraindicacions del Viagra i despenja el telèfon per trucar a Utrecht i prohibir la presentació d’un llibre perquè es pot polititzar l’acte.

2-vull felicitar la diplomàcia espanyola. Fent nyaps com aquests que es veuen a tot Europa i a tot el món, Catalunya té cada cop més aprop marxar d’Espanya. I en cas de setge com el del 1714, aquesta vegada potser sí els catalans reben ajut exterior, encara que només sigui perquè l’exterior no vol saber res de segons quins censors que prefereixen vetar llibres que fundacions franquistes i feixistes.

En castellà

Leí “Victus” de Albert Sánchez Piñol hace poco más de un año. El libro me entretuvo, me cautivó desde las primeras páginas y también me emocionó. Me emocionó por el hecho de que un barcelonés como yo ha de emocionarse sí o sí cuando repasa aunque sea 300 años después como su ciudad vivió aquella dura experiencia: bombardeos, asedio, hambre, horror, muerte, aniquilamiento. La obra fue redactada de entrada en castellano, después se hicieron ediciones en catalán y una treintena de lenguas. El autor es un catalán de apellido español, (como tantos y tantos otros) que con esta y otras publicaciones ha logrado vender mucho y mucho. Sólo por eso las autoridades españolas y catalanas deben apoyar y promocionar una obra como ésta. Y así ha sido hasta ahora. De hecho, esta misma semana el Instituto Cervantes hacía una nueva presentación de “Victus” en Utrecht, Holanda. Pero a última hora, una llamada hecha desde algún despacho triste y oscuro ha frenado este acto. La razón oficial esgrimida por el “Cervantes” es que la presentación se podría haber politizado y sobre todo en vísperas del 11 de septiembre, Diada de Cataluña y el 9 de noviembre, fecha del referéndum por el derecho a decidir.

Dicho esto quisiera hacer algunas consideraciones al respecto:

– “Victus” es un libro histórico. Hecho por un catalán. Cierto. Pero la obra no es una recreación de una batalla entre catalanes y castellanos, y sí una de las muchas batallas que se vivieron en aquellos tiempos convulsos y en estos territorios inestables por una pugna dinástica para reinar. Era una guerra entre borbónicos y carlistas y donde cada bando contaba con castellanos, catalanes, franceses, ingleses, holandeses, suizos. Esto me hace pensar que el censor que ha prohibido el acto de esta semana en Utrecht es un pobre ignorante que no se ha leído el libro, porque tampoco lee mucho más que los prospectos del Viagra.

– “Victus” revive la caída de Barcelona en septiembre de 1714 después de un asedio. Su población abandonada por sus aliados, poco armada, con mucha hambre y mucho más miedo fue masacrada por un ejército perfectamente entrenado, preparado y dotado que durante semanas sometió a la ciudad. Y esto incomode más o menos, es un hecho histórico. Punto. Una parte de la Historia que ha tenido gran acogida en Cataluña, pero también en el resto de España y en muchos otros lugares del mundo (recuerdo que ha sido traducida a una treintena de idiomas). Esto me hace pensar que el censor que ha prohibido el acto de esta semana en Utrecht es un pobre ignorante que no ha tenido ni siquiera una visión mercantilista de los hechos y ha vetado la posibilidad de obtener ingresos adicionales para esta obra.

– “Victus” es sólo un libro. Es nada menos que un libro. Un legajo de páginas de papel cosido en el lomo de unas tapas más o menos duras, pero que nunca hacen daño. Y eso no puede dar miedo a nadie con dos dedos de frente, no puede dar miedo a alguien inteligente, listo o al menos curioso. Sólo puede dar miedo a políticos censores. Le daba miedo a Hitler, a regímenes autoritarios que no querían que sus súbditos se preguntaran cosas y dudaran de sus dictadores.

Todo eso me hace pensar que si reviviera …. Cervantes, el manco de Lepanto, cogería la misma espada que le separó su brazo del resto del cuerpo y le cortaría las pelotas pequeñas y viscosas a este censor. Y a continuación Don Miguel pediría que su nombre fuera borrado de todas las fachadas del mundo donde figura, borrado del Instituto que tiene como única razón de ser la promoción de la cultura y lengua española y de todas las demás cooficiales el Estado.

Dicho esto, dos últimas cosas:

1-entiendo cada vez más a aquellos paisanos míos que dicen que no quieren estar en un país donde existen despachos tristes y oscuros, donde de noche un censor con pelotas pequeñas y viscosas deja de leer las contraindicaciones del Viagra y descuelga el teléfono para llamar a Utrecht y prohibir la presentación de un libro que se puede politizar el acto.

2-quiero felicitar a la diplomacia española. Haciendo chapuzas como estos que se ven en toda Europa y en todo el mundo, Cataluña tiene cada vez más cerca marchar de España. Y en caso de asedio como el de 1714, esta vez quizá sí los catalanes reciben ayuda exterior, aunque sólo sea porque en el exterior no quieren saber nada de según qué censores que prefieren vetar libros que fundaciones franquistas y fascistas.

MonToro envesteix Pujol

MontoroCemex
En català

Conec Cristóbal Montoro gairebé des que vaig arribar a Madrid, l’any 1992, just quan Catalunya Ràdio em va enviar a la corresponsalia de la capital espanyola. Ell era un economista de cert prestigi, pròxim a la patronal empresarial CEOE i a fòrums universitaris liberals. Era alumne d’economistes de molt més prestigi (Fuentes Quintana i Velarde) i això sempre és una garantia de bon aprenentatge. Jo era un jove periodista que venia de Barcelona i que em quedava bocabadat a totes les rodes de premsa multitudinàries que em tocava seguir a la capital espanyola. Me’l van presentar en un acte públic i he de dir que aleshores (com a simple economista) i després (com a secretari d’Estat i ministre d’Aznar) i ara (com a ministre de Rajoy, l’encarregat d’apujar impostos) Montoro ha estat una persona de fàcil tracte i contacte. Li encanta parlar amb la premsa després de les compareixences oficials, sense micròfons, acceptant el cos a cos i no fent-li gens de por parlar cara a cara amb qui faci falta. Això en un polític és dir molt i molt bo.

Aquesta proximitat de Montoro cap a la premsa se l’hem agraït molts cops, però també ha fet patir sempre als seus responsables de comunicació, el Julio, primer, l’Ana ara. Us explicaré, per exemple, que el ministre d’Hisenda i Administracions Publiques ha presidit maratonians Consells de Política Fiscal que han durat hores i hores barallant-se en molts casos amb consellers autonòmics rivals i del seu propi partit. A continuació ha fet llargues rodes de premsa acceptant les preguntes que fes falta. I just després ha mantingut inacabables xerrades extraoficials amb els periodistes per acabar d’aclarir el que fes falta.

Montoro és un home incansable, amb una capacitat de treball indiscutible, amb uns fonaments acadèmics excel·lents, amb una capacitat de diàleg i de discussió extraordinària. Em sembla, a més una bona persona. Però té un problema, de vegades li perden les formes. De tant en tant i sobretot quan no nota la pressió del rival polític, del periodista o de les càmeres es relaxa i deixa de banda el Montoro economista, amable i dialogant i es transforma en el Montoro polític, dur i que en una baralla no coneix ni a sa mare. Ell sempre es queixa que la premsa destaca els seus estirabots i no explica les seves contínues lliçons d’economia que fa quan exerceix de ministre. I té raó. Però la vida és molt dura.

He conegut molts ministres i molts polítics i crec que cap d’ells ni d’elles té aquest comportament tan dual, tan semblant al Doctor Jeckyll i Mister Hyde. Potser alguns psicòlegs, com la meva amiga Tute, dirien que Montoro pateix un trastorn bipolar, el seu ànim va d’un extrem a l’altre sense avisar. Durant el dia pot ser un cavaller, un fí estilista de la paraula i les formes i aquella mateixa nit es pot transformar, sense motiu aparent, en un depredador despiadat a la recerca de sang que el retroalimenti per continuar sent qui és: un perfecte equilibri o desequilibri entre el seny i la rauxa, a pesar que ell sigui de Jaén.

Aquesta setmana Montoro s’ha enfrontat a un dels reptes mediàtics més importants de la seva carrera política. Explicar al Congrés el “Cas Pujol”. L’ex president català ha reconegut que durant trenta anys ha amagat a Hisenda una fortuna suposadament provinent d’una herència. Trist, lamentable i condemnable.

I Montoro ha tingut un dilema. Actuar com Jeckyll i respectar el què diu la Llei Tributària, guardar certa confidencialitat i exercir de ministre d’Hisenda, fent una analisi només de dades i números, pausat, professional i fins a cert punt asèptic del cas. Criticar amb contundència al defraudador però guardant les formes exigides a qui guarda la guardiola de tot un país. O bé, tirar pel camí més recte i més engrescador, fer de Hyde. I sota el meu punt de vista ha preferit aquest paper. S’ha vestit de negre, s’ha armat fins a les dents, s’ha posat la capa i ha anat a fer sang per cantonades fosques i humides.

Montoro ha vist el contribuent díscol com una víctima propiciatòria i exemplificadora, s’ha tret la destral de sota la capa i ha dit que Pujol ha estat una “personalitat del nacionalisme català, que quan s’ha vist acorralat per enganyar a Hisenda ha optat per amagar-se en l’independentisme”. Montoro ha tret amb l’altra mà una afilada navalla per dir que Pujol “ha enganyat, ha defraudat i que segurament ha delinquit”. I ja amb la seva víctima a terra l’ha acabat esbudellant assegurant que “potser el comportament de Pujol ha esquitxat als seus hereus nacionalistes i al mateix procés sobiranista del qual ara ell en forma part”.

L’oposició ha retret l’actitud de Pujol però també la revenja de Montoro, que s’ha comportat més com un animal polític en campanya electoral i en un míting a vida o mort que no pas com un ministre d’Hisenda. S’ha comportat més com el terrible Hyde que no pas com l’afable Jeckyll. I ell, encara amb la respiració agitada, el gest antipàtic i la ganyota a la cara ha contestat que l’oposició no pot ser tan suau amb un defraudador.

Potser sí. Però ministre, vas estar suau i molt amb un altre defraudador, Luis Bárcenas, que formava part del teu partit i que ell mateix reconeix des de la presó que va pagar sobresous als seus companys de formació. I has estat molt suau amb els banquers que van fer enginyeria financera per falsejar els seus comptes o amb els que han estafat als seus clients amb les preferents. O no?

I per acabar. Montoro sona per a convertir-se en super ministre, conservant la cartera d’Hisenda i assumint la d’Economia, quan Luis De Guindos marxi a Brussel.les. Rajoy li concedirà tot aquest poder? Potser seria ideal per Jeckyll, però i quan fos Hyde?

En castellà

Conozco a Cristóbal Montoro casi desde que llegué a Madrid, en 1992, justo cuando Catalunya Ràdio me envió a la corresponsalía de la capital española. Él era un economista de cierto prestigio, cercano a la patronal empresarial CEOE y a foros universitarios liberales. Era alumno de economistas de mucho más prestigio (Fuentes Quintana y Velarde) y eso siempre es garantía de buen aprendizaje. Yo era un joven periodista que venía de Barcelona y que me quedaba boquiabierto en todas las ruedas de prensa multitudinarias que me tocaba seguir en la capital española. Me lo presentaron en un acto público y tengo que decir que entonces (como simple economista) y después (como secretario de Estado y ministro de Aznar) y ahora (como ministro de Rajoy, el encargado de subir impuestos) Montoro ha sido una persona de fácil trato y contacto. Le encanta hablar con la prensa tras las comparecencias oficiales, sin micrófonos, aceptando el cuerpo a cuerpo y no le da miedo hablar cara a cara con quien haga falta. Esto en un político es decir mucho y muy bueno.

Esta proximidad de Montoro hacia la prensa se ​​lo hemos agradecido muchas veces, pero también ha hecho sufrir siempre a sus responsables de comunicación, Julio, primero, Ana ahora. Os contaré, por ejemplo, que el ministro de Hacienda y Administraciones Públicas ha presidido maratonianos Consejos de Política Fiscal que han durado horas y horas peleándose en muchos casos con consejeros autonómicos rivales y de su propio partido. A continuación ha hecho largas ruedas de prensa aceptando las preguntas que hiciera falta. Y justo después ha mantenido interminables charlas extraoficiales con los periodistas para acabar de aclarar lo que hiciera falta.

Montoro es un hombre incansable, con una capacidad de trabajo indiscutible, con unos fundamentos académicos excelentes, con una capacidad de diálogo y de discusión extraordinaria. Me parece, además una buena persona. Pero tiene un problema, a veces le pierden las formas. De vez en cuando y sobre todo cuando no nota la presión del rival político, del periodista o de las cámaras se relaja y deja de lado el Montoro economista, amable y dialogante y se transforma en el Montoro político, duro y que en una pelea no conoce ni a su madre. Él siempre se queja de que la prensa destaca sus despropósitos y no explica sus continuas lecciones de economía que hace cuando ejerce de ministro. Y tiene razón. Pero la vida es muy dura.

He conocido muchos ministros y muchos políticos y creo que ninguno de ellos ni de ellas tiene este comportamiento tan dual, tan parecido al Doctor Jeckyll y Mister Hyde. Quizás algunos psicólogos, como mi amiga Tute, dirían que Montoro sufre un trastorno bipolar, su ánimo va de un extremo a otro sin avisar. Durante el día puede ser un caballero, un fin estilista de la palabra y las formas y esa misma noche se puede transformar, sin motivo aparente, en un depredador despiadado en busca de sangre que lo retroalimente para seguir siendo quien es: un perfecto equilibrio o desequilibrio entre el seny y la rauxa, a pesar de que él sea de Jaén.

Esta semana Montoro ha enfrentado a uno de los retos mediáticos más importantes de su carrera política. Explicar el Congreso el “Caso Pujol”. El ex presidente catalán ha reconocido que durante treinta años ha ocultado a Hacienda una fortuna supuestamente proveniente de una herencia. Triste, lamentable y condenable.

Y Montoro ha tenido un dilema. Actuar como Jeckyll y respetar lo que dice la Ley Tributaria, guardar cierta confidencialidad y ejercer de ministro de Hacienda, haciendo un análisis sólo de datos y números, pausado, profesional y hasta cierto punto aséptico del caso. Criticar con contundencia al defraudador pero guardando las formas exigidas a quien guarda la hucha de todo un país. O bien, tirar por el camino más recto y más estimulante, hacer de Hyde. Y bajo mi punto de vista ha preferido este papel. Se ha vestido de negro, se ha armado hasta los dientes, se ha puesto la capa y ha ido a hacer sangre por esquinas oscuras y húmedas.

Montoro ha visto al contribuyente díscolo como una víctima propiciatoria, se ha sacado el hacha de debajo de la capa y ha dicho que Pujol ha sido una “personalidad del nacionalismo catalán, que cuando se ha visto acorralado por engañar a Hacienda ha optado por esconderse en el independentismo “. Montoro ha sacado con la otra mano una afilada navaja para decir que Pujol “ha engañado, ha defraudado y que seguramente ha delinquido”. Y ya con su víctima en el suelo lo ha acabado destripando asegurando que “quizás el comportamiento de Pujol ha salpicado a sus herederos nacionalistas y al mismo proceso soberanista del que ahora él forma parte”.

La oposición ha reprochado la actitud de Pujol pero también la revancha de Montoro, que se ha comportado más como un animal político en campaña electoral y en un mitin a vida o muerte que como un ministro de Hacienda. Se ha comportado más como el terrible Hyde que como el afable Jeckyll. Y él, aún con la respiración agitada, el gesto antipático y la mueca en la cara ha contestado que la oposición no puede ser tan suave con un defraudador.

Quizás sí. Pero ministro, estuviste suave y muy con otro defraudador, Luis Bárcenas, que formaba parte de tu partido y que él mismo reconoce desde la cárcel que pagó sobresueldos a sus compañeros de formación. Y has sido muy suave con los banqueros que hicieron ingeniería financiera para falsear sus cuentas o con los que han estafado a sus clientes con las preferentes. O no?

Y para terminar. Montoro suena para convertirse en super ministro, conservando la cartera de Hacienda y asumiendo la de Economía, cuando Luis De Guindos marche a Bruselas. Rajoy le concederá todo ese poder? Quizás sería ideal para Jeckyll, pero y cuando fuera Hyde?