Viu encara qui va apretar el garrot?

garrot

En català

1973. Cinc policies, cinc, el persegueixen fins a un portal del carrer Girona cantonada amb Consell de Cent al centre de Barcelona. I comença el tiroteig. Un dels agents mor en l’intercanvi de foc, ell resulta ferit de gravetat. Durant la seva convalescència li va donar temps de repassar la seva vida.
El seu pare, del qui havia après a defensar les seves idees per qualsevol camí. El seu pare, vell republicà, pres polític i sempre presoner de la derrota més amarga. Mai no la va oblidar i en els seus ulls sempre es reflectia el dolor i la vergonya del perdedor.
Els records se li barrejaven mentre era en aquell hospital.

Quan es va afil·liar a les Comissions Obreres i després i per arribar més lluny al MIL, el Moviment Ibèric d’Alliberament, una plataforma ideal per fer de Robin Hood modern: atracar bancs i amb aquells diners finançar la lluita obrera i antifranquista. Abans l’Institut on va conèixer al Garriga i als germans Soler, amb qui va compartir lluita, o a la Salle Bonanova on va ser expulsat per indisciplina o als Salesians de Mataró, quan va conèixer al pare Manero, o a la mili on va fer d’infermer i on li van començar a dir “El Metge”.
Tants records…i ara ferit en aquell llit, vigilat dia i nit per la policia. Ara el seu advocat li ha dit que les coses pinten fatal, pitjor que mai. Ha tingut mala sort. Fa només unes setmanes, ETA ha matat l’Almirall Carrero Blanco (rècord mundial de salt d’altura) i el règim està en posició dèbil i rabiosa, com una bèstia malferida, sobretot davant l’extrema dreta, que demana “més mà dura i menys apertura”. L’advocat li diu que potser serà jutjat per un Tribunal Militar i això encara el fa patir més. Aquests no t’envien a la presó ni s conformen amb la tortura… No li deixen veure ni als seus germans, ni als pares.
La notícia es confirma: Els militars decidiran la seva sort. I la sentència és a mort, amb el garrot vil, una tècnica de mort decimonònica que el franquisme no usava des del 1959. Estem a l’any 1975.
Les reaccions contràries a l’execució arriben sobretot des de França. El Vaticà també demana un indult que mai no arribarà. Fins i tot els americans a través de Henry Kissinger s’interessen per aquest cas. Totes les protestes són inútils com les peticions d’aquells que demanen més proves sobre els fets. El tribunal mai no acceptarà analitzar les armes del tiroteig del carrer Girona i així mai no es provarà si els trets que mataren al policia provenien de la pistola d’ell o de les dels companys.
Salvador, de 25 anys, mor executat a la presó Model de Barcelona el 2 de març.

Quaranta un anys després pocs recorden del cas. Ningú ha respost pel cas. La majoria vol oblidar el cas. Ni cas.

Salvador Puig Antich, maig 1948-març 1975.

En castellà

1973. Cinco policías, cinco, le persiguen hasta un portal de la calle Girona esquina con Consell de Cent en el centro de Barcelona. Y empieza el tiroteo. Uno de los agentes muere en el intercambio de fuego, él resulta herido de gravedad. Durante su convalecencia le dio tiempo de repasar su vida.

Su padre, de quien había aprendido a defender sus ideas por cualquier camino. Su padre, viejo republicano, preso político y siempre prisionero de la derrota más amarga. Nunca la olvidó y en sus ojos siempre se reflejaba el dolor y la vergüenza del perdedor.

Los recuerdos se le mezclaban mientras estaba en aquel hospital. Cuando se afilió a las Comisiones Obreras y después y para llegar más lejos en el MIL, el Movimiento Ibérico de Liberación, una plataforma ideal para hacer de Robin Hood moderno: atracar bancos y con ese dinero financiar la lucha obrera y antifranquista.
Antes, en el  Instituto donde conoció a Garriga y a los hermanos Soler, con quien compartió lucha, o en la Salle Bonanova donde fue expulsado por indisciplina o los Salesianos de Mataró, cuando conoció al padre Manero, o en la mili donde hizo de enfermero y donde le empezaron a llamar “El Médico”.

Tantos recuerdos … y ahora herido en aquella cama, vigilado día y noche por la policía. Ahora su abogado le dice que las cosas pintan fatal, peor que nunca. Ha tenido mala suerte. Hace sólo unas semanas, ETA ha matado el Almirante Carrero Blanco (récord mundial de salto de altura) y el régimen está en posición débil y rabiosa, como una bestia malherida, sobre todo ante la extrema derecha, que pide “más mano dura y menos apertura “. El abogado le dice que quizá sea juzgado por un Tribunal Militar y eso aún le hace sufrir más. Estos no te envían a la cárcel ni se conforman con la tortura … No le dejan ver ni a sus hermanos, ni a los padres.

La noticia se confirma: Los militares decidirán su suerte. Y la sentencia es a muerte, con el garrote vil, una técnica de muerte decimonónica que el franquismo no usaba desde 1959. Estamos en el año 1975.

Las reacciones contrarias a la ejecución llegan sobre todo desde Francia. El Vaticano también pide un indulto que nunca llegará. Incluso los americanos a través de Henry Kissinger se interesan por este caso. Todas las protestas son inútiles como las peticiones de aquellos que piden más pruebas sobre los hechos. El tribunal nunca aceptará analizar las armas del tiroteo de la calle Girona y así nunca se probará si los tiros que mataron al policía provenían de la pistola de él o de las de sus compañeros.

Salvador, de 25 años, muere ejecutado en la cárcel Modelo de Barcelona el 2 de marzo.

Cuarenta años después pocos recuerdan del caso. Nadie ha respondido por el caso. La mayoría quiere olvidar el caso. Ni caso.

Salvador Puig Antich, mayo 1948-marzo 1975.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s