Cop d’Estat a Catalunya?

FullSizeRender

En català

Fa uns anys, un periodista experimentat en mil batalles i mil notícies em deia que el Grup Prisa havia fet un gir polític cap al centredreta . El buc insígnia dels Polanco i de Cebrián, el diari “EL PAÍS” que durant la transició va ser l’eina mediàtica del PSOE, del Felipisme i del progressisme sorgit després del franquisme (i també el diari de referència espanyol) s’estava decantant cap a allò que es coneix el centre polític.
Potser és un reflex de què està passant a Espanya: davant extremismes d’esquerres i de dretes, la moderació és una casella on es volen instal·lar molts votants i la majoria de forces polítiques. Ciutadans és l’últim exemple quan diuen “no som de dretes, ni d’esquerres, aquesta terminologia és antiga”. I el PP i el PSOE, però també el PNB o Convergència pugnen per ocupar aquest espai. Fins i tot, Podem que ha sorgit dels sectors més esquerrans de la societat i està dirigit per professors de Dret Polític de la radicalitzada facultat de la Complutense han rebaixat pretensions en el seu programa electoral per presentar unes prioritats “més moderades”.
La majoria de votants també agafen paperetes “moderades” per ficar dins l’urna. Curiós com la gent es resigna políticament davant les retallades i ajustos injustos que han fet tots els governs de tots els colors polítics per afrontar la crisi. En comptes de rebel·lar-se i votar majoritàriament per forces noves o que defensin altres alternatives a l’austeritat, la gran majoria d’electors voten pel centredreta o el centreesquerra que segueix amb més o menys matisos les directrius marcades per Brussel·les i sobretot Berlín.
És en aquest context el meu veterà col·lega deia que “EL PAíS” s’ha inclinat per deixar el progressisme d’esquerres i girar cap al centre o en alguns moments cap a la dreta més rotunda. Paral·lelament-em deia- els diaris de dretes espanyols (EL MUNDO, La Razón o ABC han tombat cap a l’extrema dreta).
Puc entendre aquest procés: de fet molts diuen que com més gran et fas, més conservador et tornes perquè més tens i més tens a perdre. Però aquesta setmana he vist un titular d’una editorial d’EL PAíS que m’ha preocupat profundament. Deia el diari “Cop a l’Estat, buit de govern”. I en el seu desenvolupament critica amb duresa el pols de Convergència i Esquerra a l’Estat, Critica com aquestes dues forces s’estan plegant als desitjos d’uns “extremistes” com els de la CUP. I critica Rajoy per la seva resposta “tan dèbil” (i moderada?) al repte, el més greu al qual s’enfronta la democràcia espanyola.
No valoraré l’editorial d’EL PAÍS, té tot el dret a defensar la unitat d’Espanya. Ni tan sols li retrauré que com les altres capçaleres espanyoles s’oblidin dels milions de catalans que han apostat per canviar l’encaix de Catalunya amb l’Estat, ni que això es tradueixi en una majoria de diputats independentistes al Parlament.
Però sí que vull deixar palesa la meva indignació pel titular del diari “Cop a l’Estat”. Usar aquesta expressió tan semblant a la “Cop d’Estat” aquí a Espanya hauria de ser catalogat com de delicte.  A Espanya els cops d’Estat han estat una constant: al segle XIX uns 200, i al segle XX una desena. Noms com Primo de Rivera, Franco, Sanjurjo, Tejero, Milans del Bosch o Armada van liderar-los i gaudien amb joia de ser colpistes, senyors d’EL PAÍS. Colpistes no són ni els dirigents de Junts pel Sí, ni els de la CUP. Ells poden haver comès moltes equivocacions (i també molts encerts), però en cap cas han entrat a cavall, ni a tirs al Congrés, no han derrocat governs legítims per la força de les armes, ni han afusellat enemics, ni han atemorit els seus súbdits. Simplement han guanyat unes eleccions després d’haver presentat un programa electoral molt clar i ara obeeixen el mandat de les urnes.
Senyor Cebrián, vostè que és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola hauria de conèixer bé el significat de les paraules i més quan s’usen o mal usen per fer editorials del seu diari. Vostè és responsable de la deriva del seu diari. Un diari que quan era un jove universitari em comprava per saber què passava al món. Avui, aquest diari i la seva editorial em serviran per no trepitjar el fregat. Passi-ho bé.

En castellà

Hace unos años, un periodista experimentado en mil batallas y mil noticias me decía que el Grupo Prisa había dado un giro político hacia el centroderecha. El buque insignia de los Polanco y de Cebrián, el diario “El País” que durante la transición fue la herramienta mediática del PSOE, del felipismo y del progresismo surgido tras el franquismo (y también el diario de referencia español) se estaba decantando hacia lo que se conoce el centro político.


Quizás es un reflejo de lo que está pasando en España: ante extremismos de izquierdas y de derechas, la moderación es una casilla donde se quieren instalar muchos votantes y la mayoría de fuerzas políticas. Ciudadanos es el último ejemplo cuando dicen “no somos de derechas, ni de izquierdas, esta terminología es antigua”. Y el PP y el PSOE, pero también el PNV o Convergencia pugnan por ocupar este espacio. Incluso, Podemos que ha surgido de los sectores más izquierdistas de la sociedad y está dirigido por profesores de Derecho Político de la radicalizada facultad de la Complutense han rebajado pretensiones en su programa electoral para presentar unas prioridades “más moderadas”.


La mayoría de votantes también cogen papeletas “moderadas” para meter dentro la urna. Curioso como la gente se resigna políticamente ante los recortes y ajustes injustos que han hecho todos los gobiernos de todos los colores políticos para afrontar la crisis. En vez de rebelarse y votar mayoritariamente por fuerzas nuevas o que defiendan otras alternativas a la austeridad, la gran mayoría de electores votan por el centroderecha o centroizquierda que sigue con más o menos matices las directrices marcadas por Bruselas y sobre todo Berlín.


Es en este contexto  mi veterano colega decía que “EL PAíS” se ha inclinado por dejar el progresismo de izquierdas y girar hacia el centro o en algunos momentos hacia la derecha más rotunda. Paralelamente-me decía- los periódicos de derechas españoles (EL MUNDO, La Razón o ABC han tumbado hacia la extrema derecha).


Puedo entender este proceso: de hecho muchos dicen que cuanto mayor te haces, más conservador te vuelves porque  más tienes que perder. Pero esta semana he visto un titular de una editorial de EL PAíS que me ha preocupado profundamente. Decía el diario “Golpe al Estado, vacío de gobierno”. Y en su desarrollo critica con dureza el pulso de Convergencia y Esquerra al Estado, Crítica como estas dos fuerzas se están plegando a los deseos de unos “extremistas” como los de la CUP. Y critica a Rajoy por su respuesta “tan débil” (y moderada?) al reto, el más grave al que se enfrenta la democracia española.


No valoraré el editorial de EL PAÍS, tiene todo el derecho a defender la unidad de España. Ni siquiera le reprocharé que como las otras cabeceras españolas se olviden de los millones de catalanes que han apostado por cambiar el encaje de Cataluña con el Estado, ni que esto se traduzca en una mayoría de diputados independentistas en el Parlament.


Pero sí quiero dejar patente mi indignación por el titular del diario “Golpe al Estado”. Usar esta expresión tan parecida a la de “Golpe de Estado” aquí en España debería ser catalogado como de delito. En España los golpes de Estado han sido una constante: en el siglo XIX unos 200, y en el siglo XX una decena. Nombres como Primo de Rivera, Franco, Sanjurjo, Tejero, Milans del Bosch o Armada las lideraron y disfrutaban con alegría ser golpistas, señores de EL PAÍS “. Golpistas no son ni los dirigentes de Junts pel Sí, ni los de la CUP. Ellos pueden haber cometido muchas equivocaciones (y también muchos aciertos), pero en ningún caso han entrado a caballo, ni a tiros en el Congreso, no han derribado gobiernos legítimos por la fuerza de las armas, ni han fusilado enemigos, ni han atemorizado sus súbditos. Simplemente han ganado unas elecciones después de haber presentado un programa electoral muy claro y ahora obedecen el mandato de las urnas.


Señor Cebrián, usted que es miembro de la Real Academia de la Lengua Española debería conocer bien el significado de las palabras y más cuando se usan o mal usan para hacer editoriales de su periódico. Usted es responsable de la deriva de su diario. Un diario que cuando era un joven universitario me compraba para saber qué pasaba en el mundo. Hoy, este diario y su editorial me servirán para no pisar el fregado. Disfrute de la vida.

Un matí de diumenge amb Ciutadans de Madrid

IMG_0110

En català

Arribo a l’acte de Ciutadans a Madrid mitja hora abans del seu inici . M’esperava trobar molta gent, però no n’hi ha tanta, uns centenars (fa anys que prefereixo no calcular les multituds per no cometre errors, o per evitar crítiques dels uns i dels altres i perquè a Madrid els que es dediquen a recomptar forces pròpies o enemigues, semblen uns ineptes).
L’escenari és magnífic, el Temple de Debod, una construcció de l’antic Egipte portada pedra a pedra a Madrid el 1968, com a compensació de l’ajuda que va donar l’Espanya de Franco pel manteniment del Temple d’Abú Simbel. El terreny (el de Madrid) estava ocupat fins aleshores per una antiga caserna militar (la de la Montaña, amb un passat sagnant durant la Guerra Civil). Està al costat de la Plaça Espanya, a uns metres de la seu madrilenya del PSOE i en ple barri de Rosales, zona amb votants tradicionalment del PP.
Ciutadans potser ha triat aquest enclavament per la seva bellesa o potser perquè és un lloc a mig camí entre referències socialistes i populars i a tocar de la Plaça Espanya, precisament allò que defensa la formació taronja: ni de dretes, ni d’esquerres i amb l’objectiu que Espanya sigui un país on tothom hi tingui cabuda i on tothom se senti orgullós de formar-ne part.
A l’hora del començament de l’acte, arriben les primeres espases de la formació (Villacís, Arrimadas, Girauta...), però el gran protagonista es fa esperar i arriba amb gairebé deu minuts de retard: després sabem que s’ha entretingut fent-se fotos amb nens i nenes davant les peticions dels pares. El general entra al Temple mentre se senten crits dels seus soldats de “Presidente, presidente”. Albert Rivera desplega els seus encants que són molts: oratòria, presència i aquella proximitat, en forma de petons, encaixades i abraçades, que els votants demanen i esperen dels polítics.
El discurs és brillant en la forma (Rivera de jovenet va fer cursos i va guanyar premis d’oratòria) però en el fons trobo que està mancat de contingut. Espero saber, però no m’ho aclareix què faran si arriben al govern? Amb qui preferirien fer coalició en cas de majories dèbils? Els impostos han de pujar o baixar? La reforma constitucional és una opció? Quines solucions ha de tenir Catalunya? Quina reforma educativa evitaria un fracàs escolar del 30%? Rescatarien la banca amb diners públics si hi hagués un nou “crash” del sector? Privatitzarien el sector públic que fos deficitari?….
És cert, un míting de diumenge al migdia no és lloc per ensenyar les cartes (tampoc els incondicionals vénen a sentir classes d’economia o de justícia) però Rivera sí que deixa entreveure algunes jugades: “s’ha de reformar, però no retallar”, diu (i això com es fa en sanitat?), “acabarem amb cementiris per elefants polítics com les diputacions”, afirma (i el Senat, i consells assessors?) i fa contínues comparacions amb els seus socis europeus “que governen a Finlàndia, Holanda, Luxemburg o Canadà” (que ràpid es troben al·liats). I que no faltin referències als resultats a Catalunya: “sumem els mateixos diputats que el PP i el PSOE”, (però cap referència a què Junts Pel Sí suma deu diputats més que PP, PSOE i Ciutadans junts). Rivera sap que un míting polític un diumenge al migdia ha de ser el més semblant a una missa: un sermó amb coses que volen reconfortant que volen sentir els feligresos, promeses per arribar a la terra promesa i el repartiment final d’unes hòsties (aquestes millor si són contra l’enemic).
Avui Rivera te especial interès en vendre Ciutadans com una recepta nova, un medicament genèric, que no te res a veure amb les velles fórmules de farmàcia, ni amb els antibiòtics dels grans laboratoris del PP i el PSOE. I reitera Rivera: “no som ni dels blaus, ni dels rojos, això és ja caspós”, ho diu algú que ha venut com un valor “haver nascut en democràcia” ( i que potser vol posar fi a allò de les dues Espanyes?)
I la gent que es reuneix al voltant del temple egipci ja no només ovaciona el seu general (que encara no ha guanyat cap gran batalla, tot i que podria ser qüestió de temps), aquesta gent ja aplaudeix i venera el seu faraó (aquell amb qui creuen cegament), que arriba a dir que “quan sigui president, cridaré a tots els polítics de dretes i d’esquerres-inclòs Podemos– per cercar acords, perquè tots els nostres rivals, són també compatriotes”.
L’acte s’acaba i Rivera i els seus lloc tinents marxen aviat i jo sento dos homes de mitjana edat que fan un comentari sobre Rivera: “que bé parla, diu veritats “como puños” i sobretot m’agrada perquè és un català seriós que defensa com ningú i des de Catalunya la unitat d’Espanya”.
Jo marxo del temple egipci, agafo un taxi i el xofer em diu: “vaja, no he tingut sort, el Rivera ha agafat just el taxi del davant meu”. El vehicle s’allunya de la Plaça Espanya, de la seu del PSOE i de les cases de 300 metres quadrats dels votants del PP i s’endinsa pels carrers de Madrid.

En castellà

Llego al acto de Ciudadanos en Madrid media hora antes de su inicio. Me esperaba encontrar mucha gente, pero no hay tanta, unos cientos (hace años que prefiero no calcular las multitudes para no cometer errores, o para evitar críticas de unos y otros y porque en Madrid los que se dedican a recontar fuerzas propias o enemigas, parecen unos ineptos).


El escenario es magnífico, el Templo de Debod, una construcción del Antiguo Egipto llevada piedra a piedra a Madrid en 1968, como compensación de la ayuda que dio la España de Franco por el mantenimiento del Templo de Abú Simbel . El terreno (el de Madrid) estaba ocupado hasta entonces por un antiguo cuartel militar ( el de la Montaña con un pasado sangriento en la Guerra Civil). Está al lado de la Plaza España, a unos metros de la sede madrileña del PSOE y en pleno barrio de Rosales, zona con votantes tradicionalmente del PP.


Ciudadanos quizás ha elegido este enclave por su belleza o quizás porque es un lugar a medio camino entre referencias socialistas y populares y junto a la Plaza España, precisamente aquello que defiende la formación naranja: ni de derechas, ni de izquierdas y con la El objetivo que España sea un país donde todo el mundo tenga cabida y donde todo el mundo se sienta orgulloso de formar parte de ella.


A la hora del comienzo del acto, llegan las primeras espadas de la formación (Villacís, Arrimadas, Girauta …), pero el gran protagonista se hace esperar y llega con casi diez minutos de retraso: después sabemos que se ha entretenido haciéndose fotos con niños y niñas ante las peticiones de los padres. El general entra en el Templo mientras se escuchan gritos de sus soldados de “Presidente, presidente”. Albert Rivera despliega sus encantos que son muchos: oratoria, presencia y aquella proximidad, en forma de besos, apretones de manos y abrazos, que los votantes piden y esperan de los políticos.


El discurso es brillante en la forma (Rivera de jovencito hizo cursos y ganó premios de oratoria) pero en el fondo creo que carece de contenido. Espero saber, pero no me lo aclara qué harán si llegan al gobierno? Con quien preferirían formar coalición en caso de mayorías débiles? Los impuestos deben subir o bajar? La reforma constitucional es una opción? Qué soluciones debe tener Cataluña? Qué reforma educativa evitaría un fracaso escolar del 30%? Rescatarían la banca con dinero público si hubiera un nuevo “crash” del sector? Privatizar el sector público que fuera deficitario? ….


Es cierto, un mitin del domingo al mediodía no es lugar para enseñar las cartas (tampoco los incondicionales vienen a oír clases de economía o de justicia) pero Rivera sí deja entrever algunas jugadas: “hay que reformar, pero no recortar “, dice (y esto como se hace en sanidad?),” acabaremos con cementerios para elefantes políticos como las diputaciones “, afirma (y el Senado, y consejos asesores?) y hace continuas comparaciones con sus socios europeos” que gobiernan en Finlandia, Holanda, Luxemburgo o Canadá “(que rápido se encuentran aliados). Y que no falten referencias a los resultados en Cataluña: “sumamos los mismos diputados que el PP y el PSOE”, (pero ninguna referencia a que Junts Pel Sí suma diez diputados más que PP, PSOE y Ciudadanos juntos).
Rivera sabe que un mitin político un domingo al mediodía debe ser lo más parecido a una misa: un sermón con cosas que quieren reconfortante que quieren oír los feligreses, promesas para llegar a la tierra prometida y el reparto final de unas hostias (estas mejor si son contra el enemigo).


Hoy Rivera tiene especial interés en vender Ciudadanos como una receta nueva, un medicamento genérico, que no tiene nada que ver con las viejas fórmulas de farmacia, ni con los antibióticos de los grandes laboratorios del PP y el PSOE. Y reitera Rivera: “no somos ni de los azules, ni los rojos, esto es ya casposo”, lo dice alguien que ha vendido como un valor “haber nacido en democracia” (y que quizás quiere poner fin a lo de las dos Españas? )


Y la gente que se reúne en torno al templo egipcio ya no sólo ovaciona a su general (que aún no ha ganado ningún gran batalla, aunque puede ser cuestión de tiempo), esta gente ya aplaude y venera su faraón (aquel en quién creen ciegamente), que llega a decir que “cuando sea presidente, llamaré a todos los políticos de derechas y de izquierdas-incluido Podemos– para buscar acuerdos, porque todos nuestros rivales, son también compatriotas”.


El acto se acaba y Rivera y sus lugartenientes se van y   oigo a dos hombres de mediana edad que hacen un comentario sobre Rivera: “que bien habla, dice verdades” como puños “y sobre todo me gusta porque es un catalán serio que defiende como nadie y desde Cataluña la unidad de España “.


Marcho del templo egipcio, subo a un taxi y el chófer me dice: “vaya, no he tenido suerte, Rivera ha cogido justo el taxi de delante mío”. El vehículo se aleja de la Plaza España, de la sede del PSOE y de las casas de 300 metros cuadrados de los votantes del PP y se adentra por las calles de Madrid.

Enveja i ràbia al Barça

2014071922061666155

En català

Francisco Franco Bahamonde, cabdill militar d’Espanya, li va regalar al Reial Madrid a principis dels anys 60 del segle XX uns terrenys al nord de la capital espanyola perquè el club construís la seva Ciudad Deportiva. Un fet menor per un govern que afusellava gent que no pensava com calia. Però un fet que demostra una estratègia d’Estat: que el Reial Madrid fos un actiu a exportar per un país vergonyant i avergonyit per una de les pitjors dictadures de la història moderna.
Els estrategues franquistes encarreguen a Santiago Bernabéu i la seva mà dreta Raimundo Saporta que el Madrid sigui sinònim de la modernització d’Espanya i que dins d’aquest país hi hagués alguna cosa que agradés fora del país. Aquí es forgen les Lligues regalades, l’invent de la Copa d’Europa que es guanyava a partit únic i contra rivals menors, la llegenda-enganyifa del llegendari Madrid. Una vergonya més, tan sols comparable a com Alfredo Di Stefano, fitxat pel Barça acaba vestint de blanc per ordre ministerial o la de com el bisbe de Barcelona purifica el Camp de Les Corts per fer fora els dimonis que tant espantaven al règim.
El regal de la Ciudad Deportiva al Madrid no aniria més enllà d’una anècdota menor si no fos perquè anys més tard (el 2004) i en plena democràcia...el Madrid li va vendre a la ciutat per un munt de milions els terrenys regalats pel dictador. El club de Chamartín es capitalitza amb diners públics i es converteix en el club dels Gal·làctics (Figo, Beckham, Zidane, Ronaldo són fitxats amb diners tacats de sospita).
No són fantasmes d’un culer esquizofrènic. Són fets que encara es repeteixen. Aquesta setmana un àrbitre ha denunciat davant la Justícia que l’han volgut comprar per afavorir al Madrid en el partit contra el Barça del pròxim novembre. A mi, d’aquest cas l’única cosa que m’estranya és perquè no s’han denunciat abans aquestes pressions.
Alguns no poden admetre que el Barça parit per Cruyff i redissenyat per Guardiola hagi estat el millor equip de futbol de tots els temps i sense ajudes estatals ni llegendes inventades. El Barça de Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi o Busquets ho ha guanyat tot fent el millor joc que mai ningú ha vist, humiliant amb elegància al rival, conquerint estadis i elevant el futbol a la categoria d’art.
I com que alguns no admeten això s’ha tornat a crear una estratègia en contra del club català.
A falta de tornar a purificar l’estadi barcelonista, els fets parlen per si sols.
-Des de fa uns anys, Hisenda s’ha bolcat a investigar als jugadors del Barça, especialment a Leo Messi. Alguns volen fer creure que Messi és un estafador, però que les estrelles del Madrid són uns contribuents exemplars.
-La Justícia investiga el fitxatge de Neymar, però mai no s’ha molestat en investigar com el Madrid va fitxar amb diners públics els seus Gal·làctics. I encara algú es pregunta qui és el denunciant anònim que va portar el cas als Tribunals? De veritat no ho sabeu?
-La UEFA ha castigat al Barça per fitxar joves per la seva Masia, la millor escola de futbolistes del món, però en canvi no castiga clubs com el Madrid per fitxar els mateixos joves (us sona el danès Odegaar del 15 anys)
-En una altra decisió sense precedents, la UEFA i els seus responsables, presumptes corruptes, (si han robat per un cantó, perquè no ho han de fer per l’altre) han impedit (potser incentivats per diners públics) que el Barça incorpori Arda Turan, a pesar de la llarga lesió de Rafinha. Mai fins ara s’havia prohibit rellevar un jugador amb lesió greu.
-Últimament aquests presumptes corruptes s’han aficionat a penalitzar econòmicament al Barça perquè els seus seguidors exhibeixen estelades, quan mai no han fet res semblant amb aficions acostumades a exhibir esvàstiques, banderes preconstitucionals o llençar bengales, o fins i tot assassinar algun seguidor del Depor o la Reial Societat.
-Després d’aquests exemples, ja no vull insistir en d’altres com arbitratges escandalosos o sancions desmesurades a jugadors blaugrana en paral·lel a perdonar càstigs a jugadors d’altres equips, o campanyes mediàtiques sobre si el Barça era un paradís del dòping, de les orgies, o de manipular horaris o de tenir els bioritmes dels jugadors trucats.

El que sí que em queda clar és que l’àrbitre temptat per ajudar al Madrid torna a ser una estratègia pagada amb diners públics, una estratègia vergonyant i planificada en despatxos oficials per ments malaltes d’enveja i de ràbia.

En castellà

Francisco Franco Bahamonde, caudillo militar de España, le regaló al Real Madrid a principios de los años 60 del siglo XX unos terrenos al norte de la capital española para que el club construyera su Ciudad Deportiva. Un hecho menor para un gobierno que fusilaba gente que no pensaba como era necesario. Pero un hecho que demuestra una estrategia de Estado: que el Real Madrid fuera un activo a exportar por un país vergonzante y avergonzado por una de las peores dictaduras de la historia moderna.


Los estrategas franquistas encargan a Santiago Bernabéu y su mano derecha Raimundo Saporta que el Madrid sea sinónimo de la modernización de España y que en este país hubiera algo que gustara fuera del país. Aquí se forjan las Ligas regaladas, el invento de la Copa de Europa que se ganaba a partido único y contra rivales menores, la leyenda-camelo del legendario Madrid. Una vergüenza más, tan sólo comparable a como Alfredo Di Stefano, fichado por el Barça acaba vistiendo de blanco por orden ministerial o de cómo el obispo de Barcelona purifica el Campo de Les Corts para echar a los demonios que tanto asustaban al régimen.


El regalo de la Ciudad Deportiva al Madrid no iría más allá de una anécdota menor si no fuera porque años más tarde (en 2004) y en plena democracia … el Madrid le vendió a la ciudad por un montón de millones los terrenos regalados por el dictador. El club de Chamartín se capitaliza con dinero público y se convierte en el club de los Galácticos (Figo, Beckham, Zidane, Ronaldo son fichados con dinero manchado por la sospecha).


No son fantasmas de un culé esquizofrénico. Son hechos que todavía se repiten. Esta semana un árbitro ha denunciado ante la Justicia que la han querido comprar para favorecer al Madrid en el partido contra el Barça del próximo noviembre. A mí, de este caso lo único que me extraña es que no se han denunciado antes estas presiones.


Algunos no pueden admitir que el Barça parido por Cruyff y rediseñado por Guardiola haya sido el mejor equipo de fútbol de todos los tiempos y sin ayudas estatales ni leyendas inventadas. El Barça de Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi o Busquets lo ha ganado todo haciendo el mejor juego que nunca nadie ha visto, humillando con elegancia al rival, conquistando estadios y elevando el fútbol a la categoría de arte.


Y como algunos no admiten esto, se ha vuelto a crear una estrategia en contra del club catalán.


A falta de volver a purificar el estadio barcelonista, los hechos hablan por sí solos.


-Desde Hace unos años, Hacienda se ha volcado a investigar a los jugadores del Barça, especialmente a Leo Messi. Algunos quieren hacer creer que Messi es un estafador, pero que las estrellas del Madrid son unos contribuyentes ejemplares


-La Justicia investiga el fichaje de Neymar, pero nunca se ha molestado en investigar cómo el Madrid fichó con dinero público sus Galácticos. Y aun alguien se pregunta quién es el denunciante anónimo que llevó el caso a los tribunales? De verdad no lo sabéis?


-La UEFA ha castigado al Barça por fichar jóvenes para La Masía, la mejor escuela de futbolistas del mundo, pero en cambio no castiga clubes como el Madrid por fichar a los mismos jóvenes (os suena el danés Odegaar del 15 años?)


-En otra decisión sin precedentes, la UEFA y sus responsables, presuntos corruptos, (si han robado por un lado, porque no deben de hacerlo por el otro) han impedido (quizás incentivados por dinero público) que el Barça incorpore Arda Turan, a pesar de la larga lesión de Rafinha. Nunca hasta ahora se había prohibido relevar a un jugador con lesión grave.


-Últimamente estos presuntos corruptos se han aficionado a penalizar económicamente al Barça porque sus seguidores exhiben esteladas, cuando nunca han hecho nada parecido con aficiones acostumbradas a exhibir esvásticas, banderas preconstitucionales o tirar bengalas, o incluso asesinar a algún seguidor del Depor o la Real Sociedad.


-Después de estos ejemplos, ya no quiero insistir en otros como arbitrajes escandalosos o sanciones desmesuradas a jugadores azulgrana en paralelo a perdonar castigos a jugadores de otros equipos, o campañas mediáticas sobre si el Barça era un paraíso del doping , de las orgías, o de manipular horarios o de tener los biorritmos de los jugadores trucados.


Lo que sí que me queda claro es que el árbitro tentado para ayudar al Madrid vuelve a ser una estrategia pagada con dinero público, una estrategia vergonzante y planificada en despachos oficiales por mentes enfermas de envidia y de rabia.

Más cuento que Calleja

1076567

En català

Hi havia una vegada un alcalde d’un poble que va tenir una gran idea per millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans.
Va pensar que en el seu poble hi havia uns carrers massa amples pels cotxes i unes voreres massa estretes pels seus vianants, sobretot per persones amb dificultats de mobilitat, persones grans amb ganes de tranquil·litat, persones joves amb ganes de jugar, persones que anaven amb cotxets de nadó, o simplement persones que volien passejar.
I com que l’alcalde del poble es preocupava molt pels seus veïns va decidir fer més estrets els carrers pels cotxes i eixamplar les voreres pels vianants.
I aleshores els veïns van decidir votar massivament aquell alcalde a les eleccions municipals.
Un cop l’alcalde va ser reelegit, va tenir una altra idea brillant i que a més milloraria la qualitat dels seus veïns: prohibir fumar en llocs públics com ara hospitals, col·legis, restaurants i bars.
Això va fer enfadar a alguns dels seus veïns, que els agradava fumar a qualsevol lloc en qualsevol moment. O va fer enfadar els propietaris de bancs i restaurants que veien com perdien part de la seva clientela.
Però l’alcalde era molt llest. I sabia que les voreres del seu poble eren ja prou amples per a fer unes terrasses on els clients dels bars i restaurant es podrien asseure i fumar mentre menjaven i bevien.
Els propietaris dels bars i restaurants van gastar molts diners en fer aquelles terrasses i es van gastar encara més diners en pagar els permisos municipals per poder tenir aquestes terrasses. Però sabien que si no feien aquesta despesa, la seva clientela marxaria a una altre bar o a un altre restaurant.
I en aquell poble les coses van canviar, tal com volia l’alcalde.
Ara tenia carrers estrets on els cotxes sempre organitzaven embussos, soroll i grans emissions de diòxid de carboni. Uns inconvenients que eren patits i respirats per ciutadans fumadors o no que estaven en terrasses enganxades a aquests carrers plens de cotxe. I mentrestant els vianants que volien passejar per àmplies voreres es trobaven envoltats de cotxes, terrasses, fums i sorolls que garantien una gran qualitat de vida.
Això sí, l’alcalde va marxar a viure lluny d’aquell poble gràcies a tots els quartos recaptats en el procés relatat en aquestes línies.
Conte comptat, conte acabat.

En castellà

Había una vez un alcalde de un pueblo que tuvo una gran idea para mejorar la calidad de vida de sus ciudadanos.

Pensó que en su pueblo había unas calles demasiado anchas por los coches y unas aceras demasiado estrechas para sus peatones, sobre todo para personas con dificultades de movilidad, personas mayores con ganas de tranquilidad, personas jóvenes con ganas de jugar, personas que iban con cochecitos de bebé, o simplemente personas que querían pasear.

Y como el alcalde del pueblo se preocupaba mucho por sus vecinos decidió hacer más estrechas las calles por los coches y ensanchar las aceras para los peatones.
Y entonces los vecinos decidieron votar masivamente a aquel alcalde en las elecciones municipales.

Una vez el alcalde fue reelegido, tuvo otra idea brillante y que además mejoraría la calidad de sus vecinos: prohibir fumar en lugares públicos como hospitales, colegios, restaurantes y bares.

Esto hizo enfadar a algunos de sus vecinos, que les gustaba fumar en cualquier lugar en cualquier momento. O enfadó a los propietarios de bancos y restaurantes que veían como perdían parte de su clientela.

Pero el alcalde era muy listo. Y sabía que las aceras de su pueblo eran ya suficientemente anchas para hacer unas terrazas donde los clientes de los bares y restaurante se podrían sentarse y fumar mientras comían y bebían.
Los propietarios de los bares y restaurantes gastaron mucho dinero en hacer aquellas terrazas y se gastaron aún más dinero en pagar los permisos municipales para poder tener estas terrazas. Pero sabían que si no hacían este gasto, su clientela marcharía a otro bar o en otro restaurante.

Y en ese pueblo las cosas cambiaron, tal como quería el alcalde.
Ahora tenía calles estrechas donde los coches siempre organizaban atascos, ruido y grandes emisiones de dióxido de carbono. Unos inconvenientes que eran sufridos y respirados por ciudadanos fumadores o no que estaban en terrazas pegadas a estas calles llenas de coche. Y mientras los peatones que querían pasear por amplias aceras se encontraban rodeados de coches, terrazas, humos y ruidos que garantizaban una gran calidad de vida.

Eso sí, el alcalde se fue a vivir lejos de aquel pueblo gracias a toda la pasta recaudada en el proceso relatado en estas líneas.
Colorín colorado.

Que Rajoy tingui raó

Moscovici-Guindos-hablaran-CE-presupuesto_EDIIMA20151005_0245_3-750x419

En català

Potser si avui heu llegit diaris, escoltat emissores de ràdio o vist informatius de televisió us heu pogut assabentar que la Comissió Europea ha criticat els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2016.
Potser sabreu que aquests Pressupostos s’han fet a corre-cuita i habilitant el Congrés en ple estiu per tal de ser aprovats per la majoria absoluta del PP. Tot perquè la seva tramitació no es vegi interrompuda per les eleccions generals del 20 de desembre. I alhora el nou govern, sigui del color que sigui, tindrà uns pressupostos que segurament ni vol, ni convenen.
Potser sabreu que això significa que els Pressupostos s’han fet tenint en compte com estava l’economia el mes de juliol i no a final d’any, tal com es fa normalment per aquesta llei, la més important que fa un país perquè afecta directament la butxaca dels ciutadans. I fer les coses a mig camí normalment comporta sorpreses.
I potser sabreu que aquests Pressupostos fets per l’equip de Cristóbal Montoro es fan a les portes d’una campanya electoral on si vols guanyar, t’has de guanyar primer l’electorat amb mesures llamineres i atractives.
I és aquí on ve la contrarietat expressada per la Comissió Europea. A Espanya aquests quatre anys de govern Rajoy s’han apujat impostos, per tant ha augmentat la recaptació d’ingressos i s’han reduït despeses… Les supèrflues i les que afectaven directament l’estat de benestar. I evidentment, la recepta ha donat bons resultats i el pacient ha millorat. No per fer salts d’alegria, però sí per aixecar-se del llit i passejar per l’habitació. Sempre funciona guanyar molts diners i gastar-ne més aviat pocs.
Però la Comissió Europea veu que aquest tractament mèdic s’ha modificat i que Rajoy i Montoro han abaixat impostos com el de la Renda o Societats i prometen que si guanyen, seguiran fent-t’ho amb l’IVA. Això pot suposar una reducció dels ingressos, tal com defensa el mateix govern del PP. I a més, Brussel·les diu que els Pressupostos de l’any que ve també faran augmentar les despeses: retornar la paga extra als funcionaris, ajudes a vídues amb fills, donar més diners a les Comunitats Autònomes…. Són mesures lloables, però que evidentment no agraden als ortodoxos de Berlín i als seus cadells de Brussel·les.
I a més, la Comissió diu que la modificació del tractament es deu a les eleccions. Jo no en tinc cap dubte. Si les eleccions fossin d’aquí a dos anys en comptes que d’aquí a dos mesos, l’austeritat seguiria sent el camí. I sobretot no en tinc cap dubte quan el portaveu del PP al Congrés acusa al comissari d’Economia francès, Pierre Moscovici, de ser un “socialista”.
Dit això jo només desitjo una cosa. Que Rajoy i Montoro tinguin raó i que la reducció d’impostos i l’augment de despeses es puguin fer més enllà que estiguem en període preelectoral perquè si no… Les coses pintaran molt negres, molt pitjor que el 2007 i el 2008 perquè aleshores la gent tenia quatre estalvis, feina i els avis per ajudar. Ara no tenen ni on caure morts perquè fins i tot el pacient s’ha hagut de vendre el llit.

En castellano

Quizás si hoy ha leído diarios, oído  emisoras de radio o visto   informativos de televisión os habéis podido enterar de que la Comisión Europea ha criticado los Presupuestos Generales del Estado para el 2016.

Quizás sabrán que estos Presupuestos se han hecho a toda prisa y habilitando el Congreso en pleno verano para ser aprobados por la mayoría absoluta del PP. Todo para que su tramitación no se vea interrumpida por las elecciones generales del 20 de diciembre. Y al mismo tiempo el nuevo gobierno, sea del color que sea, tendrá unos presupuestos que seguramente ni quiere, ni convienen.

Quizás sabréis que esto significa que los Presupuestos se han hecho teniendo en cuenta cómo estaba la economía en el mes de julio y no a finales de año, tal como se hace normalmente por esta ley, la más importante que hace un país porque afecta directamente el bolsillo de los ciudadanos. Y hacer las cosas cuando no tocan normalmente conlleva sorpresas.

Y tal vez sabrán que estos Presupuestos hechos por el equipo de Cristóbal Montoro se hacen a las puertas de una campaña electoral donde si quieres ganar, tienes que ganarte primero el electorado con medidas golosas y atractivas.

Y es aquí donde viene la contrariedad expresada por la Comisión Europea. En España estos cuatro años de gobierno Rajoy han subido impuestos, por tanto ha aumentado la recaudación de ingresos y se han reducido gastos … Los superfluos y los que afectaban directamente el estado de bienestar. Y evidentemente, la receta ha dado buenos resultados y el paciente ha mejorado. No para hacer saltos de alegría, pero sí para levantarse de la cama y pasear por la habitación. Siempre funciona ganar mucho dinero y gastar poco.

Pero la Comisión Europea ve que este tratamiento médico se ha modificado y que Rajoy y Montoro han bajado impuestos como el de la Renta o Sociedades y prometen que si ganan, seguirán haciéndolo con el IVA. Esto puede suponer una reducción de los ingresos, tal como defiende el mismo gobierno del PP ‘Y además, Bruselas dice que los Presupuestos del próximo año también harán aumentar los gastos: devolver la paga extra a los funcionarios, ayudas a viudas con hijos, dar más dinero a las Comunidades Autónomas …. Son medidas loables, pero que evidentemente no gustan a los ortodoxos de Berlín ni a sus cachorros de Bruselas.

Y además, la Comisión dice que la modificación del tratamiento se debe a las elecciones. Yo no tengo ninguna duda. Si las elecciones fueran dentro de dos años en vez de  dentro de dos meses, la austeridad seguiría siendo el camino. Y sobre todo no tengo ninguna duda, cuando el portavoz del PP en el Congreso acusa al comisario de Economía francés, Pierre Moscovici, de ser un “socialista”.

Dicho esto yo sólo deseo una cosa. Que Rajoy y Montoro tengan razón y que la reducción de impuestos y el aumento de gastos se puedan hacer más allá de que estemos en período preelectoral porque si no … Las cosas pintarán muy negro,
  mucho peor que el 2007 y el 2008 porque entonces la gente tenía cuatro ahorros, trabajo y los abuelos para ayudar. Ahora no tienen ni donde caerse muertos porque incluso el paciente ha tenido que vender la cama.

Rato, Roto?

rato

En català

Fa uns anys vaig tenir el dubtós gust d’entrevistar Rodrigo Rato Figaredo, aleshores tot poderós vicepresident econòmic de José María Aznar i la figura més ben situada per substituir-lo com a líder del Partit Popular. Era l’home que amb pic i pala va introduir Espanya en el Shangri-La de l’euro, responsable del miracle econòmic espanyol, aquell que va rescatar l’Espanya de Felipe González i la va situar com un model de gestió a seguir Aquella va ser una entrevista agredolça, perquè la recordo sobretot per un moc que em va fotre quan li vaig preguntar sobre un escàndol que esquitxava el seu company de gabinet Josep Piqué amb la venda poc clara d’Ertoil als kuwaitians de KIO. Amb tots els casos de corrupció que han esdevingut des d’aleshores, aquesta venda sembla un cas menor, de fireta.
Aquell Rato vicepresident, inflat d’orgull, narcisisme i vanitat, conqueridor de consciències, d’empresaris, periodistes i de faldilles joves em va dir….”vostè no sap de què parla”. Un argument que va mantenir quan jo li vaig dir que potser jo no en tenia ni idea, però que el cas omplia portades de diari i tertúlies radio televisives.
Aquella frase amb to de menyspreu i d’autosuficiència em va afectar. Però no massa temps. El just per veure com Rato també tenia el mateix to quan algú altre gosava posar-li en dubte qualsevol dels seus dogmes o quan va desempallegar-se sense massa problemes de l’escàndol de Gescartera. Aquell xiringuito financer que va arruïnar molta gent, aquella guingueta regentada per persones molt pròximes al PP i a Rato (dos secretaris d’estat seus…Rodríguez Ponga i Giménez Reyna en van sortir molt esquitxats). Rato va tenir la sort que aquell cas es va oblidar gràcies a allò d’anar a envair països amb guerres per recuperar suposades armes de destrucció massiva, que finalment ni existien.
Rato no va ser triat com a successor pel dit que manava, Però sí que va aconseguir un càrrec encara més llaminer: dirigir el Fons Monetari Internacional, un organisme tot poderós fet a la mida de Rato que havia de vetllar per l’economia mundial (tal com diu el seu nom). Però resulta que organisme tot poderós dirigit per l’home tot poderós no va veure la crisi que va enfonsar el món i molts dels seus habitants. Potser això i l’amor van fer abandonar Rato el Fons i Washington.
Però la seva estrella encara era lluminosa i només aterrar a Madrid li van oferir dirigir Cajamadrid i ser el Moisès que dirigiria la fusió d’un munt de caixes sota el nom de Bankia. Ara s’ha sabut que aquella presumpta cova d’Ali Baba era dirigida per un grup de lladregots o d’ineptes que van enfonsar l’entitat. Que usaven targetes de crèdit no declarades a Hisenda per pagar roba, restaurants, viatges i putes. I que per acabar d’arrodonir el pastís van amagar i falsejar informació per vendre preferents i accions a pobres desgraciats que ara han perdut els estalvis.
Resultat… Més de 20 mil milions d’euros públics per tapar la via d’aigua oberta.
I el fiasco de Rato no acaba aquí. La Justícia l’està investigant per un patrimoni fabulós, obtingut a través de presumptes delictes de corrupció, frau i blanqueig de capitals i a més un patrimoni fabulós amagat a Hisenda, la Hisenda que ell va dirigir durant anys, que dirigia quan em menyspreava per fer-li una pregunta incòmoda en una entrevista.
Però això no és el que més em fot de tot plegat. El que més em fot és que aquest estiu, Rato, ja menyspreat i assetjat pels seus, es va queixar al jutge perquè se sentia indefens i preocupat per la seva situació processal. I ho denunciava davant ministres o davant la premsa. Però ho feia des d’un barco amb pinta d’estar ple de llibres, gin tònics i caviar en ple Mediterrani i mentre milers, milions d’afectats per la seva gestió desastrosa i potser delictiva el veien fotografiat, deixant entreveure el seu cul. L’únic cul que l’ha preocupat en la seva vida.

En castellà

Hace unos años tuve el dudoso gusto de entrevistar a Rodrigo Rato Figaredo, entonces todo poderoso vicepresidente económico de Aznar y la figura mejor situada para sustituirlo como líder del PP. Era el hombre que con pico y pala introdujo a España en el Shangri-La del euro, responsable del milagro económico español, el que rescató la España de Felipe González y la situó como un modelo de gestión a seguir Aquella fue una entrevista agridulce, porque la recuerdo sobre todo por un moco que me sopló cuando le pregunté sobre un escándalo que salpicaba a su compañero de gabinete Josep Piqué con la venta poco clara de Ertoil los kuwaitíes de KIO. Con todos los casos de corrupción que se han visto desde entonces, esta venta parece un caso menor, de feria.


Aquel Rato vicepresidente, hinchado de orgullo, narcisismo y vanidad, conquistador de conciencias, de empresarios, periodistas y de faldas jóvenes me dijo …. “usted no sabe de qué habla”. Un argumento que mantuvo cuando yo le dije que tal vez yo no tenía ni idea, pero que el caso llenaba portadas de periódico y tertulias radio televisivas.


Aquella frase con tono de desprecio y de autosuficiencia me afectó. Pero no demasiado tiempo. Lo justo para ver cómo Rato también tenía el mismo tono cuando alguien osaba ponerle en duda cualquiera de sus dogmas o cuando se desembarazó sin demasiados problemas del escándalo de Gescartera. Aquel chiringuito financiero que arruinó a mucha gente, aquel chiringuito regentado por personas muy cercanas al PP y a Rato (dos secretarios de estado suyos … Rodríguez Ponga y Giménez Reyna  se vieron sériamente salpicados). Rato tuvo la suerte de que aquel caso se olvidó gracias a lo de ir a invadir países con guerras para recuperar supuestas armas de destrucción masiva, que finalmente ni existían.


Rato no fue elegido como sucesor por el dedo que mandaba, Pero sí consiguió un cargo aún más goloso: dirigir el Fondo Monetario Internacional, un organismo todo poderoso hecho a la medida de Rato que debía velar por la economía mundial ( tal como dice su nombre). Pero resulta que el organismo todo poderoso dirigido por el hombre todo poderoso no vio la crisis que hundió al mundo y a muchos de sus habitantes. Quizás esto y el amor hicieron abandonar a Rato el Fondo y Washington.


Pero su estrella aún era luminosa y sólo aterrizar en Madrid le ofrecieron dirigir Cajamadrid y ser el Moisés que dirigiría la fusión de un montón de cajas bajo el nombre de Bankia. Ahora se ha sabido que aquella presunta cueva de Ali Baba era dirigida por un grupo de rateros o de ineptos que hundieron la entidad. Que usaban tarjetas de crédito no declaradas a Hacienda para pagar ropa, restaurantes, viajes y putas. Y que para acabar de redondear el pastel escondieron y falsearon información para vender preferentes y acciones a pobres desgraciados que ahora han perdido los ahorros.


Resultado … Más de 20 mil millones de euros públicos para tapar la vía de agua abierta.
Y el fiasco de Rato no termina ahí. La Justicia lo está investigando por un patrimonio fabuloso, obtenido a través de presuntos delitos de corrupción, fraude y blanqueo de capitales y además un patrimonio fabuloso escondido a Hacienda, la Hacienda que él dirigió durante años, que dirigía cuando me despreciaba por hacerle una pregunta incómoda en una entrevista.


Pero eso no es lo que más me jode de todo. Lo que más me jode es que este verano, Rato, ya despreciado y acosado por los suyos, se quejó al juez porque se sentía indefenso y preocupado por su situación procesal. Y lo denunciaba ante ministros o ante la prensa. Pero lo hacía desde un barco con pinta de estar lleno de libros, gin tonics y caviar en pleno Mediterráneo y mientras miles, millones de afectados por su gestión desastrosa y quizás delictiva lo veían fotografiado, dejando entrever su culo. El único culo que le ha preocupado en su vida.