Història real de pistola, paper i perdó

Una pàgina en blanc davant teu és com enfrontar-se amb un trampolí de 5 metres d’altura sabent que depèn com caiguis et pots fer mal de veritat. El més difícil és començar a escriure o fer el pas definitiu cap a l’aigua. El vertigen, la por al salt poden quedar oblidats i en un no res si el que plasmes al paper o l’entrada a l’aigua compleixen amb les millors expectatives que t’havies marcat de bon principi. I en aquest moment el Julio sap que escriure aquella carta és de les coses més importants que li tocarà fer a la vida. Havia saltat més vegades des d’un trampolí que no pas escrit cartes, però ara és això el què toca.

I va començar pel principi. Un nen nascut en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Família en la qual mai no va conèixer son pare i sa mare pocs cops era a casa. Ell i els seus germans van ser criats per l’àvia i les veïnes d’un edifici, un rusc ple de penes, desgràcies i tragèdies. Julio explicava en aquell paper que va deixar l’escola aviat, abans dels catorze, tot i que cap amb onze ja aprofitava qualsevol ocasió per escampar la boira lluny de les aules. Mai no ho va fer per culpa de les males companyies, perquè ell era la mala companyia pels altres. Recorda que el primer que va robar van ser unes pomes, per menjar. Després uns retoladors per pintar les parets del carrer, en les quals deixava la seva firma, per veure si algú el tenia present d’alguna manera, I sense saber com, es va veure estirant moneders i bosses de senyores grans quan es disposaven a pagar la compra.

El relat del Julio ja fluïa. Ja havia saltat el trampolí i se sentia en el buit, just abans de contactar amb l’aigua, lliure per fer alguna pirueta i per explicar tot el que volia. Va conèixer el Fali i el Mono al reformatori. Tenia quinze anys, ells eren una mica més grans i hi eren per robar cotxes, per usar els punys i la força en algun robatori i per segrestar una estona un matrimoni de jubilats dins el seu pis. El Fali i el Mono ja sí que eren males companyies pel Julio.

Els tres van sortir junts de la gàbia i van unir destins, enginy i males arts per sobreviure. L’aventura d’aquell trio va començar atracant de nit gent que treia diners de caixers automàtics. Primer eren noies, dones o gent gran. Quan es van fer amb el primer “ferro” retirat de la circulació (no tenia bales perquè l’arma ja tampoc era segura per disparar de vella que era) ja atracaven a tothom que se’ls posava a tir. Però aquestes maleses no els treien de pobres. Així que van planejar entrar a una sucursal bancària i arramblar amb un bon botí. I no els va sortir malament els primers cops. Almenys fins aquell dia de merda.

Van calcular malament i potser convençuts que tot sortiria bé, com sempre, ni van preparar l’assalt. Estaven prenent unes cerveses en una terrassa, just davant l’oficina bancària. I el Fali va proposar el “pal”. El Julio i el Mono el van seguir. Es van tapar les cares amb els passamuntanyes que sempre duien a sobre. Dins van fer el de sempre… Quatre crits, ensenyar la pistola descarregada i demanar a la caixera que omplís les motxilles de pasta. Algú va activar l’alarma silenciosa i en pocs minuts les sirenes de cotxes policials els envoltaven. El Julio es va quedar paralitzat com fa uns minuts davant el trampolí en forma de paper. El Fali i el Mono van sortir a correcuita. El Julio va sentir primer un tir i després un no parar de trets, crits… No va reaccionar ni quan el guàrdia de seguretat i alguns clients de l’oficina se li va abalançar i el van cosir a hòsties. Set anys de presó.

En el judici ni tan sols tenia ganes de defensar-se, tampoc podia. Un judici amb un acusat assegut a la seva banqueta per un atracament comès per tres. Els absents Mono i Fali descansaven al cementiri. Sempre van dir que no tornarien a perdre la llibertat. Set anys de mala vida, drogues, alcohol, soledat, pallisses i revenges. Ningú sap què és la presó per un desgraciat més enllà del propi desgraciat. Ho escriu ja sense la por ni el vertigen del principi. A la sortida de la garjola, es va integrar en un programa de rehabilitació. Això li va suposar treballar descarregant camions i guanyar prou per llogar una habitació en una pensió de poques claus i cap estrella al centre de la ciutat. I una nit que va sortir amb uns companys de feina, va conèixer l’Itziar. Es van enamorar aviat. Ella era basca i havia vingut a la ciutat del Julio per feina, però la crisi havia frustrat expectatives. I ella li va proposar anar a Euzkadi, tornar a casa seva. Allà les coses serien més fàcils. Un altre trampolí, un altre full per escriure. I va saltar.

L’amor va durar un parell d’anys, la parella uns mesos més. I el Julio va fer un salt, ara més senzill… Tornar a robar bancs per sobreviure. Era l’únic que sabia fer i ho feia bé. Es va buscar un parell de socis i els primers atracaments els van sortir bé, rodons. Fins que un altre mal càlcul en aquell salt de trampolí el va fer caure de planxa contra l’aigua, s’havia tornat a fer mal, ara de debò i va despertar entre reixes. Altre cop.

Anys després, ara tornava a estar a les portes de recuperar la llibertat. Si sumava entrades i sortides s’havia estat vint anys a la presó, gairebé la meitat de la seva vida. En el procés de recuperar la llibertat havia entrat en un programa social que consistia a demanar perdó a les persones que havia perjudicat en els seus delictes. I tenint en compte que bona part dels seus objectius eren oficines d’un mateix banc…El Julio va haver d’adreçar aquella carta a la presidenta de l’entitat. Demanar-li perdó pels robatoris. I així ho ha fet: ha acabat la carta. S’ha capbussat dins l’aigua. És el que havia de fer per accelerar un nou intent de reinserció. I mentre signa la carta no pensa si aquestes línies són sinceres o només el ressort per aconseguir un nou intent de reinserció. Tan sa val. Punt final

Postdata: Aquests fets, més enllà d’algun canvi de nom i la imaginació habitual de l’autor en algun moment, són del tot certs. Un autor que aprofita per dir: quantes cartes de perdó i exercicis d’humiliació també haurien de fer aquells que no necessiten ni escriure, ni saltar de trampolins per tenir allò que volen, i no només parlo de presidents de grans bancs.

Ofec

Sent com l’entuben. Encara sedat per la medicació, és conscient de com els sanitaris l’atenen i xerren entre ells, de com introdueixen la sonda per la boca i que a poc a poc refregant les parets del coll penetra a prop de les cordes vocals i la tràquea.

Sap que si ha arribat aquest moment és perquè ja no es val per si sol per respirar. I això l’aterra. Havia llegit que si et connecten a la màquina per continuar vivint és que la cosa està fotuda. Té tantes possibilitats de viure com de morir o de quedar amb seqüeles, potser irreversibles. Nota com el tub el bloqueja. Tant l’aparell respiratori com la seva capacitat de reacció i no acaba d’entendre com la sonda no li produeix arcades, a ell que de vegades era incapaç d’empassar-se una pastilla. Segur que també era conseqüència de la medicació que li acabaven d’administrar.

Després del pànic inicial per l’entubament li arriba un moment de certa calma, nota com els pulmons li tornen a respondre, s’inflen i contrauen, nota com l’oxigen torna a fer el seu cicle i que la seva vida ja està menys en perill. Feia només unes hores el van haver de posar altre cop boca terrosa, era incapaç de respirar per si sol quan estava estirat mirant cap a junt o tombat de costat.

Era la prova definitiva que el maleït virus se li havia enganxat de valent als pulmons. Encara havia fet sort per anar a l’hospital quan va notar els primers ofecs, l’asfíxia que temia que l’agafés en plena nit mentre dormia. I també sort perquè encara hi hagués ucis lliures, en algun moment de la pandèmia tots els llits de crítics estaven ocupats i tothom sabia que això havia provocat desenes de morts, potser centenars o milers. Els sedants havien fet oblidar que la sonda li travessava el cos i fins i tot l’havien fet endormiscar amb una sensació de cert plaer, de certa tranquil·litat. Sempre havia gaudit de bona salut. De fet, aquest és el primer cop que ha estat ingressat d’urgència a un hospital, un lloc en el qual només hi havia estat de visita i un cop per unes proves rutinàries. I mira, primer cop i temia si seria per morir.

Havia llegit que en situacions d’emergència com la que ara estava vivint era bo trobar mètodes per relaxar-se. Pensar en coses i llocs que el fessin feliç- I tenia clar que pensar en un dia de platja amb els seus fills el faria aparcar aquest neguit. Però aquest pensament plaent queda en un segon terme quan rumia com ha pogut contagiar-se amb el virus. Ell que sempre ha usat la mascareta, que sempre ha respectat la distància de seguretat amb la resta de la gent, que no ha agafat ni el metro ni l’autobús des del començament de la crisi, que fins i tot ha eliminat totes les activitats socials amb els germans, els amics o fins i tot que no va al cinema des de fa mesos per evitar riscos. Com pot ser? Els nens estan amb la mare des del març, des dels primers confinaments i només els ha vist per videoconferència o uns dies a l’estiu quan es van relaxar les restriccions. Per tant, ells tampoc l’han encomanat. Ja ho veus, de res ha servit fer vida d’ermità.

El virus l’ha atrapat tot i que ha tele treballat des del primer dia, tantes hores que ha fet de més per compensar aquella sensació de culpabilitat que li suposava no anar a l’oficina. De fet, moltes hores per ocupar la seva vida, lluny dels fills, sense amics, sense parella, sense vida. Durant aquest període també ha tingut episodis del que ell creu que és apnea, aquella sensació d’asfíxia que li ha agafat algun cop a la nit al llit. S’ha despertat amb un atac d’angoixa que ja no l’ha deixat dormir fins que s’ha fet de dia. Tot i el pànic mai no va consultar un metge…no ha necessitat gaires metges i menys encara els ha anat a buscar.

Intenta tornar a la platja amb els nens i oblidar tot el que li recordi al virus. Està a la vora del mar. L’esquena sobre l’arena i les onades l’acaronen, primer els peus, després les cames, els malucs, el pit i li freguen el coll just abans de recular i fer el camí a la inversa. L’aigua té la temperatura ideal, fresqueta en contrast amb la calor que produeix el sol i que fa que el seu cos gaudeixi d’una alternança tèrmica ideal. Estira tot el cos que ara imita una estrella de mar, cames i braços sobre un mant de sorra, els dits jugant amb els granets, el cap agraït de jugar amb la textura d’arena mullada i les onades tornen a anar i venir. I els nens, Sent com s’acosten reclamant l’atenció del pare i se li llencen a sobre. S’abracen sobre el seu pit, i tot i que algun cop de peu li fa mal, el joc amb els seus fills el fa sentir feliç. Ho té tot. Se n’adona que els nanos ja han crescut i que pesen més del que voldria. Els demana que el deixin aixecar, que el pressionen la panxa i el pit i que la puntada de peu a la cuixa li fa més mal de què pensava. Els nens no fan cas i continuen saltant sobre el seu pare,en el moment que dues onades carregades d’aigua li arriben a la cara i li entren pel nas i la boca. L’aire no li arriba. La glopada salada i la pressió sobre el seu cos dels nens, que no se n’adonen de la situació, el fan entrar en pànic, és incapaç de treure’s de sobre els xavals. Podria apartar-los, però és incapaç no té les forces suficients, potser per la posició sobre la sorra, potser per l’aigua que l’ofega o per la relaxació que tenia fins feia uns segons. O no. Ara recorda que està entubat a l’hospital i no a la platja.

S’ofega i sent un cop al cap, a l’espatlla i al maluc. S’ha caigut, és a terra. S’hi queda una estona fins que processa on és: a la seva habitació, ha caigut del seu llit i es mig incorpora per encendre la llum de la seva tauleta de nit. Té la respiració agitada i ara ja sap que ha estat un altre atac d’apnea. En una d’aquestes… M’hi quedaré, pensa.

Ningú pot imaginar el seu estat en aquells moments… Ofec, impotència, quedar-se sense aire ha de ser la pitjor de les morts. Li agafen ganes de plorar, encongir-se i que tot passi. Com d’altres vegades en la mateixa situació s’asseu al sofà, teremola i es posa la tele que escup ofertes de productes que no poden interessar la gent normal. Es pren un cafè ben calent mentre rumia que l’ofec d’aquesta nit l’ha associat a un accident a la platja i a una crisi per la covid. En tot cas, les dues coses tenen un nexe comú… L’ofec, l’asfixia, la mort si la cosa es complica. El cor torna on tocava i el neguit irracional ha donat pas a la calma després de la tempesta.

Ara li dóna més valor a la conversa que va tenir l’altre dia amb el seu germà Joan. LI va oferir la possibilitat de vacunar-se tot i que no és persona de risc, no li toca vacunar-se encara, hi ha prioritat per gent gran, per sanitaris, per gent que lluita contra el virus en primera línia i pels malalts crònics. Però el Joan diu que li han quedat una desena de dosis per usar i que s’han de posar en el pròxim mes. Si no s’injecten es podrien perdre, no hi ha manera de transportar-les amb garanties suficients. Quan li va oferir la possibilitat, la va rebutjar. No era honest passar per davant de gent que la necessitava més que ell i menys valent-se de la posició de ser el germà d’un metge amb algunes taques ètiques i deontològiques que d’alguna manera traficava amb vacunes i vides.

Però qui se n’adonaria de tot plegat? Seria millor aprofitar el remei o deixar que caduqués? No tothom sabia el que patia ell amb els ofecs i si ara el virus l’atrapés i s’ofegués de manera inevitable? Qui el podria assenyalar per intentar sobreviure? Ell havia viscut encara que només fos en somnis el tub per la seva tràquea, els ofecs constants, els pulmons morts, l’oxigen que no arriba, l’asfíxia de l’aigua, la pressió i el pes sobre el seu pit, la por, la impotència, la mort….

S’ aixeca, agafa el mòbil i truca al seu germà metge. Agafen la trucada al tercer to….Empassar saliva i comença a parlar.