Nosaltres votem, ells voten

En Català

En català

El 27 de setembre una bona part dels catalans voten. Jo no puc fer-ho. L’exili d’empadronament a Madrid m’ho impedeix. Però com a part interessada en què pot passar a les eleccions m’agradaria que la votació fos àmplia, voluminosa i que per una vegada l’abstenció fos la gran perdedora.
Les opcions estan clares, almenys les dues grans opcions. Una, la sobiranista, la que aposta per fer un pas per allunyar-se d’Espanya. L’altra, la que opta per continuar de la mà d’Espanya, bé sigui amb les mateixes regles o canviant-les d’acord amb les necessitats que puguin correspondre.
Si tingués l’oportunitat de votar, sé què faria. Ho sé. Però, com deia, no tinc aquesta possibilitat. Però en tot cas entenc i respecto els que el 27S votaran per Junts pel Sí i els que ho faran per opcions com el PP, Ciutadans o el PSC.
M’explico.
Entenc els que volen marxar d’Espanya.
-La situació econòmica a Catalunya està pròxima a l’asfixia. No hi ha diners per pagar tots els serveis com la sanitat, l’educació o la dependència. No hi ha diners per pagar les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. L’únic diner fresc ve des de Madrid, a través del Fons de Liquiditat Autonòmic, un crèdit a retornar amb un interès baix (mai un ajut desinteressat).
-Molts pensen i amb raó que pidolar aquests diners a Madrid és degut al fet que les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat són inassumibles. Els impostos dels catalans recaptats a l’Agència Tributària espanyola són quantitativament molt superiors als diners que es retornen a Catalunya en forma d’inversions, infraestructures o serveis.
-Els últims anys en l’àmbit polític s’ha volgut ensorrar qualsevol aspiració per l’autogovern català. El president Zapatero jura davant el president Maragall i el tripartit aprovar l’Estatut que acordi el Parlament. El PP, a l’oposició, vol treure-li rèdit polític i recull 4 milions de firmes en contra. El Tribunal Constitucional, format bàsicament per jutges designats per PSOE i PP, tomba els articles que creu il·legals, com ara que Catalunya és una nació. En canvi, i per exemple, sí que permet que l’Estatut valencià parli de ser un Regne.
-Des de Catalunya es demana un nou tractament fiscal. El president Mas li demana al president Rajoy, però aquest li diu que en plena crisi no hi ha diners (i segurament té raó). Mas li adverteix que la negativa pot portar conseqüències… Rajoy ni s’immuta.
-Des de fa uns quatre anys l’11 de setembre es converteix en un dia de reivindicació. Cada cop hi ha més catalans (aquells que han nascut, viuen o treballen a Catalunya) que demanen trencar amb el què consideren font de bona part dels seus mals. Madrid (allò que consideren Madrid) manté el pols i continua en la línia d’ofegar econòmicament, políticament i socialment Catalunya. Tot, amb el suport inestimable de virreis autonòmics com Monago, Rodríguez Ibarra, Esperanza Aguirre (aquella que va dir que Gas Natural no podia comprar Endesa i posar la seu social a l’estranger), Camps, Bono, Feijoo i tants altres. Tots i totes dient que Catalunya estava ofegada per una mala gestió, oblidant que algunes comunitats sobreviuen gràcies als diners recaptats a Catalunya.
-En aquest espai de temps, molts catalans han vist com la Pèrfida Albió, la tot poderosa Anglaterra permetia a Escòcia fer un referèndum per l’autodeterminació. Aquell crit esfereïdor del primer ministre britànic David Cameron “Si Escòcia marxa, em moriré de pena” és la d’un estadista que no s’ha vist a Espanya.
-I sí, el missatge de tota la vida. “La culpa és de Madrid” ha cal·lat en bona part de la ciutadania.
Molts exemples que il·lustren que els que votin per l’opció independentista el 27S estan plagats de raons. I me’n deixava una, sí Montoro fa molta ràbia.

Però també entenc els que volen quedar-se a Espanya.
-L’actual legislació espanyola i europea diuen que si Catalunya es deslliga d’Espanya també es deslligarà de la Unió Europea, i potser de l’euro i no hi podria reincorporar-se fins que tots els països socis (inclòs Espanya) donessin el vistiplau.
-En l’àmbit polític, alguns creuen que Rajoy i Mas són el problema. Que algun dia marxaran i que els nous actors podrien pactar un nou escenari. Una nova Constitució, un nou finançament, un tractament diferenciat per Catalunya? D’altres, asseguren que Catalunya com a comunitat rica s’ha de rendir a l’evidència i continuar sent solidària amb aquelles regions més pobres, apel·lant com García Margallo (ministre d’Exteriors espanyol) a què en una família el germà gran ha d’ajudar als més petits). O també n’hi ha que critiquen que la Generalitat gasta massa diners en coses absurdes com ambaixades a l’estranger i no en qüestions més importants.
–A nivell econòmic, una independència arruïnaria moltes empreses catalanes que tenen el seu principal mercat a Espanya (més enllà de boicots ridículs). Alguns sostenen que la independència suposaria tancament o fugida de negocis, l’augment de l’atur, del deute, del dèficit… Potser els impostos recaptats a Catalunya es quedarien aquí però es tallaria el circuit econòmic. Aquesta mateixa setmana el governador del Banc d’Espanya amenaça amb un “corralito” pels catalans: no poder diners dels caixers, tot i tenir dipòsits en aquella entitat.
-En l’àmbit social, les conseqüències podrien ser imprevisibles: famílies trencades, enfrontaments fratricides, potser algun militar o militant fotent trets o canonades en plena Plaça Catalunya (ja ho va deixar entendre el ministre de Defensa, defensa??…
-Espanya és una potència que no dubtaria en fer servir tots els seus arguments per ensorrar aquells que li han fet la mala passada de marxar de casa amb bona part dels estalvis. I això molts ho tenen present i per por o convicció no volen temptar a la sort.
-I finalment, els vincles històrics, sentimentals i sincers que diuen que molts volen continuar lligats a Espanya. Allò que Cameron deia: “em trencaria el cor una separació”.

Segur que hi ha molts arguments més en favor d’una opció i de l’altra. Jo prefereixo no allargar la cosa. I sí dir-vos que voteu amb un sol argument: què és el millor per vosaltres i els vostres? Sense por, sense coaccions, amb llibertat!

Ni Castros ni Trumps

En català

Els Estats Units han decidit que el règim Castrista de Cuba (que no comunista) està a punt de morir i s’ha donat pressa a intentar refer les relacions trencades durant dècades i posicionar-se per tornar a ser aquella metròpoli que saquejava la colònia cubana en l’època de dictador Batista, prèvia a la revolució dels Barbuts (els Castro, el Che Guevara o Cienfuegos). I alguns països que haurien de ser claus en la transició entre el Castrisme i la democràcia, com Espanya (pont entre Llatinoamèrica i el món Occidental) els ha agafat amb el peu canviat, com sempre. Espanya és una país que diplomàticament és com un bacteri enmig d’una sabana plena d’elefants i lleons.
Però ara, que els nord-americans han fet el primer pas per tornar a fer-se amb l’Illa veïna que ha aguantat embargaments, boicots i la gana, els països secundaris i prescindibles en l’ordre mundial, com Espanya, hauran de seguir les passes dels tot poderosos ianquis.
Dit això, em pregunto si els Estats Units són un país a seguir.
Els Estats Units és una administració que mata, com el tabac. Molts dels seus estats apliquen la pena de mort d’acord amb la seva llei. Maten culpables i alguns innocents. I la decisió final és del governador de l’estat, que sap que si autoritza l’assassinat, tindrà més en la seva possible reelecció.
Els Estats Units segresta sense embuts. Parlava abans de Cuba. Doncs bé, en una part d’aquesta illa, Guantánamo, els americans tenen centenars de presoners no jutjats i només sospitosos de ser culpables no saben de què. I tots els seus aliats callen o l’aplaudeixen.
Els Estats Units permet que un 90% dels seus 300 milions d’habitants portin armes sense cap tipus de restriccions. i així, cada dia moren o són ferides unes 300 persones en el seu territori. I cada dos per tres, salten als mitjans de comunicació casos de morts en directe i matances sanguinàries. Però els seus mandataris no fan res per evitar-ho.
De fet, ara el candidat republicà millor situat per arribar a la Casa Blanca, Donald Trump, augmenta les seves expectatives. Cada cop que aquest feixista, malalt o feixista malalt diu que els mexicans que arriben als Estats Units són assassins, violadors o drogaddictes, hi ha més gent que el vol de president.
A la major part del món, els nord-americans són un enemic que ataca, envaeix, destrueix, d’acord amb les necessitats dels seus estocs i lobbies militars i armamentístics.
Els Estats Units també estan lluny de paradigmes que defineixen Europa (almenys fins ara), com l’estat del benestar. I només permeten una bona sanitat, una bona educació o una bona vida als pocs que s’ho poden pagar.
És en aquests paios que ens hem de fixar? En aquesta colla de paios ens hem de posar el nostre mirall? De veritat Europa necessita això? Els americans seran un mercat irrenunciable i també un mercat que pot arribar a ser la tomba de la civilització, tal com la coneixem. Ordre mundial?

En castellà

Estados Unidos ha decidido que el régimen castrista de Cuba (que no comunista) está a punto de morir y se ha dado prisa en intentar rehacer las relaciones rotas durante décadas y posicionarse para volver a ser aquella metrópoli que saqueaba la colonia cubana en la época de dictador Batista, previa a la revolución de los Barbudos (los Castro, el Che Guevara o Cienfuegos). Y algunos países que deberían ser claves en la transición entre el castrismo y la democracia, como España (puente entre Latinoamérica y el mundo Occidental) les ha cogido con el pie cambiado, como siempre. España es una país que diplomáticamente es como una bacteria en medio de una sabana llena de elefantes y leones.

Pero ahora, que los estadounidenses han dado el primer paso para volver a hacerse con la Isla vecina que ha aguantado embargos, boicots y el apetito, países secundarios y prescindibles en el orden mundial, como España, deberán seguir los pasos de los todo poderosos yanquis.

Dicho esto, me pregunto si los Estados Unidos son un país a seguir.

Estados Unidos es una administración que mata, como el tabaco. Muchos de sus estados aplican la pena de muerte de acuerdo con su ley. Matan a culpables y a algunos inocentes. Y la decisión final es del gobernador del estado, que sabe que si autoriza el asesinato, tendrá más posibilidades de reelección.

Estados Unidos secuestra sin rodeos. Hablaba antes de Cuba. Pues bien, en una parte de esta isla, Guantánamo, los americanos tienen cientos de prisioneros no juzgados y sólo sospechosos de ser culpables no saben de qué. Y todos sus aliados callan o la aplauden.

Estados Unidos permite que un 90% de sus 300 millones de habitantes lleven armas sin ningún tipo de restricciones. y así, cada día mueren o son heridas unas 300 personas en su territorio. Y cada dos por tres, saltan a los medios de comunicación casos de muertes en directo y matanzas sanguinarias. Pero sus mandatarios no hacen nada para evitarlo.

De hecho, ahora el candidato republicano mejor situado para llegar a la Casa Blanca, Donald Trump, aumenta sus expectativas. Cada vez que este fascista, enfermo o fascista enfermo dice que los mexicanos que llegan a los Estados Unidos son asesinos, violadores o drogadictos, se multiplican sus partidarios.

En la mayor parte del mundo, los estadounidenses son un enemigo que ataca, invade, destruye, de acuerdo con las necesidades de sus stocks y lobbies militares y armamentísticos.

Los Estados Unidos también están lejos de paradigmas que definen a Europa (al menos hasta ahora), como el estado del bienestar. Y sólo permiten una buena sanidad, una buena educación o una buena vida a los pocos que se lo pueden permitir, a aquellos que se la pueden pagar.

Es en estos tipos  nos debemos fijar? En este grupo de tíos nos debemos ver reflejados? De verdad Europa necesita esto? Los americanos serán un mercado irrenunciable y también un mercado que puede llegar a ser la tumba de la civilización, tal como la conocemos. Orden mundial?

Agente, yo no soy esa!

En català

Mai no defensaré Esperanza Aguirre (tampoc l’atacaria gratuïtament). Em sembla una senyora antipàtica, vanitosa i amb tots els tics insuportables i prescindibles que tenen els rics. Fa uns mesos, seguint aquests tics, va ser capaç d’aparcar el seu cotxe en el carril bus de la Gran Via madrilenya, en hora punta, i baixar a retirar diners d’un caixer automàtic. La policia municipal la va multar i retenir un temps, potser més del necessari, i ella va prendre la decisió d’agafar el cotxe, envestir la moto del policia i fugir. Fugir abans que els vianants de la Gran Via la comencessin a fotografiar com si fos el tan enyorat Floquet de Neu (ja li agradaria a ella ser tan única i interessant com el goril·la català). La Justícia, temps després, va arxivar el cas i Esperanza Aguirre (que a les entrevistes demana que li facin les fotos del seu perfil bo, o el menys cascat pels anys) va presentar-se com una senyora gran encalçada per mitja dotzena de policies.

Aquesta és la història: una rica fa el que vol, la policia la mareja una mica i la Justícia es posa del costat del poderós. Fi de la història. Res de nou. Sòl passar.
Però dit això voldria explicar-vos una altra història en primera persona. Fa uns dies un policia municipal de Madrid em va recriminar haver aparcat en una cantonada d’un carrer gens transitat, mentre esperava la família… Cinc minuts, un diumenge. El cotxe estava engegat, amb els llums d’emergència encesos i jo dins en el seient del conductor escoltant la ràdio. En el cas que de sobte aquest carrer fos protagonista d’un fenomen estrany i comencessin a transitar cotxes i cotxes…jo hagués marxat. Però en tot cas, reconec la meva falta. Així li vaig dir al policia municipal motoritzat, potser un dels que dies abans van multar Esperanza Aguirre. L’agent era una col·lecció de músculs, carn de gimnàs. Calb, d’aquells pelats que es rapen per simular un aspecte més dur, més ferotge. Aquest personatge em va advertir de manera amenaçant i grollera que m’havia de multar i jo li vaig demanar que no ho fes, que ja marxava. I ell em va dir que ja era massa tard per evitar-ho. De bones maneres li vaig dir que el carrer era una bassa d’oli on no hi passaven cotxes. La cantonada on estava aparcat en cap cas tapava la visibilitat i que no em fes la mala passada de multar-me.
Ell es va fer més gros i més alt. Més arrogant i displicent. Sabia del seu poder. I jo em temia que això jugava en contra meva. Em va dir que “qui pensava que era ell… Una germaneta de la caritat o un agent de la llei”. Que jo “era un incívic que es pensava que podia aparcar on em semblava bé”. Jo vaig fer cara de circumstàncies, fins i tot com d’animalet malferit, no em venia de gust pagar una multa en un diumenge que es presentava plàcid.
L’agent calb anava acompanyat d’un altre, amb un aspecte més… Policial (allò de servir i protegir que diuen els americans). Li vaig buscar la mirada i gairebé li vaig pregar que aportés una altra visió a la qüestió (ja no confiava en la de la seva parella pelada). Per ajudar-lo, li vaig recordar al segon agent que era diumenge i li vaig assenyalar que en el gual del taller que hi havia al costat estaven aparcats una desena de cotxes. No em malinterpreteu, no em volia treure les puces de sobre, només volia demostrar amb proves que aquell carrer permetia unes llicències que la meva al seu costat era “pecata minuta”. I va donar resultat. L’agent més amable li va dir a cau d’orella al seu company alguna cosa i aquest va canviar d’actitud. ja no em deia que m’anava a multar. Simplement en va ajustar les mans a la sivella del cinturó i amb cara de superioritat em va dir…”per què no t’he de multar?”, tutejant-me com si fóssim amics o enemics i en tot cas en un tractament poc de servir i protegir.
La meva actitud educada i pacient estava trontollant davant d’aquest sac de iogurts energètics que es foten alguns culturistes per ampliar bíceps, pectoral i quàdriceps. En aquell moment li volia dir…”mira, multa’m, tarat! Fota‘m 100 euros per aparcar en lloc prohibit i cobra’m 300 o 500 més o els que vulguis per dir-te el què penso de tu. Molt múscul, molta dinamita, però segur que tens poca metxa. Quan arribes a casa deus ser un desgraciat, un infeliç. La teva dona, si n’hi ha alguna que t’aguanti, et deu enganyar amb el butaner, el lampista i el veí, simplement per oblidar-te una estona. Vas ben pelat per aguantar les banyes que deus portar. De petit eres el milhomes del grup que abusaves dels més dèbils o potser el focus de les bromes de la resta. I ara tens tot el perfil d’un maltractador”.
Aquesta era la meva intenció, però vaig pensar…no val la pena. És diumenge. Simplement m’he topat amb un altre policia busca-raons, com li va passar a l’Esperanza Aguirre, però jo no sóc encara una persona tan gran com ella (en totes les accepcions del terme) i sobretot no tinc ni la seva butxaca, ni la seva sort, ni els seus amics als tribunals.
Em vaig limitar a contestar-li…”crec que no m’ha de multar, senyor agent, perquè vostè és una persona comprensiva, se li veu, si em multa passaré un mes fotut de pasta i avui fa un dia magnífic i solejat“. Ell em va somriure de manera forçada, sabent que havia guanyat aquell pols, que jo ni tan sols vaig gosar a començar. I amb cara de guanyador de cap batalla em va dir “marxi”. “Bon dia, agent”, li vaig respondre.
Jo vaig passar en família un bon dia i sense multa. Ell va tornar al seu món fosc i fastigós. Bon dia agent!

En castellà

Nunca defenderé Esperanza Aguirre (ni tampoco la atacaría gratuítamente). Me parece una señora antipática, vanidosa y con todos los tics insoportables y prescindibles que tienen los ricos. Hace unos meses, siguiendo estos tics, fue capaz de aparcar su coche en el carril bus de la Gran Vía madrileña, en hora punta, y bajar a retirar dinero de un cajero automático. La policía municipal la multó y la retuvo un tiempo, tal vez más del necesario, y ella tomó la decisión de coger el coche, embestir la moto del policía y huir. Huir antes de que los peatones de la Gran Vía la empezaran a fotografiarla como si fuera el tan añorado Copito de Nieve (ya le gustaría a ella ser tan única e interesante como el gorila catalán). La Justicia, tiempo después, archivó el caso y Esperanza Aguirre (que en las entrevistas pide que le hagan las fotos de su perfil bueno, o el menos cascado por los años) se presentó como una señora mayor acosada por media docena de policías .

Esta es la historia: una rica hace lo que quiere, la policía la marea un poco y la Justicia se pone del lado del poderoso. Fin de la historia. Nada nuevo. Suele pasar.

Pero dicho esto querría contaros otra historia en primera persona. Hace unos días un policía municipal de Madrid me recriminó haber aparcado en una esquina de una calle poco transitada, mientras esperaba a la familia … Cinco minutos, un domingo. El coche estaba en marcha, con las luces de emergencia encendidas y yo  en el asiento del conductor escuchando la radio. En caso de que de repente esta calle fuera protagonista de un fenómeno extraño y comenzaran a transitar coches y coches … yo hubiera marchado. Pero en todo caso, reconozco mi falta. Así le dije al policía municipal motorizado, quizás uno de los que días antes multaron Esperanza Aguirre.

El agente era una colección de músculos, carne de gimnasio. Calvo, de esos pelados que se rapan para simular un aspecto más duro, más feroz. Este personaje me advirtió de manera amenazante y grosera que me tenía que multar y yo le pedí que no lo hiciera, que ya me iba. Y él me dijo que ya era demasiado tarde para evitarlo. De buenas maneras le dije que la calle era una balsa de aceite donde no pasaban coches. La esquina donde estaba aparcado en ningún caso tapaba la visibilidad y que no me hiciera la mala pasada de multarme.

Él se hizo más grande y más alto. Más arrogante y displicente. Sabía de su poder. Y yo me temía que esto jugaba en mi contra. Me dijo que “quién pensaba que era él … Una hermanita de la caridad o un agente de la ley”. Que yo “era un incívico que pensaba que podía aparcar donde me parecía bien”. Yo hice cara de circunstancias, incluso como de animalito malherido, no me apetecía pagar una multa en un domingo que se presentaba apacible.

El agente calvo iba acompañado de otro, con un aspecto más … Policial (aquello de servir y proteger que dicen los americanos). Le busqué la mirada y casi le rogué que aportara otra visión a la cuestión (ya no confiaba en la de su pareja pelada). Para ayudarle, le recordé al segundo agente que era domingo y le señalé que en el vado del taller que había al lado estaban aparcados una decena de coches. No me malinterpretéis, no me quería sacar las culpas de encima, sólo quería demostrar con pruebas que aquella calle permitía unas licencias que la mía a su lado era “pecata minuta”. Y dio resultado.

El agente más amable le dijo al oído a su compañero algo y este cambió de actitud. ya no me decía que me iba a multar. Simplemente en ajustó las manos en la hebilla del cinturón y con cara de superioridad me dijo … “¿por qué no te he de multar?”, Tuteándome como si fuéramos amigos o enemigos y en todo caso en un tratamiento alejado del servir y proteger.

Mi actitud educada y paciente estaba tambaleándose ante este saco de yogures energéticos que se meten algunos culturistas para ampliar bíceps, pectorales y cuádriceps. En ese momento le quería decir … “mira, múltame, tarado! Clávame 100 euros por aparcar en lugar prohibido y cóbrame 300 o 500 más o los que quieras, por decirte lo que pienso de ti. Mucho músculo, mucha dinamita, pero seguro que tienes poca mecha. Cuando llegas a casa debes ser un desgraciado, un infeliz. Tu mujer, si hay alguna que te aguante, te debe engañar con el butanero, el fontanero y el vecino, simplemente para olvidarte un rato. Vas bien pelado para aguantar los cuernos que debes llevar. De pequeño eras el milhombres del grupo que abusaba de los más débiles o quizás el foco de las bromas del resto. Y ahora tienes todo lo perfil de un maltratador “.

Esta era mi intención, pero pensé … no vale la pena. Es domingo. Simplemente me he topado con otro policía pendenciero, como le pasó a Esperanza Aguirre, pero yo no soy todavía una persona tan grande como ella (en todas las acepciones del término) y sobre todo no tengo ni su bolsillo , ni su suerte, ni sus amigos a los tribunales.
Me limité a contestarle … “creo que no me ha de multar, señor agente, porque usted es una persona comprensiva, se le ve, si me multa pasaré un mes jodido de pasta y hoy hace un día magnífico y soleado “. Él me sonrió de manera forzada, sabiendo que había ganado aquel pulso, que yo ni siquiera  empecé. Y con cara de ganador de ninguna batalla me dijo “márchese”. “Buenos días, agente”, le respondí.

Yo pasé en familia un buen día y sin multa. Él volvió a su mundo oscuro y asqueroso. Buenos días agente!

Català i Castellà

En català
Res de victimisme, eh? Res. En absolut. Sempre recordaré quan mon pare em va dir un cop que quan era petit i (uns cinc o sis anys) va anar al cinema amb son pare, mon avi, i un militar li va fotre una cleca quan abans de la pel·lícula va començar a sonar l’himne espanyol i ell no es va aixecar per retre-li homenatge, i a més va tenir la gosadia de parlar en català. Merda de militar per pagar un nen i merda d’himne que necessita reverències. No dic que tots els militars i tots els himnes siguin una merda, si ho són en aquell moment i en aquella circumstància.
Res de victimisme, eh? Res. Jo vaig començar a estudiar català a l’escola amb uns 9 anys. Fins aleshores estava prohibit per llei i per mandat diví. Recordo com alguns dels meus companys de classe, la majoria de classe mitjana (res de lumpen) deien que allò del català era una ventafocs, una classe de la qual no se n’havia de fer ni cas. I alguns d’ells arribaven a dir que ells…parlaven cristià, no una llengua (o dialecte, vés a saber) que estava prohibit fins fa poc. Ara alguns d’aquests demanen igualtat pel castellà i que el català enfonsa el castellà i tal i qual….
Res de victimisme, eh? Res. Uns 30 anys després, just ara. Aquest govern i d’altres abans. I molta gent, ara i abans, d’aquí i d’allà, diu que a Catalunya els nens i nenes que estudien l’actual model lingüístic no aprendran mai castellà. Els que propaguen aquesta mentida ho fan per interessos polítics i molts dels que se’ls escolten… S’ho creuen, per ignorància o perquè els convé, o perquè són aquell ramat que segueix el que diu el pastor fins que entren a l’escorxador.
Diuen que moltes famílies que volen que els seus fills estudiïn en castellà a Catalunya no ho poden fer. Nombre d’aquestes famílies l’últim any? Set, Siete. A València, trenta mil famílies, treinta mil famílies volen que els seus fills estudiïn en valencià/català i de moment ni Déu els fa cas (Ximo, ja tardes). Tampoc ningú va dir res quan el govern corrupte dels valencians va tancar de manera injusta i sabent el què es feia Canal 9, una de les poques empremtes del valencià/català en aquest territori. (tot i que el castellà estava present en el 80% de la seva programació).
Aquests nous demòcrates que ara demanen igual tracte pel castellà que pel català mai no van dir res quan el franquisme trepitjava el català. Aquests demòcrates, nascuts en democràcia o en dictadura, no diuen que el 75% dels canals de televisió a Catalunya són en castellà, que la meitat de les emissores de ràdio parlen en castellà, que si vas a un quiosc…. Només hi ha espai per publicacions en castellà, que si vas a una llibreria, la immensa majoria de títols són en castellà. I no diuen res sobre el fet que a Catalunya no hi ha problema lingüístic, cap ni un, perquè ens entenem tots perfectament. Des de sempre.
Res de victimisme, eh? Res, en absolut. Jo sóc bilingüe, perfectament bilingüe i em sento tan còmode parlant en castellà com en català, pensant en les dues llengües, actuant amb les dues llengües, que considero meves i que ningú, ningú em prendrà.
I el mateix passa amb la immensa majoria de nens i de nenes a Catalunya.
No poden dir el mateix els nens i les nenes de bona part de les espanyes. D’entrada perquè només coneixen un idioma…no el de Cervantes. Un greu insult a l’autor del Quixot. La majoria d’aquests nens i nens només parlen un castellà lleig, pobre i poc reconeixible. Una merda, com aquell militar, que no mereix ser considerat castellà. Valdria més que alguns comencessin a espanyolitzar a aquells que no creieu enemics….

En castellà

Nada de victimismo, eh? Nada. En absoluto. Siempre recordaré cuando mi padre me dijo una vez que cuando era pequeño y (unos cinco o seis años) fue al cine con su padre, mi abuelo, y un militar le pegó una cachete cuando antes de la película comenzó a sonar el himno español y él no se levantó para rendirle homenaje, y además tuvo la osadía de hablar en catalán. Mierda de militar por pegar a un niño y mierda de himno que necesita de  reverencias. No digo que todos los militares y todos los himnos sean una mierda, si lo son en ese momento y en esa circunstancia.

Nada de victimismo, eh? Nada. Yo empecé a estudiar catalán en la escuela con unos 9 años. Hasta entonces estaba prohibido por ley y por mandato divino. Recuerdo como algunos de mis compañeros de clase, la mayoría de clase media (nada de lumpen) decían que lo del catalán era una cenicienta, una clase de la que no se había de hacer ni caso. Y algunos de ellos llegaban a decir que ellos … hablaban cristiano, no una lengua (o dialecto, a saber) que estaba prohibido hasta hace poco. Ahora algunos de estos piden igualdad para el castellano y que el catalán hunde el castellano y tal y cual ….

Nada de victimismo, eh? Nada. Unos 30 años después, justo ahora. Este gobierno y otros antes. Y mucha gente, ahora y antes, de aquí y de allí, dice que en Cataluña los niños y niñas que estudian el actual modelo lingüístico no aprenderán nunca castellano. Los que propagan esta mentira lo hacen por intereses políticos y muchos de los que se les escuchan … Se lo creen, por ignorancia o porque les conviene, o porque son aquel rebaño que sigue lo que dice el pastor hasta que entran en el matadero.

Dicen que muchas familias que quieren que sus hijos estudien en castellano en Cataluña no lo pueden hacer. Número de estas familias en el último año? Siete, Siete. En Valencia, treinta mil familias, treinta mil familias quieren que sus hijos estudien en valenciano / catalán y de momento ni Dios les hace caso (Ximo, ya tardas). Tampoco nadie dijo nada cuando el gobierno corrupto de los valencianos cerró de manera injusta y sabiendo lo que se hacía Canal 9, una de las pocas huellas del valenciano / catalán en este territorio. (aunque el castellano estaba presente en el 80% de su programación).

Estos nuevos demócratas que ahora piden igual trato por el castellano que el catalán nunca dijeron nada cuando el franquismo pisaba el catalán. Estos demócratas, nacidos en democracia o en dictadura, no dicen que el 75% de los canales de televisión en Cataluña son en castellano, que la mitad de las emisoras de radio hablan en castellano, que si vas a un quiosco …. Sólo hay espacio para publicaciones en castellano, que si vas a una librería, la inmensa mayoría de títulos son en castellano. Y no dicen nada sobre el hecho de que en Cataluña no hay problema lingüístico, ni uno, porque nos entendemos todos perfectamente. Desde siempre.

Nada de victimismo, eh? Nada, en absoluto. Yo soy bilingüe, perfectamente bilingüe y me siento tan cómodo hablando en castellano como en catalán, pensando en las dos lenguas, actuando con las dos lenguas, que considero mías y que nadie, nadie me arrebatará..

Y lo mismo ocurre con la inmensa mayoría de niños y de niñas en Cataluña.
No pueden decir lo mismo los niños y niñas de buena parte de las españas. De entrada porque sólo conocen un idioma … no el de Cervantes. Un grave insulto al autor del Quijote. La mayoría de estos niños y niñas sólo hablan un castellano feo, pobre y poco reconocible. Una mierda, como aquel militar, que no merece ser considerado castellano. Sería mejor que algunos empezaran a españolizar a aquellos que no creen enemigos ….