Alguna pregunta més? Intel·ligent, si us plau

569e8efc52352

 

En català

Són periodistes? De veritat que ho són? Jo a la facultat de Ciències de la Informació vaig aprendre poques coses, però sí que em van ensenyar que un periodista en una roda de premsa mai no havia de tutejar al personatge, o que mai no ha de fer preguntes més llargues que la possible resposta o que era una inutilitat preguntar i repreguntar el mateix un cop i un altre.
I és a aquí on em sorgeixen els dubtes. Els periodistes que estan al Congrés dels diputats i que tutegen als senyors i senyores diputades com si fossin amics i estiguessin en una taverna… Realment mereixen el nom de periodistes?
Els periodistes del Congrés que han fet ja trenta vegades la mateixa pregunta… Han de continuar repreguntant el mateix durant minuts i minuts? Es pensen que a ells i a elles se’ls respondrà el que no s’ha respost a d’altres? Es creuen millors? O com que comparteixen taverna i vés a saber si res més amb senyors diputats i senyores diputades seran recompensats amb la resposta màgica?
Com poden preguntar alguns col·legues sobre percepcions, creences o actes de fe que puguin tenir els polítics?
Estic en una d’aquestes eternes rodes de premsa de Podem on alguns titulats en periodisme i becaris d’explicar les coses clares no paren de cosir Íñigo Errejón amb preguntes llargues, absurdes, inconcretes. Es trepitgen els uns als altres per ser els primers a fer preguntes llargues, absurdes i inconcretes. Competeixen a l’hora de ser uns incompetents tant en el fons com en la forma.
Com se li pot preguntar a Errejón sobre quina percepció té sobre què pot fer Pedro Sánchez en el futur si passa una cosa i la contraria, si ni tan sols Pedro Sánchez sap que soparà aquest vespre?
De vegades, renego de la meva professió i dels meus companys. Sort que m’estimo l’ofici que faig i on sempre he tingut clar on està la sala de premsa i on està la taverna. Potser és que vaig aprendre poc a la facultat i molt d’autèntics periodistes.

 

 

En castellà

Son periodistas? De verdad que lo son? Yo en la facultad de Ciencias de la Información aprendí pocas cosas, pero sí que me enseñaron que un periodista en una rueda de prensa nunca tiene que tutear al personaje, o que nunca debe hacer preguntas más largas que la posible respuesta o que era una inutilidad preguntar y repreguntar lo mismo una y otra vez.


Y es aquí donde me surgen las dudas. Los periodistas que están en el Congreso de los diputados y que tutean a los señores y señoras diputadas como si fueran amigos y estuvieran en una taberna … Realmente merecen el nombre de periodistas?


Los periodistas del Congreso que han hecho ya treinta veces la misma pregunta … Deben continuar repreguntando lo  mismo durante minutos y minutos? Se piensan que a ellos y a ellas se les responderá lo que no se ha respondido a otros? Se creen mejores? O como comparten taberna y a saber si algo más con los señores diputados y  las señoras diputadas serán recompensados ​​con la respuesta mágica?


Como pueden preguntar algunos colegas sobre percepciones, creencias o actos de fe que puedan tener los políticos?


Estoy en una de esas eternas ruedas de prensa de Podemos donde algunos titulados en periodismo y becarios de explicar las cosas claras no paran de coser a  Íñigo Errejón con preguntas largas, absurdas, inconcretas. Se pisan los unos a otros para ser los primeros en hacer preguntas largas, absurdas e inconcretas. Compiten en su incompetencia en fondo y forma.


¿Cómo se le puede preguntar a Errejón sobre qué percepción tiene sobre qué puede hacer Pedro Sánchez en el futuro si sucede algo y lo contrario, si ni siquiera Pedro Sánchez sabe que cenará esta noche?


A veces, reniego de mi profesión y de mis compañeros. Suerte que amo el oficio que hago y que siempre he tenido claro dónde está la sala de prensa y donde está la taberna. Quizá es que aprendí poco en la facultad y mucho de auténticos periodistas.

 

El genoll de Pedro Sánchez aguantarà?

pokleknuti1.jpg

En català

El genoll és l’articulació que connecta el fèmur i la tíbia. De vegades no li fem cas i no tenim en compte tot el que ens ajuda al llarg de la nostra vida. De nadons, gategem sobre ells. De petits els sotmetem a tota mena de jocs. De joves els fem córrer, saltar i patir com mai. De més grans, els obliguem a aguantar molt més pes, tant com el que posem a la panxa, al cul i a la resta del cos. I és clar, quan arribem a vells, els nostres genolls estan baldats, amb artrosi, osteoporosi i dolors en general.
I els genolls també han servit històricament per retre homenatge, fent allò que es deia genuflexió  al rei, als senyors feudals o fins i tot a l’enemic que t’ha guanyat a la batalla. Aquest acte continua fent-se, tot i que ara queda lleig que algú es posi de genolls davant d’algú altre… S’ha substituït per fer la pilota o fer-li la rosca.

També t’agenolles per demanar en matrimoni a la teva parella, per parlar cara a cara amb un nen o una nena o per altres activitats… lúdiques i festives.
Doncs bé, ara sembla que el futur govern d’Espanya depengui d’una genuflexió de les d’abans. Que Pedro Sánchez posi el genoll a terra i es rendeixi davant les exigències de Pablo Iglesias i de Podem per tal de ser president. Faig un petit parèntesi: potser és millor que la genuflexió sigui per demanar ajut a qui te’l pot donar i no per fer-li alguna activitat lúdica-festiva.
Repassem les coses. Fa quinze dies, Iglesias li diu al rei que vol un govern amb Sánchez de president i ell de vicepresident. Els socialistes, sobretot aquells anomenats barons del sud s’emprenyen perquè el de Podem els volen fer la feina. Ara, no només no rectifiquen sinó que detallen allò que tant ha cabrejat al PSOE.
Que els socialistes volen fer el seu govern… Podem diu que Iglesias ha de ser un vicepresident tot poderós amb competències per controlar la comunicació, la pasta i fins i tot els espies (què dirà la dreta que relaciona Podem amb Veneçuela i Cuba?)
Que els socialistes volen controlar la despesa i potser apujar impostos… Podem anuncia un pla social de 98 mil milions d’euros per ajudar els desafavorits i crear ocupació, abaixar l’IVA i només apujar impostos als més rics.
Que els socialistes volen resoldre el problema de Catalunya amb quatre pedaços… Podem anunciar una reforma constitucional vertiginosa que permeti un referèndum pels catalans, propiciar un DNI català, reconèixer les seleccions esportives i fins i tot les matrícules del CAT.
En algun despatx de presidenta autonòmica a Sevilla deuen estar a punt de fer servir el desfibril·lador. Però també en algun altre despatx d’un expresident sevillà i del seu antic amic, l’exvicepresident guerrer. I de fet, a molts altres llocs.
És cert que en política tot pot passar, fins i tot el més inesperat, com n’hem tingut prova fa poc a Catalunya on en una assemblea es pot empatar a 1515 vots, un president pot fer un pas al costat després de la firma d’uns documents que ningú sap si són paper mullat i un alcalde pot acabar sent president de la Generalitat.
Però dit això, sembla molt difícil que Pedro Sánchez aconsegueixi suficients suports per ser president en poc menys de dues setmanes. Tot i això, mai no desconfieu del poder que pot tenir una bona genuflexió, sigui per retre homenatge o per culminar alguna activitat lúdica festiva a major glòria d’un rei que en aquest cas porta cua de cavall i no du corbata. Això sí, aquell genoll arribarà a vell molt fotut, sigui per la genuflexió en la variant que calgui o per les puntades que li donin els seus.

 

En castellà

La rodilla es la articulación que conecta el fémur y la tibia. A veces no le hacemos caso y no tenemos en cuenta de todo lo que nos ayuda a lo largo de nuestra vida. De bebés, gateamos sobre ellos. De pequeños los sometemos a todo tipo de juegos. De jóvenes los hacemos correr, saltar y sufrir como nunca. De mayores, les obligamos a aguantar mucho más peso, tanto como el que ponemos en la barriga, el culo y al resto del cuerpo. Y claro, cuando llegamos a viejos, nuestras rodillas están lisiadas, con artrosis, osteoporosis y dolores en general.


Y las rodillas también han servido históricamente para rendir homenaje, haciendo lo que se decía genuflexión  al rey, a los señores feudales o incluso al enemigo que te ha ganado la batalla. Este acto sigue haciéndose, aunque ahora queda feo que alguien se ponga de rodillas ante alguien … Se ha sustituido por hacer la pelota o hacerle la rosca.


También te arrodillas para pedir en matrimonio a tu pareja, para hablar cara a cara con un niño o una niña o por otras actividades … lúdicas y festivas.


Pues bien, ahora parece que el futuro gobierno de España dependa de una genuflexión de las de antes. Que Pedro Sánchez hinque la rodilla en el suelo y se rinda ante las exigencias de Pablo Iglesias y de Podemos para ser presidente. Hago un pequeño paréntesis: quizás es mejor que la genuflexión sea para pedir ayuda a quien te la pueda dar y no para hacerle alguna actividad lúdica-festiva.


Repasemos las cosas. Hace quince días, Iglesias le dice al rey que quiere un gobierno con Sánchez de presidente y él de vicepresidente. Los socialistas, sobre todo aquellos llamados barones del sur, se cabrean porque  Podemos les quieren hacer el trabajo. Ahora, no sólo no rectifican sino que detallan lo que tanto ha cabreado al PSOE.
Que los socialistas quieren hacer su gobierno … Podemos dice que Iglesias debe ser un vicepresidente todo poderoso con competencias para controlar la comunicación, la pasta e incluso los espías (qué dirá la derecha que relacionan a Podemos con Venezuela y Cuba? )
Que los socialistas quieren controlar el gasto y quizás subir impuestos … Podemos anuncia un plan social de 98 mil millones de euros para ayudar a los desfavorecidos y crear empleo, bajar el IVA y sólo subir impuestos a los más ricos.
Que los socialistas quieren resolver el problema de Cataluña con cuatro parches … Podemos anunciar una reforma constitucional vertiginosa que permita un referéndum para los catalanes, propiciar un DNI catalán, reconocer a las selecciones deportivas e incluso las matrículas del CAT.


En algún despacho de presidenta autonómica en Sevilla deben de estar a punto de usar el desfibrilador. Pero también en algún otro despacho de un ex presidente sevillano y de su antiguo amigo, el ex vicepresidente guerrero. Y de hecho, en muchos otros lugares.


Es cierto que en política todo puede pasar, incluso lo más inesperado, como hemos tenido prueba recientemente en Cataluña donde en una asamblea se puede empatar 1515 votos, un presidente puede hacer un paso al lado tras la firma de unos documentos que nadie sabe si son papel mojado y un alcalde puede acabar siendo presidente de la Generalitat.


Pero dicho esto, parece muy difícil que Pedro Sánchez consiga suficientes apoyos para ser presidente en poco menos de dos semanas. Sin embargo, nunca desconfíen del poder que puede tener una buena genuflexión, sea para rendir homenaje o para culminar alguna actividad lúdica festiva a mayor gloria de un rey que en este caso lleva coleta, pero no corbata. Eso sí, esa rodilla llegará a vieja muy jodida, sea por la genuflexión en sus diferentes variantes o por las patadas que le den los suyos.

Titelles entre reixes

img_mmeseguer_20160207-095231_imagenes_lv_otras_fuentes_titeres-kxxG-U301972775526pQB-992x558@LaVanguardia-Web

En català

Presó per dos titellaires per representar una obra. Aquest és el titular.
D’entrada, sona horrorós. O sona a què ha passat en una república bananera on no saben que són els drets humans com la llibertat d’expressió. Però, evidentment el titular té els seus matisos. El primer, que ha passat a Madrid en el segle XXI.
Però hi ha més matisos. L’obra de titelles mostra com es mata un jutge, com es viola una monja i una tercera cosa que sembla la que ha molestat més a la dreta reaccionària: s’ha exhibit un rètol on es podia llegir Gora Alka ETA. I tot això davant d’un públic infantil.

Segurament tots podem coincidir que és una mostra clara de mal gust. No pot ser que, sense avisar, els comediants ensenyin a uns menors assassinats, violacions o a fer visques a organitzacions terroristes. Molt d’acord. Potser els nens no saben què és ETA o Al Qaeda (alguns no sabien llegir), però sí que és recomanable no mostrar-los què podrien fer amb monges i jutges.
I el jutge ha analitzat els fets i ha decretat presó incondicional pels dos titellaires. Sincerament, em sembla exagerat. Crec que és lògic que hagin de rebre un càstig, un toc d’atenció, una multa, però tampoc cal sotmetre’ls al martiri de la presó. I ho dic per dues raons.
La primera, que a Madrid en ple segle XXI hi ha molts altres exemples de llibertat d’expressió que ni tan sols són atesos per la Justícia. Per exemple, que Fedeguico Jiménez Losantos amenaci de disparar a dirigents de Podem perquè li cauen malament. Em pot semblar bé que el franctirador Fedeguico i els titellaires siguin empresonats o bé que se’ls ignori. Però no pot ser que uns vagin a la garjola i l’altre estigui per sobre del bé i del mal. Tot això diu molt poc en favor dels jutges, no de la Justícia.
La segona raó per la qual em sembla exagerat l’empresonament dels titellaires és potser més intangible, però igual d’important per a mi. Té una motivació gairebé romàntica. A Espanya s’empresonaven titellaires, comediants o actors en èpoques fosques d’Inquisició, de franquisme, de dictadures. I només per això val la pena reflexionar. Els titellaires han fallat, sí. Però de veritat han comès un delicte i mereixen la presó? Els comediants han usat durant tota la història la ironia, l’escarni, la crítica o la provocació per atacar el poder i potser per agitar les consciències potser adormides precisament davant el poder. Potser aquests dos titellaires també han volgut provocar i prou?

Quants actors, directors, artistes han fet pel·lícules de terroristes, assassins, violadors i criminals? I per fer-ho, quants han anat a la presó?
Dues reflexions finals.
-No serà que aquests dos titellaires són un instrument per realment atacar als que els van contractar, a  l’ajuntament de Madrid, governat per Podem? Podria ser que alguns aprofitessin l’actual moment polític per llençar punyalades a algú?
-On són els anomenats “titiriteros”, els de la cella, els actors i actrius, col·legues de professió que tants cops han criticat fets, guerres i lleis, i que ara ni tan sols han estat capaços de fotre un cop de mà o una frase amable a aquest parell?

 

En castellà

Prisión para dos titiriteros por representar una obra. Este es el titular.


De entrada, suena horroroso. O suena a que ha pasado en una república bananera donde no saben que son los derechos humanos como la libertad de expresión. Pero, evidentemente el titular tiene sus matices. El primero, que ha pasado en Madrid en el siglo XXI.


Pero hay más matices. La obra de títeres muestra cómo se mata a un juez, como se viola una monja y una tercera cosa que parece la que ha molestado más a la derecha reaccionaria: ha exhibido un letrero donde se podía leer Gora Alka ETA. Y todo ello ante un público infantil.

Seguramente todos podemos coincidir que es una muestra clara de mal gusto. No puede ser que, sin avisar, los comediantes enseñen a unos menores asesinatos, violaciones o a hacer vivas a organizaciones terroristas. Muy de acuerdo. Tal vez los niños no saben qué es ETA o Al Qaeda (muchos no sabían leer), pero sí es recomendable no mostrarles qué podrían hacer con monjas y jueces.


Y el juez ha analizado los hechos y ha decretado prisión incondicional para los dos titiriteros. Sinceramente, me parece exagerado. Creo que es lógico que tengan que recibir un castigo, una llamada de atención, una multa, pero tampoco hay que someterlos al martirio de la cárcel. Y lo digo por dos razones.


La primera, que en Madrid en pleno siglo XXI hay muchos otros ejemplos de libertad de expresión que ni siquiera son atendidos por la Justicia. Por ejemplo, que Fedeguico Jiménez Losantos amenace con disparar a dirigentes de Podemos porque le caen mal. Me puede parecer bien que el “francotirador” Fedeguico y los titiriteros sean encarcelados o bien que se les ignore. Pero no puede ser que unos vayan a la cárcel y el otro esté por encima del bien y del mal. Todo esto dice muy poco en favor de los jueces, no de la Justicia.


La segunda razón por la que me parece exagerado el encarcelamiento de los titiriteros es quizás más intangible, pero igual de importante para mí. Tiene una motivación casi romántica. En España se encarcela titiriteros, comediantes o actores en épocas negras de Inquisición, de franquismo, de dictaduras. Y sólo por eso vale la pena reflexionar. Los titiriteros han fallado, sí. Pero de verdad han cometido un delito y merecen la cárcel? Los comediantes han usado durante toda la historia la ironía, el escarnio, la crítica o la provocación para atacar al poder y quizás para agitar las conciencias quizás dormidas precisamente ante el poder. Quizás estos dos titiriteros también han querido provocar?


Cuántos actores, directores, artistas han hecho películas de terroristas, asesinos, violadores y criminales? Y por ello, cuántos han ido a la cárcel?


Dos reflexiones finales.


-No será que estos dos titiriteros son un instrumento para realmente atacar a los que les contrataron, el ayuntamiento de Madrid, gobernado por Podemos? Podría ser que algunos aprovecharan el actual momento político para tirar puñaladas a alguien?


-¿Dónde están los llamados “titiriteros”, los de la ceja, los actores y actrices, colegas de profesión que tantas veces han criticado hechos, guerras y leyes, y que ahora ni siquiera han sido capaces de joder una mano o una frase amable a este par?