Xiulades

python

En català

Quan Lauren Bacall, amb 20 anys, i Humphrey Bogart, amb 45 anys, es van casar diuen que ell li va regalar a ella un xiulet d’or amb la inscripció “Si em necessites, xiula”. La frase recordava una de les escenes més memorables de la pel·licula To Have and Have Not, quan el personatge de la Bacall (Mary Browning)  li deia al del Humphrey (Harry Steve Morgan) que xiular era molt fàcil: junta els llavis i deixa anar l’aire. Quan anys després Humphrey moria víctima del càncer, Bacall va deixar-li dins el taüt el xiulet. Només per aquesta història, gosaria dir que xiular no pot ser mai un acte irreverent, maleducat o groller. Si en algun moment ho ha estat, aquesta anècdota esvaeix tot el recriminable que pugui tenir l’acció d’ajuntar els llavis i deixar anar l’aire.
Estem a Espanya, ens agradi o no. I xiular a Espanya té moltes altres accepcions agradables. Per exemple…
Xiular una taula de bons menjars és senyal que la teca és bona i que aviat te la menjaràs com homenatge al cuiner o la cuinera.
Xiular una senyora sempre ha estat un acte de reconeixement cap a la bellesa femenina,a pesar que avui en dia alguns o algunes ho puguin entendre com una falta de respecte masclista (sincerament no comparteixo aquest extrem i prefereixo dir que tirar floretes a algú és lloable sempre que es faci amb respecte i bon gust).
Xiular continua sent en alguns llocs d’aquest magnífic país un mitjà de comunicació. Aquí us parlaré del Silbo Gomero, que a través de mitja dotzena de notes ha servit per xerrar a llarga distància entre veïns de la Gomera. Aquest xiulet és ensenyat als alumnes de l’Ensenyament Secundari Obligatori de les Canàries i les seves autoritats han demanat que sigui Patrimoni Oral de la Humanitat.

Xiular també té com a objectiu avisar a altres persones, entretenir un nadó, interactuar amb el canari, no sentir-se sol en un lloc solitari o el divertiment i aquí només cal recordar aquell extraordinari Always Look On The Bright Side Of Life de La Vida de Bryan, quan els Monty Python van recrear la crucifixió de Jesús on tothom acabava xiulant i somrient… Falta de respecte? No, una obra d’art!!!!
Ara, les autoritats espanyoles diuen que una xiulada de tot un estadi contra l’Himne espanyol i el rei Felip pot ser un acte de violència. Aquestes mateixes autoritats no deien que era violència quan l’octubre de 2012 l’estadi Vicente Calderón va xiular La Marsellesa en un partit Espanya-França. Per què? O aquestes mateixes autoritats no veuen violència quan el Bernabéu escridassa el seu porter Casillas. Per què? O autoritats anteriors no van veure violència en xiulades similars fetes per les aficions del Barça i l’Athletic Club en dues finals de Copa com la que s’ha celebrat aquest cap de setmana. Per què?
El Comitè Anti violència es reunirà i dirà que xiular no és violent, com a molt una falta de respecte i potser demana una multa amb afanys exclusivament recaptatoris. Punt final.
Però a mi em preocupa el perquè tanta gent expressa el seu malestar cap als símbols d’un país. Potser perquè no el senten com a propi i perquè hi ha moltes autoritats interessades en què cada cop se sentin més allunyats.
I sobretot em preocupa que aquestes mateixes autoritats xiulen allò que els ve de gust. Bé, no xiulen, es limiten a rebutjar-ho perquè no saben ajuntar els llavis i deixar anar l’aire.

Visca la llibertat d’expressió. Tots som Charlie Hebdó.

En castellà

Cuando Lauren Bacall, con 20 años, y Humphrey Bogart, con 45 años, se casaron  él le regaló a ella un silbato de oro con la inscripción “Si me necesitas, silba”. La frase recordaba una de las escenas más memorables de la película To Have and Have Not, cuando el personaje de la Bacall le decía al del Humphrey que silbar era muy fácil: junta los labios y suelta el aire. Cuando años después Humphrey moría víctima del cáncer, Bacall dejarle dentro del ataúd el silbato. Sólo por esta historia, me atrevería a decir que silbar no puede ser nunca un acto irreverente, maleducado o grosero. Si en algún momento lo ha sido, esta anécdota desvanece todo lo recriminable que pueda tener la acción de juntar los labios y soltar el aire.


Estamos en España, nos guste o no. Y silbar en España tiene muchas acepciones agradables. Por ejemplo …
Silbar una mesa llena de buena comida es señal de que la teca es buena y que pronto te la comerás como homenaje al cocinero o cocinera.
Silbar a una señora siempre ha sido un acto de reconocimiento hacia la belleza femenina, a pesar de que hoy en día algunos o algunas lo puedan entender como una falta de respeto machista (sinceramente no comparto este extremo y prefiero decir que echar piropos a alguien es loable siempre que se haga con respeto y buen gusto).
Silbar sigue siendo en algunos lugares de este magnífico país un medio de comunicación. Aquí os hablaré del Silbo Gomero, que a través de media docena de notas ha servido para charlar a larga distancia entre vecinos de La Gomera. Este silbido es enseñado a los alumnos de la Enseñanza Secundaria Obligatoria de Canarias y sus autoridades han pedido que sea Patrimonio Oral de la Humanidad.
Silbar también tiene como objetivo avisar a otras personas, entretener a un bebé, interactuar con el canario, no sentirse solo en un lugar solitario o el divertimento y aquí sólo hay que recordar aquel extraordinario Always Look On The Bright Side Of Life de La Vida de Bryan, cuando los Monty Python recrearon la crucifixión de Jesús donde todos acababan silbando y sonrientes … Falta de respeto? No, una obra de arte !!!!


Ahora, las autoridades españolas dicen que un silbido de todo un estadio contra el Himno español y el rey Felipe puede ser un acto de violencia. Estas mismas autoridades no decían que era violencia cuando en octubre de 2012 el estadio Vicente Calderón pitó La Marsellesa en un partido España-Francia. ¿Por qué? O esas mismas autoridades no ven violencia cuando el Bernabéu grita su portero Casillas. ¿Por qué? O autoridades anteriores no vieron violencia en silbidos similares hechos por las aficiones del Barça y el Athletic Club en dos finales de Copa como la que se ha celebrado este fin de semana. ¿Por qué?


El Comité Anti violencia se reunirá y dirá que silbar no es violento, como mucho una falta de respeto y quizás pide una multa con afanes exclusivamente recaudatorios. Punto final.


Pero a mí me preocupa el porqué tanta gente expresa su malestar hacia los símbolos de un país. Quizás porque no lo sienten como propio y porque hay muchas autoridades interesadas en que cada vez se sientan más alejados.
Y sobre todo me preocupa que estas mismas autoridades pitan lo que les apetece. Bueno, no silban, se limitan a rechazarlo porque no saben juntar los labios y soltar el aire.

Viva la libertad de expresión. Todos somos Charlie Hebdo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s