La història es podria repetir

 

en català

Puerta del Sol, una nit fresca del mes d’abril. Centenars d’estudiants estan acampats i a punt de dormir en el centre neuràlgic de la capital. Protesten perquè el govern ha fet fora al rector de la Universitat de Madrid per no haver destituït un professor que ha escrit setmanes abans alguns articles contra la monarquia espanyola i la política educativa.
Curt i ras, el professor critica d’una banda que mentre bona part del poble passa penúries per arribar a final de mes, la Casa Reial espanyola continua amb els seus privilegis. L’altre article que desferma la polèmica és la crítica a una llei en la qual es demana que els alumnes de les escoles siguin educats en l’ortodòxia catòlica.
Els articles són censurats per les autoritats, però circulen per diversos cercles i de fet la seva clandestinitat i prohibició els fan més populars que si s’haguessin deixat publicar en els diaris.
El març, un ministre es dirigeix al cap del professor a la Universitat i li demana que el destitueixi. El rector s’hi nega, apel·lant a la llibertat de càtedra. Davant d’aquesta situació, el govern decideix destituir al rector i desposseir el professor de la seva plaça i dicta una interlocutòria per empresonar-lo. A més s’ordena que el substitut sigui un professor de conviccions catòliques i fidel al règim.
El govern espanyol, conscient que la seva jugada suposarà aldarulls al carrer, declara l’estat de setge. La nit del 10 d’abril, la guàrdia civil té l’ordre de desallotjar als estudiants que protesten per la polèmica universitària de la Puerta del Sol. Els agents, sense avís previ, carreguen contra la multitud, molta de la qual dorm. Resultat? Una quinzena de morts i uns dos-cents ferits, molts dels quals són gent aliena a les protestes.
La repressió ha estat brutal i tot l’arc parlamentari la condemna. Dies després el govern cau per la pressió política. Una pressió que fa que la mateixa Reialesa forci la seva destitució.
Els fets no són actuals, però no es pot descartar que siguin possibles en un futur.
En tot cas, corresponen a la Nit de Sant Daniel, el 10 d’abril de 1865. El president del govern era el militar Ramón María Narváez i el ministre que va ordenar la carnisseria, Luis González Bravo. El rector era Juan Manuel Montalbán i el professor que va originar tot plegat, Emilio Castelar.

 

en castellà

Puerta del Sol, una noche fresca del mes de abril. Centenares de estudiantes están acampados y a punto de dormir en el centro neurálgico de la capital. Protestan porque el gobierno ha despedido al rector de la Universidad de Madrid por no haber destituido a un profesor que ha escrito semanas antes algunos artículos contra la monarquía española y la política educativa.
Concretamente, el profesor critica por un lado que mientras buena parte del pueblo pasa penurias para llegar a final de mes, la Casa Real española continúa con sus privilegios. El otro artículo que desata la polémica es la crítica a una ley en la cual se pide que los alumnos de las escuelas sean educados en la ortodoxia católica.
Los artículos son censurados por las autoridades, pero circulan por varios círculos y de hecho su clandestinidad y prohibición los hacen más populares que si se hubieran dejado publicar en los diarios.
En marzo, un ministro se dirige al jefe del profesor a la Universidad y le pide que lo destituya. El rector se niega, apelando a la libertad de cátedra. Ante esta situación, el gobierno decide destituir al rector y desposeer al profesor de su plaza y dicta una interlocutoria para encarcelarlo. Además se ordena que el sustituto sea un profesor de convicciones católicas y fiel al régimen.
El gobierno español, consciente que su jugada supondrá disturbios en la calle, declara el estado de sitio. La noche del 10 de abril, la guardia civil tiene la orden de desalojar a los estudiantes que protestan por la polémica universitaria de la Puerta del Sol. Los agentes, sin aviso previo, cargan contra la multitud, mucha de la cual duerme. Resultado? Una quincena de muertos y unos doscientos heridos, muchos de los cuales son gente ajena a las protestas.
La represión ha sido brutal y todo el arco parlamentario la condena. Días después el gobierno cae por la presión política. Una presión que hace que la misma Realeza fuerce su destitución.
Los hechos no son actuales, pero no se puede descartar que sean posibles en un futuro.
En todo caso, corresponden a la noche de San Daniel, el 10 de abril de 1865. El presidente del gobierno era el militar Ramón María Narváez y el ministro que ordenó la carnicería, Luis González Bravo. El rector era Juan Manuel Montalbán y el profesor que originó todo ello, Emilio Castelar.

Els debats

He vist bona part dels dos debats electorals “estrella” d’aquesta campanya: el dels candidats per Madrid i els dels candidats per Barcelona. I només m’he emportat una certa sorpresa amb una cosa, amb una.

La sorpresa no és que els socialistes dels debats, Sánchez i Zaragoza, capcots, s’hagin posat de perfil i interpretat un paper secundari. Són conscients que les enquestes els afavoreixen i tot bon manual polític diu que si vas guanyant en els sondejos…no arrisquis.

La sorpresa no és que l’espai dels Comuns, representat per Iglesias i Asens, aposti pel diàleg per resoldre el conflicte català o critiquin més als socialistes que a PP i Ciutadans.

La sorpresa no és que els independentistes no hagin estat convidats al debat dels candidats per Madrid (no n’hi ha cap que competeixi a les llistes de la capital), tot i que en el debat a Madrid es va parlar de Catalunya més que de qualsevol altre tema.

La sorpresa no és que les dretes tornessin a fer una nova mostra de la por que poden generar a una part de l’electorat amb discursos apocalíptics i on sembla que l’amor que diuen professar a Espanya queda diluït perquè tenen el seu país bloquejat políticament, per tant, també econòmicament i socialment.

Per mi, la gran sorpresa d’aquests dos debats l’ha protagonitzada l’extrema dreta de VOX. Els seus representants Abascal i Garriga han tingut uns discursos delirants en el fons: supressió de les autonomies per garantir les pensions (com si una cosa impedís la viabilitat de l’altra), l’arraconament dels immigrants (que diuen que no tenen dret a sanitat, educació, ajudes, ni de fet de viure a Espanya) i sobre tot la idea central de perseguir i si pot ser aniquilar al discrepant amb la seva idea del què ha de ser la seva “una, grande y libre”.

Aquestes propostes extemporànies, inconstitucionals i denunciables davant qualsevol tribunal contrasten amb el to d’Abascal i Garriga, més moderat, més suau, fins i tot més amable que els seus rivals (??) de la dreta. Això és més moderats, suaus i amables que Casado, Rivera i sobre tot més moderats, suaus i amables que Álvarez de Toledo i Arrimadas.

I això em preocupa perquè aquest to blanqueja l’extrema dreta i fins i tot el seu discurs. L’electorat té molt en compte les formes, fins i tot de vegades més que el fons. I ara hi pot haver la sensació que votar VOX és millor que fer-ho a PP i Ciutadans.

I que jo estigui preocupat és secundari i no ha d’importar a ningú. Però potser sí hauria de preocupar a PP i Ciutadans que tenen les seves candidates per Barcelona abusant de crits, ganyotes, males formes i s’enregistren vídeos arrancant llaços grocs. I a l’hora veuen que al faristol d’enfront tenen un candidat de l’extrema dreta de mare guineana que mentre diu que VOX no és racista, ni homòfoba, ni masclista ensenya un somriure relaxat i atractiu.

Unes candidates que no estalvien retrets als independentistes i no són capaces de fer ni mitja crítica a l’extrema dreta.

I els sondejos diuen que VOX podria ser la tercera força política a Espanya, i això sí hauria de preocupar a tots, a tots els demòcrates.