En català
Dotze de març de 1997. El Barça (que havia eliminat al Madrid en la ronda anterior per un global de 4-3) i l’Atlético de Madrid es juguen arribar a les semifinals de la iCopa del Rei. En el partit d’anada, empat a dos en el Calderón-Manzanares. A la mitja hora de partit, els “colchoneros” guanyen 0-3, amb un triplet del serbi Milinko Pantic. Tot sembla perdut pels blaugranes, que necessiten 4 gols per remuntar. Però l’esperança arriba a la segona part amb dos gols de Ronaldo, el gras, no el guapo i milionari. El gras i fantàstic Ronaldo. L’esperança es torna a perdre pel quart gol atlético, també de Pantic.
Queden vint minuts d’eliminatòria i el Barça es llença contra la porteria defensada per Molina. Figo, encara vestit de manera digna, estreta el marcador i a falta d’un quart d’hora Ronaldo el gras empata (4-4). El miracle és possible. En el minut 81 Pizzi (el sos macanudo del Puyal) dóna el passi a semis.
La semifinal, contra la Unión Deportiva Las Palmas no té història: 7-0 en el global. Pròxima destinació: la final al Santiago Bernabéu, el temple madridista.
La final contra el Betis es juga el 28 de juny de 1997, ja feia cinc anys que jo vivia a la capital i no em podia perdre que el meu equip guanyés un títol a l’estadi de Concha Espina. Calculo que aquell dia amb el meu Opel Astra, la meva parella i una bandera mig blaugrana i mig senyera vam fer centenars de quilòmetres tocant el clàxon al voltant del Bernabéu. Quina joia i quants insults d’alguns nadius… I el partit encara no havia començat.
Jordi LP a peu de gespa, en nom del Barça, anima la prèvia. El mateix fa un insigne bètic. Ansoátegui Roca xiula el matx. Tarda de sol i calor (no caloret de falles però gairebé).
Comença marcant Alfonso pel Betis, un joc de rebots i molta sort, però gol. La sort que no tenia el Barça: pals, oportunitats errades, grans parades del porter Jaro. L’empat, un gol fantàstic de Figo, quan vestia encara de manera digna. Des de la graderia, tots aixecats cel·lebrant, mentre Figo corria tapant-se la cara amb la samarreta que encara lluïa amb dignitat.
S’acosta el final, ni Stoitxkov ni Luis Enrique transformen les seves ocasions i de sobte, el més inesperat. Alfonso torna a fer una gran jugada perquè la remati el nigerià Finidi, aquell africà que quan feia gols es posava un barret de cordovès. Quan falten dos minuts, tot semblava perdut pels blau granes, fins que torna a sorgir el cap de Pizzi (sos macanudo) i porta el partit a la pròrroga.
M’aixeco esverat a sobre del seient del Bernabéu, ensopego i caic a la fila de sota a sobre d’un cavaller molt gros. Se m’emprenya una mica, però també és del Barça i se li passa aviat. Al cap d’una estona i quan acaba el temps reglamentari aquest mateix cavaller arrenca el seu seient i el llença graderia avall (era la seva manera de dir el content que estava).Recordo anar a fer un pipí mentre esperem el temps afegit. I un grup de culers (de manera irreverent, poc elegant i injusta) estan orinant per tot el terra, per tots els lavabos, mentre un altre grup pinta les parets i fins i tot un xaval li fot cops al mirall amb unes claus a veure si es trenca. Estem al temple madridista i alguns volen rebaixar el temple a la categoria d’una claveguera. Altres escupen, reneguen, maleeixen i treuen bilis contra ca Merengue.
Comença la pròrroga. El Betis sembla abatut després de perdre l’oportunitat d’haver guanyat la copa en els 90 minuts. La pròrroga és blaugrana i després d’una gran jugada de Figo (quan encara vestia de manera digna), la sort es fa barcelonista i un seguit de rebots fan arribar la pilota al portuguès perquè l’empenti plàcidament dins la porteria. La graderia catalana embogeix i la gent sap que ha guanyat la final i ho ha fet en territori enemic, al Santiago Bernabéu, en un dels nuclis de poder més importants d’Espanya, l’escenografia on sempre lluïa el rival, la icona del franquisme i del centralisme per a molts.
Amb el partit acabat molts imiten a aquell cavaller gros sobre el qual vaig acabar amb el 2-2. Arrenquen els seients, criden, perden el judici. Senyeres al cel madrileny, plors d’il·lusió, crits i insults en català, en castellà i en arameu… Veig a un grup de brètols vestits de blaugrana pixant pels racons del Bernabèu, ja no dins dels lavabos, sí a les bocanes d’entrada, a les escales. Volen embrutar el niu madridista. El Madrid ha perdut, tot i no jugar la final. Tot, mentre el vicepresident culer, Joan Gaspart surt al camp amb una bufanda blaugrana, crida, riu, plora. És la representació i la icona del barcelonisme en aquells moments. I al Bernabéu sona l’himne: “Tot el camp és un clam”. I torna a sonar. I un altre cop: “Són molts anys plens d’afanys…” Anys més tard Gaspart assegura que va pagar al responsable de la megafonia del camp perquè l’himne sonés un cop i un altre.
Ara, anys després, el Barça hauria de tornar al Bernabéu, el camp més gran d’Espanya després del Camp Nou per jugar la final de Copa. Però no passarà. Com altres cops Barça i Athlétic Club jugaran a València o a Sevilla. Aquí, a Madrid no s’hi jugarà. Les autoritats madridistes manen molt i segurament amb bon criteri, no volen que el seu temple torni a ser una claveguera per les aficions més contràries als seus interessos. No volen que les xiulades a l’himne espanyol tinguin com escenari el Bernabéu, Madrid no vol ser la capital d’uns espanyols que són indesitjables, menys a l’hora de pagar. Ben fet.
En castellà
Doce de marzo de 1997. El Barça (que había eliminado al Madrid en la ronda anterior por un global de 4-3) y el Atlético de Madrid se juegan llegar a las semifinales de la Copa del Rey. En el partido de ida, empate a dos en el Calderón-Manzanares. A la media hora de juego, los “colchoneros” ganan 0-3, con un triplete del serbio Milinko Pantić. Todo parece perdido para los azulgranas, que necesitan 4 goles para remontar. Pero la esperanza llega en la segunda parte con dos goles de Ronaldo, el gordo, no el guapo y millonario. El gordo y fantástico Ronaldo. La esperanza se vuelve a perder por el cuarto gol atlético, también de Pantic.
Quedan veinte minutos de eliminatoria y el Barça se lanza contra la portería defendida por Molina. Figo, aun vestido de manera digna, estrecha el marcador y a falta de un cuarto de hora Ronaldo el gordo empata (4-4). El milagro es posible. En el minuto 81 Pizzi (el sos Macanudo de Puyal) da el pase a semis.
La semifinal, contra la Unión Deportiva Las Palmas no tiene historia: 7-0 en el global.
Próximo destino: la final en el Santiago Bernabéu, el templo madridista.
La final se juega contra el Betis el 28 de junio de 1997, ya hacía cinco años que yo vivía en la capital y no me podía perder que mi equipo ganara un título en el estadio de Concha Espina. Calculo que ese día con mi Opel Astra, mi pareja y una bandera medio azulgrana y medio bandera hicimos cientos de kilómetros tocando el claxon alrededor del Bernabéu. Qué alegría y cuantos insultos de algunos nativos ... Y el partido aún no había comenzado.
Jordi LP a pie de césped, en nombre del Barça, anima la previa. Lo mismo hace un insigne bético. Ansoátegui Roca pita el encuentro. Tarde de sol y calor (no calorcito de fallas pero casi).
Comienza marcando Alfonso por el Betis, un juego de rebotes y mucha suerte, pero gol. La suerte que no tenía el Barça: palos, oportunidades errores, grandes paradas del portero Jaro. El empate, un gol fantástico de Figo, cuando vestía aún de manera digna. Desde la grada, todos levantados celebrando, mientras Figo corría tapándose la cara con la camiseta que aún lucía con dignidad.
Se acerca el final, ni Stoitxkov ni Luis Enrique transforman sus ocasiones y de repente, lo más inesperado. Alfonso vuelve a hacer una gran jugada para que la remate el nigeriano Finidi, aquel africano que cuando hacía goles se ponía un sombrero de cordobés. A dos minutos, todo parecía perdido para los azulgranas, hasta que vuelve a surgir la cabeza de Pizzi (sos Macanudo) y lleva el partido a la prórroga.
Me levanto encima del asiento del Bernabéu, tropiezo y caigo a la fila de abajo encima de un caballero muy grande. Seenfada un poco, pero también es del Barça y se le pasa pronto. Al cabo de un rato y cuando termina el tiempo reglamentario este mismo caballero arranca su asiento y lo tira a la grada inferior (manera curiosas de mostrar su alegría). Recuerdo ir a hacer un pis mientras esperamos el tiempo añadido. Y un grupo de culés (de manera irreverente , poco higiénica e injusta) están orinando por todo el suelo, por todos los aseos, mientras otro grupo pinta las paredes e incluso un chaval golpea el espejo con unas llaves a ver si se rompe . Estamos en el templo madridista y algunos quieren rebajar el templo a la categoría de una alcantarilla. Otros escupen, reniegan, maldicen y sacan bilis contra ca Merengue.
Comienza la prórroga. El Betis parece abatido tras perder la oportunidad de haber ganado la copa en los 90 minutos. La prórroga es azulgrana y tras una gran jugada de Figo (cuando aún vestía de manera digna), la suerte se hace barcelonista y una serie de rebotes hacen llegar el balón al portugués para que lo empuje a la portería. La grada catalana enloquece y la gente sabe que ha ganado la final y lo ha hecho en territorio enemigo, el Santiago Bernabéu, en uno de los núcleos de poder más importantes de España, la escenografía donde siempre lucía el rival, el icono del franquismo y del centralismo para muchos.
Con el partido acabado muchos imitan a aquel caballero gordo sobre el que caí con el 2-2. Arrancan los asientos, gritan, pierden el juicio. Banderas al cielo madrileño, llantos de ilusión, insultos en catalán, en castellano y en arameo … Veo a un grupo de gamberros vestidos de azulgrana meando por los rincones del Bernabéu, ya no dentro de los lavabos, sí a las bocanas de entrada, en las escaleras. Quieren ensuciar el nido madridista. El Madrid ha perdido, aunque no jugó la final. Todo, mientras el vicepresidente culé, Joan Gaspart sale al campo con una bufanda azulgrana, grita, ríe, llora. Es la representación del barcelonismo en aquellos momentos. Y en el Bernabéu suena el himno: “Tot el camp, és un clam”. Y vuelve a sonar. Y otra vez: “Soón molts anys plens d’afanys” Años más tarde Gaspart asegura que pagó al responsable de la megafonía del campo para que el himno sonara una y otra vez.
Ahora, años después, el Barça tendría que volver en el Bernabéu, el campo más grande de España después del Camp Nou para jugar la final de Copa. Pero no pasará. Como otras veces Barça y Athlétic Club jugarán en Valencia o Sevilla. Aquí, en Madrid no se jugará. Las autoridades madridistas mandan mucho y seguramente con buen criterio, no quieren que su templo vuelva a ser una cloaca para las aficiones más contrarias a sus intereses. No quieren que los silbidos al himno español tengan como escenario el Bernabéu, Madrid no quiere ser la capital de unos españoles que son indeseables, menos a la hora de pagar. Bien hecho.