El retrat

23580ba90acbe9b.jpg

Plou. Acaba el mes d’abril i Barcelona necessita la pluja per esvair massa mesos secs que han fet que la ciutat faci pudor de contaminació, a metalls, a fums i a mala llet en un hivern massa calorós per ser anomenat hivern. La Nuri ha baixat a Barcelona perquè la seva empresa, una gestoria de Terrassa, li ha donat el dia lliure per recuperar les moltes hores extres que ha hagut de fer per quadrar les obligacions impositives i fiscals dels clients. La Nuri ha agafat els ferrocarrils a primera hora i després de baixar a l’estació de Catalunya ha caminat des del centre de la ciutat fins al Portal de l’Àngel. Ha girat a l’esquerra pel carrer Montsió i es pren un cafè als Quatre Gats. Amb aquest trajecte ha repetit la rutina que havia fet molts cops quan de jove estudiava anglès a casa de Lady Fraggel al carrer dels Capellans. Aleshores vivia a Barcelona, a l‘Eixample, amb els pares.. Era molt abans de casar-se amb l’Àlex, un farmacèutic de Terrassa que la va conquerir amb promeses i somnis mai complerts. Ara la Nuri necessita tornar de tant en tant a Barcelona. Sola. Repetint aquelles rutines que feia de soltera i en les quals deixava volar la imaginació. Pensant en un futur ple de felicitat que només es va complir en comptades ocasions, amb el casament, algun viatge, el naixement dels seus dos fills. .. Ara els somnis ja havien volat. Tot havia volat.

S’asseu a la taula sota el quadre que reprodueix els ciclistes de Rossinyol. I demana com tantes altres vegades un cafè amb llet tèbia i un croissant. La Nuri recorda que també va estar al Quatre Gats l’endemà de complir els vint anys. Aquell dia va decidir fer-se un tatuatge a l’espatlla dreta. Va tenir clar fer-se’l en aquella zona perquè tenia un antull en forma d’avellana que de vegades l’avergonyia, aquelles coses, aquells complexos que tenen els adolescents. Justament en aquest tros de l’espatlla es va fer la marca. Discreta, petita. No volia que el tatuatge fos massa gran ni dolorós, tot i que el seu significat ho era tot per a ella. Un cor vermell que encabia unes lletres negres, una A i una N. Les inicials seva i de la seva parella, que la vigília de complir els vint li va demanar casament en senyal del seu amor etern. Ella no va dubtar en donar el sí. Ni un sol moment. I dos dies després va anar a Porta Ferrissa on hi havia un tatuador de confiança que havia fet una bona feina a un amic de la Nuri. Després del tatuatge, la noia va remuntar Portal de l’Àngel i va trencar per Montsià per fer un cafè amb llet tèbia i un croissant sota els ciclistes. A més, aleshores es permetia fer un cigarret, que també permetien la llei i els Quatre Gats.

La rutina s’ha repetit aquest matí. (sense el cigarret) Lluny queden aquells dies d’estudiant d’anglès a casa de Lady Fraggel i també queda igual de lluny aquell dia que l’espatlla li cremava per l’acció de l’agulla que havia eternitzat les esperances d’amor amb l’Àlex. Avui plou i la Nuri ja no és la nena amb el cap ple de coloms. És una dona prop dels cinquanta,conscient i resignada que ja ha viscut el millor de la seva vida. De la seva edat ja en tenia prou proves cada dia i ara asseguda sota els ciclistes en tenia una més. Amb prou feines por llegir el diari que té a la taula. Aquest matí s’ha  oblidat les ulleres de llegir en una altra bossa. Una colla de japonesos enganxats a màquines de fotos han entrat fent xivarri a la cafeteria a la recerca de captar tots els angles modernistes del local i la Nuri, apartant el diari amb desgana, decideix que és hora de fotre el camp.

Obre el paraigua i com en altres ocasions enfila el carrer Petritxol per veure i gaudir les xocolateries, les botigues d’antiguitats i les galeries d’art plenes de quadres. Amb l’interès pels locals, el paraigua i l’estretor del carrer sembla que ja no plogui. Recorda. Veu obres que vol comprar, però no pot pagar. Li passava de jove i de fet, també ara. Poc abans d’arribar a la basílica de Santa Maria del Pi, la Nuri passa pel davant d’una galeria més i de reüll veu un quadre a l’aparador. És un retrat amb filtres color salmó. La fotografia emmarcada que ara mira la Nuri és la d’una noia de cabellera rossa, amb el pentinat cardat típic dels anys 80. La model ensenya els pits, generosos, magnífics, hipnòtics. Mira cap a una finestra que fa de fons al retrat mentre està envoltada del fum que desprèn un cigarret que té a la seva mà esquerra. L’escena atreu la Nuri. La model de la fotografia de l’aparador sembla que domini l’espai i el temps. Sembla que faci del tot seva la situació encara que la vulnerabilitat del seu nu pugui fer pensar el contrari. Però el millor de tot, el que fa que la Nuri s’aturi durant una llarga estona davant del quadre és que el pot olorar, sentir.  És el primer cop que veu aquesta fotografia. N’està segura, Però aquest quadre que l’ha fet frenar-se abans de Santa Maria del Pi no li és estrany.

S’hi torna a fixar. I creu que l’ombra que li fa el paraigua obert no li permet veure tot el que vol. El plega. No l’importa mullar-se. Vol captar tot el que li transmet el retrat. I una sensació d’angoixa l’envolta. Aquest cabell ros, aquells pits, aquell perfil amb el nas, la boca, la galta, el coll, la pell. La Nuri té clar que aquell retrat no li és estrany. Ni de bon tros. És part d’ell. De fet, cada cop que el repassa, li resulta més familiar. La pluja ha mullat l’aparador i de fet molesta els ulls de la Nuri. Passa la màniga pel vidre i l la mà per la seva cara per seguir escrutant el misteri. L’angoixa per la familiaritat del retrat es transforma en una suor freda. La model de la fotografia, una joveneta de poc més de vint anys s’assembla a ella, a la Nuri. No s’assembla, és ella.. Són els seus cabells rossos, el seu perfil, el nas, la pell, la boca, la galta, la barbeta, el coll. No és una obra familiar per a ella, és ella. Fins i tot es fixa que el cigarret de la noia és un dels Fortuna que fumava quan fumava, quan era jove. Quan tenia els pits com la model, quan tenia l’escot com la model, fins i tot era seva la manera d’agar el cigarret, la de tòrcer el coll. Sense dubtar-ho més, la Nuri entra a la botiga. No s’adona de la campana que avisa que algú entra per la porta, ni de l’ancià que s’aixeca expectant de la cadira darrera del taulell. Sense dir res, la Nuri agafa la fotografia amb les seves mans. Amb les dues. I repassa cada detall del retrat. I sap que és ella, tot i no recordar haver posat mai per cap artista ni fotògraf. L’amo de la botiga li parla, però ella no sent res. L’estupefacció augmenta quan veu un últim detall del retrat. No dóna crèdit del què veu. I tot i la foscor de la botiga i del dia plujós, la Nuri treu de la seva bossa les ulleres de sol graduades. Se les posa i fixa la vista a l’espatlla dreta de la model. Un antull en forma d’avellana. La pluja és ensordidora i colpeja el vidre de l’aparador.

Rosell, fals culpable

henry-fonda-wrong-man.jpg

en català

Christopher Balestrero era un bon home, honrat, casat amb la dona dels seus somnis. El 1952 Christopher, músic de professió vivia a Nova York amb la seva família. Com a bon músic (tocava el violoncel a l’Stork Club) passava més gana que un mestre d’escola. Guanyava pocs diners i amb prou feines veia la família.
Un bon o mal dia Manny (així el coneixien tots) va tenir una complicació més a la seva vida. La seva esposa, Rose, necessitava un tractament dental molt car que era impossible de poder pagar amb un sou de músic de mala mort. Manny va decidir anar al banc a demanar un préstec. I el caixer de l’entitat va tenir un salt al cor quan el client va entrar a l’oficina: era la mateixa persona que va robar el banc feia unes setmanes. Trucada a la policia, dos agents entren per la porta i detenen Manny.
Sense adonar-se’n gairebé el violoncel·lista estava emmanillat i cap a la comissaria.
Les proves eren clares. Diversos empleats del banc reconeixien sense cap mena de dubtes que Manny era l’home amb barret i abric foscos que va atracar el banc feia només uns dies.
Judici al canto i a l’espera del judici...presó pel músic. Judici anul·lat per qüestions de forma. I pocs dies abans del segon judici… La policia troba “in fraganti” un lladre que poc després és reconegut com l’autèntic lladre del banc on el Manny va anar a buscar uns dos-cents dòlars per arreglar la boca de la Rose.
La història va ser portada al cinema. Dirigida per Alfred Hitchcock i protagonitzada per Henry Fonda. La peli la vaig veure fa molts anys i em va commoure perquè de bon principi sabies que el Manny era innocent de tots els càrrecs (de fet es titulava “Fals culpable”). La cara del Henry Fonda, del Manny, quan el detenen de manera injusta és terrible. Transmet confusió, injustícia, por, pànic. Cara desencaixada, ulls desorbitats, boca torta, galtes i front blancs i suats….
Fa uns anys, Sandro Rosell anava també molt suat (recordeu les imatges de la càmera que el seguia?) cap a la llotja del Camp Nou un cop s’havia confirmat que era el candidat més votat per ocupar la primera cadira, la del president del Futbol Club Barcelona.
Durant el seu mandat, el Barça va guanyar una Champions, dues Lligues, una Copa i es va guanyar molts més enemics amb la seva postura proactiva a favor del procés independentista.
Va haver de dimitir de president per la seva imputació que el vinculava a operacions de mediació econòmiques i esportives poc clares.
Una jutgessa, anomenada Carmen Lamela va enviar a presó preventiva Rosell, que s’hi ha estat gairebé dos anys, a pesar que la defensa de l’expresident del Barça va demanar una dotzena de vegades la seva llibertat condicional, entre altres coses perquè havia posat com a fiança per no fugir tot el patrimoni familiar, fixat en 30 milions d’euros. Però Lamela no el va deixar en llibertat. La mateixa jutgessa que va acusar de terroristes els joves d’Altsasu per haver-se barallat en una nit de cerveses i bars amb dos guàrdies civils de paisà. La mateixa jutgessa que va enviar a presó preventiva mig govern de la Generalitat per l’1 d’octubre, una decisió que després el Tribunal Suprem va revocar.
Anys després Sandro Rosell ha estat considerat per l’Audiència Nacional com a fals culpable, però s’ha estat a la presó gairebé dos anys. Algú hauria de respondre per això? Qui li torna aquest temps lluny de la seva família? Rosell evidentment no és Manny Balestero, però els dos han viscut el mateix. Ja no tenim un Hitchcock ni un Fonda per portar l’angoixosa història a la pantalla gran. Però segur que sempre hi haurà més Rosells i Mannys, oi senyora jutgessa?

 

en castellà

Christopher Balestrero era un buen hombre, honrado, casado con la mujer de sus sueños. En 1952 Christopher, músico de profesión, vivía en Nueva York con su familia. Como buen músico (tocaba el violonchelo al Stork Club) pasaba más hambre que un maestro de escuela. Ganaba poco dinero y apenas veía la familia.
Un buen o mal día Manny (así lo conocían todos) tuvo una complicación más a su vida. Su esposa, Rose, necesitaba un tratamiento dental caro que era imposible de poder pagar con un sueldo de músico de mala muerte. Manny decidió ir al banco a pedir un préstamo. Y el cajero de la entidad se acojonó cuando el cliente entró a la oficina: era la misma persona que robó el banco hacía unas semanas. Llamada a la policía, dos agentes entran por la puerta y detienen a Manny.
Sin darse cuenta  el violonchelista estaba esposado y hacia la comisaría.
Las pruebas eran claras. Varios empleados del banco reconocían sin ningún tipo de dudas que Manny era el hombre con sombrero y abrigo oscuros que atracó el banco hacía solo unos días.
Juicio al canto y a la espera del juicio…prisión para el músico. Juicio anulado por cuestiones de forma. Y pocos días antes del segundo juicio… La policía encuentra “in fraganti” un ladrón que poco después es reconocido como el auténtico ladrón del banco donde Manny fue a buscar unos doscientos dólares para arreglar la boca de Rose.
La historia fue llevada al cine. Dirigida por Alfred Hitchcock y protagonizada por Henry Fonda. La peli la vi hace muchos años y me conmovió porqué de buen principio sabías que el Manny era inocente de todos los cargos (de hecho se titulaba “Falso culpable”). La cara de Henry Fonda, de Manny, cuando lo detienen de manera injusta es terrible. Transmite confusión,  miedo, pánico. Cara desencajada, ojos desorbitados, boca torcida, mejillas y frente blancos y sudados….
Hace unos años, Sandro Rosell iba también muy sudado (recordáis las imágenes de la cámara que lo seguía?) hacia el palco del Camp Nou una vez se había confirmado que era el candidato más votado para ocupar la primera silla, la del presidente del Fútbol Club Barcelona.
Durante su mandato, el Barça ganó una Champions, dos Ligas, una Copa y se ganó muchos más enemigos con su postura proactiva a favor del proceso independentista.
Tuvo que dimitir de presidente por su imputación que lo vinculaba a operaciones de mediación económicas y deportivas poco claras.
Una jueza, llamada  Carmen Lamela envió a prisión preventiva Rosell, que se ha estado casi dos años, a pesar de que la defensa del expresidente del Barça pidió una docena de veces su libertad condicional, entre otras cosas porque había puesto como fianza para no huir todo el patrimonio familiar, fijado en 30 millones de euros. Pero Lamela no lo dejó en libertad. La misma jueza que acusó de terroristas los jóvenes de Altsasu por haberse peleado una noche de cervezas y bares con dos guardias civiles de paisano. La misma jueza que envió a prisión preventiva a medio gobierno de la Generalitat por el 1 de octubre, una decisión que después el Tribunal Supremo revocó.
Años después Sandro Rosell ha sido considerado por la Audiencia Nacional como falso culpable, pero se ha estado en la prisión casi dos años. Alguien tendría que responder por eso? Quién le devuelve este tiempo lejos de su familia? Rosell evidentemente no es Manny Balestero, pero los dos han vivido lo mismo. Ya no tenemos un Hitchcock ni un Fonda para llevar la angustiosa historia a la pantalla grande. Pero seguro que siempre habrá más Rosells y Mannys, verdad señora jueza?

Preparados, listos ¡ya!o

F917B4B5-04B7-8796-F403C870AE253454

1-Has traído la silla de ruedas?

2-Sí claro. Me ha costado un poco. Bien, de hecho se la he tenido que pedir prestada a Almudena, es la de su tía abuela. Pero se la tenemos que devolver lo antes possible porque la necesitan con urgencia.

1-Sabía que la conseguirías.

2-A ver ¿Cómo lo hacemos?

1-Mira. Tú le coges por debajo de este brazo y yo por el otro y lo arrastramos desde la cama a la silla.

2-Sí, pero ¿y cómo le aguantamos derecho en la silla sin que se caiga?

1-He traído los pulpos de la baca del coche. Le ponemos uno doble a la altura de la barriga, otro en el pecho y este más delgado en el cuello. Así parecerà que esté consciente.

2-¿Y para los ojos?

1-Ya te lo diiiije. Las gafas de sol con viseras laterales. Y le ponemos la gorra bien encajada. Y acuédate de atarle el brazo Izquierdo a la silla con la cinta americana. Lo que me preocupa es la babilla. No sé como haremos para que no le caiga constantemente.

2-Pues un algodón mejor que un calcetín. Transpira mejor y empapa.

1-¿Seguro?

2-Que síiii- Lo he visto en el you tube.

1-Vale venga. ¿Lo tienes bien cogido? Pues una dos y tres y a la silla. ¿Vale?

2-Lo tengo

1-Pues venga. Auuuupa!!

El cuerpo del anciano quedo en un delicado equilibrio encima de la silla. Más que sentado, parecía haber quedado abandonado. Sus piernas dibujaban una forma imposible como las de una marioneta mal articulada. Y la cabeza caída hacia atrás poniendo a prueba la ya poca flexibilidad de su cuello arrugado, ajado, vencido por la edad, los achaques de una vida larga y los bombardeos de la medicación. Sus dos enfermeros provisionales son su hija (representada por el número 1 en la conversación arriba reproducida) y su yerno (representado por el 2).

Horas antes habían vestido aún en la cama al viejo. Una camisa azul, abotonada hasta el cuello. Corbata de tonos alegres. Y traje gris, ya de primavera en un abril lluvioso y frío. Calcetines de lana negra y los martinelli de piel que dormían en el armario desde hacía tres años, los mismos que el viejo no se levantaba ya de la cama. Le habían despojado de su pijama amarillento e impregnado de dolor y sudor. La hija le había limpiado con unas gasas húmedas las llagas producidas por la falta de movimiento y de riego sanguíneo. Se entretuvo en darle buen color a la cara y las manos con una base de maquillaje que disimulaba su color entre blanco y marrón verdoso, cetrino Con el buen color que siempre había tenido padre.

Enfrascados en preparativos, un ruido alteró a los dos. Se giraron de repente hacia la silla. Estaba vacía. El cuerpo del viejo había cedido hacía adelante como si un espasmo le hubiera empujado hacia el suelo.

1-¿No te dije que le pusieras ya los pulpos para que no cayera?

2-Ya voy, ya voy.

El marido miro a su esposa con cierto temor y odio a partes iguales. Por un momento pensó si su mujer sería capaz de tratarle igual que a su padre en el caso que llegase a su misma situación. El hombre no tuvo dudas. Claro que sí que lo haría.Era demasiado dispuesta, decidida y ambiciosa para no hacer lo que fuera para complir sus objetivos.

Ató los correajes para que el cuerpo de su suegro quedase bien sujeto a la silla. Seguro que no volvería a caer.

La mujer se preocupo para enfundar gorra en la cabeza, las gafas a los ojos y una bola de algodón en la boca de su padre.

Los dos cogieron distancia para ver en perspectiva al anciano. Sin duda, nadie se daría cuenta que estaba inconsciente, un estado que se había convertido ya en su forma de vida.

1-¿Listo?

2-Vamos.

1-Por cierto, ¿cogiste las papeletas?

2-Sí, claro. Las del Congreso y las del Senado.

1-Yo tengo su DNI.

2-Pues vámonos.

 

28 de abril. Vota por tí, vota por todos.

Reflexions electorals (4 només)

urna

en català

A una setmana vista per les eleccions generals, em prenc la llibertat d’apuntar quatre reflexions sobre el que ens pot venir a sobre. Per raons que no cal explicar (i si cal, mala sort) intentaré no caure en opinions que puguin posar en dubte la meva imparcialitat informativa, ni per on navega la meva ideologia política, que sí, que la tinc com gairebé tothom. I que sí, que navega (la meva ideologia) de vegades en aigües de mars calmats i d’altres entre tempestuoses onades d’oceans gens pacífics. Miraré també de fer les reflexions amb un cert fil argumental i de cara a barraca, amb l’objectiu que no es cansin massa els esforçats que decideixin llegir-me

Reflexió 1-

Us heu adonat que els grans mítings en places de toros que es feien els anys 80 i 90 del segle passat han donat pas a actes més íntims on la majoria dels presents són els comandaments regionals dels partits en qüestió i el també cada cop menys nombrós grup d’informadors que fan allò que es coneix com a caravana electoral. (això és estar els 15 dies de campanya en el mateix autocar, tren o avió en els quals viatgen els candidats a raó d’uns 7 mil euros per cap, fent milers de quilòmetres, lluny de la família, dormint en llits estranys d’hotels de polígons, menjant ranxos indigestos i sentint els mateixos discursos que els presidenciables fan ara a Corunya i demà a Palma, els mateixos). Sempre em pregunto una cosa sobre això...haver passat en pocs anys de fer mítings descomunals en formes i assistència a discretes reunions en locals mínims es fa per adequar la política i campanyes electorals als nous temps o perquè s’ha demostrat que aquests actes majestuosos són impossibles d’organitzar sense finançament il·legal dels partits?

Reflexió 2-

Sentint els discursos dels líders és innegable que parlen de qüestions vitals pels ciutadans com ara les pensions, l’educació, la sanitat, la dependència, els impostos, el finançament de les diverses administracions, l’ocupació, la Constitució o el futur del dièsel. En aquesta campanya, i potser pel sorgiment de noves formacions i preocupacions, s’han posat a sobre de la taula altres qüestions fins ara poc presents: la cacera, la tauromàquia, la despoblació de les zones rurals, on aniran les restes de Franco o el canvi climàtic. Però siguem clars. La gran qüestió sobre la qual tothom parla és el problema territorial, centrat sobretot en què s’ha de fer amb Catalunya, dirigida per independentistes que semblen governar al ralentí a l’espera de què passi en el judici contra els seus antecessors per l’1 d’octubre de 2017.

Reflexión 3-

A grans trets, en aquestes eleccions del 28 d’abril hi ha una sèrie de formacions (PP i Ciutadans) que diuen que si guanyen el primer que faran en arribar a La Moncloa és aplicar un 155 (article de la Constitució per aquells que vagin despistats) que serà més intens en les formes i prolongat en el temps que l’aplicat en el seu dia per Rajoy. D’altra banda, els socialistes i els podemites-comuns asseguren que no es compleixen les raons per aplicar aquest 155. No s’ha fet una Declaració d’independència com la de Puigdemont (suspesa al cap de pocs segons en el Parlament on es va proclamar). Ni tampoc s’ha aprovat cap llei de desconnexió, ni desobeït reiteradament al Constitucional o no s’ha fet un referèndum il·legal. El PSOE ofereix diàleg, més autogovern i un millor finançament als dirigents de la Generalitat i asseguren que tot i no voler-ho aplicarien un nou 155 proporcional i consensuat si es repeteix el desafiament dels processistes. Mentrestant, Podem diu que estarien disposats a pactar un referèndum amb els independentistes en el qual demanarien un vot en el sentit que Catalunya es mantingués dins d’Espanya. I l’altra pota, els independentistes demanen guanyar a Catalunya per primer cop en unes eleccions espanyoles per demostrar que la via catalana continua tenint múscul al carrer i a les urnes. Són posicions tan distants i oposades que un lleuger desequilibri cap a alguna de les posicions faria trontollar un tauler ja de per inestable.

Reflexión 4-

El que diuen ara en campanya els líders polítics és realment el què farien si guanyessin les eleccions? La primera resposta que et ve a la ment i a la boca és sí. Però no tot és tan senzill. Potser i només potser els populars i els ciutadans tiben la corda per captar suports que ara poden tenir la temptació de votar a l’extrema dreta o de quedar-se a casa. Potser i només potser si arribessin a La Moncloa , els partits de centredreta optarien per pensar abans d’actuar i fer càlculs en el sentit que potser la solució no és només intervenir el govern català i allò que es coneix com les seves estructures d’Estat: escola, mitjans de comunicació, oficines a l’estranger o Mossos. L’actuació dels auto anomenats constitucionalistes en un possible govern espanyol també es podria decantar depenent del resultat a Catalunya. Potser i només potser no farien el mateix si tinguessin una quarta part dels 48 diputats que aporta Catalunya al Congrés que si obtinguessin una part mínima  d’aquesta representació. Pel que fa al cantó dels socialistes també hi ha diverses possibilitats. No seria el mateix que el PSOE obtingués una majoria suficient per governar sol (a partir dels 130 diputats), que necessités el suport de Podem i potser dels nacionalistes bascos. No seria el mateix que li fessin falta els vots dels independentistes catalans o que els números li donessin prou per governar només amb el suport de Ciutadans. Potser la postura conciliadora que ara ven el PSOE envers la Catalunya de Torra es torna més dura o tot el contrari, depenent dels pactes postelectorals i dels companys de viatge a la nova legislatura. I pel que fa als independentistes, sembla que en cas de necessitat estarien disposats a facilitar un govern de centre esquerre per evitar el de l’altre bloc. Però alguns diuen que també haurien de jugar bé les seves cartes i vincular suports a contrapartides. I fins i tot hi ha els que defensen que per desencallar la situació seria bo un govern a Madrid que fotés canya a la selva causa.

Han estat quatre reflexions oi? Doncs ja està.

 

en castellà

A una semana vista para las elecciones generales, me tomo la libertad de apuntar cuatro reflexiones sobre lo que nos puede venir encima. Por razones que no hay que explicar (y si hace falta, mala suerte) intentaré no caer en opiniones que puedan poner en entredicho mi imparcialidad informativa, ni por donde navega mi ideología política, que sí, que la tengo como casi todo el mundo. Y que sí, que navega (mi ideología) a veces en aguas de mares calmados y otras en tormentosas oleadas de océanos nada pacíficos. Miraré también de hacer las reflexiones con un cierto hilo argumental y yendo al grano, con el objetivo que no se cansen demasiado los esforzados que decidan leerme

Reflexión 1-

Os habéis dado cuenta que los grandes mítines en plazas de toros que se hacían en los 80 y 90 del siglo pasado han dado paso a actos más íntimos donde la mayoría de los presentes son los mandos regionales de los partidos en cuestión y el también cada vez menos numeroso grupo de informadores que hacen aquello que se conoce como caravana electoral. (esto es estar los 15 días de campaña en el mismo autocar, tren o avión en los cuales viajan los candidatos a razón de unos 7 mil euros por cabeza, haciendo miles de kilómetros, lejos de la familia, durmiendo en camas extrañas de hoteles de polígonos, comiendo ranchos indigestos y sintiendo los mismos discursos que los presidenciables hacen ahora en Coruña y mañana en Palma, los mismos). Siempre me pregunto una cosa sobre esto…haber pasado en pocos años de hacer mítines descomunales en formas y asistencia a discretas reuniones en locales mínimos se hace para adecuar la política y campañas electorales a los nuevos tiempos o porqué se ha demostrado que estos actos majestuosos son imposibles de organizar sin financiación ilegal de los partidos?

Reflexión 2-

Oyendo los discursos de los líderes es innegable que hablen de cuestiones vitales para los ciudadanos como por ejemplo las pensiones, la educación, la sanidad, la dependencia, los impuestos, la financiación de las diversas administraciones, el empleo, la Constitución o el futuro del diésel. En esta campaña, y quizás por el surgimiento de nuevas formaciones y preocupaciones, se han puesto encima de la mesa otras cuestiones hasta ahora poco presentes: la caza, la tauromaquia, la despoblación de las zonas rurales, donde irán los restos de Franco o el cambio climático. Pero seamos claros. La gran cuestión sobre la cual todo el mundo habla es el problema territorial, centrado sobre todo en que se tiene que hacer con Cataluña, dirigida por independentistas que parecen gobernar al ralentí a la espera de lo que pase en el juicio contra sus antecesores por el 1 de octubre de 2017.

Reflexión 3-

A grandes rasgos, en estas elecciones del 28 de abril hay una serie de formaciones (PP y Ciudadanos) que dicen que si ganan lo primero que harán al llegar a La Moncloa es aplicar un 155 (artículo de la Constitución para aquellos que vayan despistados) que será más intenso en las formas y prolongado en el tiempo que el aplicado en su día por Rajoy. Por otro lado, los socialistas y los podemitas-comunes aseguran que no se cumplen las razones para aplicar este 155. No se ha hecho una Declaración de independencia como la de Puigdemont (suspendida al cabo de pocos segundos en el Parlament donde se proclamó). Ni tampoco se ha aprobado ninguna ley de desconexión, ni se ha desobedecido reiteradamente al Constitucional o no se ha hecho un referéndum ilegal.

El PSOE ofrece diálogo, más autogobierno y una mejor financiación a los dirigentes de la Generalitat y aseguran que a pesar de no quererlo aplicarían un nuevo 155 proporcional y consensuado si se repite el desafío de los processistas. Mientras tanto, Podemos dice que estarían dispuestos a pactar un referéndum con los independentistas en el cual pedirían un voto en el sentido que Cataluña se mantuviera dentro de España. Y la otra pata, los independentistas piden ganar en Cataluña por primera vez en unas elecciones españolas para demostrar que la vía catalana continúa teniendo músculo en la calle y en las urnas. Son posiciones tan distantes y opuestas que un ligero desequilibrio hacia alguna de las posiciones haría tambalear un tablero ya de por sí inestable.

Reflexión 4-

Lo que dicen ahora en campaña los líderes políticos es realmente lo qué harían si ganaran las elecciones? La primera respuesta que te viene a la mente y a la boca es sí. Pero no todo es tan sencillo. Quizás y solo quizás los populares y los ciudadanos tensan la cuerda para captar apoyos que ahora pueden tener la tentación de votar a la extrema derecha o de quedarse en casa. Quizás y solo quizás si llegaran a La Moncloa , los partidos de centroderecha optarían por pensar antes de actuar y hacer cálculos en el sentido que quizás la solución no es solo intervenir el gobierno catalán y aquello que se conoce como sus estructuras de Estado: escuela, medios de comunicación, oficinas en el extranjero o Mossos. La actuación de los auto llamados constitucionalistas en un posible gobierno español también se podría decantar dependiendo del resultado en Cataluña. Quizás y solo quizás no harían lo mismo si tuvieran una cuarta parte de los 48 diputados que aporta Cataluña al Congreso que si obtuvieran un porcentaje ínfimo de esta representación. En cuanto a los socialistas también hay varias posibilidades. No sería lo mismo que el PSOE obtuviera una mayoría suficiente para gobernar solo (a partir de los 130 diputados), que necesitara el apoyo de Podemos y quizás de los nacionalistas vascos. No sería lo mismo que le hicieran falta los votos de los independentistas catalanes o que los números le dieran para gobernar solo con el apoyo de Ciudadanos. Quizás la postura conciliadora que ahora vende el PSOE hacia la Cataluña de Torra se vuelve más dura o todo lo contrario, dependiendo de los pactos postelectorales y de los compañeros de viaje en la nueva legislatura. Y en cuanto a los independentistas, parece que en caso de necesidad estarían dispuestos a facilitar un gobierno de centro izquierda para evitar el del otro bloque. Pero algunos dicen que también tendrían que jugar bien sus cartas y vincular apoyos a contrapartidas. E incluso hay los que defienden que para desencallar la situación sería bueno un gobierno a Madrid que diera caña a su causa.

Han sido cuatro reflexiones? Pues ya está.

 

Extrema dreta

images

en català

PREGUNTA Quan podrem saber quins llocs visitarà el vostre cap de llista durant la campanya electoral? Hi ha alguna possibilitat de fer-li una entrevista?
RESPOSTA No ho sabem encara, però sí que vull ser franc. Vosaltres com a mitjà de comunicació no ens interesseu gens, no us donarem cap entrevista i tampoc ens importa si seguiu o no la nostra campanya.

Aquesta és una conversa real entre un periodista i un responsable de comunicació del partit d’extrema dreta VOX, un partit que va aparèixer en el nostre imaginari periodístic quan es va personar com acusació contra els líders independentistes de l’1 d’octubre. I de manera sorprenent (o no) el Tribunal Suprem va acceptar que aquesta formació que frega la frontera constitucional s’erigís com garant i defensor de la Carta Magna contra aquells que s’asseuen al banc dels acusats per posar unes urnes pels ciutadans.
Ara la majoria de sondejos pronostiquen que VOX irromprà amb força al Congrés amb un grup parlamentari que pot rondar els trenta diputats. I tots els sondejos apunten la possibilitat que els del “partit verd” podrien ser decisius perquè la dreta governés a La Moncloa, tal com ja fan a Andalusia.
Per què VOX ha crescut tant en els últims mesos?
Molts asseguren que com a contrapès a l’independentisme català i a les idees llibertàries de Podem i els seus socis. Alguns analistes assenyalen que el PP no va saber combatre amb duresa aquests dos riscos per “l’statu quo” espanyol i titllen Rajoy de tou davant d’aquestes amenaces. Amb aquest mateix argument, altres indiquen que el mateix PP i Ciutadans han picat l’ull cap a VOX i s’han escorat cap a la dreta per evitar la fugida de vots d’aquesta mena.
També hi ha els que defensen que el flirteig del PSOE amb independentistes i comunistes “aquells que volen trencar Espanya” ha estat bon caldo de cultiu per una ultradreta que ha estat adormida durant els últims quaranta anys. Un caldo que té un os afegit, o uns ossos afegits… Desenterrar les restes del dictador Franco.
Segur que tothom que diu això o allò té raó, o part de raó, de per què VOX va llençat. Però també tinc clar que aquí es pot aplicar aquest nefast exemple: “van violar la noia perquè anava amb una faldilla massa curta, un escot molt baix i mirava de manera lasciva”. No hi ha excusa per justificar-ho, no hi ha raons que justifiquin perquè la ultradreta ha d’estar al Congrés i al Senat.
No hi ha raons que justifiquin un partit que com a mínim ignora el masclisme, l’homofòbia, el racisme i que defensa la cacera, la tauromàquia, les armes a casa i els rots i pets a la taula de dinar.
Un partit que té com a eix la defensa de la unitat de la pàtria i l’atac frontal a aquells que gosen preguntar-se si s’ha de millorar o retocar “l’statu quo”. Un partit que no se sap si vol apujar o abaixar impostos, si encara abomina l’avortament, el divorci, l’eutanàsia, els matrimonis gais o que les dones treballin fora de cas. Un partit que no se sap si vol una Espanya dins o fora de la Unió Monetària o l’Europea, si vol mantenir els dos anys de prestació d’atur, les pensions o els drets socials conquerits. Potser no ho saben ni ells i per això no concedeixen entrevistes??
Un partit liderat per Santiago Abascal, un ex del PP, protegit d’Esperanza Aguirre que va anar a petar a VOX quan ja no el volien ni els seus.
VOX és una incògnita i els demoscòpics no saben si els seus resultats ajudaran a sumar a les dretes o fragmentaran el vot d’aquesta ideologia per beneficiar l’esquerra.
A mi el què em preocupa realment és que quan tothom pensava que la ultradreta havia desaparegut d’Espanya i que era un trist i mínim record tancat al Valle de los Caídos… Resulta que no, que encara hi ha molts nostàlgics, vells i nous, que pensen que el blanc i negre és millor que el color.
I una segona cosa preocupant, Espanya i alguns dels seus partits polítics que tant se’ls omple la boca amb Europa no copien França, Bèlgica, Holanda, Alemanya o Finlàndia: països que han teixit un cordó polític i sanitari contra el feixisme i la ultradreta. Ells no vòlen mai més un Hitler o un Mussolini. Aquí, alguns han blanquejat ja a Franco i els morts a les cunetes.

 

castellà

PREGUNTA Cuando podremos saber qué lugares visitará vuestro jefe de lista durante la campaña electoral? Hay alguna posibilidad de hacerle una entrevista?
RESPUESTA No lo sabemos todavía, pero sí que quiero ser franco. Vosotros como medio de comunicación no nos interesáis nada, no os daremos ninguna entrevista y tampoco nos importa si seguís o no nuestra campaña.

Esta es una conversación real entre un periodista y un responsable de comunicación del partido de extrema derecha VOX, un partido que apareció en nuestro imaginario periodístico cuando se personó como acusación contra los líderes independentistas del 1 de octubre. Y de manera sorprendente (o no) el Tribunal Supremo aceptó que esta formación que roza la frontera constitucional se erigiera como garante y defensor de la Carta Magna contra aquellos que se sientan en el banquillo de los acusados por poner unas urnas para los ciudadanos.

Ahora la mayoría de sondeos pronostican que VOX irrumpirá con fuerza al Congreso con un grupo parlamentario que puede rondar los treinta diputados. Y todos los sondeos apuntan la posibilidad que los del “partido verde” podrían ser decisivos para que  la derecha gobernara en La Moncloa, tal como ya hacen en Andalucía.
Por qué VOX ha crecido tanto en los últimos meses?
Muchos aseguran que como contrapeso al independentismo catalán y a las ideas libertarias de Podemos y sus socios. Algunos analistas señalan que el PP no supo combatir con dureza estos dos riesgos por “el statu quo” español y tildan a Rajoy de blando ante estas amenazas. Con este mismo argumento, otros indican que el mismo PP y Ciudadanos han guiñado el ojo a VOX y se han escorado hacia la derecha para evitar la fuga de votos de este tipo.
También hay los que defienden que el flirteo del PSOE con independentistas y comunistas “aquellos que quieren romper España” ha estado buen caldo de cultivo para una ultraderecha que ha estado dormida durante los últimos cuarenta años. Un caldo que tiene un hueso añadido, o unos huesos añadidos… Desenterrar los restos del dictador Franco.
Seguro que todo el mundo que dice esto o aquello tiene razón, o parte de razón, de por qué VOX va lanzado. Pero también tengo claro que aquí se puede aplicar este nefasto ejemplo: “violaron a la chica porque iba con una falda demasiado corta, un escote muy bajo y miraba de manera lasciva”. No hay excusa para justificarlo, no hay razones que justifiquen porqué la ultraderecha entra en el  Congreso y en el Senado.
Np hay razones que justifiquen un partido que como mínimo ignora el machismo, la homofobia, el racismo y que defiende la cacería, la tauromaquia, las armas en casa y los eructos y pedos en la mesa.
Un partido que tiene como eje la defensa de la unidad de la patria y el ataque frontal a aquellos que osan preguntarse si se tiene que mejorar o retocar “el statu quo”. Un partido que no se sabe si quiere subir o bajar impuestos, si todavía abomina el aborto, el divorcio, la eutanasia, los matrimonios gays o que las mujeres trabajen fuera de casa. Un partido que no se sabe si quiere una España dentro o fuera de la Unión Monetaria o la Europea, si quiere mantener los dos años de prestación de paro, las pensiones o los derechos sociales conquistados. Quizás no lo saben ni ellos y por eso no conceden entrevistas??
Un partido liderado por Santiago Abascal, un ex del PP, protegido de Esperanza Aguirre que fue a parar a VOX cuando ya no lo querían ni los suyos.
VOX es una incógnita y los demoscòpicos no saben si sus resultados ayudarán a sumar a las derechas o fragmentarán el voto de esta ideología para beneficiar a la izquierda.
A mí lo qué me preocupa realmente es que cuando todo el mundo pensaba que la ultraderecha había desaparecido de España y que era un triste y mínimo recuerdo encerrado en el Valle de los Caídos… Resulta que no, que todavía hay muchos nostálgicos, viejos y nuevos, que piensan que el blanco y negro es mejor que el color.
Y una segunda cosa preocupante, España y algunos de sus partidos políticos que tanto se les llena la boca con Europa no copian a Francia, Bélgica, Holanda, Alemania o Finlandia: países que han tejido un cordón político y sanitario contra el fascismo y la ultraderecha. Ellos no quieren nunca más un Hitler o un Mussolini. Aquí, algunos han blanqueado ya a Franco y a los muertos a las cunetas.