Bales, bilis i boles

Un candidat a presidir la Comunitat de Madrid rep a casa seva un parell de bales dins un sobre. En el debat televisiu, una candidata es nega a condemnar els fets i fins i tot els posa en dubte. Més enllà que l’amenaçat sigui d’esquerres i que la que es nega a condemnar sigui una de les cares més conegudes de l’extrema dreta, la situació és indesitjable. Ningú pot rebre aquestes amenaces i ningú pot estalviar-se la crítica a les amenaces. I de fet, això ha fet reaccionar alguns contra els ultradretans.

A mi només m’agradaria dir que l’extrema dreta no ha nascut avui, ni ahir. És tan vella com execrable. No es pot assenyalar la seva conducta el dia que es fot amb tu, s’ha de fer sempre, a totes hores, afecti a qui afecti. Fa temps que l’extrema dreta és una amenaça per la democràcia. Ho era quan es va convertir en l’acusació popular del judici del procés contra l’independentisme. Ho era quan assenyalava tots els menors immigrants com a delinqüents que cobren (diuen falsament) deu vegades més que una àvia pensionista. Ho és quan acudeix a barris d’esquerres amb l’únic propòsit de provocar, originar aldarulls i guanyar vots als barris de dretes.

De totes maneres, alguns veuen els ultres com una amenaça només quan els assenyalats són ells. Esperem que no arribin en uns dies al govern de Madrid, perquè aleshores els assenyalats seran els demòcrates. Tots. Sempre dic que el perill de la ultradreta no són els seus dirigents, que també. 

Només cal recordar que Santiago Abascal, el seu presumpte líder, ve de les files del PP. Va ser un alt càrrec d’Esperanza Aguirre que durant anys va cobrar un sou de vertigen al capdavant d’un organisme sense cap funció. Ara ell diu que acabarà amb totes aquelles institucions que no serveixen per res, inclosos els governs autonòmics. Fi del seu currículum, poca cosa més es pot dir d’ell a part que munta malament a cavall.

La candidata madrilenya que no condemna sobres plens de bales és Rocío Monasterio, d’orígens cubans. El seu avi i el seu pare, espanyols de cap a peus, van fer fortuna a l’illa caribenya gràcies al negoci del sucre. Seva era la Companyia Atlàntica del Golfo (bon nom) i sobre ells pesen acusacions d’esclavisme i de tan bé que ho van fer van arribar a cotitzar a la borsa de Nova Iork. La fortuna se’ls va mig acabar amb l’arribada dels Castro al poder (potser aquí van passar de ser presumptes esclavistes a ultradretans convençuts). La dona del somriure fred, perdut i acollonidor, la dona que va deixar unes manilles (no una bala) a la taula de conferències de Carles Puigdemont en un hotel de Madrid fa tres anys podria ser la futura vicepresidenta de Madrid si el vot ho diu i Díaz Ayuso li ho permet.

I finalment, la tercera peça de la cúpula de VOX és Ivan Espinosa de los Monteros, potser la cara menys antipàtica del partit ultra, portaveu al Congrés. Iván és el marit de Rocío Monasterio i fill de Carlos Espinosa de los Monteros, marquès de Valtierra i durant l’època de Rajoy Alt Comissionat del govern espanyol de la Marca Espanya.

Però com us deia, el problema no és que gent com aquesta lideri un partit d’extrema dreta, racista, xenòfob, classista i anti demòcrata. El problema és que hi hagi gent que els voti, gent potser desencantada amb l’actual sistema, gent ignorant, o gent que els hi vagi bé el discurs. Dit això, penso en països com Alemanya que castiga la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el totalitarisme. Ells també el van viure, però ells en van aprendre. Altres només recorden Santa Bàrbara quan trona i quan trona els ben a prop.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s