Debat Candy i Estat de les coses

rajoy

En català

Aquest Debat de Política General de 2015 (Debate del Estado de la Nación española) havia de ser el debat dels debats, la mare de totes les batalles.

Per una banda era l’últim de la legislatura, 4 anys marcats per la crisi i les retallades supremes dels governs (el del PP a Espanya, però també de la immensa majoria dels governs autonòmics i locals). Unes retallades en sanitat, educació, serveis socials, prestacions per aturats o jubilacions i també retallades en llibertats socials i drets laborals. Aquestes tisorades que han patit com sempre els més desafavorits (els rics ni s’han immutat, ni s’han despentinat i s’han venut més Lamborghinis i iots que mai) només han estat temperades perquè ens acostem a les eleccions i no és lògic que els governs dilatin en el temps mesures que els costarien de ben segur les seves privilegiades posicions.

Aquest debat també havia de ser l’última oportunitat perquè PP i PSOE (els protagonistes del bipartidisme espanyol) fessin alguna cosa per intentar que altres forces emergents no els mengin massa part del tros de pastís que està en joc. Des de el meu punt de vista, ni l’un ni l’altre han aprofitat l’oportunitat. Més enllà d’un cos a cos dialèctic divertit, Rajoy i Sánchez han fet el què s’esperava: atacs durs però sense propostes que interessin als electors. Això sí, Rajoy va perdre els papers i es va posar nerviós amb els atacs de Sánchez, cosa que no li passava ni amb Zapatero ni amb Pérez Rubalcaba.

Era aquest l’ultim debat sense Podemos, la força de Pablo Iglesias (no el que va fundar el PSOE, sí el que potser l’enfonsa). El líder de la cua de cavall va fer un contra debat al dia següent i prop del Congrés amb bons cops d’efecte i amb bona presentació, fantàstic per fer una classe, no tant com per convènce’m que sigui la solució al problema.

Era el debat del debut del jove Alberto Garzón,el penúltim intent d‘Esquerra Unida per conservar una quota de poder amenaçada pel que Rajoy denomina “ventades ideològiques i demagogues”. Bones maneres d’un diputat també criat (com Pablo Iglesias) en les tertúlies televisives, però encara massa verd per a ser cap esperança davant l’avanç dels que Volen i Poden.

També pot ser l’últim debat del veterà Josep Antoni Durán i Lleida. L’últim si les coses no s’arreglen dins la federació nacionalista de Convergència i Unió. Més enllà de compartir o no plantejaments i formes amb en Durán, torno a dir que és dels pocs que fa propostes concretes. És dels pocs que eviten frases espectaculars per sortir als telenotícies i prefereix debatre idees. Ho dic perquè normalment els diputats i diputades (i molts tertulians a sou i teleespectadors) marxen quan acaba el cara a cara entre el president i el cap de l’oposició i marxen quan comença a xerrar en Durán i la resta de portaveus.

I potser també serà l’últim debat a Madrid d’Alfred Bosch. Ho serà perquè podria ser elegit alcalde de Barcelona per part d’Esquerra Republicana o perquè marxarà a l’ONU, tal com li va dir des de la tribuna al president Rajoy.

També podria ser el debat d’un nou enfrontament de Joan Coscubiela amb la presidència del Congrés. El veterà líder de Comissions Obreres a Catalunya i ara diputat d’Iniciativa els Verds continua sent de cor jove i amb ganes de batalles, cosa que l’afecta de tant en tant a una llengua tan afilada com engrescadora per la premsa que busca frases contundents en debats llargs i avorrits.

Però no us equivoqueu. Aquest debat, el 25 que es fa en democràcia, serà recordat per dues coses sobretot i no pas cap de les que us he enumerat. La primera, el desmai en ple discurs del diputat valencià de Compromís Joan Baldoví, atès immediatament per la metgessa i ministra Ana Pastor. I sobretot perquè la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos va ser enganxada jugant al Candy Crush mentre el què havia de fer era dirigir el debat. Un cop enganxada en aquesta vergonya, Villalobos ha preferit mentir i negar que estigués jugant. I com a tercer pecat ha preferit no ser valenta, córrer i escapar de la premsa i no pas demanar disculpes, com fins i tot han fet en aquest país el rei Joan Carles o Jordi Pujol, que de llarg són més referents que la diputada malaguenya, tot i que no tenen una parella tan influient com ella.
Villalobos cobra milers i milers d’euros per fer una feina que ha descuidat a cop de menjar llaminadures (la niña de les “txutxes” de Rajoy???) i que això passi en un país on la gent passa pena, gana, fred o misèries és per no fer broma. És per agafar la porta i marxar a casa, senyora diputada. Què passaria si un cap enganxés al seu treballador jugant en comptes de fer la seva feina? Amb la reforma laboral que patim…al carrer amb una mà al darrere i l’altra a la tablet.

Debat de l’Estat de la Nació…. Estem com estem, apanyats!! Els uns i els altres.

En castellà

Este Debate de Política General de 2015 (Debate del Estado de la Nación española) debía ser el debate de los debates, la madre de todas las batallas.

Por un lado era el último de la legislatura, 4 años marcados por la crisis y los recortes supremas de los gobiernos (el del PP en España, pero también de la inmensa mayoría de los gobiernos autonómicos y locales). Unos recortes en sanidad, educación, servicios sociales, prestaciones para parados o jubilaciones y también recortes en libertades sociales y derechos laborales. Estas tijeretazos que han sufrido como siempre los más desfavorecidos (los ricos ni se han inmutado, ni se han despeinado y se han vendido más Lamborghinis y yates que nunca) sólo han sido frenadas ahora que nos acercamos a las elecciones y no es lógico que los gobiernos dilaten en el tiempo medidas que les costarían seguro sus privilegiadas posiciones.

Este debate también debía ser la última oportunidad para que PP y PSOE (los protagonistas del bipartidismo español) hicieran algo para intentar que otras fuerzas emergentes no les coman demasiado parte del trozo de pastel que está en juego. Desde mi punto de vista, ni el uno ni el otro han aprovechado la oportunidad. Más allá de un cuerpo a cuerpo dialéctico divertido, Rajoy y Sánchez han hecho lo que se esperaba: ataques duros pero sin propuestas que interesen a los electores. Eso sí, Rajoy perdió los papeles y se puso nervioso con los ataques de Sánchez, lo que no le pasaba ni con Zapatero ni con Pérez Rubalcaba.

Era este el último debate sin Podemos, la fuerza de Pablo Iglesias (no el que fundó el PSOE, sí lo que quizá lo hunde). El líder de la cola de caballo hizo al día siguiente y cerca del Congreso un contra debate con buenos golpes de efecto y con buena presentación, fantástico para hacer una clase, no tanto como para convencerme de que sea la solución al problema.

Era el debate del debut del joven Alberto Garzón, el penúltimo intento de Izquierda Unida por conservar una cuota de poder amenazada por lo que Rajoy denomina “ventoleras ideológicas y demagógicas”. Buenas maneras de un diputado también criado (como Pablo Iglesias) en las tertulias televisivas, pero todavía demasiado verde para ser ninguna esperanza ante el avance de los que Quieren y Pueden.

También puede ser el último debate del veterano Josep Antoni Durán i Lleida. El último si las cosas no se arreglan en la federación nacionalista de CiU. Más allá de compartir o no planteamientos y formas con Durán, vuelvo a decir que es de los pocos que hace propuestas concretas. Es de los pocos que evitan frases espectaculares para salir en los telediarios y prefiere debatir ideas. Lo digo porque normalmente los diputados y diputadas (y muchos tertulianos a sueldo y telespectadores) marchan cuando termina el cara a cara entre el presidente y el jefe de la oposición y marchan cuando empieza a hablar   Durán y el resto de portavoces.

Y quizás también será el último debate en Madrid de Alfred Bosch. Lo será porque podría ser elegido alcalde de Barcelona por parte de ERC o porque se irá a la ONU, tal como le dijo desde la tribuna al presidente Rajoy.

También podría ser el debate de un nuevo enfrentamiento de Joan Coscubiela con la presidencia del Congreso. El veterano líder de CCOO en Cataluña y ahora diputado de Iniciativa los Verdes sigue siendo de corazón joven y con ganas de batallas, lo que le afecta de vez en cuando en una lengua tan afilada como estimulante para la prensa que busca frases contundentes en debates largos y aburridos.

Pero no nos equivoquemos. Este debate, el 25 que se hace en democracia, será recordado por dos cosas sobre todo y no por ninguna de las que os he enumerado. La primera, el desmayo en pleno discurso del diputado valenciano de Compromís Joan Baldoví, atendido inmediatamente por la médico y ministra Ana Pastor. Y  porque la vicepresidenta del Congreso, Celia Villalobos fue pillada jugando al Candy Crush mientras  que lo que tenía que hacer era dirigir el debate. Una vez enganchada en esta vergüenza, Villalobos ha preferido mentir y negar que estuviera jugando. Y como tercer pecado ha preferido no ser valiente, correr y escapar de la prensa y no pedir disculpas, como incluso han hecho en este país el rey Juan Carlos o Jordi Pujol, que de largo son más referentes que la diputada malagueña , aunque no tienen una pareja tan influyente.
Villalobos cobra miles y miles de euros para hacer un trabajo que ha descuidado a golpe de comer golosinas (la niña de las “chuches” de Rajoy ???) y que esto ocurra en un país donde la gente pasa pena, hambre, frío o miserias es para no hacer broma. Es para coger la puerta y marcharse a casa, señora diputada. ¿Qué pasaría si un jefe enganchara a su trabajador jugando en vez de hacer su trabajo? Con la reforma laboral que sufrimos … en la calle con una mano atrás y la otra en la tablet.

Debate del Estado de la Nación …. Estamos como estamos, apañados !! Los unos y los otros.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s