Un dia com aquest de novembre de l’any 1912 una expedició de rescat trobà dins una tenda de campanya tres cossos congelats en plena Antàrtida. Eren els cadàvers de tres militars britànics: el capità Robert Scott, el tinent Henry Bowers i l’oficial metge Edward Wilson. Entre les pertinences s’hi van trobar manuscrits del capità en els quals explicava els últims dies dels aventurers.
Scott relatava com per fer l’assalt definitiu al Pol Sud, objectiu de la seva expedició, va triar quatre dels seus homes entre els més de setanta que van començar l’aventura. En el quintet, a banda d’Scott, Bowers i Wilson, hi eren el capità Lawrence Oates i l’oficial Edgard Evans.
Scott es desmoralitza a l’escriure que el 17 de gener van arribar al Pol Sud per descobrir la bandera noruega ja plantada, l’expedició Roald Amundsen havia arribat abans, un cop duríssim pels militars de la Royal Navy acostumats a ser els primers i els millors en gairebé tot (aquell mateix 1912 els súbdits del rei George V també van sentir-se avergonyits i desfermats amb l’enfonsament de “l’insubmergible” Titànic per un tros de gel, Sí, gran, però un tros de gel va enfonsar el transatlàntic més gran i luxós de l’època)).
Scott deixa per escrit la mort d’Evans per un accident en el viatge de tornada, el suïcidi d’Oates (el dia que celebrava el seu trenta-dosè aniversari) quan ja sense forces decideix sortir una nit de la tenda en plena tempesta de neu i amb temperatures inhumanes de quaranta sota zero. Ningú va tenir forces ni esma de parar-lo. I Scott també detalla com ell, Bowers i Wilson munten el 19 de març (Sant Josep) ja desorientats i extenuats l’últim campament que va ser la seva tomba. Acampats sense saber-ho a uns trenta quilòmetres d’un dipòsit de subministraments i aliments muntat en el viatge d’anada. A trenta quilòmetres només, després de recórrer milers en condicions climàtiques i orogràfiques terribles.
Els d’Scott van ser considerats durant un temps herois i tot i que aquesta consideració no s’ha perdut, sí que molts retreuen els errors i la falta de previsió de l’expedició militar britànica en un viatge tan dificultós i exigent. Les comparacions amb el viatge triomfal d’Amundsen van ser inevitables.
D’entrada, els noruecs eren una expedició de vint homes i un centenar de gossos entrenats i acostumats al fred. La dels britànics, per una setantena d’homes, quaranta gossos, una vintena de poni (sí, cavalls) i fins i tot tres trineus a motor, que evidentment es van congelar a la primera de canvi, com els ponis.
Els noruecs van sortir dos mesos més tard que els britànics. Ho van fer en secret, sense la festa i música (literal en el seu comiat d’Anglaterra) dels d’Scott. Però van desembarcar a l’Antàrtida en un lloc més pròxim al Pol, la qual cosa els va fer recuperar el temps i els va estalviar dies de marxa.
Els homes que van acompanyar Amundsen en l’últim tram fins l’èxit eren un ensinistrador de gossos (molt adequat si portes gossos) un caçador, un conductor de trineus i un campió d’esquí. En canvi els d’Scott eren militars experimentats a l’Antàrtida, però no sabien de gossos, ni de trineus, ni de l’esquí. De fet, els noruecs van fer el viatge de tornada esquiant, els gossos els van enviar al campament base amb els homes més cansats, mentre que els britànics es van menjar massa aviat els ponis i gossos quan va morir congelats o abans fins i tot per la gana i mala planificació.
A més, alguns recorden que el vanitós Scott (poc negociador i amic del debat) va ordenar que dos dels seus homes tornessin quan tenien el Pol a tocar: Tom Crean i Will Lashly. Molts pensen que estaven en millor forma que els que el van acompanyar i de fet tots dos sí que van aconseguir orientar-se i arribar al campament base.
El cert és que Amundsen es va convertir a la seva tornada en l’home més famós d’Europa i Scott és un heroi recordat de tant en tant (per tipus com jo) i que molts asseguren que el va perdre el seu tarannà de militar que sempre es creia en possessió de la raó. I perquè parlo avui de tot això? Perquè en una pandèmia com la que tenim necessitem més Amundsens que Scotts. Més previsió i menys rauxa, més planificació i menys improvisació, més cap i menys cor, més orientació i menys males direccions, més confiar en experts i menys en il·luminats, més debats i menys ordres.
Ara a la segona onada de la Covid19 (que no serà que no es veia venir) ens hi juguem la vida de tots, no la de cinc aventurers. I fins que arribi l’expedició de rescat en forma de vacuna molts s’hauran quedat pel camí. Molts, massa.
Les coses es poden dissimular o no. I ara jo no ho vull fer: la situació econòmica és terrorífica. Miris com t’ho miris, miris on miris i fins tot encara que tanquis els ulls la macroeconomia s’enfonsa: un virus microscòpic ha noquejat la riquesa dels països, fins i tot la dels gegants, i l’única solució és fer-hi front amb tones de bitllets, moltes de les quals encara ni han passat per la impremta.
Que un país no faci créixer el seu Producte Interior Brut suposa per exemple que recapta menys impostos (els seus ciutadans amb poca activitat econòmica no poden pagar els mateixos impostos que haurien de pagar en una situació favorable) . Si a això li sumem que es necessiten aquestes tones de bitllets per pagar la sanitat, els ertos als milions de treballadors que s’han quedat eventualment sense feina, la resta d’obligacions que genera lluitar contra el virus i que a més s’han de continuar fent front a les factures de les pensions, l’atur o el pagament del deute….. Significa que augmenta el dèficit d’aquests països: gasten molt més del que ingressen. La suma d’aquests dèficits anuals s’acumulen en una variable anomenada deute, que a Espanya (per exemple) suposa el 100% del seu PIB. És a dir, per eixugar aquest deute Espanya hauria de destinar tota la riquesa que genera en un any normal i no gastar ni un euro. Tal qual. Però els països poden fer front a aquestes desgràcies majúscules perquè són països. Tenen la possibilitat d’endeutar-se encara més, obtenir recursos nous de bancs o altres països per tirar endavant. Però fins ara estem parlant de macroeconomia.
Què passa si parlem de microeconomia, i en comptes de països parlem de famílies o de persones? Aquestes no tenen la facilitat per obtenir recursos, però en molts casos si gasten més del què ingressen i generen un deute… Se’n van a la merda (continuo sense voler dissimular). Imaginem-nos una família nombrosa, monoparental, homosexual o amb mascota… Qualsevol mena de família ens valdrà. Imaginem-nos que alguns dels seus membres és despatxat de la feina o té un negoci que s’està anant a la merda (si el virus tomba economies gegants, pots comptar si tomba una tenda de queviures, un taxi o una perruqueria). No te ingressos, però les despeses continuen generant-se: la lletra de la rentadora, la factura de la llum i el gas, els col·legis de la canalla, la hipoteca o el lloguer del local….) A més aquestes famílies no tenen la força dels països per renegociar deutes, elles o paguen o “a la puta calle”. Cert que els governs poden mig ajudar a alguns durant un temps, però és impossible ajudar-los a tots per sempre.
Aquí potser seria més fàcil que els governs intentessin parlar amb els creditors que no pas amb els deutors i obligar a bancs, companyies energètiques o grans propietaris a no cobrar als que no tenen res, però això podria fer-me passar per un perillós comunista bolivarià.
En tot cas, en aquesta situació terrorífica i catastròfica Espanya sempre sap entretenir la seva parròquia: enmig de la pandèmia l’extrema dreta fa una moció de censura contra un govern d’esquerres que genera que la dreta democràtica es posi del costat dels socialistes. A falta de terrasses per anar amb els amics o ara que has d’estar a casa a l’hora que era costum quan eres adolescent…. Sempre ens pot entretenir un partit de Champions sense públic, sempre pots anar al metro per sentir el calor humà ara que ve el fred hivern que tant ajuda a prosperar un virus microscòpic que ataca la macro i la micro economies.
Però vull fer una aportació optimista: aquest Nadal no haurem d’aguantar els cunyats que ens donen la tabarra a taula i el 22 de desembre sí que podrem dir que no ens ha tocat la loteria, però que estem satisfets mentre tinguem salut.
I no ho oblideu…gairebé mai el David guanya al Goliath, gairebé mai el dèbil venç el fort, gairebé mai un bitxo microscòpic tomba gegants…Bé, gairebé mai.
Un dels meus hobbies preferits sempre ha estat recuperar cinema clàssic, aquell cinema que per alguns és art en estat pur i per altres pelis en blanc i negre que ara han quedat antigues i que són associades a ser lentes, avorrides i directament velles, gairebé insignificants com per perdre una estona en veure-les. En aquest hobby no faig cap distinció de gènere (westerns, intriga, comèdia, drames…), directors (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actors (les Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Gaudir de l’anomenat cinema clàssic sempre m’ha semblat un exercici agradable i reconfortant i sí, entre aquests films n’hi ha de vells i avorrits, però també autèntiques obres mestres o cintes que no tenen ni pena ni glòria i moltes d’elles sempre m’han atret simplement perquè m’ajuden a tenir una idea de què es feia, com vestien, què pensaven o quins eren els valors de l’època en qüestió.
Us he de reconèixer que entre els milers i milers de pel·lícules que he recuperat a la meva vida he creat un món paral·lel al meu que de vegades m’ajuda a desconnectar de les coses que no m’agraden en el meu dia a dia. Aquest món és com una biblioteca a la qual acudeixo per passar bones estones i aplicar en el present coses extretes dels seus prestatges, més enllà que de vegades sigui un exercici poc eficaç. Us podria dir que no he après coses que potser tenia el seu sentit als anys 30, 40 o 50 del segle XX, però potser us enganyaria. I sí, de vegades aquesta biblioteca fantàstica que m’imagino com si fossin les màgiques descrites per Ecco o Ruiz Zafón em recorden que els bons sempre són millors que els dolents (tot i que sovint perdin), que el galant no sempre s’emporta a la noia, que els happy end no sempre són el millor final i que en una peli de por els protagonistes s’obstinen a anar sempre cap al perill.
Són vivències fictícies que mai no han de ser un substitutiu a les nostres vides, però sí que poden complementar-les i extreure d’elles algunes qüestions pràctiques. Però després d’aquest rollo que us he fotut, ara el què us volia dir… Aquest cinema clàssic s’ha d’entendre en el moment que va ser rodat, en aquell context. Traslladar a l’actualitat moltes de les coses que es veien i deien en aquell cinema seria un exercici suïcida. Aleshores i en molts casos els valors que es volien transmetre, ara serien denunciats.
El rol de mascle alfa de Glen Ford que li creua la cara a la Rita Hayworth d’una cleca a Gilda suposaria ara una denúncia amb ordre d’allunyament. Què passaria en el 2020 si triomfés una pel·lícula de Humphrey Bogart, aquell Humphrey que feia patir les dones i alhora no dubtava en disparar a boca de canó els dolents i també als sospitosos de ser-ho. De fet, i sense anar tan lluny, el famós agent britànic James Bond que als 60 i 70 maltractava i conqueria a parts iguals a les seves parelles femenines (conegudes com a noies Bond que sovint lluïen biquinis agosarats per l’època) ara aquell Bond, interpretat per altres actors, ha anat canviant aquell paper per un de més conscienciat en el qual no tot és “xulejar” femelles i col·leccionar roba interior femenina. Els papers de donzelles desvalgudes que feien moltes de les grans dives del Hollywood daurat (Virginia Mayo, Janet Leigh) serien ara tractades com de noies que no mereixen compassió.
Una de les pel·lícules que més em va marcar fa uns anys va ser Dotze homes sense pietat. Obra mestra, dirigida per Sidney Lumet, en la qual una dotzena de persones han de decidir si condemnen o no a mort un home acusat d’assassinat. La votació ha de ser per unanimitat i d’entrada només un dels jurats es nega a condemnar l’acusat perquè té dubtes de la seva culpabilitat. La trama, basada en un llibre de Reginald Rose, explica com el jurat díscol, interpretat per Henry Fonda, va convencent un a un la resta de companys fins que declaren innocent al processat. Doncs bé, com diu el seu títol, el jurat són dotze homes, tots blancs, això sí de diferents estrats socials. Us imagineu ara un film o un llibre així?
Us imagineu que el 2020 el cinema agafi una noia i la converteixi en una cosa com va passar als 50 amb la Marilyn Monroe? Una rossa, càndida, que sempre duia vestits dues talles menors de què necessitava per lluir, pit i cuixa? Us imagineu ara tot això? Doncs això és el que van veure els nostres pares i avis que repetien comportaments que creien camins a seguir marcats per la pantalla gran. No és una justificació cap a la seva forma de ser, però sí una cosa a tenir en compte.
Per sort, la societat està canviant, sí, a poc a poc, però es fan passos. Quin gran pas aquell d’Alien, la peli del Ridley Scott on Ripley (la gran Sigourney Weawer) matava un extraterrestre malvat que abans s’havia cruspit els mascles de la nau Nostromo, companys de la Ripley.
Ho dic i ho repeteixo, també el cinema s’ha adaptat o s’està adaptant als temps en què un home i una dona han de tenir els mateixos drets i deures, uns temps on encara s’hauria de fer discriminació positiva cap al gènere femení per retallar les moltes diferències que encara ens separen.
Però dit això… S’ha de jutjar ara el Humphrey per les seves actuacions a les pelis velles i avorrides o obres mestres en les quals no parava de fumar, beure i feia patir les seves dones? O hem de contextualitzar aquells comportaments a una època? Hem de treure els Òscars a la Ruth Gordon i al Garson Kanin perquè el 1949 van fer el guió de La Costella d’Adàn, una comèdia deliciosa on Spencer Tracy i Katherine Hepburn són un matrimoni d’advocats que ens fan pixar de riure i en la qual s’enfronten en un judici de violència de gènere amb un assassinat i tot pel mig. Avui en dia s’està fent revisionisme històric de fets i personatges del passat que ara no són correctes políticament ni ètica. No valoraré aquesta esmena a història, però si us plau, no em toqueu els Humphreys ni les Marylins.
Gràcies, vaig a veure una peli en blanc i negre a la meva biblioteca.
en castellà
Uno de mis hobbies preferidos siempre ha sido recuperar cine clásico, aquel cine que por algunos es arte en estado puro y por otros peles en blanco y negro que ahora han quedado antiguas y que son asociadas a ser lentas, aburridas y directamente viejas, casi insignificantes como para perder un rato al verlas. En este hobby no hago ninguna distinción de género (westerns, intriga, comedia, dramas…), directores (Hitchcock, Hathaway, Cukor, Capra…) actores (las Hepburn, Grant, Cooper o Cagney)…. Disfrutar del llamado cine clásico siempre me ha parecido un ejercicio agradable y reconfortante y sí, entre estos films hay de viejos y aburridos, pero también auténticas obras maestras o cintas que no tienen ni pena ni gloria y muchas de ellas siempre me han atraído simplemente porque me ayudan a tener una idea de que se hacía, como vestían, que pensaban o qué eran los valores de la época en cuestión.
Os tengo que reconocer que entre los miles y miles de películas que he recuperado en mi vida he creado un mundo paralelo al mío que a veces me ayuda a desconectar de las cosas que no me gustan en mi día a día. Este mundo es como una biblioteca a la cual acudo para pasar buenos ratos y aplicar en el presente cosas extraídas de sus estantes, más allá que a veces sea un ejercicio poco eficaz. Os podría decir que no he aprendido cosas que quizás tenía su sentido en 30, 40 o 50 del siglo XX, pero quizás os engañaría. Y sí, a veces esta biblioteca fantástica que me imagino como si fueran las mágicas descritas por Ecco o Ruiz Zafón me recuerdan que los buenos siempre son mejores que los malos (a pesar de que a menudo pierdan), que el galán no siempre se lleva a la chica, que los happy end no siempre son el mejor final y que en una peli de miedo los protagonistas se obstinan a ir siempre hacia el peligro.
Son vivencias ficticias que nunca tienen que ser un sustitutivo de nuestras vidas, pero sí que pueden complementarlas y extraer de ellas algunas cuestiones prácticas. Pero después de este rollo que os he metido, ahora lo qué os quería decir… Este cine clásico se tiene que entender en el momento que fue rodado, en aquel contexto. Trasladar a la actualidad muchas de las cosas que se veían y decían en aquel cine sería un ejercicio suicida. Entonces y en muchos casos los valores que se querían transmitir, ahora serían denunciados. El rol de macho alfa de Glen Ford que le cruza la cara a Rita Hayworth de una bofetada a Gilda supondría ahora una denuncia con orden de alejamiento.
Qué pasaría en el 2020 si triunfara una película de Humphrey Bogart, aquel Humphrey que hacía sufrir a las mujeres y a la vez no dudaba en disparar a bocajarro a los malos y también a los sospechosos de serlo. De hecho, y sin ir tan lejos, el famoso agente británico James Bond que en los 60 y 70 maltrataba y conquistaba a partes iguales a sus parejas femeninas (conocidas como chicas Bond que a menudo lucían biquinis osados para la época) ahora aquel Bond, interpretado por otros actores, ha ido cambiando aquel papel por uno de más concienciado en el cual no todo es chulear hembras y coleccionar ropa interior femenina.
Los papeles de doncellas desvalidas que hacían muchas de las grandes divas del Hollywood dorado (Virginia Mayo, Janet Leigh) serían ahora tratadas como de chicas que no merecen compasión.
Una de las películas que más me marcó hace unos años fue Doce hombres sin piedad. Obra maestra, dirigida por Sidney Lumet, en la cual una docena de personas tienen que decidir si condenan o no a muerte un hombre acusado de asesinato. La votación tiene que ser por unanimidad y de entrada solo uno de los jurados se niega a condenar al acusado porque tiene dudas de su culpabilidad. La trama, basada en un libro de Reginald Rose, explica cómo el jurado díscolo, interpretado por Henry Fonda, va convenciendo uno a uno el resto de compañeros hasta que declaran inocente al procesado. Pues bien, como dice su título, el jurado son doce hombres, todos blancos, eso sí de diferentes estratos sociales. Os imagináis ahora un film o un libro así?
Os imagináis que el 2020 el cine coja a una chica y la convierta en una cosa como pasó en los 50 con Marilyn Monroe? Una rubia, cándida, que siempre llevaba vestidos dos tallas menores de lo que necesitaba para lucir pecho y piernas? Os imagináis ahora todo esto? Pues esto es el que vieron nuestros padres y abuelos que repetían comportamientos que creían caminos a seguir marcados por la gran pantalla. No es una justificación hacia su forma de ser, pero sí una cosa a tener en cuenta.
Por suerte, la sociedad está cambiando, sí, despacio, pero se hacen pasos. Qué gran paso aquel de Alien, la pele de Ridley Scott donde Ripley (la gran Sigourney Weawer) mataba un extraterrestre malvado que antes se había comido a los machos de la nave Nostromo, compañeros de la Ripley.
Lo digo y lo repito, también el cine se ha adaptado o se está adaptando a los tiempos en que un hombre y una mujer tienen que tener los mismos derechos y deberes, unos tiempos donde todavía se tendría que hacer discriminación positiva hacia el género femenino para recortar las muchas diferencias que todavía nos separan.
Pero dicho esto… Se tiene que juzgar ahora lo Humphrey por sus actuaciones a las peles viejas y aburridas u obras maestras en las cuales no paraba de fumar, beber y hacía sufrir a sus mujeres? O tenemos que contextualizar aquellos comportamientos a una época? Tenemos que sacar los Òscars a Ruth Gordon y al Garson Kanin porque en 1949 hicieron el guión de La Costilla de Adàn, una comedia deliciosa donde Spencer Tracy y Katherine Hepburn son un matrimonio de abogados que nos hacen mear de risa y en la cual se enfrentan en un juicio de violencia de género con un asesinato y todo por el medio.
Hoy en día se está haciendo revisionismo histórico de hechos y personajes del pasado que ahora no son correctos políticamente ni éticamente. No valoraré esta enmienda a la historia, pero por favor, no me toquéis los Humphreys ni las Marylins.
Gracias, voy a ver una peli en blanco y negro a mi biblioteca.
El gener de 1879, els tinents Vereker, Coguill i Melville enfilen a cavall una collada de Natal, aleshores Zululandia, ara part de la República Sudafricana. Els oficials fugen del camp de batalla en el qual els seus companys (uns 1700 britànics i soldats nadius) havien estat derrotats per un exèrcit de zulús (uns 20 mil) a les ordres de Cetshwayo.
La batalla d’Isandhlwana és considerada com l’última gran derrota d’un exèrcit modern a mans de tropes indígenes, normalment mal armades i pitjor dirigides.
Els tres tinents marxen deixant enrere un cementiri de companys però no ho fan per covardia, ho fan per salvar la bandera britànica i perquè aquesta no caigui en mans dels enemics. Vereker és el que la porta fins a l’alt de la collada, on descobreixen que hi ha una esplanada plena d’enemics. Un tret zulú, segurament fet amb una arma britànica robada, li frega el coll. Vereker, ferit de mort te encara temps de passar-li la insignia a Coguill, que esperona fort el seu cavall mentre Melville intenta protegir la bandera de les llances enemigues que ja els envolten. Melville, un genet hàbil, de bona punteria i millor espasa aconsegueix frenar els primers atacs. Tot i que té una ferida al braç i una altra a la cuixa, el que li fa més mal és que la bandera de Coguill no se salvi. I el seu temor es compleix. A uns 100 metres, Melville veu com un grup de zulús ha fet caure a terra el seu company, la muntura i… La bandera. Melville pot fugir en direcció contrària lluny del perill, però el seu deure és la bandera, aquell tros de roba amb una creu de colors vermell, blau i blanc que representa el sagrat Imperi Britànic. Aquella bandera és l’únic que es pot salvar de les tropes del baró de Chelmsford, un aristòcrata britànic que descansa a la seva finca a quilòmetres d’aquella batalla, convençut que la guanyarien sense la seva presència.
El cavall de Melville galopa i en un ràpid moviment acrobàtic sense baixar del cavall el tinent agafa la bandera pel pal. La seva habilitat i coratge no es veuen recompensades i uns metres després diverses llances i fletxes es claven a l’esquena. Només te temps de fer marxa enrere i de llençar la bandera collada avall cap al riu que recorre la falda de la muntanya. Cau a terra i abans de tancar els ulls, Melville veu com alguns zulús es llencen a l’aigua per atrapar i humiliar la Union Jack.
Aquest episodi històric el vaig saber per primer cop gràcies a una pel·lícula del 1979 “Zulú Dawn” (per cert, la primera emesa un vespre a TV3). Han passat molts anys d’aquests fets però encara ara em sorprèn com alguns i algunes poden lluitar tant per una bandera. Ho dic amb tot el respecte i dient-vos que jo també tinc banderes i símbols pels quals lluitaria (o potser només discutiria) però fins a cert punt, mai fins al risc de perdre la vida o l’honra, que són coses molt serioses.
Avui en dia, la lluita per les banderes és tan present com en l’època de Melville, Coguill i Vereker. Són molts els que posen la bandera per davant de tot (fins i tot per tapar les seves vergonyes amb ella). Alguns per aquí Madrid, i segurament a altres llocs, porten la seva bandera respectiva (a Madrid la rojigualda) cosida a la mascareta, que semblen un producte patrocinat per la marca España. Vés a saber si alguns porten la bandera per protegir-se doblement, com si fos una estampeta amb un sant.
Però no són els únics. A Catalunya tenim partits que es barallen per lluir l’autèntica bandera independentista. Fins i tot, entre els del mateix partit es barallen per la marca, que no deixa de ser una altra bandera.
Banderes polítiques (dretes, esquerres, feixistes, antifeixistes, progres, apolítics o les diferents faccions palestines dels Monty Python), banderes religioses (musulmanes, jueves, cristianes o sectes davidianes de Wako), banderes socials (racistes trumpians, els defensors de Floyd, els que salten tanques i els que ho impedeixen), banderes esportives (els del Madrid, els del barça, els antibarça, els que entenen Messi i els que ara l’odïen), banderes verdes (que si el món s’acaba pel canvi climàtic o els que es creuen al cosí de Rajoy que diu que tot és una enganyifa), banderes alimentàries (carnívors, vegetarians, vegans, anorèxics i bulímics). O qualsevol altra bandera que se’ns acudeixi….milers, potser infinites.
Vosaltres i jo tenim banderes: defensem-les amb seny i educació si valen la pena, però sempre sou a temps de girar cua i buscar altres coses i fins i tot altres banderes.
Dicen algunos, y no serà verdad, que algunos corresponsales de guerra de los años 80 del siglo pasado untaban con dos dólares a presuntos guerrilleros o soldados de algún país de Oriente Próximo para que disparasen cuatro tiros al aire y lanzasen algún petardo mientras los untadores cocinaban una crònica tan espectacular, como teatral y fictícia en medio de la batalla inexistente. Así, por dos dólares, los reporteros se convertían en intrépidos relatores de sanguinarias contiendas, dos dólares que luego pasaban en forma de dieta a sus respectivos medios de comunicación.
El señor Arturo se hizo famoso por ser corresponsal de guerra en una gran Televisión y seguro que él no fue de estos manipuladores de a realidad, pongo la mano en el fuego. Él era más Hemingway que Frattini.
Ay, como disfrutábamos algunos eternos aprendices que nunca maestros del periodismo con el señor Arturo. Soñábamos con vestir un día esos chalecos de reportero, chalecos llenos de bolígrafos, carretes de fotos y de ganas y valentía para contar sufrimientos a nuestros futuros espectadores. Soñábamos con lucir esas barbas de cuatro días que tan bien dan por cámara y que nos dicen lo mal que se pasa en primera línia de guerra, lejos de la ducha, de una buena cama y de los placeres mundanos de nosotros los occidentales.
Aprovechando los pocos ratos libres que le dejaban los tiros y el correr agachado en paralelo a trincheras manchadas de sangre y miedo, se dedicó a escribir libros, antes y desde entonces, todos ellos récord de ventas. Mira que he leído aventuras del señor Arturo., casi todas gestas históricas protagonizadas por héroes pendencieros , perdedores y patriotas (PPP).
En uno de estos libros (uno sobre sus aventuras como reportero bélico) se dedicó a contar verdades, sus verdades (cuáles sino?) sobre sus compañeros de campañas y hazañas: que si este se esconde cuando oye un disparo a cien quilómetros, que si este ha se ha muerto de SIDA, normal porque se metía de todo (tampoco le importaba mucho que los padres del difunto no supieran de las auténticas andanzas de su hijo), que si estos follan entre ellos y tal…Algunos criticaron al señor Arturo por descubrir cuestiones que quizás no debieron ser nunca descubiertas. Y de hecho, cuentan algunos que esas indiscreciones fueron el orígen de las desavenencias con sus jefes televisivos y su posterior desvinculación con la empresa (se despidió o le echaron a patadas?). Quizás pesó más en esa desvinculación contractual que el señor Arturo dejó por escrito que había pasado alguna factura poco clara y muy personal a las arcas de su tele, la que pagamos todos. (luego medio rectificó porque quedaba feo, sin que nadie le creyera la enmienda o medio enmienda).
Yo siempre he pensado que era hilar demasiado fino molestarse y más despedirte por cuatro recibos de nada cuando te estás jugando la vida a diario, con lo bien que se está haciendo crónicas parlamentarias, culturales o de la jornada de liga futbolera.
Pero el abandonar su trabajo y nómina más gastos fue una bendición porque así se pudo dedicar a tiempo completo el señor Arturo a su auténtica vocación: escribir emocionantes novelas que eran devoradas por voraces criaturas. Éxitos de ventas, editoriales forradas, traductores sin parar a dormir, autor satisfecho y clientela saciada.
Uno detrás de otro sus best sellers eran garantía de negocio redondo. Y claro, la Academia de la Lengua le fichó. Tenía un perfil adecuado: periodista, joven en comparación con lo que había en la casa, con talento, fama de deslenguado, chaleco y barba de cuatro días, l’enfant terrible que siempre va bien tener de tu lado.
Pero el señor Arturo tampoco es de esos que se sienta cómodo con alianzas confortables. Quizás sea un rasgo heredado de esos tiempos incómodos y solitarios en campos de batalla. O quizás sea por mantener la fama de huraño, esquivo, hosco o misántropo (me curro el diccionario de sinónimos eh…es que hoy voy de culti, que no culto). Ay, cuánto tienen de él sus personajes o sus personajes de él.
Así, desde su atalaya acadèmica ha blandido polémicas y zarpazos dialécticos con compañeros académicos: que si unos son unos carcas, que si otros influenciados por lobbies de izquierdas han cambiado el diccionario de manera inopinada e interesada, que si el resto está demasiado apoltronado en sus càtedras, que si soy de los pocos que tiene pelo y poca cana… Ay! que soplo de aire fresco que un foro tan acostumbrado a la tranquilidad de las letras, a su estudio y a su sabia conjugación se vea alterado por gentes como el señor Arturo. Porque las cosas se cambian desde dentro, no desde la vanidad e ignorancia gratuitas del que critica sin conocer realmente lo que critica.
Esa misma atalaya acadèmica, de ser un erudito, ilustrado, instruido, sabio, intelectual, docto (que me lo curroooo) de ser líder en ventas literarias y de estar de vuelta de todo ha servido al señor Arturo para desplegar todo el rico, amplio y extraordinario vocabulario español contra sus enemigos, sus detractores, sus demonios, adversarios, hostiles, contrarios, maldicientes, calumniadores, difamadores, opuestos, rivales….(me lo he currado otra vez eh?) Y así no ha ahorrado en calificativos contra ellos: ignorantes, analfabetos, inculta, basurita, túrbio, tonto, demagogo, zafio….Sí, lo sé. Parecen más palabras escupidas por los personajes de sus novelas que por un académico, però que coño! Viva la libertad de expresión y estoy convencido que los intelectuales también tienen la obligación de provocar y cuánto más…. Ya lo hacían no hace mucho Fernán Gómez, don Camilo o Pedro Ruiz y aún hoy Sánchez Dragó, Mila Ximénez y Fedeguico.
El señor Arturo también ha polemizado con el supuesto lobby feminista y cómo influye para cambiar sociedades y diccionarios. Y uno no sabe si al señor Arturo le molesta más una cosa, la otra o una tercera. Y hace poco, anunció el cierre parcial de su ventana en las redes sociales, ya no hablará más aquí de política, políticos, políticas ni cuestiones que le supongan trastornos digestivos, urinarios, neurológicos, mentales, auditivos, estomacales y/o respiratorios (sigo currando me lo, anda que no)..
Pues me sabe mal, la verdad. Porque a mi me gusta el señor Arturo que escribe novelas de aventuras, históricas y pseudo históricas aventuras, però también me pierde el señor Arturo que mete su afilada pluma en ojo ajeno con el objetivo de provocar y sobretodo de joder, como hacen muchos de sus inventados hijos, que tanto parecido tienen a su padre real.
Me da lo mismo que algunos lo o le tilden de icono de la extrema derecha, de ser el àguila desaparecida de banderas muertas y que quieren renacer, de ser un radical facha al cual le sobran cuatro inferiores al norte, al sur, al este y al oeste. Me da lo mismo que su evolución a español perfecto comporte a terceros daños colaterales, aquellos que de tan cerca vio desde los socavones causados por bombas y en los que escondía, sabedor que un proyectil no cae dos veces en el mismo sitio.
El señor Arturo puede decir todo lo que quiera de quien quiera porque se lo ha ganado a pulso. Él puede, él sí, que ha visto como la muerte le ha clavado sus pupilas tantas veces en su chaleco y que tantas otras la ha sabido burlar desprendiéndose de esa prenda llena de bolígrafos, carretes y valentía. Desprendiéndose para esquivar a la parca incluso de pantalones, camisa, botas y calzoncillos, corriendo desnudo y ya no agachado, sino erguido y orgulloso en paralelo a trincheras. Blandiendo ya no espadas dialécticas, sino los huevos arriba y abajo, culo bamboleante, gafas redondas empañadas en dirección a la fama y al éxito. Quizás con una máscara con banderita como única prenda él corre libre, sin ataduras ni convenciones, con zancada ligera, veloz y amplia. Sin querer gustar a nadie, sólo a él mismo. Él corre. En pos de la eternidad. Siempre señor Arturo.
En un viatge oníric d’aquells que tant m’agrada emprendre assegut en una butaca em vaig preguntar… Si ara em trobés amb un marcià i em preguntés què és un actor…a quin actor li presentaria? (perdoneu, sí, així són aquests viatges). I no vaig tardar massa a trobar la resposta: el John Wayne. No ha estat un bon actor, tenia un registre molt limitat i quan el treies dels seus personatges de pistoler o xèrif al salvatge oest…no donava per massa. Evidentment és més lleig que el Cary Grant, més baix que el James Stewart, fa menys ganyotes divertides que el Robert de Niro, no té la cara de boig del Jack Nicholson, no és elegant com el Gary Cooper, no arriba ni a la sola de sabata del gran Spencer Tracy, ni ha estat el gran i estimat Harrison Ford. Però vaig decidir que als extraterrestres els ensenyaria al John Wayne per definir que és un actor a la Terra. Obro parèntesi, sí, també he imaginat a la butaca quina actriu els presentaria… Però això dona per un altre article.
Avui m’ha vingut al cap el gran John Wayne perquè he sentit que als Estats Units, alguns li volen retirar alguna imatge, reconeixements i fins i tot el seu nom a algun aeroport perquè ara han descobert que era un supremacista. Passo pel diccionari per veure què vol dir exactament, no més o menys, si no exactament el què vol dir supremacista. I veig que als principals diccionaris en castellà i en català no surt aquesta paraula, tot i que els independentistes catalans han estat acusats de ser-ho, en el sentit de creure’s superiors als no independentistes.
Dit això, el John Wayne i sobretot els seus personatges podrien ser considerats com a tals supremacistes. De fet, es passava la major part de les “pelis” fent de pistoler i matant indis sense cara definida, interpretats en la seva majoria per homes blancs pintats de vermell. O matant pistolers dolents, molt dolents, mal afaitats. Amb cara de fer pudor d’all i que col·leccionaven desenes de víctimes en els primers minuts de la cinta, quan encara la gent s’acomodava a les platees del cinema. Matava éssers deshumanitzats, irrellevants, prescindibles que eren el mal.
Jo, i suposo que una majoria dels espectadors, vèiem el John Wayne com un salvador, com l’home que ens protegiria d’indis i bandolers. Tots ens hem imaginat dins la diligència que el Wayne custodiava amb el seu Winchester (La diligència, 1939). Tots ens hem identificat amb algun habitant de pobles assolats per sanguinaris assassins que eren aturats per l’heroi amb un sòl ull que era capaç de disparar alhora amb les dues mans mentre sostenia amb les dents les regnes d’un cavall desbocat que anava en direcció a un munt de miserables (Valor de ley, 1969). I jo, disculpeu-me, també m’he imaginat contemplant les llargues i perfectes cames de l’Angie Dickinson mentre al John li queia la bava (Rio Bravo, 1959).
Deixeu-me ara que un parli de la seva peli Centaures del desert (The searchers, 1954) . Aquí el Wayne dóna vida a un pistoler que perd part de la seva família a mans d’indis kiowes i comantxes. Però els pell roges s’emporten segrestades dues nebodes del Wayne, una d’elles encarnada per una jova Natalie Wood. A la peli del John Ford, Wayne acompanyat d’altres homes, es passa anys i anys cercant de manera malaltissa la Natalie i al final la troba. Però Hollywood aquí va apostar per un final feliç (no confondre amb altres accepcions del terme, si us plau) i el tiet i la neboda acaben cofois, ell amb l’objectiu complert i ella casada amb el seu nuvi de tota la vida (Jeffrey Hunter), un dels que l’ha cercat durant anys i panys. Però a la novel·la original, de l’Alan Le May, el tiet descobreix que passats els anys, la neboda és una índia conversa i convençuda que no vol saber res de la civilització blanca i d’ordre de l’època i el Wayne quan la troba li fot quatre tirs supremacistes. Sort per ell, que el Ford va dir que res de matar nebodes, perquè aleshores aquell heroi que matava indis i assassins s’hagués convertit en un salvatge pels espectadors que tant l’aplaudien.
Ara, en aquest procés revisionista (arran d’una nova mort execrable d’un negre nord-americà a mans de policies blancs nord-americans) es diu que el John Wayne era un supremacista a la vida real, un paio que es comportava com molts dels seus personatges, que no respectaven les vides alienes ni les festes de guardar. No entraré en el fons de la qüestió (valga’m déu) i en si Wayne mereix ara ser tractat, moltes dècades després, com un mal home…ja es veurà. Ja els està passant el mateix a personatges tan diferents com Winston Churchill o Cristóbal Colón. Espero també que ningú vulgui revisar a gent com Atila, Gengis Khan o Adolf Hitler.
Ja em perdonareu, però jo al John Wayne el seguiré considerant com algú que encarnava personatges naïfs, rols clars, papers que des de la perspectiva de l’època encarnaven el bé contra el mal, segurament de manera matussera i poc hàbil. Però jo el vaig conèixer quan tampoc analitzava que un indi podia ser un bon home, o que el pistoler era dolent per haver tingut una infància complicada. Era la visió d’un nen que quan tancaven la llum del cinema esperava obrir ulls i boca, passar dues hores de màgia. El Wayne és també la visió actual d’una persona (jo) que vol tenir el dret de viatjar des d’una butaca a “pelis” inversemblants on els marcians et pregunten què és un actor de cinema i tu els puguis contestar que el John Wayne, que entre altres coses em va fer passar estones fantàstiques encara que fos disparant a indis sense cara i assassins mal afaitats. I sempre el voldria al meu costat. Punt.
El president galllec Alberto Núñez Feijoo em sembla una de les ments més brillants i raonables de la política espanyola i per descomptat d’un Partit Popular que actualment pateix mancances grans i greus de brillantor i de raó. El vaig conèixer quan era alt càrrec del ministeri de Sanitat que dirigia el també gallec José Manuel Romay Beccaría i quan va dirigir Correus i ja aleshores vaig dir en públic i amb testimonis que acabaria sent president del govern espanyol….
Dit això, una dita castellana resa que “hasta el mejor escriba comete borrones”. I Núñez Feijóo, també. Acaba de dir que agrairia mesures preventives per evitar que els madrilenys estiuegessin a Galícia i evitar així possibles contagisi rebrots pandèmics. Aquesta por em sembla exagerada, insolidària i poc intel·ligent. Cert que si tots ens tanquem a casa i no en sortim mai més…s’ha acabat el perill del virus i també evitarem accidents de cotxe, atracaments, adulteris, ensopegades i mil i una desgràcies. Però, està clar que ni volem, ni podem fer-ho. A més, ens agradi o no… L’economia ens necessita tant com nosaltres a ella i hem de tornar a la normalitat i si pot ser, aquest estiu. Que Feijoó li digui això als restauradors, hotelers i comerciants gallecs que tant necessiten dels turistes, i potser perdrà les eleccions del juliol i l’agost ell es podrà quedar confinat a casa, tal com demana pels madrilenys.
Però la por o el que sigui de Núñez Feijoo no és cosa només del president gallec. Aquests dies a les xarxes socials alguns veïns telemàtics demanaven que els barcelonins no anéssim a descansar aquest estiu a la Cerdanya, a l’Empordà, a les Terres de l’Ebre o a la Catalunya lliure de virus (crec que no existeixen massa llocs immaculats, però bé).
Aquesta petició que no vinguin virus amb potes, maletes i para-sols em sembla fora de lloc i un perjudici pels qui ho demanen, o almenys pel seu territori. S’imaginen els de Lloret amb xiringuitos i platges buides? O els de Martinet amb hotels deserts? O els del Delta sense llogar cases? O els d’Aran sense gent per les seves empreses d’aventura? O els de L’Escala i Palamós sense vendre les seves anxoves? O els d’Olot sense curiosos dels volcans? O els de Montserrat sense peregrins de fora? Està clar que aquestes peticions perquè els xaves de Can Fanga no pugin a pagès no les fan els que viuen d’ells. Les fan els que es dediquen a altres sectors o no es dediquen a res i que no depenen de la pasta que es deixen els pixapins. I això em fa pensar… El virus ha despertat un virus fòbic contra alguns? No serà que alguns que ja de sempre han tingut mania als “camacus” de Barcelona ara han trobat una raó afegida per atacar-los?
En tot cas, aquests atacs han fet despertar als de la ciutat d’En Nyoca que repliquen “si no ens voleu als vostres pobles, tampoc baixeu vosaltres a ciutat al metge, al teatre, a ballar o a sopar”. Cap on porten aquests comportaments o declaracions d’intencions del tot prescindibles i que condueixen a la melangia i al cabreig? Suposo que no cal resposta.
Per cert, si el virus i les autoritats no ho impedeixen, com cada any jo passaré l’estiu a un poble o a dos o a tres de Catalunya, pobles tranquils, agradables i acollidors, com solen ser habitualment els seus habitants. Habitualment.
El 24 de febrer del 1981 molts nanos ens vam quedar sense anar a l’escola i molts adults es van quedar acollonits a casa o van fotre el camp cap a França perquè el dia abans un grup de bigotis amb tricorni carregats de testosterona van entrar amb pistoles i subfusells al Congrés per segrestar els representants del poble allà reunits (reunits per triar el pròxim president del govern). Durant aquella nit llarga el rei Joan Carles va sortir per la tele més enllà del “prime time” a anunciar que l’intent d’assonada militar fracassaria i cridava la població a sortir al carrer per defensar la fràgil democràcia encetada només un any abans. A mig matí, el suposat cap de la revolta es va rendir a un militar (sí) i va tenir la gentilesa d’alliberar els senyors i les senyores diputades.
Anys després, els presumptes responsables de l’atac es passejaven ja lliures pel carrer, i fins i tot Antonio Tejero Molina (el tricorni més conegut del 23-f) fa quatre dies protestava pel trasllat de les restes de Franco fora del Valle de losCaídos.
Molts van assegurar que va ser la intervenció del rei de la dinastia dels Borbó la que va impedir el triomf dels colpistes. I molts altres no dubten ara que l’entrada violenta al Congrés va ser una maniobra pensada i jugada entre la Casa Reial i els poders fàctics per demostrar que el rei era el que necessitaven els espanyols per garantir que res se sortís de mare i que comunistes, feixistes, nacionalistes centralistes i perifèrics, Exèrcit, Església i la resta de tribus de l’època mantinguessin l’equilibri necessari per no tornar a posar en evidència les com a mínim dues Espanyes que gairebé sempre han cohabitat. En aquella ocasió, diuen els mateixos de la teoria aquesta, la Guàrdia Civil va servir un cop més a la causa de remoure-ho tot, per no canviar res.
Des de la seva fundació el maig del 1844, en temps del Duquede Ahumada, el cos armat sempre ha maniobrat i com a bons servidors públics s’han deixat fer per mantenir la situació que més convé a Espanya (no oblideu, per exemple, que a l’aixecament militar del 36 que va acabar en Guerra Civil, la major part del cos benemèrit es va mantenir lleial a la República perque estaven convençuts que el règim era el legítim i votat a les urnes) El principal pels agents militaritzats és el deure cap a la pàtria, encara que sigui a costa del seu lema “El honores la principal divisa”, que en algun moment algun dels seus el va canviar pel “Quietotodo el mundo”.
Després del 23-f i el que va representar, van governar els socialistes de Felipe González que van inventar el socialisme monàrquic, allunyat de teories marxistes i buscant sempre la socialdemocràcia escandinava que mai no van aconseguir copiar. Els nacionalistes bascos i catalans van governar de manera moderada amb Garaikoetxea, Arzallus, Pujol i Roca i Junyent. Cedien els seus vots per la governabilitat de l’Espanya de González, Aznar o Zapatero a canvi de diners i certs privilegis pels seus territoris. Contents els nacionalistes perifèrics i no massa descontents els nacionalistes centralistes, els que deien “Madrid ens roba” i els que deien “Pujol enanohabla en castellano“. A més es va pactar prebendes per l’Exèrcit, com més inversió, professionalitzar-lo i dir que en unes hores s’havia democratitzat, a canvi que guardessin a l’armari les espases que tantes vegades havien empunyat. I el mateix amb l’Església…no paguis impostos a canvi que callis i deixis fer. Els dos grans partits es dividien el poder i el govern cada x anys. L’únic problema seriós en aquells temps (a part de l’atur i l’eterna corrupció) era ETA, l’únic desequilibri que amb els seus atemptats feia perillar l’harmonia pactada.
I desapareguda ETA (primer pels crims d’estat dels GAL, la Triple A –Aliança Apostòlica Anticomunista- o el BatallónVascoEspañol, després per la pressió policial i finalment per la social), semblava que l’equilibri podria consolidar-se i perpetuar-se, però no.
No m’entretindré a explicar com hem arribat fins aquí, perquè tots ho sabem més o menys… Any 2020. Govern espanyol en mans dels que alguns anomenen socialcomunistes. Els independentistes de Catalunya encara tocant el flabiol o el piccolo amb les seves reivindicacions separatistes, seguits pels bascos i potser els gallecs. Molts governs locals i autonòmics també liderats per rojos furibunds. Amb una pandèmia vírica mai vista que ha causat milers de morts i conseqüències econòmiques i socials imprevisibles. Una extrema dreta poderosa en nombre i forces, molt present al Congrés (i no parlo només de VOX) i al carrer (i no parlo només al barri madrileny de Salamanca, ni de pals de golf, ni banderes amb àligues).
Per aquests és un escenari idíl·lic per posar ordre, per imposar l’equilibri desitjat per molts: evitar que el poder continuï en mans dels comunistes amb cua de cavall que viuen a cases de luxe en zones fins ara reservades a la gent d’ordre. Escenari idíl·lic per evitar que els independentistes continuïn desafiant la unitat sacra santa d’una Espanya que alguns ignorants o provocadors asseguren que va començar en el Plistocè. Escenari idíl·lic per evitar que alguna cosa pugui canviar, des del seu punt de vista, el que dóna veure la vida passar dins d’un Mercedes descapotable amb xofer. Com han de permetre un impost per grans fortunes, o una ajuda pels ganduls que no treballen ni tenen ingressos, que l’Església pagui l’IBI, que líders independentistes surtin de la presó, que els militars tinguin menys pressupost, que la sanitat i l’educació arribin a tothom a costa de treure part de la fortuna als que mai no deixaran de tenir-la.
El més sorprenent no és que hi hagi una minoria que defensi aquest equilibri que els afavoreix, el realment inquietant és que hi hagi majories que mai no sortiran premiades en aquest repartiment i que estiguin disposades a donar-li suport.
I enmig de tot aquest embolic, la Guàrdia Civil podria tornar a sortir al rescat de la causa? Ara no calen pistoles, subfusells o assalts al Congrés, els cops d’estat del segle XXI són una altra cosa, però les causes per fer-los o intentar-los no han canviat. L’equilibri continua sent indispensable per a molts que no volen perdre fama i fortuna i el sacrifici de la Benemèrita no es posa en dubte. Mai. Ni el maig, ni l’octubre, sempre són peons indispensables del tauler, soldats de plom per no ser només exposats. Oi, don Diego?
Quins somnis més estranys, absurds i increïbles que tinc.
Aquests dies passaran a la nostra història col·lectiva com els d’aquell virus que ens va matar familiars i amics, avis i coneguts, persones que es van convertir en estadístiques. Aquell virus que ens va tancar a tots a casa, que va fer baixar persianes de comerços, fàbriques, bars, escoles i oficines. Aquell virus que va fer que se suspengués el Mobile World (“què cagats sou” van dir alguns quan el febrer es va ajornar la cita). I després va esborrar del mapa uns Jocs Olímpics, la Champions, les lligues, els Sanfermines, la Setmana Santa, les festes majors. I també va esborrar el somriure de les nostres cares, els nens dels carrers, els avis dels parcs, i el soroll de l’ambient. Aquell virus que ens va fer més porucs, tristos, dèbils i prudents. El mateix virus que quan semblava que desapareixia amb la calor i la desescalada ens va convertir en éssers emmascarats i imprudents que no respectàvem la distància física, potser per evitar que els altres ens veiessin la por, la tristesa, la debilitat i la prudència que havíem patit dies abans.
Encara no sabem com tot això ens influirà en el nostre futur immediat. Quanta gent gran o amb patologies ja no tornarà a sortir de casa, tot i que l’alarma baixi o desaparegui. Com els escolars tornaran a classes de la mateixa manera que abans…interactuant, tocant-se, magrejant-se o barallant-se. Quan tornarem a acostar-nos físicament sense por. Quanta gent podrà tornar a treballar, a fer esport col·lectivament, a entrar a un cinema o a un teatre sense dubtar del què té al costat. Quan deixarà de ser vist com una amenaça algú que t’estossegui o esternudi a prop teu?
I aquest virus també podria ser recordat per Madrid. Aquest Madrid que alguns titllen d’insolidari, egoista i refotudament dolent, que al principi de la pandèmia no es va confinar i va enviar milers dels seus ciutadans a segones residències a escampar la malaltia a llocs on difícilment hagués arribat si tothom hagués complert tancat a casa i sense viatjar. Aquell Madrid injust que els primers dies de la crisi va demanar un confinament exprés amb la mateixa vehemència que després va demanar el desconfinament a corre cuita. Aquell Madrid absurd que pecava d’incoherència demanant ara això i just després tot el contrari mentre la seva presidenta guardava quarantena en un hotel de luxe i alguns dels seus veïns feien cua a menjadors socials i demanaven caritat sense mascaretes ni guants perquè no arribaven. Aquell Madrid que acusa al govern espanyol d’incompetència en la gestió de la crisi, mentre es fa amb la medalla d’or en el nombre de casos i de morts. Aquell Madrid ambivalent capaç de construir l’hospital més gran d’Europa en pocs dies i tancar-lo amb una festa on presidenta, alcalde i altres autoritats s’abraçaven a sanitaris per celebrar que ja no feia falta el centre per la caiguda de casos.
Aquell Madrid ridícul en el qual gent rica i a la qual l’importen una merda les penes dels seus conciutadans demanaven al crit de llibertat (i mira que molts voten a l’extrema dreta) la dimissió de Pedro Sánchez i el seu govern, gent que sortia al carrer amb cassoles sorolloses en mans de les seves criades i xofers, gent amb cognoms llarguíssims fets ajuntant el de mare i pare, gent amb pals de golf que se saludaven amb policies que no els feien respectar les mínimes mesures de seguretat encara en ple estat d’alarma, gent que demà no hauran perdut ni una engruna de la seva fortuna, ni de la seva poca vergonya, gent que abans només s’havia manifestat contra els matrimonis homosexuals o perquè havien fotut a la presó a algun dels seus veïns per delictes econòmics.
Porto mitja vida vivint a Madrid i em crec amb el deure i amb el dret de pensar i dir que conec prou bé la ciutat en la qual he passat alguns dels moments més feliços i també alguns de tristos de la meva existència. I és per això que també vull deixar clar que existeix el Madrid polític, insolidari, egoista, ridícul, absurd i refotudament dolent també existeix el Madrid solidari, emprenedor, treballador, combatiu contra el feixisme i les injustícies, el generós, el que reparteix mascaretes i menjar, el que es preocupa del veí que està sòl, el que saluda, el que corre a ajudar, el que calla dins de casa, el que aplaudeix als balcons, el que ha treballat i esforçat quan més difícil era, el Madrid que em va acollir, que ens va acollir a tots com un veí més. Com pot passar a Barcelona, New York, Mollet del Vallès, Colombo, Jarandilla de la Vera, Terrasa, Sampedor o Paris-Texas. Segurament no calia escriure-ho perquè la majoria ja ho sap o s’ho imagina, però jo volia constatar-ho.
Les mans arrugades i plenes de taques són una mostra més que s’ha fet vell. Té temps per veure-se-les cada dia, desenes de vegades. Les mans no són l’únic rastre de la seva ancianitat: les bosses als ulls, fosques, granulades i inflades, les orelles grosses i despenjades, el coll que sembla una col·lecció de plecs…Però a diferència de les mans, ell no es veu ni la cara, ni els ulls, ni les orelles ni el coll perquè fa temps que no té ganes de veure’s en un mirall.
Si no fos perquè es coneix prou bé, diria que està en un estat depressiu. Però ell no és ni dèbil, ni tampoc es pot permetre això de veure-ho tot negre, mai no ho ha fet. Però no dorm bé, només menja el just, ha deixat de prendre la medicació, es dutxa de naps a cols i no surt al carrer des que va començar el confinament, ni tan sols des que els vells tenen permís per anar a passejar unes hores. No és per por a contagiar-se (ell tampoc és poruc), és per falta de ganes. El més semblant a sortir que fa és treure el cap pel petit balcó del menjador i ho fa a qualsevol hora menys a les vuit del vespre, no vol saber res d’aplaudiments.
Els primers dies de confinament va aprofitar per arreglar alguns desperfectes del pis que feia temps que tenia pendents de solucionar. Més endavant es va dedicar a ordenar armaris i des de fa uns dies la seva única activitat és preparar els papers. Extractes bancaris, les pòlisses d’assegurances, l’escriptura del pis, el testament i un parell de cartes, una pel seu fill i l’altre pel seu amic de l’ànima…Ha agrupat la paperassa en una carpeta que ha deixat a sobre la tauleta del rebedor i a la qual li ha enganxat una etiqueta que du escrita en retolador negre “Obriu quan em mori”.
Des de fa dos mesos rep alguna trucada, la majoria de les quals, ni l’agafa. Des del principi va rebutjar això de les videoconferències telefòniques que li va proposar el seu fill, amb prou feines sap fer una trucada normal com per fer invents ara a la seva edat. A més, tampoc té ganes ni de veure’l. Ni a ell, ni als seus néts, tots són uns estirats prescindibles.
Fa dies que també ha deixat de veure la tele, només parlen de la pandèmia i les cadenes es dediquen a emetre concursos amb gent ridícula o programes enllaunats que mai no li han agradat. L’única cosa que el distreu és escoltar discs antics, aquells que ja li van fer companyia quan se li va morir la dona: Chuck Berry, Little Richard, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, o The Everly Brothers. La seva companya de vida va morir per una malaltia ràpida, a traïció. Li van detectar el tumor just després de l’estiu i era morta abans que es posessin als carrers les llums de Nadal. D’això feia cinc anys i també aleshores va ocupar el temps de dol a fer reparacions al pis i ordenar armaris. I també va deixar de menjar, de cuidar la higiene i de prendre les pastilles.
La principal diferència entre aquells dies i els d’ara és que ara ja tenia enllestida la carpeta amb les seves últimes voluntats. No és que es volgués morir, és que sabia que es moriria i no per cuidar-se menys, si no perquè tocava.
Tenia el convenciment que les taques a les mans eren més nombroses que l’última vegada que se les havia mirat, feia uns minuts només. Se les acostà al nas, però no fa falta fer-ho per notar l’olor a sardines i tonyina de llauna amb les quals s’alimenta des de fa setmanes. Ja se li havien acabat les patates i la pasta. No havia emmagatzemat menjar per l’estat d’alarma i tampoc havia encarregat a ningú que li portés res a casa. El seu fill tampoc es va oferir a fer-ho i de fet, a ell només li agafava de vegades el telèfon per confirmar-li que encara era viu, no fos cas que se li presentés a casa i li toqués els nassos.
Ara estava ocupat en tancar una segona carpeta, la de la seva vida. Va néixer a principis dels anys 30. Va viure, o millor dit, va sobreviure a la postguerra a base també de sardines i patates. Estava acostumat a passar amb el just. Els seus pares mai no es van recuperar d’aquells temps durs i de mancances i ell va deixar aviat l’escola. El van col·locar de noi dels encàrrecs a una sastreria bona del barri, on va conèixer el seu amic de l’ànima, aquell al qual li ha deixat una carta, tot i que és mort des de fa uns dies…el virus. En una de les trucades que va agafar del seu fill es va assabentar de la tragedia i aleshores va escriure la carta per a ell i va decidir a ordenar la paperassa per la carpeta. L’amic de l’ànima era l’única raó que li quedava per viure. Junts havien crescut, havien festejat amb les seves futures dones. Havien anat junt de vacances i criat els fills que ara els havien deixat de banda. I un cop morta la seva esposa, l’amic era l’únic vincle que l’unia amb el seu passat i present.
No tenia retrets contra ningú, però sí que maleïa la seva mala sort: haver sobreviscut a l’amor de la seva vida, al seu amic de l’ànima, no haver-se entès mai amb el fill, haver nascut amb una guerra i estar a punt de morir amb una altra guerra, menys cruenta, però igual de cruel.
Fins que arribés el seu dia, continuaria sense prendre la medicació, menjant el just, dormint el què podia i agafant les trucades justes perquè ningú es presentés a casa a tocar-li els collons. Les carpetes ja eren on tocava.
EN CASTELLÀ
Las manos arrugadas y llenas de manchas son una muestra más de que se ha hecho viejo. Tiene tiempo para vérselas cada día, decenas a veces. Las manos no son el único rastro de su ancianidad: las bolsas en los ojos, oscuras, granuladas e hinchadas, las orejas gordas y descolgadas, el cuello que parece una colección de pliegues…Pero a diferencia de las manos, él no se ve ni la cara, ni los ojos, ni las orejas, ni el cuello porque hace tiempo que no tiene ganas de verse en un espejo.
Si no fuera porque se conoce perfectamente, diría que tiene un estado depresivo. Pero él no es ni débil, ni tampoco se puede permitir eso de verlo todo negro, nunca lo ha hecho. Pero no duerme bien, solo come lo justo, ha dejado de tomar la medicación, se ducha en contadas ocasiones y no sale a la calle desde que empezó el confinamiento, ni siquiera desde que los viejos tienen permiso para ir a pasear unas horas. No es por miedo a contagiarse (él tampoco es miedoso), es por falta de ganas. Lo más parecido a salir que hace asomarse al pequeño balcón del comedor y lo hace a cualquier hora excepto a las ocho de la noche, no quiere saber nada de aplausos.
Los primeros días de confinamiento aprovechó para arreglar algunos desperfectos del piso que hacía tiempo que tenía pendiente de solucionar. Más adelante se dedicó a ordenar armarios y desde hace unos días su única actividad es preparar los papeles. Extractos bancarios, las pólizas de seguros, la escritura del piso, el testamento y un par de cartas, una para su hijo y la otra para su amigo del alma…Ha metido la documentación en una carpeta que ha dejado encima la mesilla del recibidor y en la cual ha pegado un etiqueta que lleva escrita en rotulador negro “Abrídla cuando me muera”.
Desde hace dos meses recibe alguna llamada, la mayoría de las cuales, ni las atiende. Desde el principio rechazó eso de las videoconferencias telefónicas que le propuso su hijo, apenas sabe hacer una llamada normal como para hacer inventos ahora a su edad. Además, tampoco tiene ganas ni de verle. Ni a él, ni a sus nietos, todos son unos estirados prescindibles.
Hace días que también ha dejado de ver la tele, solo hablan de la pandemia y las cadenas se dedican a emitir concursos con gente ridícula o programas enlatados que nunca le han gustado. Lo único que lo distrae es escuchar discos antiguos, aquellos que ya le hicieron compañía cuando se le murió la mujer: Chuck Berry, Little Richard, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, o The Everly Brothers. Su compañera de vida murió por una dolencia rápida, a traición. Le detectaron el tumor justo después del verano y falleció antes de que colgaran en las calles las luces de Navidad. De esto hacía cinco años y también entonces ocupó el tiempo de luto en hacer reparaciones en el piso y ordenar armarios. Y también dejó de comer, de mantener la higiene y de tomar las pastillas.
La principal diferencia entre aquellos días y los de ahora es que ahora ya tenía preparada la carpeta con sus últimas voluntades. No es que se quisiera morir, es que sabía que se moriría y no por cuidarse menos, sino porque tocaba.
Tenía el convencimiento que las manchas en las manos eran más numerosas que la última vez que se las había mirado, hacía unos minutos solo. Se las acercó a la nariz, pero no hacía falta hacerlo para notar el olor de sardinas y atún de lata de las cuales se alimentaba desde hacía semanas. Ya se le habían acabado las patatas y la pasta. No había hecho acopio de comida por el estado de alarma y tampoco había encargado a nadie que le trajera nada a casa. Su hijo tampoco se ofreció a hacerlo y de hecho, solo le cogía a veces el teléfono para confirmarle que todavía vivía, no fuera que se le presentara en casa y le tocara las narices.
Ahora estaba ocupado en cerrar una segunda carpeta, la de su vida. Nació a principios de los años 30. Vivió, o mejor dicho, sobrevivió a la posguerra a base también de sardinas y patatas. Estaba acostumbrado a pasar con lo justo. Sus padres nunca se recuperaron de aquellos tiempos duros y de carencias y él dejó pronto la escuela. Lo colocaron de chico de los encargos a una sastrería buena del barrio, donde conoció a su amigo del alma, aquel al cual ha dejado una carta, a pesar de que murió hace unos días… El virus. En una de las llamadas que cogió de su hijo se enteró y entonces escribió la carta para él y ordenó los papeles de la carpeta. El amigo del alma era la única razón que le quedaba para vivir. Juntos habían crecido, habían conocido juntos a sus futuras mujeres. Junto habían ido de vacaciones y criado a los hijos que ahora los habían dejado de lado. Y una vez muerta su esposa, era el único vínculo que lo unía con su pasado y presente.
No tenía reproches contra nadie, pero sí que maldecía su mala suerte: haber sobrevivido al amor de su vida, a su amigo del alma, no haberse entendido nunca con el hijo, haber nacido con una guerra y estar a punto de morir con otra guerra, menos cruenta, pero igual de cruel.
Hasta que llegue su día, continuará sin tomar la medicación, comiendo lo justo, durmiendo lo qué pueda y atendiendo las llamadas justas para que nadie se presente en casa a tocarle los cojones. Las carpetas ya están donde toca.
ambindependència 