En català
Aquests dies potser heu sentit parlar de l’anomenat genocidi armeni. Ara tot just es compleixen 100 anys des que el 1915 l’Imperi Otomà, bàsicament el què seria avui Turquia, aniquilava prop de dos milions d’armenis que vivien en territori turc. La xifra ja és per si mateixa una barbaritat, però adquireix encara més transcendència si diem que van morir dos milions de persones d’una població armènia a Turquia que era de 3 milions, dos terços del total.
A principis dels segle XX, l’Imperi Otomà ja no era tan imperial. A través del Tractat de Sant Stefan (1878) va haver de reconèixer la independència de Romania, Sèrbia, Montenegro i Bulgària, fins aleshores part del seu territori. I ja en plena Primera Guerra Mundial es veien que el seu Imperi podria continuar derivant cap un petit país, a l’altura dels seus governants. Aquests formaven part del Comitè d’Unió i Progrés, també conegut com el Partit dels Joves Turcs, que planejaven recuperar vells temps de glòria i no se’ls va ocórrer altra cosa que anar a per gent que no hi estava d’acord, entre ells els armenis, residents a ciutats com Constantinopla des de feia dècades.
Matar dos milions de persones no és assassinat, ni homicidi. Per fer aquesta barbaritat necessites allò que Hitler i el Partit Nazi alemany van anomenar uns anys després com «la solució final». Els otomans i concretament el seu visir i els seus ministres de l’Interior, Guerra i Marina van planificar l’aniquilació de tot un poble. Un genocidi i punt.
Camps de concentració on els presoners no eren alimentats, trasllats i deportacions de persones des de les seves cases al desert i abandonades sense aigua, afusellaments massius de famílies senceres, violacions de dones i menors i a continuació tret al cap, expropiació de tots els béns… Una estratègia que només va ser possible amb un pla d’Estat, amb una ideologia i amb uns recursos devastadors.
Acabada la guerra, entre 1920 i 1923 els governs nacionalistes turcs van acabar de fer la feina i els assassinats massius es van reprendre.
Un segle després, el govern turc rebutja que aquells fets fossin un genocidi, a l’estil de l’Holocaust nazi, tramat per les autoritats i assegura que el què va passar aleshores va ser la reacció de l’Estat contra una sublevació interna de mercenaris armenis que tenien el suport de Rússia. Lògic que això ho facin els hereus dels exterminadors, però més greu és que països que s’omplen la boca de Democràcia i Drets Humans no ho facin. És el cas d’Espanya, els Estats Units, Israel ( sí, el poble de l’Holocaust que no en vol veure cap altre) o Gran Bretanya. Dit això, Catalunya, Euzkadi, les Illes, 42 estats nord-americans, o Gales sí que han aprovat actes on es parla de genocidi.
Més enllà d’hipocresies o de ser amics de depèn quins assassins o hereus d’assassins, crec que és bo no oblidar actes miserables i vergonyosos com aquest, encara que només sigui per recordar les víctimes un segle després o tres.
En castellà
Estos días quizás habéis oído hablar del llamado genocidio armenio. Ahora se cumplen 100 años desde que en 1915 el imperio otomano, básicamente lo que sería hoy Turquía, aniquilaba a cerca de dos millones de armenios que vivían en territorio turco. La cifra ya es por sí misma una barbaridad, pero adquiere aún más trascendencia si decimos que murieron dos millones de personas de una población armenia en Turquía que era de 3 millones, dos tercios del total.
A principios del siglo XX, el Imperio Otomano ya no era tan imperial. A través del Tratado de San Stefan (1878) tuvo que reconocer la independencia de Rumanía, Serbia, Montenegro y Bulgaria, hasta entonces parte de su territorio. Y ya en plena Primera Guerra Mundial intuían que su Imperio podría continuar derivando hacia un pequeño país, a la altura de sus gobernantes. Estos formaban parte del Comité de Unión y Progreso, también conocido como el Partido de los Jóvenes Turcos, que planeaban recuperar viejos tiempos de gloria y no se les ocurrió otra cosa mejor que ir a por gente que no estaba de acuerdo, entre ellos los armenios, residentes en ciudades como Constantinopla desde hacía décadas.
Matar a dos millones de personas no es asesinato, ni homicidio. Para hacer esta barbaridad necesitas lo que Hitler y el Partido Nazi alemán llamaron unos años después como “la solución final”. Los otomanos y concretamente su visir y sus ministros del Interior, Guerra y Marina planificaron la aniquilación de todo un pueblo. Un genocidio y punto.
Campos de concentración donde los prisioneros no eran alimentados, traslados y deportaciones de personas desde sus casas en el desierto y abandonadas sin agua, fusilamientos masivos de familias enteras, violaciones de mujeres y menores y luego tiro en la sién, expropiación de todos los bienes. .. Una estrategia que sólo fue posible con un plan de Estado, con una ideología y con unos recursos devastadores.
Terminada la guerra, entre 1920 y 1923 los gobiernos nacionalistas turcos acabaron de hacer el trabajo y los asesinatos masivos se reanudaron.
Un siglo después, el gobierno turco rechaza que aquellos hechos fueran un genocidio, al estilo del Holocausto nazi, tramado por las autoridades y asegura que lo que pasó entonces fue la reacción del Estado contra una sublevación interna mercenarios armenios que tenían el apoyo de Rusia. Lógico que esto lo digan los herederos de los exterminadores, pero más grave es que países que se llenan la boca de Democracia y Derechos Humanos no lo hagan. Es el caso de España, Estados Unidos, Israel (sí, el pueblo del Holocausto que no quiere ver ningún otro) o Gran Bretaña. Dicho esto, Cataluña, Euzkadi, Balears, 42 estados norteamericanos, o Gales sí han aprobado actos donde se habla de genocidio.
Más allá de hipocresías o de ser amigos de depende qué asesinos o herederos de asesinos, creo que es bueno no olvidar actos miserables y vergonzosos como este, aunque sólo sea para recordar a las víctimas de hace un siglo o tres.