L’escola que voldrien?

 

en català

S’ha instal·lat en alguns debats públics la proposta d’algunes formacions de la dreta i l’extrema dreta de l’anomenat pin parental. Una proposta que potser amb el temps serà motiu de comentari en gairebé totes les esferes afectades: pares, escoles, nens i nenes, Congrés i Senat, Parlaments autonòmics i potser en els bars i tot. Diu la dreta i l’extrema dreta i el seu defensat pin parental que els pares són els qui han de decidir com s’educa els seus fills i que l’escola ha d’obrar segons aquest desig. Exigeixen (sí, la dreta i extrema dreta solen exigir) que qualsevol activitat extraescolar o complementària només es consulti amb els pares i només es faci sempre que ells hi estiguin d’acord. En una piulada Pablo Casado, líder del PP, diu “els meus fills són meus i no de l’Estat i lluitaré perquè aquest govern radical i sectari no imposi als pares com hem d’educar. Traieu les mans de les nostres famílies“. És una piulada de fa només unes hores eh, res de la postguerra. L’entusiasme de Casado, al qual alguns lloen per la seva moderació, només es pot entendre si és per acontentar l’extrema dreta que l’ha amenaçat de no aprovar els pressupostos de Madrid o Múrcia si no tira endavant el seu pin. Fins ara el PP no havia vist aquesta necessitat i mira que ha governat i aprovat pressupostos.

Segons la dreta i l’extrema dreta amb aquesta mesura que sona molt tecnològica, però que és tan simple i vella com la roda, la garrota o el foc… S’evitaria que alguns professors ensenyessin als alumnes educació sexual, històries inconvenients i idees subversives. A mi, la cosa em sona a allò d’evitar adoctrinaments que van en contra del pensament únic que alguns voldrien imposar, no sé si m’enteneu. I em sona que el què volen és ocupar amb les seves idees també la parcela de l’educació, no només als coles religiosos.

Faré a continuació una sèrie de reflexions, tenint en compte que no sóc un expert en ensenyament, pedagogia, instrucció ni cap altra art relacionada amb l’educació als infants. A més, vaig ser un mal alumne al qual mai ni pares ni mestres van preguntar com ni en què volia ser instruït.

-Precisament per això, crec que en general ha de ser el professor, el mestre, el pedagog l’encarregat de guiar als nostres fills a la guarderia, l’escola, a l’institut o a la universitat. Són ells i elles els que estan formats i tenen l’experiència per fer-ho. Evidentment, que els pares tenim coses a dir, però sempre com un contrapunt i una veu acreditada i addicional. Penso que al professorat, sobretot en els primers anys d’aprenentatge, els deixem a les seves mans el més important que tenim: els nostres fills: perquè els cuidin, però també perquè els formin.

-Ben cert és que potser alguns mestres poden tenir idees i maneres molt diferents de les nostres. El risc pot ser que un mestre sigui d’idees massa vermelles, o al contrari, que sigui d’idees ben blaves. I per una cosa o per l’altra de ben segur que hi haurà pares oposats a una tendència i a la contrària. I aleshores a quins pares faria cas l’escola? A la majoria? Potser sí i la dreta i la ultradreta es continuarien rebel·lant com passa contra l’escola a Catalunya, que majoritàriament vol ensenyament en català i en canvi elles prefereixen imposar el que reclama una minoria exigua i insignificant en nombre.

-Però posem-nos dins la minoria. Estaria disposada la dreta i la ultradreta a fer classes extraescolars o no de català a escoles de Madrid, Múrcia, Plasència o Jarandilla de la Vera simplement perquè ho demanes un grapat de pares? Estaria disposada la dreta i la ultradreta a fer classes d’islam a Alcoi, Santoña, Salamanca o Caravaca de la Cruz si ho demana mitja dotzena de papes i mames? Estaria disposada la dreta i ultradreta a fer extraescolars de vudú a Àvila, Badajoz, Santa Cruz de Tenerife o a Leganés si ho demanen alguns? Estaria disposada la dreta i ultradreta a posar en qüestió en l’àmbit escolar la necessitat de la monarquia, la Constitució del 78 o les ajudes públiques a l’Església catòlica espanyola a Toledo, Villanueva de los Infantes, Oviedo o Jerez? On quedaria el seu respecte a les minories si no ho accepten? I si tornen al discurs que la majoria vol…. Que fan amb l’escola a Catalunya, majoritàriament favorable a l’ensenyament vehicular en català? Els pares que ho demanessin també tenen dret al pin? O Aquests no perquè no són dels seus?

Torno al començament, aquest debat pot tenir milers de veus diferents i totes tindran la seva part de raó. Les dues Espanyes també estan presents aquí i davant d’aquest empat tècnic (per desgràcia) no deixaria la solució en mans de talibans d’un costat i de l’altre i donaria veu i mà al professorat. Amb l’atenta mirada dels pares.

Ara, no confonguem els punts de vista oposats i legítims amb què una part de la política, la que mira i actua des de la imposició i l’ordenança més autoritària, i que el què desitja és combatre i acabar amb l’adversari i el que pensa diferent. No em fareu combregar amb les vostres suposades llibertats. No em van ni adoctrinar ni convèncer els meus professors dels 70, ni el crucifix, ni la foto del dictador a la paret. No ho fareu vosaltres.

 

en castellà

Se ha instalado en algunos debates públicos la propuesta de algunas formaciones de la derecha y la extrema derecha del llamado pin parental. Una propuesta que quizás con el tiempo será motivo de comentario en casi todas las esferas afectadas: padres, escuelas, niños y niñas, Congreso y Senado, Parlamentos autonómicos y quizás en los bares y todo. Dice la derecha y la extrema derecha y su defendido pin parental que los padres son quienes tienen que decidir como se educa sus hijos y que la escuela tiene que obrar según este deseo. Exigen (sí, la derecha y extrema derecha suelen exigir) que cualquier actividad extra escolar o complementaria se consulte con los padres y solo se haga siempre que ellos estén de acuerdo. En una red social, Pablo Casado, líder del PP, dice “mis hijos son míos y no del Estado y lucharé porque este gobierno radical y sectario no imponga a los padres como tenemos que educar. Sacad las manos de nuestras familias”. Es un tuit de hace solo unas horas eh, nada de la posguerra. El entusiasmo de Casado, al cual algunos alaban por su moderación, solo se puede entender si es para contentar a la extrema derecha que lo ha amenazado de no aprobar los presupuestos de Madrid o Múrcia si no sale adelante su pin. Hasta ahora el PP no había visto esta necesidad y mira que ha gobernado y aprobado presupuestos.

Según la derecha y la extrema derecha con esta medida que suena muy tecnológica, pero que es tan simple y vieja como la rueda, la garrota o el fuego… Se evitaría que algunos profesores enseñaran a los alumnos educación sexual, historias inconvenientes e ideas subversivas. A mí, la cosa me suena a aquello de evitar adoctrinamientos que van en contra del pensamiento único que algunos querrían imponer, no sé si me entendéis. Y me suena que lo que desean es ocupar con sus ideas también la parcela de la educación, no solo en los coles religiosos.

Haré a continuación una serie de reflexiones, teniendo en cuenta que no soy un experto en enseñanza, pedagogía, instrucción ni ningún otro arte relacionado con la educación a los niños. Además, fui un mal alumno al cual nunca ni padres ni maestros preguntaron como ni en que quería ser instruido.

-Precisamente por eso, creo que en general tiene que ser el profesor, el maestro, el pedagogo el encargado de guiar a nuestros hijos en la guardería, en la escuela, en el instituto o en la universidad. Son ellos y ellas los que están formados y tienen la experiencia para hacerlo. Evidentemente, que los padres tenemos cosas que decir, pero siempre como un contrapunto y una voz acreditada y adicional. Pienso que al profesorado, sobre todo en los primeros años de aprendizaje, les dejamos en sus manos lo más importante que tenemos: nuestros hijos: para que  los cuiden, pero también para que los formen.

-Bien cierto es que quizás algunos maestros pueden tener ideas y maneras muy diferentes de las nuestras. El riesgo puede ser que un maestro sea de ideas demasiado rojas, o al contrario, que sea de ideas muy azules. Y por una cosa o por la otra a buen seguro que habrá padres opuestos a una tendencia y a la contraria. Y entonces a qué padres haría caso la escuela? A la mayoría? Quizás sí y la derecha y la ultraderecha se continuarían rebelando como pasa contra la escuela en Cataluña, que mayoritariamente quiere enseñanza en catalán y en cambio ellas prefieren imponer lo que reclama una minoría exigua e insignificante en número.

-Pero pongámonos dentro de la minoría. Estaría dispuesta la derecha y la ultraderecha a dar clases extra escolares o no de catalán en escuelas de Madrid, Múrcia, Plasencia o Jarandilla de la Vera simplemente porque lo pidieran un puñado de padres? Estaría dispuesta la derecha y la ultraderecha a dar clases de islam en Alcoy, Santoña, Salamanca o Caravaca de  Cruz si lo pide media docena de papás y mamás? Estaría dispuesta la derecha y ultraderecha a hacer extra escolares de vudú en Àvila, Badajoz, Santa Cruz de Tenerife o en Leganés si lo piden algunos? Estaría dispuesta la derecha y ultraderecha a poner en cuestión en el ámbito escolar la necesidad de la monarquía, la Constitución del 78 o las ayudas públicas a la Iglesia católica española en Toledo, Villanueva de los Infantes, Oviedo o Jerez? Donde quedaría su respeto a las minorías si no lo aceptan? Y si vuelven al discurso que la mayoría quiere…. Que hacen con la escuela en Cataluña, mayoritariamente favorable a la enseñanza vehicular en catalán? Los padres que lo pidieran también tienen derecho al pin? O Estos no porque no son de los suyos?

Vuelvo al comienzo, este debate puede tener miles de voces diferentes y todas tendrán su parte de razón. Las dos Españas también están presentes aquí y ante este empate técnico (por desgracia) no dejaría la solución en manos de talibanes de un lado y del otro y daría voz y mando al profesorado. Con la atenta mirada de los padres.

Ahora, no confundamos los puntos de vista opuestos y legítimos con que una parte de la política, la que mira y actúa desde la imposición y la ordenanza más autoritaria, y que lo qué desea es combatir y acabar con el adversario y el que piensa diferente. No me haréis comulgar con vuestras supuestas libertades. No me adoctrinaron ni convencieron mis profesores de los 70, ni el crucifijo, ni la foto del dictador en la pared. No lo haréis vosotros.

Toca fer-ho bé

Foto: EuropaPress

 

Espanya ja té govern. Després de mesos d’interinitat, Pedro Sánchez ha fet un executiu a la mida del què tocava: acontentar més o menys totes les famílies polítiques que han contribuït a la seva investidura. En aquesta gran família i al costat del president, o potser només en la mateixa foto que ell, quatre vicepresidents (mai no n’hi havia hagut tants) i divuit ministres. El segon govern més ampli de la democràcia, esperem que també estigui en el podi d’ èxits i fites. D’entrada, perquè ningú que estigui bé del cap desitja que un govern que el governa governi malament. Bé, fa uns anys quan governava Zapatero, Cristóbal Montoro va desitjar que descarrilés Espanya per encarrilar-la més tard els seus. Però bé, això és passat i m’emprenya recordar-ho. Deia que espero èxits i fites pel govern de Sánchez perquè si li va bé, de retruc repercutirà en la gent.

Hi ha qüestions empantanegades des de fa temps i que s’haurien de resoldre: esvair els núvols que amenacen amb la crisi i l’atur, donar-li una oportunitat de solució al conflicte amb l’independentisme català, fer polítiques mediambientals i igualitàries sòlides i contundents, proporcionar al territori infraestructures, mitjans i transports que els cohesionin, fer un sistema de finançament autonòmic que permeti les comunitats garantir la sanitat i l’educació (sí, són coses que gestionen les comunitats) i revertir els molts drets socials, laborals i bàsics que la crisi i governs de dretes o influenciats per dogma de dretes han imposat (reformes laborals, amnisties fiscals als defraudadors, un ignominiós sistema de re valorització de les pensions i una política d’impostos que carrega sobre les classes mitjanes mentre tracta amb tendresa les grans fortunes, incloses les multinacionals de beneficis estratosfèrics). I tot això, emparat per l’anomenada llei mordassa que t’imposa multes o penes de presó si vas a manifestacions no permeses (per protestar per aquesta involució socio-econòmica) o si un policia et diu que has comès qualsevol acte delictiu (en això hi podríem estar d’acord, però és que tot això representa un retrocés en les llibertats respecte del que vam viure els anys 80, 90 o 2000). Estem vivint més com els nostres avis, que no pas com els nostres pares en drets i llibertats.

En mans i en els caps de Sánchez i la seva gran família que s’ha creat a La Moncloa està la possibilitat de fer polítiques i desfer nyaps. Mirant la foto de l’executiu veiem coses que mai no havíem vist. Ministres amb cua i texans, abrics vermells que amaguen esperits llibertaris i d’altres ultraliberals, comunistes amb vestit i corbata, el moviment 15m compartint mandat amb ortodoxes dels comptes brussel·lencs. També hi ha MINI stres en MINI steris i misteris que fan rumiar com algú amb tan pocs mèrits curriculars poden fer-se càrrec d’una cartera del regne d’Espanya, per petita i insignificant que sigui la cartera.

Però ens ha de quedar molt clar, que si aquests no ho fan bé, la seva alternativa és el PP i l’extrema dreta, no n’hi ha cap altra. Els que van aprovar allò que ara s’hauria de revertir i els que volen acabar amb tot allò que es va començar a fer-se l’any 78 per tornar al 39: uniformitat, només sortir de casa per anar a caçar, als toros o al futbol, no fotre’s en política i rememorar els temps del Cid. I ja se sap que en un combat pel mateix espai polític, acaben guanyant els més radicals.

Per tant sort, als que haurien de combatre tot això.  Són molts ministres, alguns MINIs, però mai no seran suficients per contenir tot allò que podria venir.