Ofec

Sent com l’entuben. Encara sedat per la medicació, és conscient de com els sanitaris l’atenen i xerren entre ells, de com introdueixen la sonda per la boca i que a poc a poc refregant les parets del coll penetra a prop de les cordes vocals i la tràquea.

Sap que si ha arribat aquest moment és perquè ja no es val per si sol per respirar. I això l’aterra. Havia llegit que si et connecten a la màquina per continuar vivint és que la cosa està fotuda. Té tantes possibilitats de viure com de morir o de quedar amb seqüeles, potser irreversibles. Nota com el tub el bloqueja. Tant l’aparell respiratori com la seva capacitat de reacció i no acaba d’entendre com la sonda no li produeix arcades, a ell que de vegades era incapaç d’empassar-se una pastilla. Segur que també era conseqüència de la medicació que li acabaven d’administrar.

Després del pànic inicial per l’entubament li arriba un moment de certa calma, nota com els pulmons li tornen a respondre, s’inflen i contrauen, nota com l’oxigen torna a fer el seu cicle i que la seva vida ja està menys en perill. Feia només unes hores el van haver de posar altre cop boca terrosa, era incapaç de respirar per si sol quan estava estirat mirant cap a junt o tombat de costat.

Era la prova definitiva que el maleït virus se li havia enganxat de valent als pulmons. Encara havia fet sort per anar a l’hospital quan va notar els primers ofecs, l’asfíxia que temia que l’agafés en plena nit mentre dormia. I també sort perquè encara hi hagués ucis lliures, en algun moment de la pandèmia tots els llits de crítics estaven ocupats i tothom sabia que això havia provocat desenes de morts, potser centenars o milers. Els sedants havien fet oblidar que la sonda li travessava el cos i fins i tot l’havien fet endormiscar amb una sensació de cert plaer, de certa tranquil·litat. Sempre havia gaudit de bona salut. De fet, aquest és el primer cop que ha estat ingressat d’urgència a un hospital, un lloc en el qual només hi havia estat de visita i un cop per unes proves rutinàries. I mira, primer cop i temia si seria per morir.

Havia llegit que en situacions d’emergència com la que ara estava vivint era bo trobar mètodes per relaxar-se. Pensar en coses i llocs que el fessin feliç- I tenia clar que pensar en un dia de platja amb els seus fills el faria aparcar aquest neguit. Però aquest pensament plaent queda en un segon terme quan rumia com ha pogut contagiar-se amb el virus. Ell que sempre ha usat la mascareta, que sempre ha respectat la distància de seguretat amb la resta de la gent, que no ha agafat ni el metro ni l’autobús des del començament de la crisi, que fins i tot ha eliminat totes les activitats socials amb els germans, els amics o fins i tot que no va al cinema des de fa mesos per evitar riscos. Com pot ser? Els nens estan amb la mare des del març, des dels primers confinaments i només els ha vist per videoconferència o uns dies a l’estiu quan es van relaxar les restriccions. Per tant, ells tampoc l’han encomanat. Ja ho veus, de res ha servit fer vida d’ermità.

El virus l’ha atrapat tot i que ha tele treballat des del primer dia, tantes hores que ha fet de més per compensar aquella sensació de culpabilitat que li suposava no anar a l’oficina. De fet, moltes hores per ocupar la seva vida, lluny dels fills, sense amics, sense parella, sense vida. Durant aquest període també ha tingut episodis del que ell creu que és apnea, aquella sensació d’asfíxia que li ha agafat algun cop a la nit al llit. S’ha despertat amb un atac d’angoixa que ja no l’ha deixat dormir fins que s’ha fet de dia. Tot i el pànic mai no va consultar un metge…no ha necessitat gaires metges i menys encara els ha anat a buscar.

Intenta tornar a la platja amb els nens i oblidar tot el que li recordi al virus. Està a la vora del mar. L’esquena sobre l’arena i les onades l’acaronen, primer els peus, després les cames, els malucs, el pit i li freguen el coll just abans de recular i fer el camí a la inversa. L’aigua té la temperatura ideal, fresqueta en contrast amb la calor que produeix el sol i que fa que el seu cos gaudeixi d’una alternança tèrmica ideal. Estira tot el cos que ara imita una estrella de mar, cames i braços sobre un mant de sorra, els dits jugant amb els granets, el cap agraït de jugar amb la textura d’arena mullada i les onades tornen a anar i venir. I els nens, Sent com s’acosten reclamant l’atenció del pare i se li llencen a sobre. S’abracen sobre el seu pit, i tot i que algun cop de peu li fa mal, el joc amb els seus fills el fa sentir feliç. Ho té tot. Se n’adona que els nanos ja han crescut i que pesen més del que voldria. Els demana que el deixin aixecar, que el pressionen la panxa i el pit i que la puntada de peu a la cuixa li fa més mal de què pensava. Els nens no fan cas i continuen saltant sobre el seu pare,en el moment que dues onades carregades d’aigua li arriben a la cara i li entren pel nas i la boca. L’aire no li arriba. La glopada salada i la pressió sobre el seu cos dels nens, que no se n’adonen de la situació, el fan entrar en pànic, és incapaç de treure’s de sobre els xavals. Podria apartar-los, però és incapaç no té les forces suficients, potser per la posició sobre la sorra, potser per l’aigua que l’ofega o per la relaxació que tenia fins feia uns segons. O no. Ara recorda que està entubat a l’hospital i no a la platja.

S’ofega i sent un cop al cap, a l’espatlla i al maluc. S’ha caigut, és a terra. S’hi queda una estona fins que processa on és: a la seva habitació, ha caigut del seu llit i es mig incorpora per encendre la llum de la seva tauleta de nit. Té la respiració agitada i ara ja sap que ha estat un altre atac d’apnea. En una d’aquestes… M’hi quedaré, pensa.

Ningú pot imaginar el seu estat en aquells moments… Ofec, impotència, quedar-se sense aire ha de ser la pitjor de les morts. Li agafen ganes de plorar, encongir-se i que tot passi. Com d’altres vegades en la mateixa situació s’asseu al sofà, teremola i es posa la tele que escup ofertes de productes que no poden interessar la gent normal. Es pren un cafè ben calent mentre rumia que l’ofec d’aquesta nit l’ha associat a un accident a la platja i a una crisi per la covid. En tot cas, les dues coses tenen un nexe comú… L’ofec, l’asfixia, la mort si la cosa es complica. El cor torna on tocava i el neguit irracional ha donat pas a la calma després de la tempesta.

Ara li dóna més valor a la conversa que va tenir l’altre dia amb el seu germà Joan. LI va oferir la possibilitat de vacunar-se tot i que no és persona de risc, no li toca vacunar-se encara, hi ha prioritat per gent gran, per sanitaris, per gent que lluita contra el virus en primera línia i pels malalts crònics. Però el Joan diu que li han quedat una desena de dosis per usar i que s’han de posar en el pròxim mes. Si no s’injecten es podrien perdre, no hi ha manera de transportar-les amb garanties suficients. Quan li va oferir la possibilitat, la va rebutjar. No era honest passar per davant de gent que la necessitava més que ell i menys valent-se de la posició de ser el germà d’un metge amb algunes taques ètiques i deontològiques que d’alguna manera traficava amb vacunes i vides.

Però qui se n’adonaria de tot plegat? Seria millor aprofitar el remei o deixar que caduqués? No tothom sabia el que patia ell amb els ofecs i si ara el virus l’atrapés i s’ofegués de manera inevitable? Qui el podria assenyalar per intentar sobreviure? Ell havia viscut encara que només fos en somnis el tub per la seva tràquea, els ofecs constants, els pulmons morts, l’oxigen que no arriba, l’asfíxia de l’aigua, la pressió i el pes sobre el seu pit, la por, la impotència, la mort….

S’ aixeca, agafa el mòbil i truca al seu germà metge. Agafen la trucada al tercer to….Empassar saliva i comença a parlar.

Mata degolla a Sant Quintí

Fa gairebé una setmana que ha passat tot allò a Sant Martí Sarroca. La Maria n’ha sentit parlar aquest matí al seu home i uns amics. Ho ha sentit quan s’ocupava d’ajudar-lo al forn i es feia càrrec dels seus quatre fills, sobretot del Marià que encara no ha complert l’any. El marit, el Julià, i la Maria quan acaben de fer el pa i pastissos transformen la fleca en la taverna més gran i concorreguda de Sant Quintí de Mediona. Avui la taverna està més plena que mai i els homes que hi són expliquen els fets de Sant Martí. Uns amb alegria, d’altres aterrats pels fets i tots sabent que tot allò comportarà conseqüències greus.

Qui més en parla és el Gabriel, un veí de Sant Martí, que fa anys que és membre del Somatent de la comarca i abans marí, un home que col·leccionava batalles, moltes però no tantes com enemics morts per la seva espasa. El Gabriel es vanta d’haver format part de l’escamot d’unes desenes d’homes de Sant Martí que fa sis dies ha cercat i donat mort a una columna de les forces reials borbòniques que volien cobrar el nou impost, un impost que cap d’ells podia pagar sense morir-se després de fam. El Gabriel explica que al barri de la Fassina van preparar l’emboscada, aprofitant els seus carrerons estrets i la posició de més altura respecte als cent cinquanta granaders, que sense saber d’on venia van caure per l’atac sorprenent de somatents, pagesos i mà d’obres, gent emprenyada “que mata en defensa pròpia”, deia el Gabriel.

Després de la matança ell i bona part dels seus veïns han marxat de Sant Martí i s’han refugiat a Sant Quintí, conscients que els borbònics volen revenja i trobar els caps de la revolta. Un altre dels homes que aquell dia va participar en l’emboscada a les forces reialistes és en Canut, que per dir-ho d’alguna manera era el referent intel·lectual a Sant Martí. El Canut tenia estudis i va viure molts anys a Vilafranca i va ser batlle de Sant Martí durant anys. Ara ell, a diferència del Gabriel, era dels que sabia que la matança de fa una setmana seria la tomba pels seus autors i ara tots esperaven sentència i execució a Sant Quintí. El Canut defensa que les dones i les criatures han de marxar davant el què els ve a sobre, que potser han de fugir cap al nord a Igualada o cap a l’est a Piera, més a prop.

Era impossible fer-ho cap al sud, allà ja marxaven les forces borbòniques sota les ordres d’un tal Diego González, un militar veterà bregat en batalles de la Guerra de Successió com la de Torredembarra o Tarragona. Ara González venia amb dos mil cinc-cents homes ben armats, amb ganes de revenja i preparats per no tornar a caure en una trampa com els seus companys feia sis dies.

La Maria sentia tot això aterrada i sobretot quan el Canut ha dit “els borbònics venen per tots, als que vam cometre la matança i als que ens heu donat refugi i venen a mata degolla, no volen fer presoners i volen escarmentar tots aquells que no col·laborin amb la causa o els que no paguin l’impost. La Maria, que té el Marià en braços, no pot evitar un calfred i abraçar molt fort el seu nadó.

A mig matí, Diego González té a la vista el poble de Sant Quintí i ordena els seus homes que comencin a cremar les primeres masies que es trobin al camí. Un dels seus oficials li demana si han de capturar els pagesos que hi viuen. I González dóna l’ordre de cremar-les i matar els que surtin de la casa, siguin homes, dones, criatures o gossos. L’oficial es fa el senyal de la creu i transmet l’ordre a un grup d’homes que no dubten en obeir. El brigadier González fa temps que no té cap discussió ètica i moral amb si mateix sobre les atrocitats de la guerra. Això li passava de jove quan a les nits no podia dormir recordant el què havia fet pel dia, però ja fa temps que no. Ell és un professional que cobra per fer el què li manen, sense vacil·lacions. Ha aconseguit discernir entre la seva feina i la seva vida. Ara no té remordiments de matar nens i nenes quan té als seus fills en braços.

El seu destacament ja ha arribat a uns metres del centre de Sant Quintí i González fa el senyal de matar tot el que es mogui i de cremar allò que no. Els seus espies li han comunicat que el gruix dels insurgents està a la casa de la vila, la taverna, l’església i el dispensari que també fa de perruqueria i local on s’arrenquen queixals, unes construccions de pedra i fusta que queden a la part més alta del poble. González sap que alguns veïns han escapat cap a Piera i la Pobla de Claramunt. Després ja es faria càrrec d’ells, però ara tocava anar pels que s’havien mantingut al poble. El brigadier ordena als seus subordinats que envoltin les construccions on s’hi refugien els rebels.

La maniobra ja l’han vist els vilatans que amb les seves rudimentàries armes de foc ja han ferit algun soldat reialista. També han preparat trampes com un gran forat a terra a prop de l’església. Un forat cobert de palla i fang que guarda al fons unes llances afilades de fusta. O una caldera d’aigua bullent que llencen des de dalt del campanar el capellà Honorat i el ferrer del poble. Les hores que els ha costat preparar aquestes trampes no els compensa, només mitja dotzena de soldats han resultat víctimes i a més, la majoria lleus. Aquestes trampes han fet enfurismar els soldats, l’espurna que necessitaven per estar convençuts de la mata degolla contra els seus enemics.

La Maria és a la rebotiga del forn-taverna amb tres dels seus fills. El més gran és amb el pare, el Gabriel, el Canut i altres estan a les finestres esperant veure els uniformes borbònics. Uns porten velles pistoles carregades, altres arc i fletxa i la majoria eines i estris del camp: dalles, falçs, fulles afilades i maces. Tot sembla broma, comparat amb l’arsenal dels contraris.

Els homes de González han entrat a l’església i sense cap baixa han mort una dotzena de persones, entre elles el capellà Honorat, un parell de dones i tres marrecs sense encara pèl a la barba. Algun d’ells ni han fet front als soldats, simplement ploraven mentre es pixaven a sobre, les seves últimes accions abans de morir.

La casa de la vila ha costat més de conquerir i els borbònics ho han fet amb algunes baixes, entre elles la d’un oficial i tres comandaments. Allà el Gabriel havia posat algun dels seus companys d’armes, homes entrenats per a matar i per a morir. Caiguda la casa de la vila, ha estat més fàcil entrar al dispensari. Entre els dos edificis, només un pati comú amb mitja dotzena de vilatans amagats darrere les columnes i una font. En uns minuts els soldats professionals els han liquidat i han doblegat la resistència de la resta de rebels que hi havia al dispensari. La majoria s’han rendit i sense judici han rebut la sentència de mort.

Diego González rep les novetats i que només un grup de sediciosos encara resisteix a la taverna. Ell en persona vol dirigir l’atac final. De camí cap a la fleca taverna, González no pot evitar veure el resultat de l’atac: el fum de les cases, l’olor de mort i els cossos de persones i d’animals a terra, tots coberts de sang. El brigadier sent uns laments entre el plor i la queixa. S’atura i es dirigeix cap al lloc d’on venen. Darrere un arbre una noia ferida a la panxa per un soldat maldestre, una noia que segurament no havia complert ni els deu anys de vida. González desenfunda la seva arma i sense pensar remata la nena. En el seu cap el militar articula un procés per dir-se que ho ha fet per evitar el seu patiment, no l’ha matat, l’ha alliberat dels dolor, del pànic i de què alguns dels seus soldats n’abusés d’ella abans de matar-la.

González i els seus homes estan a uns metres davant la porta de la casa de pedra que fa de taverna i de fleca, tal com resa un rètol pintat en blanc a la porta de fusta. En els porticons de les finestres s’hi veuen les puntes d’alguna arma llarga que un cop disparada els seus amos ja no tindran temps de recarregar. No dubta, ja no ho fa mai i ordena tirar a terra la porta, atacar les finestres i entrar per tots els forats que tingui la casa. Tal com preveia, alguns dels seus homes cauen en la primera onada de l’atac, però després les armes dels vilatans ja no sonen. La porta ha caigut i els reialistes hi entren com també ho fan per les finestres. González segueix els seus homes que a cop d’espasa es desfan del problema que tenien entre mans. El brigadier té temps de disparar contra un parell d’homes, que semblen pare i fill, l’un sembla que protegeixi l’altre amb el seu cos abans de caure morts. Un altre home d’espessa barba i ple de cicatrius a la cara encara té temps abans de morir de dir-li que és el Gabriel López i que ha estat responsable de la matança de Sant Martí Sarroca. I li fa un somriure abans de morir.

A la rebotiga González veu els seus homes envoltant una dona amb un nadó als braços i un parell de vailets més. Ploren asseguts a terra. La Maria no es vol creure que aquell home engalanat de medalles i condecoracions doni l’ordre de matar-la amb els seus fills al costat, almenys confia en el fet que s’apiadarà dels nens. Li veu la cara, fa de bona persona, no com els animals que l’amenacen, escupen i la miren amb ulls de desig brut.

González no dubta i recorda als seus subordinats que no han vingut a fer presoners. Mata degolla. Les ordres es compleixen. Mateu-los a tots quatre! I ara mateix! El brigadier sap que ell no és igual que molts dels seus homes que gaudeixen amb allò. Ell és un professional que sap que ha de fer per molt que li dolgui i ara tornarà a posar en marxa al seu cap el procés per eliminar qualsevol record. Ell és un professional que distingeix entre el seu deure i la seva vida. A més a aquella dona i els seus fills el millor que els podia passar és que s’estalviessin caure en mans dels seus mercenaris, borratxos de luxúria i maldat. Quan torni a casa el Diego González ja no recordarà aquell matí a Sant Quintí. Les ordres es compleixen i quan es compleixen significa estar més a prop dels fills, als quals abraçarà.

Sant Quintí de Mediona, 10 de gener del 1714.

Madrid i el virus

Pròleg: Això que escric a continuació ho faig sense cap base científica, ni usant paràmetres matemàtics, algoritmes, ni boles de cristall, més enllà que portem cap a l’any de pandèmia, d’haver-lo viscut en primera persona a Madrid i d’haver parlat amb metges i sanitaris amics. Per tant no fa falta que em creieu ni que ho arribeu a pensar.

Mes de gener a Madrid. La Puerta del Sol és plena a vessar de gent que té les mateixes ganes de cada any d’ajornar la compra dels regals fins ben bé la vigília de Reis. És un dia assolellat i amb la previsió que ve una setmana de nevades i temperatures gèlides s’han omplert les terrasses dels bars, restaurants, pubs i centres comercials. I no ens enganyem, aquí les restriccions horàries o d’aforament de la restauració no es veuen per enlloc.

La Comunitat ha fet confinaments perimetrals en barris i zones sanitàries castigades per les xifres del virus. Una d’aquestes zones és Vallecas. Els primers dies es van posar controls policials per entrar-hi, però no per sortir, quan sembla que seria més lògic el contrari, ja que els suposats contagiats confinats estaven dins i no fora. En tot cas, els controls han desaparegut i les desenes d’autobusos i vagons de metro que entren i surten d’aquesta zona calenta sempre han anat plens. Per no dir la quantitat de milers de persones que entren i surten a Vallecas caminant cada dia.

El toc de queda comença a les dotze de la nit, molt més tard que a la major part d’Espanya. Els comerços oberts fins i tot els caps de setmana (tot l’any passa això amb la llibertat d’horaris comercials que regeix a Madrid). Els bars plens dins i plens fora, a fora on s’han habilitat quantitats industrials de terrasses noves en llocs que abans ocupaven zones per aparcar. I ja us dic que la majoria d’aquestes terrasses no guarden la distància que s’hauria de guardar en aquests temps, per no parlar de com ballen joiosos els aerosols presents en el fum de tabac i l’esdevenir de les converses. I ballen joiosos entre les taules, entre les persones, entre les suposades bombolles. I no exagero.

Com tampoc ho faig quan us dic que he agafat el metro i l’autobús que juntetes, juntetes. Per molta mascareta que portis…

La pressió hospitalària a Madrid tampoc és massa preocupant. Aquí hi ha els hospitals més grans, hi continua havent hotels amb pacients lleus de la covid, amb la descàrrega que això suposa per altres centres, la Fira de Madrid segueix en alerta per si ha de reobrir com hospital i a més la Comunitat ha fet en tres mesos un hospital nou per a pandèmies. Que si té poc personal, que si està a mitges, que no té sentit. D’acord, però té un hospital només per pandèmies i això alleugereix el dia a dia de la resta de sanatoris.

Aquesta situació tan original a Madrid contrasta amb el què està passant a països com el Regne Unit o Alemanya, tancats per la nova onada pandèmica (i mira que les autoritats madrilenyes posaven d’exemple el què feien britànics i alemanys per criticar la gestió del govern de Sánchez). Però és que Madrid també contrasta amb el què fan altres comunitats del mateix color polític o no.

Quan veig que a Catalunya es tanquen comerços, es limiten horaris, es restringeixen llibertats i s’escanya l’economia en benefici de la salut penso….que rar tot. Rar perquè les xifres a Madrid no són pitjors que a Catalunya. I els madrilenys viuen en el més semblant a la normalitat, mentre els catalans pateixen una situació pròxima a la distopia.

És aquí on alguns diuen…. És que la Díaz Ayuso, que a més fa cara de dolenta, amaga les xifres. Si mal penses dius… Potser durant un temps podries fer-ho amb el nombre d’infectats o d’hospitalitzats, però amb el nombre de morts? No pas. Les famílies, els sindicats mèdics, l’oposició parlamentària o el ministeri que encara que no ho sembli mira amb lupa la gestió de les regions ho denunciarien.

També hi ha la hipòtesi que es fan menys tests i per tant no surten tants contagiats, però aquí també es fan cribratges massius i les xifres no són més alarmants que a altres territoris.

I per acabar de, Madrid sembla que està a la cua en el nombre de vacunacions.

Per tant, la pregunta sorgeix un cop i un altre. Per què a Madrid amb una vida bastant normalitzada i l’economia oberta està afectada pel virus d’una manera similar a altres llocs on s’ha apostat per tancaments, restriccions, confinaments i limitacions? La pregunta és difícil. I l’he fet a molta gent que en sap molt d’aquestes coses. I les respostes són moltes i variades: que si els contagis no es transmeten tant en llocs d’oci (on a Madrid a penes tenen limitacions, estan a l’aire lliure i es prenen mesures de prevenció) com a l’oficina, el transport, o al carrer (on no es prenen aquestes mesures). Que si a Madrid s’està més conscienciat amb la mascareta. Que si la sort, que si del Madrid al cielo i tal.

I no us dic jo que no, però una resposta que em va donar un metge amic que treballa a La Paz és la que més m’ha convençut. A Madrid el virus va arribar a finals de desembre de 2019 i ben bé fins al maig es va transmetre sense límits. Va morir moltíssima gent, va emmalaltir molta altra i sobretot es va crear una certa immunitat de grup que encara no s’ha comprovat oficialment. Tot això podria ser ratificat o rectificat d’aquí a poc temps per les xifres.

Bon Any.

El principi de la fi

La setena onada va ser la catàstrofe, el caos, l’hecatombe. Les vacunes van arribar abans de la tercera tongada. I tot semblava el principi de la fi, deien. Però no.

Els governs de tot el món van decidir que tothom es vacunés quan el virus de la quarta onada va mutar, es va perfeccionar de tal manera que matava un de cada cinc infectats. Ja no posava fi a la vida de vells, de gent amb malalties cròniques o amb les defenses baixes…. Els morts eren legió entre els joves i els sans, aquells que eren l’excepció quan morien al principi de tot. Milers de víctimes diàries a tot arreu. En els anomenats països desenvolupats i rics, els hospitals eren cementiris. En el tercer món ningú ja explicava l’abast de la pandèmia.

Primer, tots els països van decidir fer un registre dels no vacunats per apartar-los socialment: no podien sortir de casa ni a treballar, ni per anar a buscar menjar, ni tan sols per anar a veure les famílies. Se’ls va recloure en els seus domicilis sota vigilància de l’exèrcit i donava menjar dos cops per setmana. Després, els mateixos governs van decidir que ni això. O es vacunaven o els deixarien morir. Si sortien de casa… Serien liquidats. La majoria dels “negacionistes” de les vacunes van rectificar i van accedir a posar-se-les, però les societats ja estaven descosides, desfetes, desmembrades.

Les fàbriques i els camps havien quedat deserts, ningú treballava. Els comerços sense abastos. Els carrers, buits. Com les escoles, les oficines, el transport públic, tot. Els hospitals sense sanitaris ni serveis, més enllà de les vacunacions obligatòries. S’havien paralitzat les operacions, les consultes. La gent moria pel virus i els que no, per altres patologies. Molts van prendre la decisió de fer voluntàriament allò que els esperava en un futur pròxim, els suïcidis es multiplicaven. Més tard, els estats es van quedar sense funcionaris que fessin funcionar-lo, ni policies, ni militars, ni jutges, ni metges…

Va ser a poc a poc, dia a dia, a una velocitat inversament proporcional a la del virus, un enemic veloç que seguia el seu camí sense dubtar, sense vacil·lar, sense aturar-se. El món tal com el coneixem es moria. Les bombolles de familiars i pròxims que en el principi de la pandèmia es recomanava mantenir es convertiren en tribus de les quals ningú podia entrar ni sortir. Intentaven acumular menjar, aigua, armes. Primer robant, després matant per robar. El caos, la calamitat, la ignomínia per sobreviure. Aquelles bombolles, aquelles tribus van acabar devorant-se entre els seus membres per l’última llauna de conserva, per l’última gota d’aigua, per por que una tos o una febrada fos la fi del grup, de l’individu. I enmig de tot això, va arribar la setena onada.

Les vacunes ja no servien per immunitzar. I de fet, feia temps que s’havien deixat de fabricar, ja no hi havia científics que les pensessin, ni treballadors que les fessin, ni administracions que les paguessin, ni laboratoris que les impulsessin, ni magatzems que les guardessin, ni personal que les vigilessin. Els governs ja no existien ni tampoc el poc ordre que quedava en els últims mesos. Des del principi del virus, a finals de 2019 i fins aquell moment només havien passat dos anys.

Ara em trobo en el mateix lloc en el qual he estat les últimes setmanes. Hi vaig entrar quan passava pel davant… Un negoci de serveis funeraris. Al veure el seu rètol, em vaig dir que solucionava dos problemes; sortia dels carrers deserts i perillosos i m’amagava de les tribus enemigues en un lloc en el qual ningú hi voldria entrar, un lloc que acollia la mort i ja n’hi havia prou a fora perquè algú volgués entrar-hi. Aquí, en un taulell envoltat de taüts escric aquestes paraules. No són cap testament perquè ningú mai no les llegirà. Ni vull que sigui tampoc un lament, he tingut la sort d’haver superat el virus i he sobreviscut a atacs i penúries. He estat l’últim viu de la meva bombolla. Sóc afortunat, oi? Ho vaig fer tot per sobreviure i per sobreviure’ls i per aconseguir-ho he fet coses que ni tan sols puc dir aquí, conscient que ningú em llegirà. Em fa vergonya, fàstic i por de rememorar-ho. Fa dos dies que he acabat l’últim trosset de pa de motlle verd i florit que duia a la motxilla i em disposo a fer l’últim glop que em queda de l’ampolla de Jack Daniels, ep! l’ampolla de 45 euros, no qualsevol Jack Daniels, no qualsevol bourbon. Ja us he dit que sóc un paio afortunat i que aquestes paraules no són un lament. Ja no tinc gana, ni sed, ni son, ni mal, ni fred, ni calor, ni cansament. Ni tan sols els remordiments que em consumien. Fa temps que vaig perdre les emocions i ara tampoc tinc ni enyoro les sensacions més primàries. Sé que tinc la mort a tocar. I no és una senyora vestida de negre encaputxada i amb una llarga dalla. És un ens pròxim i desitjat, de colors, que vull que em toqui i em dugui amb ell. O amb ella. Vull esborrar-me d’un lloc que m’és feréstec i antipàtic. Les ganes de viure ja no són ni un record. Ara em capbussaré dins d’aquesta caixa per morts, em despullaré i m’acariciaran la pell les seves parets de vellut blau. Rascaré amb els dits la tela blava, sabent que serà el meu últim amagatall, la meva última llar. Faré l’últim glop de bon bourbon i abaixaré la tapa. La foscor i el silenci m’acompanyaran a la fi. Enterrat mentre encara em batega el cor, m’oxigenen els pulmons i em respon el cos. Morir és senzill quan ja fa temps que la vida t’ha abandonat.

Au, fins aquí el conte sinistre de Nadal, l’últim d’aquest cabró 20. Que el 2021 us sigui benèvol i que vosaltres el sapigueu aprofitar. I ara més que mai….Salut!!!!!

Home contra dona?

LA COSTELLA D’ADAM és una pel·lícula de 1949 dirigida pel gran George Cukor i interpretada pels excepcionals Katherine Hepburn (no confondre amb el Catering Hepburn de Vilassar) i Spencer Tracy.
L’argument del qual la crítica anomena “comèdia romàntica” és aquest: una parella d’advocats de classe alta de Nova Iork, feliços, guapos i intel·ligents trontolla quan s’enfronten per un cas. Ella, l’Amanda, defensa una pobra dona (interpretada per la Judy Holliday) que amargada per les infidelitats del seu marit (Tom Ewell) l’intenta assassinar quan el troba en braços de la seva amant. Ell, l’Adam, és el fiscal que vol engarjolar la infeliç que ni tan sols pot matar al marit amb una pistola i a un metre de distància.
La comèdia romàntica acaba com a tal i no només l’Amanda i l’Adam acaben junts, sinó que també ho fan la potencial assassina amb el marit que l’enganya que a més comparteixen tres fills que apareixen al happy end fílmic. Un happy end en el qual l’acusada és declarada innocent perquè es veu que tenia raons pel seu arribat de fúria
Fins aquí una d’aquelles pel·lícules del Hollywood daurat.
La trama la va escriure Ruth Gordon, una actriu que va guanyar un òscar a finals dels 60. I el guió de LA COSTELLA D’ADAM va obtenir una nominació a l’Òscar amb el seu marit Garson Kanin. Doncs bé, aquest guió té unes quantes coses que voldria comentar i em pregunto si ara un guió d’aquestes característiques passaria a la pantalla gran dirigida pel millor director de personatges femenins i per la millor parella d’artistes de l’època.
D’entrada, l’intent d’assassinat de la dona enganyada contra el marit enganyador és tractat com una escena de vodevil, fins al punt que el “donjuan” s’amaga darrere l’amant i d’una cortina per protegir-se dels trets. En el judici posterior, el marit reconeix que sovint pegava la dona, davant els riures del jurat popular i la comprensió gens dissimulada de la sala en ple… Diu que ho feia perquè s’havia posat grassa després dels tres embarassos. La dona també reconeix que ella fustigava el marit. I tal i qual.
Parlava del jurat popular. Doncs bé, en la seva elecció algun dels membres era rebutjat per l’advocada defensora després de reconèixer que tenia molts dubtes sobre “la igualtat de gènere”.
Més perles. En les seves disputes vespertines després de les jornades de judici Amanda i Adam (Hepburn i Tracy) reprodueixen en un ambient esnob i de la part alta de Manhattan el que ja han viscut al tribunal. Però tot i això, en diverses ocasions amenacen de fotre’s uns calbots , fins i tot passen dels intents als fets quan ell està fent-li un massatge a ella i li fot una cleca al cul (la cara de la Hepburn era tot un poema, enfadada, sorpresa, i semblava del tot veritat el cop rebut).
En aquest apartament dels Bonner (que així es diuen els lletrats) ve de tant en tant de visita un amic comú (l’actor David Wayne), un autèntic depredador sexual que no para d’encalçar l’Amanda, fins i tot davant del seu marit (i aquest no intenta en cap moment agafar la pistola, més enllà dels mereixements que fa l’individu en qüestió). Aquest senyor és un pesat, un sense gràcia que tant fa tombarelles sense sentit com compon cançons per la seva amada, que ni li correspon, un paio que ara seria engarjolat només aparèixer en pantalla.
La pel·lícula està trufada de tics masclistes i pinta la Hepburn i el seu discurs feminista com unes radicals i com a tals els guarda el desenllaç del llibret.
Un final en el qual la relació de parella entre el fiscal i l’advocada arriba al clímax, prenyat de mal rotllo. I en aquest moment l’Adam apareix al pis i troba l’Amanda amb el seu pretenent i el fiscal decideix repetir l’escena que els ha separat en els tribunals… Agafa una pistola i amaga amb matar-los. És aleshores quan ella diu allò de…..no tens cap dret. I el fiscal somriu i li diu…ho veus? Tampoc tenia dret la teva clienta, tot i que la defensaves amb aquesta línia argumental.
Ella desarmada tot i haver guanyat el judici. Ell amb la raó tot i perdre la causa, aquell paternalisme de l’època.
Però dit això, estem revivint l’any 1949 i l’art és l’art i el Rubbens tenia com a cànon de bellesa les dones hiperbòlicament grasses. Tximpum.

Per la Covid necessitem Amundsens i no Scotts

Un dia com aquest de novembre de l’any 1912 una expedició de rescat trobà dins una tenda de campanya tres cossos congelats en plena Antàrtida. Eren els cadàvers de tres militars britànics: el capità Robert Scott, el tinent Henry Bowers i l’oficial metge Edward Wilson. Entre les pertinences s’hi van trobar manuscrits del capità en els quals explicava els últims dies dels aventurers. 

Scott relatava com per fer l’assalt definitiu al Pol Sud, objectiu de la seva expedició, va triar quatre dels seus homes entre els més de setanta que van començar l’aventura. En el quintet, a banda d’Scott, Bowers i Wilson, hi eren el capità Lawrence Oates i l’oficial Edgard Evans. 

Scott es desmoralitza a l’escriure que el 17 de gener van arribar al Pol Sud per descobrir la bandera noruega ja plantada, l’expedició Roald Amundsen havia arribat abans, un cop duríssim pels militars de la Royal Navy acostumats a ser els primers i els millors en gairebé tot (aquell mateix 1912 els súbdits del rei George V també van sentir-se avergonyits i desfermats amb l’enfonsament de “l’insubmergible” Titànic per un tros de gel, Sí, gran, però un tros de gel va enfonsar el transatlàntic més gran i luxós de l’època)).

Scott deixa per escrit la mort d’Evans per un accident en el viatge de tornada, el suïcidi d’Oates (el dia que celebrava el seu trenta-dosè aniversari) quan ja sense forces decideix sortir una nit de la tenda en plena tempesta de neu i amb temperatures inhumanes de quaranta sota zero. Ningú va tenir forces ni esma de parar-lo. I Scott també detalla com ell, Bowers i Wilson munten el 19 de març (Sant Josep) ja desorientats i extenuats l’últim campament que va ser la seva tomba. Acampats sense saber-ho a uns trenta quilòmetres d’un dipòsit de subministraments i aliments muntat en el viatge d’anada. A trenta quilòmetres només, després de recórrer milers en condicions climàtiques i orogràfiques terribles.

Els d’Scott van ser considerats durant un temps herois i tot i que aquesta consideració no s’ha perdut, sí que molts retreuen els errors i la falta de previsió de l’expedició militar britànica en un viatge tan dificultós i exigent. Les comparacions amb el viatge triomfal d’Amundsen van ser inevitables.

D’entrada, els noruecs eren una expedició de vint homes i un centenar de gossos entrenats i acostumats al fred. La dels britànics, per una setantena d’homes, quaranta gossos, una vintena de poni (sí, cavalls) i fins i tot tres trineus a motor, que evidentment es van congelar a la primera de canvi, com els ponis.

Els noruecs van sortir dos mesos més tard que els britànics. Ho van fer en secret, sense la festa i música (literal en el seu comiat d’Anglaterra) dels d’Scott. Però van desembarcar a l’Antàrtida en un lloc més pròxim al Pol, la qual cosa els va fer recuperar el temps i els va estalviar dies de marxa.

Els homes que van acompanyar Amundsen en l’últim tram fins l’èxit eren un ensinistrador de gossos (molt adequat si portes gossos) un caçador, un conductor de trineus i un campió d’esquí. En canvi els d’Scott eren militars experimentats a l’Antàrtida, però no sabien de gossos, ni de trineus, ni de l’esquí. De fet, els noruecs van fer el viatge de tornada esquiant, els gossos els van enviar al campament base amb els homes més cansats, mentre que els britànics es van menjar massa aviat els ponis i gossos quan va morir congelats o abans fins i tot per la gana i mala planificació.

A més, alguns recorden que el vanitós Scott (poc negociador i amic del debat) va ordenar que dos dels seus homes tornessin quan tenien el Pol a tocar: Tom Crean i Will Lashly. Molts pensen que estaven en millor forma que els que el van acompanyar i de fet tots dos sí que van aconseguir orientar-se i arribar al campament base.

El cert és que Amundsen es va convertir a la seva tornada en l’home més famós d’Europa i Scott és un heroi recordat de tant en tant (per tipus com jo) i que molts asseguren que el va perdre el seu tarannà de militar que sempre es creia en possessió de la raó. I perquè parlo avui de tot això? Perquè en una pandèmia com la que tenim necessitem més Amundsens que Scotts. Més previsió i menys rauxa, més planificació i menys improvisació, més cap i menys cor, més orientació i menys males direccions, més confiar en experts i menys en il·luminats, més debats i menys ordres.

Ara a la segona onada de la Covid19 (que no serà que no es veia venir) ens hi juguem la vida de tots, no la de cinc aventurers. I fins que arribi l’expedició de rescat en forma de vacuna molts s’hauran quedat pel camí. Molts, massa.

Els petits que tomben gegants

Les coses es poden dissimular o no. I ara jo no ho vull fer: la situació econòmica és terrorífica. Miris com t’ho miris, miris on miris i fins tot encara que tanquis els ulls la macroeconomia s’enfonsa: un virus microscòpic ha noquejat la riquesa dels països, fins i tot la dels gegants, i l’única solució és fer-hi front amb tones de bitllets, moltes de les quals encara ni han passat per la impremta.

Que un país no faci créixer el seu Producte Interior Brut suposa per exemple que recapta menys impostos (els seus ciutadans amb poca activitat econòmica no poden pagar els mateixos impostos que haurien de pagar en una situació favorable) . Si a això li sumem que es necessiten aquestes tones de bitllets per pagar la sanitat, els ertos als milions de treballadors que s’han quedat eventualment sense feina, la resta d’obligacions que genera lluitar contra el virus i que a més s’han de continuar fent front a les factures de les pensions, l’atur o el pagament del deute….. Significa que augmenta el dèficit d’aquests països: gasten molt més del que ingressen. La suma d’aquests dèficits anuals s’acumulen en una variable anomenada deute, que a Espanya (per exemple) suposa el 100% del seu PIB. És a dir, per eixugar aquest deute Espanya hauria de destinar tota la riquesa que genera en un any normal i no gastar ni un euro. Tal qual. Però els països poden fer front a aquestes desgràcies majúscules perquè són països. Tenen la possibilitat d’endeutar-se encara més, obtenir recursos nous de bancs o altres països per tirar endavant. Però fins ara estem parlant de macroeconomia.

Què passa si parlem de microeconomia, i en comptes de països parlem de famílies o de persones? Aquestes no tenen la facilitat per obtenir recursos, però en molts casos si gasten més del què ingressen i generen un deute… Se’n van a la merda (continuo sense voler dissimular). Imaginem-nos una família nombrosa, monoparental, homosexual o amb mascota… Qualsevol mena de família ens valdrà. Imaginem-nos que alguns dels seus membres és despatxat de la feina o té un negoci que s’està anant a la merda (si el virus tomba economies gegants, pots comptar si tomba una tenda de queviures, un taxi o una perruqueria). No te ingressos, però les despeses continuen generant-se: la lletra de la rentadora, la factura de la llum i el gas, els col·legis de la canalla, la hipoteca o el lloguer del local….) A més aquestes famílies no tenen la força dels països per renegociar deutes, elles o paguen o “a la puta calle”. Cert que els governs poden mig ajudar a alguns durant un temps, però és impossible ajudar-los a tots per sempre.

Aquí potser seria més fàcil que els governs intentessin parlar amb els creditors que no pas amb els deutors i obligar a bancs, companyies energètiques o grans propietaris a no cobrar als que no tenen res, però això podria fer-me passar per un perillós comunista bolivarià.

En tot cas, en aquesta situació terrorífica i catastròfica Espanya sempre sap entretenir la seva parròquia: enmig de la pandèmia l’extrema dreta fa una moció de censura contra un govern d’esquerres que genera que la dreta democràtica es posi del costat dels socialistes. A falta de terrasses per anar amb els amics o ara que has d’estar a casa a l’hora que era costum quan eres adolescent…. Sempre ens pot entretenir un partit de Champions sense públic, sempre pots anar al metro per sentir el calor humà ara que ve el fred hivern que tant ajuda a prosperar un virus microscòpic que ataca la macro i la micro economies.

Però vull fer una aportació optimista: aquest Nadal no haurem d’aguantar els cunyats que ens donen la tabarra a taula i el 22 de desembre sí que podrem dir que no ens ha tocat la loteria, però que estem satisfets mentre tinguem salut.

I no ho oblideu…gairebé mai el David guanya al Goliath, gairebé mai el dèbil venç el fort, gairebé mai un bitxo microscòpic tomba gegants…Bé, gairebé mai.

Revisar la història?

en català

Un dels meus hobbies preferits sempre ha estat recuperar cinema clàssic, aquell cinema que per alguns és art en estat pur i per altres pelis en blanc i negre que ara han quedat antigues i que són associades a ser lentes, avorrides i directament velles, gairebé insignificants com per perdre una estona en veure-les. En aquest hobby no faig cap distinció de gènere (westerns, intriga, comèdia, drames…), directors (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actors (les Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Gaudir de l’anomenat cinema clàssic sempre m’ha semblat un exercici agradable i reconfortant i sí, entre aquests films n’hi ha de vells i avorrits, però també autèntiques obres mestres o cintes que no tenen ni pena ni glòria i moltes d’elles sempre m’han atret simplement perquè m’ajuden a tenir una idea de què es feia, com vestien, què pensaven o quins eren els valors de l’època en qüestió.

Us he de reconèixer que entre els milers i milers de pel·lícules que he recuperat a la meva vida he creat un món paral·lel al meu que de vegades m’ajuda a desconnectar de les coses que no m’agraden en el meu dia a dia. Aquest món és com una biblioteca a la qual acudeixo per passar bones estones i aplicar en el present coses extretes dels seus prestatges, més enllà que de vegades sigui un exercici poc eficaç. Us podria dir que no he après coses que potser tenia el seu sentit als anys 30, 40 o 50 del segle XX, però potser us enganyaria. I sí, de vegades aquesta biblioteca fantàstica que m’imagino com si fossin les màgiques descrites per Ecco o Ruiz Zafón em recorden que els bons sempre són millors que els dolents (tot i que sovint perdin), que el galant no sempre s’emporta a la noia, que els happy end no sempre són el millor final i que en una peli de por els protagonistes s’obstinen a anar sempre cap al perill.

Són vivències fictícies que mai no han de ser un substitutiu a les nostres vides, però sí que poden complementar-les i extreure d’elles algunes qüestions pràctiques. Però després d’aquest rollo que us he fotut, ara el què us volia dir… Aquest cinema clàssic s’ha d’entendre en el moment que va ser rodat, en aquell context. Traslladar a l’actualitat moltes de les coses que es veien i deien en aquell cinema seria un exercici suïcida. Aleshores i en molts casos els valors que es volien transmetre, ara serien denunciats.

El rol de mascle alfa de Glen Ford que li creua la cara a la Rita Hayworth d’una cleca a Gilda suposaria ara una denúncia amb ordre d’allunyament. Què passaria en el 2020 si triomfés una pel·lícula de Humphrey Bogart, aquell Humphrey que feia patir les dones i alhora no dubtava en disparar a boca de canó els dolents i també als sospitosos de ser-ho. De fet, i sense anar tan lluny, el famós agent britànic James Bond que als 60 i 70 maltractava i conqueria a parts iguals a les seves parelles femenines (conegudes com a noies Bond que sovint lluïen biquinis agosarats per l’època) ara aquell Bond, interpretat per altres actors, ha anat canviant aquell paper per un de més conscienciat en el qual no tot és “xulejar” femelles i col·leccionar roba interior femenina. Els papers de donzelles desvalgudes que feien moltes de les grans dives del Hollywood daurat (Virginia Mayo, Janet Leigh) serien ara tractades com de noies que no mereixen compassió.

Una de les pel·lícules que més em va marcar fa uns anys va ser Dotze homes sense pietat. Obra mestra, dirigida per Sidney Lumet, en la qual una dotzena de persones han de decidir si condemnen o no a mort un home acusat d’assassinat. La votació ha de ser per unanimitat i d’entrada només un dels jurats es nega a condemnar l’acusat perquè té dubtes de la seva culpabilitat. La trama, basada en un llibre de Reginald Rose, explica com el jurat díscol, interpretat per Henry Fonda, va convencent un a un la resta de companys fins que declaren innocent al processat. Doncs bé, com diu el seu títol, el jurat són dotze homes, tots blancs, això sí de diferents estrats socials. Us imagineu ara un film o un llibre així?

Us imagineu que el 2020 el cinema agafi una noia i la converteixi en una cosa com va passar als 50 amb la Marilyn Monroe? Una rossa, càndida, que sempre duia vestits dues talles menors de què necessitava per lluir, pit i cuixa? Us imagineu ara tot això? Doncs això és el que van veure els nostres pares i avis que repetien comportaments que creien camins a seguir marcats per la pantalla gran. No és una justificació cap a la seva forma de ser, però sí una cosa a tenir en compte.

Per sort, la societat està canviant, sí, a poc a poc, però es fan passos. Quin gran pas aquell d’Alien, la peli del Ridley Scott on Ripley (la gran Sigourney Weawer) matava un extraterrestre malvat que abans s’havia cruspit els mascles de la nau Nostromo, companys de la Ripley.

Ho dic i ho repeteixo, també el cinema s’ha adaptat o s’està adaptant als temps en què un home i una dona han de tenir els mateixos drets i deures, uns temps on encara s’hauria de fer discriminació positiva cap al gènere femení per retallar les moltes diferències que encara ens separen.

Però dit això… S’ha de jutjar ara el Humphrey per les seves actuacions a les pelis velles i avorrides o obres mestres en les quals no parava de fumar, beure i feia patir les seves dones? O hem de contextualitzar aquells comportaments a una època? Hem de treure els Òscars a la Ruth Gordon i al Garson Kanin perquè el 1949 van fer el guió de La Costella d’Adàn, una comèdia deliciosa on Spencer Tracy i Katherine Hepburn són un matrimoni d’advocats que ens fan pixar de riure i en la qual s’enfronten en un judici de violència de gènere amb un assassinat i tot pel mig. Avui en dia s’està fent revisionisme històric de fets i personatges del passat que ara no són correctes políticament ni ètica. No valoraré aquesta esmena a història, però si us plau, no em toqueu els Humphreys ni les Marylins.

Gràcies, vaig a veure una peli en blanc i negre a la meva biblioteca.

en castellà

Uno de mis hobbies preferidos siempre ha sido recuperar cine clásico, aquel cine que por algunos es arte en estado puro y por otros peles en blanco y negro que ahora han quedado antiguas y que son asociadas a ser lentas, aburridas y directamente viejas, casi insignificantes como para perder un rato al verlas. En este hobby no hago ninguna distinción de género (westerns, intriga, comedia, dramas…), directores (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actores (las Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Disfrutar del llamado cine clásico siempre me ha parecido un ejercicio agradable y reconfortante y sí, entre estos films hay de viejos y aburridos, pero también auténticas obras maestras o cintas que no tienen ni pena ni gloria y muchas de ellas siempre me han atraído simplemente porque me ayudan a tener una idea de que se hacía, como vestían, que pensaban o qué eran los valores de la época en cuestión.

Os tengo que reconocer que entre los miles y miles de películas que he recuperado en mi vida he creado un mundo paralelo al mío que a veces me ayuda a desconectar de las cosas que no me gustan en mi día a día. Este mundo es como una biblioteca a la cual acudo para pasar buenos ratos y aplicar en el presente cosas extraídas de sus estantes, más allá que a veces sea un ejercicio poco eficaz. Os podría decir que no he aprendido cosas que quizás tenía su sentido en 30, 40 o 50 del siglo XX, pero quizás os engañaría. Y sí, a veces esta biblioteca fantástica que me imagino como si fueran las mágicas descritas por Ecco o Ruiz Zafón me recuerdan que los buenos siempre son mejores que los malos (a pesar de que a menudo pierdan), que el galán no siempre se lleva a la chica, que los happy end no siempre son el mejor final y que en una peli de miedo los protagonistas se obstinan a ir siempre hacia el peligro.

Son vivencias ficticias que nunca tienen que ser un sustitutivo de nuestras vidas, pero sí que pueden complementarlas y extraer de ellas algunas cuestiones prácticas. Pero después de este rollo que os he metido, ahora lo qué os quería decir… Este cine clásico se tiene que entender en el momento que fue rodado, en aquel contexto. Trasladar a la actualidad muchas de las cosas que se veían y decían en aquel cine sería un ejercicio suicida. Entonces y en muchos casos los valores que se querían transmitir, ahora serían denunciados. El rol de macho alfa de Glen Ford que le cruza la cara a Rita Hayworth de una bofetada a Gilda supondría ahora una denuncia con orden de alejamiento.

Qué pasaría en el 2020 si triunfara una película de Humphrey Bogart, aquel Humphrey que hacía sufrir a las mujeres y a la vez no dudaba en disparar a bocajarro a los malos y también a los sospechosos de serlo. De hecho, y sin ir tan lejos, el famoso agente británico James Bond que en los 60 y 70 maltrataba y conquistaba a partes iguales a sus parejas femeninas (conocidas como chicas Bond que a menudo lucían biquinis osados para la época) ahora aquel Bond, interpretado por otros actores, ha ido cambiando aquel papel por uno de más concienciado en el cual no todo es chulear hembras y coleccionar ropa interior femenina.

Los papeles de doncellas desvalidas que hacían muchas de las grandes divas del Hollywood dorado (Virginia Mayo, Janet Leigh) serían ahora tratadas como de chicas que no merecen compasión.

Una de las películas que más me marcó hace unos años fue Doce hombres sin piedad. Obra maestra, dirigida por Sidney Lumet, en la cual una docena de personas tienen que decidir si condenan o no a muerte un hombre acusado de asesinato. La votación tiene que ser por unanimidad y de entrada solo uno de los jurados se niega a condenar al acusado porque tiene dudas de su culpabilidad. La trama, basada en un libro de Reginald Rose, explica cómo el jurado díscolo, interpretado por Henry Fonda, va convenciendo uno a uno el resto de compañeros hasta que declaran inocente al procesado. Pues bien, como dice su título, el jurado son doce hombres, todos blancos, eso sí de diferentes estratos sociales. Os imagináis ahora un film o un libro así?

Os imagináis que el 2020 el cine coja a una chica y la convierta en una cosa como pasó en los 50 con Marilyn Monroe? Una rubia, cándida, que siempre llevaba vestidos dos tallas menores de lo que necesitaba para lucir pecho y piernas? Os imagináis ahora todo esto? Pues esto es el que vieron nuestros padres y abuelos que repetían comportamientos que creían caminos a seguir marcados por la gran pantalla. No es una justificación hacia su forma de ser, pero sí una cosa a tener en cuenta.

Por suerte, la sociedad está cambiando, sí, despacio, pero se hacen pasos. Qué gran paso aquel de Alien, la pele de Ridley Scott donde Ripley (la gran Sigourney Weawer) mataba un extraterrestre malvado que antes se había comido a  los machos de la nave Nostromo, compañeros de la Ripley.

Lo digo y lo repito, también el cine se ha adaptado o se está adaptando a los tiempos en que un hombre y una mujer tienen que tener los mismos derechos y deberes, unos tiempos donde todavía se tendría que hacer discriminación positiva hacia el género femenino para recortar las muchas diferencias que todavía nos separan.

Pero dicho esto… Se tiene que juzgar ahora lo Humphrey por sus actuaciones a las peles viejas y aburridas u obras maestras en las cuales no paraba de fumar, beber y hacía sufrir a sus mujeres? O tenemos que contextualizar aquellos comportamientos a una época? Tenemos que sacar los Òscars a Ruth Gordon y al Garson Kanin porque en 1949 hicieron el guión de La Costilla de Adàn, una comedia deliciosa donde Spencer Tracy y Katherine Hepburn son un matrimonio de abogados que nos hacen mear de risa y en la cual se enfrentan en un juicio de violencia de género con un asesinato y todo por el medio.

Hoy en día se está haciendo revisionismo histórico de hechos y personajes del pasado que ahora no son correctos políticamente ni éticamente. No valoraré esta enmienda a la historia, pero por favor, no me toquéis los Humphreys ni las Marylins.

Gracias, voy a ver una peli en blanco y negro a mi biblioteca.

Salveu la bandera

Battlefields7

 

El gener de 1879, els tinents VerekerCoguill i Melville enfilen a cavall una collada de Natal, aleshores Zululandia, ara part de la República Sudafricana. Els oficials fugen del camp de batalla en el qual els seus companys (uns 1700 britànics i soldats nadius) havien estat derrotats per un exèrcit de zulús (uns 20 mil) a les ordres de Cetshwayo.

La batalla d’Isandhlwana és considerada com l’última gran derrota d’un exèrcit modern a mans de tropes indígenes, normalment mal armades i pitjor dirigides.

Els tres tinents marxen deixant enrere un cementiri de companys però no ho fan per covardia, ho fan per salvar la bandera britànica i perquè aquesta no caigui en mans dels enemics. Vereker és el que la porta fins a l’alt de la collada, on descobreixen que hi ha una esplanada plena d’enemics. Un tret zulú, segurament fet amb una arma britànica robada, li frega el coll. Vereker, ferit de mort te encara temps de passar-li la insignia a Coguill, que esperona fort el seu cavall mentre Melville intenta protegir la bandera de les llances enemigues que ja els envolten. Melville, un genet hàbil, de bona punteria i millor espasa aconsegueix frenar els primers atacs. Tot i que té una ferida al braç i una altra a la cuixa, el que li fa més mal és que la bandera de Coguill no se salvi. I el seu temor es compleix. A uns 100 metres, Melville veu com un grup de zulús ha fet caure a terra el seu company, la muntura  i… La bandera. Melville pot fugir en direcció contrària lluny del perill, però el seu deure és la bandera, aquell tros de roba amb una creu de colors vermell, blau i blanc que representa el sagrat Imperi Britànic. Aquella bandera és l’únic que es pot salvar de les tropes del baró de Chelmsford, un aristòcrata britànic que descansa a la seva finca a quilòmetres d’aquella batalla, convençut que la guanyarien sense la seva presència.

El cavall de Melville galopa i en un ràpid moviment acrobàtic sense baixar del cavall el tinent agafa la bandera pel pal. La seva habilitat i coratge no es veuen recompensades i uns metres després diverses llances i fletxes es claven a l’esquena. Només te temps de fer marxa enrere i de llençar la bandera collada avall cap al riu que recorre la falda de la muntanya. Cau a terra i abans de tancar els ulls, Melville veu com alguns zulús es llencen a l’aigua per atrapar i humiliar la Union Jack.

Aquest episodi històric el vaig saber per primer cop gràcies a una pel·lícula del 1979 “Zulú Dawn” (per cert, la primera emesa un vespre a TV3). Han passat molts anys d’aquests fets però encara ara em sorprèn com alguns i algunes poden lluitar tant per una bandera. Ho dic amb tot el respecte i dient-vos que jo també tinc banderes i símbols pels quals lluitaria (o potser només discutiria) però fins a cert punt, mai fins al risc de perdre la vida o l’honra, que són coses molt serioses.

Avui en dia, la lluita per les banderes és tan present com en l’època de Melville, Coguill i Vereker. Són molts els que posen la bandera per davant de tot (fins i tot per tapar les seves vergonyes amb ella). Alguns per aquí Madrid, i segurament a altres llocs, porten la seva bandera respectiva (a Madrid la rojigualda) cosida a la mascareta, que semblen un producte patrocinat per la marca España. Vés a saber si alguns porten la bandera per protegir-se doblement, com si fos una estampeta amb un sant.

Però no són els únics. A Catalunya tenim partits que es barallen per lluir l’autèntica bandera independentista. Fins i tot, entre els del mateix partit es barallen per la marca, que no deixa de ser una altra bandera.

Banderes polítiques (dretes, esquerres, feixistes, antifeixistes, progres, apolítics o les diferents faccions palestines dels Monty Python), banderes religioses (musulmanes, jueves, cristianes o sectes davidianes de Wako), banderes socials (racistes trumpians, els defensors de Floyd, els que salten tanques i els que ho impedeixen), banderes esportives (els del Madrid, els del barça, els antibarça, els que entenen Messi i els que ara l’odïen), banderes verdes (que si el món s’acaba pel canvi climàtic o els que es creuen al cosí de Rajoy que diu que tot és una enganyifa), banderes alimentàries (carnívors, vegetarians, vegans, anorèxics i bulímics). O qualsevol altra bandera que se’ns acudeixi….milers, potser infinites.
Vosaltres i jo tenim banderes: defensem-les amb seny i educació si valen la pena, però sempre sou a temps de girar cua i buscar altres coses i fins i tot altres banderes.

El señor Arturo y sus huevos

hombre-silueta-correr-postura-brazos-piernas-1024x682

Dicen algunos, y no serà verdad, que algunos corresponsales de guerra de los años 80 del siglo pasado untaban con dos dólares a presuntos guerrilleros o soldados de algún país de Oriente Próximo para que disparasen cuatro tiros al aire y lanzasen algún petardo mientras los untadores cocinaban una crònica tan espectacular, como teatral y fictícia en medio de la batalla inexistente. Así, por dos dólares, los reporteros se convertían en intrépidos relatores de sanguinarias contiendas, dos dólares que luego pasaban en forma de dieta a sus respectivos medios de comunicación.

El señor Arturo se hizo famoso por ser corresponsal de guerra en una gran Televisión y seguro que él no fue de estos manipuladores de a realidad, pongo la mano en el fuego. Él era más Hemingway que Frattini.

Ay, como disfrutábamos algunos eternos aprendices que nunca maestros del periodismo con el señor Arturo. Soñábamos con vestir un día esos chalecos de reportero, chalecos llenos de bolígrafos, carretes de fotos y de ganas y valentía para contar sufrimientos a nuestros futuros espectadores. Soñábamos con lucir esas barbas de cuatro días que tan bien dan por cámara y que nos dicen lo mal que se pasa en primera línia de guerra, lejos de la ducha, de una buena cama y de los placeres mundanos de nosotros los occidentales.

Aprovechando los pocos ratos libres que le dejaban los tiros y el correr agachado en paralelo a trincheras manchadas de sangre y miedo, se dedicó a escribir libros, antes y desde entonces, todos ellos récord de ventas. Mira que he leído aventuras del señor Arturo., casi todas gestas históricas protagonizadas por héroes pendencieros , perdedores y  patriotas (PPP).

En uno de estos libros (uno sobre sus aventuras como reportero bélico) se dedicó a contar verdades, sus verdades (cuáles sino?) sobre sus compañeros de campañas y hazañas: que si este se esconde cuando oye un disparo a cien quilómetros, que si este ha se ha muerto de SIDA, normal porque se metía de todo (tampoco le importaba mucho que los padres del difunto no supieran de las auténticas andanzas de su hijo), que si estos follan entre ellos y tal…Algunos criticaron al señor Arturo por descubrir cuestiones que quizás no debieron ser nunca descubiertas. Y de hecho, cuentan algunos que esas indiscreciones fueron el orígen de las desavenencias con sus jefes televisivos y su posterior desvinculación con la empresa (se despidió o le echaron a patadas?). Quizás pesó más en esa desvinculación contractual que el señor Arturo dejó por escrito que había pasado alguna factura poco clara y muy personal a las arcas de su tele, la que pagamos todos. (luego medio rectificó porque quedaba feo, sin que nadie le creyera la enmienda o medio enmienda).

Yo siempre he pensado que era hilar demasiado fino molestarse y más despedirte por cuatro recibos de nada cuando te estás jugando la vida a diario, con lo bien que se está haciendo crónicas parlamentarias, culturales o de la jornada de liga futbolera.

Pero el abandonar su trabajo y nómina más gastos fue una bendición porque así se pudo dedicar a tiempo completo el señor Arturo a su auténtica vocación: escribir emocionantes novelas que eran devoradas por voraces criaturas. Éxitos de ventas, editoriales forradas, traductores sin parar a dormir, autor satisfecho y clientela saciada.

Uno detrás de otro sus best sellers eran garantía de negocio redondo. Y claro, la Academia de la Lengua le fichó. Tenía un perfil adecuado: periodista, joven en comparación con lo que había en la casa, con  talento, fama de deslenguado, chaleco y barba de cuatro días, l’enfant terrible que siempre va bien tener de tu lado.

Pero el señor Arturo tampoco es de esos que se sienta cómodo con alianzas confortables. Quizás sea un rasgo heredado de esos tiempos incómodos y solitarios en campos de batalla. O quizás sea por mantener la fama de huraño, esquivo, hosco o misántropo (me curro el diccionario de sinónimos eh…es que hoy voy de culti, que no culto). Ay, cuánto tienen de él sus personajes  o sus personajes de él.

Así, desde su atalaya acadèmica ha blandido polémicas y zarpazos dialécticos con compañeros académicos: que si unos son unos carcas, que si otros influenciados por lobbies de izquierdas han cambiado el diccionario de manera inopinada e interesada, que si el resto está demasiado apoltronado en sus càtedras, que si soy de los pocos que tiene pelo y poca cana… Ay! que soplo de aire fresco que un foro tan acostumbrado a la tranquilidad de las letras, a su estudio y a su sabia conjugación se vea alterado por gentes como el señor Arturo. Porque las cosas se cambian desde dentro, no desde la vanidad  e ignorancia gratuitas del que critica sin conocer realmente lo que critica.

Esa misma atalaya acadèmica, de ser un erudito, ilustrado, instruido,  sabio, intelectual, docto (que me lo curroooo) de ser líder en ventas literarias y de estar de vuelta de todo ha servido al señor Arturo para desplegar todo el rico, amplio y extraordinario vocabulario español contra sus enemigos, sus detractores, sus demonios, adversarios, hostiles, contrarios, maldicientes, calumniadores, difamadores, opuestos, rivales….(me lo he currado otra vez eh?) Y así no ha ahorrado en calificativos contra ellos: ignorantes, analfabetos, inculta, basurita, túrbio, tonto, demagogo, zafio….Sí, lo sé. Parecen más palabras escupidas por los personajes de sus novelas que por un académico, però que coño! Viva la libertad de expresión y estoy convencido que los intelectuales también tienen la obligación de provocar y cuánto más…. Ya lo hacían no hace mucho Fernán Gómez, don Camilo o Pedro Ruiz y aún hoy Sánchez Dragó, Mila Ximénez y Fedeguico.

El señor Arturo también ha polemizado con el supuesto lobby feminista y cómo influye para cambiar sociedades y diccionarios. Y uno no sabe si al señor Arturo le molesta más una cosa, la otra o una tercera. Y hace poco, anunció el cierre parcial de su ventana en las redes sociales, ya no hablará más aquí de política, políticos, políticas ni cuestiones que le supongan trastornos digestivos, urinarios, neurológicos, mentales, auditivos, estomacales y/o respiratorios (sigo currando me lo, anda que no)..

Pues me sabe mal, la verdad. Porque a mi me gusta el señor Arturo que escribe novelas de aventuras, históricas y pseudo históricas aventuras, però también me pierde el señor Arturo que mete su afilada pluma en ojo ajeno con el objetivo de provocar y sobretodo de joder, como hacen muchos de sus inventados hijos, que tanto parecido tienen a su padre real.

Me da lo mismo que algunos lo o le tilden de icono de la extrema derecha, de ser el àguila desaparecida de banderas muertas y que quieren renacer, de ser un radical facha al cual le sobran cuatro inferiores al norte, al sur, al este y al oeste. Me da lo mismo que su evolución a español perfecto comporte a terceros daños colaterales, aquellos que de tan cerca vio desde los socavones causados por bombas y en los que escondía, sabedor que un proyectil no cae dos veces en el mismo sitio.

El señor Arturo puede decir todo lo que quiera de quien quiera porque se lo ha ganado a pulso. Él puede, él sí, que ha visto como la muerte le ha clavado sus pupilas tantas veces en su chaleco y que tantas otras la  ha sabido burlar desprendiéndose de esa prenda llena de bolígrafos, carretes y valentía. Desprendiéndose para esquivar a la parca incluso de pantalones, camisa, botas y calzoncillos, corriendo desnudo y ya no agachado, sino erguido y orgulloso en paralelo a trincheras. Blandiendo ya no espadas dialécticas, sino los huevos arriba y abajo, culo bamboleante, gafas redondas empañadas en dirección a la fama y al éxito. Quizás con una máscara con banderita como única prenda él corre libre, sin ataduras ni convenciones, con zancada ligera, veloz y amplia. Sin querer gustar a nadie, sólo a él mismo. Él corre. En pos de la eternidad. Siempre señor Arturo.