Els primers cops van ser gairebé anecdòtics, espaiats en el temps. De la mateixa intensitat que els que li succeïen ara, però aleshores la distància entre un fet i la seva repetició era llarga i no li donava gaire importància. De fet, no volia donar-se-la.
Però des de feia tres anys aquell pànic era una constant a les seves nits. A totes les nits, mentre era al llit. Per trobar una explicació, primer va consultar a Internet, després a les amistats i finalment als metges i especialistes. Acupuntors, psicòlegs, psiquiatres i xamans. Ni consells, ni tractaments mèdics o pseudo mèdics van trobar la solució.
Els diagnòstics després de les consultes i les proves eren només hipòtesis: la nostra ment és una gran desconeguda i si actua mentre estem dormits encara pot ser més desconeguda, fins a transformar-se en perillosa. Una bomba imprevisible i impredictible col·locada dins del nostre cap, en el pont de comandament del tot plegat.
Una bomba que li esclatava cada cop que se n’anava a dormir, mentre la son el portava a ser un ésser indefens davant del què li venia a sobre.
Tot començava amb una sensació d’ofec. Immediatament se n’adonava que aquella sensació es devia a una circumstància concreta i que canviava segons la nit: alguns cops es quedava tancat en una caixa, d’altres queia per un forat i uns altres s’encaixava en un espai minúscul sense poder-se moure….L’angoixa inicial es convertia en por, terror, pànic. Era una barreja mental i física que el feia remoure’s al llit i despertar d’un salt buscant l’aire, com aquell que passa molta estona dins l’aigua i surt a la superfície amb els pulmons a punt de rebentar buscant oxigen.
No podia quedar-se allà. S’aixecava . Obria finestres i balcons. Havia d’aixecar-se. Anar a la cuina a beure un got d’aigua o una cola gelada de la nevera. Havia d’aixecar-se, menjar alguna cosa, anar al sofà, encendre totes les llums. Havia d’aixecar-se i trobar a la tauleta o al mòbil una llum que l’allunyés d’aquell ofec, d’aquella angoixa, d’aquell pànic. Havia d’aixecar-se. De vegades, tardava uns minuts en recuperar la calma i les ganes de tornar al llit. D’altres, esperava i desesperava perquè es fes de dia. Despert i assegut al sofà, no s’atrevia a tornar a l’habitació, a la foscor de la nit. Durant aquestes estones, estava convençut que la seva fi seria tal com repetia una nit i una altra: sense aire, agitat, indefens i sol. Fins ara sempre havia despertat, però hi hauria un dia que no ho faria. Que no trobaria l’aire, que no sortiria a la superfície. N’estava convençut. Del tot.
Ni metges, ni terapeutes. Ni proves, ni tractaments. Ni amics, ni desconeguts. Ningú va ser capaç de proporcionar-li una solució, un remei. I va arribar a la conclusió que només ell podria trobar la fórmula per acabar amb la situació.
Algunes nits, allargava fins les tantes i provava de dormir amb companyia, de franc o pagada. Altres cops, es posava el despertador perquè sonés cada mitja hora. Altres, s’atipava de pastilles: per dormir, per no dormir, calmants, estimulants, comprades a farmàcies amb prescripció facultativa i comprades a camells de barri… Però cada nit, ja totes, sortia del llit d’un rampell per buscar la salvació. Res li anava bé contra allò.
A la feina, s’arrossegava pel cansament, per no haver dormit, per no haver descansat, per haver lluitat simplement per escapar del terror. Es va demanar la baixa. Va canviar de pis. Va passar temporades a la platja i a la muntanya. Es va canviar l’ordre de vida: dormint de dia, vivint de nit. Va haver temporades que buscava gent per passar el màxim de temps, altres que es refugiava en la soledat més absoluta. Però cada cop que tancava els ulls, repetia els fets. Una nit i una altra.
Desesperació, indefensió, cansament, angoixa, resignació. Es preguntava com una persona com ell que sempre s’havia considerat forta mentalment i física, sana, de vegades immune a les malalties i invencible a les adversitats podia ser ara tan vulnerable. Que la seva ment guanyés a la resta del seu jo. Que ho fes sempre.
Aquella nit se li havia fet de dia assegut al sofà. Altre cop havia sobreviscut al monstre que el visitava a la foscor, a la intimitat del seu descans. Havia arribat un nou dia, però a costa de la seva salut, de la seva feina, de les seves amistats, costums. En definitiva, a costa de la seva vida. Però no podia seguir així. El reflex que li tornava el mirall del menjador era el d’un home més vell del que era. Un home que no es reconeixia a sí mateix. Un ésser que no volia ser. Un ésser que vivia repetidament el final que l’esperava en un futur pròxim.
Va notar una ràfega d’aire al coll, va girar el cap en direcció d’on venia i es fixà en la porta mig oberta del balcó. Es va aixecar disposat a no tancar-la. Mai més. Només ell ho podia solucionar. Acabar amb tot allò.
ambindependència 