Madrid llibertat, també pel virus

Madrid és un territori de llibertat, també pel virus Covid-19.  Acabo de llegir que a la capital espanyola i rodalies hi ha el 40% dels casos nous de contagis de la pandèmia a Espanya. I sincerament, em sembla molt poc.

Tinc un peu a Madrid i un altre a Catalunya i veient com es viu en un peu i en l’altre, Madrid podria acumular encara més casos del que té. La Marta Viladot diu que Madrid és una terrassa de bar, terrasses que no guarden cap distànica sanitària, terrasses que han envaït els llocs on aparcaven abans cotxes, terrasses infinites. La Lourdes Lancho, que viu una setmana a Madrid i altra a Barcelona,  no pot entendre com en un lloc es fa vida normal i a l’altra encara sembla que estiguem a l’abril de 2020. A la Natàlia Bravo, que porta un parell d’anys a Madrid, li passa com a mi…a Madrid només sembla que hi hagi un virus circulant perquè la gent porta mascareta, i no tothom.

Qui té la culpa d’aquesta barbaritat? Terrasses plenes, toc de queda inexistent a la realitat, cues a comerços i establiments (dins i fora). Alguns diuen que la té la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, una dona de mirada perduda, coneguda ja com la IDA (inicials del seu DNI). Un apel·latiu lleig que alguns han usat encara més després que la líder del PP digués que el seu pare va morir amb una malaltia mental.

I jo dic que no. Díaz Ayuso no és culpable de terrasses plenes, distàncies mínimes, metros  i autobusos atestats, prevencions mínimes i riscos màxims.

La culpa la té la llibertat intrínseca de Madrid respecte altres territoris de l’Estat. Madrid és una democràcia liberal extrema com aquest 4 de maig es demostrarà a les eleccions que es fan.

Jo crec que quan una persona arriba a Madrid des d’altres territoris s’impregna d’aquesta llibertat liberal liberalitzadora i poc llibertària. Un virus imparable que t’enganxa i del qual mai no et desfàs.

M’explico. A principis de març arribo amb l’AVE a Madrid procedent de Barcelona. En el mateix vagó, l’equip de l’UniGirona de bàsquet femení. Arribant a l’estació d’Atocha, la megafonia de Renfe demana no aixecar-se del seient fins que el tren pari i que els passatgers baixin del cotxe per ordre respecte el seient més pròxim a la porta de sortida. Tot l’equip de les noies de l’Uni s’aixequen abans d’hora de tal manera que  diverses bombolles de convivència conviuen en pocs metres quadrats.

M’ho penso i ho faig. Dic en veu alta que estem en pandèmia i que fan malament amb la seva actitud d’ajuntar-se amb altres passatgers drets i asseguts en el vagó. El seu entrenador Alfred Julbe em diu.. ”T’has quedat a gust però nosaltres ens fem pcrs cada dos dies”. I jo li contesto, que jo i la resta de passatgers no. Em quedo amb les ganes de dir-li que a banda de dirigir molt bé l’UNI (que acaba de guanyar la Copa de la Reina) hauria de dirigir Renfe per ordenar que no hem de guardar distàncies en els seus trens.

La culpa no és del Julbe, com no ho és de l’Isabel Díaz Ayuso. Madrid és un ens de llibertat que quan t’acostes a ell et fa que siguis una persona lliure, feliç, que no té por de virus, ni de res.

Ara a Madrid hi venen francesos, anglesos i alemanys de festa. Venen ara. En ple confinament, en ple estat d’alarma. Aquí hi ha llibertat. Pel virus també. Som tan lliures que respectem tothom, inclòs el virus. Un virus que la farmacèutica de sota casa, una farmacèutica universitària i madrilenya pels quatre costats, defineix com el virus xinès. Tal qual.

Records des del centre de la llibertat mundial.

Ciutadans, la sèrie

BORGEN és una sèrie danesa de televisió que narra com els dos grans partits polítics del país tenen un empat tècnic a les urnes pel qual qualsevol dels dos podia governar si l’altra formació feia un pas al costat i facilitava l’operació. Ni el partit d’esquerres, ni el de dretes coneixen la generositat (cosa bastant habitual en política) i decideixen tirar per la tercera via. Cedir el govern a un partit petit centrista i moderat que ha ocupat el quart o cinquè lloc a les eleccions, però un partit que és la solució menys dolenta pels uns i pels altres.

BORGEN dibuixa aquest partit com una barqueta enmig de transatlàntics o portaavions  (o destructors també). Liderat per una senyora casada i amb fills, una mestressa  de casa que aparenta ser una sardina entre taurons (els seus rivals polítics). Però en realitat la nova presidenta es rebel·la com una persona intel·ligent, pragmàtica i llest, una llanxa de quatre motors, un dofí.

L’èxit de la sèrie i les capacitats d’aquesta presidenta normal i ideal va transcendir de les pantalles de la televisió i fins i tot alguns mitjans de comunicació o empreses han creat el seu espai BORGEN (una oficina o fins i tot una taula) en el qual si hi ha una crisi on s’han de decidir coses importants en poc temps s’hi reuneixen un reduït grup de caps pensants per donar solucions al problema.

Parar el cop, taponar la via d’aigua, posar una bastida abans que tot caigui a terra.

Aquesta idea també es va traslladar a la política de cada dia. I fins i tot alguns van veure en Macron (l’actual president francès) com aquella tercera via de BORGEN, un liberal que governa la república, acostumada a executius socialistes, republicans de dretes o gaullistes. A més Macron va ser la solució quan l’extrema dreta es va convertir en l’alternativa….va ser la solució menys dolenta, va ser BORGEN.

Aquí a Espanya poders fàctics van buscar una tercera via. Per una part volien una altra opció a socialistesi i populars que no estiguessin esquitxats pels estigmes dels partits tradicionals (corrupció i avorriment bàsicament). I d’altra banda, s’havia de trobar un equilibri amb la recent sorgida via de Podem, una formació nascuda a les protestes del 15M i defensora d’un canvi a l’status quo polític, econòmic i social.

Algun banquer va demanar un Podem de dretes. El més semblant que hi havia a aquest cigne blanc era Unión Progreso y Democrácia, el partit de l’ex socialista Rosa Díez. I d’altra banda, Ciutadans, un partit d’àmbit català, liderat per un jove barceloní: Albert Rivera. Partit nascut per combatre el rodet del nacionalisme català i tot el que representava o havia forjat en dècades de pujolisme.

En aquesta operació hi va haver un intent fallit d’unir les dues formacions. Díez amb una visió que la defineix molt bé, va dir que ells estaven al Congrés i que els taronges de Rivera eren de províncies i no anirien enlloc en unes eleccions espanyoles,

La història ja la coneixeu. Díez cap a casa i Rivera vinga a sumar suports. Ciutadans arriba a triomfar del tot guanyant les eleccions al Parlament i convertint-se en la tercera força al Congrés dels diputats. Ho tenien tot, però….

Inés Arrimadas, la cap de llista de Ciutadans al parlament decideix que ni tan sols intentarà postular-se com a presidenta de la Generalitat. I Albert Rivera que sumava 57 diputats i que amb el PSOE se n’anaven als 180 diputats (majoria absoluta) diu que no vol saber res de Pedro Sánchez  i força unes noves eleccions. En paral·lel, Ciutadans fa governs amb el PP en algunes Comunitats Autònomes en les quals han guanyat els socialistes. Alguns li diuen pactes de perdedors, una visió encara més agreujada perquè necessiten els vots de l’extrema dreta per apartar el PSOE.

Els analistes diuen que Rivera volia ser l’alternativa al socialisme, cruspint-se al PP, molt afectat per una corrupció que va fer suposar la marxa del president Mariano Rajoy en una moció de censura que tothom menys Rivera i Rajoy va votar a favor. En aquest in pass el barceloní va emprendre una creuada contra Sánchez que va arribar fins el punt d’unir-se al PP i l’extrema dreta en la famosa foto de Colón. Una fotografia i un gest que pocs han entès.

Unes quantes eleccions després, Ciutadans és una força residual al Parlament i al Congrés, ja no suma amb ningú per fer res. Enmig de tot això, Rivera dimiteix i els taronges queden en mans d’Arrimadas, que decideix jugar una última carta.

Ara s’intenta acostar als socialistes. Pacten una moció de censura a Múrcia (on governen ells amb el PP), finalment fallida perquè alguns dels parlamentaris taronges murcians es converteixen en trànsfugues, traeixen Arrimadas i se sumen a populars i ultradretans per mantenir el govern de dretes.

Aquest terratrèmol té una rèplica a Madrid, també governada per populars i Ciutadans. Es trenca l’executiu liderat per la popular Díaz Ayuso i convoca eleccions, on Ciutadans segur que serà escombrat.

I altres rèpliques. Diversos dirigents de Ciutadans abandonen el vaixell i es passen al PP o se’n van a casa seva, deixant  Arrimadas en unes circumstàncies com a mínim incòmodes i poc desitjades.

Ciutadans ho tenia tot i ara no té res. Aquell banquer que volia un Podem de dretes es referia als taronges i ara l’alternativa és VOX? Vist el panorama, la trama de BORGEN era massa senzilla, previsible i insulsa. Per quan els guionistes de sèries prendran nota i llençaran una no-ficció a qualsevol de les plataformes en les quals estem abonats? Això sí que dona per enganxar-s’hi en una marató d’uns quants caps de setmana.