Bales, bilis i boles

Un candidat a presidir la Comunitat de Madrid rep a casa seva un parell de bales dins un sobre. En el debat televisiu, una candidata es nega a condemnar els fets i fins i tot els posa en dubte. Més enllà que l’amenaçat sigui d’esquerres i que la que es nega a condemnar sigui una de les cares més conegudes de l’extrema dreta, la situació és indesitjable. Ningú pot rebre aquestes amenaces i ningú pot estalviar-se la crítica a les amenaces. I de fet, això ha fet reaccionar alguns contra els ultradretans.

A mi només m’agradaria dir que l’extrema dreta no ha nascut avui, ni ahir. És tan vella com execrable. No es pot assenyalar la seva conducta el dia que es fot amb tu, s’ha de fer sempre, a totes hores, afecti a qui afecti. Fa temps que l’extrema dreta és una amenaça per la democràcia. Ho era quan es va convertir en l’acusació popular del judici del procés contra l’independentisme. Ho era quan assenyalava tots els menors immigrants com a delinqüents que cobren (diuen falsament) deu vegades més que una àvia pensionista. Ho és quan acudeix a barris d’esquerres amb l’únic propòsit de provocar, originar aldarulls i guanyar vots als barris de dretes.

De totes maneres, alguns veuen els ultres com una amenaça només quan els assenyalats són ells. Esperem que no arribin en uns dies al govern de Madrid, perquè aleshores els assenyalats seran els demòcrates. Tots. Sempre dic que el perill de la ultradreta no són els seus dirigents, que també. 

Només cal recordar que Santiago Abascal, el seu presumpte líder, ve de les files del PP. Va ser un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que durant anys va cobrar un sou de vertigen al capdavant d’un organisme sense cap funció. Ara ell diu que acabarà amb totes aquelles institucions que no serveixen per res, inclosos els governs autonòmics. Fi del seu currículum, poca cosa més es pot dir d’ell a part que munta malament a cavall.

La candidata madrilenya que no condemna sobres plens de bales és Rocío Monasterio, d’orígens cubans. El seu avi i el seu pare, espanyols de cap a peus, van fer fortuna a l’illa caribenya gràcies al negoci del sucre. Seva era la Companyia Atlàntica del Golfo (bon nom) i sobre ells pesen acusacions d’esclavisme i de tan bé que ho van fer van arribar a cotitzar a la borsa de Nova Iork. La fortuna se’ls va mig acabar amb l’arribada dels Castro al poder (potser aquí van passar de ser presumptes esclavistes a ultradretans convençuts). La dona del somriure fred, perdut i acollonidor, la dona que va deixar unes manilles (no una bala) a la taula de conferències de Carles Puigdemont en un hotel de Madrid fa tres anys podria ser la futura vicepresidenta de Madrid si el vot ho diu i Díaz Ayuso li ho permet.

I finalment, la tercera peça de la cúpula de VOX és Ivan Espinosa de los Monteros, potser la cara menys antipàtica del partit ultra, portaveu al Congrés. Iván és el marit de Rocío Monasterio i fill de Carlos Espinosa de los Monteros, marquès de Valtierra i durant l’època de Rajoy Alt Comissionat del govern espanyol de la Marca Espanya.

Però com us deia, el problema no és que gent com aquesta lideri un partit d’extrema dreta, racista, xenòfob, classista i anti demòcrata. El problema és que hi hagi gent que els voti, gent potser desencantada amb l’actual sistema, gent ignorant, o gent que els hi vagi bé el discurs. Dit això, penso en països com Alemanya que castiga la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el totalitarisme. Ells també el van viure, però ells en van aprendre. Altres només recorden Santa Bàrbara quan trona i quan trona els ben a prop.

La sort

Setembre de 1911. L’Olympic, un dels transatlàntics més luxosos de l’època, propietat de White Star Line, pateix un accident quan colpeja el vaixell de guerra de la Royal Navy HMS Hawke. Tot i el xoc dels dos colossos, no hi ha ferits, però l’Olympic ha de ser reparat i és substituït en les seves rutes per un vaixell germà, el Titanic.

Abril de 1912. El Transatlàntic RMS Titanic que fa el seu viatge inaugural entre Sothampton i Nova Iork xoca contra un iceberg a uns 6000 quilòmetres al sud de Terranova. L’estructura de gel fa un tall sota la línia de flotació que afecta una tercera part del barco. L’enfonsament és inevitable, Mil cinc-cents passatgers moren aquella nit a la tragèdia. La resta, unes 700 persones, sobreviuen.

Novembre de 1916. L’HMMS Britannic un transatlàntic de luxe ha estat reconvertit fa un any en un vaixell hospital que atén ferits de la I Guerra Mundial. Navegant ara pel Mar Egeu el Britannic xoca amb una mina submarina i pateix greus danys, tot i que no s’enfonsa. Un grup de supervivents munta en un bot salvavides que acaba sent destrossat per l’hèlix del Britannic. Bona part dels seus passatgers moren. La tragèdia es cobra una trentena de vides.

Que tenen en comú aquests accidents? Doncs que a la llista de supervivents de tots els casos es repeteix un mateix nom: Violet Jessop, una argentina de pares dublinesos. Jessop treballava de cambrera a l’Olympic el 1911 i al Titanic el 1912 i d’infermera al Britannic el 1916. Però és que a més no només va sobreviure als tres accidents, també era una de les poques passatgeres del bot salvavides que es va empassar l’hèlix del Britannic.

El 1923, Jessop es va casar amb un marí mercant i evidentment el matrimoni va fer aigües i es van separar al cap de poc, potser el temps que el marí es va adonar amb qui s’havia casat.

Hi ha gent amb sort, tanta sort que de vegades la seva passa per enfonsar la sort dels que té al costat.

També us diré que Violet va morir el 1971 d’un atac al cor, un cor que havia aguantat el que havia aguantat.

Madrid és llibertat?

La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utopia. Tots creiem saber-ne el significat, però segurament si preguntéssim què és per a tu ser lliure?… Hi haurà moltes respostes diferents.

Ser lliure és una necessitat, una aspiració, una meta per tothom, o almenys per la majoria. Però no hem d’oblidar que la llibertat és finita i que la pròpia acaba on ha de
començar la que vol el o la del costat. Fa uns anys es va fer famós allò de no confondre la llibertat amb el llibertinatge, precisament perquè estirar i exagerar la llibertat d’un pot
encongir i limitar la d’algú altre.

La llibertat també s’ha de gaudir respectant les normes i regles que ens imposem com individus i societat. Jo puc tenir la llibertat de pixar enmig del carrer, però això no
quadra amb les normes de bona conducta que ens donem entre tots perquè això no sigui, precisament, can pixa.

En nom de la llibertat, la Revolució Francesa (ara històricament lloada, però en els seus temps segurament no tant) va acabar guillotinant el poder establert, incloent-hi reis i cortesans.

I després d’aquesta introducció, us podríeu preguntar per què nassos parlo jo ara de llibertat. Doncs perquè a Madrid estem en precampanya electoral i la llibertat ha
estat usat (mal usat??) com a lema de campanya, com a arma, com a eina, com a ariet per atacar el contrari. Llibertat o comunisme, Llibertat o socialisme, Llibertat o feixisme o Llibertat a seques.

Madrid, segons els sondejos, està partida per la meitat entre el bloc de partits d’esquerres i el bloc de partits de dretes, un Front Popular i una CEDA del segle XXI. Se suposa que ara estaríem en un moment més tranquil que el previ a la Guerra Civil, però un bàndol i l’altre ja han
descarregat l’arsenal. El PP diu que si la seva candidata Ayuso guanya, això serà un pas perquè Casado guanyi La Moncloa. El PSOE sembla que tingui de candidat Sánchez
i no pas el professor Gabilondo (una peça del joc de dames en un tauler d’escacs). Podem ha llençat una bomba nuclear, fent que el seu general, Iglesias, encapçali les
seves files madrilenyes, tot i que ara la bomba potser sembla més una granada de mà. I l’extrema dreta està potser més a prop que mai d’entrar en un govern a Madrid….no, no estem en moments previs a la guerra del 36.

I enmig del camp de batalla… Llibertat. Ayuso, que mai no ha descartat governar amb VOX, diu que ella és la llibertat davant l’amenaça social comunista que ja governa Espanya.

Ayuso diu que la bandera de la llibertat l’ha demostrat deixant oberts comerços i bars en plena pandèmia, a diferència de la major part del territori espanyol. Potser s’oblida de dir que aquesta conjugació d’economia i llibertat fa que Madrid encapçali el nombre de morts, contagis i males xifres per la COVID. I potser també s’oblida que no tancant comerços i bars també s’ha estalviat les ajudes directes a aquests negocis que sí han pagat altres
Comunitats Autònomes.

Iglesias diu que ell és la garantia de la llibertat que ara no viu Madrid. Ho fa mentre critica la premsa que defensa Ayuso i no fa el mateix amb els que el lloen a ell. Critica la
llibertat que exerceixen els “pijos” del barri de Salamanca, amb els quals competeix en fortuna i cases als afores. Critica la mà militar de la dreta, qui ha fet fora de Podem a totes les veus dissidents.

Sánchez potser és qui menys ha fet servir la paraula llibertat, Però també ho ha fet, dient que els contagis a Madrid no són llibertat. Que un Madrid obert 24 hores i sense restriccions més enllà de la mascareta no és llibertat i sí un “desmadre”, en altres paraules, llibertinatge.

Llibertat en aquest context és un terme brut, putrefacte, fa pudor. No som a l’avantsala d’una guerra o d’una Revolució, però la batalla de Madrid no dirimeix la llibertat, potser la vergonya i el mal gust d’unes eleccions que se celebren en plena pandèmia (i potser no calia).
La llibertat és una paraula fantàstica que de vegades esdevé utòpica i d’altres pot sonar a merda depenent de qui i com la pronuncia.

Diuen sobre el virus

La megafonia de l’AVE avisa que estem en pandèmia i que per això els passatgers han de romandre asseguts fins que el tren s’aturi i l’han d’abandonar per ordre de tal manera que surtin primer els que estiguin més a prop de les portes. L’equip de bàsquet femení que ha viatjat en el mateix cotxe que jo, s’aixeca corrent, cinc minuts abans d’arribar a l’estació. Com sempre, m’agrada dir la meva i en veu alta els dic que estem en plena onada de covid i que agrupades dretes al passadís del tren no és el més indicat, i més tenint en compte que són noies altes i corpulentes i precisament no ocupen poc espai i la sensació de no guardar distàncies és angoixosa.

El seu entrenador em diu tres coses (també en veu alta, la seva):

1-que m’he quedat a gust dient això.

2-que el seu equip es fa proves dia sí, dia no

i 3-que no tinc raó en la protesta.

Jo, que m’agrada dir la meva sempre, li contesto:

1-sí, m’he quedat a gust, tocava segons el meu punt de vista.

2-que el seu equip es farà les proves que vulgui i que els manin però que ni jo, ni segurament la resta de passatgers que assisteixen atents (crec) a l’intercanvi de cistelles (argot de bàsquet per respecte a l’equip) no ens fem aquestes proves.

I 3-que des de la meva perspectiva tinc raó, felicitant-lo també perquè acaben de guanyar una Copa (vull rebaixar la possible tensió del moment).

I em quedo amb les ganes de fotre una matxucada (argot de bàsquet) amb dues coses més que ara no callo:

1-No ha entès res de què ens està passant, senyor Alfred?

I 2-A banda de dirigir un gran equip de bàsquet i del seu dilatat currículum, per què no es postula per presidir Renfe i canvia les ordres de la seva megafonia? O per què no fa vostè de Fernando Simón o va més enllà i fa de capitost de l’Organització Mundial de la Salut? aleshores potser vostè tindria la raó de seguir lleis i recomanacions i jo no. Mentrestant…

L’endemà comento amb la farmacèutica de sota casa (amb la qual tinc confiança forjada des de fa gairebé trenta anys) les últimes notícies de la pandèmia. Li pregunto que si ella es posaria l’astrazeneca, que aquest virus no serà l’últim que viurem, que si les festes clandestines, multitudinàries i que desafien qualsevol precaució fan por… I la Charo (que així es diu) em sorprèn quan em diu a cada resposta que tot és culpa del virus xinès. Jo que li tenia tanta estima i que tantes vegades li he fet cas en consells i receptes, veig que no li hauré de fer tant cas en les seves apreciacions tan pròximes a l’extrema dreta o a qualsevol extremitat, que ara que ho escric, penso que té unes apreciacions sense cap, ni peus. (sí, molt dolent).

I l’últim diuen que us volia comentar. Diuen els negacionistes (aquells que no combreguen ni es creuen que hi hagi covid) que aquesta pandèmia és falsa, que no coneixen ningú infectat, ni que hagi mort pel virus. Diuen que tot és una conxorxa dels estats per controlar la població, per desfer-se de la gent gran que cobra pensions que surten molt cares en el seu conjunt, que si el 5G…. Tot, una enganyifa que ells no compren.

I jo contesto, que no en tinc ni idea i que m’agrada dir la meva (ja, em repeteixo), però que només cal veure les cares i com parla aquest grup de gent per saber que qui són i el que són.